dimarts, 31 de juliol de 2007

Coming soon

En Tallaferro diu que demà serà aquí. I no dic res més perquè no fa falta.

dilluns, 30 de juliol de 2007

Frases fetes per l'istiu

- Set i set?
- Catorze.
- Agafa un cagarro i esmorza.
- Agafa'n dos i esmorzarem tots dos.
- Tinc set.
- Beu a galet, si tens set.
- Ei, tinc gana.
- Ara tens gana? Menja't una cama!
- Vés a cagar!
- Ves-hi tu, que no ets dingú.
- No ets més burro perquè no t'entrenes
- Tu si que ets burro, gamerús.
- Vos veure que et cardo un jec d'hòsties
- Vés a prendre pel sac, torracollons
- Apa, vés i que et moqui la iaia.
- Vos jugar que le la cardu, fotut burro.
- Au va, mainada, neu plegant que és tard i vol ploure.
- Mainada?
- Cagom deune, encara ensenyaries el teu pare a fer fills.
- Ei?
- Deixa-ho estar, que estic ben marejat

el nostre museu


el museu es el museu Darder...
el millor del mon...

diumenge, 29 de juliol de 2007

Els teus missatges

Tria grifit i viatjaràs. Tria grifit, tanca els ulls i que pugi, del nas al cel, del cel al nas, de la vida a la penombra. Tria grifit però sempre tingues gent a prop. I xerra sobre la nit desfermada, xerra, mira'ls els ulls, pensa, col.loca i col.loca't, i deixa que les hores curtes de la nit es desfacin. Tria grifit i trobaràs, a l'endemà, estranyes frases construides sobre el teu mòbil d'elements guardats. "La dona de l'amo balla suspesa sobre la mort dels altres". O bé: "shorts blancs en la nit tenre. No penso pas, sóc tu, fins que la nit coca em dugui a la palmera trencada". O senzillament: "caps, les dones dels amos, ritmes falsos, no llums, el Port Aventura de la nit mentidera i ketaminica". O qui sap: "som i no volem ser en el gran desordre romà. La fi es diu Festa i ja és ben a prop". Gràcies pels teus missatges, Anna.

Peratallada (en forma de missal)

Divendres havia d'anar amb Xisca de Gardi a Barcelona però no hi vaig poder ser per culpa de la feina i em va tocar molt els collons, amb perdó. Em vaig empassar l'emprenyada el dissabte en una festa a Peratallada fent parella amb una amiga molt manyagoia que tinc a Serra de Daró. La feien a l'era del xalet d'un advocat que conec de la Bisbal, un xalet de pedra, agrupat en una promoció de quatre cases construïdes a la manera de les antigues masies, encarades al sud, amb tot luxe de detalls, amb gust, sense fer nosa enmig dels camps. Finestres com les d'abans, portes de fusta, un bon pati, piscina, una mica de gespa i taules atapeïdes de canapès, pernil salat, cervesa, cava, alcohol de tota mena, llimonada, coca cola i allò que en diuen montaditos i que Xisca de Gardi li hauria de trobar una traducció apropiada perquè dels montaditos, especialment dels de la festa, se n'hauria de parlar. Hi havia de tot i molt. Quan en vam tenir prou, i va ser un prou amb la boca plena, van arribar vuit capses de bisbalencs de fruita de Can Sans. Els atacs de golafreria van provocar un desordre primitiu i nosaltres ens hi vam posar al capdavant perquè en aquest tipus de celebracions, si es vol quedar bé s'ha de fer el que fa tothom. I si la gent menja, tu menja i mastega amb la boca tancada que ho aprofitaràs tot i no faràs engrunes. Al cap de res van treure les taules i en Miquel Abras va regalar un concert íntim a la parròquia. En acabat la gent va començar a tenir calor i en menys de vint minuts es va desfermar una bacanal de clogaiades, capbussons, esquitxols, capgirells, salts en bomba, salts en tromba, salts individuals i col·lectius, robes amarades de clor, empentes, batusses, mogrons erectes i cabells molls. La música sonava a tot volum. Se sentia ben bé des de Llabià i, de Llabià, qui sap si lliscava cap a la plana de l'empordanet. No ho sabem. La qüestió és que a mi també em va tocar el rebre. I fort. Em van venir a buscar un exjugador de voleibol i un pagès de Vilassar. Em van immobilitzar com si m'agafessin amb un serjant i vaig acabar a l'aigua llençat com un pinyol de préssec després de l'últim xuclet. Pel camí només vaig tenir temps de desprendre'm del telèfon, la cartera i les espardenyes. La resta es va enfonsar amb mi en les aigües térboles de la piscina, en aquell moment ja convertida en un aiguabarreig de cervesa, cubalibre, gintonics, cava i una bona quantitat de gotes d'orina dels farts de riure que s'escampaven per la casa. Pel gust i pel color es podria dir ben bé que xipollejavem en un inacabable pixat de postoperatori.
Al cap d'una estona em va venir fred de l'humitat i vaig voler anar al cotxe per agafar una muda. Vaig fer una volta de cinc minuts fins a un aparcament privat que ens havia llogat l'advocat i arribant a la meva plaça vaig saber que havia tingut el comandament de l'auto a la butxaca durant tota la banyada. El vaig treure i no funcionava. Vaig tornar a la casa de l'advocat i la bacanal continuava a la piscina. Vaig mirar d'assecar la clau electrònica al lavabo amb paper de vàter. Vaig tornar al cotxe, moll, passant una fred de tres parells de collons de búfal. Segon intent. Res. Torna a la casa. Vaig demanar un assecador. Bufets d'aire calent al comandament i als braços. Tornem al cotxe. Res. Llavors, com sortit d'entre els rostolls, va aparèixer un paio caminant molt a poc a poc que venia a buscar un BMW impecable que tenia aparcat al meu costat. Li vaig demanar una pila per provar que no fos la bateria del comandament la que fallava. Em va mirar, va agafar-me el comandament, va pensar un moment i em va dir que no me la podia deixar perquè es veu que si la treia, se li descodificaria el seu i hauria d'anar al mecànic perquè li tornessin a codificar. No hi vaig entendre res. Després em va explicar que si la qüestió era obrir, que ho podia fer forçant una mica la porta per la part de la junta de dalt i estirar la maneta interior amb el ganxo d'un penjador desplegat. Ell, que era mecànic, estava tip de fer-ho perquè la gent és molt despistada i de seguida es deixa les claus a dintre. Encara ho vaig entendre menys perquè si era mecànic perquè em deia que hauria d'anar al mecànic per codificar el comandament si treia la pila? En tot cas, gràcies. Torna cap a la casa. Cinc minuts més. Cada vegada més depressa perquè cada vegada feia més fred, la roba no acabava de ser seca, se m'enganxava a la pell i l'aprensió em començava a fer témer l'aparició sobtada de qualsevol mena de dolor reumàtic. Arribo. Tornavís, penjador i per feina. Llavors ja se me'n van ajuntar uns quants que veien en aquell episodi una part de la festa. Ho vam estar provant. Res. No som lladres. Mitja hora de provatures, teories, algun retret i cares llagues, sobretot la meva. No hi havia manera. Puta porta del dimoni, em van fer dir. I, finalment, la solució definitiva, presa des de la més profunda condició de gent vulgar i planera que som: cop de roc al vidre i a prendre pel sac, si no perquè no s'obria. Ja pagarà l'asseguradora.
Vam entrar però el cotxe no s'engegava. El comandament encara estava humit i no sé quin carai de curtcircuit l'impedia de fer contacte. Vaig renegar mentalment amb les dents serrades, mossegant el volant amb els dits, tibat, amb ganes de cridar i aixafar-ho tot. Al cap d'uns quants intents, per una raó que desconec, el cotxe va arrencar. Vaig agafar l'amiga manyagoia i la vaig portar a casa seva. M'hi hauria quedat una estona una mica llarga, potser fins que hagués començat a sortir el sol. Perquè em fa riure, perquè m'agraden els ulls que té, i la veu i el serrell i una piga que se li insinua a la punta del nas. I perquè camina amb una indolència que em fascina. Però no era el dia, ni el moment i potser no ho serà mai però tanseval. Anava massa moll, estava atabalat i tot em feia nosa. Bona nit i dos petons. Vaig enfilar la carretera i em vaig passsar el camí pensant què podria explicar als mossos si em paraven i em veien amb una finestra trencada, amb ple de vidres sobre el seient del darrera, circulant de matinada per carreteres secundàries, fosques, sense vida. Els mossos sempre et paren en aquests situacions, sempre són a tot arreu menys allà on han de ser. Vaig decidir que els diria la veritat perquè amb la veritat vas sempre a per tot encara que sigui poc a poc. Patia. La música de la ràdio em calmava però no va ser fins quan vaig arribar a Banyoles que em vaig sentir realment alleugerit. Perquè a casa, es vulgui o no, les coses sempre es veuen diferent i no hi fa tanta fred.

divendres, 27 de juliol de 2007

En Marino


Com aquest tampoc no en queden. El gran Marino Lejarreta, un ciclista xiscagardià a qui devem un homenatge en forma de dinar, sobretaula i excursió pels camins de la comarca fins a Melianta

PERICO...


JA NO EN QUEDEN COM ELL...

La cadireta

Els abats van venir a Banyoles per fundar-la i per convertir-la en un lloc civilitzat i endreçat. Abans, ja se sap, Banyoles era un lloc amb aiguamoixos, un Estany tèrbol, un drac menja-mosses i segurament eixams de randells que tocaven la pera a tothora. Vet aquí que va venir la tropa d'en Bonitus i tot va anar més a rega. Dels recs i tota la civilitat en va derivar en destaca un artefacte extraordinari: la cadireta. Una mena de comporta que taponava els recs i en no poder fluir gràcilment l'aigua acabava anegant horts i camps, un sistema de regatge fabulós del que Banyoles n'hauria d'estar orgullosa eternament. La cadireta és un sistema senzill, amb el qual són sobrers enginyers i altres mandangues. La cadireta la pot fer anar l'avi de Can Lura o qualsevol dels nostres hortolans de referència. La cadireta es fàcil de carretejar, no fa estorb, no demana electricitat ni circuits de computadora. La cadireta és elegant, precisa, pràctica. La cadireta queda bé i sap fer quedar bé. La cadireta va per feina i no entrebanca. I la cadireta aconsegueix collites magnífiques i horts elegantíssims que els nostres hortolans pinten amb els seus tràmecs, xapus i demés meravelles. I si et toquen el bolet, la cadireta pot servir d'arma sensacional per cardar-la per barret a algú. Vet aquí. Esperem que l'Ajuntament doni, ben aviat, la medalla d'or a tan insigne mostra d'elegància i civilització, la banyolina cadireta, l'instrument amb el qual els abats van portar-nos cap a la modernitat medieval deixant enrere la fosca barbàrie de la prehistòria.

dijous, 26 de juliol de 2007

El Jaç i Corea

Deu ser l'istiu que carda aquests cops de calor que estaborneixen. Amb una carolada sense porró o canti al costat podries quedar esternaiat a terra. Es per això que un cop de calor deu 've' cardat mal l'amic Mastegatatxes. En Corea no ha pas vingut mai a Banyoles. El que ell ha sentit dir és que a Banyoles hi havia un grup de cases que li deien Corea i en ella hi vivien els coreanos. Aquesta gent va venir de cap a Andalusia amb un tren fletat per en Gimferrer. En Gimferrer, el de les Saques, es veu que volia mà d'obra me' barata que no pas els de Camós, Sant Miquel o Crespià. I és per això que va portar-los del sud. Com que van venir pel temps de la guerra de Corea i parlaven una cosa que a Banyoles només la parlaven els civils, se'ls hi va dir els coreanos. Vivien al grup Gimferrer, o sigui uns pisos que l'amo va fer aixecar per tenir-los tots a tocar de les Saques. Vet aquí, doncs, que en Gimferrer als de Corea els hi va provocar un bon jaç. D'aquí que en Mastegatatxes s'hagi pogut embolicar per culpa d'un malentès, o de la calor, o que ja és un beneit de mena. En Corea, doncs, tenia el jaç al Grup Gimferrer, i devia anar a l'Ajuntament a veure si trobava feina per la brigada. L'alcalde, ja se sap, tenia en el cap coses molt més importants. Com l'entapissat de fusta de dintre l'Ajuntament, obra que gent plana i vulgar com en Mastegatatxes no poden entenre, però que, tard o d'hora, més aviat d'hora que tard, serà reconeguda per l'UNESCO o per l'ACB, tan se val. Es molt típic de Banyoles que quan es fan les coses bé, algú no ho entengui.

SEXE, DROGUES, FIDEL I MARADONA


maradona: "Bush es un asesino, prefiero a Castro"
"Estoy muy orgulloso de ser amigo de Fidel Castro, es un hombre muy inteligente, que sabe de todo"

dimecres, 25 de juliol de 2007

En Corea a Banyoles

Vet aquí que als anys vuitanta algú va muntar un festival de jazz a Banyoles. Els músics van venir encantats perquè els músics, en el fons, són gent de bon viure i quan es parla de Banyoles el bon viure hi és sempre pel mig. Els hi van encarregar habitació a l'Hostal l'Ast, que és un hostal xiscagardià per excel·lència. Encara avui la gent de l'Ast recorden el guirigall de trompetes, saxofons, timbals i verres ressonant pels passadissos. Hi havia gent de tots colors, de tota procedència, de mides diverses, senyoretes estrangeres d'aquelles que es feien mirar, peluts que parlaven llengües incomprensibles i una fauna variada que corria en comitiva pels carrers com si fos festa major. N'hi va haver un que es deia Chick Corea que tocava el piano, com el mestre Saderra, que tocava el piano i tots els instruments de la cobla al menjador de casa seva al costat d'un mastí dels Pirineus gros i pelut que bordava a vint-i-vuit revolucions. En Corea es volia quedar perquè s'hi va trobar bé, perquè li agradava la vinassa de Can Bernat i les tortades d'ametlla de Can Boadella. A Banyoles sempre t'hi vols quedar perquè si no et quedes a Banyoles on redimonis t'has d'anar a instal·lar? Com a molt ves a Camós, o a Palol, si m'apures. Però no marxis gaire més enllà. En Corea estava tan enderiat amb la plana que va anar a demanar a l'Ajuntament si li podien trobar un local per tocar amb els seus amics músics de l'Ast. Es volien preparar a Banyoles perquè a Banyoles les trompetes, els saxofons i els clarinets són de més bon bufar, les cordes de les verres duren més i els timbals fan una fressa més amable. Volien composar, volien exercir, es volien enfilar cap a la fama des del passeig Dalmau. Però els de l'Ajuntament tenien feina perquè en aquells dies discutien per la fusta de les escales noves que feia en Constants i no s'acabaven de posar d'acord. A Banyoles que no ens emprejin quan triem la fusta d'unes escales. En Corea es va esperar i al cap d'uns dies el van trobar assegut a l'entrada de l'Ajuntament. Li van dir què volia. Ell va contestar que un local per tocar el piano amb uns amics. Silenci general. L'alcalde es va rascar el cap i algú va obrir la boca: «Si és això vagi a parlar amb en Frigolé. És que nosaltres ara estem preocupats perquè no sabem quina fusta hem de triar per les escales i aquí el tema dels pianos el toca en Frigolé. I perdoni, com ha dit que es deia? Corea? És foraster vostè, eh que sí? Deixi'ns un número de telèfon i ja el trucarem.»

Les espardenyes d'en Joan de l'Hupa

Aquest dimarts vam anar a Girona amb en Pere Mià, en Joan de l'Hupa, en Miquel i en Sadurní de Can Tarrela de Sant Julià i l'Alba la de Colòmbia. Anàvem a caminar per difondre la injustícia que ha caigut sobre el bon nom de Can Mià. Xisca de Gardi hi era perquè Can Mià és un dels nostres temples i els temples no es poden profanar amb paperassa, injustícies i brutícia administrativa. Vam caminar Girona d'una punta a l'altra. Jo vaig acabar amb una llaga a sota del dit petit del peu esquerre; a en Miquel li bullia l'ull de poll; en Sadurní tenia peus d'atleta i va veure la padrina; l'Alba anava fent perquè els colombians són molt soferts i en Pere suava com un boig. L'únic que no va dir res va ser en Joan de l'Hupa. Ell anava amb les Giraffe i les Giraffe el duien a ell. Vam acabar als jutjats però en Joan no va parar. Va seguir caminant, tranquil·lament, carretera enllà. El vam seguir en taxi i arribant a l'autovia ho vam deixar córrer. Li vam dir al taxista que girés. Va girar i tornant cap a Girona, á través del vidre del darrere del taxi, vèiem en Joan de l'Hupa caminant, allunyant-se del món i de la ciutat cap a la comarca, amb les mans a la butxaca. Al cap de res va arribar a la plana i a la plana es va començar a sentir una mica fatigat. Es va aturar i va passar el dia assegut sota una alzina mirant els cotxes que passaven per la carretera de Palol mastegant, amb una mica de mandra, una branca de fonoll.

amics


Amics xiscagardians estava de vacances.
Com sabeu segueixo els manaments del Gran guru de Can Blat de Coure i el 6e manament diu: “recordaràs que les vacances son l’estat natural de l’home”.

dimarts, 24 de juliol de 2007

A prendre pel sac


Els istius, pescàvem a l'Estany. Llançàvem les canyes davant del Mirallac i allà esperàvem els primers peixos ingenus. Els blackbassos, els mateixos que anys després tindrien un bar en honor seu, i també els sols que acabarien tenint un altre bar en honor seu. Anàvem en bicicleta i a darrera hi duiem la galleda per ficar-hi les captures. No ens menjàvem pas els peixos, no, sinó que els ficàvem en safarejos i altres recipients, i els hi donàvem menjar durant la resta de l'istiu. A mi m'agradaven els sols, tan brillants, tan rodons, tan carinyossos. N'hi havia un que era prohibit pescar-lo, que ens venia a veure, que quasi ens saludava trencant el mite de l'antipatia dels peixos. Un dia, però, vaig pescar un d'aquells sols. I l'ham se li va enganxar ben al fons, tan al fons que no vaig poder-lo ficar a la meva galleda d'aigua. Tan al fons que se'm va morir a les mans. Ell tan rodó, ell tan collonudament maco. I va ser llavors quan vaig quedar-me fos, desfet, entenent perfectament que això de la pesca no anava pas per mi. Vaig pujar a la bici i vaig tornar a casa sense dir res a ningú. Al meu redere del carrer nou vaig agafar la canya i el carret i els vaig rebotir contra la paret. Pensant en el sol. Pensant que la pesca no estava feta pas per mi. A prendre pel sac, collons. A prendre pel sac. Es van acabar els istius de bicicletes i galledes, d'anar a buscar cucs entre el fems, d'hams i ploms. A prendre pel sac, collons. Temps després vaig anar-me a torrar al blackbass i al sol, en honor a tots els peixos que vaig fer malbé, i, sobretot, a aquell que se'm va morir a les mans per culpa d'un ham fill de puta.

un dels nostres...


Desprès d’un temps inactiu torno de la ma d’un dels postres gurus

diumenge, 22 de juliol de 2007

Tenim el millor i els altres no ho saben

A la casa d'un del país hi ha una sèrie de coses imprescindibles. Si pots tenir un gos d'atura no tinguis pas un marilyn. Si pots tenir un gat dels nostres no n'agafis cap d'Angora. Tingues un porró per beure vi novell, si pot ser de Vilavenut, tant de bo, perquè el Rioja no val pas ni un xavo. Tingues un morter i una mà de morter, per fer aioli. Ja sé que costa fer aioli, però tingues sempre una llimona o una taronja agre que t'anirà bé per lligar l'aioli. Tingues un canti, que ja sé que no és ben bé de Banyoles, però fa per nosaltres. Perquè tot lo bo, tot el que es fa pregar, tot el que convé, tot el que frisem per tenir, és per nosatres. Tingues ais i cebes tenres, tingues tomata de penjar, tingues bons embotits, tingues a mà en Japet i el seu pa, tingues una taula per fer-hi seure tots els amics, i les amigues, no ens deixem les amigues, tingues aiga de la Puda perquè quan fa falta, fa falta. A la casa d'un del país no hi poden faltar discos de sardanes. Ara en Mastegatatxes punxarà sardanes, ho sabem tots, és profecia, i val la pena. A casa tingues un orinal per anar dormir, perquè un orinal sota el llit és una cosa que sempre ha estat a l'abast de la gent d'ordre. Tingues un adragó que es mengi els randells i un balancí. Sí, perquè això dels balancins és un instrument que en el magatzem suec mai trobaràs. El balancí és per estimbar-te en mitdiades de bava, carajillo i hores estrambòtiques. En una casa del país no hi pot faltar mai una entrada amb una alfombreta que digui "benvinguts" i aquesta és la base, anar obrint perquè hi entri la família, els coneguts, els amics, els saludats, tots els que vulguin compartir les coses fonamentals de ser i estar: porrons, cantis, ais, mans de morters, aiolis, vi a galet, graielles, pa, oli de Ventalló i setanta mil coses més. En l'ordre mundial de les potències, Catalunya encara no hi figurà. Però, tranquils, ja hi serà. Tenim el millor i els altres no ho saben. I ja se sap que dintre Catalunya la comarca i Banyoles van per davant.

Les Cases Barates

Tothom que tingués una mica de gust hauria de passar una temporada a les Cases Barates, les de Banyoles és clar, i així entendria el que volen dir conceptes com classes populars, el poble català, la gent i tota aquesta parafernàlia que sentim dir i que a vegades ens sona a cuento xino. Les Cases Barates van ser aixecades pel règim però van ser viscudes, i pagades, i gaudides per la gent de peu pla, per una barreja exacta de persones vingudes de totes les emigracions possibles. Els del sud i els de la comarca de Banyoles. S'hi barrejaven a les Cases Barates els accents populars de l'Andalusia profunda i els accents sinuosos dels que venien de la part de Camós, de Sant Miquel, d'Esponellà i d'allà on fos. En els primers anys de les Cases Barates els seus ocupants feien créixer cebes tenres allà on després hi van haver-hi voreres. Alguns tenien cabres al pati, altres conills i coloms, altres pollastres, altres hi feien vi- com a casa i també hi teníem algun pollastre. Als safarejos hi purgàvem anguiles acabades de pescar, i en els petits rederes la gent hi plantava el que fos i que pogués ser convertit en una cosa comestible. El proletariat orgullós vam crèixer a les Cases Barates: bosquetans i treballadors de les Saques, obrers de les indústries, petits autònoms, torners, un llarg etcètera de gent que vivia de vendre la seva força de treball. Avui les cases han anat perdent la seva fesomia perquè la gent hi ha fet obres, la gent hi ha anat abocant el seu esforç, els seus dies de treball forçat. A vegades, a l'hivern, quan les cases fumegen, jo caminava en direcció cap a casa i creia trepitjar algun barri anglès, algun barri de gent fabril, algun lloc enterbolit pel fum de les cases, per les hores de treball, pel cansament d'una jornada venuda. Aquells carrers amples, aquelles cases senzilles, són la síntesi de l'esforç i dels somnis evaporats, els de la penúltima generació industrial banyolina. Algun dia hi tornaré però sé que em costarà veure la casa d'en Quintana, la del Cuiner, la d'en Siset, la d'en Miquel Paleta, la de la Lola taxista, la d'en Pere, la de la Matilde, la dels pares d'aquell jugador del Barça, la d'en Conradu, la d'en Quer, la de Can Molera, la de Lola del costat de casa, la d'en Joan, la d'en Serra, la d'en Martos, és a dir la de tots aquells pioners que un dia van aixecar el seu somni en aquells antics horts de la part baixa de Banyoles. A tots i a totes, els dec alguna cosa més que tot aquest article. Amb el temps he anat veient que ser de les Cases Barates vol dir pertànyer al bo i millor de la classe treballadora.

divendres, 20 de juliol de 2007

Xicu Cabanyes és el President

Xisca de Gardi limita al nord amb Xicu Cabanyes. Xicu Cabanyes limita a l'est i l'oest amb la República de Can Ginabreda. La República de Can Ginabreda limita al sud, al nord, a l'est, i una mica a l'oest amb el món occidental i Sant Miquel de Campmajor. La República de Can Ginabreda actua, de fet, com una monarquia incontestable. Perquè és la primera república presidida pel Rei Xicu Cabanyes, que limita al sud amb Xisca de Gardi, col.lectiu que de moment no sabem si es regeix per sistema republicà o monàrquic, perquè soms d'un desordre absolutament insolvent. Però aquí estem per parlar d'en Xicu Cabanyes. En Xicu es va inventar això dels boscos amb obres d'art perquè a la gent no li agradava pas embardissar-se en les galeries, la gent preferia anar a caçar bolets o cargols, a collir espàrvols i fer altres coses, i per això triava els boscos. Per aquest motiu, i per 700 més, en Xicu Cabanyes va fer un bosc amb galeria d'art incorporat, i va dedicar-se a fer pixes, pits, culs i totes aquestes coses que la gent entén. Perquè la gent no entén pas les coses abstractes, la gent entén el que entén, i para de comptar. I en Xicu, com que és gent, sap el que la gent vol. I para de comptar. Anys després un espanyol va fer un bosc on pintava pins amb colors de tintalus, una cosa ordinària, lletja com un pecat, inútil com un tràmec sense mànec, però com que era espanyol i no era en Xicu, els mitjans i la resta dels mentiders li van fer cas. Però en Xicu tant se li'n carda. Perquè si ets bo de vritat, com és el cas d'en Xicu, no fa pas falta que els mentiders t'ho diguin. Si ets bo, ja t'ho diu la gent. Si ets bo, tu ja ho saps. I para de comptar. En Xicu se'l coneix pel seu gruix humà, pel seu volum d'arbre ufanós, per les seves ulleres que detecten i interpreten el món, per la seva pipa, per la seva bondat, pels cops de cap que fa quan riu amb aquell riure tan encomanadís. En Xicu se'l coneix perquè baixa a mercat els dimecres, perquè li agrada discutir i discutir-se, perquè lligeix molt, perquè el cap li va a tres mil. A en Xicu se'l coneix perquè és gent, perquè és dels nostres, perquè és el president, perquè té una república o una monarquia plena d'amics i amigues. En Xicu se'l coneix perquè és bo, i nosaltres ho sabem, i ell també ho sap.

dijous, 19 de juliol de 2007

El canti

Un canti no pot pas faltar en cap casa catalana. El canti fa goig, molt més goig que pas una galleda plena de gel o una nevera Kelvinator, Ignis o Zanussi, per dir tres exemples estrangers. Un canti, en canvi, es fa mirar, dolceja l'esperit, amansa les nostres migdiades de calorassa. Tenir un canti a la vora és senyal de civilització helènica, de gust per la vida, d'estimar el millor que ens dóna un dia que no és res més que una suma inexacta de petits detalls. Un canti ens mira des dels seus dos ulls, l'un de gros on hi aboquem l'aigua regalada, l'altre de més pitit on el raig es projecta directament cap a la nostra set. El canti és fet d'argila i això vol dir que l'aigua, de nou, està amb contacte directe amb la terra que l'ha vist néixer. Això vol dir que el gust de l'aigua del canti no té parangó entre tots els gustos possibles. L'aigua del canti té un gust més dolç, més bondadós, més perfumat. Res a veure amb l'aigua d'una ampolla de plàstic. El canti, a diferència del plàstic i del vidre, manté l'aigua resguardada de la llum i això fa que esdevingui un líquid dels Déus. Per últim, el canti protegeix l'aigua a una temperatura fresquívola, res a veure amb el fred artificial d'una nevera i res a veure amb l'aigua de temperatura ambient que sembla, com a mínim, pixat de vaca. Xisca de Gardi té cantis a casa, que omplim d'aiga fresca, i que passegem fins a la primera alzina que ens ve a veure. Llavors la mitdiada és l'únic destí de les nostres cabòries. Una mitdiada amb ombra i canti és la millor manera de caure sobre el plom de l'istiu.

dimecres, 18 de juliol de 2007

Petroli a Sant Miquel

Cap als anys seixanta, o eren els cinquanta? Tan se val, tant li carda, cap aquells anys els espavilats del règim de la gallina i el feixisme amb grasiosa buscaven petroli sota les pedres. Els faltaven petroli i es veu que amb el Poste de Mata o el Gratg Ollé no en tenien pas prou. N'havien de trobar sota terra i és per això que els hi va venir la dèria de foradar-ho tot. Veien un marge i a fer un forat, veien un camp sospitós de convertir-se en un pou petrolífer i vinga a rebentar-ho tot. Aquesta colla d'enginyers-pillets del règim van venir fins el Pla de l'Estany amb les seves taladradores que eren com les de Can Manxa o Can Puig però en gros. El primer lloc que es van fixar és amb Sant Miquel. Vés a saber perquè. Potser es van asseure a l'Hostal o a Cal Ferrer i es van atipar com rènacs i els va pujar el vi greixando que donen allà. Potser els hi va venir manra d'anar a fer forats a un altre lloc i, per dissimular, van triar Sant Miquel. On s'és vist que el petroli creixi en paisatges com els de la Vall de Campmajor! Es una bestiesa de les grosses, que només s'explica per un àpat abundós, per massa vi i per cafès negats de conyac. Vet aquí. Van agafar les seves perforadores i vinga a rebentar la terra. Untats de vi creien, els enginyers-pillets del règim que el petroli sortiria a cor-que-vols, a raig, com si fos un foc artificial. Però anaven més enfondo i re. Més enfondo i re. Segur que algú de Sant Miquel s'ho anava mirant i els deia "voleu dir que aneu bé, mainada?" Però ja se sap que els enginyers-pillets del règim no es creuen ni s'escolten el poble que va a peu i beu a galet. Total fan foradar fins a set-cents metres i no van trobar re més que un galaput que els va escopir verenu a la cara. I para de comptar. Per vergonya, van tapar els pous que van fer. Per vergonya no van pas tornar mai més a Sant Miquel. Ara l'arcalde Plana busca la manera de trobar aiga en aquests pous. L'únic que trobarà, si segueix foradant, és la porta que mena cap a Mallorca. La mateixa que aquell que va agafar per anar a vendre cacahuets.

dimarts, 17 de juliol de 2007

Ja sopen amb Déu

M'he aixecat de mala llet, avui. Tot anava malament fins que he llegit que un meu amic ha estat molestat amb amenaces de pati de col.legi. M'empipen les amenaces de pati de col.legi, em carden nerviós. Així és que he agafat algunes coses imprescindibles per sortir al carrer: un pal de jugar a palomato, la gavineta que guardo al caixó del pa, una escopeta de balins, dos rierencs malparits que si te'ls cardo pel cap ets home mort, una agulla de fer mitja, un tràmec, un xapu, una forca, una maseta, un cavic, una destral biscaina i, ja me'n descuidava, un llençagranades. He fet set o vuit quilòmetres a cegues. He conduït per distàncies que ja no recordo. He gitat el dinar. O més ben dit: l'he rojat. Llavonsses hi he vist més clar. Perquè és quan rojo, que hi veig clar. En desenprés he mirat fotos de polaroid en una benzinera abandonada. Eren fotos d'un torrapixes i d'una torrapixes. Gent que no hauria de tenir ADN ni targeta del seguru, ni re'. Me'ls he mirat, ben mirat, i tot seguit ja he sapigut on vivien. Ella ja és història: l'he despatxat per correu certificat via Amèrica. En sis trossos. Abans, però, m'ha insultat, m'ha amenaçat, m'ha dit el nom del porc. Però, trico-trico, sis trossos, cap a Amèrica falta gent. Re', com que l'he enviat per correu urgent demà la rebrà l'indio que conec i que toca la guitarra ben fumat prop d'una estàtua d'un heroi de la independència. L'atre amenaçador encara e' viu. No me li he fet pas la clenxa, ara el tinc en un forat ben pitit-pitit, abans hi tenia un conill porquetí però se'm va morir, en Texas, i com que estic sol, i em sento sol, i em falta el meu conill porquetí, ara hi he ficat aquest amenaçador calçasses, malparit, lleig, gos, pastanaga, llepa-colons, llepa-fels, ganàpies, xucla-esfínters i tota aquesta cosa. Cada dia li donaré un tai d'enciam ple de cargols i li diré que e' lleig 'menaçà gent i totes aquestes coses. Quan sigui gras, o sigui més prim, li donaré un galaput intravenós i a prendre pel sac. Perquè 'menaçà gent no està pa' bé. Però encara e' me' lleig fica-se amb Xisca de Gardi. Ets bagul i Tites, pelleringa, suc de raïm fos. L'has cagat. Es a dir, tots dos, tard o d'hora, soparan amb Déu. Es cosa d'hores de pagès.

Visita a uns advocats

La qüestió és que un tema d'investigació immobiliària m'ha portat a visitar el despatx d'una família d'advocats de gran renom i tradició. Un bufet d'advocats de camisa blanca, de missa de dotze, d'una catalanitat dolça, mesurada, elegant. Porten un cas que fa tota la pinta d'acabar convertit en un escàndol amb una pila d'afectats, milers de fulls escrits a màquina i un judici llarg com d'aquí fins a Gandesa, que és un poble magnífic que Xisca de Gardi hauria d'incloure en la seva llista de poblacions germanes, encara que no tingui estany. El cas és que he arribat al despatx, en un carrer de tota la vida. I he pujat a l'entresol. I m'ha obert un jovenot colossal, amb barba, que m'ha fet entrar en una sala d'espera amb l'aire condicionat bufant a tota màquina. M'he esperat una mica perquè els advocats sempre tenen feina endarrerida i al cap de res m'han rebut en una sala que semblava ancorada en un temps molt reculat, amb un retrat del patriarca, ja mort, presidint la paret mestra. M'han fet seure en una butaca i m'hi he assegut. O més ben dit, hi he caigut. M'hi he enfonsat i així hem començat una conversa molt amable. Els advocats, pare i fill, acomodats un darrera la taula del despatx i l'altre en una butaca de molles sòlides. Jo anyocat, amb els genolls a l'altura de les orelles i els braços oberts sobre el respatller a la manera d'un ocellot assecant-se les ales. La qüestió és que al despatx l'aire condicionat em pessigava els braços i ells em parlaven del cas. La qüestió és que no hi he pas entès ben re perquè m'he començat a sentir una mica cohibit, un pèl ofegat. I m'ha vingut son i he fet un badall que m'ha descobert un color esplèndit al pàncreas, el fetge, l'estòmac i l'intestí prim. I en acabat m'han regalat una postal de la Mare de Déu a dins d'un sobre perquè els ha agradat que els expliqués que el meu pare havia nascut sa Perpinyà. He demanat ajuda per aixecar-me i quan he estat dret he donat gràcies a una altra Mare de Déu descomunal que presidia la sala des d'un racó elevat, com correspon a la Mare de Déu, asfixiada en un ambient de paper pintat de color d'or, amb un florejat Lluís XVI de vellut quasi marró. I m'he acomiadat i en baixar gairebé que em foto escales avall. He sortit a fora i mai no havia sentit una serenor tan càlida com quan la xafogor m'ha colpejat la cara al mig del carrer Nou. He tornat a la feina i no he sabut pas per on començar a escriure el tema que hi havia anat a buscar perquè ja no recordava absolutament res. He pensat i, abans que no eem fes mal eel cap, he decidit que el millor que podia fer era baixar al bar i demanar una cervesa. Perquè la cervesa, vulguis o no, et despeja i et fa sortir les paraules.

Episodi lamentable

Corren aires de brutícia. Un membre de Xisca de Gardi ha estat amenaçat aquest matí, a plena llum del dia, per part d'un personatge sense cap tipus d'educació. L'interfecte estava enfadat per un article periodístic que tractava sobre unes presumptes maniobres una mica pudents que havia fet en diverses operacions de compra-venda de pisos. El negoci immobiliari és brut, és agre, té una aspror malèvola que es desentén de qualsevol criteri de bondat. El personatge ha anat a veure el nostre company amb una sòcia, també involucrada en el presumpte cas dels dinerons immobiliàris. No tenien cita prèvia però Xisca de Gardi els ha atès, perquè Xisca de Gardi soms gent educada i amable que sempre té un moment per escoltar el que li vulgui dir qualsevol. És la norma i amb això està tot dit. Però llavors s'ha desfermat una discussió plena de fel i de retrets. Tot primer Xisca de Gardi ha fet cara de voler enraonar. Però de seguida han arribat els crits, les advertències, les incursions al límit de la paciència i de la vida personal. I, finalment, una amenaça pura i dura, corrupta, malintencionada. I Xisca de Gardi ha dit que fins aquí podíem arribar, ha dit ja n'hi ha prou d'aquest color i els ha fet fora. Perquè en aquest món es pot dir tot, però s'ha de dir ben dit.

Preocupació per l'Atlètic

El meu club de referència a Banyoles, tothom ho sap, és l'Atlètic Club Banyoles. Un club del qual sóc soci quasi fundacional cosa que no havia aconseguit amb cap altre club del món. Però, i a les portes de la nova temporada, no tinc notícia de cap fitxatge per fer fort un equip que està cridat, en ben poc temps, a jugar a primera divisió com a mínim. Què està fent la directiva per reforçar aquest equip? S'està posant en contacte amb agents de jugadors? Quin entrenador tindrem per la propera temporada? Tot això em treu la son, no em deixa estar, quasi no menjo, amb prou feines bec. Mentre equips com el Barça o el Madrid s'estan inflant a comprar jugadors i a engruixir les seves plantilles, jo veig que "nusatres" no fem pa' re'. Per posar un exemple, es podia haver fet alguna oferta per en Giuly ara que marxa del Barça. Però no, ens hem dormit a la paia, i en Giuly se'n va a la Roma. Si seguim així ja veig que haurem d'anar a buscar aquell negre que ens preguntava per una ETT. Fitxar-lo de pressa i correguent i dir que jugava de davanter a França i fotia molts gols. Tampoc hagués costat gaire trucar a l'Arsenal i demanar preu per l'Henry. Què costava! Re', el no ja el tens. A més estic més que segur que jugadors com en Kaká vindrien per la meitat de preu a Banyoles. El que té Banyoles no ho té cap ciutat del món: aficció, caliquenyos, bons hostals, vi de Vilavenut, mosses guapes i l'Estany. Lo altre són mandangues, au, va tira!

dilluns, 16 de juliol de 2007

El Genère del sermó de trona

S'ha perdut un gènere que és els dels sermons a peu de trona. Ara, els capellans fan sermons escarransits, pansits, que tiren més a actes administratius o a discursos funcionarials que pas a les velles i clàssiques advertències. El capellà abans tenia una missió que ara ja s'ha ben perdut: espantar el ramat, advertir-lo, provocar-li una por gruixuda i fonda que la gent sentia dins la pell com una febrada. La trona imposava. Certament no és pas el mateix un sermó a peu d'altar, llegit a més a córrer, filtrat per la megafonia moderna, que un sermó dalt d'una trona, on el capellà agitava els braços, cridava com un espiritat, llançava escopinades, i d'aquí l'expressió "capellans", i feia sentir el seu alè sever sobre la feligresia. El capellà pujava l'escala de la trona com un actor s'enfila a l'escenari, amb cerimonial, creguent-se el paper, decidit a sorprendre i commoure els presents. I des de la trona, retallat pels llums magres de l'església, el capellà esdevenia una ombra temible, una silueta fosca i expectant que llançava, a tort i a dret, una prèdica propera a l'apocalipsi. La gent havia d'aixecar el cap per veure'l i és en aquest gest obligat on hi residia la força suprema del sermó. Ara la gent mira el capellà fit a fit quan aquest sermoneja, ans no: antes la gent havia d'aixecar el cap i quedava demostrat que l'únic que era més a prop del cel era, precisament, el ministre de l'església. Des de la trona es commovia, des de la trona s'avisava dels perills del dimoni, de la carn, del separatisme, del comunisme, de les faldilles massa curtes, de les dones massa manyagues, dels que feien pasqua abans de rams, dels que deien el nom de Déu en va, dels que no anaven a missa. Des de la trona s'advertia que la gent no anés a veure pel.lícules infames, com Gilda, i això va ser dit i llançat des de la trona de Santa Maria, per posar un exemple. En altres trones es parlava bé d'en Franco i totes aquestes coses. La trona s'ha perdut, ara només és un artilugi arraconat en l'arquitectura de les nostres esglésies. Però no pot ser. Volem que es tornin a fer servir. L'iclesia, si vol anar a més, ha de recuperar la pompa i el cerimonial d'abans. Llatí, trones, advertiments i tota la grandesa que s'ha anat perdent per culpa de tant guitarra, tanta música progre, tant de companyerisme i tant poca distància entre els enviats de Déu i els altres que, vols que t'ho digui, soms tots una colla de pecadors i pecadores.

Trobada casual

A Banyoles es donen casos de gent que se'n va a viure a Barcelona perquè hi troba feines ben pagades i els diners compensen la brutícia del pòrland. Aquesta gent torna cada cap de setmana, torna per vacances, per Sant Martirià, per Nadal, per la Mare de Déu d'agost i per festes diverses però sempre molt assenyalades. Algú els ha anomenat banyolins de fora però Xisca de Gardi els considera tan de dins com qualsevol altre. Per anar bé hauran arribat els divendres a la nit, o a la tarda amb el Garrotxa, carregats amb una maleta de roba per rentar a casa de la mare. A l'estiu n'hauran fet més via perquè a Barcelona hi fa una calor enganxosa que ho empastifa tot, que tenyeix els mocs i estova les ungles. El mateix divendres poden anar a sopar a Can Bernat amb els de la colla, o a Can Garriga o, fins i tot a Can Xicu Mach, si passant per Borgonyà ho han vist obert. Després aniran a prendre un gintònic al Passeig. seguiran cap al City, potser al Mam i a última hora arribaran al Clímax abans de provar d'entrar de franc al Mas de Nit. Pagaran però se n'aniran de seguida perquè, els divendres, el mas està ple de perdularis. Els dissabtes al matí s'aixequen tard però no gaire. Alguns faran cara de tenir caparrassa. Hauran obert els ulls i mastegant l'espessor del vi que els ha quedat impregnada al paladar, amb les dents resseques i la llengua botida. Dinaran a casa, potser amb algun germà que s'hi haurà afegit perquè li expliqui les novetats de la ciutat. Dormiran una migdiada suau i sortiran a comprar. I és llavors, a mitja tarda, quan, un cap de setmana rere l'altre, tanquen el cercle amb una conversa que es repeteix cada dissabte. Posem per cas que hauran aparcat el cotxe a Servites per anar a Can Saleri i fer una carregada de tomàquets, ous, carbassons, si n'és l'època, cebes tendres i una mica de fruita variada per no haver-la de comprar a les lleixes aigualides dels supermercats de la capital. A davant de Can Saguer, allà on mamen el carrer Major i el Mercadal abans d'entrar a la plaça, es trobaran un conegut de la família que només veuen una vegada l'any. SEl saludaran a peu dret i el conegut dirà primer que encara el situa de petit, d'una vegada que en va fer alguna que el nostre protagonista ja ni recorda. I llavors, idefectiblement, arribarà el moment esperat. El conegut li preguntarà on la fa i ell respondrà que a Barcelona. Però que a Barcelona només hi treballa. Que els caps de setmana, i per festes, torna a casa perquè com a casa enlloc. Perquè l'estany estira molt. Perquè la qualitat de vida no té preu. Perquè no hi ha tan de fum i la gent no té pressa. Però que no va trobar feina d'allò seu i se'n va haver d'anar. A Barcelona paguen millor. Ell explicarà que Barcelona és més car però que el prestigi i la carrera professional ho és tot i ara està en una edat molt bona per ascendir i fer quartos. Que es voldria instal·lar a la Vila Olímpica quan es pari per ell. El conegut se l'escoltarà com embadalit, amb un deix d'impaciència empresonat als ulls, mentre el nostre banyolí li explicarà que, alguna vegada va a veure el Barça amb una mossa que un dia d'aquests vol portar a casa dels pares; que pot anar al teatre, que ha trobat un restaurant molt semblant als de la comarca amagat en un carrer de Gràcia, que s'ha acostumat al menjar pakistanès, que les botigues de roba tenen els aparadors a la última, que hi ha una pila de llibreries i botigues de sabates per calçar mitja europa. I quan haurà dit que té un cinema a tocar per veure pel·lícules en versió original, s'aturarà un moment i ho resumirà tot en l'única frase que esperava el conegut: «Però jo, que voleu que us digui. Sóc de Banyoles. Vos ja m'enteneu». El conegut somriurà, assentirà amb el cap, li donarà la mà, el deixarà lliure perquè tiri fins a Can Saleri i se n'anirà cap a casa per explicar-ho a la dona. Soms així, què voleu que hi fem. Soms de Banyoles i para de comptar.

Un negre que preguntava coses

Un negre acompanyat per dues negres ens ha abordat aquest matí a l'altura de la plaça del Carlemany. En Mastegatatxes i jo hem procurat entendre què deia. No era pas fàcil. El negre parlava un castellà una mica estovat, tirant a barreja de cosa rara i de coses incomprensibles. Hem procurat entendre'l perquè si la gent et demana una adreça has de procurar ajudar-lo. Demanava per una ETT para "trabajo de ellas". O per l'istil. En Mastegatatxes li ha dit que per allà no li sonava cap ETT. Arronsament d'espatlles general, reguitzell de frases inconnexes i més preguntes. En Mastegatatxes, tot seguit, ha afegit "prova per aquest carrer d'aquí el costat- referint-se al Migdia- a veure si trobes alguna cosa". El negre, llavors, pregunta "¿Como se dice". En Mastegatatxes respon "Qui? Jo?". L'altre clarifica: "no, la calle". Llavors he entrat jo en escena amb una estúpida idea de les meves. Li he dit que pugés pel Migdia fins trobar l'edifici de la Generalitat i que preguntés allà. Pel negre la conversa ja devia ser massa, perquè ha començat a arronsar espatlles, a seguir amb frases inconnexes, a intercanviar paraules rares amb les altres dues. Ha dit, el negre: "No, no, no, està al lado del Lidlt, no?". Jo he arronsat les espatlles, en Mastegatatxes no sé pas què ha afegit. L'embolic ha començat a créixer estrepitosament. El negre ha apuntat, llavors, una paraula incomprensible "eunofics". Paraula que li he fet repetir fins a sis cops, just quan en Mastegatatxes ha entès que es referia a "Eurofirms, una ETT". Li hem dit que no sabíem pas on era. Més arronsaments d'espatlles, més paraules inconnexes, i just quan jo li volia dir que a la Generalitat hi havia l'oficina de treball, el negre i les seves dues acompanyants han girat cua i se n'han anat. Diverses conclusions: 1) El negre no deu pas buscar un treball on la comunicació sigui important, 2) La Generalitat està al costat d'un Lidlt, o s'assembla a un Lidlt, o és una nova competència en descomptes malparits estil Lidlt, 3) Eunofics o Eurofirms es dedica a això de buscar gent, pagar-la quatre xavos, i avui pau i demà glòria, 4) Parlant no s'entén pas la gent, i lluny d'entendre's pot acabar molt mal parada, 5) A la propera que ens preguntin una adreça, farem veure que no soms pas d'allà. Boranit i tapa't.

dissabte, 14 de juliol de 2007

El Xiscagardià David Castillo

Ell no ho sap pas. Però en David Castillo és xiscagardià. Ell s'ocupa, com nosaltres, de tot allò que llenci sobre l'aire flit ultralocal, o ultracomarcal. Castillo, David és ben bé dels nostres. En Castillo ens plega de l'Avui i Xisca de Gardi no sap pas què collons ha pogut passar. Potser és culpa d'en Castillo que n'està ben tip i vol dedicar-se a menjar carn humana en un avió accidentat als Andes. Potser és culpa d'en Castillo que vol entrar en el penúltim monestir benedictí voltat ara de cases conilleres i polígons comercials plens de llums i xandalls en moviment. Potser és culpa d'en Castillo que plega per retirar-se, per tenir un hort i menar-lo a totes hores, i menjar bitxo confitat i beure a galet vi novell de l'últim celler que valgui la pena. Potser és culpa d'en Castillo perquè se n'ha adonat que això de la cultura és una mentida, de la mateixa manera que en Peret d'Orfes deia que la vida és una mentida. No ho sabem pas. Però també és possible que aquests nous pillets de l'Avui vulguin cardar neteja, i canviar en Castillo per algú més manyac, per algú que no emprenyi, per un capatàs que faci vent a l'amo i li xarboti l'esquellerinc. Però també és possible que en Castillo molesti, empreji, toqui el botet, cardi nosa, i totes aquestes coses. Si en Castillo ha plegat perquè vol criar conills porquetins, allà ell, benvingut al club dels que mirem de no cardar gaire res, i ja ens trobarem un dia en un bar ple de neons i de noies que ens tractin de tu. Però si algú ha volgut cardar en David Castillo a la cuneta, que es calci! Que el poder absolut de Xisca de Gardi caurà sobre ell, i l'estriparà, i l'esquinçarà, i li farà la clenxa. Només demanem una cosa: que en Castillo es posi en contacte amb nosaltres. I que ens digui el què. Si ell ha plegat per les bones, endavant que fa baixada. Si l'han cardat al carrer, això és la guerra. I si Xisca de Gardi va a la guerra és per avisar que no hi haurà presoners.

Els avis de Mata

La banyolina Mata tenia un feix de famílies arrelades a la nostra terra. Hi han els de Cal Ferrer de Mata, gent que sempre ha estat dedicada al ferro, gent laboriosa, gent del país. Hi havia els de Cal Carreter, els de Can Bailon, els de Can Po (el cèlebre cantant de Kisth és una fornada de Can Po) també els de Can Llorer, els de Can Marti, els de Can Xargay, el Cadiraire, els de Can Quintana, els de Can Manoguera, la Maria dels Ais, els de Can Lura. Gent dels nostres. Quan venia el diumenge a la tarda, alguns avis de Mata ho tenien clar: es mudaven una mica, i agafaven una torrada i una arengada que col.locaven a la butxaca de darrera de l'armilla. Tot seguit començaven una comitiva de Mata fins a Banyoles. Allà solien repostar forces a Can Gasparich de la Plaça del Teatre, hostal que abans tenia més nom, més categoria, era més comarcal que no pas ara. A Can Gasparich els avis s'asseien, jugaven a cartes, i anaven demanant vi per acompanyar la torrada i l'arengada. La cosa anava per llarg. El joc de cartes té això: és entretingut, vol temps, vol paciència, és una bona manera d'anar passant el diumenge a la tarda. L'arengada fa venir set. I la set, ja se sap, vol vi. Si tens set, no beguis pas aiga perquè et carrega el ventre. Total, els avis es polien l'arengada, la torrada, acabaven les cartes i el vi, i cap a Mata falta gent. A vegades el retorn era una mica accidentat. A vegades es discutien pel camí i els seus crits ja eren escoltats pels regaven els horts d'aquella part del nostre país: se sentia en la distància frases cèlebres com "fotut vedell", a vegades quan arribava el pont de Can Frigola on el Terri comença a agafar força, algun dels avis l'havia de travessar a quatre grapes. Nosaltres un dia ho farem, tot això, agafarem una arengada, una bona torrada de pa de Can Japet, i ens anirem al primer hostal que trobem per jugar a cartes i anar traguejant vinotxo. En cabat, i quan el diumenge ja només sigui un fil escarransit d'hores, tornarem a casa discutint-nos i, com és natural i és tradició, de quatre grapes.

En X de Mata

No direm el nom, perquè és lleig, però li direm X. Era de Mata, també, com els de Can Caseta i companyia. L'X era un beneit. Es va salvar d'anar a la mili perquè es va fer passar per boig. Una de les coses que feia era trencar fruiters. Un altre hi va haver d'anar per ell. Vet aquí. L'X cridava i cridava. Una de les coses que cridava era "sóc mort!, Sóc mort!" Una expressió fabulosa. El de Cal Cadiraire de Mata li va respondre "Llamp que l'encengués, tal com crida no és mort". Sàvies paraules. L'X era beneit, beneit. Un dia el metge li va receptar supositoris. L'X cridava i cridava "Em volen matar! M'han dit que m'havia de fotre bales pel cul". Sempre deia que se n'aniria a negar a l'Estany. Un dia, davant del pou, l'X cridava "em negaré, em negaré". Darrera seu hi tenia en Dionís que volia treure aiga per abeurar el bestiar. En Dionís s'esperava, l'altre assegut a la finestra del pou repetia "em tiro o no em tiro". A la fi, en Dionís, amb un sentit pràctic de les coses va dir-li "o te tires, o em deixes agafar aiga". Evidentment l'X va fer com sempre: tornar cap enrere. L'X i en Dionís no es podien veure. Perquè en Dionís s'havia casat amb la neta de l'X, coses de Mata, coses de Banyoles, coses de la nostra excepcional comarca. L'X va arribar a la seva fi, però mai es va tirar al pou, tampoc mai es va anar a negar a l'Estany, tampoc mai es va tirar daltabaix d'un pont, ni va fotre's a les rodes del Trenpinxo. L'X va fer com sempre havia fet: fer-se passar per boig, i riure's una mica de tothom. Com d'aquell que va haver de fer la mili per ell.

En Caseta de Mata

Abandonem el dintre Vila per uns instants i ens fixem en el nostre Terme. Banyoles té un Terme que no se l'acaba, i entre aquest Terme fabulós hi ha Mata. El veïnat de Mata és aquest rast de cases que comença just on hi havia el primer burot de l'entrada de Banyoles i acaba just a l'entrar Canameres. Després hi la Mata de Porqueres, però d'aquesta ja en parlarem en una altra ocasió. El cas és que el Mata banyolí és un veïnat amb cases de gust rural, moltes d'elles encara serven el badiu que és aquella finestra de la part de dalt on respiraven les bales de paia que eren pujades amb una politja. A Mata hi havia un personatge extraordinari: en Caseta. Un pagès valent, robust, ferm, un home ple de vida i que també era molt de la broma. En Caseta devia viure des de finals del XIX fins a principis del XX, o sigui ja estem parlant d'algú que forma part de la nostra glòria comarcal. A en Caseta li agradaven les juguesques. Ja se sap que una juguesca és una manera d'entendre la vida, un tot o res, una forma de retar l'atzar, la força i el sentit de l'ordre. En Caseta feia juguesques com aquell que enforca ais. Feia juguesques com aquell que va a peu. En Caseta acostumava a agafar el carro i amb la seva força sobrehumana el carregava de Mata fins arribar Banyoles. Proveu de fer-ho i veureu que només és un exercici a prova de colossos. En Caseta, un dia, va deixar anar un nou repte: "faré baixar un pam una semal plena de vi i em menjaré un forc d'ais". Proveu de fer-ho i acabareu a la Residència. Proveu de fer-ho i sereu "bagul i Tites". En Caseta, xino-xano, va anar traguejant del vi d'aquella semal i, gra a gra, cabessa a cabessa, va anar galdint-se tot el forc d'ais. Els seus veïns pensaven que no se'n sortiria. Però aquell home era valent, aquell home veia que els ais li feien set i que l'única manera d'aplacar aquella bocassa era anar xuclant el vi de la semal. Ai fillos! Vet aquí que va rebaixar un pam la Semal de vi. Estem parlant de molts petits de vi, estem parlant de molts litres de vi. I es va cardar tot el forc d'ais. I estem parlant de moltes cabesses d'ais. L'home va quedar ben vermei, l'home va quedar ufanós, l'home segur que devia anar de dret cap al llit. Però l'home, el prodigiós Caseta de Mata, va guanyar la juguesca. Acabada la guerra en Caseta se'n va haver d'anar cap a França. Si no hagués marxat, "l'haurien fusillat". Mata hauria de tenir un monument a una prova de força i potència com aquesta.

divendres, 13 de juliol de 2007

En Travolta (retocat)

En Travolta es diu Josep i és de Ravós. Va nèixer en una d'aquelles famílies de pagès que van canviar l'aixada per l'horari d'una fàbrica i els dies de mercat per les pagues dobles. En Travolta va ser sempre un vailet de mal fermar, bellugadís, nerviós, un pèl anàrquic. En qualsevol cas, desordenat. Però si alguna cosa s'ha de dir d'en Travolta és que les dones el van desencaminar. L'origen del sobrenom no ha quedat clar però tothom se l'imagina. Seria inacabable enumerar totes les bertranades d'un carnestoltes de la seva magnitud però, d'entre totes, en ressalten dues de singulars. La primera és de l'època de la seva joventut més enèrgica. Havia conegut una mossa d'Olot i s'hi va embolicar, perquè s'hi alguna cosa feia en Travolta era embolicar-se amb mosses, amb tot tipus de mosses. Rosses, morenes, pelroges, altes, baixes, primes, grasses, netes, mig brutes, més tard o més d'hora, totes queien. La d'Olot era pubilla. Una mica pàmfila, enormement ingènua, però al capdavall una bona noia. Si no ho hagués estat no s'hauria desprès de la moto amb la facilitat que ho va fer. En Travolta li va demanar un dia per tornar a casa i, en aquella època encara vivia al mas dels pares. La d'Olot li va deixar pensant que així s'assegurava que tornés i es va trobar que ni va tornar en Travolta ni va tornar la moto. Aquell se la va vendre perquè tenia plans per anar-se'n amb una de més rica que havia conegut qui sap on. Va arreplegar els quartos i se'ls va anar a polir a la costa mentre la d'Olot esperava asseguda a l'ampit de la finestra de casa seva, amb la mirada perduda sobre la humitat que entristia el carrer dels Sastres.
La segona que se li recorda és més recent, més adequada als nostres temps. Va passar més o menys a l'època que en Salvador Lleona el va ajudar a despistar un taxista que l'havia dut des de Girona a Palol. «Esperis un moment que entro en aquesta casa i li porto els diners de seguida», es va comprometre en Travolta. I el taxista es veu que encara s'espera. En Lleona va deixar sortir el seu amic per la porta del darrera i quan el del taxi li va anar a reclamar els diners trucant el timbre, el van enviar a reclamar al mestre armer. En Travolta encara en feia de gruixudes però s'havia fet gran sense adonar-se'n. El físic no li responia i perdia totes les batalles en el cos a cos amb els fadrins. La dona l'havia deixat perquè n'estava tipa de les seves cavalcades i sense dona, aquell home acumulava una quantitat de feromones insostenible des de qualsevol angle. L'aglomerat de desitjos portava camí d'agafar una dimensió desmarcada de qualsevol lògica i com que la necessitat fa el lladre, se li va acudir de muntar una agència matrimonial telefònica. Un anunci al diari va desfermar un allau de trucades al seu número. L'astúcia d'en Travolta era colossal. Ell feia i ell desfeia. Trucaven les dones demanant una cita amb un senyor seriós, de bona posició, amable i, posem per cas, amant de la poesia. En Travolta contestava que ja tenia candidat i li concertava una cita. El candidat, efectivament, era ell mateix. Se les camelava, s'hi revolcava, aixugui's i passi-ho bé. Per a totes tenia un candidat ideal aficionat a la pintura, al dòmino, al cinema, a la papiroflèxia, a la mainada, als cotxes d'scalextric, al sadomassoquisme, a tota mena de dèries petites o grans. Era un no parar, una histèria sexual sense cap ni peus, un desordre de xisclets, fluids, suors i alguna berreria inconfessable. Però un dia n'hi va haver uns que ho van saber i, per fer-n'hi una d'aquelles que només passen als pobles més perversos, van fer trucar una senyora vídua que els anava a fer feines a casa.El Travolta va despenjar al cap d'un to i mig i la senyora es va presentar com una vídua faltada de manyacs que buscava només una nit lúbrica. En Travolta la va conèixer tan bon punt li va sentir la veu. I li va seguir la corda. «No es preocupi senyora, li trobarem un acompanyant», es va acomiadar. Tan bon punt va haver penjat va agafar el telèfon i va trucar a en Pere, un amic seu, el de la casa des d'on havia trucat la vídua. En Pere encara plorava i quan va sentir el que li deia, es va haver d'aguantar el riure per no fer-s'ho tot a sobre: «Pere, m'ha trucat la deixonsis! Ja en pots estar segur. Aquesta vol cuento i ja la tinc tombada.» No s'ha acabat de saber mai ben bé del tot, però es veu que en Travolta encara s'espera, com el taxista que va deixar a davant de can Lleona a dins d'un cotxe atrotinat I no li han trucat mai més per telèfon.

Pecadors, confesseu-vos

Polítics, inspectors, jutges!
La llei de Déu és a tot arreu.
Si voleu pa, heu de treballar!
Als qui treballen,
deixeu-los en pau


Pere Mià i Camps

Cases que no hi ha xemineia

A la casa de la vila
no hi ha ni vi, ni pa.
Però alguna cosa hi ha d'haver
que tothom hi vol anar.
Què hi ha?
Caler i podrisser.

A les cases que no hi ha cuina
ni xemineia
poca és la feina que s'hi fa.
I mal el que s'hi cuina, allà.
Sols s'hi grata
per veure a qui es pot cardar,
descarregant el pes de la llei
sobre el ciutadà,
que, per sobreviure,
se les ha de rumiar.
Perquè amb tantes lleis,
una o altra, se li aplicarà.

Sempre és el pobre ciutadà,
de peu,
el que carden a tot arreu.
I s'emplenaran
tots els galifardeus,
en una festassa.
S'emportaran un bon botí
rebent sempre la benedicció
del gran coordinador.


Pere Mià i Camps

dijous, 12 de juliol de 2007

Flanaggan

Va agafar el nom d'un dels personatges emblemàtics de l'oest americà, d'aquella turba de sense nord on la derrota o la victòria només depenia del tambó d'una pistola. Flanaggan és un motiu que ens fa volar fins el gran Eire, on tota la gent és una excepcionalitat banyada de Guinness i del nostre whiskey de capçalera (Jameson, Bushmills, Paddy i el que caigui) En Francesc es va posar Flanaggan per definir-se com un tipus excepcional que decora i anima els carrers de la Banyoles fooooooooooormidable. Flannaggan és un cavaller, un senyoràs. Si et demana un euro per fer un tallat ho fa sense perdre el somriure i sense perdre l'educació que l'ha fet pujar. L'ha fet pujar ben alt com si fos una mongetera. En Flanaggan és un somriure, unes ulleres, un cabell clexinat amb una lleugera tendència al vell i mai oblidat tupé. Et crida pel nom, té una veu pausada, melosa. Et crida i busca la manera més elegant de demanar-te un euro. Si l'euro no arriba, et dóna conversa, i sempre és una conversa ponderada, amarada amb un somriure precís, d'educació pulcre. Tothom sap que en els seus temps d'institut era una fava. Que sabia anar i venir dins el laberint dels matemàtiques. Que per ell una equació amb mil incògnites era quasi una rutina. A vegades a en Flanaggan li van curts els pantalons com un nen que acaba de créixer molt de pressa, sense adonar-se'n, sense que ningú hagi pogut copsar-ho. En Flanaggan ha fet d'artista pel director comercial amic de Xisca de Gardi, i ens l'hem trobat en els rodatges, i l'hem vist brillar en els rodatges com en el preciocista Crespià The Film Not The Village (una obra que mai podrà ser atrapada) En Flanaggan duu ulleres de pasta, una mica d'un altre temps, camina, toca la guitarra, canta, s'encanta, i segurament segueix en el seu món de matemàtiques, de nen que ha crescut molt de pressa, de somriures antològics. Demana un euro però ens sembla ben poc: ja hauria de ser notable entre els notables de Banyoles.

Un mite

Vet aquí que Xisca de Gardi està feta d'una pasta que s'assembla a la pasta de les ulleres de pasta. I la gent que les porta ens cau bé, ens fa bona pinta. Soms aixís a Xisca de Gardi, gent que es conforma amb qualsevol cosa. Feia temps que no vèiem el senyor Trencasostres però tan bon punt l'hem vist en aquesta fotografia recent, ens ha sobrevingut una sensació de d'assossec francament tranquil·litzadora. Senyor Trencasostres, és ben bé que el temps no passa per vostè. Que Déu li conservi la vista.

Carn O Peix?

Ans a Banyoles menjar peix era una cosa extravagant, pròpia de maniàtics i estrambòtics. La distància que ens separava de la part de marina era la causa de la nostra aversió natural a tot el que portés espines, escames i fes olor de sal gruixuda. El peix era pels malalts o el peix era pels temps de quaresma. Si passaves per davant d'una peixateria més aviat et venien oits. A casa, la mare feia arròs a la paiella cada dimecres i aprofitava per fer-nos menjar alguna cosa que no fos carn, o sigui musclos, escamarlans i calamars. Vet aquí la gran menjada de peix que fèiem. De les altres espècies només els veiem en els àlbums de la Torras. Això sense comptar, és clar, els que jo pescava a l'Estany, blackbassos i sols, que no ens els menjàvem perquè la mare sempre deia que "el peix de l'Estany no val pa' re', ni regalat". En aquestes estem. Es per això que nosatres ens vam criar menjant carn, que és com ha de ser, vet aquí. Costelló pels fideus, mandonguilles, croquetes de pollastre, llonzes de la baranilla, costelles, tapa plana de vedella, culata de vedella, galtes de porc, fetge, conill amb xamfaina, pollastre amb ametlles, botifarres dolces, i no sé pas quants plats més. Això de fer peixetades i mariscades ens és una cosa moderna, sobrevinguda, que no va pas amb la nostra cultura de secà. Desenganyem-nos i deixe'm-nos de pulecres, nosatres quan disfrutem és quan ens foten un bon entrecot amb amanit i Juvé i Camps, per posar un exemple, o quan ens guisen unes bones galtes de porc, o quan ens galdim uns rostits d'aquelles que et deixen enfitat tota la tarda. Menjar peix cansa i mareja una mica. D'entrada et donen un gavinet que no saps pas si és un gavinet o un becina de missa. Després no saps pas com arraconar les espines perquè no t'escanyin. Tot seguit comences a menjar el peix i veus que és una pasta blanca que no té gust de res, i que tampoc et fa cap fondo al ventre. I com que no et fa cap fondo al ventre, vinga a menjar pa xucat amb salses rares i vinga a veure vi blanc que és malparit com una mala cosa. Total, després de menjar peix, si no t'has ofegat abans per culpa de les espines, el més natural és que tinguis el ventre remogut per la sala rara i vagis una mica de tort per culpa del vi blanc. En cabat, el més segur és que t'hagin cardat una arrissada de restaurant per quatre noses, un peix que no saps pas com es diu, i unes grilleries de postres. Cagomredeune. Deixa't de misèries i porta carn, que és l'únic que conec. Deixa't de misèries que ja menjarem peix quan vingui la Quaresma i s'hagi de guardar la tradició. La carn, almenus, l'engreixen amb productes químics totalment controlats, el peix, en canvi, s'engreixa, amb vessaments químics totalment incontrolats. Si ho he dit, ja ho he dit.

dimarts, 10 de juliol de 2007

Mc Pacos

Banyoles ja havia inventat l'hamburguesa molt abans que els americans disfressats d'escocesos. Això ho sap tothom i fa "hasta" vergonya haver-ho d'escriure. Banyoles tenia en Paco que era un cambrer arreglat, dels que van saber treure'n profit d'un tuguri com els Catòlics. Perquè els Catòlics, abans d'en Paco, semblava una estació pels escarbats i para de comptar. En Paco no és pas que ho arreglés, ni que ho pintés, però s'hi va posar, i va començar a fer rutllar la cosa. En Paco va convertir una cafetera ronyosa en el millor cafè que se servia a Banyoles (paraula de l'Oliva Salvador) i va convertir una planxa ronyosa en el més prodigiós dels portaavions de tapes i coses de tot Banyoles. En Paco anava i venia, era un nervi, era flor de nervis, era una cosa d'angúnia, era a vegades una insolència pels clients (a mi em va fer fora de la terrassa perquè no volia prendre res, vet aquí) Però, en el fons, era un treballador quasi a l'americana, algú que del no-res vol anar pujant, i així va anar la cosa. En Paco, i en aquestes estem, va inventar-se les millors hamburgueses que mai s'han servit en algun lloc d'occident. Una delícia, una tendror servida en un pa que era com de goma, arrebossat de cebes ben fregides, i així anar fent. Aquelles hamburgueses d'en Mc Paco's era alguna cosa celestial, extraforània, dolça, gustosa, engaxosament addictiva. Les hamburgueses s'havien de menjar amb coca-cola i banyades abundosament amb ketxup i mostassa, millor el ketxup que servia amb pot verd i que tenia una picantor morenoide. Vet aquí. De fons, el grallar de la tele, l'anar i venir dels que es jugaven el dissabte a base de canari o botifarra, i el so rebentaire dels futbolins. En Mc Paco's i els seus invents gastroinfantils van decorar els nostres dies de pèls moixins i veus trencadisses. Quan el veiem pel carrer, en bici o a peu, estem a punt de parar en Paco i dir-li que estem amb ell, que el recordem, que li devem alguna cosa, i que, un dia com un altre, es fiqui davant d'una planxa d'aquelles i ens revisiti la vida en forma d'hamburgueses mítiques. Sonaran els futbolins i la resta de músiques de sempre. Però necessitem, ni que sigui per un trist instant, el vellut formidable d'aquell pa, d'aquella ceba, d'aquell ketxup i d'aquelles hamburgueses que no devien pas ser d'aquest món.

Xisca de Gardi confia en la nostra policia

Ara fa unes hores, un amic de Xisca de Gardi, s'estranyava que després de sortir de Banyoles els Mossos no l'haguessin aturat. L'explicació no cal anar a buscar-la en un llibre de matemàtiques escrit per l'inefable López (el professor de matemàtiques que més gent ha suspès a l'Institut de Banyoles, un gallec misteriós del qual hem començat a seguir la pista) Els Mossos de la nostra comarca són gent molt seria. Aturen a qui han d'aturar, i aquí s'ha acabat la tonteria. I foten al trull a qui s'ho mereix, i aquí s'han acabat els romanços. I porten cap al jutge a qui ha de pagar alguna cosa que ha fet. La nostra policia és la nostra policia, i a ella li devem una confiança cega, rotunda, febril i fanatitzada. Quan Xisca de Gardi es creua amb els nostres uniformats invariablement els saludem. A Portbou, el Gurú, en Vaqueta i jo vam tenir la temptació de mirar-nos una mossa molt castissa que patrullava a peu pel carrer. Era un encant d'uniformada. El mosso s'en va donar compte i amb ell ens vam intercanviar mirades de complicitat. Perquè la nostra policia és això: gent que parla el teu idioma, gent amb la que hi confies, gent amb la qual hi pots intercanviar un gest comú de confiança ciutadana. Quan van de paisà, els mossos són veïns nostres, amics, saludats i coneguts. Ens els podem trobar al mig del carrer o sopant a Can Garriga. I és en aquests moments de vida civil quan Xisca de Gardi renova la seva fe en la nostra policia, perquè, en el fons, sabem que són dels nostres. I nosaltres sempre diem allò que visca nosaltres, i visca els que són com nosaltres. I és per això que en aquest bloc mai de la vida es parlarà malament de la policia del país. Al contrari, aquí tot seran honors i glòries per gent que ha decidit treballar en una cosa fonamental: protegir-nos i protegir els nostres. Visca les Esquadres, collons!

dilluns, 9 de juliol de 2007

Els adragons de casa

Els adragons són els convidats de tots els meus estius. Aquests rèptils fabulosos a mig camí d'una sagrantana i d'un llangardaix però que conserven, encara, la vella fesomia dels grans sauris dels temps reculats. Els adragons viatjaven per les voltes del sostre de l'eixida de casa. M'observaven quan jo sortia a les nits a canviar l'aigua dels peixos que tenia al cossi, o, senzillament, a pixar en el wàter que teníem en un costat de l'eixida, o quan sortia per veure la silueta fantasmagòrica de la torre del Monestir, o a jugar, a les palpentes, amb les expedicions de Madelmans que tenia esgarriades en aquell pati interminable com les vacances. Els adragons eren allà per vigilar-me, i per mirar-me des de les seves ventoses enganxades al sostre. Lliscaven els adragons i a mi, francament, em fotien una mica de basarda. Patia pel dia que em caiguessin per barret i s'arrepessin a la meva esquena ennegrida per les tardes de bany a l'estany. Els adragons tenien mala fama. Deien les iaies que es fotien els llençols com si res. Però el que menjaven eren rendells i altres insectes de curta volada. Els adragons, en el fons, eren amics nostres. Vaig entendre-ho amb el temps. I ara, quan un dels meus gats intenta caçar-ne algun, jo el rescato i el poso en algun lloc on no el puguin arreplegar. Un matí d'hivern en vaig trobar un pels carrers. Estava adormit com totes aquestes bestioles que per decència es passen l'hivern dormint. Sabeu què vaig fer? Doncs agafar-lo i posar-lo dins la bossa del pa. Un cop a casa, vaig buscar un foraniu entre les pedres del redere perquè es pogués aixoplugar. Per què? Perquè tots els adragons són missatgers dels meus estius petits, d'aquells dies llargs, interminables, on les vacances ens conduien cap a una successió de dies de pesca, de futbol, de tardes de madelmans, de tele, de bany a l'estany, de calors i d'ombres, de pols i sifons, de cocacoles i pepsis, de cops de pedra i de les primeres nenes que començàvem a mirar mig enriolats, mig avergonyits. A casa, doncs, tots els adragons tenen el toc pagat, la dispesa lliure, la protecció assegurada (això amb permís d'en Murri, de la Mixeta i de la resta, capitans i capitanes de la caça i captura)

La moto d'en Xarles

Jo vaig conduir la moto d'en Xarles un dia a la tarda, des de l'Institut fins al Ja Sal Pi, quan encara es podia enfilar el Passeig Dalmau en qualsevol direcció, i la volta a l'estany es feia anant i venint. Era una vespa preciosa, amb un seient Piaggio de color blanc, retocada de motor, amb un tub d'escapament Pollini i pintada amb les tres franges de la bandera italiana, del davant cap endarrera, envoltant la carrosseria com una banda de general partisà. Les vespes eren un símbol de distinció social en la societat adolescent dels anys vuitanta, la que habitava entre l'Institut, la Professional, el Bulevard, els Banys Vells i el Cisne. En Xarles era un dels grans i el seu amic, en Quim Moriscot, també. En Xarles i en Mosriscot eren dos dels pilots més audaços de la Banyoles motoritzada, eren els més ràpids, els més atrevits i els més irresponsables. Arrossegaven una tropa força nombrosa que se solia trobar als Turers. Jo no havia parlat mai amb en Xarles. Dels de la meva colla n'hi havia algun que sí, però gairebé tots anàvem encara en bicicleta. Érem timorats, raquítics, i ens miràvem d'un tros lluny les capgrossades que perpetraven a plena llum del dia. D'en Xarles me n'encuriosia en nas. Era un nas xato, com enfonsat pel mig, allargassat, de tronc ample. El nas era la marca distintiva de la fesomia dels Xarles. Mirats de lluny, els allargava l'aspecte estirant la cara, des de les celles fins al bigoti, com un regalim de resina. Vistos així, a primer cop d'ull, els Xarles semblaven una família aixafada al davant d'un vidre. En canvi en les proporcions de la seva germana Carme, la simetria nassal, si bé trencada pel mig, contribuïa d'una manera notable a un atractiu noble, fresc i suggerent que ens alleugeria alguns canvis de classe massa llargs al passadís de l'Institut. La Xarles era repetidora de primer de BUP, l'únic curs que no vaig repetir jo abans d'arribar al COU, ja en un altre centre, allunyat dels aires i la terrassa del Bon Repós. Amb la Xarles sempre hi havíem tingut grans canvis de classe. Era una noia riallera, amable, prima, amb un carisma natural i una discreció que la feien gairebé perfecta. Un dia va venir amb la moto del seu germà, no se sap exactament perquè. I em va triar perquè l'acompanyés fins al Ja Sal Pi. Jo amb prou feina sabia donar gas però no vaig dir res, perquè algú que no sabés donar gas, en aquelles altures de l'adolescència, hauria estat marginat automàticament sense cap possibilitat de redempció. Li vaig demanar que me la deixés portar. Ella hi va accedir. I jo, estofat com un paó, hi vaig pujar a cavall fent cara de torero. Engegada a la primera, ella va pujar al darrera. Però en aquell moment va aparèixer en Juanola i va estar a punt d'aixafar-me la guitarra. En Juanola era dels petits de la colla d'en Xarles, era de la nostra edat i venia a la nostra classe. En Juanola em va veure sobre la moto d'en Xarles i se li va desfermar un atac de lleialtat. Allà mateix, a l'aparcament, al davant de tothom, va criticar a viva veu, amb un to solemne i ridícul, la inconveniència que conduís aquella màquina algú com jo, als seus ulls un pallús sense carnet pentinat amb la ratlla al costat. «Quan ho sàpiga el teu germà no li agradarà gens», ens va amenaçar. Amb els anys, en Juanola s'ha tornat una persona endreçada però en aquell temps tenia una marcada espessor hormonal que l'obsessionava en la idea de fer-se un forat a la colla que dominava l'estrat més alt de la joventut de la comarca, fins i tot, perquè no dir-ho, per davant de les temibles patrulles que baixaven de Bàscara els dissabtes a la nit.
La Carme Xarles es va mirar en Juanola i no li va fer ni cas. Es va acomodar a la part del darrera del seient Piaggio, em va agafar per la cintura i em va dir: «Tira!». I jo vaig tirar exactament un metre abans de calar la moto. Van ser els nervis. Tres intents d'arrencada després, amb la Xarles despentinada al meu darrera, vam agafar velocitat de creuer travessant, una mica de qualsevol manera, els arbres del Passeig Dalmau fins al Bon Repós, deixant un rastre de pols transparent. Cada vegada més lluny, en Juanola, que s'havia sentit cruixir per dins quan, sense voler, vaig canviar de primera a segona sense prémer prou l'embragatge, estossegava crits inútils i maleïa la meva conducció infame movent els braços, escandalitzat, patint, posant-se les mans al cap.
Del que va passar després no en recordo res, només que al cap d'un temps en Xarles va morir en un accident laboral, arreglant el quadre elèctric principal d'una granja de polls de la comarca. La corrent és traïdora. La rebotida va ser fulminant, sobtada, d'una violència amperial desmesurada, injusta des de qualsevol punt de vista. El dia de l'enterrament, en Moriscot plorava a les primeres files de Santa Maria. Recordo aquell dia i em pregunto on deu ser la moto d'en Xarles. Me la imagino recolzada en un garatge fosc, empolsegada, amb el seient florit i les rodes desbotides; somicant oli, amb un grapat de verrugues de rovell a la pintura, suplicant la compassió d'un mecànic, mig morta a punt per deixar anar l'últim espetec. I em ve al cap que, sortint de missa, aquell dia de llàgrimes i silenci, vaig sentir com un desassossec, lleuger, vaig mirar el cel ennubolat i vaig agrair a en Xarles haver portat la seva moto, encara que fos contra l'opinió silvestre d'en Juanola.

catedrals banyolines

Tothom sap que a Banyoles no es va aixecar cap Catedral perquè a nosaltres no ens va això de treure més el braç que la màniga. Amb el Monestir ja en teníem més que suficient (Santa Maria es va fer per anar a la contra, cosa que també és molt nostra, què hi farem) Però tot i que no tenim Catedrals investides, tenim Catedrals informals, cosa que ens honra i ens distingeix. Hi ha la Catedral del Pa que és Can Japet, amb dos arquebisbes titulars que es dediquen a fer feliç la gent amb forma de panets, coques de pa, pans rodons i els majestàtics cargols. També hi ha la Catedral del Gintònic on hi oficia en David Bisbe del Passeig de la Indústria. I cap al nord, o sigui en direcció Olot, hi trobem la Catedral de l'Embotit i la botifarra de sal i pebre, o sigui Can Muné. Es aquí on la gent de bon gust fa pelegrinació i llargues esperes per aconseguir tanda. S'hi ha d'anar amb paciència de fidel, però s'ho val la pena. La resta del món que mengi bardisses, nosaltres mengem les ofrenes de Can Muné. La resta del món és capç de cardar-se un Mc Verro, i quedar emporlant de misèries, potingues i verreries, nosaltres mengem de la part de Can Muné. Alguns tenen la Capilla Sixtina i ja els va bé, la nostra Catedral, la de l'Embotit, no és pas pels encantats, ni pels passavolants, és pels que volen servir al seu ventre, pels que volen fer anar el pal.ladar a estudi. Nosaltres tenim Can Muné i és des d'allà que el món es veu molt petit, molt simple, molt poc interessant. Entre Can Japet i Can Muné la vida banyolina no és res més que una suma de regals, hores extraordinàries i miracles catedralicis. Vet aquí.

diumenge, 8 de juliol de 2007

On són els The Rixent's?

Als anys seixanta Banyoles va voler-se enfilar a la fama dels grups de pop. Si Liverpool tenien aquells quatre, Banyoles no volia pas ser menys. I és així, i no de cap altra manera, que devien sortir The Rixent's o Los Rixens (en el llibre de l'Arxi no es posen pas d'acord entre el que diu el text i el que apunta el peu de pàgina, vet aquí) El cas és que tenim una foto d'aquests individus. Són quatre, com els de Liverpool, i com els de Liverpool de les primeres hores ells també van amb traje i duuen unes sabates una mica punxegudes (d'estripagossos, que en deien) A diferència dels de la Caverna, els de Banyoles duien els cabells força curts, o sigui que no eren pas tan manargues, ni tan llanuts. En la foto en qüestió els quatre pugen una escala. I a mig pujar giren el cap cap enrere com si algú els hagués cridat. Els dos que porten ulleres traginen guitarres elèctriques. El del fons de tot sembla que tingui la mirada perduda, i el de la dreta té una mirada una mica estranya. El seu eslògan era "siempre en vanguardia". No sabem pas què volien dir. No sabem pas re més d'aquests quatre músics. On són? Són vius? Què els hi va passar? Qui els esperava a l'altra costat de l'escala? Voldríem saber-ho, voldríem apadrinar aquest grup, voldríem convertir-los en la nostra banda sonora.

dijous, 5 de juliol de 2007

El gat de la muralla

Les torres decoratives de la nostra muralla banyolina tenen una vergassada d'estil arabesc. Sorprenentment un gat ros ens mirava des la torre estant. Tenia, com tots els gats, aquella mirada xulesca i una mica perdonapersones. Perquè els gats ja ho són, així, de xulos i d'estirats. Per això són terriblement encantadors. El gat ens mirava i semblava riure-se'n de tots plegats. Perquè els gats es passen la vida perdonant-nos. Era un gat ros lleugerament escuat i semblava, no ho sé ben bé, que dugués un collar. Vés a saber. Des de la torre estant ha intentat fer un moviment d'equilibrista. Perquè els gats se les empesquen per enfilar-se allà on volen i on els hi ve bé. Ha provat de baixar en vertical el llenç de muralla. El gat ros, el nostre gat ros, tenia la pell del color de les pedres, d'aquelles pedres irregulars, d'èpoques i dies ben diferents. Ho ha provat de baixar però no se n'ha vist en cor. Ja ho són així, els gats, proven, fan càlculs i a la fi ho deixen estar. Perquè no estan pas de pulecres i això de les set vides s'ho ha inventat algú que no coneix el món dels gats. A la fi se n'ha anat, ens ha deixat, s'ha perdut cap a la foscor dels jardinets de Can Lavall, i ens ha deixat amb un pam de nas, com ha de ser. Perquè els gats són molt xiscagardians. Ara hi són, potser d'aquí una estona ja no. Veient el gat de la muralla m'ha revingut el convenciment de persistir en tancar això dels comentaris. Us veig i no us veig, surto, intento baixar i m'adono que és massa difícil, i a la fi, em perdo pels jardinets foscos, sense escoltar la xerrameca que alguns i algunes fan en algun pati que no conec. Són, en el fons, paraules de gent que no parla com nosaltres, que és un murmuri, que és una cosa que desconeixem, que no va amb l'esperit de xisca de gardi. I sé que la majoria, l'àmplia majoria, entra a Xisca de Gardi no pas per parlar sinó per mirar, per guaitar, per perdre's. I fer com jo amb el gat de la muralla, que l'he observat en la distància i que en cap moment he volgut interrompre amb un crit absurd els seus moviments solitaris. Vet aquí.

Futbol

Camós s'allarga llànguidament per la carretera de Palol donant nom al tram que l'atravessa. És un poble que s'estén com deixat anar des d'un pendent. Per fer-se'n una idea exacta, s'ha d'imaginar el recorregut de la mullena d'una galleda tombada que acaba de perdre tota l'aigua. Anys enrere, a Camós s'hi havien viscut grans jornades de glòria futbolística. Primer al camp de la recta de Ca l'Artigues i, més tard, al del camí de l'església de Sant Vicenç quan encara no era asfaltat. Durant tres temporades, el Camós va ser el gran dominador de la lliga infantil de la província i les seves gestes, sovint sota la pluja, enmig del fang, havien recorregut la comarca convertint aquell equip en una formació mítica que es recitava de memòria: Torrentà; Rodri, Noguer, Campmol, Fernàndez; Mach, Bofill, Ferrer; Vilà, Quintana i Moriscot. Encara avui és recordada la victòria a l'estadi de la Joventut contra el Bell-lloc el dia de la final del torneig de Girona. Però més enllà d'aquell resultat, quedarà en la memòria la remuntada heròica en un partit de lliga que va provocar l'admiració del públic de la Cellera un dissabte de novembre.
Era una tarda de núbols, d'una fred resseca, sense aigua calenta als vestidors de l'equip visitant. Va començar la primera part. El Camós havia començat caminant i la Cellera es va avançar en un contratac sobtat. Al cap de res va marcar el segon gol en un embolic a làrea i si l'àrbitre no hagués assenyalat la fi del primer temps, hauria clavat el tercer en un moment. A la mitja part tot eren cares llargues. L'entrenador es va queixar de la indolència d'alguns i va donar la consigna en la penombra de la caseta: "Nois, sous el Camós. Jugueu a futbol i guanyareu".
La segona part va començar amb un xut al pal del seu extrem dret. El dos a un va arribar per orgull. I en acabat, amb l'equip ja definitivament restablert de les sotregades del primer temps, l'empat tornava les coses a lloc. La Cellera no sabia què passava i mentre el seu entrenador reflexionava, en Vilà va marcar el tercer. La reacció local va ser enèrgica però la defensa del Camós va tancar la porta. Tothom sabia què havia de fer. Passaven els minuts i els nois de casa no sabien per on entrar. En Noguer marcava els límits al darrera i, al mig del camp, en Mach ordenava la destrucció de la mitja contrària. A la punta d'atac, en Miquel Quintana, que aquell dia havia començat castigat a la banqueta, era un malson a la banda dreta dels locals. El quart va arribar d'una invenció dels seus peus: control, arrencada, passada al punt de penal i barraca d'en Bofill. El partit era guanyat. El xiulet final va ser de tràmit, una sort pels nois de la Cellera, compungits des del tercer gol. I a la graderia, els divuit espectadors de la parròquia, aplaudien la suor d'aquells vailets arribats des de l'estany. La resta va ser la de sempre. Dutxa freda, coca-cola i carretera fins al Pla. No podíem perdre el temps. S'havia de comparèixer en una roda de premsa a casa dels avis.

dimecres, 4 de juliol de 2007

Diuen que els llanuts ja són fora

He sentit dir, no sé si e' vritat, que han cardat fora els llanuts de la fàbrica d'en Masmitjà que després va ser dels de Can Pujol. Podé ja era hora que aquesta mainada deixés de fotre el préssec i tornés cap a casa. A casa, ja sé sap, hi ha dutxes calentes, un plat a taula i ventilador ara que ve l'istiu. Mireu, nois, els vostres papes estaran contents perquè us tindran a casa, que és lo que val, que és lo que compte. Mireu, nois, els veïns de la fàbrica on us estaveu, tabé estaran contents, pla que no ho volien que fotessiu el camp, ara dormiran mé' bé, ara ja no sentiran pas el bordar dels vostres gossos, ni les festasses que us fotieu en dies d'anar trebaiar. Perquè a Banyoles, nois, a Banyoles se trebaia tota la setmana, i quan ve el dissabte i el diumenge la gent vol reposar, o anà a caçà bolets o, senzillament, anà a Girona amb un cop de cotxe. I vosaltres, au vinga festes i vinga llepadiscos d'aquests, i cardà merder tot lo dia. Però això ja s'ha acabat. Sort que n'hi ha hagut. Sort per vosaltres que us podreu treure la selectivitat als 30 anys, sort pels vostres pares que estaran pla més que tranquils, sort pels veïns i, collonssos, sort pels de Banyoles. Perquè, voleu que us ho digui, mainada? Ja en començavem a tenir la pipa plena de vosatres, que si els vostres gossos, que si la vostra llana, que si els vostres pois. Ara, a fer bondat, a provà la selectivitat d'una punyetera vegada i, cordills, ja comença a ser hora de fotre un cop de cap i posar-se a trebaiar. Perquè els de la Comuna de París, mainada, els que van aixecar contra l'Imperi, és a dir el poble ras, sabeu el que feia abans d'aixecar-se en armes? Doncs trebaiar i donar exemple. Això és la revolució i no pas les festes per emprejar els veïns. Això és la revolució i no pas pixar-se a les Voltes de Plaça. Vet aquí. Apa, bon viatge, i quan tingueu una feina, ja podreu venir a Banyoles a fer gastu. Que sereu benvinguts, vosaltres, i la mainada que vindrà amb vosaltres. Perquè si una cosa soms els de Banyoles és bona gent.

Ja n'hi ha prou d'aquest color


La proclama del Comitè d'Orriols ha posat en alerta el Somatent de Pallassos i la crida ja ha estat feta. Tothom està a punt i l'amic empordanès de la fotografia està esperant que li diguem amb qui s'ha d'anar a trobar per atonyinar-lo. Que no juguin amb nosaltres perquè tenim la pell molt fina. Ja n'hi ha prou d'aquest color. Que no ens toquin els de casa. Ens empreja que ens destorbin quan juguem a la botifarra i no volem haver d'acabar de dinar de pressa i corrents. Aquests del turbant i la bomba que s'amaguin a la cova més fonda que trobin perquè si els enganxem, ja us ho diem ara, són pell. Xisca de Gardi ha dit prou. Comitè d'Orriols, la tropa està formada i és a punt per entrar en batalla. Resarem a Sant Martirià i tirarem pel dret sense por de les cimitarres perquè la nostra serà l'espasa del senyor de Falgons.

Can Primavera

Mentre va conservar la vista, l'Armel Puig va despatxar teles a Can Primavera amb la seva dona i la seva filla en una botiga que s'allargava ben bé una desena de metres al primer tram del carrer Gran, entre Can Canova i la perruqueria de les Patenes. El negoci era d'una gran dignitat comercial i s'aguantava rere un cobert d'obra nova tancat amb una cortina corredera de color indeterminat que penjava sobre la vorera just a un parell de metres de terra, una alçada suficient vista la talla mitjana de la població en aquella època. Nosaltres hi passaven cada dia per sota i cada dia saltàvem, com a mínim, una vegada a cada punta, provant de fer voleiar la roba amb un cop de dits. Arribar-hi era un triomf per explicar a l'hora del pati.
Durant els anys que els sastres i les modistes encara es guanyaven la vida, entrar a Can Primavera volia dir que s'havia de celebrar alguna cosa, que s'acostava la Festa de Sant Martirià o que hi havia un casament a prop. L'Armel i la seva família vivien com teixits entre els rotlles de tela que s'amuntegaven a les lleixes amenaçant el comprador amb una esllavissada imminent. I l'atenció era d'una gran diligència perquè, això sí, L'Armel tenia sempre cura en el compliment de les obligacions. I l'obligació d'un botiguer amb lletra majúscula ha estat sempre la satisfacció de la clientela. L'Armel portava la veu cantant i les dones feien de cor. Corria amb una cinta mètrica i, sobre el taulell, no hi faltava mai una mesura de fusta enfosquida. Era un home d'esquerres, català, republicà, una mica exagerat. Cridava molt i ja se sabia: a Can Primavera s'hi entrava parlant de setí i se'n sortia havent discutit de política.
Can Primavera es va anar apagant al mateix ritme que la cegesa va anar enfosquint els ulls de l'Armel Puig. Era freqüent veure'l caminar agafat de bracet amb la seva dona, fent el camí de la botiga fins a casa, entre el Monestir i Santa Maria, i de casa fins a la botiga. Era un trajecte memoritzat, solemne, fet sempre al mateix pas, rutinari, mecànic. L'Armel saludava tothom, encara que només fos capaç de veure ombres al seu costat. Es va quedar a la botiga mentre va ser capaç de distingir els colors fins que un dia els ulls li van dir prou. I allà es va acabar Can Primavera i va començar l'hivern, va entrar boira a la botiga, els sastres es van fondre, les modistes van quedar tancades a l'obrador i una caravana de camions del Zara va desembarcar a Girona. S'havia acabat el vestir bé. Començaven els dies de la roba bruta.

Que es calcin, perquè reberan fort

Fins ara no havíem dit res de tota aquesta xusma del turbant amb bomba, perquè això és un bloc ultracomarcal i no ens pertocava pas parlar de les coses de Londres o de l'altra part de món. Però ara n'han tocat a dos dels nostres i ens toca parlar. Perquè allà on vagi un de Banyoles, és Banyoles, i allà on vagi un de la comarca, és la comarca. Així ha estat sempre i així serà. Una patuleia de criminals han matat a gent de casa i això no ho podem pas passar per alt. Heu declarat la guerra a Xisca de Gardi, i vindrem a per vosaltres. No hi haurà pas desert mundial on amagar-vos, ni catau al món on pugueu reposar tranquils. Tindreu la fi dels porcs de Ca l'Anneta. Xisca de Gardi ha trucat aquest dematí al Pentàgon i ha estat parlant força estona amb en George. Ens hem posat a la seva disposició, pel que convingui. Us heu passat de putes i heu trepitjat una ratlla que no havieu d'haver trepitjat mai. Calceu-vos. Perquè fa segles alguns dels vostres van fer el mateix, i el Terri va baixar ben vermeiós. L'heu cagat i ara sabreu quin pa qui donen. Senyor Laden, has begut oli.

dimarts, 3 de juliol de 2007

En memòria del Guerriller Rovira

Quan algú gosa escriure en gavatxo en aquest nostre bloc, no sap, o no vol saber, la cèlebre i heroica història de la nostra comarca. Vet aquí que nosaltres no podem fer re més que combatre la ignorància manifesta amb senyals i records que ens reporten fins a les gestes nobles i valentes dels nostres avantpassats. Aquí, per si no ho sabeu, tenim el Guerriller Frigola, de nom Francisco, i veí de Sant Miquel de Campmajor. L'home era vicari de Sant Miquel i beneficiat del Monestir, tingué fama, segons Alsius i Torrent, de "doctíssim y virtuós". i "ningú el guanyava en amor patri. Tanta debia ser la forsa de aquest noble sentiment, que sempre al veurer oprimiada la terra catalana per forsa estrangera,no repará ni un instant en abandonar la quietut y retiro propis del estat ecclesiástich, pera empunyar las armas y oposar son pit á tota invasió injusta." Al 1793 ja participa en la campanya contra la gavatxeria. El 1808 i després de la gesta del Bruc, el Guerriller Rovira allista un batalló de 600 valents. El nom del Batalló és el Tercio del Ampurdan. El novembre d'aquell any, són conegudes les accions heroiques de Rovira i la seva tropa a Navata i Vilert. Alsius el descriu sensacionalment "la millor comparació que podriam fer del Dr. Rovira es la de assimilarlo al águila capdal, que enlayrada sobre 'ls pichs de las grans montanyas en que domina, cada dia esculleix las víctimas que deuhen satisfer la seva supremacia". Rovira ataca convois gavatxos a Bàscara i a Castellfollit, ajudat pel compatriota. La tropa de Rovira va pujant de categoria i es converteix en la 1a Legió Catalana i ell és ascendit a tinent coronel. Al 1810 Rovira derrota tot un general francès a Sabadell. Però al 1811 arriba el seu èxit militar més aplaudit: la presa del Castell de Figueres. Més de 2000 invasors van ser apresats per Rovira. En recompensa d'una gesta com aquella, la tropa de Rovira és nomenada Regiment de San Fernando. El 1812 tornen a tenir una gran victòria a la Beguda i un any després assalten Prats de Molló. En aquests temps, Rovira ja era brigadier. Acabada la victoriosa guerra contra l'invasor, Rovira va deixar les armes i tornà a l'església. Vet aquí la història d'un home valent i virtuós, que ens guia el camí, que és exemple, que és un honor comptar-lo entre els nostres. Quan Xisca de Gardi passa per davant de la fabulosa casa modernista dels Rovira, abaixem el cap i li dediquem honors i homenatges a un cavaller que va fer el que havia de fer: alçar-se perquè els de fora no ens anyoquessin.

Tornen les festes majors

Ara que ve la calorada, vénen les festes majors en professó. Nosaltres que soms gent de missa sempre comencem les festes per l'ofici, com ha de ser, com és senyalat. L'ofici l'acostuma a fer la mateixa orquestra que després farà el ball, això sí els goigs els canta el poble en homenatge al sant patró, com ha de ser, què carai. En cabat de l'ofici hi ha coses per la mainada o, com és costum en molts de pobles de la nostra comarca, se celebra un simpàtic partit de solters contra casats. Els casats per l'iclesia, s'entén, i els solters que no viuen rejuntats o apilonats, també s'entén. El partit dóna pas a l'àpat de la festa major en que la gent d'ordre sol convidar la família en sentit més extens de la paraula. Aquí no ens estem pas de res: aquí ens vénen els cosins d'Amer, la tieta monja, els cosins de segon grau del Pasteral, l'oncle Rafel que e' viudu i s'està cap a la part de marina, els germans i les germanes, la tia àvia que viu a Crespià i el nebot que viu a Cassà. La festa major és festa grossa si la taula s'omple amb tota la família al complert, i si els canelons estan a punt i si el xampany no és calent. Vet aquí. Després de l'àpat pot ser que hi hagi sardanes a mitja tarda, i nosaltres no hi faltem pas mai perquè som gent d'ordre, de tradició, d'aquest país que encara, gràcies a Déu, no ens és pas foraster. En cabat, ve el ball que tocarà la mateixa orquestra de l'ofici i de les sardanes. L'orquestra s'haurà canviat les americanes de menjar fideus per unes coses llampants i cridaneres. E la moda, i hauran tret també una mossa ben pertretxada que fa de cantanta i que s'ha retallat la faldilla a mitja cuixa. L'orquestra, tan se lin fot com se digui, tocarà coses una mica per tothom: des de Rosó fins al pobre corason que la gent ballarà com si fes instrucció. La barra de la festa major serà un anar i venir de gintònics, cubalibres i cerveses. Quan la gent vagi una mica carregada, és a dir quan els licors del ball es barregin amb el xampany del dinar, la cosa començarà a pujar de to. Es habitual que algun noi de fora digui alguna cosa per l'istil de "anem a un atre poble que aquí no hi pas ambient" o "les mosses d'aquí són molt lleges". Es llavors quan volarà la primera cadira de fusta o quan s'escaparà el primer cop de puny. Què serien les festes majors sense un final de garrotades, espentes, crits i patacades. Algú tornarà cap a casa una mica masegat, ja se sap. Però anar a hòsties és una part indestriable de la nostra cultura, una forma de comunicació que encara no s'ha perdut: plantofades, garrotades, cadires pel cap, espentes i una bona col.leció de blaus, bussogues i butxos.

Es veia a venir

dilluns, 2 de juliol de 2007

Pets de monja

Segurament una de les coses més estrafolàries que s'han venut mai són els irrepetibles pets de monja, unes galetes minúscules que es desfan a la boca i que creen adicció. Són dolços com una mala cosa, són coses que peten a l'alçada de les dents, algú les va batejar com a pets de monja. Com són, en realitat, els pets de monja? Dolçor entre les dents? Addicció absoluta per desfer-se en la negra nit d'un convent de clausura? No ho sabem pas. El cas, però, és que això d'anomenar-los pets de monja devia venir d'una ment una mica menjacapellans, com és habitual en un país com aquest dividit, fins a l'eterninat, entre els que calen foc a les esglésies i que es graten la butxaca per reconstruir-les. Nosaltres cada vegada que passem per les Carmelites o pel Sagrat Cor pensem en els pets de monja, i mirem cap a les finestres minúscules per veure si ens llencen alguna partícula de dolçor, que ens engavanyi, que ens faci remuntar el vol.

L'escombriaire de la gorra

A Banyoles les escombraries es recullen amb un camió modern. És un vehicle homologat, amb una boca immensa ben oberta a la part del darrera i dos braços hidràulics que carreguen els contenidors plens, els giren de caps per avall, en fan caure la brutícia a la gola de la màquina i els tornen una altra vegada a terra de caps per amunt. És un procés mecànic, repetitiu, d'una gran importància. El carro de les escombraries és golafre i sort en tenim. En ciutats perilloses els camions de les escombraries tenen els braços hidràulics en un flanc, generalment el de la dreta. El conductor viatja blindat a la cabina i d'allà estant acciona tots els mecanismes per recollir la brossa. Encaixar-los de manera manual, exposats a la intempèrie, és una temeritat en alguns carrers de l'estranger. A Banyoles encara no hem arribat a aquest extrem. Som grans generadors de residus però, de moment, embrutim civilitzadament. Per recollir les escombraries apareix cada dia, just quan es fa fosc, una brigada de tres professionals de la neteja que recorren la ciutat amb la missió de recollir la merda que hi deixem. Són els herois de la netedat popular. Formen un equip de tres: el conductor, l'operari u i l'operari dos. Del conductor no en sabem res per la inaccessibilitat de la seva posició. L'operari u és un noi de fora, segurament vingut d'algun país de l'est. El tercer és l'operari dos, l'escombriaire de la gorra, un personatge enigmàtic, de pell aspra i estatura limitada, esprimatxat i amb la cabellera com empolsagada. És el nostre escombriaire de capçalera. Viatja agafat a la part del darrera del camió menjabassures amb una desimboltura que espanta i a pesar que a primer cop d'ull es diria que té prop de setanta anys, baixa del replà metàl·lic que l'aguanta fent un salt i agita els contenidors amb una traça inaudita. L'escombriaire de la gorra es distingeix precisament perquè porta gorra. Una gorra verda amb la visera de plàstic del mateix fabricant que repartia les de Piensos Ganador temps enrere. La gorra verda li tapa la closca deixant caure un feix de cabells blancs que li emboliquen el clatell i les orelles. Mai ningú no l'ha vist sense. L'escombriaire és un home en aparença net, sense gaires brillantors, a qui Xisca de Gardi va tenir la fortuna de veure fora del seu hàbitat aquest diumenge a quarts de deu del vespre, quan tot just començava a fosquejar. Anàvem a la plaça per carrer gran acabats de dutxar amb la idea de fer una tapa de ronyons a Can Pons, i ell va aparèixer trencant a Can Canova per anar cap a les Rodes. Anava amb la gorra i duia un paquet embolicat amb paper d'embalar. Va passar sense dir res, qui sap si anant a buscar l'operari u, i al fons dels contenidors del davant de Ca la Justa es va sentir una remor com la de qui veu un famós i ho anuncia en veu baixa per no molestar-lo.