dimecres, 31 d’octubre de 2007

Can Plami

Trobem a faltar això dels sifons. Un sifon és una meravella que sempre ens ha ajudat a passar les calorades. A Can Plami feien sifons i, per tant, eren de la mena de gent que neix, creix i trebaia per ajudar els altres. A passar l'istiu, a quitar-nos aquesta calor engavanyosa que corre per Banyoles, i que és una calor lacustre, adhesiva, enganxifosa, llepadora. Els sifons es tenien com a refresc i quan premies cap avall aquella palanqueta de no-res ja veies bufar l'aigua, ja veies com s'aixecava una escuma nerviosa i captivadora. Amb aquella reberveració del carbònic ja en tenies prou com per mitigar la set golafre de les canícules. Aquell doll esquitxador ja era quasi suficient com per anegar-te de sifon. Qui s'ho va inventar aquest magnífic contraset? Ningú ho sap, però els de Can Plami tenien la mà trencada de fer-ne. Feien sifons de toticolori, amb una ciència molt banyolina i molt enraonada. Llavors els repartien en tots els ultramarinos possibles. Perquè Banyoles, ans, era un afartament de comestibles i ultramarinos. A cada carrer hi havia una delícia d'aquestes per abastiment dels veïns, els saludats, les tietes monges i les monges mateixes. Perquè, ans, a cada carrer també hi havia el seu convent, el seu capellà jubilat i el seu seminarista a punt de missa nova. Total, parlant del sifons, a Can Plami n'eren uns mestres. I allò sí que feia goig de beure: un sifon acabat de repartir, amb el vas a punt pel subministre i aquella fressa considerable, quasi de gàrgara, quasi de cavall exaltat, que sortia del cor de l'ampolleta, d'aquella ampolleta revestida de plàstics de coloraines. I si aquell dia t'engrescaves podies remullar el vi amb el sifon i allò, amics nostres, era d'un tast extraordinari. No hi ha al món cap Priorat que pugui posar-se al nivell d'un Can Plami barrejat amb un Can Raulí, sifon i vi, per encanteri dels sentits. A Can Bernat, casa seriosa del menjar banyolí, encara pots trobar sifons i encara pots reviure, en un tres i no res, els dies gloriosos de Can Plami i els records heroics de la Banyoles mai vençuda. Aquesta ciutat que és nostra i que servarem, peti qui peti, per encant dels nostres nets. Visca nosaltres i els que són com nosaltres. Queda dit.

Comencen a aixafar Vilademuls

Aquest tren que té nom d'au espanyola ja el tenim a tocar la vora de casa. És un tren oruga que abans d'arribar ja aixeca els camins, trepitja la terra, emporlana els prats, enrajola la nostra vida, trinxa tot el que troba per davant. Ens servirà aquest tren mandanga per comunicar Banyoles amb la resta dels nostres germans de la comarca? No, de cap de les maneres. Aquest tren ordinari només serveix per anar a Madrid. A nosaltres, a Madrid, no se'ns hi ha pas perdut re. Què vol que hi fem a Madrid? Què s'hi fa, a Madrid? Hi ha la Torre de Pujarnol, a Madrid? A Madrid hi ha Can Ralita, Can Mateu o el baixant de Plaça? Ens hi trobarem l'Olivas, en Magí o en Ramon Masgrau, a Madrid? Ja pots comptar! De què ens servirà a nosaltres aquest tren estassabardisses i emporlana-padrines? De ben re. Nosaltres volíem el tren pinxo per anar a Girona a menjar un arròs a Can Lloret, o per menjar unes patates braves amb l'amic Vidal. Nosaltres 'nem a Girona al que anem i para de comptar. I vet aquí. El pitjor d'aquest tren és que l'únic benefici que ens porta és que ens ho rebentarà tot. Ja han començat per la dolça part de Vilademuls: aixecaments de terres horribles i una descomposició del paisatge que no té cap explicació de cap mena. El tren esqueixarà Orriols, Bàscara, Pontós, però també ens tocarà el rebre al Pla de l'Estany: Vilafreser, Terradelles, i diuen que volen malmenar-nos els prats de l'aplec de Sant Mer. Xisca de Gardi no ho permetrà pas. L'altre dia vam fer un cop de telèfon a en Kim Jong Il perquè s'ho agafi en consideració. En Kim, no confondre amb en Quim, ja ens ha dit que "a disposar, nois". I ja se sap que el seu "a disposar, nois" vol dir, pel cap baix, quinze o vint cabesses nuclears i dos o tres milions de coreanus. Amb això ja en tenim per parar els peus a aquest tren que ha entrat a casa sense que dingú l'hagi cridat. I els que no han set cridats, no són pas benvinguts.

divendres, 26 d’octubre de 2007

El Rei de les Mosques

Anit vam anar en aquesta cosa tan gironina, i una mica tronada, de les mosques dels periodistes. Diem gironina perquè allà dins no hi faltava dingú dels que manen i empregen, però hi faltava el bo i millor d'aquest país nostre. No hi havia el Gurú nostre, ni el director comercial, ni en Puput, ni en Llamaraques, ni en Pere de Can Mià, ni en Frederic Corominas, ni en Martirià Font, ni els músics de la Principal de la Bisbal. Faltaven els grossos i això no ho entenem de cap de les maneres. Faltava, fins i tot, en Bertus de la Barretina. Els de Girona es pensen que poden muntar coses amb els de sempre i això no va ni amb guetes. I els convidats, i els interessats i els premiats vinga a parlar i parlar, i a lligir coses, i a allargar la cosa. Quina mania té la gent de parlar pels descosits com si fossin falciots a punt de marxar. Tractant-se del gremi dels periodistes vam trobar a faltar un acte una mica més bèstia, més esparracat, més penja-i-despenja. No pot pas ser que els periodistes vulguin ser tan formals perquè és com dir que el Doctor Soler, el nostre bisbe Carles, organitza un acte amb estirabots i despenjaments. E que no faria per ell? Doncs tampoc fa pels periodistes un acte estirat, tibat, amb protocols i mandangues. Què carai, els proper any l'acte s'ha de fer a l'Andén o l'Ocell, per posar uns exemples, i ha de ser una festa carnavalesca amb espantaveies i serpentines. Amb xampany servit amb copes pompadour i moltes botes altes de xarol blanc. Vet aquí. En cabat, el millor de la nit va ser en Vadoret de Besalú, xiscagardià per excel.lència, que va estar fi, va fer riure, i va donar la nota enmig d'aquell velatori gironí de pompa, distinció i cops de cap.

dijous, 25 d’octubre de 2007

Mossèn Verdura

El Pla de l'Estany, aquest autèntic sisè continent molt per damunt de tots els altres, té una colla de sants barons que no se'ls acaba. Són molts els paisans nostres que han sorprès les multituds amb la seva ciència infusa. Si el Pla de l'Estany tingués un Boulevard per honorar els seus grans ens haurien de donar una mica més de comarca per ficar-hi tantes petjades il.lustres. De fet, no ens enganyem, una mica més de comarca ja la tindríem si els altres no fossin tan gasius. O és que el Torn no és nostre? O és que la Vila de Mieres no és una germana nostra? I Sant Ferriol sencer no està ple de germans de la nostra sang? I Besalú, el nostre call banyolí per excel.lència, tothom sap que és molt més plaestanyenc que garrotxí. Fins i tot Torteià és nostre i la Mare de Déu del Mont tabé. Bé, on estàvem, conxo? Ah sí, amb els il.lustres comarcans! Entre ells un capellà traspassat, malaguanyat, de nom Mossèn Verdura. Un avançat al seu temps. Un capellà amb guitarra i estudis de grabació, un capellà que composava, un capellà que havia creat el seu propi personatge radiofònic: Mariver, amb el qual va triomfar a les ràdios d'aquell temps. Home de missa, inquiet, bellugadís. Un home que, fins i tot, va batejar una cova de cap allà Martís amb el seu nom artístic: Mariver. Els altres tenien Marisol, nosatres teníem en Mariver. Els altres tenien capellans rancis, foscos, grisos, sempre emprejats, nosatres teníem un raig de llum com en Mariver, que vivia en la cèlebre població comarcana de Camós. Cèlebre perquè ha dat molta gent de les lletres i les ciències, com l'entranyable i desaparegut amic Maurici Duran, homenot que mereixerà, a Xisca de Gardi, un homenatge tamany Torre Nútrex. Perquè els fanguitos tenen la Torre Agbar i nosatres, nosatres, tenim la Torre Nútrex, torre que mai l'infidel gosarà atacar del contrari es trobarien lluitant contra l'exèrcit més organitzat i devastador del món: els nous creuats de Xisca de Gardi.

Fàbriques clandestines

Els de Banyoles soms com som i para de comptar. A la majoria dels nostres fabricants els hi agrada fer feina i no estar-se de romanços. Molts d'ells prefereixen viure en una clandestinitat sorprenent. Hi ha tallers, fàbriques i fabricotes de la nostra gent que no tenen rètols, ni cartells, ni cap mena d'indicació que expliqui què carai fan. És una manera molt nostra d'anar pel món. A les fàbriques, tallers i fabricotes de Banyoles i comarca el més normal és que sigui el client qui hagi de saber què fan allà dins, que hagi d'embardissar-se per camins impossibles, que hagi d'entrar de qualsevol manera i demanar per l'encarregat. A la major part de fàbriques, tallers i fabricotes, el client està una mica de més, quasi s'ha d'excusar per demanar per l'amo, quasi ha de demanar perdó per gosar fer un encàrrec o una comanda. A Banyoles i comarca no soms pas de gaires ceremonials, si fem les coses és per fer un favor, i si no, bona nit i tapa't. A la fàbrica de Can Surribes, imponent instal.lació del nostre orgull industrial, no se sap ni on d'has d'entrar, no sé sap si encara hi fabriquen, no sé sap ni si fan persianes o olis o farines. El mateix passava abans amb Can Durall o amb Can Lopes del Monestir, el mateix passava amb Curtits Pujol, amb la fàbrica de les gàbies, o amb el mataderu de Banyoles de tota la vida. Són només uns exemples d'una manera de fer. Ens agrada la clandestinitat, treballar cap endins, fer molta feina i que no empregin els clients, produir i no haver de perdre el temps amb la clientela. Ens agrada muntar una fàbrica i no tenir ni timbres, ni portes d'entrada, ni passadissos per les visites. Ens agrada fer i fer, però no pas explicar-nos, ni haver de passar el temps amb gent engavanyosa, carregosa, cridanera. Llarga vida als que es tanquen, monàsticament, entre quatre parets i ni ells mateixos saben dir què fan, com ho fan i perquè ho fan. Això sí: fan.

Martirià Font

En Martirià Font és un dels nostres il.lustres compositors de sardanes. En la nòmina de mestres de la composició els banyolins teníem en Rossend Palmada, de la soca dels Palmada del carrer Sant Martirià. A destacar també els dos germans Saderra, en Josep i en Manel, dos homes que si fossin de Manchester ja tindrien el títol de Sir o de Lord. A diferència dels altres tres, en Martirià encara és entre nosaltres, i per molts anys. En Martirià és nat a Bordils cosa que demostra, de nou, aquest caprici banyolí de néixer on vulguis que si ets de Banyoles, ets de Banyoles. Vet aquí. En Martirià podia haver nascut en qualsevol indret del gran món occidental però és dels nostres, per tant de Banyoles de tota la vida. A simple vista en Martirià és un senyor: vesteix amb l'elegància connatural dels vells i gloriosos músics d'orquestres, té un posat fi, té una bona perxa que sap vestir amb trajes clàssics. És un senyor de Banyoles, en Martirià. Si no l'has tractat mai i el veus a primera vista pots pensar que darrera el seu posat elegantíssim hi ha un home tibat. Però t'equivocaries. El Senyor Martirià és d'un tracte correcte, afable, fins i tot podríem dir que bonhomiós. Es un home de peu pla que pot conversar amb qualsevol. El senyor Martirià era un dels habituals tertulians de la plaça dels peixos. L'altre dia la gent del Foment va aprofitar el concert de música per a cobla per fer un homenatge molt digne i molt familiar a una figura com la del mestre Font. Si una cosa tenim els banyolins és que no ens cansem d'afalagar i homenatjar la nostra gent. El foment ja li havia fet un gran homenatge a n'en Martirià el dia de la sardana més gran del món. Però no està mai de més un altre petit homenatge, perquè els afectes, com les amistats, s'han de renovar, s'han d'anar prorrogant, convé que es vagin manifestant amb agraïment i a satisfacció d'ambdues parts. A Xisca de Gardi no li està mai de més que el poble ras, la gent de peu pla, la nostra gent, s'aixequi i es trenqui les mans per aplaudir en favor del senyor Martirià Font. La gent que s'ho mereix, s'ho mereix. I és per això que aquestes ratlles són per renovar, de nou, l'afecte infinit que devem a un compositor que ha fet pujar la Sardana molt amunt.

Assassins de gats

Corren temps foscos al carrer mossèn Baldiri Reixach. Un assassí en sèrie de gats actua al veïnat des de fa una temporada i la mortaldat és espantosa. L'última víctima, sí companys, és la nostra estimada Berta, la femella de tres colors que va entrar a formar part d'aquesta família fa gairebé dos anys. Que Déu la tingui en la seva felina glòria. La Berta va arribar a Xisca de Gardi protegida per la Isabel amela, que és una de les nostres musses. La Isabel li buscava sostre i Xisca de Gardi no s'hi va poder negar perquè aquella gata va ser un regal de la seva neboda, la Júlia, a qui vam prometre cuidar-la amb tots els requisits per a gats que fessin falta. La Berta era una gata desperta, viva com la fam, mare de dues gatinades, una de les quals es va perdre en una de les glaçades més punxegudes que es recorden a la comarca. De la segona en van nèixer cinc petits, quatre mascles i una femella. El primer que va sortir, en Ciscu, encara és viu però plora la mort de la mare. En Ciscu es refarà i nosaltres també. Però la cosa no pot quedar així. Xisca de Gardi ha obert una investigació i els indicis fan pensar que el culpable de les morts és membre d'una família molt coneguda de Banyoles. Fill d'un cognom que ja queda brut per a la resta del segle. Els matagats del carrer Baldiri Reixach actuen amb premeditació, amb crueltat, amb una alevosia menyspreable. Actuen furtivament, amagats rere la tanca d'un jardí. Esperen a l'amagatall amb una escopeta de balins carregada i apunten directament al cap. Veuen venir les pobres bèsties i les fulminen amb un tret precís. La mort és instantània, sobtada. Queden cossos inerts sobre l'asfalt i un fil de sang anuncia la fugida de la vida. Va passar amb la Rita, la gata de les filles d'en Joan i la Susi, de qui vam plorar la mort per accident; i ha passat, també amb la Berta. No han estat accidents. Han estat homicidis. No ha aparegut cap cadàver. Com tampoc va aparèixer el d'en Marcel, un gat que va estar de pas a casa i a qui encara avui recollim les cartes; ni el del pare d'en Ciscu, ni tampoc el del seu competidor en la batussa pel poder sexual del territori que va des de Can Belem fins a les hortes de Can Bota. Corren dies tristos a Xisca de Gardi però la cosa no quedarà aquí. Xisca de Gardi soms gent que ens eixuguem el cul amb qualsevol cosa, soms gent de condició vulgar, esparreca-camises, carnestoles. Soms gent que ens mirem les nenes amb cara de posa-me-la aquí que no tinc butxaques, soms golafres i egoïstes però no matem gats amb traïdoria. Xisca de Gardi vigila i tot ho veu. L'assassí caurà un dia o un altre i tot el menyspreu de la Banyoles popular li caurà al cim. Paciència, la venjança se serveix freda.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Mossèn Mel

Mossèn Mel es va guanyar la fama de capellà comunista a la parròquia d'Anglès. Hi va dir les misses tot just acabat de ser ordenat a la catedral de Castelló d'Empúries, estirat al costat de mossèn Joan Alsina, tristement assassinat a l'Amèrica dels generals furibunds. Mossèn Mel ja era un jove dret i fet quan va entrar al seminari. No tenia pas més de vint-i-tres anys i li costava de callar. En aquell temps, estava subscrit clandestinament a diverses revistes de cinema prohibides que deixava a mossèn Estela, un altre capellà dels que ens convindrien avui en aquests dies de desmesura, descrèdit i angoixa que vivim. Mossèn Estela era un bon home però vivia atenallat per la bogeria d'aquells anys de fred i grisor. Mossèn Mel, tot s'ha de dir, va encapçalar una petita revolta en un examen de no sé quina assignatura del seminari. Li demanaven, a ell i als seus companys de classe, que fessin una disertació sobre el comunisme. Mossèn Mel es va posar al capdavant de tots i es van negar a respondre. Li van comunicar al ccapellà docent que no respondrien aquella pregunta de cap manera perquè tenien la plena certesa que tots els papers aniririen a parar a la taula del comissari politic que la dictadura franquista tenia a Girona. De fet, anys després, quan era a Madrid estudiant sociologia en un altre d'aquells centres que tenia l'església, es va fer amic d'un altre seminarista que estudiava per a capellà castrense. I un dia, dinant, va saber de boca d'aquell company de sotana que tenia una fitxa al govern civil que l'dentificava com a comunista. Però no només com a comunista i prou, no: de comunista recalcitrant, que és com han de ser els comunistes perquè d'aquestes coses o se n'és del tot o no val la pena ser-ne.
D'aquella feta del seminari el van absoldre però de les d'Anglès se'n va sortir per ben poc. La primera la va fer durant el procés de Burgos, tot just acabats de condemnar a mort els activistes d'ETA que havia atrapat el règim. A l'hora de la pregària Mossèn Mel va demanar una oració pels condemnats i pels qui els havin condemnat. Es va fer un silenci espès a missa i al cap de res es va aixecar un tinent de la guàrdia civil enfurismat com no s'havia vist mai. Cridant com un boig va maleir els ossos del nostre mossèn comunista i no el va amenaçar perquè la dona l'estirva perquè s'assegués i perquè, segurament, devia pensar que al davant de l'altíssim s'hi jugava la salvació. El guirigall i la trifulga van ser monumentals però es va acabar aquí.
Mossèn Mel no en tenia mai prou. Amb trent anys i acabat d'ordenar, es dedicava a voltar pels pobles fent cinema-club. Hi projectaven L'Evangeli Segons Sant Mateu del cèlebre Passolini i en acabat en feia una reflexió explicant de quina manera s'havia de plantejar la relació entre l'església i el poble. Ell ho plantejva d'una manera molt senzilla, molt pròxima, molt de poble. Mossèn Mel reclamava una mica aquelles coses que fan útils la convivència i la llibertat de cadascú. Però allò no agradava i es va trobar que un dia, en un poble, no recordava quin, la guàrdia civil no el va deixar entrr al cinema. Al cap d'un temps castigat el van deixar que entrés a les sales però només li deixaven fer la presentació, sempre i quan fos una presentació tèbia, de plastilina, que no digués res. Ni aixís. A partir d'aquell dia Mossèn Mel va fer la reflexió al principi de les projeccions i com que els guàdies civils en aquell temps no gosaven d'interrompre els capellans, la cosa va anar tirant endavant. Però encara no estava tot acabat. Un dia, sortint de missa, ell enraonava confós amb els feligresos a fora de l'església d'Anglès i va sentir que, per darrera, amb la traïdoria dels assasins de gats, algú li deia unes paraules que li van quedar gravdes: «A tu t'engegarem un tret al cap i et tindrem llest». Mossèn Mel va quedar mort, li va venir un mal d'estòmac criminal i va suar una mica. Però tot allò es va acabar. Es va morir aquell senyor que feia disbarats des de Madrid i Mossèn Mel se'n va anar a fer de rector a Ridaura. Encara hi és. I vet aquí que, cada any, ve a banyoles per Sant Martiri`i dinem tots plegats a Can Comas. Mengem macarrons, canelons i vedella guisada i ens cruspim un flam per postres. Fem un cafè, parlem a la sobretaula i ell marxa una altra vegada cap a Riudaura perquè fa anys que prepara un llibre de fotografies dels camins de la Garrotxa. Nosaltres l'acomiadem amb un somiure i comencem a comptar els dies que queden per a la festa major de l'any que ve.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Salvem la Torre de Pujarnol

Hem descobert, amb un punt de desolació i ràbia, que la Torre de Pujarnol ha deixat de servir àpats. Aquest hostal era un mite pels xiscagardians. Allà hi havíem fet les més prodigioses de les trobades, prèvies a les nostres excursions vespertines. Era un bon lloc, la Torre, un lloc que s'obria davant les muntanyes més feréstegues del nostre país, quasi un punt de trobada de camins de bandits, maquis, assalta-diligències, carboners i acordeonistes. Des de la Torre es contemplava el verd més dur dels nostres boscos, els camins més impossibles, paisatges de basarda que feien de bon mirar una tarda on el sol ja va cap a retiru. Llamp me mati, han tancat la Torre, i amb ella aquella fonda de pedres veies, d'olor de cabra i de fusta rància, de bigues antigues i de lloses mil vegades trepitjades. La Torre tenia un aire de lloc inhòspit, obac, fosc com una ratera. Però sempre s'hi menjava bé, mai ens fallaven els de la Torre: ens posaven aquelles estovalles de quadres vermeiosos, pitits-pitits, i de seguit et portaven porrons, pa del bo, aioli, plates de cargols, un amanit de campionat, patates rosses com les de tota la vida, uns afartaments de carn que te'ls havies d'acabar per força, i crema catalana ben cremada. Si tenies sort podies asseure't en aquella taula rodona que hi havia just a la torre que dóna nom a la fonda. Quines campanyes que havíem fet en aquell racó de món. Si tenies sort, i els de la casa et deixaven, podies beure aquell cafè una mica aigalit a tocar la vora del foc, posant els peus sobre un llamp de soc de llenya. Si tenies sort veies caure la tarda sobre el muntanyam, reies, parlaves de quatre bestieses i acabaves considerant que, ben mirat, "són quatre dies". Te n'anaves de la Torre calent d'oreies, amb les galtes vermeies com les estovalles, amb el ventre content, i donant una última ullada a aquells paisatges dels nostres avis. La Torre ja no hi és. Però, mesells com som, ens resistim a admetre-ho. Tantes campanyes absurdes que es fan, la més important, la més sagrada ha de venir ara: Salvem la Torre, crida la gent del país, i que ens tornin els cargols, la carn a la griella, els petits morters d'aioli i aquell aire de ruralia que forma part dels nostres vestigis. Catalans, la Torre!

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Dilluns de Sant Martirià

El dilluns de Sant Martirià és el dia més prodigiós de les nostres festes. És un dia serè, una mica tristoi, però sempre amb aquella particularitat de ser el dia de gaudi i de festa exclusiva dels banyolins. El Foment de la Sardana, que és una soca robusta de la nostra tradició musical, ha santificat el dilluns de Sant Martirià com el dia de la festa grossa de la sardana. La festa grossa se serveix aquí en forma de concert de cobles, vestint frac i lluint les més delicioses composicions sardanístiques del nostre país. Si els Estats Units tinguessin la sardana a fe de Déu que la sentiríem cada dia, a cada hora, a les pel.lícules i en totes les coses que surten i brollen d'aquest llamp de terra occidental. Però es veu que la Sardana és cosa catalana i aquí més aviat tenim la tendència de renegar de tot allò que és nostre i considerar-lo, només, com una fruita mig passada i revinguda. Soms així, què hi voleu fer-hi! El cas és que un concert de música com el que hem gaudit avui és l'expressió més moderna i més rotunda a la que hem assistit en els últims temps. Ja ho deia el Gurú : "barraques és una cosa antiga, la sardana és una cosa moderníssima al seu costat". Escoltar la Principal de la Bisbal, per exemple, és un plaer inigualable. La Principal s'enfila, senyoreja les sardanes, converteix cada nota en un contrapunt de finor i elegància. D'ells hem escoltat una magnífica sardana del mestre Eduard Toldrà, compositor elevadíssim capaç de fer tremolar les parets del Pavelló. Però hem sentit, durant tota la diada, sardanes memorables com les del mestre Joaquim Serra, o també de compositors locals com ara el gran Martirià Font. El concert ha tingut un penúltim regal interpretat per les tres cobles majestàtiques que ens acompanyaven (Selvatana, Principal de la Bisbal, i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona) amb una fastuosa "Marxa popular catalana per a dues cobles i percussió") Finalment tocava memorar el mestre Morera i la seva Santa Espina. Himne patriòtic per a un país com el nostre que no valora el que té i el que és seu.

Sempre contra la Unió Europea

Ens escriu una banyolina des de Göteborg. Una tal Sweca. Què hi fa una banyolina de vint-i-tres anys perduda a Suècia? Doncs un Erasmus d'aquests. Quan ens assabentem d'aquest desastre només podem fer que aixecar-nos contra la gran nosa, i la gran mentida, de la Unió Europea. Volen tapar-nos els ulls amb una identitat nova i per aquí no hi passem. Volen obligar-nos a un himne que fa una mica de riure i a una bandera que no té cap mena de seriositat. Europa només és un continent de gent pulcre, endreçada, cristiana i ben educada. Això ja ens va bé. Sempre més Europa que pas altres bandes del planeta on regna el desori, la mala educació, les religions que no entenem de cap de les maneres i un blablabà que no ens interessa de cap de les maneres. Però una cosa és un continent per visitar o per admirar a la distància i l'altra una faula administrativo-política que no ens agrada, que no ens convé i que, al cim, s'emporta el bo i millor de les mosses del país a fer beques, estudis i coses rares. Això ja és imperdonable de totes totes i es mereixeria que estimbessim un burro-bomba a les portes del rusc d'abeies on creix això de la Unió. No hi ha més bon Erasmus que el que es pot fer a la Brasa de Melianta, a Can Siset fuster del carrer de Girona, a la Ca la Maria dels ais de Mata, a Can Babeca de la Plaça del Teatre, a Can Garriga de la carretera de Camós. Els nostres millors professors i mestres d'Erasmus eren en Maurici Duran i en Manel Saderra, ara són gent com en Joan Olivas, en Joan Vilardell o el nostre gurú en Pep. Això dels Erasmus s'ha d'acabar d'una punyetera vegada: cadascú a casa seva, cadascú amb les seves arrels, cadascú mamant els ensenyaments per a minyons que ens va regalar el mestre Mossèn Baldiri Reixac. Erasmus és un nom horrible que oculta una voluntat per fer d'Europa una cosa tova, neutra, àtona i malparida, un bony resclosit, agre, pudent, un camp ermat on no hi creixi cap rel, on ningú s'hi pugui sentir identificat. Contra la Unió Europea, contra la farsa del cosmpolitisme fat i rabiüt. I que la nostra gent torni a casa, que és on s'hi està més bé, que és on hi ha els agafadors i les nanses per seguir dempeus, sempre, sobre la nostra meravellosa terra.

divendres, 19 d’octubre de 2007

Els bessons De Palau

Els germans De Palau són la simetria més exacta que s'ha vist mai passejant per Banyoles. Si el seu pare fos viu, Déu l'hagi perdonat, els estaria pintant confosos entre els arbres de l'altre costat d'estany. Els De Palau han estat sempre una bessonada per ser contemplada d'un tros lluny. El passeig dels De Palau des de la casa familiar del carrer de Ponent fins a la plaça, i de la plaça fins a la casa familiar, és un espectacle d'ombres i contrallums, de moviments precisos i passes llargues. Els bessons de Palau tenen un caminar lànguid que s'aguanta sobre una estructura òssia, tan robusta com aparentment trencadissa. L'evolució els ha portat fins a una lentitud de moviments esquelètica, precisa i àgil, harmònica des de qualsevol punt de vista.
La gent ha contemplat sovint els germans De Palau amb una barreja de compassió i burla, tan injustes, i segurament tan absurdes, l'una com l'altra. Els bessons De Palau fan silenci a càmera lenta i deixen un rastre d'aire oscil·lant que desperta la memòria. Fan reviure temps reculats de quan l'aire de l'estany arribava fins al baixant de Plaça pel carrer de la Rambla i s'estenia, com per inèrcia, fins a les hortes del Monestir.
N'hi ha que diuen, qui sap si delirant, que si els ajuntessim, encaixarien formant un nou De Palau encara més alt, més esprimatxat i més delicat. D'altres, en canvi, allunyant-se de la teoria científica per quedar més a prop de la crònica negra, asseguren que una part de la casa familiar dels De palau al carrer Ponent, es va cremar per raons mai prou ben aclarides. Xisca de Gardi no ho sap però en qualsevol cas allà on abans hi havia una casa, cremada o no, ara hi ha un jardí. I que hi duri per molt anys. Hi ha comerciants que, veient-los passar, se'ls imaginen lluint les robes dels seus aparadors convertits en homes anunci. Tenen molta tirada els De Palau, és veritat, es fan mirar. N'hi ha, també, que xerren de com van pentinats, de les sabates que porten, dels abrics que carreguen a l'hivern, de la veu, de les orelles, de les bosses dels ulls i del nas. La gent fixa la mirada a les cames i no sap que és a les mans on guarden tot el testament de colors que va deixar-los el seu pare.

dijous, 18 d’octubre de 2007

Rafael Angelats i Juncà

Per Sant Martirià la bona gent de Banyoles troba a faltar un home excepcionalment bo: en Rafael Angelats i Juncà, de Can Pei del carrer de Girona. El senyor Angelats tenia un parlar reposat, cómode, que sabia acompanyar d'un somriure capaç de donar coloret a tota la seva cara un xic arrodonida. Crec recordar que quan somreia, en les galtes del senyor Angelats s'hi dibuixava el clot de l'hermosura, que en diguem per aquí, i també guspirejaven els seus ulls francs i dolços. Es feia acompanyar, el senyor Angelats, d'una pipa que donava sentit al seu tarannà d'home tranquil, de tracte llarg, de conversa fina i profunda. Al senyor Angelats, crec, li agradava la música clàssica: era un seguidor fidel d'en Bach del qual tenia tota la seva obra. I s'asseia, el senyor Angelats en aquella mena de sala grossa, que per ell era estudi, auditori i lloc per converses llargues. El senyor Angelats era botiguer i dominava el taulell amb la seva compostura d'home afable, que no va perdre mai, ni quan va pujar la seva família nombrosa, ni quan va ser a l'Ajuntament. El senyor Angelats, de Can Pei del carrer de Girona, era també un home de lletres. Com ho demostren aquestes ratlles que ell va escriure en el seu deliciós "Banyoles i la sardana": "la sardana és espontània. Cal només- coneixent les quatre normes elementals- notar un pessigolleig al cor quan sentim el cant de la tenora i trobar unes mans- amigues o fins aquell moment desconegudes, tant se val- que vulguin enllaçar-se amb les nostres i formar rotllana". Perfecte, deliciós, delicat. En aquest llibre de saviesa pregona el Senyor Angelats vessà el seu cor sobre la nostra dansa popular, castissa i nacional. Recordo una conversa amb ell, estesa, franca, captivadora al voltant de les escoles republicanes. Ell mirava cap al sostre i evocava els seus records de pantalons curts i corredisses. Era un tipus prodigiós. Aquest cap de setmana, quan toquin les tenores i flueixin les rotllanes, pensarem que ens falta un dels nostres. De la Plaça estant mirarem cap al carrer de Girona, i esperarem que pugi, com un regalim de nostàlgia, l'olor enlluernadora d'una pipa. Esperarem, ni que sigui en breus instants, l'arribada del mestre. I si ell no arriba, tancarem els ulls i el dibuixarem en el llibret dels nostres records. Al cel sia, afegirem tot seguit.

Can Comalat

Les festes de Sant Martirià em condueixen, necessàriament, fins a Can Comalat. Els Comalat sempre han estat gent elegant, en el vestir i en el tracte. A Can Comalat ni un crit, ni una paraula de més, ni cap gest estrafolari, ni cap excés que no convingui. Són gent que a base d'anar vestint els banyolins han agafat un posat i una prestància. No imagino cap racó de la botiga descuidat ni convertit en un campo de bravante. Can Comalat és la botiga endreçada, reposada, on totes les mesures hi són benvingudes. La gent, ara i abans, es vestia i es vesteix en algun raconet de Can Comalat. Cèlebre és el seu aparador: una entrada magnífica que eixampla el carrer Major i li dóna vigor, forma i alegria. A Can Comalat la mare m'hi feia anar per emprovar-me roba i jo sempre sortia d'allà feliç i satisfet, sobretot si és que sortia amb alguna peça que havíem comprat. Tot s'ha de dir que els Comalat tenien una llibreta on la gent que no tenia gaires quartos- com a casa- hi deixàvem a deure. Era la targeta de crèdit de Can Comalat, una mena "Senyor Lluís, e' que em farà el favor d'apuntar-m'ho". I el Senyor Lluís, el patriarca de llavors, sense fer cap esglai i amb un posat magnífic feia que sí amb el cap, i passava a apuntar-ho. Qui pagava a l'acte i qui ho feia a través de la llibreta, rebien el mateix tracte: d'una cordialitat exquisita, d'una familiariat extraordinària. La roba de Can Comalat sempre ha caigut bé sobre els figurins de la gent. El Senyor Comalat, el patriarca d'avui, té frases magnífiques per acompanyar la venda, com ara "aquesta americana té taulell" cosa que vol dir que té sortida, que es ven, que entra bé a la clientela. Quan venien les festes i tenies la roba de Can Comalat als peus del llit, sabies que t'acompanyaria una elegància natural. Llavors, amb els amics, ens retàvem per veure qui estrenava què. I si tenies un lot de Can Comalat el més segur, i el més probable, és que acabessis guanyant la juguesca. Les olors de les festes eren, invariablement, les de les primeres fulles caigudes i cremades, l'olor densa dels caballitos, l'olor densíssima dels canelons de la mare i, indefectiblement, la flaire dolcíssima de la roba de Can Comalat, la que se t'enganxava a la pell amunt i avall de l'Estany, que era el lloc de les nostres atraccions firals.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Atlètic-Celrà

S'ha de fer alguna cosa perquè el col·legi d'àrbits tingui una mica més en consideració el Club Atlètic Banyoles, un equip del qual em declaro a partir d'ara mateix, públicament, un fervent seguidor. I no es diuen pas perquè sí aquestes coses, sobretot si, durant anys, has estat un fervent seguidor del Club Deportiu Banyoles. Allà on érem. Resulta que dissabte el Club Atlètic jugava contra el Celrà. La nostra afició es va comportar d'una manera exquisida. No hi ha cap altra afició com la nostra en tota la regional planetària. L'Atlètic va començar fort, amb ganes, amb empenta, amb energia. Però el Celrà és un equip que no està pas a la nostra lliga. Potser perquè es van espavilar més a l'hora de fer fitxatges. Els jugadors parlaven en català però la claca que duien no semblava pas d'aquesta terra. Semblava gent poc viatjada, poc elegant, de crida fàcil, de sabates brutes, d'ungles mal pintades i de cultura popular minsa. Tanseval. El partit anava fent i ens van clavar el primer. Després va arribar el segon però l'Atlètic va seguir endavant fins que l'àrbit ens va expulsar en Marc Pastor. Aquell vailet, que no devia pas tenir més de divuit anys acabats de fer, ens el va fer fora per una jugada que no mereixia targeta vermella. Mereixia un homenatge. En Pastor va anar a tallar una pilota i el davanter centre del Celrà, un que portava el nou i que am prou feina aixecava un pam, de terra, li va clavar una coça que el va deixar distret. El nostre Pastor va seguir endavant. Llavors, uan va tenir la pilota fora del nostre camp, es va regirar i li va dir de tot. No li va pas dir més del que es mereixia però l'àrbit va pensar que li havia dit més del que tocava. I ja hi vam ser. Sense en Pastor en vam tenir un feix per aturar les embranzides d'aquells de Celrà i el resultat va ser un altre gol en contra. El seu davanter centre, el que portava el nou arrossegant per terra, va acabar expulsat al cap d'una estona però ja no era pas l'hora de fer-lo marxar. Era abans. És per això que Xisca de Gardi demana al col·legi d'àrbits que mediti sobre el tema, que faci una reflexió profunda sobre l'ordre de les expulsions. Si ens volen fer fora en Pastor, que ho facin, alabat sia Déu, però primer que n'expulsin un parell dels seus. On s'és vist!!

El Director Comercial ja graba

Se'ns acusa a Xisca de Gardi de gent rebentaire i esparreca-camises. És vritat i no direm pas que no. Se'ns acusa d'haver posat el dit a l'ui del director comercial de cine comercial banyolí: el perillós Doctor Albert Serra. Un tipus que ja amb Crespià i, posteriorment, amb l'efectista Honor de Cavalleria va demostrar una temptació i una deriva per convertir-se en un d'aquests Spielbergs de para de comptar que corren pel món. El seu cinema és d'una facilitat extrema pensats perquè el gran públic, l'immens públic, puguin devorar-lo sense haver de fer cap mena d'esforç. Res a veure amb Teen Paradise o la cèlebre Fiasco que representen, de veritat, la Voluntat Banyolina de fer cinema de part de bo com el feia el mestre Iquino o com el feia el mestre Senyor Orduña. En tot cas, deixem la controvèrsia perquè s'acosta Sant Martirià i tots els banyolins es mereixen una abraçada. El cas és que el Doctor Serra, amb rels profundes a Puigpalter, està a punt de perpetrar la tercera obra de la seva carrera fulminant. Una cosa dels tres reis que grabarà en terres ignotes d'Islàndia, a l'Àfrica, o sigui Fuerteventura, i a Madrid, que és una ciutat que no sabem on para però es veu que és plena de llet agre, taxistes mamons i gent enfiladíssima. En Serra s'etivoca. En Serra hauria pogut canviar Islàndia per Briolf o Sant Nazari. Hauria pogut canviar Fuerteventura per l'abocador de Puigpalter. I hauria pogut canviar Madrid per la Mota. Tres canvis que haurien suposat, d'entrada, un punt d'elegància, de saber fer, d'etiqueta de Can Comalat. Però no, vés per on. En Serra vol viatjar i, ai festa, a córrer món, i a fer dispendi a l'estranger. Per la propera pel.lícula, que ha de ser ultralocal o amb en Serra l'afeitem sense espuma, el director comercial s'ha de dedicar a retratar la comarca. I a fer gastu entre nosaltres. Ja n'hi ha prou de córrer món i de rondar-la, i de voltar com una virolla. Res enlloc com a casa, Serra. El glamur, amic, és al fang d'Esponellà, és a l'aigua pudenta de la Puda, és al nostre petit món.

Arriba Sant Màrtirià

Ja ho ha dit el Comitè d'Orriols: arriba Sant Martirià. Farà fred però ja fa tant temps que no en sentim que no hem parat atenció d'anar a comprar la roba d'hivern per estrenar-la a les fires. Perquè a Banyoles, la roba d'hivern, temperatures a part, s'estrena per Sant Martirià i no se'n parli més. Potser hi haurà col·lapses d'última hora a les botigues. Tothom demanarà samarretes empalfades, jerseis una mica gruixuts i abrics que facin goig. Els abrics de Sant Martirà han de ser còmodes i elegants. Són peces per lluir, per passejar fins a la Farga i fer un volt per la plaça. Diumenge serà un dia perfecte. Han dit que l'aire serà prim. Vestimenta al marge, la festa és època de menjars i ja fa dies que la gent està neguitosa. Les cuines es preparen per escalfar les cassoles a tota màquina. Els dinars de festa major, ja se sap, es pensen a foc lent. Però això serà diumenge.
El dissabte és per anar a dinar a Can Comas. Perquè a Can Comas s'hi va per festa major. És el salconduit per poder-hi anar tot l'any. A casa hi anem sempre per Sant Martirià. Macarrons, vedella guisada i un flam per postres. És el dia que ve en Mel, el mossèn que va casar els meus pares a Porqueres. En Mel s'estima més canelons de primer però els canelons de Can Comas també són una bona tria. Un altre dia en parlarem. En Mel és fill de la senyora Carmelita, Déu l'hagi perdonat, vídua de guerra. Era la perruquera que pentinava al primer pis del número tres del carrer de la Canal, entre Can sidro Petites i Ca l'Enriquet, just a sobre de la botiga de l'Annita Canadell. Els dinars de festa major a Can Comas són espléndits, són un bé de Déu de bondat, són un àpat beneït en una taula d'agnòstics recalcitrants que se senten alleugerits per la delicadesa d'un capellà que ho va ser de gran, quan ja ho va tenir tot vist i gairebé tot tastat. Mossèn Mel és una part indispensable de la nostra festa major.
En acabat, caminarem per anar a fer el cafè i allargarem el dia fins el vespre sense migdiada. Més tard anirem a sopar i explicarem, entre els amics, la nit del dia abans amb uns altres amics, molt amics, amb els quals haurem rigut, haurem parlat i haurem aturat el mastegar d'un entrecot ufanós per contemplar una cambrera o la xicota del d'una colla que estarà sopant un tros enllà. L'haurem notat caminant fins al lavabo. Potser anirà vestida amb uns pantalons que li resseguiran el contorn i farà bona olor. Passarà arrant de la nostra taula i farà voleiar una mica les estovalles. Mirant a terra, desapareixerà per la porta del menjador. Llavors es farà la vida un altre cop i tornarem a mastegar fins que torni. L'oblidarem, farem un carajillu i marxarem a les barraques per veure-hi algun concert que ens haurà recomanat en Joan de Camprodon. En Joan de Camprodon és un home savi, un entès, una sort, un tros de la immensitat de la muntanya enmig de la plana.
La festa seguirà amb passos petits fins a la nit del diumenge. Només en quedarem uns quants, més aviat pocs, els de Banyoles de tota la vida. Els que treballen a fora hauran demanat festa pel dilluns. Alguns, no gaires, s'hauran empescat una visita al dentista i d'altres, senzillament, no aniran a la feina perquè n'estaran tan tips que aprofitaran la data per acomiadar-se.
Passarà el diumenge i arribarà el dilluns. El dia serà plàcid, llànguid, esponjós. I es farà de nit de seguida, d'una manera tan natural que ni ens n'adonarem. Saludarem els de sempre i estarem contents de no veure cap foraster. Ens haurà agradat sentir que hi ha gent de fora que fa quilòmetres per venir, però el dilluns és una festa privada i a les festes privades només s'hi va amb invitació.
Amb la primera foscor densa de la nit del dilluns, l'espetec d'un petard ens avisarà per anar a veure els focs. Tothom tindrà pressa i el camí fins a l'estany estarà tan atapeït que ens recargolarem de ràbia preguntant-nos perquè en aquest poble tothom es recorda de Santa Bàrbara quan trona. Encendran els focs. La parròquia s'exclamarà per algun castell de colors mai vist i farà un oooooooohhh llarguíssim quan apareguin les palmeres de guspires ensenyant-nos un oasi al cel. Petarà la traca i aplaudirem. Marxarem una altra vegada cap a la Farga per fer-hi l'últim entrepà. Llavors, entre els sons del concert de fi de festa, anirem cap a casa pensant que, el dissabte, potser sí que ens havíem d'haver estirat una estona per fer la migdiada.

L'emèrit Viladiu

L'Emèrit Viladiu és fill d'un home savi conegut com el Doctor Viladiu, cardiòleg eminent que ha fet de Miànigues la seva baronia particular. Ser de Miànegues no està pas a l'abast de tothom. De Miànigues són la Mari Mar i en Jacint, el fill d'en Fèlix, la primera és un esqueix lleidetà que ha crescut en les terres toves del pladelestany i el segon és el fill gran d'una família de Miànigues de temps reculats i història llunyana. Però aquí parlem de l'Emèrit Viladiu, fill d'un home savi i germà d'un dels pocs xinòlegs que habiten a la nostra comarcada. En Viladiu té la mirada trista i un somriure molt i molt dosificat. Li agrada pensar les coses, li agrada mirar-se les coses, no és un mediterrà esventat que s'aventura a la primera de canvi, sap fer anar el cap amb una mentalitat germànica. L'hem vist fent una mica de tot: clavant cartells d'actes que ell mateix organitza, serrant candaus de bicicletes seves que havien estat fermades per lladres i bandits, duent samarretes amplíssimes que poden caure fins a l'alçada dels peus i pantalons deixats, duent macutos a tall d'esquena, grabant coses, muntant exposicions de samarretes, concerts, vernissatges, seminaris musicals. Si vols tornar a atacar Pearl Harbour o Puigpalter parla amb en Vila o amb en Francesc o amb en Viladiu, que són el mateix. Si vols casar-te i no tens núvia, ni família, ni para de comptar, parla amb aquest fadrí de Miànigues. Un tipus que munta Aphònica sense perdre la compostura i tot seguit ja s'apunta al deliri de Sonora. Si Banyoles vol anar a la lluna, i convertir-se en l'última superpotència de la cosmonàutica, en Viladiu està preparat per muntar naus espaials, reclutar astronautes, i comptar de 10 a zero en xinotibetà gràcies a la translació del seu germà Pau. En Viladiu, o en Francesc, o en Vila, com se'l coneix en diferents ambients, encara té temps d'ajudar en l'extremat muntatge de l'Atlètic Banyoles i convertir-se en massatgista dels nostre gladiadors sorrencs. El món ha de ser complert, i per demostrar-ho en Viladiu, en Francesc, o en Vila encara té temps de demostrar la seva ciència més amagada: la cuina. Perquè, en el fons dels fons, en Viladiu, en Francesc o en Vila, com se'l coneix en tots els móns possibles, el que sap fer de veritat és cuinar. Et cuina un plat per menjar, una exposició per veure, un concert per gaudi de les oreies. Roma té el Papa, Nova York no té res, Londres té el Doctor Watson, Barcelona les xancletes, i Banyoles, sí, la nostra capital demostrativa té tipus com en Francesc, en Vila, en Viladiu, o l'emèrit Viladiu que fan el que vulguis, quan vulguis, i com ell li doni la gana. Vet aquí.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

El Senyor Barjau, mestre i poeta

Vam conèixer el Senyor Barjau, fa temps, a les sobretaules de la Brasa. El Senyor Barjau és un home d'una elegància finíssima, d'un verb precís i reposat, d'una mirada tranquil.la. El Senyor Barjau és alt i camina amb el cap ben dret, més que d'aquest país el Senyor Barjau sembla de l'Europa profunda, d'aquells confins on la gent és educada, pulcre i parla sense estirabots ni escarafalls. Amb el pas del temps hem mantingut amb el Senyor Barjau una amistat enraonada a base de salutacions cordials, bons desitjos i converses amables. És l'amistat enraonada que qualsevol persona endreçada hauria de procurar amb els seus conveïns. El Senyor Barjau fa trenta anys que viu a Melianta i li fa por que aquest raconet dolç de la nostra comarca esdevingui una urbs massificada i sense cap mena de gràcia. Potser per això el Senyor Barjau ha escrit un poema que es diu Melianta. En té un altra que s'anomena "Oda a Banyoles". Ell mateix comenta "mireu si n'hi d'ignorància al món, quan a un li vaig dir que havia posat aquest nom al poema, sabeu què em va preguntar? Em preguntà "què és una oda?". Ho explicava el Senyor Barjau sense rancúnia, sense voler-ne fer sang, però sabedor que ell s'ha passat molts anys a les aules precisament per combatre aquesta pesta de l'ignorància, que és una epidèmia que ens corca per dins, que bauma les soques de la nostra cultura. Al país hi ha un 42% de tipus que no llegeixen ni un sol llibre a l'any i queden tan frescos, i tan campantes, i aquí no passa res, i avui pau i demà glòria. Sort en tenim de personatges com el Senyor Barjau, que escriuen poesia, que no han oblidat les seves paraules de mestre, que esforcen les hores dels seus dies condemnant i perseguint la malària de la ignorància. Alt, prim, tocat amb una gorra, recollit en les seves ulleres de professor el Senyor Barjau és, encara avui, una silueta del gran magisteri d'aquest país. Home occidental camina una mica més enllà de tots nosaltres, obrint camí cap a la raó i la saviesa.

dissabte, 13 d’octubre de 2007

En honor a Sant Martirà, el nostre Sant Patró


Ja s'acosten les nostres festes, les festes de Banyoles i de tota la seva rerecomarca. Les festes en honor a Sant Martirià ja són al cap del carrer. Perquè les festes d'agost, que ningú s'enganyi, són un entremès per esperar la Festa de veritat. Alguns es pensen que Sant Martirià és la festa de la Sardana, altres es pensen que Sant Martirià és un recinte ple de barraques. Ni els uns, ni els altres, l'encerten. Sant Martirià, senyors, és una festa en devoció, en honor, al nostre patró. Un home que reposa al nostre Monestir i al qual li devem favors extraordinaris. Quan a la nostra comarca hi havia un eixut, la gent traginava l'Arqueta amb les relíquies del sant fins al nostre Estany. Allà es resava i es demanava aiga per calmar la set de la terra. I a fe de Déu que el patró ens regalava aiga a dojo. És per això que els banyolins de bona voluntat recordem el sant, i és per això que l'acte més important de totes les festes és l'ofici que es fa al Monestir. Aquest i cap altre donen sentit a la devoció extrema que la vila dedica a l'home que ens ha aixoplugat de les tempestats. Això sí, després de l'ofici ens regalem plaers més mundans, com ara les ballades de sardanes de la plaça que el senyor Parnau organitza amb fidelitat a la nostra dansa, les fires on els pares retraten la seva mainada damunt de les coloraines dels cavallitos, o les mateixes barraques que quan cau la nit es converteixen en un retrobament de tota la parròquia banyolina i comarcana. Després vénen els canelons, els àpats familiars, el xampany a discrecció, després ve qui estrena roba, qui es menja un Sant Marc de Can Boadella, després vénen les sobretaules, la visita a alguna exposició, tot plegat el disfrutar d'una festa que només és nostra. I que fem, això sí, en honor a un monjo que va morir a Itàlia però que reposa entre nosaltres.

dijous, 11 d’octubre de 2007

Salveu-me a mi que sóc de Banyoles

En Farri, l'inimitable Jaume Farriol, escrivia sovint sobre aquesta solidaritat interna dels que soms de Banyoles. Ho expressa a través d'una anècdota fabulosa: un grup de gent havia caigut a les aigües del nostre estany, no sabien nedar i, per tant, demanaven auxili als que es passejaven per la vora de l'aigua. Un dels nàufrags, espavilat i oportú, cridava als possibles resctatadors: "salveu-me primer a mi, que sóc de Banyoles". No sabem com acaba l'anècdota però queda clar que l'home en qüestió apel.lava a l'instint banyolí de socors mutu. Els de Banyoles soms els de Banyoles, és a dir membres d'una societat tribal, d'un entreparents que explica les múltiples connexions sanguínies que hi ha entre tots els barris de la ciutat i entre la vila i la seva rerecomarca. Queda clar: ser de Banyoles més que un orgull és una sort. Perquè sempre trobaràs un o altre que t'ajudi, que et prengui en consideració, que et faci un favor per més estrambòtic que sigui. Ser de Banyoles suposa formar part d'una família extensa, encara que a vegades una mica baraiada. Si dos banyolins es troben en qualsevol confí del món, i es reconeixen com a membres d'aquesta fastuosa comunitat carnal, el més segur que un d'ells pregunti "ah sí, ets de Banyoles? I de quina casa, si és pot saber?". El si es pot saber sempre és una cua obligada i civilitzada a la pregunta en qüestió. El si es pot saber és un deix elegant, que engarlana la tafaneria i la fa més païdora. Tot seguit, l'altre acostuma a fer un reguitzell d'explicacions: "sóc de Cal Gorrista, la meva mare és l'Esperança, i el meu pare era aquell xòfer de la Teisa que va guanyar l'última quina del Banyoles". Per posar un exemple, inventat però perfectament realitzable. Tot seguit el tafaner relliga la seva família amb la de l'interrogat amb una afirmació inequívoca "Doncs em fa l'efecte que tu i jo devem ser parents". I comença, tot seguit, un enfilall embolicadíssim de raonaments "Si la teva mare és l'Esperança vol dir que una seva cosina, la Quimeta, és una cosina de segon grau del meu pare, que és aquell que va prendre mal a les saques i va fer la mili a l'Àfrica". Costa, llavors, entendre quin és el parentesc exacte que uneix les dues persones: una cosina de la meva cosina germana va casar-se amb un nebot del meu pare". El parentesc és forçat però deixa entendre que entre aquells dos desconeguts hi ha lligam, raça, sang barrejada, hi ha, en el fons, la silueta d'una casa forta que, en un moment o altra de la història, va aixoplugar un mateix avantpassat. I és això l'important. I aquest entreparentesc fluix, tou, forçat solda entre els dos una amistat forta: soms de Banyoles, soms entreparents. I llavors, tan un com l'altre, saben que si algú cau a l'Estany l'altra saltarà per salvar-lo. Encara que no sàpiga nedar. Es allò que Xisca de Gardi bategem amb el "Visca nosaltres i els que són com nosaltres". I qui diu un de Banyoles, diu un de Vilavenut, un de Mata o un de Borgunyà. Perquè soms, tots plegats, un socors mutu, una assistència permanent, un favor que s'ha de fer perquè toca. D'això se'n diu identitat. D'això se'n diu comunitat.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Un artista anomenat Boadella


No ens referim aquí al saltimbanqui, sinó a un artista plàstic que exposa en els nostres pal.ladars. Ell és en reeduca en el gust. Ell ens civilitza a través de les seves instal.lacions efímeres, autèntics poemes visuals per ser tastats i per convertir cada racó del nostre pal.ladar en una galeria d'art. A qui ens referim? A l'escultor miniaturista. Al creador de les textures. Al dipositari de la fórmula secreta més ben travada, guardada, i llegada d'aquest món: la Tortada de Banyoles. En Boadella fa tortades amb un sentit minimalista de la pastisseria. No les industralitza, no les converteix en objectes de sèrie. Cada peça és una aventura inèdita, cada tortada és un punt i a part, cada tortada és un regal que Boadella fa a la ciutat i els seus habitants amb una dedicació irrepetible. A en Boadella no li agraden les produccions massives, els aparadors plens a vessar, les comandes multitudinàries. Ell ha nascut per fer peces limitades i és així com hem d'entendre la voluntat d'artista, de traspassar-nos, poc a poc, el gust per la civilització. Boadella es tanca en el seu obrador i allà aconsegueix el miracle d'agafar quatre ingredients selectes i convertir-los en un petit i delicat monument. La botiga quasi sempre se'ns apareix buida i desolada. Això sí neta com una patena i amb un punt d'elegància occidental. Però la pastisseria només és un lloc de trànsit entre l'obrador dels miracles i el públic ansiós de provar una nova contribució a l'arquitectura de la vida. Si en les tortades Boadella ja toca el cel amb els seus dits d'artista, amb els Sants Marcs acarona els núvols i combrega directament amb l'estratosfera. Els sants marcs no estan a l'alçada de tothom, s'han d'encarregar, s'hi ha d'anar allà en persona i encarregar-los, i tot així participar, com no pot ser d'altra manera, del caprici d'en Boadella, és dir el caprici que tot artista ha de tenir. Perquè la indústria és l'encàrrec forçat, obligat, l'art, en canvi, depèn de la voluntat del creador. Aquesta és la gran diferència. Alguns pobles tenen panificadores, Banyoles, la dolça, té Can Boadella, Can Poc-i-bo i Can Ciurana. Aquesta és la diferència entre el fang i el fenc, entre una guixada a la paret i la Capella Sixtina, entre la barbàrie i l'ordre benentès. Si Banyoles ha progressat, ha innovat, ha excel.lit és gràcies a benefactors com en Boadella que ens han portat pel bon camí del dolç i la dolça. Amèrica té el dòlar però nosatres, nosatres, nosatres, tenim la Tortada. Ce la vie!

El cas del cigne de l'estanyol

El cas és que ahir, després del futbol, vam anar al Puig d'en Colomer amb una amiga molt manyagoia que tinc per veure l'Estany. D'allà estant, en silenci, vèiem arribar els gavians pujant agrupats pel Passeig Mosèn Constants. Els diumenges d'octubre al costat d'una mossa d'ulls clars tenen el gust d'un caramel de Ca la Brugada. Ens vam quedar quiets fins que va passar l'últim ocell i quan els vam veure tots, des de lluny, reposant sobre l'aigua vam baixar per anar-los a veure de prop. Passant per davant de l'estanyol, la imatge d'un batalló d'ànecs de collverd ens va fer canviar d'opinió. Era molt millor quedar-nos allà mateix.
Si parlem de persones, es pot dir que érem sols. Hi havia una família però es fa difícil de dir que fossin humans. Vam seure per contemplar els ànecs. La filla gran de la família, una nena de dimensions desproporcionades, enorme, gairebé alta com nosaltres, pertorbava la calma amb un trepitg desordenat sobre la riba que feia trontollar els arbres d'una manera molt perillosa. La nena perseguia els ànecs amb una descoordinacio lamenable, alarmant, que son pare no era capaç de corregir. D'en tant en tant li feia algun crit però la criatura no cedia.
Asseguts a l'escaló dels arbres, allà on es podria dir que hi ha la graderia per seguir el concurs de pesca, ens guaitàvem l'escena amb una barreja de comprensió i llàstima. Comprensió per la nena, que no semblava pas que girés gaire rodona. I llàstima pel pare, per la cara de compungiment que traginava i el feix que li havia caigut a sobre.
Entretant, voltant per la part de l'aparcament que queda a nivell de la Masia i la carretera que volta l'estany, sense perdre de vista l'aigua, hi passejaven un cigne majestuós, una oca poruga i un ànec collverd. Eren la directiva del SAAB -Societat Aquàtica dels Ànids de Banyoles- que representa$ les tres comunitats de l'estanyol, ànecs muts a part, que no són pas muts, només parlen entre ells i quan no hi ha ningú pel mig.
Allà on érem. Al cap de res va arribar un home amb un cotxe blanc i el cigne, l'ànec coll verd i l'oca poruga es van posar a bramar de cop. Llavors va baixar el conductor, va obrir el maleter i en va treure una saca de blat de moro trinxat. Vet aquí perquè bamaven. Era l'hora de sopar. Els hi va servir allà mateix, va advertir la nena grandiosa que no els emprejés, i va baixar fins a la riba per servir la resta de la parròquia.
Llavors ens vam estar allà una estona amb ell. I ens va explicar un cas lamentable que no pot pas deixar pas indiferent a Xisca de Gardi. Ens va dir que encara no sabia com havia sobreviscut el cigne després del que li havia passat. Es veu que un pescador, romanès segons sembla, li va llençar un ham mbolicat amb un tros de pa i la pobra bèstia se la va empassar. El nostre amic del blat de moro trinxat va povar de curar-lo però no se'n va sortir. Va avisar els forestals, els dels aiguamolls de l'Empordà, va moure cel i terra. Però la pobra bèstia patia. No es deixava agafar. Semblava un cas irecuperable però qui sap perquè, el cigne se'n va sortir i diumenge menjava blat de moro trinxat com aquell que res. Al cap de poc ens en vam anar perquè vam agafar gana i marxant, pensàvem que aquest romanès no sap pas amb qui se les juga. Primer perquè a l'estanyol del Vilar no s'hi pesquen cignes, ni peixos, ni s'hi va de nit, furtivament, per endur-se el canastó ple a casa. L'estanyol és el coliseu del concurs de pesca i el concurs de pesca que no ens el toquin. Aquí hi ha lloc per tothom però de pocaslotes no en volem pas. I a més a més, ves a saber com devia coure el peix. Segur que ho va fer de qualsevol manera.

Ja sóc tornat

Amics, acbo de tornar d'un viatge que m'ha fet adonar de la gran fortuna que s'amaga entre els prats, els boscos, els pobles i la humanitat de la nostra comarca. Ha estat un viatge en solitari, fet a poc a poc, amb calma, fet per assaborir la mandra sota les millors ombres del territori. Durant aquest temps, he pogut tastar les millors viandes des de Can Masonet fins a Cal Ferrer, els esmorzars de Can Selvatà i la textura incomparable dels bistecs de Borgonyà. He caminat pels camins de Vilademuls i he reposat a Galliners buscant notícies de les tres germanes que hi han fet llegenda. La comarca m'ha rebut amb delicadesa i també amb l'elegància dels platans que voregen la carretera al seu pas per Orfes. He pujat a la Torre de Pujarnol per retre-hi un homenatge sincer i silenciós. Per plorar-hi al davant de la porta tancada en memòria del millor arròs a la cassola que Xisca de Gardi ha menjat mai. He passat per Palol i per Pujals i he arribat fins a Terradelles per saber les últimes notícies de l'Empordà, que han estat moltes però lleugeres. M'he presentat coma emisssari de Xisca de Gardi als racons més deliciosos d'aquesta part del món. I he proclamat el nostre nom al Pla de Sant Nicolau perquè s'estengués en totes direccions. He fet un viatge sense mirar enrere per tornar i somriure just en el moment que, en l'últim tram de la tornada, he albirat la plana i l'Estany. He estat fora i ara, óc content d'haver tornat.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Premit pel de Cal Cisteller


En Joan Olivas, de Cal Cisteller, del carrer Major, ha tingut un premit. El de la flama de la llengua cosa que vol dir que el de Cal Cisteller ha trebaiat fort pel català. Cosa que vol dir que el de Cal Cisteller ha trebait fort pel país, la seva cultura, la seva gent. En Callís de la Mesa Cívica té un nosequè d'exageració italiana. L'home tendeix a organitzar actes recarregats, llargs, matussers. Ho fa seguint aquella generositat despresa de la gent de la comarca, la d'aquells que et posen més fato en el plat del que podria encabir el teu estómac. Vet aquí. El cas és que hem saludat i hem aplaudit el de Cal Cisteller. L'Olivas és, en fons, un vailet: té cara de murri, cara de pocasolta amb pantalons curts, i avui ens ha dedicat, a tots plegats, un discurs fabulós, magnífic, un caramel als llavis, una salutació cordial retocada amb conyes magistrals. L'Olivas és així: anava per home discret però ha acabat destacant. Perquè els homes discrets quan es posen a trebaiar acaben fent coses importants. L'Olivas és amic de Xisca de Gardi. L'Olivas és un campió del teiatru, del fart de riure, dels escrits essencials, de la paraula magnífica, de l'anar i venir, de la Revista de Banyoles, del país de tota la vida. L'Olivas és un mestre i ell, alabat siga Déu, no ho sap pas. L'Olivas és nervi d'una família dedicada en cor i ànima en això de la comèdia: els seus oncles que van haver de marxar cames ajudem-me per culpa d'en Franco i dels nazis que l'ajudaven, un descendent seu va ser el fenomenal Martirià Coll inventor del TEI de Sant Marçal i un altre nebot seu seu és l'Oli, cosa que ja no mereix cap definició perquè estem buscant en el diccionari la paraula adequada. L'Olivas és un senzill-extraordinari, un impecable humil. Volent quedar sempre en un segon terme ha acabat per excel.lir. Vés per on. En Solanes n'ha fet una glossa impressionant. En Solanes ha acabat, avui, batejat definitivament com a Solanes per obra i gràcia del targetó de la Mesa Cívica. Per fi, en Solanes ha acabat guanyant en Solana. I per fi, l'Olivas ha acabat superant el perfil ofuscat de l'home que hi era però no hi era. Avui Xisca de Gardi s'ha partit les mans per aplaudir la llengua, la cultura, l'estima pel país i el bon fer de les coses. Visca el de Cal Cisteller. Visca l'home que, durant els anys més tenebrosos, s'ha dedicat a guiar-nos amb la seva llanterna màgica. Visca tots els farts de riure i els moments emocionats que ens ha dedicat. Visca un amic. Visca un patriota dels de veritat. Més de veritat que la carn de perol i els peus de porc dessossats. Visca l'inimitable, l'inigualable, Joan Olivas. De la seva mà la flama seguirà cremant, forta, altiva, potent. Endavant les atxes, Joan.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

En Mostafà, tabé

Escriure de pressa i corriguent, té aquestes coses. A vegades te deixes coses, a vegades te deixes gent. Parlàvem de la de Can Teixidor del Terme i ens hem deixat un banyolí. Un xiscagardià d'adopció i de devoció. En Mostafà Shaimi. Aquest vailet es veu que va néixer al sud dels suds. Però després va venir per Vic i va dir: això de ser català està prou bé. I tot seguit es va fer català. En Mostafà fa segles que parla català millor que el senyor Rossell de Fecsa-Endesa, millor que el senyor Juan Antonio Samaranchs, amic personal del nostre batlle, millor, per exemple, que el senyor Clos, el senyor Hereu o que el senyor Javier Trias. En Mostafà treballa més pel nostre país que tots aquests arreplegats junts. Nosatres el saludem, nosatres el tenim per un dels nostres. I ara, tabé, l'han emmerardat per fotre foc a una fotocòpia d'una afoto. En Mostafà és de Banyoles i és del nostre país. En Mostafà és com un planter que hem comprat a fora però que creix i dóna vida al nostre hort. Es un dels nostres, i si toquen a un de Banyoles, encara que hagi nascut on li doni la gana, això ja passa de mida. Que ens el tornin, sinó l'anirem a buscar. I malo, malo, si hem d'anar a buscar-lo. En Mostafà és dels nostres i per això el volem lliure i tan campante. Com qualsevol patriota que s'estima la nostra terra.

La de Can Teixidor del Terme

Aquests espanyols estan començant a tocar-nos el bolet. En tenim la pipa plena. Ens estan emprejant com una abeia. Aquesta barraca de l'Audiència Nacional ja ens va tocar la pera quan van 'gafar els tres xavis i quan van gafar en Dalmau que, tot i no ser de Banyoles i ser de les Planes, era dels nostres. Al cap i a la fi, alabat siga Déu, jo tabé tinc rels a les Planes. Vet aquí. Aquests espanyols han tornat a venir amb les seves lleis del xurrero. Primer han cridat un dels nostres, en Jaume Planas. Què havia fet en Met? Re, ben re, com a molt calar foc a una afoto. Ara es veu que cremar una afoto és pecat, i és delicte, i és un mareig. Cordills, ells van calar foc al nostre país i aquí no ha pas pagat ningú. I una cosa és cremar un paper i l'altre, i ben de diferent, és sucarrar un poble sencer. Però es veu que cridant a declarar en Jaume no n'han pas tingut prou, els espanyols. Els espanyols són xuclasangs que ens voldrien a tots lligats, estassats, estarnaiats i socarrimats. Vet aquí. Després d'en Jaume ha vingut un vailet de Girona que es diu Stern i que no coneixem però que, segur, ja podria ser de Xisca de Gardi. Perquè nosatres soms una gran família, que acollim a tots els que siguin dels nostres. Visca nosatres i els que són com nosatres. Aquest és el nostre crit habitual i persitent. En Garson no és pas dels nostres i per això no el voldrem ni en pintura. Total que després de l'Stern han cridat a declarar més gent: gent de Girona, de Figueres, de Sant Feliu. I ja han arribat al límit absolut quan han cridat una de Can Teixidor del Terme. La Nuri. Tocar una descendent dels qui sempre han vetllat per la Festa del Terme, per Sant Nin i Sant Non, tocar la gent del terme ja ens sembla fer-ne un gra massa. El límit dels espanyols amb Xisca de Gardi es diu Can Teixidor del Terme. No saben pas amb qui se la juguen. No saben que nosatres podem cardar-ne una de grossa. No saben que Xisca de Gardi té les dents d'un lluci, té les urpes d'un gos de tura, té la mala llet d'un gat escaldat, té la mala jeia d'un senglar. L'han vessat, han fotut els peus a la galleda, aquests espanyols esparracats. Ara és el moment de dir. I de cridar ben fort: treieu les grapes del nostre poble i de la nostra gent. O sereu pell xai assecant-se en un estenedor de tercera. Vosatres només sou espanyols, nosatres hem tingut la sort i la benedicció de néixer catalans. No ens empastifeu, no ens toqueu la pera. I torneu-nos en Met Roura i la Nuri i la resta de patriotes l'únic delicte dels quals és calar foc a les fotos d'un que viu del cuento. Llibertat pels nostres, llibertat per tothom, llibertat per Banyoles, llibertat per la comarca, i llibertat, en definitiva, per la terra que cada dia es desperta amb un bon dia i se'n va a dormir amb un boranit. Visca la nostra terra lliure d'indesitjables.

divendres, 5 d’octubre de 2007

No es pot pas anar a Barcelona

Ahir vam anar a Barcelona i vam quedar trabucats i una mica emprejats tabé. Barcelona s'està convertint en una ciutat beca i ordinària. La gent vesteix de qualsevol manera: preferiblement horribles xancletes, pantalons curts i texans ratats. S'ha perdut el posat de les ciutats endreçades on la gent sortia de casa empolainat i endreçat. Tant criticar Lloret i vés per on que el cap i casal és molt pitjor. La Rambles ja no són per badar o per enraonar, les Rambles són una manifestació o una turbulència de gent que omple fins l'últim metre quadrat. I això sense esmentar aquestes estàtues humanes que són d'un ordinari que tira d'esquenes. A Barcelona ja no es parla el català cosa que il.lustra els nivells d'incivilització a la que l'han conduida. S'hi parla una mica espanyol i, sobretot, sobretot, anglès. El seu alcalde és un home fat i carregós. Quan parla sembla que ens foti crits però per damunt de tot quan parla ningú l'entén. Es l'alcalde Hereu l'home ideal per conduir una ciutat xabacana, cridanera, llefiscosa i boteruda. El gran edifici dels nous temps de Barcelona és una cigala de colors. Fa temps es va escriure allò de Banyoles al costat de Barcelona. Ara, n'estem segurs s'escriuria Banyoles ben lluny de Barcelona. Hi ha gent dels nostres als quals els hi agrada anar a Barcelona. S'ho han de fer mirar. No estan bé. No van bé. La gent ha de començar a entendre que Banyoles sí que és una ciutat senyora. Banyoles sí que és moderna. Banyoles i la seva comarca són llocs ideals, plenes de gent que té coses a dir i on, encara, es parla un català acceptable signe evident de civilització i ordenament cultural i jurídic. Refugiem-nos a la nostra fastuosa comarca i deixem-nos d'aventures que només ens portaran cap a l'axenclatament físic i mental.

L'estranya desaparició d'en Mastegatatxes

La nostra comarca és terra de desaparicions inexpicables i rocambolesques. Algú sap per què ja no hi han llucis al nostre Estany? Algú sap per què ja no abunden els adragons a les façanes del carrer Nou? Algú sap on van anar a parar molts quadres del que havia de ser el Museu d'Art Contemporani dels Països Catalans? Algú sap què se'n va fer de l'Orquestra Sant Martirià o de l'Aceite San Martirian? Eh, que no? A Banyoles les coses i la gent desapareixen, van i vénen, ara hi són i demà ja no. És un cas estrany com si tinguéssim un enorme triangle de les Bermudes on tot s'escolés per no tornar-ne a sortir mai més. Vés a saber si les Estunes són un xuclador de bèsties i persones. Vés a saber si en el fons de l'Estany de cendra hi ha un passadís que porta als desapareguts cap a límits que escapen a la nostra visió i a la nostra comprensió. El cas és que despareixen, sense explicacions, sense deixar pistes, sense donar raons. Aquest és el cas de l'inefable Mastegatatxes l'ombra del qual ja no s'acosta per aquest bloc. Fa temps que tampoc tenim notícies gastronòmiques i festives del personatge. L'última notícia que tenim d'ell és una remota conversa telefònica. Però, quina evidència tenim que aquella veu que parlava amb nosaltres no era la d'un impostor? Un impostor que tindria com a finalitat el cobrir la fugida del Mastegatatxes real, guanyar temps, evitar que Xisca de Gardi en pes iniciés una creauda per trobar el nostre amic. Esperem respostes aviat. I esperem notícies positives a no tardar. Del contrari no ens quedaria més remei que endinsar-nos en els corriols perillosos de les Estunes o capbussar-nos entre els llots tenebrosos de l'Estany. Una cosa i l'altra ens fa manra. Ja no tenim edat per certes temeritats. Potser el més raonable serà esperar en Mastegatxes a la Brasa o a Can Mià. I confiar que tard o d'hora la gana el faci córrer. Ja se sap que, un dia o un altre, el conill surt del seu cau. I és llavors quan li baixa la perdigonada.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

La sua

La Banyoles d'abans també era una mica bèstia. Hi havien els motius que servien per batejar el personal. A vegades hi havia motius simpàtics com podria ser en Saleri o en Parrassa. Per donar un parell d'exemples. Però també hi havia motius crus, animals, un xic despietats. Motius com els que un dia va caure sobre la família de la Sua. Tot va venir, segons conten, que el pare de la Sua era un gran ballador de sardanes. De tantes sardanes que ballava l'home era natural que acabés amarat de suor. La gent va començar-li a dir "Pepet, tu si que sues". I d'aquí algun senglar ja el va batejar com en "sua". El motiu, com passa per Banyoles, és una herència que es passa de pares a fills. I vet aquí que a la pobra sua li va caure el mal nom. No se'l va poder treure mai més del cim. La sua era una dona menuda, molsuda, retocada amb ulleres, que fregava la misèria. Era una dona delicada dels nervis. Era una dona que els vailets malparits- els esquilets- l'emprejaven tot el dia. No sé si l'emprejaven perquè estava delicada dels nervis o si va acabar com va acabar perquè tothom la cridava pel carrer amb el mal nom. La dona tirava d'un carretó i anava a buscar la caritat de la gent, o el que trobava un cop acabat el mercat. Xisca de Gardi encara se'n recorda. Del seu anar i venir, de la seva vida en soledat, del seu parlar sol, d'aquell carretó de parracaire que traginava misèria amunt i avall.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Can Ralita

Girona, per no tenir, no té ni Can Ralita. Les ciutats i viles endreçades per comptes de clamar al cel que els hi posin una franquícia de les de sempre haurien de pregar per tenir un Can Ralita. Banyoles té aquesta sort i és per això que no necessita ni Cortes Anglesos, ni zares, ni mandangues per l'estil. Amb Can Ralita ja n'hi ha més que suficient per demostrar al món que soms gent civilitzada, occidental, endreçada, reverencial. Can Ralita és la vara de mesurar: si tens un Can Ralita ja pots mirar als altres pel cim de les espatlles. Si tens un Can Ralita vol dir que Banyoles funciona i que s'apartin que venim. Esmorzar a Can Ralita és com esmorzar amb la teva família: tracte carinyós, gent coneguda, gent saludada, bons aliments, coses serioses. No ho canviaria pas per re' del món. A Can Ralita hi ha tres espais fonamentals: la barra que té una sinuositat calculada i on els que tenen una mica de pressa es despatxen les menges que se serveixen amb santa eficiència. Hi les taules petites del racó de la paret, cap a l'entrada, pels que esmorzen amb una mica de temps però que no volen perdre's l'anar i venir dels que entren i surten. I també hi ha el fons, entapissat de fusta com ha de ser, amb taules més grosses, on es poden fer tertúlies, conspiracions, tractes i pactes. Es aquest rerafons Ralita on es copsa l'ambient de sempre. Perquè Can Ralita no passa, és com els Manaies, tradicions que es traspassen de pares i fills però que mantenen sempre l'entitat, la identitat, el fervor i la fortalesa. Ens descuidàvem d'un últim espai: la mítica terrassa sota les voltes amb taules de marbre rodó. Fenomenal espai per dominar la Plaça, per gaudir d'un dia de sardanes, per convertir-te en l'amo de mig món. Esmorzar a Can Ralita només és un plaer a l'alçada dels privilegiats. Els de Banyoles ho som. I és per això que quan podem, ens hi deixem caure. I si és un dissabte millor, perquè tenim més temps per sentir-nos a casa, entre els de casa, entre els que sempre protegiran l'essència de la nostra casa. Els altres s'ho perden, però ja sabem que ser de Banyoles no està pas a l'alçada de qualsevol.