dijous, 27 de desembre de 2007

Carda mandra tot

Ara per Nadal tot carda mandra. La vida es torna una sobretaula eterna i la somnolència ho agafa tot. Els àpats són d'una durada inhumana i l'esculdella cau a raig per tot arreu. És un desgavell el Nadal. Carda tanta manra tot plegat que plegaré ara mateix d'escriure perquè se m'estan tancant els ulls.

divendres, 21 de desembre de 2007

Ja hi som

Circulava el rumor que al camp del Sant Ponç hi havia gent amb el cor agre. Els jugadors de l'Atlètic estaven una mica preocupats perquè algú havia dit que, en aquell camp, s'hi veien creus gammades, ocells negres i tota mena de draps dels que fan aungúnia. De banderes no n'hi havia i el el partit va començar com sempre. Al minut cinc, l'Atlètic ja perdia dos a zero. Tenim un problema d'arrencada, tan a casa com a fora, que s'hauria de mirar d'esmenar, si res més no, per encetar els partits en igualtat de condicions. Tanseval. La cosa és que ens en vam fer un nosaltres mateixos i l'altre va venir d'un «meva, meva» poc posicional d'en Marc Zamora. L'entrenador havia tret una alineació revolucionària, sense en Pastor, ni en Met Pla, ni un altre que no me'n recordo perquè hi tinguessin lloc en Viladiu, en Jacs, que debutava, i el president. No vam pas jugar malament i en David Peraferrer va enviar una rematada al pal, però la primera part va acabar amb més pena que glòria.
Mentre va durar, l'Atlètic va dominar la segona part. Vam fer un joc més viu, més distès, amb una major qualitat de moviments. Els davanters, tot s'ha de dir, s'hi van estudiar tan com van poder però no hi va haver manera de corregir el marcador. Llavors va arribar el minut setanta-cinc, que sempre ha estat un moment emblemàtic en el futbol. El seu extrem esquerre va arrencar per la banda i en Marc Vergés li va anar al darrera. No el va atrapar i l'altre va enviar la pilota a l'àrea. No li va rematar ningú i, mentre tota l'atenció es concentrava a l'altre costat de camp, aquell extrem esquerre, sense dir ni ase ni bèstia, sense encomenar-se ni a Déu ni al Diable, per darrera, amb traïdoria, es va llançar amb els peus per davant contra en Marc i li va clavar les soles a la ronyonada. Ja hi vam ser. En Marc es recargolava per terra del mal que li havia fet, patint per si aquell carabrut li havia estellat alguna cosa per dins. En Joel, que és molt amic d'en Marc, hi va anar de seguida per defensar el company. L'extrem esquerre s'hi va encarar, llavors s'hi va anar afegint gent, la trifulga va créixer i es va dispersar en tres focus. Un al voltant d'en Marc, l'altre en un córner i el tercer al mig del camp. L'entrenador dels de casa anava de bòlit provant d'asserenar els seus, els nostres es van encendre i l'àrbit va expulsar l'extrem esquerre. Però encara no s'havia acabat. Mentre l'expulsat marxava, es va encarar amb els nostres aficionats i de resultes dels insults va aparèixer el seu pare, que encara anava més brut. Ja hi vam ser. Polseguera no se'n va aixecar perquè plovia perìo tot van ser crits, empentes, males cares, dents serrades, ferros i claus. Van agafar en Litus pel coll i la flama va pujar un altre cop. Veient els disbarats que s'anaven encadenant, el nostre capità li va anar a comunicar a l'àrbit que en aquelles condicions no volíem jugar, que ja n'hi havia prou d'aquell color perquè s'hi podia prendre mal. Tot plegat feia tuf de ganivet. L'àrbit es va arronsar d'espatlles i la cosa es va acabar aquí. Partit suspès, tothom a la dutxa i cap a casa. No ens vam quedar ni a fer el toc al bar del Sant Ponç. No s'ho mereixien. El tercer temps el vam gastar a la Banyeta, que és un lloc de gent molt més enraonada.
El dimarts, la federació ja tenia una carta de l'Atlètic detallant tot el que havia passat i amb una explicació mesurada sobre la decisió de marxar del camp. La Federació ho hauria d'haver agraït perquè encara no feia quinze dies ens havia convocat a una reunió per demanar a les directives que alliçonessin els jugadors per evitar que els partits s'acabin a plantofades. Molt bé. El nostres pensaven que no passaria d'aquí però es veu que la Federació ho veu d'una altra manera. Com que vam abandonar el camp sense una justificació prou sòlida, ens ha sancionat amb la pèrdua de tres punts, una multa de cent-onze euros i l'advertiment que, si ho tornem a fer, ens exclourà de la competició. Això, senyors, és un escàndol dels que feia temps que no vèiem. Si la competició funciona així potser haurem de revisar el cens de presidiaris de la comarca i fer-los una oferta perquè ens vinguin a defensar. No és la manera, ja se sap, però si algú entén les raons de la sanció, que vingui, si li plau, i que ens ho expliqui.

dijous, 20 de desembre de 2007

Can Mateu

Can Mateu del carrer Santa Maria, és, ha estat, i serà, una botiga excepcional i única. Ans el Senyor Mateu era la viva imatge del botiguer pulcre, sempre endiumenjat, amb els pull-overs impecables retocats amb una corbata per donar-li un aire de mesurada elegància. En Mateu era l'ordre i la serenor, la botiga, tot ella, feia l'olor de les coses noves, dels quaders per estrenar, dels llapis staedler, dels compassos i dels estutjos, de les carpetes i de la cola aràbiga, de les gomes milan i dels albums de fotos. Cada nou curs escolar era una excursió a Can Mateu, allà compraves el que necessitaves i de cop tenies ganes de d'anar a classe. En Mateu era el trànsit entre l'estiu interminable i la nova il.lusió per començar. Si s'obria la porta de la rebotiga es colava el murmuri de la impremta, el sacseig de les màquines. Perquè allà hi havia un altre negoci, el de la impremta Mateu, gent pulcre, ordenada, metòdica, per força havia de fer anar una impremta. Can Mateu era per tots el lloc on començar, començar a llegir els primers Tintin, començar a omplir l'àlbum de la lliga de fútbol, començar una llibreta, començar una caixa de pintures alpina. En Mateu embolicava les coses amb la consciència que venia il.lusions, amb prestància, amb un punt d'harmonia, i llavors te n'anaves a casa més refet, perquè aquell embolcall t'ajudava a valorar més el que havies de comprar. Hi ha una foto de les tres germans Mateu que retrata a la perfecció la naturalesa de tres ànimes dedicades amb obra i gràcia a donar vida al comerç banyolí. El carrer Santa Maria, ja se sap, és aquell que comença a Can Bernat, té parada obligatòria a Can Mateu i acaba necessàriament a Can Tites, com la vida mateixa.

dimecres, 19 de desembre de 2007

Can Ciurana

És molt important la tortada de Can Boadella, però com les sares de Can Ciurana, se n'han parit ben poques, que diria el poeta. Les senyores Sares vivien a Can Ciurana al costat dels barretets de merenga; dels xuixus, sempre del dia, que eren, i són, una cosa fabulosa; dels crusants i de les ensaimades. I la pasta de full? Amb la pasta de full parem màquines i abaixem la veu. Diu molta gent, segons hem sabut, que la Carme Ruscalleda, la del restaurant, va venir expressamet a Banyoles per comprar pasta de full a Can Ciurana. Li agrada molt. I la Ruscalleda no és pas una qualsevol ni una qualsevulla. És una cuinera de dalt a baix i de costat a costat. No vindria pas de Sant Pol si a Banyoles no hi trobés delicies d'aquesta magnitud. Vindria, segurament, perquè, es vulgui o no, aquesta petita part de món que trepitgem cada dia forma part d'una terra catalana que, entre tots, hem de mantenir viva. La Ruscalleda se'n va al Japó, vola fins a Nova York, cuina a la meca, a la seca i a la vall d'Andorra. Va molt atabalada, pobra dona. I si ve a Banyoles, és ben clar que la pasta de full que li donem no és pas un grapat de plastilina. Potser tot plegat només és una llegenda, però costa de creure que no sigui veritat.
La fama de Can Ciurana ve d'en Mateu, l'avi, i en Mateu venia d'aprendre de Can Mercader, un altre punt cardinal de la pastisseria banyolina. Es va parar per ell al carrer de la Canal, ben bé al mig, a tocar de Can Comas. La botiga encara sobreviu a peu de carrer. És un local petit, de dos nivells, amb l'espai just per a una copa de ratafia. A baix, més aviat a sota, l'obrador. S'hi ha fet tot bo en aquell celler de sucre, amb la mida justa de cada època. Una vegada, no fa pas gaire, un noi de la comarca va anar a trobar els de Can Ciurana per fer-los saber que ell estaria disposat a pagar-los el traspàs del negoci perquè no es perdés la tradició pastissera banyolina. Si plegaven, els hi deia, ell ho voldria continuar de la mateixa manera que s'hi havia treballat tota la vida. Només necessitava que li expliquessin les receptes. I això és ben cert. Tant com que l'única resposta que en va obtenir va ser, «de moment no, gràcies», i «tot és qüestió dels ingredients». Mai més ben dit.

El Gall de la Sort

Tothom sap que aquest any la grossa tocarà a Banyoles. Nostradamus ho va deixat escrit, i també Mossèn Cinto i el Guerriller Frigola. Es d'una certesa que cau d'esquenes. Vet aquí. I on s'han de comprar els dècims? En això Nostradamus no vas escriure res. No era tan detallista, vaja. Podria ser que la sort la portés en Raven, home fonamental i cuiner de la idolatrada la Parra. Raven cada any compra loteria per amics i saludats i té mà de sant en aquestes coses. Podria ser que el número el tingués l'Atlètic Banyoles, club amb el que ens hi hem casat de per vida, podria ser que la grossa la venessin al Bar Juncà de Serinyà, o que estigués en les participacions nacionals d'en Met Forcaire. No sé sap. Per si de cas, Xisca de Gardi, es reserva números i participacions en cada una d'elles. Perquè la grossa toca segur. I quan deixem Banyoles, encara ens aturarem al Gall de la Sort, perquè en honor a l'artista incomensurable, irrepetible, El Gall, comprarem un dècim, el fregarem sobre un dels seus quadres i esperarem que pongui.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Notícies dels Amics

Aquests dies tot són notícies dels amics, que s'interessen pel meu estat. En Pere Serra m'envia un missatge, també en Francesc Feliu em truca i s'interessa per mi. En Vadoret, de Besalú, em fa arribar els seus ànims. En Mantu em truca, el nét del Senyor Prat també ho fa. La Carmeta em deixa un missatge. No els puc contestar tots a l'hora, perquè em fa manra, però els tinc presents. Es bo de tant en tant tenir un atropell ni que sigui perquè els amics, saludats i coneguts te truquin. Alguns la trucada els servirà, tabé, per fer bondat, i per tornar pel camí recte. Perquè tenim una edat. I aquí qui no corre vola. D'altres amics els hi dic adéu per sempre més. M'estic referint al pot-i-tripa, cargols a la llauna, galtes de porc, cansalada, botifarra negra, llangonissa i demés, ha estat una amistat profunda, però traïdora. I si et foten una gabinetada per l'esquena, malu, no pots pas considerar que siguin amics teus. Vet aquí.

divendres, 14 de desembre de 2007

En Tiroliro

Dels personatges cèlebres que planaven sobre la nostra infantesa hi havia en Tiroliro. Fill d'una casa de pagès, de l'altre costat d'Estany, tenia la pell com un bacallà sec, era la seva pell un tros de cuiro adobat a Can Pujol. Tenia en Tiroliro un aspecte de home primitiu, com si hagués sortit del cor de les coves de serinyà. Era un dels nostres, un dels últims exemplars de l'home comarcal. A en Tiroliro, però, deien que li faltava un bull, deien que no tocava ni quarts ni hores, i que era més boig que savi. El que passa és que s'havia criat al mig del bosc, no havia tingut temps d'anar a estudi, i les coses de la societat li relliscaven una mica. Era en definitiva un salvatge. Si hagués estat americà encara hauria fet pel.lícules o hauria tingut una banda de rock. El recordo amb una caçadora de cuiro, el recordo amb uns pantalons arrapats, i el recordo a cavall de la seva derby paleta. Un dia, en el solar on hi ha la Carpa ens va fer una exhibició de salts. Saltava amb la moto com un autèntic esparracat. Pujava a cavall i feia unes equilibris que marejaven. Nosaltres els vailets l'animavem a fer el més difícil, i ell, seguint la criatura que duia a dins, s'engrescava. De tant en tant, això sí, xarrupava una cervesa. Amb els temps alguns van dir que estava a darrera d'uns focs que hi havien hagut a l'altre costat de l'estany. No senyor. En Tiroliro com a salvatge, com home per masegar, seria incapaç de calar foc a la terra. Qui sap si amb la derby paleta travessa d'un costat a l'altre les muntanyes de l'Estany.

País Capulat

Vivim en un país capulat i esquinçat. El nostre Roselló, el Conflent bressol de tots els bressols, l'Alta Cerdanya són parts que es van ampuntar en una operació sense cirugia, a crits, amb un ganivet roent. La partició de Catalunya és incontestable i com Catalunya, la nostra comarca ha patit un trossejament que ningú s'explica. Ens han quedat fora les nostres sagrades icones i això és martiri. Primer, el Mont, la Mare de Déu del Mont, el lloc sant on Mossen Cinto va escriure magnífics poemes dedicats a Banyoles. Com pot ser que la Mare de Déu del Mont no vagi lligada a la nostra ciutat. I que pertanyi a un petit poblet de l'Alt Empordà. El mateix passa amb Rocacorba, que és nostre i que els l'han presa, Rocarcorba on sempre s'han fet aplecs, i pelegrinacions, i que és nostre i para de comptar. Amb Rocarcorba que ens tornin Canet d'Adri. Perquè els de Canet són germans nostres, això sí de l'altra costat de la muntanya. I què dir de Cabanelles, de Medinyà, paisatges habituals nostres, que la vulgaritat administrativa ha fet que siguin d'altres comarques. Tothom sap que els banyolins en cosa d'anar a la platja estan repartits uns van l'Escala i els altres a l'Estartit. Per què? Perquè les platges naturals de Banyoles són l'Escala i l'Estartit. Queda clar que són nostres i ja està tot dit. Ara girem cap al nord. Es una vergonya que el Collell no sigui de la comarca. Es una vergonya que on va néixer el meu avi, el Torn, no sigui de la comarca, I Mieres? I Besalú? I Sant Ferriol? De fet la nostra comarca arriba fins aquella ciutat que no és res més que el cràter d'un volcà. Tot és nostre. Banyoles Comtat Gran, pubilla de Catalunya, màrtir i fill il.lustre d'Europa. capdavantera de la civilització cristiana, pedra fundacional d'Occident, Banyoles demana el que és seu i, si s'escau, pot permetre's el capritxo de demanar el que vulgui.

dijous, 13 de desembre de 2007

Somiem

Tenim la sort de ser fanàtics d'un club amb una directiva que tot el dia barrina. La qüestió és que les idees ens faran un equip grandiós a partir d'una teoria que seguidament explicarem. Ara mateix soms 175 socis. Doncs bé, quan falti un any per a les eleccions del Club Deportiu Banyoles, es farà una campanya de germanor dirigida a tots els associats de l'Atlètic amb la intenció que s'hi abonin. Si la cosa dels diners fa que els nostres aficionats es treguin la idea del cap per no haver d'anar més justos del que van, la directiva de l'Atlètic demanarà un crèdit per pagar tots els carnets. Ja haurà passat un any des de primer dia de la campanya de germanor i arribaran les eleccions. L'Atlètic presentarà una candidatura a la presidència del Club Deportiu. Els nostres 175 socis ens votaran i sortirem escollits. Immediatament després de prendre possessió dels càrrecs, l'equip de tercera divisió del Club Deportiu es convertirà en el filial de l'Atlètic i es traslladarà al camp vell. Perquè? Perquè nosaltres, la nova directiva, ens acollirem a un conveni d'utilització del Camp Nou per un període de trenta-cinc anys que hi ha signat amb l'Ajuntament, i ens n'hi anirem a jugar amb l'Atlètic. Això ja ho tindrem i engegarem un procés per absorbir el Club Deportiu. S'absorbirà, l'Atlètic renunciarà a la plaça de tercera divisió i dissoldrà el filial. En acabat quedarà per resoldre la qüestió del futbol base, que no és pas poca cosa. Es farà amb seny perquè la mainada s'ho mereix tot i l'Atlètic reconstruirà els equips petits signant un acord amb l'Institut Pere Alsius i Torrent, un centre vinculat a la nostra història d'una manera irrenunciable.
Quan tot això estigui fet, la creació d'un gran club ja estarà en marxa. La junta farà els passos legals que calguin per tornar les instal·lacions de l'Estany a l'Ajuntament amb la condició que sigui el camp dels equips de l'Institut. Ja quedarà menys. Un cop tinguem els nanos jugant a l'Estany, l'Atlètic presentarà un projecte per a la construcció d'un nou estadi al centre de la vila. Serà una obra formidable, fabulosa; un estadi endreçat, pràctic, ple de llum; amb espais per prendre el sol i serveis perquè les famílies hi passin les tardes. El dissenyarà un arquitecte de Banyoles, encara no sabem quin, i es finançarà per subscripció popular. I en aquell moment, el dia de la inauguració, ens veurem jugant a futbol entre la gent del poble i pensarem que si no fos que hem tingut la sort de néixer en aquest racó de món que es diu Banyoles, seria impossible que fóssim com soms.

Alguna costa s'haurà de fer

Amics, comarcans, conveïns,

L'Eixut ens ha caigut com una maledicció. Ja ho deia aquell, deu l'hagi perdonat, que la culpa que no plou són dels coets que tiren els americans. Han foradat el cel, i l'aigua vessa cap enfora. Total no veiem que hagi de ploure ni per nadal, ni per Sant Antoni dels Burros, ni per quaresma. Les rieres s'assequen, les deus estan eixutes, les fonts ja no ragen, l'Estany pobrissó cada dia perd nivell. Ens hem de deixar de pulecres. A estalviar aigua com sigui. Primer ens deixarem aquesta mania moderna, americana, postissa de la dutxa diària. Ans la gent no tenia plat de dutxa, ni molt menos banyera. Ans si et volies rentar tenies el gibrell i la palangana, això els que tenien més condicia, perquè la majoria es passava una pinta gruixuda i anar-hi anat. Deixarem de regar aquesta nosa que és la gespa o "cespet" que fa cagar. On s'és vist plantar herbassa a casa! Si vols plantar, planta patates que al menos te les pots menjar. I què dir de les piscines un altra nosa moderna que gasta que és un contentu. Però no et tindrem prou. L'estalvi només ens permetarà adminstrar, ai senyor, la misèria que tenim. Si no fem alguna cosa, l'aigua l'haurem de servir amb petits. Posa'm un petit d'aigua. Hem de tornar a les tradicions que per això hi són. Temps era temps quan no plovia la gent mirava al Monestir. Allà hi havien solucions per tot. I es treia a passejar Sant Martirià fins a l'Estany. Quatre prèdiques, fe, voluntat, esperança, i el cel, tot seguit, s'anava cobrint de núvols. I l'aigua queia a raig. I les deus s'omplien, quedaven sadollades les fonts, baixaven les rieres que feien goig, i l'Estany com un rènac gros i formós s'anava botint. Sant Martirià aconseguia el miracle de tornar a la terra una porció de vida. Ara, hauríem de fer el mateix. Si és per braços i espatlles, xisca de gardi en pes es compromet a portar Sant Martirià fins el nostre Estany.

dilluns, 10 de desembre de 2007

On és la Cellera?

Últimament s'està donant el cas que, si no s'arriba a l'hora al camp vell, els aficionats de l'Atlètic ens perdem les dues primeres barraques de l'equip de fora. Les nostres arriben amb el partit avançat i això és d'agrair, perquè és tal la comunió entre els jugadors i la claca, que sempre ens esperen per poder-los celebrar. Alabat siga Déu si no veus els gols dels visitants, però pels de casa s'hi ha de ser. S'ha de dir, abans que res, que la Cellera, l'equip que teníem al davant aquest dissabte passat, és un dels aspirants més sòlids al títol de lliga. De fet, es van movent entre el tercer i el quart lloc. Semblava que podien tenir problemes perquè l'any passat van perdre l'ascens a última hora contra l'Obispado de Blanes i van quedar una mica atuïts. La repercussió d'aquella pèrdua els va deixar en silenci, mirant a l'infinit, però, pel que es va veure, tornen a ser una colla ferma que sap molt bé a què juga. Tot això es coneix per en Xavi Masachs, el que feia de tallant, amb el setze, a les files del nostre últim rival. La Cellera és un equip una mica massa dur i el seu lateral dret, un jugador amb més pinta d'estibador que de futbolista, en va ser l'exemple paradigmpatic. Ens va atonyinar els davanters fins que no va poder més i alguns dels seus companys es van comportar amb una falta de delicadesa que no té nom. Però d'això, en Xavi Masachs no en té cap culpa perquè estem parlant d'una bona persona, d'un home enraonat amb el cap sobre les espatlles i d'un futbolista intel·ligent. El joc del seu equip, en canvi, va ser més aviat antipàtic.
Tenint en compte les circumstàncies que envoltaven el partit, el resultat és el de menys. Segurament perquè la gent va fer pont fora de Banyoles, l'afició no va acudir massivament com s'ha d'esperar. En Joel estava més preocupat per la trompada amb el cotxe que es va clavar dimecres a la nit que en cap altra cosa. Ho vam notar al mig del camp però no l'hem de culpar de res. Ni a ell ni a cap dels nostres. També va quedar demostrat que el problema de l'Atlètic no és a la porteria. I que en Jordi Quer és un home d'equip que va suportar la suplència amb aplom i elegància. A partir d'ara, tornem a començar de zero.
El nostre joc es va assemblant cada vegada més al que volem. De moment, amb la pilota als peus, només dibuixem línies indeterminades. Però cada vegada són més rectes, cada dia fa més goig de veure que ens ajudem els uns als altres, que juguem amb ganes, que no tenim manies i que som dignes de vestir els colors d'un club com el que acabem de parir. Al final del partit els ànims no eren pas els de sempre però la satisfacció d'haver fet tot el que es podia fer per quedar bé la teníem. I ben bé que es notava en la tranquil·litat dels ulls dels jugadors, de la directiva i de l'afició. La primera part va ser trista i la segona més aviat ensopida però ja vindran temps millors.
Quan faltava un quart d'hora per acabar el partit, en Jordi Quer, que feia estona que no deia res a la banqueta, va aixecar el cap i va preguntar de cop: «On és la Cellera?» Li vam aclarir que s'hi arribava havent passat Anglès i just en aquell precís moment, un davanter seu va estar a punt de clavar-nos el quart. El quart va arribar al cap de res però en, aquell moment, vam renegar ferros i claus perquè l'àrbit ens ens feia una al darrera de l'altra. En Bombi va anar per terra no se sap quantes vegades; en Pastor en va haver d'estarracar un que s'havia passat de llest i li havia perdut el respecte. Es va muntar alguna tangana, amb més pa que formatge, que s'hauria pogut evitar amb un polsim de bon criteri arbitral. En Txirri ho sap perquè va haver de cridar a l'ordre un rival que feia estona que el pessigava. Aquesta vegada el problema va ser que ens va arbitrar un home massa exigent amb ell mateix, un home tirant a vetust, lent, cridaner, esgotat. Un ha de saber fins on arriba i, sobretot, no ha de confondre la indumentària que l'autoritza en un camp de futbol, amb la d'un oficial amb els galons descosits. En alguns moments, l'àrbit semblava ben bé una meitat de la Cellera i l'altra de la mare que el va parir. Al final, amb el joc acabat, de tan indignat que estava, jo mateix li vaig dir desvirga-gallines amb totes les síl·labes pronunciades en veu alta, una per una, a escassos metres de la seva orella dreta. I en acabat, desafogat i tranquil, vaig pensar cap endins: Amunt l'Atlètic collons!

divendres, 7 de desembre de 2007

Les germanes del Lute

El Lute era un noi que no es va poder estar de robar un parell de gallines, i que després el vam fumbre a la presó, i es va escapar i tot això. Quan jo era petit s'escampaven llegendes sobre el Lute i jo les barrejava amb el Sabater, maquis mort a Sant Celoni després d'una prodigiosa fuga al mas clarà de la Mota. El Lute feia por, el Sabater també, ni que fora perquè en aquella època t'explicaven les coses a mitges, de pressa, malament, i amb un nano petit no li pots pas explicar res que no t'entengui que tot en fa un muntanya, que tot es esverament, que ni de la missa la meitat, que se'n fa la pixa un liu. El cas és que van dir que per Banyoles es passejaven les germanes del Lute. Si el Lute era perillós, jo vaig imaginar-me les germanes com una mena de bruixes escuades, mal girbades, lletges a no poguer més, de negre. Deien que anaven amb un cabàs i que dintre del cabàs hi portaven un parei de metralletes. Jo me les imaginava a prop de Santa Maria, o al principi del carrer nou, en qualsevol cantonada. Després tot això se'm va barrejar amb una bestiesa que explicaven i que mai vaig saber treure'n l'entrellat. Resulta que una noia va parar un parell de monges fent dit. Les germanes van pujar i de seguida la noia va notar una cosa rara. Es va fixar en les mans de les monges. Tenien un llamp de mans que déu n'hi do. Mans de paleta, mans d'estibador, mans de bosquetà. La noia es va acollonir però no va perdre l'esma. Va simular una pana. "El motor no tira, germanes, no farien pas el favor de sortir i apretar una mica". Les monges van sortir i quan ja eren a punt de donar una espenta al cotxe, la mossa va enfonsar l'accelerador. Va tirar llarg fins que va trobar un cuartel de la Guardia Civil, que llavors era pertot arreu amb el seu tricorni. Els civils van escorcollar el cotxe i vet aquí el que van trobar: l'equipatge de les monges, un cabàs, i a dintre del cabàs un parei de metralletes. Es va dir que eren el Lute i un seu company, que anaven buscant les germanes. Potser tot això m'ho faig jo, potser es una barrija-barreja que amb el temps, la confusió, i la desmemòria s'ha anat concentrant dins del meu cap. Però no em direu que hagués estat bé tenir de convidades les germanes del Lute, i de convidats el Lute mateix i un soci vestits de monja.

dijous, 6 de desembre de 2007

Ja sóc arribat

Amics, Amigues, fradrins, fradisterns, germans, germanes, banyolins i comarcans, només puc dir que sóc arribat. La maltempsada ja ha passat, vet aquí, puc dir que vist la padrina però que la padrina com ve se'n va. De l'hospital recordo els crits d'en Josep "nenes, nenes, un iogurt" o bé "on és la manta vermella?", de l'hospital recordo les converses del box del costat, això del box no es res més que una conillera feta de cortines miserables, on es repetia "ja no té pols, portem-la a morir a Sant Feliu", de l'hospital recordo Bill, el meu company d'habitació, escocès, locutor de ràdio al seu país, fanàtic dels gats, home ponderat, civilizat però que rotava com un bon seguidor del Celtic i que estava com teixó. De l'hospital recordo els crits a la nit, els laments, les cares d'angoixa de molta gent. Però també la llum, que entrava per tot arreu, i que encenia els passadissos, i les magnifiques postes de sol que convertien Palamós en una impressió rogenca. Però soc aquí gràcies a la mare de Déu del Collell, a la Mare de Déu del Mont, a les que vaig invocar com a bon comarcà des de la profunditat de la meva habitació. A nostres senyores els hi dec una visita, una pelegrinació o el que faci falta. Ara a fer bondat. Per una temporada me n'estaré de la sal, els peus de porc, les visites al Palau de l'Embotit. Amb el temps, no ho dubteu, tornaré, amb la moderació característica d'un dels partidaris del Monestir. A tots i a totes gràcies. I pel que fa a Xisca de Gardi, que ningú dubti: aquí estic, ferm, dempeus sobre la terra catalana, i disposat a la lluita. Que la collita és gran, hi han pocs segadors.

dimecres, 5 de desembre de 2007

La senyoreta Roser

La senyoreta Roser vivia atalaiada en un replà, al capdamunt d'unes escales que feien la meitat del camí entre la sala dels grans i la dels petits, a la biblioteca de la Plaça. S'hi arribava per unes altres escales, més aviat estretes, llargues i un pèl fosques, que pujaven pel costat de l'entrada de l'oficina de la Caixa i s'obrien al davant d'un vestíbul de llum groguenca, que marcava l'abans i el després entre el silenci dels llibres i el brogit del carrer. En obrir la porta, una porta de fusta i vidre pesant i carregosa, la senyoreta Roser fitava el lector gairebé sense moure el cap. El fit s'estenia per la sala deixant anar una benvinguda, entre amable i inquisitòria, que rebotava per les lleixes com la claror d'una espelma sobre les parets d'una habitació de miralls. Del replà estant, arraulida rere una làmpada de llum tènue, la senyoreta Roser seguia el recorregut dels estudiants des de la porta fins a les taules. Si eres gran, et podies quedar a baix. Si encara no tenies l'edat, havies de passar la frontera de les escales i ensenyar les mans, amb els palmells cap amunt, per certificar que les duies prou netes per tractar les lletres que t'esperaven, perfectament arrenglerades, als flancs de la sala. Les normes de la senyoreta Roser obeïen a la bondat d'altres temps, de quan la lectura s'exercia vestit de diumenge, acabat de pentinar i amb l'esperit net. La biblioteca de la senyoreta Roser era un reducte de tranquil·litat, de xiuxiuejos, de riures continguts, de mirades furtives cap a la taula de les nenes. A la seva vora, de les cinc fins a les nou del vespre, les tardes passaven lànguidament entre llàpissos i deures. De tant en tant, si la cosa es desfermava, la senyoreta Roser deixava anar un petit advertiment que amanyagava l'aire en veu baixa. Però no la fessis aixecar perquè tenies l'expulsió assegurada. I a fe de Déu que si aquesta era la teva fi, havia estat ben merescuda i explicada als pares amb tot detall. La senyoreta Roser era una dona com cal, una senyora amb totes les síl·labes i els sinònims del bon fer que la ignorància d'aquest món absurd, ha arrossegat fins a l'abocador incontrolat del menyspreu. Fan falta més senyoretes com la senyoreta Roser. Fan falta persones que estimin els llibres, que saludin pel carrer, que tinguin un somriure a punt, que siguin enraonades i cordials. Persones que tinguin un bon dia per a tots els matins del món. Enyorem la senyoreta Roser i tots els dies que anaven passant en la quietud i l'escalfor d'aquelles tardes d'hivern fins que, un dia, no se sap perquè, es van apagar les llums i algú va tancar la porta de vidre amb pany i clau.

Un empat i tots contents

Abans que res, hem de dir que el cap de setmana del partit contra el Camós va ser un cap de setmana de sopars. El futbol és un esport de sobretaula, ja se sap. És un univers de viandes, de vi, de xampany i de copes de licor. Ho és més encara, si la qüestió és celebrar el primer aniversari del nostre Atlètic Club Banyoles. Això va ser divendres a la nit, a la Banyeta, un restaurant integrat ja, d'una manera definitiva, en el llarg peregrinatge gastronòmic de Xisca de Gardi. A Camós no es va notar gens que la nit abans havia corregut l'alcohol d'una manera una mica desmesurada entre les nostres files. Tanseval. A tercera regional sempre guanya l'equip dels jugadors que han begut menys gintònics la nit abans. Si n'hem de fer cas, es pot afirmar amb tota rotunditat que no n'hi va haver cap que n'engolís més que l'altre. En aquesta situació d'igualtat, l'empat a un de dissabte a la tarda es pot considerar un resultat lògic. Encara més: s'ha d'entendre com el resultat més adequat per a un enfrontament entre dos clubs germans. Arribaran dies de victòries i derrotes però, per a la primera vegada, sempre és millor acabar d'una manera que deixi tothom content.
La lectura positiva és que l'Atlètic porta dues jornades marcant. La negativa, que ens costa molt guanyar i que ens vam deixar remuntar el resultat. Va ser producte d'una falta de concentració d'última hora. L'entrenador sabrà com s'ha de resoldre. Havíem marcat a la segona part. Va tornar a ser en Joel, el nostre jugador insígnia. Va ser un gol que ja ha fet època a l'Atlètic. Un toc subtil, de lluny, templat amb l'interior del peu esquerre. Un gol magnífic, de murri. Es dóna la circumstància que en Joel tenia les seves sabates de futbol rebentades i el seu pare n'hi va deixar unes. Quan va haver marcat i el van haver abraçat tots, es va treure la del costat esquerre, la va besar i li va ensenyar, de cara a la parròquia, com aquell que fos torero i celebrés una orella.
La cosa anava bé amb zero a un a favor nostre. Però el Camós és un equip de mal fermar, com s'espera d'un conjunt de la comarca. Ens va costar Déu i ajuda aguantar l'embranzida d'aquella colla. No volien perdre de cap manera. A casa es fa de mal empassar una derrota, tan per la mínima com per la màxima. Nosaltres ho sabem molt bé. Podríem haver tornat cap a casa cantant si l'Andreuet no hagués fallat un contratac fabricat per ell mateix que l'havia deixat sol davant de porta. L'Andreuet ens va donar un aire de frescor a la davantera que feia molts dies que demanàvem. No li hem pas de retreure res però, la pròxima vegada, que s'hi fixi una mica més. Que faci com en Marc Zamora, que va cobrir la baixa d'en Jordi Quer amb un èxit total. Va fer un partit magnífic. Va donar confiança als nostres defenses i això és molt bo perquè encara no hi teníem en Marc Pastor. En Marc tornarà dissabte contra la Cellera però que s'assereni perquè si el tornen a expulsar, ja hi serem un altra vegada pel tros i això no ens convé. Tan bona va ser l'actuació d'en Marc Zamora, que ens atreviríema dir que el nostre porter titular tindrà molts problemes per tornar a l'equip. En Marc es mereix una oportunitat. Estimem en Jordi Quer però el futbol és així. Ell ho entendrà.
L'àrbit es va portar bé però a la segona part va tenir alguns moments estranys. Però no li farem cap retret. El derbi és una festa i es perdona tot perquè allà on hi hagi l'Atlètic pel mig no hi ha gaire lloc per la raó. El sentiments no hi entenen de seny. Nosaltres soms de l'Atlètic per bramar, per cridar, per celebrar un ascens rere l'altre, per riure, per reunir-nos, per abraçar-nos. Nosaltres soms d'aquest equip i amb això està tot dit. I una altra cosa, aquest dissabte, quan vingui la Cellera, no estaria de més fer-li un petit homenatge al Comitè d'Orriols. Seria de justícia. Amunt l'Atlètic collons!

dimarts, 4 de desembre de 2007

Parte mèdic

La qüestió és que el gran Comitè d'Orriols es va trobar una mica malament i els metges, que són tots un exagerats, se'l van quedar a l'hospital de Palamós per fer-li unes proves. Es veu que dijous a la tarda, tirant cap al vespre, es va sentir una mica indisposat. I com que no li marxava van anar a urgències. Tenia una pujada de tensió i van decidir que li farien baixar allà mateix, en una habitació, erquè la tensió, vulguis o no, és malparida. La cosa no és greu però és emprejadora. Xisca de Gardi sap que està ben atès, que reposa en una habitació amb tota mena de luxes perquè el Comitè no pot pas estar en una habitació d'hospital qualsevol. Ens consta que les infermeres són manyagoies, que el tracten bé, que no li falta de res i que tot serà qüestió de quatre dies. Ara només falta que surti. I quan li donin l'alta, el rebrem amb tots els honors que es mereix. Farem una xefla de règim i li retrem un homenatge com els que es fan als bons, als grans, als immensos. Com els que es fan a Xisca de Gardi.

dijous, 29 de novembre de 2007

El nostre amic el porc

Nosaltres hem estat sempre gent de pa amb tomata i embotit. El porc ens ha semblat tota la vida un animal molt comestible. De fet, nosaltres som gent de purins, de quan més purins més endins. Però ens empregen els nitrats, perquè els nitrats deixen la terra corcada i embruten aquest misteri que són les capes freàtiques. El porc ha estat sempre un animal noble. S'equivoquen els que se'l prenen a la lleugera. Un porc, com el senyor, ve de mena. Els porcs i els senyors estan emparentats per la part de la mandra, per la part del jeure, que és una activitat per a la qual s'ha de tenir talent. Abans, quan les coses funcionaven d'una manera una mica més assossegada, els porcs es tractaven de vostè. Eren, i encara són, unes bèsties poderoses d'una intel·ligència superlativa. Són una enveja. En Pere Mià encara en té uns quants. Els té allotjats, a Palol, en un cobert amb tota mena de luxes porcins. En latituds trepitjades per Xisca de Gardi durant alguns viatges delirants, els homes encarreguen a la mainada que els treguin a passeig. Els menen lligats amb una corda al coll i deixen que marquin el pas. Els porcs, en aquelles terres, són una inversió. Els cuiden, els engreixen amb mil requisits i els maten, perquè la fi del porc és trista i desagraïda. Aquí també els matem però últimament s'ha de fer d'amagat. A pagès, que hores d'ara és l'únic reducte de llibertat que queda, la matança del porc, perquè negar-ho, és un linxament sorollós i cruel, i, al mateix temps, és una necessitat, un acte social que aplega les famílies, els veïns i algun senyor de la capital que no sap ben bé com és la vida i li convé de saber-ho. Del porc se n'elaboren botifarres, llangonisses, bulls d'un gruix impensable; botifarra catalana que es menja sense gana, botifarra d'ou, pernilets. Se li bullen els peus, se'n fan fuets i a última hora, quan ja no queda res, encara se'n treuen unes quantes plates de greixots. A la Quadra de Maçanet de Cabrenys hi fan un guisat d'orella, morro, llengua i cargols que no és pas d'aquest món. Del porc se'n tallen filets exquisits i unes llonzes de la mitjana d'un rosat molt saludable. Se n'aprofita tot, ja se sap. I del costelló se'n fa un arròs per sentir-hi cantar els àngels. El porc es menja, s'assaboreix, es valora, s'estima. Tota la vida s'ha servit a les millors taules, als dinars de les festes majors i als sopars de negocis. Els embotits han estat un recurs indispensable des de temps que ja ni sabem de quin color eren. La mainada creixia menjant porc però ara es veu que no. Sembla ser que als menjadors de les escoles s'hi dóna pa, verdura, arròs; s'hi serveix vedella i s'hi emplata xai. Hi ha de tot als menjadors escolars. De tot menys el nostre porc estimat. I això no pot ser. Ens poden dir que no som enraonats perquè ens queixem que a les escoles no s'hi menja botifarra. I no hi ha res més desencaminat. Que se sàpiga des d'aquí fins a Casablanca: si es parla del porc es parla del menjar i amb les coses de menjar, perdonin, no s'hi juga.

dimecres, 28 de novembre de 2007

En Joel no marxarà

Podem estar tranquils. Xisca de Gardi té informadors que ens han fet saber que en Joel no marxarà pas de l'Atlètic per més cants de sirena que li arribin. A casa s'hi sent valorat, s'hi troba a gust i disfruta. És una bona notícia. Perdó, és una notícia que ja esperàvem perquè l'Atlètic, ja ho hem dit una pila de vegades i ho direm totes les piles de vegades que faci falta, no és pas una cosa de part de riure. La directiva i l'afició no ha de patir. Poden venir els equips que vulguin, el poden enterrar amb tots els bitllets que tinguin: en Joel es quedarà. Perquè en Joel és un xiscagardià de cap a peus, un home que se sent a gust assegut en una taula, colgat de viandes, enraonant amb els companys. Ja ho podem dir ara i no ens equivocarem: passaran els anys, patirem les derrotes, viatjarem pel desert i resistirem la duresa dels desenganys. Però arribarà un dia que tocarem la glòria i serà llavors quan recordarem la llegenda del vuit. Sortirem als carrers i ballarem, cantarem repetint el nom dels nostres herois, correrem pels bars i prendrem les places. Aixecarem el cap, mirarem el cel i donarem gràcies a qui sigui per poder ser de l'Atlètic. Amunt companys, la victòria és a prop!!

En Met i la Carmeta

Al carrer Nou hi havien dos personatges essencials: en Met i la Carmeta, un matrimoni que donava vida en aquell carrer de pagesos, menestrals i gent del treball. En Met, a simple vista, no aixeca un pam de terra i era un sac d'ossos. Però era una fura, tenia nervi i delit, i ningú que tingués dos dits de front no hagués gosat mai portar-li la contrària. Treballava a Can Torras, però també feia hores de jardiner, i es llogava pels serveis més variats: fer anar la màquina de les botifarres, entrar llenya, traginar carbó, podar fruites. Fumava un tabac abominable que a un xupatintes d'avui li foradaria els pulmons tan sols d'empassar-ne un bri de fum. Ell no, era resistent com un matxo. La Carmeta era la seva dona, era de cap a Salt, i era més aviat reposada i en feia quasi dos que en Met. Era una parella singular, ben avinguda, tot i que en Met i el seu caràcter duien la veu cantant. S'explica que en Met va conèixer la Carmeta fent un viatge d'acompanyant d'un xofer. En Met en veure la Carmeta va saltar del camió i s'hi va dirigir amb la seva determinació característica. Li va dir "tu noia, com te dius". La mossa li va respondre "Carmeta, per què". I en Met resolutiu va afegir "doncs a partir d'ara tu i jo festejarem". La mossa mig sorpresa mig encrescada va respondre "fotut burro! Si jo ja tinc xicot". Davant una resposta així molts altres s'haguessin fet enrere, en Met no, en Met va contestar "I a mi que m'expliques! fequigues que tu seràs la meva xicota". Un detall definitiu per entendre que la gent, ans, no s'estava pas amb pulecres. Les classes populars banyolines no perdien pas el temps amb romanços, anaven al gra, i avui pau i demà glòria. Vet aquí. Quan passo pel carrer Nou es com si els veiés, de bracet, ella més grossa ell més menut, ell amb el cigarro penjant i ella lluint el seu somriure rodó.

dilluns, 26 de novembre de 2007

L'Atlètic millora

Vam sortir adormits i, quan encara no havia arribat tothom, el Corçà ja ens n'havia clavat dos. Vam acabar la primera part com vam poder i a la segona, no se sap com, ens van fer el tercer. Després vam marcar nosaltres en una jugada fabulosa d'en Met Pla rematada per en Joel i la cosa va canviar. El gol ens va desentumir, ens vam sentir valents, vam pressionar, vam perdre la por, ens vam convertir en la colla que volem ser: un equip amb coratge que lluita i s'entrega fins al límit. La confiança d'haver arribat a porta amb èxit ens va envalentonar i a fe de Déu que vam viure els millors minuts de l'Atlètic a casa d'aquesta temporada. Per fi vam ser un col·lectiu ordenat, capaç de combinar, de fer córrer la pilota. Els gols tenen aquestes coses, et fan sentir bé, t'alimenten l'ànim i t'obren l'esperit. L'Atlètic va jugar molt bé a pesar de la derrota. I va ser una cosa amb cara i ulls, un equip endreçat, pressionant; un grup que creia en ell mateix, que robava pilotes, que gestionava bé la possessió i l'aprofitava per crear perill. Seria injust destacar només un jugador, però aquest cop, hem de parlar d'en Joel, un vuit de tota la vida, àgil, espigat i veloç. Va fer un partit esplèndit. Va ser l'ànima de l'equip que volem per anar celebrant un ascens rere l'altre. La directiva l'hauria de blindar perquè segur que ja hi ha una pila de clubs que ens el segueixen. També hem de confiar que aquest noi sabrà estar a l'altura de les circumstàncies i que no es deixarà seduir pels diners. L'Atlètic és un sentiment i que no ens vinguin amb romanços.
Quan el partit estava als nostres peus, una part dels que ens ho miràvem des de la banda ens vam començar a preocupar. L'àrbit no sabia pas ben bé on era i el pes de la pressió li va començar a torçar la carcanada. Nosaltres no soms pas de criticar els àrbits perquè sí, sense arguments ni seny. Potser és que no en sabia més però de tot el que va perpetrar aquell bon noi només se'n poden dir disbarats. Ens en va fer una de l'alçada d'un campanar en el quart gol d'ells. El Corçà no és pas millor que l'Atlètic, ni molt menys. És un equip aguerrit i poca cosa més. Té un parell de veteranus amb una mica de mala fe, un defensa que hauria d'entendre el sentit de la cortesia i quatre futbolistes escardalencs més torts que drets. El quart gol els hi va regalar l'àrbit. La jugada era un contratac que havia arribat a l'aresta de l'àrea per la banda dreta de l'atac dels de fora. I allà, el seu davanter va fer una falta de llibre. Un jugador nostre es va quedar arrebossat per terra i tothom es va quedar aturat, fins i tot els del Corçà. Tota la parròquia va veure que allò era falta. Potser no arribava a ser targeta. Tanseval. El cas és que l'àrbit no va dir res, es va quedar mut, ofegat, com si se li hagués quedat un tros de xuia a mig baixar pel canyó. En ple desconcert, un jugador del Corçà va xutar a porta i va sorprendre el nostre porter, en Jordi Quer. La pilota va arribar a gol arrossegant-se d'una manera indigna, rodolant de qualsevol manera. I va entrar cap dins. Estàvem molt encesos i vam protestar, però sense estridències ni estirabots, perquè les fresses ens fan més mal que bé i, nosaltres, som un equip senyor. No hi va haver res a fer. El quart a era al sac del Corçà. Tot i així, vam seguir animant els nostres perquè encara que perdem tots els partits, encara que els àrbits ens vagin en contra, encara que ens tallin la llum, encara que ens haguem de dutxar amb aigua freda després de cada partit, encara que passi el que no està escrit, fins i tot així, serem sempre de l'Atlètic i no el deixarem sol. Amunt l'Atlètic collons!!!

diumenge, 25 de novembre de 2007

Esquela

Margarita Pla i Busquets
Operària Parroquial

Banyoles 12 de febrer del 1917-Banyoles 24 de novembre del 2007


Oh cel blau, cel estrellat,
Perquè quan de nit et miro
sens adonar-me'n sospiro
esplaiant ocult dolor?

És tal volta perquè tapes
com cortina desplegada
de la nostra Pàtria aimada
el vivíssim resplendor.

Nostra Pàtria, és dalt la glòria
on veurem a Déu sens vel,
trepitjant del món l'escòria
volarem tots cap al cel.

(Mossèn Jacint Verdaguer)

dissabte, 24 de novembre de 2007

Gran Glòria a Miquel Blanch

Girona té algun llibreter eixerit, però res a veure amb el que ha tingut Banyoles al llarg de molts anys. Barcelona ha tingut alguna llibreria elegant però a anys llum del que ha tingut Banyoles amb la seva llibreria Blanch. En Miquel Blanch era un gegant, un prodigi, una excepció en la vila negra i feixista. En els temps foscos, malparits, gossos, lleparequetés, en Blanch era un raig de llum, un dissident, un rebel, un dels que no s'ajupien, un dels que no havien perdut el mal costum de pensar i criticar. En Blanch, en Miquel, era en totes les lletres i tots els signes un antifeixista. I aquí que ningú ens digui que Xiscadegardi no parla de política, perquè li fotarem un ui de vellut: perquè les coses són com són, i nosaltres les veiem amb els colors d'en Miquel Blanch. El llibreter insigne que tenia el seu cau a tocar la carretera. Era aquella llibreria una embardissament de llibres i en el fons d'aquell campament de la saviesa hi havia una impremta. Tots els llocs interessants hi ha hagut sempre una barreja de llibres i màquines d'imprimir. La subversió absoluta. La mescla conspirativa es feia, a Can Blanch, amb l'olor de les cobertes i les pàgines de llibres nous amb el tritlleig obsessiu de les màquines d'imprimir. I sempre et trobaves amb aquell homenot vestit amb un guardapols blau, disposat a la conversa, amb la seva inestimable veu nassal i les seves ulleres gruixudes, negres, de savi diligent, de savi mai vençut, de savi llest per fumbre l'última atzagaiada als que manaven amb la força de les armes. Can Blanch, en el fons, no era cap llibreria, ni cap impremta, era gran finestral obert a l'horitzó de la llibertat. Aquell beneït llibreter oficiava també de farer del cine club banyolí. Fa temps ens va voler deixar suposem que fart que nosaltres, tots nosaltres, no haguessim recollit prou les seves ensenyances i no haguessim resseguit prou el seu exemple. Ara i aquí, emperò, Xisca de Gardi li ofereix l'únic que li podem oferir: el record escrit d'un home al qui devem una exageració de factures impagades. Perquè servir a la causa de la llibertat en els temps més impossibles del feixisme és cosa que no es pot pas pagar ni amb els bitllets més grossos. Miquel Blanch, sempre present en la immortal memòria xiscagardiana.

divendres, 23 de novembre de 2007

Can Mandra

A Can Mandra havia estat tota la vida una casa de gent molt desperta. S'estaven al carrer Major, en l'època que el Palau del Baró d'Esponella servia de residència d'estiu a uns senyors de Barcelona, oriunds de les Canàries, que s'hi passaven ben bé tot el mes d'agost. En aquell temps, el carrer Major era un doll d'humanitat banyolina. Si venies de la Plaça, ben bé a la part del capdamunt, passaves de llarg la barberia d'en Peraferrer i començaves el descens deixant a l'esquerra la fleca d'en Pons, la que tenia el forn ben bé al subsòl de la baixada, just allà on hi havia les rugositats pels cavalls. De matxos no n'hi pujaria ni un hores d'ara perquè n'hi va haver un d'espavilat que les va fer treure. Tirant avall, en acabat de saludar l'avi Pic i els de Can Siqué de les vaixelles, amb el pendent dominat, el carrer s'estrenyia entre les parades del Cisteller, en Mius de les sabates, en Pol de les cordes, l'espardenyer i l'esclopeter. També hi trobaves les fustes d'en Constants, se sentia el fregadís de Cal Vidriaire i, al capdavall de tot, a la cantonada de la placeta de la Font, en Cels barber tancava el mercat davant per davant de la Pia Almoina. Ans es vivia de cares enfora, ans no feien pas falta totes aquestes mandangues modernes que ens adormen, ans es vivia amb quatre coses i una qualitat que no es té pas avui. Es parlava un llenguatge universal, senzill, profund, ple de contingut. Si l'esclopeter et deia que l'esclop se t'havia de fer d'aquella manera, es feia d'aquella manera i no tinguessis por que se't llaguessin els peus. A Can Mandra vivien davant per davant d'en Mas de les xocolates i no eren pas una gent qualsevol perquè, la gent qualsevol, no vivia pas al carrer Major. Ni a Banyoles tampoc, si no hi comptem mossèn Fernando. A Can Mandra venien requisits, productes de qualitat a dojo. Si volies una arengada, aquí tenies l'arengada. Si només en feies prou per pagar tres llesques de pernil salat, tres llesques i no se'n parli més. Si no podies pagar avui pagaves demà i llestos. S'apuntava tot a la llibreta i ja podies anar a cal notari si volies. Eren gent de part de bo els de Can Mandra. Tan de part de bo com el portal del darrera de la botiga, el que s'obria a migdia pel carrer de l'Hospital. Els dies de mercat era un anar i venir constant, un formigueig de pagesos que hi guardaven el cistell amb una tranquil·litat que no està escrita. Però va passar el que passa sempre. La gent es va anar fent gran, els que venien es van tancar cap endins i el defora va quedar buit. Amb els anys els fills de Can Mandra li van vendre la casa a en Comalat. I sort que s'ho van quedar ells perquè al carrer Major si no ets endreçat, si no ets enraonat, no hi vagis pas fer-hi re ni vulguis vendre duros a quatre pessetes.

L'Enzo també és de l'Atlètic

dijous, 22 de novembre de 2007

Les Patenes

Si hem de parlar de netedat, hem de parlar de la Maria i de la Nita, hem de parlar de les Patenes, dues dones, una rossa i l'altra morena, amb el nom preparat per a dues germanes que podrien passar perfectament com una de sola. Si parlem de les Patenes no parlarem pas de qualsevol cosa. Parlarem de brillantor, de terres lluents, de vidres transparents; parlarem de l'escombrada perfecta i de la tècnica de la recollida. Si hi ha alguna cosa absoluta en aquest poble, aquesta és, amics, la pulcritud de les Patenes. La seva mare era vídua de guerra. Era una dona gruixuda amb una pitrera prominent que basculava lliure sota la vestimenta. De vegades li feia nosa i se la posava bé amb un cop de braç. Però això era només quan la incomoditat es manifestava en condicions de confiança veïnal. Fins que va faltar, la mare i les Patenes tenien una perruqueria al carrer Gran, just porta per porta amb els de Can Primavera. El negoci era una mica més modest, però funcionava i la gent en sortia molt ben pentinada, amb les ungles pintades a l'estil que li agradés més i amb les celles depilades d'una manera única que, encara avui, es pot veure sobre els ulls de la Nita. Les de la Maria són d'un altre estil. Tenien clientes molt fidels perquè, les Patenes, tota la vida havien tingut fama de ser dues dones molt polides. I fequis que no hi ha res més cert en aquesta vida. Tot el dia escombraven, fregaven, desenpolsegaven racons, drapejaven les finestres, rentaven caps, llimaven ungles i tallaven cabells. Perquè no s'axequés pols, passaven hores remullant la vorera i el carrer. Ho tenien tot previst en aquest camp que és la netedat. També menjaven. Si podien triar preferien les anques de granota. Les treien de fora, del carrer, de quan passava la mainada que les havia anat a pescar als recs i a les basses a tocar dels horts de la part de Can Lero. Se les quedaven perquè no les volia ningú. I se les preparaven com un requisit. Les netejaven com no s'ha vist, les colgaven en una cassola amb sofregit i l'olor de guisat es desplaçava sense impediments, per l'aire net, des dels fogons fins a la perruqueria, i de la perruqueria cap enfora. Ara la gent ja no neteja perquè els veïns enflairin l'aroma de les cuines del carrer estant. En aquests temps de brutícia, la figura de dues dones com les Patenes, és una necessitat de primer ordre.

En Ponç

Podé en Ponç és dels escriptors més "serios" que ha donat aquest país en molt de temps. Què ho fa que alguns dels escriptors de part de bo del país sempre tinguin opinions una mica estrambòtiques? Tant se li'n carda. Si un escriptor del país és bo, és bo, i si fa coses rares i de tant en tant pensa guerxo, què hi vols fer! En Ponç te'l trobes a l'estranger, o sigui per Girona, i sempre és de bon parlar-hi. Li agraden els gossos i això fa que els de Xisca el veiem com una persona d'interès. Desconfia d'algú que no li agradin els animals: és un tarambanes, és un penja-i-despenja. En Ponç ens ha parlat de Banyoles perquè totes les persones endreçades del món acaben parlant de Banyoles, arribant a una evidència de pedregada: Banyoles és el ventre del món. En Ponç ha citat alguns personatges reveladors de Banyoles. Entre aquests personatges que han marcat el nostre escriptor hi ha en Josep Agustí, l'amic Fulles, i el cèlebre i xiscagardià Ramon Masgrau. Ja està tot dit. Un escriptor de part de bo és el que, amb un cop d'ui, és capaç de destriar el gra de la palla, és capaç de trobar l'aguia en el paier, és capaç de saber el pes d'un vedell amb una simple mirada, encara que aquesta mirada sigui feta amb els ulls grossos d'un nen. En Ponç, amb un cop d'ui, ha sapigut trobar dos grans personatges de la vida banyolina. I amb això en tenim prou de saber que estem davant d'un escriptor de part de bo. Algú hi afegiria en Pla, en Llamaraques, el Gurú i en Gaziel. Tabé, sí, i en Jep Navarro i no gaire pas més. La resta, de moment, som l'Atlètic Banyoles, és a dir festa, ganes i, a hores d'ara, encara poc jogo bonito. Vet aquí.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Mossèn Cinto i la nostra pàtria banyolina

Mentre per altres verals s'hi passejaven bandits, esparrecats i rebentaires, a Banyoles ens visitava el Gran Capità de les paraules, o sigui Mossèn Cinto Verdaguer. Del carrer Gran em vàrem dir Carrer Mossèn Jacint Verdaguer, en honor i glòria del poeta. Quin millor regal pot tenir algú que Banyoles li dediqui el seu carrer Gran! Mossèn Cinto ens visità i s'estigué alguns dies entre nosaltres. Va sojornar a l'antiga Fonda on ara hi ha Can Baldiró, a la petita placeta de la Font. Mossèn Cinto va fer amistats a Banyoles entre gent endreçada, petits hortolans de les lletres. Va dedicar-nos poemes i, com és natural, s'enamorà del nostre petit país. Des del seu niu d'àligues del Mont, des d'aquell prodigiós cim que guarda les nostres essències, Mossèn Cinto va escriure el poema a "Mos Amichs de Banyolas", un homenatge a tota aquella corrua de seguidors que van rebre, i honorar, al cèlebre poeta. El Mestre escrigué "Cantau, amichs, remant cap a la vora/ cantau dintre de l'edem de vostra pátria/y en lo riu de la vida sereníssim/que la estrella del Mont guie la barca. Aquesta és la raó exacta que nosaltres, gent de la fe i de la terra, admirem la Mare de Déu del Mont, perquè és des d'aquell cim pedregós on es guien els nostres dies i les nostres hores. És des d'aquell cim beneuarat on s'alça el llamp que dóna força a la nostra estimada llengua catalana. És des d'allí on sentim, encara avui, la crida del nostre Gran Capità: Mossèn Cinto. Passat el temps, el seus amics de Banyoles es diuen, ara i avui, Xisca de Gardi. Amunt els cors!

Can Sala

Sota les voltes de Can Xampinya, la blancor pasteuritzada de Can Sala esquitxava els ulls del visitant tan bon punt obria la porta de la lleteria. Era un blanc nuclear, brillant, netíssim. Un dringueig que s'allargava suaument, anunciava l'arribada del client. La impressió era total. La llum es dispersava en un recorregut de colors que s'estenien des del groc pàlid de la mantega fins al blanc apagat del mató. Tot estava perfectament ordenat a mà dreta, sobre un aparador de marbre d'un blanc fred i intens que s'allargava ben bé tres metres abans de caure en picat, a un metre i mig de la paret del capdavall. Al fons, al darrera d'un segon taulell d'obra, més curt, de cares a la porta, perfectament recorbert amb llesques de ceràmica clara fetes a la Bisbal, hi apareixien les dues germanes Sala a punt per omplir la cantina. La conversa era sempre la mateixa. No girava més enllà del temps, de la fortuna de la salut, dels maldecaps d'algun veí i de la conveniència, o no, d'un canvi imminent de rector anunciat pel Bisbat. A Can Sala no es discutia mai. Tothom estava sempre d'acord, no hi havia mai raons. Les germanes de Can Sala eren una més alta i l'altra més baixa, una casada i l'altra soltera. La més petita, soltera, patia una lesió severa. Tenia un caminar sincopat, un pèl angoixant, que, als ulls d'un marrec que hi anava a buscar la llet amb l'àvia, era un misteri. La germana Sala, la més petita, omplia cantines abocant la llet amb una naturalitat cremosa. Era la llet que arribava des de les vaqueries de les Rodes, la llet de Cal Roig, a la cantonada del carrer Vallespirans, la de Can Soler, que s'allargava al costat de l'església de la Sagrada Família, la de totes les corts que van desaparèixer lentament, engolides per les lleis descremades dels governants del nord. La llet arribada a Can Sala s'adormia al magatzem del gel, a la part més fonda de la rebotiga, i apareixia novament davant de la clientel·la, blanquinosa, amb una oscil·lació turgent, envasada en una galleda immensa carregada per les dones a la brava. Després d'un parell de trasvassaments de la galleda a la cantina gran i de la cantina gran a la de la venda al detall, la senyora sala aferrava el mànec de la mesura amb el pols ferm, l'enfonsava a l'última cantina, l'elevava plena fins a dalt sense vessar-ne ni una gota i la buidava amb solemnitat dins de qualsevol mena de recipient que li hagéssin parat per omplir. Darrera del taulell de marbre, el seu cunyat mirava de reüll fent veure que ordenava els matons. Mig d'amagat, passava un dit pel bol de la nata i l'oferia a la mainada. N'hi ha que parlen dels llagurts però no hi ha hagut mai res com la nata de Can Sala. Mai no hem recuperat el gust. I, segurament, mai no la tornarem a tastar. Entretant, l'altra germana, la casada, es torçava sobre la llibreta de comptes fent cara de com si calculés algun deute que l'atabalava. Els dies d'hivern, amb la cantina plena, la clientela d'ultima hora de la tarda pagava i marxava amb lentitud, educadament, dubtant una mica si el litre que s'enduia era complert. Un cop a casa, en acabat de fer bullir la llet en l'escalfor de la cuina, els marrecs sucaven una torrada i un tros de xocolata mentre s'anava fent fosc, les àvies començaven a fer el sopar i els petits jugaven imitant el caminar de la lletera per fer temps abans d'anar a dormir.

divendres, 16 de novembre de 2007

La Brigada del Casa Nostra

Contràriament al que pensen alguns, les aules de vritar del Casa Nostra no eren pas a dins d'aquells grans blocs de formigó. Fequis que no. Fequigues que els pupitres bons del Casa Nostra estaven esgarriats per tots els racons, raconets, i racortets de la immensa "finca". Les casales de tot aquell bastarral de vessanes en deien "finca" quan en el fons eren les antigues, i vetllades, propietats de la família Aulina. Qui de vritat donava classe al Casa Nostra no eren pas les senyoretes i la gent contractada. Qui de vritat donaven classes eren els de la brigada del Casa Nostra: una munió de paletes, manobres, estassabardisses, mossos, vegilants i demés. Gent de peu pla. Gent del poble trebaiador de Banyoles i comarca. Gent com en Met Paleta, home que ens escoltàvem amb les oreies badant. Gent com el gran Badia, que ens fotia un trenat de crits cada vegada que ens arreplegava bastant cireres. I tants altres. Quan amb la bicicleta enfilàvem, amunt o avall, el llarg passeig del rellotge, aquesta brigada era per allà, cremant rostolls, netejant els caquis, i era, tota aquella munió d'homes, una mena d'àngels de la guarda que ens protegien de les boires del matí o de les primeres foscors del capvespre. Era la policia popular banyolina que era allà pel que fes falta. En les altres hores del dia, la brigada ja no eren policies sinó filòsofs que ens donaven consells de la vida, o mestres que ens feien distingir un esbarzer d'una heura. Vet aquí. Entre tots aquells hi havia un home de mirada trista però sàvia. Tenia un posat més distingit que la resta, semblava un home viatjat, i, per damunt de tot, era una persona que feia la fila dels qui han passat pel sedàs de l'educació i la cultura. Em vaig quedar amb aquella cara seriosa, distingida. Amb el temps vaig descobrir que aquell home que cremava rostolls i estassava males herbes havia estat alcalde de Banyoles. No pas un alcalde qualsevol, no, sinó l'alcalde dels temps de la maltempsada. Era en Benet Dilmé, un anarquista que havia sabut manar amb seny i condició. Després de la guerra va fumbre el camp cap a la França i allí s'hi va estar una colla d'anys. En cabat va tornar, i dingú va voler-li donar trebai. Van ser les casales que van emplear-lo en les seves immenses vessanes. Al cap i a la fi, en aquelles terres guanyades a l'Estany hi regnava, i suposem que hi regna, l'esperit lliurepensador i rebel dels Aulina. Va ser aquell esperit qui va aixoplugar un home, el nostre alcalde, que duia sobre la pell l'estigma dels vençuts. Vet aquí. Aquell home va fer més gran la Brigada del Casa Nostra. Una columna d'humanitat feta de trebaidors, de gent del poble ras, de filòsofs de la vida, de mestres del destí, de vigilants de la nostra vida petita. Un dia, el Gurú, en Mastegatatxes, jo i qui s'hi vulgui afegir agafarem veies bicicletes BH i enfilarem, de nou, el llarg passeig del rellotge. Mirarem cap a l'esquerra i veurem, entremig dels caquis o les bardisses, descobrirem de nou la presència de la mítica i mai oblidada Brigada del Casa Nostra. Visca nosatres i els que són com nosatres, i si això és guerra, que no vingui mai la pau.

La Ramona

La petita i obstinada Barcelona tenia en Floquet de Neu, un goril.la albí morrut i enderiat. Pels xaves en Floquet era el seu distintiu més gloriós, ell i en Colom que assenyala cap al mar impossible del cap-i-casal. Banyoles no tenia goril.les perquè els simis fan pudor i es graten tot el dia, i són un farciment de mosquits, puces i altres xinxes. Banyoles, la gran i la talentosa, tenia una carpa malanomenada Ramona. El nom li va venir d'una cançoneta horrible composada per un còmic castellà en honor a una castellana molt grassa. Com que el peixucu era gros i arrodonit va ser batejat amb el motiu de la Ramona. La Carpa en qüestió flotava perquè no se'n podia anar ensota Estany. El soprepès li venia d'estar atrapada en un tancat de la pesquera de la Carpa i com que aquell tancat era motiu de visites d'escolars, vells i gent gran tothom tirava menjar als peixos. La Ramona tenia un desfici pel menjar. S'ho empassava tot. Llegendes banyolines explicaven que s'havia galdit les ulleres d'un estudiant i el barret d'un capellà. Bestieses de Banyoles, com tantes altres. La Carpa Ramona tenia un rètol fet amb els colors cridaners que feien servir la gent de Cal Lero. Aquells colors pastel amb què pintaven els futbolins i les barques amb una rotunditat cromàtica que va atraure la curiositat d'en Tino Soriano. No em perdi per les branques, parlava de rètols per cridar l'atenció de l'existència de la Ramona. Cada any l'avi Lero feia complir deu anys més a la Ramona fins al punt que en la seva última etapa ja en devia tenir cap a cent. Tothom es veia atret per aquells rètols informant de l'existència d'una Carpa mil.lenària que feia quasi una tona de pes. Exageracions banyolines, que també n'hi ha, gràcies a Déu. L'avi Lero tenia un amor prodigiós per les Carpes. El vam veure atuït i abatut un dia que amb un aigat tots els peixicus van escapar-se del tancat. Van buscar les Carpes per terra, mar i aire, i sobretot van buscar afanyosament la reina Ramona. La van trobar surant a la seva manera, a poc a poc, anyorant la gent i els cacahuets, la mainada i les llesques de pa amb nocilla que li tiraven. Sana i estalvia va regressar d'on s'havia perdut. Les altres va ser més difícil pescar-les. L'avi Leru va reposar tranquil en veure's, de nou, amb aquell peix que distingia el seu local i, per extensió, la capital dels Abats i les lloses. L'Avi Leru era menut, engrescat, amb uns ulls més vius que els d'una fura. Anava tocat amb una boina i havia fet mil campanyes. L'enyorem, a ell i a la Ramona, els dos protagonistes de l'Estany dels nostres dies petits. Al cel sien, i si pot ser, junts amb un altra zona Lacustre ben a prop de Déu Nostro Senyor.

El senyor Quimet

El senyor Quimet no parlava mai del que havia passat durant la guerra. Feia com tothom i callava. Es tancava al taller i s'abstreia en la monotonia dels telers, fent mitjons, algun jersei i el que convingués per proveir la botiga del Carrer Gran i alimentar la família. A casa de les Patenes, les veïnes, tampoc no s'enraonava mai del que li havia passat al pare. A la del senyor Quimet no es treia mai el cas de quan li van saquejar el negoci i el van enviar a la presó Model de Barcelona acabada la guerra. Eren dies de delators, de paraules en veu baixa, de males intencions, de mirades d'odi al darrera de les persianes. El senyor Quimet no va dir mai res. Ni tan sols quan va saber que la màquina d'escriure de la botiga era al despatx del veí del davant, que va ser tota la vida un pobre home amb la única fortuna dels diners. Unes quantes setmanes després del dia que se'l van endur, la filla gran del senyor Quimet, la Carme, una dona de les més guapes que han somrigut per Banyoles, va córrer fins a Barcelona i es va plantar a la seu del Govern Militar. Va demanar de veure el Capità General i es va esperar tot un dia al davant de la porta del despatx d'aquell home. No la van rebre. Quan feia prop d'una setmana que no se'n movia, el Capità General va obrir la porta i, amb la veu una mica com si estigués a punt de perdre la paciència, li va dir: «Usted que quiere señorita?» «Vengo para hablarle de mi padre», li va respondre ella. Aquell home va bufar i la va fer entrar. No se sap què va passar allà dins però el cas és que, al cap d'una estona, la Carme en va marxar amb la promesa que el seu pare sortiria de la presó.
Tres o quatre mesos més tard, el senyor Quimet era a casa, al costat de les filles i de la dona, amb qui havia aterrat al Banyoles venint des d'Alcoi, tot just acabats de casar. Mentre va viure engarjolat a Barcelona, va compartir una cel·la tuberculosa i minúscula amb en Martinoy de Torroella, el Martinoy que s'havia fet admirar per tot Girona en una floristeria que havia obert a la Gran Via. En Martinoy i el senyor Quimet es menjaven les hores enraonant de les seves coses. El senyor Quimet li ensenyava de fer anar un teler a la manera dels alcoians i en Martinoy li explicava el mètode empordanès per a les pomeres i els perers, i li revelava els secrets del cultiu dels gladiols.
Un temps després de trobar-se novament lliure, el senyor Quimet va comprar un tros als camps del matadero. Així, una mica cada dia, en acabat de la feina, o abans depenent de com anessin les coses, el senyor Quimet marxava a l'hort i s'hi entretenia llargues hores. Primer podant els fruiters, enfilats, com li havia explicat en Martinoy, i, després, aplicant en silenci els preceptes de la creació de flors. Diuen, i qui ho diu és de fiar, que el senyor Quimet havia arribat a bastar peres de tres-cents grams i pomes immenses. Però si per alguna cosa es va fer famós el senyor Quimet va ser pels gladiols. Els plantava en fileres de vuit o deu bulbs. En plantava una, al cap de quinze dies una altra, al cap de dues setmanes més una de nova i així fins a tenir-ne prous per que li anessin florint del juliol fins a l'agost. Quan arribava el bon temps el bany de colors al tros del senyor Quimet era un espectacle reconegut a tota la comarca, una explosió inacabable de llum, d'estiu, de calma floral. Era molt esperat el seu trajecte silenciós i lànguid des de l'hort fins a la botiga del carrer Gran, passant per Cal Llebrer i per davant de les escoles fins als Turers. Se'l veia passar amb un menat immens de flors. L'aturaven i li deien: «Senyor Quimet, quin bé de Déu de gladiols!». I ell n'agafava un parell o tres i els regalava amb una parsimònia dolcíssima. En arribar a casa, n'hi quedava amb prou feina mitja dotzena. Ja eren els que volia. Ja n'hi havia prou. I així passava el temps entre gladiols i pomeres, entre el trepig del teler i les hores de venda a la botiga mentre el veí del davant, furtiu darrera la finestra, fitava l'arribada del senyor Quimet fent veure que no volia cap gladiol.

divendres, 9 de novembre de 2007

Sant Pere de Roda

L'altre dia vaig pujar a Sant Pere de Roda i no hi vaig trobar ningú de Banyoles. Se'm va fer estrany perquè els de Banyoles sempre ens trobem quan sortim de la comarca, en qualsevol part del món, a qualsevol capital, a qualsevol restaurant o museu. I un cop trobats, ens saludem, amb una salutació que és d'una efusivitat sorprenent, gairebé alarmant, una mica estrident. Els de Banyoles ens saludem pel món, encara que ens hàgim creuat vuitanta milions de vegades pel baixant de Plaça sense haver-nos dit res, havent-nos ignorat i, fins i tot, havent-nos mirat de reüll amb un menyspreu sorrenc, àrid, sec. Llavors, un cop trobats, havent tornat, ens creuem una altra vegada al baixant de Plaça i ens diem adéu amb cortesia. Però si la trobada a l'exterior s'ha produït, per exemple, en un espai amb senyoretes pel voltant, solucionem el compromís amb un cop de cap genuïnament clandestí i seguim, uns amunt i els altres avall, fent veure que no ha passat res, que només ens saludem perquè resulta que, casualment, ens vam asseure de costat al cinema un dia que no hi havia ningú més. A Banyoles semblem una mica batejats amb aigua calenta segons com es miri. Però soms així i que sigui per molts anys. La qüestió és que feia molt que no anava a Sant Pere de Roda. Feia tants anys com fa que se'm va escapar la infantesa. En tenia un record una mica pedregós d'aquella part del món. L'Empordà, el més alt, té una geografia abrupta, és d'un verd sec batejat amb clapes marronoses, d'un marró a mig camí entre la vedella amb bolets i el civet de senglar. Sant Pere de Roda viu enrunat en un ambient aspre, escantonat pel vent que hi arriba pel nord. De dalt estant, amb el monestir als peus, mirant el mar, un cop de tramontana em va despentinar des del cap fins als pèls dels dits dels peus. L'aire em va entrar pel coll de la camisa i va baixar a una velocitat estremidora. El clafred va ser sobtat, fulgurant, i vaig notar una invasió de pell de gallina que, havent-me inflat els porus fins al límit d'un dolor suportable, va desaparèixer just en el moment que passava una gavina deixant anar un xiscle exactament de burla. El xiscle es va perdre entre els xiulets del vent i es va començar a fer fosc. A l'hora de marxar, giravoltant pels revolts de la collada vaig passar de llarg el Port de la Selva i vaig enfilar la carretera de Llançà cap a Figueres. A l'altura de Peralada em va venir que un dia hem d'anar a Vilanova de la Muga a fer un arròs amb Xisca de Gardi. Sense adonar-me'n vaig ser a Orriols i d'Orriols cap aquí se'm va fer un nus a l'estòmac al davant del crim infame que ens està rebentant Vilademuls per un redimoni de tren que ens farà més nosa que servei. Ja fosc, amb les llums de Banyoles encara una mica lluny, em vaig sentir tranquil i la calma em va recórrer una altra vegada tot el cos, com quan vaig tornar d'aquella nit delirant que havia passsat en una casa de Peratallada acompanyant una amiga manyagoia que tinc a Serra de Daró. A mi, què voleu que us digui, que em portin allà on vulguin però que em tornin a l'estany.

dimecres, 7 de novembre de 2007

L'Atlètic, sempre més!

No ens cansem de repetir que ens hem fet de l'Atlètic perquè volem ser d'un club de primera divisió i ser-hi des del principi, i poder-los explicar als nostres nets el dia en qüestió que ens vam fer socis en un camp de rocs, pols i terra ganuda. En Mastegatatxes posa el crit al cel i a fe de Déu que l'Atlètic no respon al que les nostres fantasies delirants van preveure en un principi. Crèiem els més esverats que això seria un bufar i fer ampolles d'aquí caic i aquí m'aixeco, que la travessa cap a la primera divisió seria un fart de riure de "jiji-jajà", que els partits serien un tràmit d'Ajuntament d'estar per casa. Crèiem que ens assauríem a les grades del Camp de Fútbol vell a comptar els partits que separaven el primer ascens del següent. Doncs, no! La glòria del fútbol s'aixeca rajol a rajol. Els Grans mites s'han fet pas a pas, amb plors de ràbia i llàgrimes de sacrifici, amb la suor dels herois i la pols dels trebaiadors. És aquí on estem ara: a la trinxera, patint com un exèrcit que resisteix a una tempesta de sang, ferro i foc. Es aquí on està el nostre Atlètic: defensant com valents els colors somiats del nostre Club. Que perdem? Ja vindran temps millors. I seran aquests instants de sofriment el que aniran cosint la Història i l'Honor del nostre Atlètic. I que ningú ho dubti: després de la negra nit ve el clar matí, després del torb ve el jorn resplendent. Mentrestant, posem ciris al Monestir, Santa Maria i Rocacorba pel nostre Atlètic. I que sàpiguen tots aquests insensats que ara ens atropellen amb els seus gols, que algun dia, no giare llunyà, l'Atlètic resorgirà. Des de les cendres de l'Estanyol i des de la pols del nostre Camp. Per sempre més: Atlètic!

En Lama

En Lama és senegalès. És alt com un Sant Pau, noble, simpàtic, diligent, bon treballador. És l'encarregat del torn de nit al Poste de Mata, la nostra gasolinera de referència des de la desaparició de Ca l'Oller. En Lama viu enllaunat al darrera d'un aparador de vidre blindat perquè en aquests temps que corren, les benzineres han de tenir vidres blindats dels més blindats. En Lama sempre ens saluda, ens entén i parla un català esplèndit. És un bon home. A mitja nit sempre té una barra de pa gallec per servir, sempre té alguna cosa per dir, un bona-nit, un com-estàs, un si-que-feia-dies-que-no-ens-vèiem. En Lama va arribar una mica de qualsevol manera a Banyoles, aquesta Banyoles que ja és com Nova York, una ciutat amb un barri de negres en la qual ningú no es coneix. Amb aquest panorama al davant, homes com en Lama fan més fàcil la convivència, encara que sigui una convivència de cinc minuts a la setmana. En Lama és musulmà, un musulmà sense estridències, sense rotija de canyó, un musulmà de bones paraules que fa festa ara un dimecres, ara un dijous. És un home feliç a qui Xisca de Gardi ha de retre un homenatge sincer. L'homenatge que es fa als qui procuren somriure quan les coses no van bé.

L'Atlètic ens necessita

Corren temps difícils pel Club Atlètic. Potser és per inexperiència. Potser és la brutícia de la competició. Potser són coses que no entenem però la qüestió és que l'equip no guanya. Hem fet fitxatges per reforçar la defensa però la cosa no funciona. No hem pas de buscar culpables en les nostres files perquè les nostres files són rectes i netíssimes. Xisca de Gardi ha seguit l'equip durant les últimes setmanes i ha detectat algun problema d'ordre tàctic de mal resoldre. El cas és que dissabte passat, al camp de la Salle de Girona, l'Atlètic va carregar fort. Ens faltava en Marc Pastor, convertit, ja ho diem ara, en la primera llegenda del nostre club. L'entrenador va fer debutar en Xavier Garcia i Domènech, un central de força, de col·locació. En Xavi Garcia Domènech és un d'aquells defenses que fabn estar tranquil, que juguen amb seny, que es fan respectar quan cal i que no protesten. No en vam fer prou i la Salle ens va passar per sobre. El problema és que juguem desordenats. L'equip té tantes ganes de guanyar que s'oblida de la solidaritat entre línies. La defensa fa el que pot, el mig del camp treballa i a la davantera, els nostres jugadors s'esforcen. Però amb això no en fem pou. Potser és que el sistema no funciona. Potser és que tenim una ambició tàctica que no ens convé. Potser és que els àrbitres ens van en contra i ens n'expulsen un a cada partit. I si és això, no es pot tolerar de cap manera. La directiva hauria de prendre alguna decisió ferma i dràstica. Presentar una queixa a la federació, obrir un compte corrent per pagar el dinar de l'àrbit a Can Comas. No ho sabem. Xisca de Gardi es pren la situació amb serietat. Estem preocupats, sí senyor. Ens fa angúnia la situació de l'equip; ens treu la son i això no pot ser. Hem de fer alguna cosa. I la cosa és molt senzilla: dissabte que ve, a les sis de la tarda, tots hem de ser al Camp Vell. No sabem quin equip vindrà, el Monells ens pensem. que vingui qui vulgui però que ens hi trobi a tots. Amunt Atlètic!

dilluns, 5 de novembre de 2007

Visita a Barcelona

Contra les indicacions dels nostres metges de capçalera, hem tornat a Barcelona. El cap-i-casal, avui, pateix d'un mal gam terrible. La ciutat dels grans és, ara per ara, una ciutat de xancletes, pakistanesos i gent per l'estil. Costa trobar un català a Barcelona i això ja vol dir alguna cosa. Tot i que resisteixen, encara, locals primordials per nosaltres: Can Culleretes i l'Amaya, el Frontó Condal i el Pastís, el Boadas i un local on, segons el nostre gurú, encara es rep els clients amb la nostra llengua i amb la seva. Barcelona és una ratera molt grossa on la gent ja no es coneix i on domina l'anglès, aquest idioma absurd pensat per parlar molt de pressa i per resumir les coses a l'antuvi dels negocis. Parlar anglès, ja se sap, és cosa de sàtrapes mentre que garlar en català és una cosa distingida que fa de personatge civilitzat. Si tu llegeixes en un banc de davant de mar i sents a la teva esquena parlar català saps dues coses: que darrera teu hi ha algú que és intel.ligent i que no et robarà la cartera. Important distinció en una Barcelona desconeguda, descreguda i desvalguda. Nosaltres hem acabat a Santa Maria del Mar adorant la potència del Gòtic prop d'un lloc venerat pels patriotes: el Fossar de les Moreres. Ser patriota a Barcelona és un atreviment digne de les primeres pel.lícules de Buñuel. És una gosadia, un trencamotlles extraordinari. Visitem Barcelona i sempre, malgrat les bones companyies que ens agombolen, tenim la necessitat de tornar cap al país. I el país, i que ningú s'enganyi, és allà on la Francisqueta surt al carrer i et diu, a la primera de canvi: "Bon dia, Miquelet". I la Francisqueta no duu xancletes, ni menja multiculti, ni està de mandangues. La Francisqueta, al nostre país, és la viva imatge de la nostra terra. Visitem Barcelona i ja tenim pressa per 'gafar el primer tren i tornar als nostres caus particulars. Els homes no s'haurien de moure mai dels seus confins. I la nostra república limita al nord amb la Brasa, al sud amb Can Mià, a l'est amb Rocacorba i a l'oest amb l'irreductible Barretina. Visca la Terra, i visca nosaltres i els que són com nosaltres.

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Can Plami

Trobem a faltar això dels sifons. Un sifon és una meravella que sempre ens ha ajudat a passar les calorades. A Can Plami feien sifons i, per tant, eren de la mena de gent que neix, creix i trebaia per ajudar els altres. A passar l'istiu, a quitar-nos aquesta calor engavanyosa que corre per Banyoles, i que és una calor lacustre, adhesiva, enganxifosa, llepadora. Els sifons es tenien com a refresc i quan premies cap avall aquella palanqueta de no-res ja veies bufar l'aigua, ja veies com s'aixecava una escuma nerviosa i captivadora. Amb aquella reberveració del carbònic ja en tenies prou com per mitigar la set golafre de les canícules. Aquell doll esquitxador ja era quasi suficient com per anegar-te de sifon. Qui s'ho va inventar aquest magnífic contraset? Ningú ho sap, però els de Can Plami tenien la mà trencada de fer-ne. Feien sifons de toticolori, amb una ciència molt banyolina i molt enraonada. Llavors els repartien en tots els ultramarinos possibles. Perquè Banyoles, ans, era un afartament de comestibles i ultramarinos. A cada carrer hi havia una delícia d'aquestes per abastiment dels veïns, els saludats, les tietes monges i les monges mateixes. Perquè, ans, a cada carrer també hi havia el seu convent, el seu capellà jubilat i el seu seminarista a punt de missa nova. Total, parlant del sifons, a Can Plami n'eren uns mestres. I allò sí que feia goig de beure: un sifon acabat de repartir, amb el vas a punt pel subministre i aquella fressa considerable, quasi de gàrgara, quasi de cavall exaltat, que sortia del cor de l'ampolleta, d'aquella ampolleta revestida de plàstics de coloraines. I si aquell dia t'engrescaves podies remullar el vi amb el sifon i allò, amics nostres, era d'un tast extraordinari. No hi ha al món cap Priorat que pugui posar-se al nivell d'un Can Plami barrejat amb un Can Raulí, sifon i vi, per encanteri dels sentits. A Can Bernat, casa seriosa del menjar banyolí, encara pots trobar sifons i encara pots reviure, en un tres i no res, els dies gloriosos de Can Plami i els records heroics de la Banyoles mai vençuda. Aquesta ciutat que és nostra i que servarem, peti qui peti, per encant dels nostres nets. Visca nosaltres i els que són com nosaltres. Queda dit.

Comencen a aixafar Vilademuls

Aquest tren que té nom d'au espanyola ja el tenim a tocar la vora de casa. És un tren oruga que abans d'arribar ja aixeca els camins, trepitja la terra, emporlana els prats, enrajola la nostra vida, trinxa tot el que troba per davant. Ens servirà aquest tren mandanga per comunicar Banyoles amb la resta dels nostres germans de la comarca? No, de cap de les maneres. Aquest tren ordinari només serveix per anar a Madrid. A nosaltres, a Madrid, no se'ns hi ha pas perdut re. Què vol que hi fem a Madrid? Què s'hi fa, a Madrid? Hi ha la Torre de Pujarnol, a Madrid? A Madrid hi ha Can Ralita, Can Mateu o el baixant de Plaça? Ens hi trobarem l'Olivas, en Magí o en Ramon Masgrau, a Madrid? Ja pots comptar! De què ens servirà a nosaltres aquest tren estassabardisses i emporlana-padrines? De ben re. Nosaltres volíem el tren pinxo per anar a Girona a menjar un arròs a Can Lloret, o per menjar unes patates braves amb l'amic Vidal. Nosaltres 'nem a Girona al que anem i para de comptar. I vet aquí. El pitjor d'aquest tren és que l'únic benefici que ens porta és que ens ho rebentarà tot. Ja han començat per la dolça part de Vilademuls: aixecaments de terres horribles i una descomposició del paisatge que no té cap explicació de cap mena. El tren esqueixarà Orriols, Bàscara, Pontós, però també ens tocarà el rebre al Pla de l'Estany: Vilafreser, Terradelles, i diuen que volen malmenar-nos els prats de l'aplec de Sant Mer. Xisca de Gardi no ho permetrà pas. L'altre dia vam fer un cop de telèfon a en Kim Jong Il perquè s'ho agafi en consideració. En Kim, no confondre amb en Quim, ja ens ha dit que "a disposar, nois". I ja se sap que el seu "a disposar, nois" vol dir, pel cap baix, quinze o vint cabesses nuclears i dos o tres milions de coreanus. Amb això ja en tenim per parar els peus a aquest tren que ha entrat a casa sense que dingú l'hagi cridat. I els que no han set cridats, no són pas benvinguts.

divendres, 26 d’octubre de 2007

El Rei de les Mosques

Anit vam anar en aquesta cosa tan gironina, i una mica tronada, de les mosques dels periodistes. Diem gironina perquè allà dins no hi faltava dingú dels que manen i empregen, però hi faltava el bo i millor d'aquest país nostre. No hi havia el Gurú nostre, ni el director comercial, ni en Puput, ni en Llamaraques, ni en Pere de Can Mià, ni en Frederic Corominas, ni en Martirià Font, ni els músics de la Principal de la Bisbal. Faltaven els grossos i això no ho entenem de cap de les maneres. Faltava, fins i tot, en Bertus de la Barretina. Els de Girona es pensen que poden muntar coses amb els de sempre i això no va ni amb guetes. I els convidats, i els interessats i els premiats vinga a parlar i parlar, i a lligir coses, i a allargar la cosa. Quina mania té la gent de parlar pels descosits com si fossin falciots a punt de marxar. Tractant-se del gremi dels periodistes vam trobar a faltar un acte una mica més bèstia, més esparracat, més penja-i-despenja. No pot pas ser que els periodistes vulguin ser tan formals perquè és com dir que el Doctor Soler, el nostre bisbe Carles, organitza un acte amb estirabots i despenjaments. E que no faria per ell? Doncs tampoc fa pels periodistes un acte estirat, tibat, amb protocols i mandangues. Què carai, els proper any l'acte s'ha de fer a l'Andén o l'Ocell, per posar uns exemples, i ha de ser una festa carnavalesca amb espantaveies i serpentines. Amb xampany servit amb copes pompadour i moltes botes altes de xarol blanc. Vet aquí. En cabat, el millor de la nit va ser en Vadoret de Besalú, xiscagardià per excel.lència, que va estar fi, va fer riure, i va donar la nota enmig d'aquell velatori gironí de pompa, distinció i cops de cap.

dijous, 25 d’octubre de 2007

Mossèn Verdura

El Pla de l'Estany, aquest autèntic sisè continent molt per damunt de tots els altres, té una colla de sants barons que no se'ls acaba. Són molts els paisans nostres que han sorprès les multituds amb la seva ciència infusa. Si el Pla de l'Estany tingués un Boulevard per honorar els seus grans ens haurien de donar una mica més de comarca per ficar-hi tantes petjades il.lustres. De fet, no ens enganyem, una mica més de comarca ja la tindríem si els altres no fossin tan gasius. O és que el Torn no és nostre? O és que la Vila de Mieres no és una germana nostra? I Sant Ferriol sencer no està ple de germans de la nostra sang? I Besalú, el nostre call banyolí per excel.lència, tothom sap que és molt més plaestanyenc que garrotxí. Fins i tot Torteià és nostre i la Mare de Déu del Mont tabé. Bé, on estàvem, conxo? Ah sí, amb els il.lustres comarcans! Entre ells un capellà traspassat, malaguanyat, de nom Mossèn Verdura. Un avançat al seu temps. Un capellà amb guitarra i estudis de grabació, un capellà que composava, un capellà que havia creat el seu propi personatge radiofònic: Mariver, amb el qual va triomfar a les ràdios d'aquell temps. Home de missa, inquiet, bellugadís. Un home que, fins i tot, va batejar una cova de cap allà Martís amb el seu nom artístic: Mariver. Els altres tenien Marisol, nosatres teníem en Mariver. Els altres tenien capellans rancis, foscos, grisos, sempre emprejats, nosatres teníem un raig de llum com en Mariver, que vivia en la cèlebre població comarcana de Camós. Cèlebre perquè ha dat molta gent de les lletres i les ciències, com l'entranyable i desaparegut amic Maurici Duran, homenot que mereixerà, a Xisca de Gardi, un homenatge tamany Torre Nútrex. Perquè els fanguitos tenen la Torre Agbar i nosatres, nosatres, tenim la Torre Nútrex, torre que mai l'infidel gosarà atacar del contrari es trobarien lluitant contra l'exèrcit més organitzat i devastador del món: els nous creuats de Xisca de Gardi.

Fàbriques clandestines

Els de Banyoles soms com som i para de comptar. A la majoria dels nostres fabricants els hi agrada fer feina i no estar-se de romanços. Molts d'ells prefereixen viure en una clandestinitat sorprenent. Hi ha tallers, fàbriques i fabricotes de la nostra gent que no tenen rètols, ni cartells, ni cap mena d'indicació que expliqui què carai fan. És una manera molt nostra d'anar pel món. A les fàbriques, tallers i fabricotes de Banyoles i comarca el més normal és que sigui el client qui hagi de saber què fan allà dins, que hagi d'embardissar-se per camins impossibles, que hagi d'entrar de qualsevol manera i demanar per l'encarregat. A la major part de fàbriques, tallers i fabricotes, el client està una mica de més, quasi s'ha d'excusar per demanar per l'amo, quasi ha de demanar perdó per gosar fer un encàrrec o una comanda. A Banyoles i comarca no soms pas de gaires ceremonials, si fem les coses és per fer un favor, i si no, bona nit i tapa't. A la fàbrica de Can Surribes, imponent instal.lació del nostre orgull industrial, no se sap ni on d'has d'entrar, no sé sap si encara hi fabriquen, no sé sap ni si fan persianes o olis o farines. El mateix passava abans amb Can Durall o amb Can Lopes del Monestir, el mateix passava amb Curtits Pujol, amb la fàbrica de les gàbies, o amb el mataderu de Banyoles de tota la vida. Són només uns exemples d'una manera de fer. Ens agrada la clandestinitat, treballar cap endins, fer molta feina i que no empregin els clients, produir i no haver de perdre el temps amb la clientela. Ens agrada muntar una fàbrica i no tenir ni timbres, ni portes d'entrada, ni passadissos per les visites. Ens agrada fer i fer, però no pas explicar-nos, ni haver de passar el temps amb gent engavanyosa, carregosa, cridanera. Llarga vida als que es tanquen, monàsticament, entre quatre parets i ni ells mateixos saben dir què fan, com ho fan i perquè ho fan. Això sí: fan.

Martirià Font

En Martirià Font és un dels nostres il.lustres compositors de sardanes. En la nòmina de mestres de la composició els banyolins teníem en Rossend Palmada, de la soca dels Palmada del carrer Sant Martirià. A destacar també els dos germans Saderra, en Josep i en Manel, dos homes que si fossin de Manchester ja tindrien el títol de Sir o de Lord. A diferència dels altres tres, en Martirià encara és entre nosaltres, i per molts anys. En Martirià és nat a Bordils cosa que demostra, de nou, aquest caprici banyolí de néixer on vulguis que si ets de Banyoles, ets de Banyoles. Vet aquí. En Martirià podia haver nascut en qualsevol indret del gran món occidental però és dels nostres, per tant de Banyoles de tota la vida. A simple vista en Martirià és un senyor: vesteix amb l'elegància connatural dels vells i gloriosos músics d'orquestres, té un posat fi, té una bona perxa que sap vestir amb trajes clàssics. És un senyor de Banyoles, en Martirià. Si no l'has tractat mai i el veus a primera vista pots pensar que darrera el seu posat elegantíssim hi ha un home tibat. Però t'equivocaries. El Senyor Martirià és d'un tracte correcte, afable, fins i tot podríem dir que bonhomiós. Es un home de peu pla que pot conversar amb qualsevol. El senyor Martirià era un dels habituals tertulians de la plaça dels peixos. L'altre dia la gent del Foment va aprofitar el concert de música per a cobla per fer un homenatge molt digne i molt familiar a una figura com la del mestre Font. Si una cosa tenim els banyolins és que no ens cansem d'afalagar i homenatjar la nostra gent. El foment ja li havia fet un gran homenatge a n'en Martirià el dia de la sardana més gran del món. Però no està mai de més un altre petit homenatge, perquè els afectes, com les amistats, s'han de renovar, s'han d'anar prorrogant, convé que es vagin manifestant amb agraïment i a satisfacció d'ambdues parts. A Xisca de Gardi no li està mai de més que el poble ras, la gent de peu pla, la nostra gent, s'aixequi i es trenqui les mans per aplaudir en favor del senyor Martirià Font. La gent que s'ho mereix, s'ho mereix. I és per això que aquestes ratlles són per renovar, de nou, l'afecte infinit que devem a un compositor que ha fet pujar la Sardana molt amunt.

Assassins de gats

Corren temps foscos al carrer mossèn Baldiri Reixach. Un assassí en sèrie de gats actua al veïnat des de fa una temporada i la mortaldat és espantosa. L'última víctima, sí companys, és la nostra estimada Berta, la femella de tres colors que va entrar a formar part d'aquesta família fa gairebé dos anys. Que Déu la tingui en la seva felina glòria. La Berta va arribar a Xisca de Gardi protegida per la Isabel amela, que és una de les nostres musses. La Isabel li buscava sostre i Xisca de Gardi no s'hi va poder negar perquè aquella gata va ser un regal de la seva neboda, la Júlia, a qui vam prometre cuidar-la amb tots els requisits per a gats que fessin falta. La Berta era una gata desperta, viva com la fam, mare de dues gatinades, una de les quals es va perdre en una de les glaçades més punxegudes que es recorden a la comarca. De la segona en van nèixer cinc petits, quatre mascles i una femella. El primer que va sortir, en Ciscu, encara és viu però plora la mort de la mare. En Ciscu es refarà i nosaltres també. Però la cosa no pot quedar així. Xisca de Gardi ha obert una investigació i els indicis fan pensar que el culpable de les morts és membre d'una família molt coneguda de Banyoles. Fill d'un cognom que ja queda brut per a la resta del segle. Els matagats del carrer Baldiri Reixach actuen amb premeditació, amb crueltat, amb una alevosia menyspreable. Actuen furtivament, amagats rere la tanca d'un jardí. Esperen a l'amagatall amb una escopeta de balins carregada i apunten directament al cap. Veuen venir les pobres bèsties i les fulminen amb un tret precís. La mort és instantània, sobtada. Queden cossos inerts sobre l'asfalt i un fil de sang anuncia la fugida de la vida. Va passar amb la Rita, la gata de les filles d'en Joan i la Susi, de qui vam plorar la mort per accident; i ha passat, també amb la Berta. No han estat accidents. Han estat homicidis. No ha aparegut cap cadàver. Com tampoc va aparèixer el d'en Marcel, un gat que va estar de pas a casa i a qui encara avui recollim les cartes; ni el del pare d'en Ciscu, ni tampoc el del seu competidor en la batussa pel poder sexual del territori que va des de Can Belem fins a les hortes de Can Bota. Corren dies tristos a Xisca de Gardi però la cosa no quedarà aquí. Xisca de Gardi soms gent que ens eixuguem el cul amb qualsevol cosa, soms gent de condició vulgar, esparreca-camises, carnestoles. Soms gent que ens mirem les nenes amb cara de posa-me-la aquí que no tinc butxaques, soms golafres i egoïstes però no matem gats amb traïdoria. Xisca de Gardi vigila i tot ho veu. L'assassí caurà un dia o un altre i tot el menyspreu de la Banyoles popular li caurà al cim. Paciència, la venjança se serveix freda.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Mossèn Mel

Mossèn Mel es va guanyar la fama de capellà comunista a la parròquia d'Anglès. Hi va dir les misses tot just acabat de ser ordenat a la catedral de Castelló d'Empúries, estirat al costat de mossèn Joan Alsina, tristement assassinat a l'Amèrica dels generals furibunds. Mossèn Mel ja era un jove dret i fet quan va entrar al seminari. No tenia pas més de vint-i-tres anys i li costava de callar. En aquell temps, estava subscrit clandestinament a diverses revistes de cinema prohibides que deixava a mossèn Estela, un altre capellà dels que ens convindrien avui en aquests dies de desmesura, descrèdit i angoixa que vivim. Mossèn Estela era un bon home però vivia atenallat per la bogeria d'aquells anys de fred i grisor. Mossèn Mel, tot s'ha de dir, va encapçalar una petita revolta en un examen de no sé quina assignatura del seminari. Li demanaven, a ell i als seus companys de classe, que fessin una disertació sobre el comunisme. Mossèn Mel es va posar al capdavant de tots i es van negar a respondre. Li van comunicar al ccapellà docent que no respondrien aquella pregunta de cap manera perquè tenien la plena certesa que tots els papers aniririen a parar a la taula del comissari politic que la dictadura franquista tenia a Girona. De fet, anys després, quan era a Madrid estudiant sociologia en un altre d'aquells centres que tenia l'església, es va fer amic d'un altre seminarista que estudiava per a capellà castrense. I un dia, dinant, va saber de boca d'aquell company de sotana que tenia una fitxa al govern civil que l'dentificava com a comunista. Però no només com a comunista i prou, no: de comunista recalcitrant, que és com han de ser els comunistes perquè d'aquestes coses o se n'és del tot o no val la pena ser-ne.
D'aquella feta del seminari el van absoldre però de les d'Anglès se'n va sortir per ben poc. La primera la va fer durant el procés de Burgos, tot just acabats de condemnar a mort els activistes d'ETA que havia atrapat el règim. A l'hora de la pregària Mossèn Mel va demanar una oració pels condemnats i pels qui els havin condemnat. Es va fer un silenci espès a missa i al cap de res es va aixecar un tinent de la guàrdia civil enfurismat com no s'havia vist mai. Cridant com un boig va maleir els ossos del nostre mossèn comunista i no el va amenaçar perquè la dona l'estirva perquè s'assegués i perquè, segurament, devia pensar que al davant de l'altíssim s'hi jugava la salvació. El guirigall i la trifulga van ser monumentals però es va acabar aquí.
Mossèn Mel no en tenia mai prou. Amb trent anys i acabat d'ordenar, es dedicava a voltar pels pobles fent cinema-club. Hi projectaven L'Evangeli Segons Sant Mateu del cèlebre Passolini i en acabat en feia una reflexió explicant de quina manera s'havia de plantejar la relació entre l'església i el poble. Ell ho plantejva d'una manera molt senzilla, molt pròxima, molt de poble. Mossèn Mel reclamava una mica aquelles coses que fan útils la convivència i la llibertat de cadascú. Però allò no agradava i es va trobar que un dia, en un poble, no recordava quin, la guàrdia civil no el va deixar entrr al cinema. Al cap d'un temps castigat el van deixar que entrés a les sales però només li deixaven fer la presentació, sempre i quan fos una presentació tèbia, de plastilina, que no digués res. Ni aixís. A partir d'aquell dia Mossèn Mel va fer la reflexió al principi de les projeccions i com que els guàdies civils en aquell temps no gosaven d'interrompre els capellans, la cosa va anar tirant endavant. Però encara no estava tot acabat. Un dia, sortint de missa, ell enraonava confós amb els feligresos a fora de l'església d'Anglès i va sentir que, per darrera, amb la traïdoria dels assasins de gats, algú li deia unes paraules que li van quedar gravdes: «A tu t'engegarem un tret al cap i et tindrem llest». Mossèn Mel va quedar mort, li va venir un mal d'estòmac criminal i va suar una mica. Però tot allò es va acabar. Es va morir aquell senyor que feia disbarats des de Madrid i Mossèn Mel se'n va anar a fer de rector a Ridaura. Encara hi és. I vet aquí que, cada any, ve a banyoles per Sant Martiri`i dinem tots plegats a Can Comas. Mengem macarrons, canelons i vedella guisada i ens cruspim un flam per postres. Fem un cafè, parlem a la sobretaula i ell marxa una altra vegada cap a Riudaura perquè fa anys que prepara un llibre de fotografies dels camins de la Garrotxa. Nosaltres l'acomiadem amb un somiure i comencem a comptar els dies que queden per a la festa major de l'any que ve.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Salvem la Torre de Pujarnol

Hem descobert, amb un punt de desolació i ràbia, que la Torre de Pujarnol ha deixat de servir àpats. Aquest hostal era un mite pels xiscagardians. Allà hi havíem fet les més prodigioses de les trobades, prèvies a les nostres excursions vespertines. Era un bon lloc, la Torre, un lloc que s'obria davant les muntanyes més feréstegues del nostre país, quasi un punt de trobada de camins de bandits, maquis, assalta-diligències, carboners i acordeonistes. Des de la Torre es contemplava el verd més dur dels nostres boscos, els camins més impossibles, paisatges de basarda que feien de bon mirar una tarda on el sol ja va cap a retiru. Llamp me mati, han tancat la Torre, i amb ella aquella fonda de pedres veies, d'olor de cabra i de fusta rància, de bigues antigues i de lloses mil vegades trepitjades. La Torre tenia un aire de lloc inhòspit, obac, fosc com una ratera. Però sempre s'hi menjava bé, mai ens fallaven els de la Torre: ens posaven aquelles estovalles de quadres vermeiosos, pitits-pitits, i de seguit et portaven porrons, pa del bo, aioli, plates de cargols, un amanit de campionat, patates rosses com les de tota la vida, uns afartaments de carn que te'ls havies d'acabar per força, i crema catalana ben cremada. Si tenies sort podies asseure't en aquella taula rodona que hi havia just a la torre que dóna nom a la fonda. Quines campanyes que havíem fet en aquell racó de món. Si tenies sort, i els de la casa et deixaven, podies beure aquell cafè una mica aigalit a tocar la vora del foc, posant els peus sobre un llamp de soc de llenya. Si tenies sort veies caure la tarda sobre el muntanyam, reies, parlaves de quatre bestieses i acabaves considerant que, ben mirat, "són quatre dies". Te n'anaves de la Torre calent d'oreies, amb les galtes vermeies com les estovalles, amb el ventre content, i donant una última ullada a aquells paisatges dels nostres avis. La Torre ja no hi és. Però, mesells com som, ens resistim a admetre-ho. Tantes campanyes absurdes que es fan, la més important, la més sagrada ha de venir ara: Salvem la Torre, crida la gent del país, i que ens tornin els cargols, la carn a la griella, els petits morters d'aioli i aquell aire de ruralia que forma part dels nostres vestigis. Catalans, la Torre!

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Dilluns de Sant Martirià

El dilluns de Sant Martirià és el dia més prodigiós de les nostres festes. És un dia serè, una mica tristoi, però sempre amb aquella particularitat de ser el dia de gaudi i de festa exclusiva dels banyolins. El Foment de la Sardana, que és una soca robusta de la nostra tradició musical, ha santificat el dilluns de Sant Martirià com el dia de la festa grossa de la sardana. La festa grossa se serveix aquí en forma de concert de cobles, vestint frac i lluint les més delicioses composicions sardanístiques del nostre país. Si els Estats Units tinguessin la sardana a fe de Déu que la sentiríem cada dia, a cada hora, a les pel.lícules i en totes les coses que surten i brollen d'aquest llamp de terra occidental. Però es veu que la Sardana és cosa catalana i aquí més aviat tenim la tendència de renegar de tot allò que és nostre i considerar-lo, només, com una fruita mig passada i revinguda. Soms així, què hi voleu fer-hi! El cas és que un concert de música com el que hem gaudit avui és l'expressió més moderna i més rotunda a la que hem assistit en els últims temps. Ja ho deia el Gurú : "barraques és una cosa antiga, la sardana és una cosa moderníssima al seu costat". Escoltar la Principal de la Bisbal, per exemple, és un plaer inigualable. La Principal s'enfila, senyoreja les sardanes, converteix cada nota en un contrapunt de finor i elegància. D'ells hem escoltat una magnífica sardana del mestre Eduard Toldrà, compositor elevadíssim capaç de fer tremolar les parets del Pavelló. Però hem sentit, durant tota la diada, sardanes memorables com les del mestre Joaquim Serra, o també de compositors locals com ara el gran Martirià Font. El concert ha tingut un penúltim regal interpretat per les tres cobles majestàtiques que ens acompanyaven (Selvatana, Principal de la Bisbal, i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona) amb una fastuosa "Marxa popular catalana per a dues cobles i percussió") Finalment tocava memorar el mestre Morera i la seva Santa Espina. Himne patriòtic per a un país com el nostre que no valora el que té i el que és seu.