dimarts, 28 d’agost de 2007

Can Mach és el paradís

Borgonyà és un dels reductes de Xisca de Gardi, el confí on nosaltres ens trobem i retrobem quan van maldades i convé una conspiració comarcana. Borgonyà és una cruïlla de camins i és per això que la família Mach hi va establir una fonda per donar aigua a l'assadegat i per donar una mica de vianda al famolenc. Amb el temps beure i menjar es van convertir en vici per gent satisfeta però això és un altre tema. Per tant, a Can Mach s'hi ha d'anar tinguis gana o no, tinguis set o vagis ple. L'aire del restaurant, a simple vista, fa un noséquè de carretera. Fòrmica, xerrameca, màquines escurabutxaques i gent a la barra que sembla estar-hi de pas. Però això és la tapadera perquè els estrangers passin de llarg i no molestin. Si a un lloc hi veus estrangers, malu, perquè el més segur és que no sigui un lloc de confiança. Si en el lloc només hi ha nacionals, anem bé. I a Can Mach només hi ha nacionals i para de comptar, i això vol dir que el fatu és de confiança, el vi una mica fort, el cafè va bé, i el corte és el corte. Perquè a Can Mach es demana corte amb galeta i no pas gelat, perquè a Can Mach t'has de servir tu mateix l'amanit i així pots emporlanar-te de ceba, tomate i el que faci falta. Les del servei són les del servei i no et sents ni foraster ni fora de lloc. Per menjar a Can Mach pots menjar una mica de tot però si vols anar sobresegur el millor que pots fer és demanar bistec. Foten uns bistecs de primera, gustosos, bentrebaiats, d'aquells que et deixen bons records i el ventre content. Xisca de Gardi hi era, quasi al complert, i hem parlat d'allò i d'això, d'aquell i d'aquella, d'una mica de tot i de no gaire de res. Porrons, cortes, grasioses, bistecs i amanits. I tal dia farà un any. Els hem vist passar, als que se n'anaven a altres llocs on hi ha turistes i estrangers, on hi ha gent rara i te serveixen plats que no entens, ni vols entendre. Nosaltres erem amb els nostres, amb els del país, amb els de tota la vida, amb els amanits i els bistecs, amb les estrelles estelades, és a dir, nosaltres erem a Can Mach i alguns, burros, ja s'havien esperxat en algun restaurant que és de part de riure. Can Mach és la Brasa del sud. L'altre est de l'andén, però el del sud. Llàstima és que no tinguin un tendal on poder veure el món des dels ulls afartats d'un bistec de part de bo.

dijous, 23 d’agost de 2007

En Tagu

En Tagu, o sigui el senyor Santiago Franch, és un prodigi de la banyolitat. Un personatge formidable que demostra la capacitat inqüestionable de Banyoles per engendrar personatges encomiables. Que se sàpiga Barcelona no té cap Tagu, ni Girona, ni Granollers. En Tagu el tenim a Banyoles, i para de comptar. En Tagu és un químic viatjat. Va anar a Turquia en mobylette en un viatge digne d'un expedicionari britànic. Només un anglès o un de Banyoles podria anar a Turquia en mobylette. En Tagu es va parar per ell perquè és fet i deixat estar. I parant-se per ell va elaborar productes de neteja domèstica. En Tagu passava per les cases a repartir els seus detergents acompanyat dels seus inseparables gossos. Perquè en Tagu vivia en una casa de pagès envoltat de gossos. En Tagu, com a químic, i com a fabricant de detergents, feia la competència a cases com Ariel, Persil, Lejia Conejo, Míster Proper o Tenn con Bioalcohol. Cap mandanga podia arribar-li a la sola de les sabates als productes d'en Tagu, que eren d'una finor exclusiva, i d'una eficàcia absoluta. Els gèrmens, les bacteries, o sigui la xixina no podien resistir els productes d'en Tagu. Barbablanc, enraonat, home senzill, era de bona família però va preferir viure lliure.

Visita a en Barretina

Ahir vam fer una visita de rigor, de cortesia, i de bona educació, a un xiscagardià de campionat: l'amic Barretina. L'Amic Barretina està feliç com un gínjol i nosaltres sabem el perquè, i no anirem esbombant perquè la gent no n'ha pas de fotre re. L'amic Barretina ens va obrir les portes a casa seva, en el temple, i allà ens vam quedar, veient com la tarda s'evaporava sobre Orfes, en aquella carretereta de plàtans que és una joia de l'enginyeria civil. La tarda és per passar-la a Can Barretina, a la cuina, enmig de plates i cassoles que són una emulsió de vida i miracles. Nosaltres ens hi vam asseure i vam assistir a un dessossament complet d'una bèstia en mans del gran Barretina. A mig dessossar, l'amic, filosejava de la vida i dels miracles, i de les cassoles i de les natges. I tot és de bon aprofitar. Sempre s'aprèn alguna cosa, i s'esgarrapa alguna frase de posteritat més que evident. La carn passava de cassola en cassola i nosaltres, atònits i desvagats, erem conscients que formàvem part d'una conversa irrepetible. Sortint del temple, ens va venir gana, i vam córrer, com beneits, per anar a comprar a Carns Trias. El què? Doncs un tall de bou dels de Sat Mer. I para de comptar. La resta, un bocí de tarda, esparracat i difós, esfilant-se pels paradisos perduts de Vilademuls. Amics, aquest país vol ser estimat, i nosaltres hem nascut per fer-ho.

La Brasa Capitoli de Melianta

Melianta té un capitoli i aquest se diu la Brasa. La Brasa no té cap estrella Mitxelin perquè en Jep no sabria pas on posar-la. Perquè li faria nosa. On s'és vist que una casa de neumàtics et digui on has d'anar a dinar! Això és una enganyifa per burros. Els que fan neumàtics han de saber fer neumàtics i no pas cardar-se en camises d'onze vares. A la Brasa no els hi volem pas als dels neumàtics. A la Brasa hi volem gent de bé, del país si pot ser, que parlin de futbol o de puros, o de senyores amb botes de xarol a l'altura de la cuixa. Que és lo que convé i lo que es porta. A la Brasa s'hi va a dinar o a esmorzar i no pas a fer invents amb plats rarus o amb menús que no saps pas el que te daran. A la Brasa s'hi va a menjar els amanits que fan amb les viandes d'en Tià. A la Brasa cuina la Lurdes i no pas un cuiner estrambòtic. A la Brasa no et fan pas provar el vi, perquè el que te donen ja és bo, i perquè la gent del país no s'està pas de pulecres. A la Brasa s'hi va perquè cuinen com a casa, i com a casa enlloc, i els dels neumàtics que provin de fer cautxú que vagi bé per pujar a Sant Patllari. A la Brasa s'hi va perquè s'hi va, perquè és a tocar a Banyoles i això vol dir que el cel és a prop. I es va a la Brasa perquè hi ha el Pla de Martís que és un encanteri abans que el fotin malbé, i es va a la Brasa perquè és això, l'est de l'Edén. I els dels neumàtics que no ens toquin la Pera perquè les estrelles les posem nosaltres. I com que les posem nosaltres, les darem totes a en Jep, quan tingui lloc, perquè la Brasa sempre és ple, de gent amb bon gust, o sigui de gent del nostre país.

dimecres, 15 d’agost de 2007

diumenge, 12 d’agost de 2007

Estem de vacances

Xisca de Gardi està de vacances. No és cap justificació. Ni tampoc cap excusa. Segurament és mandra, o manra, perquè nosaltres tenim manra i només se'ns acaba quan hi ha una cita establerta per a una xefla. Segurament no hi haurà ningú que llegeixi aquest post perquè nosaltres soms aixís, acabats en essa, dispersos, eclèctics, maldestres, vulgars. Però ens trobem a faltar i soms tancats com uns malparits perquè soms de Banyoles i perquè, com molt bé deia el Xerif, el món està fet de molt poques coses i totes molt senzilles.

diumenge, 5 d’agost de 2007

El dinar dels Caçadors

Temps enrere n'hi va haver un de Banyoles que va tenir un accident. Era de nit i ell anava conduint l'auto per l'autopista, venint de Barcelona. Tenia la dona al costat i la ràdio engegada. No es deien res. Més o menys entre Maçanet i l'aeroport de Girona, va veure, d'un tros lluny, uns llums intermitents d'algun cotxe que havia tingut pana a l'altre carril. Va afluixar el pas i, per inèrcia, tocant una mica el fre, es va quedar aturat just a l'altra banda. Va dir a la dona que no es mogués i, gairebé sense mirar si en venien, va travessar l'autopista de dret cap a la mitgera. Un parell de metres abans d'arribar-hi, per instint, va allargar el braç dret. Quan va tenir la tanca a tocar, va posar-hi la mà sobre i, aprofitant tota l'embalada, es va impulsar amb l'última gambada cap a l'altre costat. El salt va ser magnífic, amb els temps marcats d'una manera precisa, col·locant el cos amb una naturalitat sorprenent. Va saltar amb tota la força buscant terra, amb les cames en tensió, apunt per flexionar, preparat per si trobava un desnivell inesperat. El que va trobar va ser el forat d'un pont de quinze metres fins a baix. La trompada va ser formidable.
Quan van arribar, les ambulàncies es van trobar un accident força greu en direcció nord però el primer que es van endur va ser ell. Anava esgarrinxat de dalt a baix. La caiguda l'havia deixat mig estabornit i força desmanegat. Però ell era un home fort, valent de mena. De l'espècie pròpia de la comarca, d'aspecte codolenc, d'ossos llargs i resistents, de coll ample, cara de bon any, braços gruixuts i panxa esfèrica. El van portar a tota sirena fins a la Residència, amb la dona tot darrera circulant de qualsevol manera amb la ràdio engegada. A la clínica va ser arribar i operar-lo. S'havia trencat coll i barres, tenia les tripes fetes un nyap, li havia cruixit una cama, la part esquerra del cos li havia quedat plena de sangtraïts per una raó que els metges desconeixien, no hi sentia d'una orella i li feia mal un dit. En un altre cos, aquell desgavell hauria estat irrecuperable. L'haurien obert i tancat. Però en el seu cas va anar bé. Va ser una intervenció llarga però a temps, minuciosa, d'orfebre. D'un sol traç, amb presses, li van fer un tall del pit fins a sobre del melic. Era necessari. La urgència ho havia exigit.
En quinze dies el van tenir arreglat encara que, a l'hospital, volien que s'hi quedés una setmana més perquè la recuperació fos completa. Però ell tenia gana. N'estava tip de bledes, peix bullit i llet d'ametlles. Amb els punts encara per descosir, es va vestir i va marxar abans de l'hora de dinar d'un dimecres, amb la pensada d'aturar-se als Caçadors de Palol i fer un àpat com Déu mana. De camí, sentia coïssor a la uretra però li va passar tan bon punt va entrar al menjador. Va seure en una taula ben il·luminada i es va fartar com no ho havia fet, com a mínim, des de feia quinze dies. Va menjar i va mastegar amb la boca oberta i amb la boca tancada, degustant amb ànsia cada tros de carn, barrejant les viandes amb pa, assaborint, un per un, a poc a poc, els glops de vi que li anaven botint l'estòmac. Arribant als postres va demanar crema i se la va cruspir sense respirar. Va fer un rot cap endins. Se li van destapar les orelles i li va tornar a venir la coïssor d'uretra. Es va aixecar per anar al vàter, es va endur un tros d'estovalles i, sense voler, va fer caure un parell de copes perquè, en el fons, era un manargues. Va tornar amb els pantalons guspirejats d'orina i es va queixar de la sonda que li havien posat a l'hospital. Havent-li remenat l'ocell amb un tub de plàstic li havien fet malbé el meat i el raig de pixum, que abans li sortia nèt i fi, s'havia convertit en un rec d'aspersor desordenat i embrutidor. La mullena l'incomodava una mica però se sentia alleujat, encara que notava una mica de tibantor als punts de la panxa. Era normal. Havia quedat botit com un galàput i la ferida mig tancada se li havia començat a obrir. No en va fer ni cas. Va pagar i va marxar cap a casa per fer una migdiada. Quan es va despertar ja no notava res. Es va mirar la ferida i es va veure la vermellor de la carn atrapada entre el tall obert de la ferida que lluitava contra el sorgit. Va tornar a dormir i no es va despertar fins l'endemà. Amb el pas dels anys, encara avui recorda el dia que el van operar de resultes d'aquell accident terrible. Es toca la cicatriu eixamplada amb les pometes dels dits, s'acluca d'ulls i pensa que no canviaria, per res del món, el dinar que va fer aquell dimecres de convalescència als Caçadors.

divendres, 3 d’agost de 2007

El calze, la veracreu i el relicari

La guerra va arribar a Serra de Daró des de la Bisbal, quan el comitè i la mà despietada d'en Batlle van anar a prendre possessió dels béns de l'església i van saquejar la sagristia. Resulta que els milicians van fer un piló amb totes les coses que van trobar a la rectoria i allà les van deixar. Abans d'amagar-se en una reracambra entre dues parets mestres d'una propietat de Can Pou, Mossèn Mateu Puig i Talleda va veure entre la pila, enfonsat en una banda, el calze, la veracreu i una mena de reliquiari rodó que li havien regalat els de casa quan el van ordenar capellà. Patia de veure-ho per terra i va demanar a l'hereu de Can Pou i el noi de Cal Ferrer si les hi podien recuperar. En aquell temps tenien tretze anys. Però els tenien molt ben posats. Potser més que alguns milicians. La qüestió és que en Pou i el de Cal Ferrer ho van arreplegar, van anar a guardar-ho al mig de la palla del bestiar i van prendre un parell de pales amb punxes per fer veure que treballaven. De seguida va aparèixer un milicià que els buscava. I els va trobar, forca en mà, al davant de la quadra. En Pou i l'altre no les tenien totes però estaven tranquils perquè coneixien el milicià i sabien que no matava. El que matava era en Batlle, que no tenia cap mania i portava l'ànima esquitxada de sang des del primer dia. El milicià que els buscava era l'home d'una germana de llet de la mare d'en Pou i quan els va veure amb les forques no va gosar d'acostar-s'hi gaire perquè, en eel fons, al comitè hi era perquè hi havia de ser tothom. Va marxar. Al cap d'una estona en van arribar un parell més preguntant on havien amagat el calze, la veracreu i el reliquiari. En Pou i el de Cal ferrer no deien res. I no dient res, amb les eines ben agafades, es feien una distància de mal travessar. Si en Batlle hagués decidit fer servir les armes ho haurien tingut arreglat aviat però era un risc que no podia córrer pel parentesc que unia molts dels seus homes, i a ell mateix, amb les famílies de Serra de Daró. Hi va haver corredisses, males cares i algun crit però al final els milicians se'n van desdir.
Quan es va fer de nit, el pare Pou va treure mossèn Puig de l'amagatall i el va carregar en un cotxe. Se les havia empescat per tenir-ne un que no s'hagués d'aturar a gaire enlloc i, sense fer gaires parades, va portar el rector fins a Sant Julià de Vilatorta, al costat de Vic, perquè s'hi amagués a la casa pairal de la seva família. S'hi va passar tota la guerra. La va sobreviure i el 39 va tornar a Serra. S'hi va estar trenta-cinc anys i va tenir sempre la parròquia plena. No pas perquè fos d'uns o fos dels altres. No havia estat mai de ningú, si de cas havia estat a favor de l'hereu Pou i del de Cal ferrer perquè, a Serra, la guerra havia sigut una cosa arribada des de la Bisbal en temps de sega i, per sort, havia passat de llarg cap a Torroella.

dijous, 2 d’agost de 2007

Avui és el dia: Per molts anys

Avui és el dia. El dia que estàvem esperant. El dia de l'aniversari de la nostra musa Meritxell, el dia que hem estat esperant des d'en fa una mica més de cent. I n'esperaríem cent més si fes falta. Avui és el dia del xampany en fresc, dels focs d'artifici, de les celebracions, dels fanalets, de la millor actuació dels setson i Blas a la placeta dels Estudis, de la festa major del carrer Sant Martirià i de tot plegat. És un dia que Xisca de Gardi té assenyalat en vermell fosc al calendari perquè els dies assenyalats de color vermell fosc ens agraden i perquè si la Meritxell fa anys no hi ha res més a dir. Se la felicita i para de comptar.
A partir d'ara s'accepten tota mena de felicitacions perquè els aniversaris, com els sants, tenen novena. I si no la tenen ens la inventem i avall que fa baixada. Avui és el dia de les paraules, demà serà el dels dibuixos.
Per molts anys i que duri.

Carbo, Lluis

dimecres, 1 d’agost de 2007

Diari d'Avisos Morals: l'abús de l'alcohol

Que la beguda és perniciosa per la salut ja ens ho advertia el cèlebre Doctor Mascaró, el banyolí que regentava la direcció del Balneari de la Puda. Escrivia Mascaró: "los efectos del alcohol sobre el organismo son desastosos (sic), por lo mismo que, endureciendo aquel los protoplasmas celulares, dificulta los cambios osmósicos, obrando por este concepto en sentido inverso que el cloruro sódico; y si de este se ha dicho que pone los mofletes colorados, signo de robustez e integridad fisiológicas, del alcohol podríamos decir que reseca los tejidos, marcando en todos ellos el estigma de una nutrición defectuosa, que, empezando en el higado y riñones, se generaliza en todo el árbol circulatorio y por de contado a los vasos cerebrales." Bé, això ja és suficient com per alertar a la parròquia xiscagardiana sobre l'ús i abús d'aquesta substància, tenint en compte que a l'istiu s'acostuma a frequentar festes majors, carpes, veles, barraques del tiro, i on el gintònic és de garrafa i on la cervesa passa més bé que la xaliva. En època estival, i coincidint amb les vacacions, és fàcil que el personal s'abandoni a una llarga i esplendorosa jornada etílica, es comença amb la cervesa matinal- un mania nefasta- que ve seguida, i resseguida, per tot tipus de còctels a la pèrgola de Bauhaus que hem muntat l'eixida de la casa, allà es proven tota mena de còctels fins que ve l'hora del vermut, on es tiren sobre el vas les restes dels cinsanos o martinis que tenim de les paneres de nadal. Després ve el dinar i com que ve el dinar ve el vi rosat amb cubitus o glaçons (tant se val) servit en porró. Per postres carajillo amb gel, de Marie Brizard pels golafres i de Negrita pels de sempre. En cabat, migdiada mentre el whisky es va desfent entre els cubitus. La gent no té fre ni aturador, ni re. Perquè acabada la migdiada s'acostuma a fer un circuit de bars i el que faci falta per anar traguejant sandys, clares, volldams i altres substàncies. Cap al tard ve el xampany, el cubalibre, el vodka, l'absenta i l'espirit de vi de farmàcia. I així passa el que passa: gent que no sap qui és, gent que no sap si és gent o què és, gent que parla pels descosits, gent que no parla, gent que riu i plora com la perdiu, gent que fa una mica d'ànsia. Mascaró ja ens alerta dels perills i en el seu capítol de morts violentes: "dos (muertes) se debieron a quemaduras producidas en dos beodos que se durmieron cerca de la lumbre". No cal pas afegir re més. Qui vulgui beure que ho faci amb seny, sense fe gaire barreges, sense escàndol, i si no es pot gafà el cotxe perquè no t'hi veus en cor, fe com els cèlebres avis de Mata que quan tornaven de fer el toc a Can Gasparich travessaven el pont de Can Frigola a quatre grapes.