dijous, 28 de juny de 2007

En Sherlock

Conan Doyle va pintar magistralment el seu Sherlock Holmes, tipus amb el qual compartim extraordinaris vicis i una curiositat extrema. Banyoles, com no podia ser d'altra manera, va redefinir el personatge i va criar el seu propi Sherlock. El Sherlock banyolí, a diferència del londinenc, anava sol i no es dedicava a gratar en les coses dels altres. El Sherlock banyolí, i vet aquí el motiu, anava tocat amb una mena de bombí, lluia rellotge de butxaca amb cadenat opulent i es guarnia amb trajes prou elegants que tenien una lleugera retirada amb els trajes anglesos. En Sherlock no tenia ofici conegut a banda de polemitzar a la barra universal de Can Banal. Qui no ha polemitzat rere les cortines de Can Banal no és dingú i és un para de comptar. En Sherlock també era un habitual dels cinemes banyolins i allà també aprofitava les cues que s'hi muntaven per polemitzar. Com ha de ser: perquè la gent que té més de dos dits de front, polemitza, duu la contrària, juga a esverar el personal i els galliners. En Sherlock era així i tenia, aquell home menut i rodanxó, una altra cosa en comú amb el cèlebre investigador: la mirada de guilla inquieta. Que el va parir, en Sherlock. Temps després va fundar un negoci que prometia: un quiosc al bellmig de la Plaça de les Rodes. Diem que prometia perquè quan el va aixecar molta gent va pensar que era un bon acudit. Però vet aquí que hi ha coses que es diuen el trànsit de les persones, les rutes de la gent, l'anar i venir sense sentit del personal, i es veu que la gent no creuava les Rodes en diagonal i molt menys s'acostava fins a l'epicentre d'aquesta Plaça. A en Sherlock ningú li comprava diaris ni revistes. I va haver de tancar la paradeta. Temps després el vaig veure en una vila costanera de les nostres. Ja era gran, però lluia aquella mirada inquieta, aquell posat elegantíssim. No l'he tornat a veure mai més. Però, de ben segur, deu ser en algun lloc resseguint les passes tafaneres del gran Sherlock Holmes. Londres i Banyoles, novament, van agafades de la mà.

dimecres, 27 de juny de 2007

El cine dels Catòlics

En Mastegatatxes ha parlat de Capricorni U i no sé perquè però m'ha revingut parlar del Cine dels Catòlics. Un cine andergraun, del marge, astracanat com ell sol. Els Catòlics era com una cosa fosca, malparida, que entraves per una portalada que fotia pudor de pixum, de resclosit, de pols amuntegada. Cap dins faltava gent i ja senties el frec de les pipes, el catacrac de les cadires de fusta mig masegades, les rialles canalles de tots els vailets. Els Catòlics era una nau ingovernable on uns dos-cents pirates infantils les fotien de l'alçada d'un campanar. Ni el napalm hagués pogut amb tota aquella canalla que es passaven les hores dels entreactes tirant gardeles, capellans, saltant d'un costat a l'altra, barallant-se, fent corredisses, cridant com micos. Si haguessin cardat allà dins una manada de piranyes, els vailets se les haguessin cruspit com si fossin pastelitos Bimbo, Phoskitos o Pastas San Martirian. Allò era un impossible que anava contra la moral urbana, contra el civisme organitzat, contra el Cine Modern, contra la compostura. Però existia. I mentre existia els Catòlics, aquells 200 energúmens no emprejaven a casa seva, i els pares i les mares podien fer migdiades manyagoies i, donada les formes de contracepció del moment, el més segur és que estiguessin encarregant una nova fornada d'energúmens plens de mocs, renecs, i genois pelats. Així era aquell cine. I quan tancaven els llums el més fàcil és que se sentís un pet, un rot immens, algú que deixava anar una broma suada, i anar fent. En Raven intentava ordenar aquell guiguirall i se'n mig en sortia. Un altre tipus sense la simpatia d'en Raven ja hagués estat devorat per aquelles fileres plenes de musteles, sangoneres, bandarres i corsaris. Si un Assistent Social Modern hagués visitat aquells 200 saltimbanquis hauria fet l'informe més llarg de tot el segle dels serveis socials. Però allà hi havia tothom. Allà tothom cridava, escopia, aplaudia quan el protagonista buidava el carregador de la seva metralladora sobre els japonesos. I així anar fent. A mitja sessió, més crits, més salts, més bertranades i salvatgades, i en Raven anant amunt i avall com un casc blau enmig d'un conflicte impossible. Llavors tancaven els llums i una altra peli per saciar la mainada. Acabat el cine, tots cap a casa després d'una sessió infame com aquella. Temps després vaig sentir que el cine era cultura, que era la fàbrica dels somnis i no sé pas què més. No vaig pas entendre-hi ben re. Per mi el cine era anar a emprejar la gent, cridar, escopir, anar a garrotades, i tot enfilats sobre butaques de fusta masegada. Lo demés són pulecres, collons!

Cop d'Estat

A partir d'avui aquest blog és el diari oficial del Partit de l'Extrem Esquerre. El cop d'Estat ja és oficial des de fa cinc minuts. Hem desallotjat els repel·lents del partit del Monestir i els hem enviat a Santa Maria perquè demanin perdó per totes les misses que no hi van deixar fer. El Partit de l'Extrem Esquerre farà la primera assemblea d'ordinaris aquest divendres a la Torre de Pujarnol, que queda socialitzada per a l'ús de Xisca de Gardi per ordre del comitè central. El Partit de l'Extrem Esquerre declara proclamada la República Independent de Xisca de Gardi, prohibeix a partir d'ara mateix parlar del Partit de l'Extrem Esquerre i no hi ha res més a dir perquè si continuéssim ens hauríem de jutjar a nosaltres mateixos i no acabaríem mai més. Xisca de Gardi queda oficialment ocupada per la nova nomenclatura i les autoritats adverteixen que s'han acabat els comentaris de mal gust. Si algun banyolí té alguna cosa per dir l'haurà de dir com si li estigués explicant al senyor Brugulat. Queden anul·lats tots els permisos per pixar al carrer. Els macarrons de Can Comas queden declarats espècie protegida d'interès nacional i s'atorguen tres estrelles mitxelín a Can Garriga, a Can Xicu Mach de Borgonyà i a Can Ralita. La Torre queda fora de concurs. El toc de queda es declara obert a partir de les set del matí, es tancarà a les vuit i s'haurà de passar a l'obrador de Can Jepet. La nova seu episcopal de la comarca s'instal·larà a Meliante i s'obrirà un corredor fins a l'ocell per quan en Pep el vulgui fer servir. les decisions que prengui Xisca de Gardi no admetran discussió i aquestes són: el català és la única llengua oficial del país, els preus seran barats, els edificis no podran tenir més de dos pisos, tornarem a obrir el Flora i el Bar Sport, el Club Deportiu i l'Atlètic Club perdran només per culpa dels àrbits i la Meritxell podrà fer el que li doni la gana sempre i quan porti minifaldilla.

Els de Can Saleri

A casa sempre hem anat a comprar la fruita i la verdura a Can Saleri. Al principi aquesta gent tenia una botigota cap a la Plaça del Teatre, crec que era a casa seva, i ja guardava, aquell recinte, una olor fonda i remota, de terra regada, de verd esponjat, d'herbes i de fruits, de patates dolces i d'enciams acabats de collir. Era una olor primària però exquisida alhora. A mi m'agradava encantar-me mirant la bàscula i l'agulla girant en el sentit del temps. M'agradava veure com agafen les peces de fruita i les col.locaven en uns bols metàl.lics. Hi havia a Can Saleri pòsters de les cases que distribuïen les taronges, en el temps que aquesta fruita servia per quadrar la balança de pagaments nacional. Després sé que vam anar a la botiga de la Plaça i els Saleri van dur en aquella botiga les mateixes olors terroses, naturals, profundes, que les que servaven en el seu establiment de la Plaça del Teatre. En Saleri pare i el fill han estat sempre gent atenta però de paraules comptades, gens donat al carregament postís d'altres botiguers, van i vénen els Saleri sense dir gaire res però feinejant a tothora. Els Saleri es diuen Oliva i vénen de la part de València, es veu que són família de toreros, de toreros que es deien Saleri. Vés a saber si els seus silencis, les seves paraules comptades, el seu feinejar els ve de l'ofici de ser davant del toro. No ho sé. En tot cas, en Saleri ens va deixar, quan nosaltres feiem teatre, el seu magatzem per assajar. Assajàvem entre caixes de fruita i enmig d'aquell olor profund de terra, de país, de fruites empeltades. Vet aquí que els Saleri de la Plaça del Teatre deixaven un dels seus magatzems per assajar. Coses de la vida. Com pensar que, entre l'anar i venir, entre el vendre i comprar, entre el traginar i descarregar, en Saleri sempre guarda un racò del cervell per a una partida d'escacs. El descendent d'una nissaga de toreros ha canviat la capa i la muleta per les seves peces d'escaquista.

El Senyor Brugulat

Banyoles és un país endreçat que té un institut en memòria a un dels millors mestres de la nostra ciutat. Hi ha pobles que als instituts els hi posen noms estrambòtics, de vents que no toquen, d'arbres xinos, de muntanyes que ningú sap on són, d'escriptors tiquismiquis. A Banyoles soms gent fonamental, bàsica, poc donada a perdre el temps i donar voltes a les coses. Tenim un institut en memòria a un de Ca l'Alsius i ja ens està bé i tenim el Brugulat. En Brugulat era l'ànima de l'Acadèmia, un home com cal: de rel catalanista i força de missa. També era un home molt seriós, molt, d'aquells que quan es passejaven per les classes no deixava respirar ni una ànima. Però jo diria que era part del personatge que ell interpretava perquè la mainada de l'Acadèmia no se'l mengés viu. Ja se sap com són els nanos: quan observen debilitat en un mestre se'l mengen com si fos un boniatu. El senyor Brugulat, i d'aquí el senyor, sempre anava impecable, no el veies mai descamisat, ni amb la camisa mutxucada, ni amb una americana que no li pertoqués. Era l'home que menava l'Acadèmia i que la duia al que havia de ser: una fàbrica de gent catalanista i de rel catòlica, com toca i pertoca. La gent sortia d'aquelles aules sabent multiplicar amb correcció, amb coneixements precisos d'història sagrada i geografia del país, amb retocs sobre la nostra història, i amb les eines suficients com per enfocar qualsevol estudi superior. El senyor Brugulat va redreçar moltes ànimes, i el senyor Brugulat va saber combinar, en temps de quaresma, tres coses bàsiques en la formació d'un vailet: missa a Santa Maria, un esmorzar com cal i un llarg, llarguíssim, partit de fútbol en el pati de l'antic camp de futbol del Banyoles. Gràcies a aquesta fastuosa combinació, molts ja no vam saber discernir entre la coca de Can Toca, els parenostres i els gols per l'esquadra. I, ben mirat, hem anat veient que la nostra cultura és una mica tot això. Es bo, doncs, que tinguem una escola dedicada a un personatge foormidable (amb dues os, és clar, perquè hi ha formidables que s'han d'estendre i allargar, han de ser sostinguts en el temps) I recordem que quan nosaltres tinguem responsabilitat en això de l'educació cada matí hi haurà les tres assignatures exquisides: coca dolça, missa i un interminable partit de futbol. Els esperits dels nostres cadells tornaran a ser nets, pulcres i d'acord amb les arrels que ens donen vida.

dimarts, 26 de juny de 2007

No juguis a fer literatura

No juguis pas a fer literatura amb nosaltres. Això no és pas l'institut i els teus profes favorits, això és el marge. No juguis a redactar textos liles, a escriure frases cèlebres, a guixar posts amb pensaments dels teus. Nosaltres no som pas la teva maneta. No juguis a ser, ni a voler ser, no juguis a teràpies, ni a cremar pitxulis, ni a passejar-te entre les nostres pàgines com si busquessis el teu psicoanalista. Això, nena, és una grada de futbol on l'únic problema que tenim és l'àrbit, o, en tot cas, aquell carcant de davant que només fa que animar l'equip contrari. I para de comptar. La nostra bandera està molt clara: amanit, entrecot i Juvé i Camps, la nostra república és l'ocell, t'ho ja m'entens, Pep, els nostres relicaris estan amb Sant Martirià, la nostra festa són els amics, les nostres amigues van amb botes altes de xarol blanc, les nostres diades són el jeure i un ventilador a mà, les nostres diferències horàries quasi sempre són amb Bilbao o Manchester, la nostra revista es diu Xisca de Gardi, les nostres pel.lis les firma el director comercial, els nostres amics són molts i molt ben escollits, el nostre plat preferit són uns macarrons de Can Comas, i així anar fent, no vinguis a recitar-nos el que t'agrada o el que no t'agrada, perquè, senzillement, no ens interessa, ni n'hem de fer re, ni és necessari pel nostre hemisferi banyolí. Perquè soms d'en Cervera i d'en Pam i Quart, d'en Mompió i de la Galla, de la Teta Forra i de l'alcalde Turró, dels gitanos de les Rodes i de l'Enric que trebaiava en aquella lavanderia, d'en Japet, de Mossèn Bach, en definitiva, de tot el que sigui de casa, de tot el que ens emocioni, de tot el que ens faci renegar, trempar, viure i riure. No juguis a fer literatura, perquè, la literatura no va amb nosaltres, l'únic que va amb nosaltres és la distància curta que separa l'última gresca xiscagardiana de la que ha de venir. I tu, no figures entre la llista de convidats.

Filipo

En Filipo era un arrossegat que se'ns va enganxar. Era com en Fideo dels còmics d'en Jabato: una cosa prima, molt morena, molt histriònica. Un no-res que va viure alguns dies de la nostra hospitalitat pagesa. En Filipo potser era portuguès o d'algun país per l'istil. Corria per Banyoles, la sabia molt llarga, demanava calés. És d'aquesta mena de fills de puta que s'arrapen a la gent de bona voluntat amb la tàctica de les sangoneres: respirar sang, xuclar el que es pugui, arrencar el delit de la gent. En Filipo es fotia una cervesa als Catòlics i segur que trobava un burro que li pagués. En Filipo es cardava un entrepà al Clot o a l'Astrall i de ben segur que hi havia alguna ànima de canti que li pagava la gresca. Anava vestit amb camises de dues o tres talles de més, amb pantalons astracanats, i duia, això sí, un bigoti prim que el delatava allà on fos. Nosaltres ens el vam endur al famós Enciam de l'Estartit i allà va beure i fumar el que li va rotar, pagant nosaltres. Perquè nosaltres, això sí, quan veiem un foraster per comptes de desconfiar-ne, com així ha de ser, li paguem el que convingui, com si fossim burros esquimals. En Filipo era un fill de puta i ens va ben calar a tots, a tot Banyoles si pot ser. Algú, no sé pas si va ser en Jordi o el seu germà, va avisar-nos: "aquest fill de puta d'en Filipo està a sou dels estupes". I vam quedar freds. I vam quedar glaçats, i no vam pas saber recordar tot el que li havíem dit, i tot el que havíem fumat, i tot el que havíem mercadejat. El cas és que, de cop i volta, vam adonar-nos que aquella cosa morena, bigotuda, ratada i cabrona començava a fer cara de bòfia. No vam pas tenir temps de trencar-li la cara o de demanar-li tota la pasta que li havíem deixat. En Filipo, més puta que bonic, va tocar el dos i ens va deixar amb un pam de nas. Tot i així me'n recordo prou bé de quina pinta feia. Es com si fos avui que el veiés demanant-nos calés i explicant subnormalitats en bars on el fum era Jamaica. Per tant, estàs avisat, fill de la gran puta, si tornes per Banyoles, reberàs. Et cardarem una cara de mans i et farem empassar litres sencers d'aigua de la Puda. Seràs pell, Filipo, i és llavors, quan veuràs que els rurals, com nosaltres, tenim sempre dues cares: la primera és la del convidant de bona pasta, la segona, i la més real, és la d'una mustela que beu sang a raig.

Himne de l'Atlètic Club Banyoles

Estem treballant a contrarellotge i, sense cap sentit, adaptant el you'll never walk alone al català, perquè aquest salm futbolístic esdevingui l'himne del nostre estimat equip banyolí. L'adaptació, si fa no fa, va per aquí:

Quan et trobis amb un torb
Puja el cap, ben alt
Sense por, a la foscor
A la fi, del gran torb
Lluirà un cel ben blau
I un ocell d'argent cantarà per tu
Endavant, sobre el vent
Endavant, sobre el glaç
Els teus somnis poden tremolar
Collons! Collons! sense por, amb el cor
Tu mai no estaràs tot sol
Collons! Collons! sense por, amb el cor
Tu mai no estaràs tot sol

Certament és millorable, però aquí va una primera entrega, l'únic que no es pot tocar és el Collons pel walk on, perquè és això, una proclama al coratge, a tirar endavant, a desbrossar camins, a no tenir por ni a que el cel et caigui per barret. Hem de tenir en compte que la lletra és una mica d'estar per casa, però l'important és cantar aquest salm futbolístic després d'haver-nos entrevistat amb cinquanta o seixanta cerveses, amb la samarreta de l'Atlètic rebentant la nostra panxa i envoltats d'una aficció que pirategi, és a dir disposada a cometre qualsevol deslleialtat amb el Codi Penal.

Tres senyoretes


La Mosca Negra

Ans, els randells i els mosquits eren tots de casa, també les mosques eren de casa, quasi els cridàvem pel seu nom. A casa les mosques venien de la part de Can Taiena i venien il.lustrades per la xisca i les vaques, o venien una mica tipes dels porcs de Can l'Anneta, i anar fent. Tots els insectes eren civilitzats i si et pessigaven era més aviat per quedar bé, que no fos dit que a tu no et tenien en compte. Es pot dir que si feies un son, ells voleiaven una estona i et deien "nen, tapa't una mica o si no et fotaré queixalada". Amb els mosquits i les mosques, ans, erem entreparents, eren quasi de la família, eren coneguts i saludats. Ara no, amb aquest "cuento xino" de la globalització les bèsties arriben de tot arreu i sense cap mena de control. Arriben amb paquets estrambòtics que porten matasegells de llocs on nosaltres no se'ns hi ha pas perdut res. Arriben amb maletes rares portats per gent que no sabem pas d'on collons surten. Amb tota aquesta mandanga se'ns ha colat una cosa que es diu la mosca negra, una mosca ínfima que ve amb una mala llet de part de bo. Així com les altres mosques només feien que emprejar i fer-te perdre la paciència, aquestes no, aquestes pessigen fort, queixalen amb verinor, i et deixen unes ronxes que amb el pas de les hores agafen colors molt lletjos: un lila espantós que fa la fila d'un mal gam. La mosca negra s'està ficant per l'Estany, i en les hores baixes comencen a sortir a la caça de carn banyolina. Als que tenim la sang bona que ens dolceja per tots costats, les mosques negres ens vénen a tocar el botet, i no paren fins que ens deixen senyals terribles. Llavors vinga indiccions, vinga pastilles, vinga cremes i vinga dies amb gratera, mal estar, i, si tens mala llet, fins i tot febre i tota mena de molèsties. N'hi ha que acaben ingressats i tot. Fa cagar que tenint aquesta bèstia tan malparida, alguns encara tinguin la barra de parlar de les gambússies. Les gambússies no ens mosseguen pas, no ens treuen la sang, no ens infecten i ens deixen per terra. La mosca negra sí. Haurien d'estar prohibides, il.legalitzades, elles i les maletes que les duen.

La muralla

Vista d'un tros lluny, la muralla fa l'efecte de quedar més bé vista d'un tros lluny. A Banyoles soms així. Fem les coses per no acostar-nos-hi, per veure-les i passar de llarg. Llavors, el dia que ja no hi són fotem el crit al cel i ens queixem de l'Ajuntament, perquè a Banyoles, per bé o per mal, la culpa sempre és de l'Ajuntament i, a vegades, del mal temps. La muralla s'hauria de deixar tal i com està però es veu que hi ha un projecte per fer-hi un aparcament soterrat de dos o tres pisos de fondària. Si la gent anés a peu no farien falta aparcaments però ens hem tornat molt senyors. Serà una llàstima i una murga que foradin la muralla perquè l'any que ve no sabem on hauran de fer els concerts de l'Aphònica. Jo els oferiria el jardí de casa però se m'hi fa difícil encertar on posaríem la barra i ja se sap que la barra és la part més important d'un concert després dels músics. El jardí de la muralla s'hauria de quedar igual. Ho pensava ahir assegut al marge del carrer, al costat d'un matrimoni de gent gran molt educada que va seguir les serenates amb una correcció exquissida. Al cap d'una estona van arribar en Ramon i el Gurú i la cosa va canviar perquè al darrera de les seves reflexions vam arribar a conclusions d'una potència inigualable. Hi havien els de la tele amb una camioneta d'aquelles que porten una antena parabòlica i una altra de ferro. El Gurú deia que haurien anat més bé amb un plat de la Bisbal i un rampí per arreplegar palla. Entretant, en Ramon i jo ens vam posar a parlar amb una nena de Girona que passa la setmana a Banyoles col·laborant al camp de treball que ha activat en Viladiu per tenir-ho tot a punt a l'hora exacta. En Viladiu és un paio molt llest però la nena encara ho era més perquè, quan vam saber que tenia quinze anys i que estudiava per ser perruquera en una acadèmia de la Ronda Ferran Puig, en Ramon li va preguntar quina edat voldria tenir i ella va respondre que disset. Perquè els disset, raonava, són un punt mig entre la llibertat i la protecció de la família que t'ofereix l'autèntica comoditat adolescent. Llavors en Ramon li va dir on s'havia de firmar per tenir disset anys i jo vaig pensar que, de fet, si li preguntéssim al Gurú segur que ens diria que quinze anys són una edat perfecta.

dilluns, 25 de juny de 2007

Capricorni U

D'entre totes les pel·lícules que vaig veure als Catòlics, la que tinc més present és «Capricornio Uno» (Capricorni U). Era la història inventada d'un projecte per enviar la primera nau tripulada al planeta Mart. Havien entrenat tres astronautes, tots tres amb pinta de windsurfistes, escollits entre els millors astronautes que es feien i es desfeien en aquell temps, si fa no fa, pels volts de la segona meitat dels anys setanta. Els astronautes no ho sabien però eren part d'un engany i el dia que s'havien d'enlairar a cavall del coet més potent que s'havia fabricat mai hi van entrar per un costat i els van treure d'amagat pel porta-maletes. Ells no hi entenien res però semblaven molt enfadats perquè, és natural i qualsevol xiscagardià ho pot entendre, els viatges que s'anul·len el mateix dia de la sortida provoquen una indignació en el passatge molt difícil de digerir. El cas és que els agents del Pentàgon es van endur els tres asutronautes a una base secreta que havien muntat al mig del desert de Sonora amb un decorat exactament igual que la terra marciana i, quan va ser hora, els van obligar a fer veure que passejaven per sobre de la nova latitud conquerida per alegria de tot el poble americà, que s'alegra molt d'aquestes coses. A nosaltres ens agrada més aplaudir l'arribada d'un bistec al Bar Borgonyà, o veure guanyar el Club Deportiu o l'Atlètic Club però ells, els americans del nord, són més de celebrar viatges interestel·lars. Cadascú és com és. Allà on érem: a la base secreta del desert de sonora anava tot bé fins que va ser l'hora de tornar de Mart. La nau va esclatar en ple viatge de retorn -segons sembla ja estava tot previst- i els serveis secrets van activar un pla per eliminar els astronautes, que en aquell moment jugaven a cartes tranquil·lament a la sala d'esbarjo de la base secreta. No recordo com, però els astronautes amb aspecte de windsurfistes van saber que anaven mal dades i van preparar un pla de fuga perquè no els pelessin. Tal dit tal fet. Van agafar una cantimplora cadascun, van estabornir els vigilants i van començar a córrer desert enllà. Hi podien haver anat en cotxe però no van trobar les claus. Separats cadascú pel seu costat van convenir que el primer que se'n sortís difongués l'enganyifa a tot Amèrica. El tros de la travessia del desert és lent i calurós a la pel·lícula però ens va impactar molt que un dels astronautes mengés una serp per sobreviure, encara que, a la meva fila, no va saber gens de greu per la pobra serp. L'astronauta menja-serps va ser l'únic que va sobreviure i va arribar brut, empolsagat i amarat de suor, amb el temps just abans no l'enterressin i un malparit dels serveis secrets es casés amb la seva dona. Quan van obrir el llum de la sala els crits d'eufòria van ser d'una estridència inaudita i en Raven, que feia d'acomodador, va perdre el control amb una facilitat que ni ell mateix no era capaç d'entendre. El moment més important de la tarda era arribat i la fugida en direcció a la barra del bar per fer cua a la nevera dels gelats va ser, com sempre, caòtica i escandalosa. Ens esperava el gran luxe dels diumenges: un gelat de cucurutxu de vainilla de tretze pessetes pel qual hauríem menjat una serp a mig travessar el desert de Sonora.

dissabte, 23 de juny de 2007

Elvis al Pla de l'Estany


Creuen els "enterats" que l'Elvis reposa a Graceland. I van ben etivocats. Per començar, l'Elvis no és mort. Vaig veure l'Elvis esmorzant a la Brasa, en Josep us ho pot ben dir. Quan l'Elvis va a la Brasa es poleix una ampolla de xampany, una tortada de Banyoles i abans s'ha galdit un bon amanit amb bitxo confitat i una botifarra amb mongetes. Vaia un, l'Elvis! L'hem vist a mercat, els dimecres, i els de Can Bota us ho poden dir. L'Elvis compra erola de ceba i sempre xerra amb alguna romaguera, porta espardenyes i pantalons de raiadillo. Quin un, l'Elvis. A vegades el pots trobar menjant un entrepà de pops i xerrant amb en Xicu Ralita. Sempre va impecable, l'Elvis. El seu tupé és el seu tupé i va a can Masilla perquè li agrada anar ben pentinat. L'Elvis acostuma a xerrar a la parada dels taxis, o a fer la volta a l'Estany amb uns quants jubilats, i a vegades s'atura davant d'una obra i la fa petar amb els paletes. L'Elvis té un Chevrolet platejat i l'aparca a la Plaça del Teatre, sempre es para a Can Babeca a que li fotin vent a les rodes i, de tant en tant, entra a la Ferreteria per comprar algun ganivet per matar pollastres. L'Elvis fa la volta a l'Estany, l'Elvis puja a l'escenari de la festa major d'Orfes, a finals de l'estiu, i canta el Love Me Tender abans que els d'Orfes sortegin el cabrit. L'Elvis sempre és a Sant Miquel a l'ofici de festa major i acostuma a cantar els goigs. L'Elvis compra el pa a Ca l'Arrufat de Sant Esteve de Guialbes i el vi el compra a Can Gasparich. Des que ho va conèixer que no es mou del Pla de l'Estany, l'Elvis. A vegades mena un hort prop de casa seva, a Vilavenut, i canta el rock de la presó o el Hearthbreak Hotel. A vegades també canta Rosó. L'Elvis cull ais, planta cebes, basta figues, plenta carbassons. També dóna a menjar els conills. Això sí, no és pas vritat que l'Elvis s'endrogui, nanai de la Xina. L'Elvis, com a molt, fuma caliquenyos mentre canta O sole mio, o es fot un petit de vi mentre balla alguna de les seves cançonetes. Llavors, a mitja tarda, es carda un fart de riure pensant que els pesats i els carregosos l'estan adorant a Graceland. Ell diu "on vos que estigui millor, que aquí a Banyoles". Toca'm la pera, e vritat, l'Elvis és dels nostres. I per molts anys que ho poguem dir.

La Vespa

La Vespa és un dels mites elaborats en el gran obrador humà del Pla de l'Estany. La Vespa és de Crespià, de la part més empordanesa, eixuta i ventosa de la nostra comarca. Però, de ben petita, la Vespa va entendre que no es podia limitar a ser la filla d'un puó de camins. Havia d'aspirar a córrer món, a rondar-la, a anar d'un costat a l'altra. I així va ser. La Vespa és petita i rabassuda, és com un nap sense ser de Can Nap. La Vespa, però, és com un nervi deixat anar, té la llengua llarga i és recomanable que ningú gosi parar-li els peus, perquè s'ho ben trobarà. Qualsevol que ha pretès acollonar la Vespa s'ha trobat en un vesper, i això no és cap joc de paraules, això és la realitat, senyors meus. Perquè la Vespa té, en el recargolament mental, el do inequívoc per llançar improperbis, amenaces, desqualificacions sumàries, acollonades de les grosses. Si està de bones ja et pot deixar anar els primers "cabró, maricon" i així anar fent. La Vespa feia autoestop amb un maó. Qui no s'aturava, podia cobrar fort. La Vespa se les enginyava per anar fins a Banyoles amb el mitjà que fos, llavors si tenia dificultats per tornar al seu estimat Crespià, agafava prestada una bicicleta. No se sap qui negociava el préstec, perquè el més segur és que l'amo es trobés que li faltava el petit vehicle. Llavors s'havia d'anar a Crespià i el pare de la Vespa, el puó, t'ensenyava un munt de bicicletes que havien estat agafades en préstec per la filla i et deia "agafa la que vulguis". La Vespa corria per les festes majors. La Vespa les feia de l'alçada d'un campanar. Era fàcil sentir primer els seus cants exagerats i veure-la després arribar amb una vestimenta una mica estrafolària. La Vespa s'arromangava, la Vespa ensenyava coses. La Vespa demanava calés a les botigues. Només els de Crespià la tenien ben collada, la resta tenien una certa por per aquesta dona sense manies. La Vespa tenia la seva pròpia geografia, és coneguda a bastament entre l'Empordà i el Pla de l'Estany. Dèiem amb en Gadafi que hi ha un autèntic país Vespa, que és aquest que mira cap al Mont, i que no perd de vista Rocacorba i el Collell. La Vespa tenia llegendes urbanes personals. Es deia que li havien deixat mig morta a peu de carretera, amb no sé pas quantes ganivetades al ventre. Però llavors sortia ella, tan campante, eixerida com sempre, i deixant anar aquella llengua llarga de barbaritats que torbaven el cel. La Vespa dormia en els vestuaris del Camp de Futbol del Crespià, quan aquest va fer figa per falta de personal. La Vespa va estar a punt de sortir a la mítica Crespià, la pel.lícula definitiva d'en Serra abans que aquest caigués pel parany de la comercialitat. La Vespa és de Xisca de Gardi i Xisca de Gardi és de la Vespa. Nosaltres, per homenatjar-la, farem autoestop amb una rajola de la Nova Banyoles, i direm bestieses als qui no es parin, i quan algú es pari li direm "xato, porta'm a alguna festa major". Vet aquí, Dolors, aquest és el nostre homenatge a la teva contribució, una mica febril i astracadana, a la història plaestanyenca.

divendres, 22 de juny de 2007

La senyoreta Gemma

La senyoreta Gemma mereix aquest post i tots els que facin falta. Va ser de les poques persones que ens van fer parar atenció entre sisè i vuitè de bàsica a Casa Nostra. Ja en aquell temps érem gent de mal fermar, robàvem l'esmorçar a les nenes i arrencàvem caquis dels arbres que flanquejaven el passeig de la torre del rellotge per fer-los servir de projectils contra les rodes de les bicicletes de les nenes. Anys després vaig saber que a la torre del rellotge hi ha una mina d'aigua preciosa, de gran importància per a la comarca. Però amb els caquis allà mateix i les bicicletes de les nenes caminant al nostre costat, qui es podia fixar en el rellotge. La senyoreta Gemma ens feia fixar en el que explicava. I la trobàvem guapa. Era la senyoreta jove, la banyolina, la que vivia a la Plaça i la que ens explicava les bestieses dels seus germans. La senyoreta Gemma era morena, prima i amb cara de ser de Can Rigau. Així com hi ha gent que es canvia de vestit o de sabates cada dia, la senyoreta Gemma es canviava de rellotge. Era una excentricitat que nosaltres havíem elevat a la categoria de mite, tot i sabent que a casa seva en venien. D'aquell fet en vam treure conclusions immediates de manera que ens vam començar a mirar a tothom que tenia una botiga d'alguna cosa que es pugués portar posat, per saber si s'ho canviava cada dia. Com a delegat de la classe als Turers i al Baixant de Plaça, vaig controlar sense èxit els familiars de Ca la Maria Gorrista i els de Can Sila i vaig seguir, també, el fill del biciclista que hi havia al costat de Can Grivé per saber si realment la teoria dels rellotges de la senyoreta Gemma havia de continuar elevada a la categoria de mite o l'havíem de rebaixar a una simple casualitat. Ho vam deixar estar de seguida perquè teníem altres coses a fer, com per exemple els mapes de províncies que ens feia dibuixar a la classe de Ciències Socials. La senyoreta Gemma va ser un tros de la Banyoles popular a la classe d'un col·legi d'operàries parroquials massa preocupades per la salut espiritual dels alumnes. Tenir-la era com disfrutar un dia de mercat envasat en una aula de marrecs que tot just començaven a sentir els primers fogots de l'adolescència. No va fer mai distincions, ni va deixar de saludar-nos pel carrer, a diferència d'un altre sector del professorat, més esquerp, altiu i, a vegades, malintencionat. És per això que Xisca de Gardi ha de tenir un record per aquella gran senyora que un dia va decidir que es casaria amb un noi de la Plana de Vic. I ho ha fer. I se n'hi va anar a viure. I s'hi va trobar a ella mateixa i a un món nou que la va desenganxar de les repressions d'un món que l'atenallava. Venia de tant en tant, ens la trobàvem i es feia inevitable dir-li senyoreta, o senyo, o Gemma. Fins que un dia conduint per l'eix amb la mainada, no se sap què va passar exactament però el cotxe li va fer un estrany i es va estavellar contra les tanques. O contra un altre cotxe, ni ho recordo ni ho vull fer. El cop va ser sec i el temps es va aturar a la Plaça just en el moment que es trencava en mil bocins l'últim rellotge que la senyoreta Gemma havia agafat de l'aparador de Can Parrassa.

Jo sempre he anat a missa al Monestir

A casa sempre hem estat partidaris del Monestir. Vet aquí. A casa no anàvem gaire a les misses de Santa Maria. Les trobàvem postisses, una mica enfarfagades. A casa anàvem al Monestir, on tot era més poderós i més solemne. El capellà quedava reduït a una ombra menuda enmig d'un altar majestuós. La seva veu rebotava per les columnes o dalt del sostre. Era el capellà una minúcia comparat amb la gegantina presència de tot el que feia olor de Déu. Al Monestir hi havia poca feligresia, a penes alguns pagesos forts de la comarca i la gent dels carrers de l'entorn. O sigui els últims cairuts que segueixen creient en la superioritat manifesta del Partit del Monestir per damunt de les coses mundanes que han anat succeint a Banyoles des de la fundació de Santa Maria. El Monestir s'ha regentat el poder i això sempre s'ha notat: el claustre, la biblioteca, l'orgue poderós, el retaule de Nostra Senyora de l'Escala o l'arqueta del totpoderós Sant Martirià. Enmig de tot això, Santa Maria és una esglesiola simpàtica i para de comptar. Jo anava a missa al Monestir i quedava ben encantat amb cada volta, amb cada ombra, amb aquell capellà diminut que es perdia enmig de la immensitat. Hi veia les inútils ràfagues de l'estufa de gas voler escalfar aquella mole de Déu, aquell llamp d'arquitectura aixecada pels nostres abats i els seus servents per humiliar l'home. Perquè, desenganyem-nos, nosaltres quan anem a missa volem que algú ens recordi que no som res més que quatre volves de pols al costat de Déu Nostre Senyor.

dijous, 21 de juny de 2007

Ja sóc arribat

Benvolgut Comitè d'Orriols: ja sóc arribat. Vinc ben atabalat de l'altre blog. El guirigall era insuportable i el retruny de motor de 1.500 s'hi sentia m'havia entrat al cervell. Les fresses m'empregen i la gent apilonada em fa venir gratera d'ous. Ho pensava l'altre ahir a la nit, assegut a la plaça dels Peixos, que és una de les places emblemàtiques de Xisca de Gardi. A la plaça els peixos, a la nit, un dia qualsevol d'estiu, el temps és fresc, amable. M'hi vaig aturar sortint de casa del meu cosí en Pau, que viu a sobre de la que havia estat la botiga d'esports. Ara hi vènen mòbils, em penso. Els mòbils, ja ho va dir en Pep, no serveixen per a res. Són una nosa. Estava assegut i em vaig entretenir a mirar com pintaven el pas de zebre que hi ha al davant de les fotos Lis. Hi havien un parell de mossos que ho vigilaven. En Pere, el de la policia municipal, ajudava un parell d'operaris a posar la cinta als marges de les línies que havien de pintar. M'hi vaig entretenir, assegut en un dels bancs que fan cantonada al vol de la font dels peixos. Hi hauríem de posar peixos una altra vegada. és més, em penso que quan acabi aquest post me n'aniré al coll verd i compraré un parell de carpes de colors. També els demanaré una mica de pinso de peixos de propaganda. Si la gent fos gent, posaríem peixos a la plaça i no els faltaria mai de res. Els alimentaríem, la gent se'ls estimaria, potser fins i tot els batejaria un per un per sentir-los més a prop. També és veritat que tenint un estany tan a porp, aquelles pobres bèsties potser se sentirien com confinades en una mena de presó al mig de la bogeria. Perquè la plaça dels peixos també és una bogeria, sobretot de dies. Hi passa gent de mal fermar, homes amb la saliva agre, antisèptica, malparits que ho rebenten tot. Si hi penso, demanaré que ens facin costat els del CN Plaça dels Peixos, que són gent xiscagardiana, educada, amable i consistent. Ens podrien ajudar a controlar els espasmes de la gernació descontrolada que ens va entrar a casa sense trucar el timbre ara no fa gaire.

En Met Esparter

El carrer Nou és un dona'm-dona'm de personatges sensacionals (faria servir l'adjectiu formidable però, de moment, el tragina en Mastegatatxes en les seves cròniques diàries sobre el factor humà) Entre els millors del carrer Nou hi havia en Met Esparter. Fequis que en Met era més aviat poca cosa, però una mica cepat, lleuger en el caminar, cara de murri, i dels que eren xerrapetes de debò. En Met treballava l'espart, li donava forma, i convertia aquest material aspre i dur en coses com catifes rodones, sarrons d'aquells per guardar-hi la llenya, ventais per avivar el foc i poca-ho sé què més. En Met trebaiava l'espart assegut a terra en el seu obrador que donava al carrer Nou. S'asseia amb les seves cames curtes ben estirades i vinga a donar-li forma i vivesa a la cosa aquella de l'espart. El seu obrador era senzill i tenia un mostrari de feines fetes amb l'espart, però també era net. Perquè en Met era una persona neta i endreçada, sempre anava guarnit amb pulcritud i ben clenxinat. Era, en Met, de la Banyoles roja i popular, va ser ferit a la guerra, i encara queda una foto on ell clava cartells del PSUC en plena revolució. Era en Met una persona llegida i enraonada. A vegades, com totes les persones llegides i enraonades, deixava anar una teoria un pèl estrambòtica. Què li vols fer! Li vaig sentir dir a n'en Met que el fet d'haver nomenat un Papa polac era senyal que el comunisme seria imparable. Vet aquí. En Met feia hores al Xampinya. Feia anar la màquina del cine. Per tant, trebaiava l'espart mentre posava en marxa la màquina de les llaunarres, de les coses de part de bo o de part de riure. En Met era dels que convertia el carrer Nou en una cosa plena de cor, de xerrameques, d'anar i venir de mainada i gent gran, de la Banyoles més real que pas les pel.lícules que ell deixava anar.

dimecres, 20 de juny de 2007

Ja ens hem escindit

El gran què de Banyoles sempre ha estat l'escissió. Banyoles s'ha anat escidint tota la vida. Es va aixecar el Monestir i, tot seguit, alguns ja van voler aixecar Santa Maria. I així anar fent. Es va crear el Club Deportiu Banyoles i altres ja han creat l'Atlètic Club Banyoles. I així anar fent. Es per això que després de fer el vidalconfidencial hem creat la casa mare, o sigui el Xisca de Gardi. Vet aquí.