diumenge, 30 de setembre de 2007

President Xicu Cabanyes

La República forestal catalana té un president: Xicu Cabanyes. En Xicu té la mandíbula més poderosa del nostre país, és una mandibula que ja hauria de tenir motlle i padrí. En Xicu es passeja pels nostres feus amb jeep, gossos i una pipa que no se l'acaba mai. Duu ulleres de vidre gruixut i un pentinat una mica manargues. No procuris discutir amb en Xicu, sempre és millor enfagar-te o embardissar-te. Si ets un beneit i li duus la contrària cauràs en un daltabaix d'ortigues i pedres. Mala llet. En Xicu té la força dels treballadors i les mans dels treballadors, és matusser com els bosquetans i és fort com un dels pagesos d'abans. Vés en compte, si vols fer-te el puta, cauràs, i seràs pell. Quan tu vas, en Xicu ja ha anat i vingut quaranta vegades. En Xicu té un bosc ple d'escultures. Figues, metes, culs, pixes i altres importàncies. En Xicu té una república amb ministres i el Borbó no hi cap. Que el donguin, al Borbí, perquè a Can Ginebreda no serà res més que un trist passavolant. En Xicu és l'escultor del poble i és per això que hi ha molta gent que té figures d'en Cabanyes a casa seva. En Xicu fa feste i convida a amics i saludats. Es la República. En Xicu és l'escultura democràtica, l'art popular, la intel.ligència al servei dels d'abaix, contra els poderosos, contra els llepes, contra la mandanga. En Xicu té un fortí a Can Ginebreda i té martells i eines per escolpir el món sencer. Aneu-li al darrere, a n'en Xicu. Caureu en el fangar, relliscareu entre les ortigues, perdreu sempre. El tenim per un dels nostres, ens el mirem amb respecte, el seguim, fidels sempre a la seva figura, fidels sempre als seus honors. Si ell ens crida, nosaltres hi serem. Si el president Cabanyes declara la guerra, nosaltres ens alçarem en armes. En Xicu esculpeix, mira els sants, mira el pecat de pedra de les seves escultures, mira el món amb les seves ulleres profundes, crida, blasma, riu, ataca i perdona. En Xicu és República popular, bosc, pedra, molsa i bardissa. En Xicu és vida. I és una sort que hagi decidit aixecar una República al nostre costat. Amb en Xicu, finalment, compartim l'odi salvatge, atroç, cap a la misèria dels pèsols. Aquestes boletes verdes fastigoses que alguns posen en els plats per rebentar el gust i convocar el fàstic. Xicu, president, nosaltres soms la teva ciutadania.

L'escuraximineies

Ans les ximineies anaven a tot gas. Escrivim ximineia perquè és molt més graciós i proper que pas aquest mot estrafolari de xemeneia. La cantarella de ximineia ens fa pensar en una bestiola que té vida pròpia. I és així, la ximineia va a la seva, amb el temps es cobreix d'una crosta de sutge, una pàtina negrosa i espessa que, en un ris-ras, pot convertir-se en un incendi dels grossos. Quan la ximineia va carregada de sutge, les flames del foc a terra poden enfilar-s'hi com aquell que res. S'hi enfilen, s'arrapen en el greix del sutge i ja la tenim armada. Tota la ximineia pot convertir-se en una pista de foc i això pot tenir conseqüències nefastes en tota la casa. Ans, a les cases, hi havia un sistema eficaç per asfixiar el foc de la ximineia: s'empenyia una petita peça de ferro cap al cor de la ximineia i això feia que el foc quedés ofegat. Però si les cases eren habitades per gent ordenada el més normal era avisar l'escuraximineies. Un personatge fonamental. Un home que se la jugava enfilant-se i baixant per tot el recorregut de la ximineia. Un ofici notori, un ofici cabdal. Un home que s'encarregava d'arrencar el sutge de les parets tot deixant la ximineia neta com una patena. L'escuraximineies era un heroi com ho era tabé l'escurapous, un home que baixava fins la profunditat dels pous per netejar-los com Déu mana. La gent ordinària que, un cop l'any, encén el foc a terra i el té per badar, o per fer-li el pam i pipa a les amistats, no sap que en l'interio d'aquell giny hi han treballat homes de pedra, valents de debò, tipus que s'empassen el sutge que hem deixat tots nosaltres amb les nostres grilleries. Gent que, al cim, havia de baixar el cap quan algú li preguntava quin ofici feia. Eren temps on els escrivents eren ben vistos, i els procuradors tabé. Però que ningú valorava els campions de veritat: els escuraximineies, els carboners, els bosquetans, els escurapous, els hortelans i tants altres. Amunt els cors, els alabem al senyor!

dissabte, 29 de setembre de 2007

Atlètic Club Banyoles contra la Coma Cross

Avui ens hem fet socis d'un equip que ja és mite: l'Atlètic Club Banyoles. Anar a un partit de l'Atlètic és una festa. Es quasi com anar al Mam però amb la llum del dia. Hi ha gent jove, hi ha estelades, hi ha mainada petita fills de pares joves. Hi ha algú una mica més granat. I això és vida. Hi han cerveses que es serveixen fresques i això no passa ni al Camp del Barça on les birres no porten alcohol i tenen un gust més aviat fastigós. L'Atlètic ha saltat al camp amb els jugadors justos. No tenien ni un sol reserva per repondre l'alineació en cas de baixa forçada. Més tard, en Buti s'ha incorporat com a reserva de luxe. En Buti és un directiu del Club que es permet la fardada de ser jugador. Un jugador, tot s'ha de dir, que difícilment podria fer tres esprints seguits. Directiu i jugador convertit en suplent de luxe. El camp de l'Atlètic és una polseguera. L'Ajuntament ja podria deixar-nos el camp oficial, de gespa artificial, cómode i elegant. Però no, hem de jugar en el camp vell on les pilotes tenen un bot estrambòtic i atzarós. Vet aquí. Nosaltres vestim d'un taronja holandès i ningú ens podrà regatejar l'esforç, la tenacitat, les ganes. Cada pilota és una disputa, un joc de vida i mort. De porter tenim la perxa d'en Quer que avui ha badat amb el primer gol que ens han fumut els de Salt. No discutirem en Quer perquè és l'únic que pot tocar el travesser amb els dits sense haver de saltar. El cas és que l'aficció s'ho passa bé, el cas és que els partits són una festa, el cas és que l'Atletic, poc a poc, va esdevenint el que es buscava: ser un mite, el mite taronja de les tardes banyolines. Les persones endreçades i de bé haurien de començar a omplir les seves tardes de dissabte amb partits com els de l'Atlètic. Al cim, si tens sort pots guanyar un forfet de la Molina. Entrada gratuïta, cerveses a bon preu i per 25 miserables euros pots fer-te soci d'un mite. Què més es pot demanar? Bé, sí, una cosa que seria de justícia: l'ascens.

El nostre jutge de pau: Josep Banal

El jutge de Pau de Banyoles és, i ha de ser, en Josep Banal. Ell és el continuador d'una nissaga d'homes que han ocupat els jutjats de pau de la nostra vila amb una dedicació extrema. Els nostres jutges no es dediquen a sancionar, ni a sentenciar, simplement escolten. Simplement vetllen per tots nosaltres. Simplement estimen la gent, la vila, els dies i les hores. El jutge de pau Banal va amunt i avall, recorre amb passes nervioses tots els confins banyolins. Té una ruta habitual de la Carnisseria Banal a la Fonda Banal, negocis regentats amb una decència escrupulosa. El jutge Banal no és pas gaire alt, és un home de vida, té una frase excel.lent que usa a la fonda per referir-se a la verdura: "verdura de malalt". El jutge Banal està preocupat per l'anar i venir de la gent, pels problemes dels banyolins, per aquesta societat nostra que ja és com una nòria que ho regira tot de cap per avall. El jutge Banal va i ve, escolta, parla amb la gent, pateix per la gent. Regenta una carnisseria i un hostal, i amb mèrits com aquest l'hauríem de tenir de jutge pel temps que fes falta. Es el jutge de Xisca de Gardi i no en volem pas cap més altre. No volem que dingú de l'Ajuntament cometi una beneiteria i nomeni algú que no sigui el Senyor Banal. Si això passés, no s'entendria. No ho entendríem, no ho voldríem entendre. Qui ens ha d'escoltar, qui ha de fer de mitjancer, qui ha d'exercir la màxima potestat d'un poble no pot ser cap més altre que el jutge Senyor Banal. La resta són aventures. La resta és un Carnestoltes. Banyoles es mereix ser vetllada pel sentir comú inabastable del Senyor Banal. Queda dit. Queda escrit. I vet aquí.

Un home bo

L'església de Santa Maria dels Turers de Banyoles era plena, de respecte i devoció, per agrair els setanta-set anys d'un Home Bo. No l'hem pas acomiadat sinó que hem assistit al seu funeral per agrair-li la feina, el compromís, la manera de fer, l'escoltar, la companyia, l'esforç, el treball humil d'un Home Bo. Reconèixer els sants és feina de l'església, reconèixer els homes bons és competència dels pobles. I ha estat, en el fons, competència de Banyoles i comarca. De la Banyoles del treball, dels horts, de la gent, i de la comarca dels pagesos. Tots plegats reunits i en silenci per agrair la vida i l'obra d'en Pere Coll i Comerma, de Can Bota, ara de Can Comerma. Costarà passar pel baixant de plaça i creure que la botiga ja no hi és. Tots i totes voldrem veure, en el fons de la foscor, l'anar i venir d'unes passes curtes però decidides. Creurem que entre el silenci i la foscor s'alça l'Home Bo, alt com un Sant Pau, prim, sempre prim, amb la mirada clara, la mirada sincera i honesta que només un home bo és capaç de perfilar. I ens costarà no sentir la seva veu fràgil i no veure, de nou, el seu somriure reposat. L'Home Bo, sospitem, no ens ha pas deixat. Ha sembrat i ha preparat planter. Ha sembrat bondat i ha preparat feixos de planter de bondat. El capellà de la missa ha dit que a Santa Maria s'hi havia congregat gent que amb en Pere compartien sang, amistat i estimació. Això és rotund. Això és definitiu. Xisca de Gardi en pes, en silenci, amb el cap cot, ret homenatge a un dels millors. L'home que encara ens fa creure amb Déu i amb la fraternitat. Tal i com ens ha demanat, en la seva última lletra, resem per ell un Parenostre. En la nit banyolina es retalla, avui, l'ombra del qui va voler ser humil però que ha esdevingut un exemple immens de bondat, treball i compromís. Pere Coll i Comerma, de Can Bota del barri de les Rodes, i casat a Can Comerma del baixant de Plaça.

dimecres, 26 de setembre de 2007

Nou disc d'en Flannaggan

En Flannaggan és un personatge indiscutible de la nostra comarca. Alt com un Sant Pau té l'estatura exacta per tocar el cel amb la punta dels dits. En Flannaggan és prim i diríem que no s'engreixa perquè sempre va i ve, no s'atura mai, és com el cul d'en Jaumet si se'ns permet aquesta llicència. En Flannaggan és actor i va brillar amb una intensitat lumièrica en la primera pel.lícula del director comercial banyolí Albert Serra. Tot seguit, i per culpa de la deriva comercial de l'Infant Terrible, Flannaggan ja no va cabre a Honor de Cavalleria. Però no per això ha aturat la seva carrera artística. Ara ens torna amb el seu món i amb el que és seu. Perquè en Flannaggan més que autor és cantaactor (manllevem aquí una vella expressió d'en Lluís de Can Po de Mata, que ha estat, amb el temps, un talentós músic de rock) En Flannaggan ha tret, doncs, un disc. L'obra es ven a l'Ateneu i és per això que convidem a tota la gent de bon gust de Banyoles i comarca que compri aquest disc indubtablement bo. A partir d'ara, el gust a la nostra comarca es mesurarà amb una cinta mètrica inqüestionable: tenir o no tenir el disc d'en Flannaggan. Vet aquí.

M'heu deixat sol

A les terres feréstegues de Sant Nazari, allà on s'esperxa la Vall de Campmajor, hi viu una eremita. Una dona que vol viure sola, ella i els seus pensaments, les seves oracions, les seves mirades cap a aquell lloc remot, però fabulós, del nostre país. Si fa no fa, em sento com aquella eremita. Aquest bloc va ser un compromís en ferm dels xiscagardians després d'un tec important on en vi va córrer a la mateixa velocitat que se'ns servien amanits, toscarros de carn i postres de crema. Va ser un dia on els tractes els vam acabar davant la vora del foc, en aquell foc antic i primitiu que només els socs gruixuts dels nostres boscos són capaços d'avivar. Allà es va parlar d'això i del demés. I tot seguit l'excursió va prosseguir per la nostra topografia particular. Allà es va comprometre el Gallego, i també la Maria Vaqueta, i com no, en Mastegatatxes. A mig camí, i amb un cop de telèfon, vam aconseguir la militància del Rabí de Besalú i les seves tirallongues i la seva xerrameca yiddish. Vet aquí. Tots a l'hora i tots a punt. Això va agafar, doncs, una trempera d'estudiant primerenc, una rabior de queixals corcats, una velocitat de meca deixada anar en baixada comarcal. Vet aquí, però, que el català és un personatge capriciós, voluble, una mica esquenadret i una mica carnestoltes. Poc a poc es van anant despenjant aquest i l'altre. I sempre sense excuses clares, sempre amb giragonses, amb "ara no puc", "ara vaig atabalat", i anar fent. I vet aquí que he quedat sol. Com l'eremita, i a vegades penso que aquestes pàgines no són res més que una bàrbara extensió de Sant Nazari, un llamp de terra feréstega i malparida que s'obre davant meu per fer-me provar l'estranya i devastadora por d'un paratge indómit on no hi ha recer pel llamp ni tampoc hi ha aixopluc pels llops. Vet aquí. Això sí: dempeus sobre la nostra terra, sense témer res més que ens caigui el cel pel cap, prometem seguir caminant per aquí. A l'espera que arribi el relleu i poguem tornar, vells i xarucs, cap al monestir.

diumenge, 23 de setembre de 2007

Com fan les orenetes

L'oreneta és un ocell interessantíssim que lentament ha estat desplaçat per espècies més cridaneres, més salvatges i més indesitjables. Si fa no fa, com ens passa als catalans que, poc a poc, en quedem menys i ens veiem desplaçats a casa nostra per gent que no ha estat romanitzada i, per tant, viu encara en la foscor de la incivilització. L'oreneta és una bestiesa laboriosa i endreçada, amb un vol organitzat i elegant, amb un traje blanc i negre que li atorga una elegància clàssica i finíssima. Si fa no fa, com els catalans que som dels pocs que vivim a la península que tenim un deix europeu. L'oreneta va i ve de l'Àfrica, organitzadament, amb una puntualitat digníssima, sense crits, sense espeternecs, anant i venint amb un estol que decora els núvols i els cels de l'hemisferi. Diuen que d'orenetes en queden cada vegada menys, com de catalans, perquè a l'Africa els paren trampes enormes. Què hi farem: aquella gent ha de menjar. El cas és que l'oreneta ens deixa a les portes de la tardor i ens revisita un cop se'n van els primers freds. Això és magistral. Això és fabulós. L'oreneta ens abandona regalant-nos un llarg hivern de soledat i silenci. Això és el que haurien de fer molts dels que són amb nosaltres però que no són com nosaltre: anar-se'n després de l'estiu i regalar-nos un llarg i plaent hivern. Llavors ja podrien tornar cap als vols de la primavera. I així anar fent. La gent com nosaltres es mereix un hivern reposat, civilitzat, sense aglomeracions i cridòries, sense barriges i barreges, un hivern entre nosaltres, un hivern per coure castanyes al foc a terra, un hivern per fer moniatos, un hivern per explicar contes a la vora del foc, un hivern per dur esclops, un hivern per cantar nadales i anar a la missa del gall. Sols, sense els forasters i les orenetes. Sols, amb nosaltres, entre els que som com nosaltres. Un hivern catòlic i apostòlic i romà. Un hivern com els d'abans. Un hivern madur. Llavors, sí, ja vindria el final del fred i obriríem les portes a les orenetes i els altres.

dissabte, 22 de setembre de 2007

En Pericus, gent de vida

En Pericus és un carnisser dels d'abans. Els carnissers han de demostrar que la carn és lo millor que pot menjar-se, i és per això que en Pericus és un home cepat, de coll ample, de braços grossos, d'aspecte més aviat tirant a germànic. En Pericus té el cap pelat i un bigoti ample que li confereix un aspecte saludable, vigorós. Es la carn, amics. La carn fa aquestes coses: et reforça, t'expandeix, et dóna delit. Quan entres a Can Pericus el primer que diries: "m'ho quedo tot". Aquell establiment, sobretot el de la Plaça, convida a anar-hi amb un carretó i anar carregant. Si encara fos viu en Pere de les hermanites, li donaries un tanto perquè carregués tota la botiga de Can Pericus: que si entrecots, que si llonzes, que si botifarres, que si pernils, que si fuets, que si llonganisses. Can Pericus és un tot. Es la Catedral de la Carn. Es l'Arxiprestat dels Embotits. Es la Basílica dels Formatges. A Can Pericus s'hi ha d'entrar fent reverències i dient: "Gràcies, Pere Roca, per tot el que ens ofereixes, i per tot el que fas per alimentar la nostra ànsia carnívora. Quan s'entra a carnisseries com a Can Pericus el primer que fas és felicitar-te per no haver deixat el recte camí: nosaltres no ens veureu mai de forma voluntària abraçant la fe guerxa dels vegetarians, l'heretgia de les verdures, el mal camí dels que reneguen de la carn. Deu Nostro Senyor ens ha fet carnívors i és això al que anem. Sempre hi quan no siguin temps de quaresma que llavors, mal ens pesi, ens hem de contentar amb el bacallà i altres productes de marina. Però a Can Pericus, i mentre no sigui de Quaresma, és el lloc on hem d'anar per seguir essent fills de Déu. Per què? Senzillament perquè, quan siguem grans, volem ser com en Pericus: gent fornida, gent de gruix, gent, en definitiva, i com s'ha dit sempre a la nostra terra: de vida. Gent de vida: en Pericus.

En Jaume Roura és un dels nostres

En Jaume Roura e' de Banyoles i, per tant, tot pagat. Que un de Banyoles vagi a Girona a donar un vol és lo me' normal del món. Que de Girona vagis a la Plaça del Vi, tabé e' ben normal. Es veu que a la Plaça del Vi hi havia un grup de gent que estava emprejada per la visita d'un carcamal. Què hi vos fotre! En Jaume Roura es va posar alguna cosa per barret. Si Cal Gorrista hagués estat obert, en Jaume Roura s'hauria posat una gorra o un barret, però com que la botiga fa temps que és tancada, es va posar un drap. La gent es posa el que vol per barret. El carcamal que feia emprejar la gent amb la seva visita acostuma a dur gorres de militar. Això sí que e' lleig, això sí que empreja: gorres militars, trajes militars, boines militars. Es veu, diuen, fan córrer, que en Jaume Roura va calar foc a una foto del carcamal. A nosaltres ens hauria emprejat que en Jaume Roura hagués calat foc a fotos d'en Vilarubies, d'en Curto, d'en Mateu, d'en Comalat. Però, vos que t'ho digui? A mi plim si crema fotos d'una pareja que a nosaltres ens empreja. Però es veu que hi ha un tinglado lleig i fosc que es diu l'Audiència Nacional, un lloc que tenen la pell molt fina, i molta mala llei. Aquests de l'Audiència han cridat en Jaume Roura a Madrid a declarar i tot per haver cremat un retratu d'una pareja que a nosaltres, i a n'en Roura, ens empreja. L'any 1714 familiars d'aquesta pareja van calar foc a Catalunya, van arrasar la terra a sang, ferro i foc, van cremar Xàtiva, van cremar Manresa, Sallent, Viladrau i Arbúcies, van tallar el cap a n'en Moragues i el van passejar per pobles i viles per fer un escarment de por. L'any 1714 la família de la pareja van aplicar el delme de sang, o sigui penjar a deu de cada cent sospitosos de rebel.lia contra la corona. Des de llavors: prohibicions, presons, saquejos, vexacions. Vet aquí. Qui ha declarat per tot allò? Quina Audiència Nacional investiga aquell fúria de sang, ferro i foc? Vés per on, que l'únic delicte que han vist és el d'en Jaume Roura. Un de Banyoles, un dels nostres. Des d'ara, i a partir d'ara, Xisca de Gardi condecora Jaume Roura amb el grau de Tinent de la Junta de Braços del País. Visca la Terra! Visca el nostre nou Tinent, Jaume Roura!

dimarts, 11 de setembre de 2007

La Mare de Déu de la Font

A Fontcoberta hi ha un lloc esplèndid i arrecerat que encara no ha caigut sota els queixals del portland. A Fontcobertat, tothom ho sap, hi havia uns senyors que tenien molta set i eren molt ganuts i eren capaços d'enquitranar Pla de Martís i el que convingués. El cas és que el paratge de la Mare de Déu de la Font s'ha conservat com el recorden els nostres avis i besavis, i com mena la tradició. Perquè hi ha molts que es posen el barret de tradicionals i serien capaços de vendre's la calaixera de casa amb tots els papers dels que els van parir i reparir. Però aquest no és el cas. El cas és que la Mare de Déu la Font és la Mare de Déu de la Font, un lloc sublim per passar-hi tota una tarda tastant un lloc que és un elogi de la vida, una presència dels temps remots, una silueta capaç de dur-nos cap enrere, ben lluny, viatjant pels territoris dels nostres avantpassats. A la Mare de Déu de la Font, lloc d'aplec i retrobament, hi ha una aigua miraculosa que ha guarit malalts de tota la comarca i part de l'estranger. Allà es netejaven les nafres i els pelegrins trobaven la salut. Es per això que algú li fa fer una poesia detallada i fonamentada: Es vostra confraria/medicina cordial/per curar de malalties/puix del Metje celestial/sou Vós la que pot quant vol:/Siau nostra advocada/Mare de Déu de la Font. Els amos del portland haurien de tenir-ho en compte per properes atropellades. Perquè aquesta gent va i ve, però sempre hi és, assedegada, afamada, disposada per trinxar el país i la seva gent, la terra i els seus animals. Nosaltres els vigilem. La destral de Xisca de Gardi defensa la tradició i cau, esmolada, sobre els qui volen esquinçar-ho tot.

dilluns, 10 de setembre de 2007

banyoles: bunyols i moscatell


bunyols:
350g. defarina
50 g. de margarina
20 g. de llevat premsat (de pa)
60 g. de sucre
0,5 dl. de llet
raspadures de llimona
3 ous
una mica de sal
1/2 copeta d'anis
1 culleradeta d'anis mòlt
1/2 culleradeta de coriandre
canyella en pols
oli per fregir
sucre per arrebossar



moscatell:
El vi de moscatell és un vi dolç obtingut amb aturada fermentativa per addició d'un altre vi, o bé amb una fermentació alentida i parcialment en ampolla, que fa que no tot el sucre esdevingui alcohol. La graduació és alta i el gust i l'olor recorden el mesc, d'on prové etimològicament el nom de moscatell, o moscat com es coneix a la Catalunya del Nord.

dissabte, 8 de setembre de 2007

Que tornin els anys 80

Amb Santi Vendrell recuperem, finalment, els anys vuitanta. Els anys vuitanta de Banyoles són els millors de la seva història. Són els anys d'una obra cabdal que va fer furor en l'arquitectura mundial: la plaça mal anomenda de la Vergonya i rematada amb un obelisc magnífic que havia estat envejat per totes les grans ciutats de l'esfera terrestre. Un obelisc que avui no sabem on és però que volem recuperat, reubicat i que torni a fer la funció de senyalar l'entrada a la nostra magnífica i invicta ciutat. Els anys vuitanta també ens van dur obres extraordinàries com ara la Plaça de les Rodes, d'una sensibilitat inigualable. Finalment, els anys vuitanta també van dur-nos un altre regal del qual hauríem de donar gràcies a Déu a cada instant: l'entapissat de fusta de l'Ajuntament. Tornaran els vuitanta perquè ha tornat, definitivament, la sensibilitat i el bon gust després de dies, i anys, de grolleries, grosseries i obres de persones fatxendes. La millor notícia de tot plegat, com ens recordava l'amic Vaqueta, és que Santi Vendrell ja és entre nosaltres, per cantar-nos, per enfebrir-nos amb la seva veu calidoscòpica. Després de la seva visita, els anys vuitanta ja seran definitivament aquí. Després del llarg i infructuós hivern esclatarà, rotunda i pletòrica, la primavera permanent. A en Santi el seguiran, com ha de ser, els grans artistes de la cartellera nostrada. Per què no la Feliu i la seva veu encomanadissa? I José Guardiola i el seu elegantíssim bigoti? I la família Picarol, i Salomé, i tants i tants altres!

divendres, 7 de setembre de 2007

En Quimet Duran

L'altre dia vaig trobar-me pel carrer a en Quimet Duran. Personatge fonamental de la Banyoles bàsica. Fa molts anys que el conec i el veig sempre igual: pulcre, endreçat i sempre amb la cartera d'escrivent de Can Silet sota el braç. De la cartera d'en Quimet hi pot sortir qualsevol cosa, és com el barret d'un mag. Quasi sempre treu coses relacionades amb l'exèrcit que mena i domina. En Farriol deia que els Manaies eren l'exèrcit a l'ombra del nostre país. Si és així, el capità general de la nostra reserva armada es diu Quimet Duran. Home bàsic de la Banyoles fonamental i fonamentada. En Quimet parla pels descosits i quasi sempre condueix i enfila la conversa cap al seu exèrcit a l'ombra. Els Manaies tenen llista d'espera perquè hi ha molts banyolins que volen formar part del nostre exèrcit secret: una cohort ferma i ordenada que avança pels nostres carrers custodiant la probessó dels Dolors. L'únic so que els acompanya és el repic majestàtic de les llances contra el terra dels nostres carrers vells. Ells avancen en silenci i amb una seriositat que fa pensar que han entrat en un trànsit dens i tel.lúric. En Quimet, al capdavant de la tropa llueix l'uniforme del capità general. Es l'únic moment de l'any en que el veiem silent, concentrat, sense la cartera de Can Silet. Es el moment de l'any on el nostre capità general condueix el nostre exèrcit secret, el de la Banyoles bàsica, fonamental, fonamentada. A l'endemà, el mateix home, torna a trepitjar els carrers, saluda gent, parla amb tohom, somriu, torna a ser el dirigent a l'ombra del nostre exèrcit secret: el que sempre pot sortir si van maldades. Això sí: consultant-ho abans a la nostra Mare de Déu dels Dolors.

El temps del vi

Ans la gent es feia el vi. Els pagesos banyolins guardaven una part del que venien, pel vi. El vi fa sang, el vi és bàsic, el vi no pot faltar en cap taula catalana. Això se sabia abans, ara hi ha molt de burro que es passa el dia tastant el vi. El vi és per fer-lo baixar i no pas per remenar-lo. Quina collonada és aquesta dels cambrers que te'l fan provar. Tu posa el vi, tu carrega el vas, i fes via cap a la cuina a buscar la manduca. En Bertus de la Barretina, que és d'un sentit pràctic que esclafa, et deixa l'ampolla al cim de la taula i tu espavila't. Per què? Perquè la Barretina és una fonda d'abans, sense noses i sense pulecres, tal com s'ha de ser. Ans el vi te'l deixaven a taula i no esperaven que fessis la comèdia de glopejar-lo com si fos un medicament. Els hostals xiscagardians per excel.lència no et maregen amb aquella pregunta postissa de "provarà el vi". Es clar que el provaré, fotut burro! I no només el provaré sinó que me'l galdiré tot. Cagomredeune. Ans la gent es feia el vi i per això sabia que amb el vi no es juga. Els de Mata anaven en comitiva cap a Garriguella. Trico-trico amb carros i tartanes. Anar a buscar el vi volia dir ser dos o tres dies fora de casa. Volia dir quedar-se a dormir a Figueres. Volia dir traginar-lo amb semals plenes d'abeies que resseguien el sucre perfumat de la garnatxa. Llavors la gent trepitjava el raïm, i el deixava fermentar a les tines. Llavors la gent tenia botes a les cases, i quan venia l'hora començava a omplir porrons. A tots aquells herois del vi se'ls hi empixava si estem parlant d'un collita del 83 o d'un gran reserva, o d'un xardonais del no sé què. Aquella gent vivia el vi. Aquella gent s'empitufava, s'engatava, anava una mica calenta d'oreies, anava servida, o, senzillament, anava avinada. Sense comèdies, sense postissos, sense mandangues. El vi ja surt a la Bíblia i, per tant, un respecte. Cada setembre, els que soms de la tòria pensem que vénen els temps del vi. El millor regal de Déu ja és entre nosaltres. Que s'apartin els que empregen, que volem beure vi.

Visca nosaltres i els que són com nosaltres!

Algun cosmopolita i multifaxions s'empreja amb el nostre comentari. Què hi vos fotre! Quina culpa tenim els de Banyoles de ser de Banyoles i, per tant, de ser del millor lloc del món. Si al cim tens parents a Sant Miquel, Esponellà o Galliners això ja és sensacional. I si, a més a més, soms catalans llavors ja no hi ha pas qui ens aguanti. No hi ha pas una cosa més trista, rònega, esquerpa i eixuta que els que es diuen "ciutadans del món". Perquè estan dient que no són d'enlloc, que no són ni carn ni peix, ni tu ni vós. Els arbres tenen arrels, els alls tenen forcs, les orenetes saben on han d'anar i on han de tornar, la gent endreçada coneix la casa on va néixer, i estima els qui els hi han donat els cognoms, els orígens, la fe i la identitat. Que trist ser un multiculti que prefereix una vianda del nord de Tasmània i no li pregunta a la seva àvia com es fan els canelons de Sant Martirià. Que trist no saber que Banyoles és irrepetible, i que ha de continuar essent Banyoles, i per tant diferent que Lyon, Nova York o Rènac d'Abaix. A mi m'agrada passar pel carrer Nou i trobar-me la Caterineta, els de Ca l'Asó, els de Can Bech, o anar a Melianta i trobar-me amb en Jep de la Brasa o en Pericus, o anar per la plaça i parlar amb en Ramon Masgrau o recordar que en aquella volta precisa hi vivia el Senyor Prat. Això és Banyoles: la seva gent, els seus carrers, els seus hàbits i costums, la seva personalitat extraordinària. Si vaig a París, vaig a buscar el que hi ha a París, si vaig a Camós, vaig a Can Garriga o a donar una volta per Sant Vicenç. Es per això que, amb orgull, amb tossuderia, amb ràbia cridem: "visca nosaltres i els que són com nosaltres". Perquè cadascú s'estima el que és seu, o el que té a la vora. Faltaria més. Per defensar Amèrica, ja hi ha en Bush i els seus, per defensar Banyoles i el nostre país, hi ha Xisca de Gardi i els seus. No us etivoqueu pas, seguirem, sense aturador, siguent de Banyoles, una manera com altra de ser catalans. Els multicultis aneu a menjar pastanagues de Kuala Lumpur, nosaltres: "amanit, entrecot i Juvé i Camps".

dimecres, 5 de setembre de 2007

Déjà vu

diumenge, 2 de setembre de 2007

Cent anys de Sendicat

El Sendicat de Banyoles, o sigui la Cooperativa Agrícola, ha fet 100 anys. Ara ja no són a l'antic edifici de la Ribó i Cia, o sigui a tocar el Monestir, ara són a l'antiga Can Callís de Borgunyà. Vam assistir a la festa de celebració però vam trobar-hi a faltar moltes coses i ens en van sobrar encara més. Els que porten ara el Sendicat sembla que no se'n recorden dels qui van trebaiar fort per fer créixer el Sendicat. A l'exposició ningú se'n recordava del ferrer, d'en Josep Hugues, i tampoc ningú se'n recordava d'en Tià de les oficines. I tampoc hi vam veure en Miquel de Can Caliru, del carrer Nou, que era l'encarregat de la farinera. Tampoc hi vam trobar en Miquel de Ca l'Anneta, el del molí fariner Lluís Alemany, ni cap notícia d'en Cargol, ni cap notícia d'en Ramon Soler. Quina exposició de centenari! Tampoc hi vam trobar un altre escrivent com en Josep Maria Massip (l'ocellaire) ni cap record d'en Rossendo Paralols, un altre escrivent. Vaja centenari. Ni cap foto de l'encarregat de tot plegat, en Pitu. Ni cap notícia d'en Bech. Tota aquesta gent va pujar el Sendicat. Tota aquesta gent es va deixar la pell entre les velles parets de la Ribó i Cia. Això sí, vam veure un tal Rovira, un noséquè de Pèrit Agrícola, sortir en un video per posar-se no sé pas quantes medalles. Vet aquí. Vet aquí que els que es colgaven de pols i de suor no sortien i, en canvi, hi veiem delegats de ministeri, corbates, llepons i demés enxufats. D'això se'n diu perdre les rels, d'això se'n diu no recordar pas res. D'això se'n diu calar foc a la pròpia història. Els del Sendicat, a més, van fer una festa oblidant-se de dues de les peces essencials de totes les festes del sendicat: tractors engalarnats amb la senyera i brunyols ben fets. Ai si Mossèn Dausà o els Carles s'aixequessin de la tomba! Us estirarien les oreies i us dirien el nom del porc. Vosaltres, però, a lo vostre: a oblidar, a no ser fidels, a llepar. Si seguiu així, fillets, segur que no fareu pas 100 anys més. Xisca de Gardi, en tot cas, segueix fidel a la vella idea d'un Sendicat pujat per Mossèn Dausà, per en Butinyà i per la resta. Visca la Terra! Visca de la gent de pagès. I mori, com ha de ser, el mal govern!

dissabte, 1 de setembre de 2007

Hem estat a Lourdes

Aquest istiu una petita secció de Xisca de Gardi ha visitat Lourdes. Deixem enrere els temps agnòstics, l'ateisme incivilitzat, el materialisme històric, el tansemenfotisme caduc. Abracem, de nou, la vella i prodigiosa fe catòlica. L'aigua del Pirineu queia des de les fonts antigues i nosaltres la recollíem en les clàssiques ampolletes que tenen forma de la Verge. Lourdes és això: un lloc per creure, per retrobar-nos i per tenir la sensació que som, ben a la vora, d'un lloc tel.lúric i potent que es diu Pirineu. Ja ho va dir Mossèn Cinto: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
Mes resta sempre el monument de Déu; I la tempesta, el torb, l'odi i la guerra, Al Canigó no tiraran per terra, No esbrancaran l'altívol Pirineu." Lourdes és això, el regal del Pirineu, la gran aresta que sobresurt enmig de les nostres muntanyes, el lloc pregon que explica el que som i que narra el que volem ser. Ells tenen els deserts, nosaltres l'aigua i les muntanyes, ells miren cap a la Meca i nosaltres, devots de Déu, contemplem les muntanyes de Déu Nostro Senyor, nord enllà hi tenim la capital de Lourdes, la nostra renaixença! Tard o d'hora, plogui o nevi, hi tornarem amb les torxes per caminar entre el silenci i la bondat.

Can Comerma, tanca

A Xisca de Gardi ja havíem donat detall que Can Comerma acabaria tancant. I així és. El baixant de Plaça perdrà una petita Catedral de les delícies. Ans, quan la gent era respectable i endreçada, anava a comprar bacallà amb en Pere. I durant tota la vida, quan la gent s'ha mantingut endreçada i respectable, hi ha comprat grana de tota mena. En Pere és l'home bo que tothom voldria conèixer. En Pere saludava la clientela amb un cop de cap, amb una paraula amable, amb un somriure gens enfalagós. Xisca de Gardi el té entre els seus amics i entre els seus respectats. En Pere servia bacallà amb amor i dedicació, vestia amb senzillesa, mai deia una paraula de més, mai enfarfegava. Can Comerma ha estat, doncs, la casa de tots, la botiga de tothom, un lloc comú, un racó entranyable de Banyoles i la cantonada més prodigiosa del baixant de plaça. Xisca de Gardi camina. Xisca de Gardi avança pel baixant. Xisca de Gardi s'atura de Can Comerma, obre la porta, i crida un respectuós "a maria", llavors espera que l'home bo surti del seu cau, i, tot seguit, deixa anar un "Gràcies, Pere". Pel mig segle de sacrifici i bondat. Pel mig segle de paraules mesurades, de mirades humils, de servei bondandós. I tot seguit, Xisca de Gardi, abans de sortir de la botiga, repeteix "Pere, ja ho saps, pel que faci falta". I ens anirem cap a casa, moixos, amb el cap cot, i una mica nostàlgics perquè sabem que el grapat de cigrons que durem a la bossa seran els últims, i més deliciosos, cigrons de Can Comerma. Però, tot i així, cridarem, en l'últim graó del baixant: "visca nosaltres i els que són com nosaltres". Xisca de Gardi amb els nostres, com ha de ser, i Xisca de Gardi amb gent com en Pere que ens ha ensenyat que els nostres són, en el fons, la gent de bona voluntat.