dijous, 29 de novembre de 2007

El nostre amic el porc

Nosaltres hem estat sempre gent de pa amb tomata i embotit. El porc ens ha semblat tota la vida un animal molt comestible. De fet, nosaltres som gent de purins, de quan més purins més endins. Però ens empregen els nitrats, perquè els nitrats deixen la terra corcada i embruten aquest misteri que són les capes freàtiques. El porc ha estat sempre un animal noble. S'equivoquen els que se'l prenen a la lleugera. Un porc, com el senyor, ve de mena. Els porcs i els senyors estan emparentats per la part de la mandra, per la part del jeure, que és una activitat per a la qual s'ha de tenir talent. Abans, quan les coses funcionaven d'una manera una mica més assossegada, els porcs es tractaven de vostè. Eren, i encara són, unes bèsties poderoses d'una intel·ligència superlativa. Són una enveja. En Pere Mià encara en té uns quants. Els té allotjats, a Palol, en un cobert amb tota mena de luxes porcins. En latituds trepitjades per Xisca de Gardi durant alguns viatges delirants, els homes encarreguen a la mainada que els treguin a passeig. Els menen lligats amb una corda al coll i deixen que marquin el pas. Els porcs, en aquelles terres, són una inversió. Els cuiden, els engreixen amb mil requisits i els maten, perquè la fi del porc és trista i desagraïda. Aquí també els matem però últimament s'ha de fer d'amagat. A pagès, que hores d'ara és l'únic reducte de llibertat que queda, la matança del porc, perquè negar-ho, és un linxament sorollós i cruel, i, al mateix temps, és una necessitat, un acte social que aplega les famílies, els veïns i algun senyor de la capital que no sap ben bé com és la vida i li convé de saber-ho. Del porc se n'elaboren botifarres, llangonisses, bulls d'un gruix impensable; botifarra catalana que es menja sense gana, botifarra d'ou, pernilets. Se li bullen els peus, se'n fan fuets i a última hora, quan ja no queda res, encara se'n treuen unes quantes plates de greixots. A la Quadra de Maçanet de Cabrenys hi fan un guisat d'orella, morro, llengua i cargols que no és pas d'aquest món. Del porc se'n tallen filets exquisits i unes llonzes de la mitjana d'un rosat molt saludable. Se n'aprofita tot, ja se sap. I del costelló se'n fa un arròs per sentir-hi cantar els àngels. El porc es menja, s'assaboreix, es valora, s'estima. Tota la vida s'ha servit a les millors taules, als dinars de les festes majors i als sopars de negocis. Els embotits han estat un recurs indispensable des de temps que ja ni sabem de quin color eren. La mainada creixia menjant porc però ara es veu que no. Sembla ser que als menjadors de les escoles s'hi dóna pa, verdura, arròs; s'hi serveix vedella i s'hi emplata xai. Hi ha de tot als menjadors escolars. De tot menys el nostre porc estimat. I això no pot ser. Ens poden dir que no som enraonats perquè ens queixem que a les escoles no s'hi menja botifarra. I no hi ha res més desencaminat. Que se sàpiga des d'aquí fins a Casablanca: si es parla del porc es parla del menjar i amb les coses de menjar, perdonin, no s'hi juga.

dimecres, 28 de novembre de 2007

En Joel no marxarà

Podem estar tranquils. Xisca de Gardi té informadors que ens han fet saber que en Joel no marxarà pas de l'Atlètic per més cants de sirena que li arribin. A casa s'hi sent valorat, s'hi troba a gust i disfruta. És una bona notícia. Perdó, és una notícia que ja esperàvem perquè l'Atlètic, ja ho hem dit una pila de vegades i ho direm totes les piles de vegades que faci falta, no és pas una cosa de part de riure. La directiva i l'afició no ha de patir. Poden venir els equips que vulguin, el poden enterrar amb tots els bitllets que tinguin: en Joel es quedarà. Perquè en Joel és un xiscagardià de cap a peus, un home que se sent a gust assegut en una taula, colgat de viandes, enraonant amb els companys. Ja ho podem dir ara i no ens equivocarem: passaran els anys, patirem les derrotes, viatjarem pel desert i resistirem la duresa dels desenganys. Però arribarà un dia que tocarem la glòria i serà llavors quan recordarem la llegenda del vuit. Sortirem als carrers i ballarem, cantarem repetint el nom dels nostres herois, correrem pels bars i prendrem les places. Aixecarem el cap, mirarem el cel i donarem gràcies a qui sigui per poder ser de l'Atlètic. Amunt companys, la victòria és a prop!!

En Met i la Carmeta

Al carrer Nou hi havien dos personatges essencials: en Met i la Carmeta, un matrimoni que donava vida en aquell carrer de pagesos, menestrals i gent del treball. En Met, a simple vista, no aixeca un pam de terra i era un sac d'ossos. Però era una fura, tenia nervi i delit, i ningú que tingués dos dits de front no hagués gosat mai portar-li la contrària. Treballava a Can Torras, però també feia hores de jardiner, i es llogava pels serveis més variats: fer anar la màquina de les botifarres, entrar llenya, traginar carbó, podar fruites. Fumava un tabac abominable que a un xupatintes d'avui li foradaria els pulmons tan sols d'empassar-ne un bri de fum. Ell no, era resistent com un matxo. La Carmeta era la seva dona, era de cap a Salt, i era més aviat reposada i en feia quasi dos que en Met. Era una parella singular, ben avinguda, tot i que en Met i el seu caràcter duien la veu cantant. S'explica que en Met va conèixer la Carmeta fent un viatge d'acompanyant d'un xofer. En Met en veure la Carmeta va saltar del camió i s'hi va dirigir amb la seva determinació característica. Li va dir "tu noia, com te dius". La mossa li va respondre "Carmeta, per què". I en Met resolutiu va afegir "doncs a partir d'ara tu i jo festejarem". La mossa mig sorpresa mig encrescada va respondre "fotut burro! Si jo ja tinc xicot". Davant una resposta així molts altres s'haguessin fet enrere, en Met no, en Met va contestar "I a mi que m'expliques! fequigues que tu seràs la meva xicota". Un detall definitiu per entendre que la gent, ans, no s'estava pas amb pulecres. Les classes populars banyolines no perdien pas el temps amb romanços, anaven al gra, i avui pau i demà glòria. Vet aquí. Quan passo pel carrer Nou es com si els veiés, de bracet, ella més grossa ell més menut, ell amb el cigarro penjant i ella lluint el seu somriure rodó.

dilluns, 26 de novembre de 2007

L'Atlètic millora

Vam sortir adormits i, quan encara no havia arribat tothom, el Corçà ja ens n'havia clavat dos. Vam acabar la primera part com vam poder i a la segona, no se sap com, ens van fer el tercer. Després vam marcar nosaltres en una jugada fabulosa d'en Met Pla rematada per en Joel i la cosa va canviar. El gol ens va desentumir, ens vam sentir valents, vam pressionar, vam perdre la por, ens vam convertir en la colla que volem ser: un equip amb coratge que lluita i s'entrega fins al límit. La confiança d'haver arribat a porta amb èxit ens va envalentonar i a fe de Déu que vam viure els millors minuts de l'Atlètic a casa d'aquesta temporada. Per fi vam ser un col·lectiu ordenat, capaç de combinar, de fer córrer la pilota. Els gols tenen aquestes coses, et fan sentir bé, t'alimenten l'ànim i t'obren l'esperit. L'Atlètic va jugar molt bé a pesar de la derrota. I va ser una cosa amb cara i ulls, un equip endreçat, pressionant; un grup que creia en ell mateix, que robava pilotes, que gestionava bé la possessió i l'aprofitava per crear perill. Seria injust destacar només un jugador, però aquest cop, hem de parlar d'en Joel, un vuit de tota la vida, àgil, espigat i veloç. Va fer un partit esplèndit. Va ser l'ànima de l'equip que volem per anar celebrant un ascens rere l'altre. La directiva l'hauria de blindar perquè segur que ja hi ha una pila de clubs que ens el segueixen. També hem de confiar que aquest noi sabrà estar a l'altura de les circumstàncies i que no es deixarà seduir pels diners. L'Atlètic és un sentiment i que no ens vinguin amb romanços.
Quan el partit estava als nostres peus, una part dels que ens ho miràvem des de la banda ens vam començar a preocupar. L'àrbit no sabia pas ben bé on era i el pes de la pressió li va començar a torçar la carcanada. Nosaltres no soms pas de criticar els àrbits perquè sí, sense arguments ni seny. Potser és que no en sabia més però de tot el que va perpetrar aquell bon noi només se'n poden dir disbarats. Ens en va fer una de l'alçada d'un campanar en el quart gol d'ells. El Corçà no és pas millor que l'Atlètic, ni molt menys. És un equip aguerrit i poca cosa més. Té un parell de veteranus amb una mica de mala fe, un defensa que hauria d'entendre el sentit de la cortesia i quatre futbolistes escardalencs més torts que drets. El quart gol els hi va regalar l'àrbit. La jugada era un contratac que havia arribat a l'aresta de l'àrea per la banda dreta de l'atac dels de fora. I allà, el seu davanter va fer una falta de llibre. Un jugador nostre es va quedar arrebossat per terra i tothom es va quedar aturat, fins i tot els del Corçà. Tota la parròquia va veure que allò era falta. Potser no arribava a ser targeta. Tanseval. El cas és que l'àrbit no va dir res, es va quedar mut, ofegat, com si se li hagués quedat un tros de xuia a mig baixar pel canyó. En ple desconcert, un jugador del Corçà va xutar a porta i va sorprendre el nostre porter, en Jordi Quer. La pilota va arribar a gol arrossegant-se d'una manera indigna, rodolant de qualsevol manera. I va entrar cap dins. Estàvem molt encesos i vam protestar, però sense estridències ni estirabots, perquè les fresses ens fan més mal que bé i, nosaltres, som un equip senyor. No hi va haver res a fer. El quart a era al sac del Corçà. Tot i així, vam seguir animant els nostres perquè encara que perdem tots els partits, encara que els àrbits ens vagin en contra, encara que ens tallin la llum, encara que ens haguem de dutxar amb aigua freda després de cada partit, encara que passi el que no està escrit, fins i tot així, serem sempre de l'Atlètic i no el deixarem sol. Amunt l'Atlètic collons!!!

diumenge, 25 de novembre de 2007

Esquela

Margarita Pla i Busquets
Operària Parroquial

Banyoles 12 de febrer del 1917-Banyoles 24 de novembre del 2007


Oh cel blau, cel estrellat,
Perquè quan de nit et miro
sens adonar-me'n sospiro
esplaiant ocult dolor?

És tal volta perquè tapes
com cortina desplegada
de la nostra Pàtria aimada
el vivíssim resplendor.

Nostra Pàtria, és dalt la glòria
on veurem a Déu sens vel,
trepitjant del món l'escòria
volarem tots cap al cel.

(Mossèn Jacint Verdaguer)

dissabte, 24 de novembre de 2007

Gran Glòria a Miquel Blanch

Girona té algun llibreter eixerit, però res a veure amb el que ha tingut Banyoles al llarg de molts anys. Barcelona ha tingut alguna llibreria elegant però a anys llum del que ha tingut Banyoles amb la seva llibreria Blanch. En Miquel Blanch era un gegant, un prodigi, una excepció en la vila negra i feixista. En els temps foscos, malparits, gossos, lleparequetés, en Blanch era un raig de llum, un dissident, un rebel, un dels que no s'ajupien, un dels que no havien perdut el mal costum de pensar i criticar. En Blanch, en Miquel, era en totes les lletres i tots els signes un antifeixista. I aquí que ningú ens digui que Xiscadegardi no parla de política, perquè li fotarem un ui de vellut: perquè les coses són com són, i nosaltres les veiem amb els colors d'en Miquel Blanch. El llibreter insigne que tenia el seu cau a tocar la carretera. Era aquella llibreria una embardissament de llibres i en el fons d'aquell campament de la saviesa hi havia una impremta. Tots els llocs interessants hi ha hagut sempre una barreja de llibres i màquines d'imprimir. La subversió absoluta. La mescla conspirativa es feia, a Can Blanch, amb l'olor de les cobertes i les pàgines de llibres nous amb el tritlleig obsessiu de les màquines d'imprimir. I sempre et trobaves amb aquell homenot vestit amb un guardapols blau, disposat a la conversa, amb la seva inestimable veu nassal i les seves ulleres gruixudes, negres, de savi diligent, de savi mai vençut, de savi llest per fumbre l'última atzagaiada als que manaven amb la força de les armes. Can Blanch, en el fons, no era cap llibreria, ni cap impremta, era gran finestral obert a l'horitzó de la llibertat. Aquell beneït llibreter oficiava també de farer del cine club banyolí. Fa temps ens va voler deixar suposem que fart que nosaltres, tots nosaltres, no haguessim recollit prou les seves ensenyances i no haguessim resseguit prou el seu exemple. Ara i aquí, emperò, Xisca de Gardi li ofereix l'únic que li podem oferir: el record escrit d'un home al qui devem una exageració de factures impagades. Perquè servir a la causa de la llibertat en els temps més impossibles del feixisme és cosa que no es pot pas pagar ni amb els bitllets més grossos. Miquel Blanch, sempre present en la immortal memòria xiscagardiana.

divendres, 23 de novembre de 2007

Can Mandra

A Can Mandra havia estat tota la vida una casa de gent molt desperta. S'estaven al carrer Major, en l'època que el Palau del Baró d'Esponella servia de residència d'estiu a uns senyors de Barcelona, oriunds de les Canàries, que s'hi passaven ben bé tot el mes d'agost. En aquell temps, el carrer Major era un doll d'humanitat banyolina. Si venies de la Plaça, ben bé a la part del capdamunt, passaves de llarg la barberia d'en Peraferrer i començaves el descens deixant a l'esquerra la fleca d'en Pons, la que tenia el forn ben bé al subsòl de la baixada, just allà on hi havia les rugositats pels cavalls. De matxos no n'hi pujaria ni un hores d'ara perquè n'hi va haver un d'espavilat que les va fer treure. Tirant avall, en acabat de saludar l'avi Pic i els de Can Siqué de les vaixelles, amb el pendent dominat, el carrer s'estrenyia entre les parades del Cisteller, en Mius de les sabates, en Pol de les cordes, l'espardenyer i l'esclopeter. També hi trobaves les fustes d'en Constants, se sentia el fregadís de Cal Vidriaire i, al capdavall de tot, a la cantonada de la placeta de la Font, en Cels barber tancava el mercat davant per davant de la Pia Almoina. Ans es vivia de cares enfora, ans no feien pas falta totes aquestes mandangues modernes que ens adormen, ans es vivia amb quatre coses i una qualitat que no es té pas avui. Es parlava un llenguatge universal, senzill, profund, ple de contingut. Si l'esclopeter et deia que l'esclop se t'havia de fer d'aquella manera, es feia d'aquella manera i no tinguessis por que se't llaguessin els peus. A Can Mandra vivien davant per davant d'en Mas de les xocolates i no eren pas una gent qualsevol perquè, la gent qualsevol, no vivia pas al carrer Major. Ni a Banyoles tampoc, si no hi comptem mossèn Fernando. A Can Mandra venien requisits, productes de qualitat a dojo. Si volies una arengada, aquí tenies l'arengada. Si només en feies prou per pagar tres llesques de pernil salat, tres llesques i no se'n parli més. Si no podies pagar avui pagaves demà i llestos. S'apuntava tot a la llibreta i ja podies anar a cal notari si volies. Eren gent de part de bo els de Can Mandra. Tan de part de bo com el portal del darrera de la botiga, el que s'obria a migdia pel carrer de l'Hospital. Els dies de mercat era un anar i venir constant, un formigueig de pagesos que hi guardaven el cistell amb una tranquil·litat que no està escrita. Però va passar el que passa sempre. La gent es va anar fent gran, els que venien es van tancar cap endins i el defora va quedar buit. Amb els anys els fills de Can Mandra li van vendre la casa a en Comalat. I sort que s'ho van quedar ells perquè al carrer Major si no ets endreçat, si no ets enraonat, no hi vagis pas fer-hi re ni vulguis vendre duros a quatre pessetes.

L'Enzo també és de l'Atlètic

dijous, 22 de novembre de 2007

Les Patenes

Si hem de parlar de netedat, hem de parlar de la Maria i de la Nita, hem de parlar de les Patenes, dues dones, una rossa i l'altra morena, amb el nom preparat per a dues germanes que podrien passar perfectament com una de sola. Si parlem de les Patenes no parlarem pas de qualsevol cosa. Parlarem de brillantor, de terres lluents, de vidres transparents; parlarem de l'escombrada perfecta i de la tècnica de la recollida. Si hi ha alguna cosa absoluta en aquest poble, aquesta és, amics, la pulcritud de les Patenes. La seva mare era vídua de guerra. Era una dona gruixuda amb una pitrera prominent que basculava lliure sota la vestimenta. De vegades li feia nosa i se la posava bé amb un cop de braç. Però això era només quan la incomoditat es manifestava en condicions de confiança veïnal. Fins que va faltar, la mare i les Patenes tenien una perruqueria al carrer Gran, just porta per porta amb els de Can Primavera. El negoci era una mica més modest, però funcionava i la gent en sortia molt ben pentinada, amb les ungles pintades a l'estil que li agradés més i amb les celles depilades d'una manera única que, encara avui, es pot veure sobre els ulls de la Nita. Les de la Maria són d'un altre estil. Tenien clientes molt fidels perquè, les Patenes, tota la vida havien tingut fama de ser dues dones molt polides. I fequis que no hi ha res més cert en aquesta vida. Tot el dia escombraven, fregaven, desenpolsegaven racons, drapejaven les finestres, rentaven caps, llimaven ungles i tallaven cabells. Perquè no s'axequés pols, passaven hores remullant la vorera i el carrer. Ho tenien tot previst en aquest camp que és la netedat. També menjaven. Si podien triar preferien les anques de granota. Les treien de fora, del carrer, de quan passava la mainada que les havia anat a pescar als recs i a les basses a tocar dels horts de la part de Can Lero. Se les quedaven perquè no les volia ningú. I se les preparaven com un requisit. Les netejaven com no s'ha vist, les colgaven en una cassola amb sofregit i l'olor de guisat es desplaçava sense impediments, per l'aire net, des dels fogons fins a la perruqueria, i de la perruqueria cap enfora. Ara la gent ja no neteja perquè els veïns enflairin l'aroma de les cuines del carrer estant. En aquests temps de brutícia, la figura de dues dones com les Patenes, és una necessitat de primer ordre.

En Ponç

Podé en Ponç és dels escriptors més "serios" que ha donat aquest país en molt de temps. Què ho fa que alguns dels escriptors de part de bo del país sempre tinguin opinions una mica estrambòtiques? Tant se li'n carda. Si un escriptor del país és bo, és bo, i si fa coses rares i de tant en tant pensa guerxo, què hi vols fer! En Ponç te'l trobes a l'estranger, o sigui per Girona, i sempre és de bon parlar-hi. Li agraden els gossos i això fa que els de Xisca el veiem com una persona d'interès. Desconfia d'algú que no li agradin els animals: és un tarambanes, és un penja-i-despenja. En Ponç ens ha parlat de Banyoles perquè totes les persones endreçades del món acaben parlant de Banyoles, arribant a una evidència de pedregada: Banyoles és el ventre del món. En Ponç ha citat alguns personatges reveladors de Banyoles. Entre aquests personatges que han marcat el nostre escriptor hi ha en Josep Agustí, l'amic Fulles, i el cèlebre i xiscagardià Ramon Masgrau. Ja està tot dit. Un escriptor de part de bo és el que, amb un cop d'ui, és capaç de destriar el gra de la palla, és capaç de trobar l'aguia en el paier, és capaç de saber el pes d'un vedell amb una simple mirada, encara que aquesta mirada sigui feta amb els ulls grossos d'un nen. En Ponç, amb un cop d'ui, ha sapigut trobar dos grans personatges de la vida banyolina. I amb això en tenim prou de saber que estem davant d'un escriptor de part de bo. Algú hi afegiria en Pla, en Llamaraques, el Gurú i en Gaziel. Tabé, sí, i en Jep Navarro i no gaire pas més. La resta, de moment, som l'Atlètic Banyoles, és a dir festa, ganes i, a hores d'ara, encara poc jogo bonito. Vet aquí.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Mossèn Cinto i la nostra pàtria banyolina

Mentre per altres verals s'hi passejaven bandits, esparrecats i rebentaires, a Banyoles ens visitava el Gran Capità de les paraules, o sigui Mossèn Cinto Verdaguer. Del carrer Gran em vàrem dir Carrer Mossèn Jacint Verdaguer, en honor i glòria del poeta. Quin millor regal pot tenir algú que Banyoles li dediqui el seu carrer Gran! Mossèn Cinto ens visità i s'estigué alguns dies entre nosaltres. Va sojornar a l'antiga Fonda on ara hi ha Can Baldiró, a la petita placeta de la Font. Mossèn Cinto va fer amistats a Banyoles entre gent endreçada, petits hortolans de les lletres. Va dedicar-nos poemes i, com és natural, s'enamorà del nostre petit país. Des del seu niu d'àligues del Mont, des d'aquell prodigiós cim que guarda les nostres essències, Mossèn Cinto va escriure el poema a "Mos Amichs de Banyolas", un homenatge a tota aquella corrua de seguidors que van rebre, i honorar, al cèlebre poeta. El Mestre escrigué "Cantau, amichs, remant cap a la vora/ cantau dintre de l'edem de vostra pátria/y en lo riu de la vida sereníssim/que la estrella del Mont guie la barca. Aquesta és la raó exacta que nosaltres, gent de la fe i de la terra, admirem la Mare de Déu del Mont, perquè és des d'aquell cim pedregós on es guien els nostres dies i les nostres hores. És des d'aquell cim beneuarat on s'alça el llamp que dóna força a la nostra estimada llengua catalana. És des d'allí on sentim, encara avui, la crida del nostre Gran Capità: Mossèn Cinto. Passat el temps, el seus amics de Banyoles es diuen, ara i avui, Xisca de Gardi. Amunt els cors!

Can Sala

Sota les voltes de Can Xampinya, la blancor pasteuritzada de Can Sala esquitxava els ulls del visitant tan bon punt obria la porta de la lleteria. Era un blanc nuclear, brillant, netíssim. Un dringueig que s'allargava suaument, anunciava l'arribada del client. La impressió era total. La llum es dispersava en un recorregut de colors que s'estenien des del groc pàlid de la mantega fins al blanc apagat del mató. Tot estava perfectament ordenat a mà dreta, sobre un aparador de marbre d'un blanc fred i intens que s'allargava ben bé tres metres abans de caure en picat, a un metre i mig de la paret del capdavall. Al fons, al darrera d'un segon taulell d'obra, més curt, de cares a la porta, perfectament recorbert amb llesques de ceràmica clara fetes a la Bisbal, hi apareixien les dues germanes Sala a punt per omplir la cantina. La conversa era sempre la mateixa. No girava més enllà del temps, de la fortuna de la salut, dels maldecaps d'algun veí i de la conveniència, o no, d'un canvi imminent de rector anunciat pel Bisbat. A Can Sala no es discutia mai. Tothom estava sempre d'acord, no hi havia mai raons. Les germanes de Can Sala eren una més alta i l'altra més baixa, una casada i l'altra soltera. La més petita, soltera, patia una lesió severa. Tenia un caminar sincopat, un pèl angoixant, que, als ulls d'un marrec que hi anava a buscar la llet amb l'àvia, era un misteri. La germana Sala, la més petita, omplia cantines abocant la llet amb una naturalitat cremosa. Era la llet que arribava des de les vaqueries de les Rodes, la llet de Cal Roig, a la cantonada del carrer Vallespirans, la de Can Soler, que s'allargava al costat de l'església de la Sagrada Família, la de totes les corts que van desaparèixer lentament, engolides per les lleis descremades dels governants del nord. La llet arribada a Can Sala s'adormia al magatzem del gel, a la part més fonda de la rebotiga, i apareixia novament davant de la clientel·la, blanquinosa, amb una oscil·lació turgent, envasada en una galleda immensa carregada per les dones a la brava. Després d'un parell de trasvassaments de la galleda a la cantina gran i de la cantina gran a la de la venda al detall, la senyora sala aferrava el mànec de la mesura amb el pols ferm, l'enfonsava a l'última cantina, l'elevava plena fins a dalt sense vessar-ne ni una gota i la buidava amb solemnitat dins de qualsevol mena de recipient que li hagéssin parat per omplir. Darrera del taulell de marbre, el seu cunyat mirava de reüll fent veure que ordenava els matons. Mig d'amagat, passava un dit pel bol de la nata i l'oferia a la mainada. N'hi ha que parlen dels llagurts però no hi ha hagut mai res com la nata de Can Sala. Mai no hem recuperat el gust. I, segurament, mai no la tornarem a tastar. Entretant, l'altra germana, la casada, es torçava sobre la llibreta de comptes fent cara de com si calculés algun deute que l'atabalava. Els dies d'hivern, amb la cantina plena, la clientela d'ultima hora de la tarda pagava i marxava amb lentitud, educadament, dubtant una mica si el litre que s'enduia era complert. Un cop a casa, en acabat de fer bullir la llet en l'escalfor de la cuina, els marrecs sucaven una torrada i un tros de xocolata mentre s'anava fent fosc, les àvies començaven a fer el sopar i els petits jugaven imitant el caminar de la lletera per fer temps abans d'anar a dormir.

divendres, 16 de novembre de 2007

La Brigada del Casa Nostra

Contràriament al que pensen alguns, les aules de vritar del Casa Nostra no eren pas a dins d'aquells grans blocs de formigó. Fequis que no. Fequigues que els pupitres bons del Casa Nostra estaven esgarriats per tots els racons, raconets, i racortets de la immensa "finca". Les casales de tot aquell bastarral de vessanes en deien "finca" quan en el fons eren les antigues, i vetllades, propietats de la família Aulina. Qui de vritat donava classe al Casa Nostra no eren pas les senyoretes i la gent contractada. Qui de vritat donaven classes eren els de la brigada del Casa Nostra: una munió de paletes, manobres, estassabardisses, mossos, vegilants i demés. Gent de peu pla. Gent del poble trebaiador de Banyoles i comarca. Gent com en Met Paleta, home que ens escoltàvem amb les oreies badant. Gent com el gran Badia, que ens fotia un trenat de crits cada vegada que ens arreplegava bastant cireres. I tants altres. Quan amb la bicicleta enfilàvem, amunt o avall, el llarg passeig del rellotge, aquesta brigada era per allà, cremant rostolls, netejant els caquis, i era, tota aquella munió d'homes, una mena d'àngels de la guarda que ens protegien de les boires del matí o de les primeres foscors del capvespre. Era la policia popular banyolina que era allà pel que fes falta. En les altres hores del dia, la brigada ja no eren policies sinó filòsofs que ens donaven consells de la vida, o mestres que ens feien distingir un esbarzer d'una heura. Vet aquí. Entre tots aquells hi havia un home de mirada trista però sàvia. Tenia un posat més distingit que la resta, semblava un home viatjat, i, per damunt de tot, era una persona que feia la fila dels qui han passat pel sedàs de l'educació i la cultura. Em vaig quedar amb aquella cara seriosa, distingida. Amb el temps vaig descobrir que aquell home que cremava rostolls i estassava males herbes havia estat alcalde de Banyoles. No pas un alcalde qualsevol, no, sinó l'alcalde dels temps de la maltempsada. Era en Benet Dilmé, un anarquista que havia sabut manar amb seny i condició. Després de la guerra va fumbre el camp cap a la França i allí s'hi va estar una colla d'anys. En cabat va tornar, i dingú va voler-li donar trebai. Van ser les casales que van emplear-lo en les seves immenses vessanes. Al cap i a la fi, en aquelles terres guanyades a l'Estany hi regnava, i suposem que hi regna, l'esperit lliurepensador i rebel dels Aulina. Va ser aquell esperit qui va aixoplugar un home, el nostre alcalde, que duia sobre la pell l'estigma dels vençuts. Vet aquí. Aquell home va fer més gran la Brigada del Casa Nostra. Una columna d'humanitat feta de trebaidors, de gent del poble ras, de filòsofs de la vida, de mestres del destí, de vigilants de la nostra vida petita. Un dia, el Gurú, en Mastegatatxes, jo i qui s'hi vulgui afegir agafarem veies bicicletes BH i enfilarem, de nou, el llarg passeig del rellotge. Mirarem cap a l'esquerra i veurem, entremig dels caquis o les bardisses, descobrirem de nou la presència de la mítica i mai oblidada Brigada del Casa Nostra. Visca nosatres i els que són com nosatres, i si això és guerra, que no vingui mai la pau.

La Ramona

La petita i obstinada Barcelona tenia en Floquet de Neu, un goril.la albí morrut i enderiat. Pels xaves en Floquet era el seu distintiu més gloriós, ell i en Colom que assenyala cap al mar impossible del cap-i-casal. Banyoles no tenia goril.les perquè els simis fan pudor i es graten tot el dia, i són un farciment de mosquits, puces i altres xinxes. Banyoles, la gran i la talentosa, tenia una carpa malanomenada Ramona. El nom li va venir d'una cançoneta horrible composada per un còmic castellà en honor a una castellana molt grassa. Com que el peixucu era gros i arrodonit va ser batejat amb el motiu de la Ramona. La Carpa en qüestió flotava perquè no se'n podia anar ensota Estany. El soprepès li venia d'estar atrapada en un tancat de la pesquera de la Carpa i com que aquell tancat era motiu de visites d'escolars, vells i gent gran tothom tirava menjar als peixos. La Ramona tenia un desfici pel menjar. S'ho empassava tot. Llegendes banyolines explicaven que s'havia galdit les ulleres d'un estudiant i el barret d'un capellà. Bestieses de Banyoles, com tantes altres. La Carpa Ramona tenia un rètol fet amb els colors cridaners que feien servir la gent de Cal Lero. Aquells colors pastel amb què pintaven els futbolins i les barques amb una rotunditat cromàtica que va atraure la curiositat d'en Tino Soriano. No em perdi per les branques, parlava de rètols per cridar l'atenció de l'existència de la Ramona. Cada any l'avi Lero feia complir deu anys més a la Ramona fins al punt que en la seva última etapa ja en devia tenir cap a cent. Tothom es veia atret per aquells rètols informant de l'existència d'una Carpa mil.lenària que feia quasi una tona de pes. Exageracions banyolines, que també n'hi ha, gràcies a Déu. L'avi Lero tenia un amor prodigiós per les Carpes. El vam veure atuït i abatut un dia que amb un aigat tots els peixicus van escapar-se del tancat. Van buscar les Carpes per terra, mar i aire, i sobretot van buscar afanyosament la reina Ramona. La van trobar surant a la seva manera, a poc a poc, anyorant la gent i els cacahuets, la mainada i les llesques de pa amb nocilla que li tiraven. Sana i estalvia va regressar d'on s'havia perdut. Les altres va ser més difícil pescar-les. L'avi Leru va reposar tranquil en veure's, de nou, amb aquell peix que distingia el seu local i, per extensió, la capital dels Abats i les lloses. L'Avi Leru era menut, engrescat, amb uns ulls més vius que els d'una fura. Anava tocat amb una boina i havia fet mil campanyes. L'enyorem, a ell i a la Ramona, els dos protagonistes de l'Estany dels nostres dies petits. Al cel sien, i si pot ser, junts amb un altra zona Lacustre ben a prop de Déu Nostro Senyor.

El senyor Quimet

El senyor Quimet no parlava mai del que havia passat durant la guerra. Feia com tothom i callava. Es tancava al taller i s'abstreia en la monotonia dels telers, fent mitjons, algun jersei i el que convingués per proveir la botiga del Carrer Gran i alimentar la família. A casa de les Patenes, les veïnes, tampoc no s'enraonava mai del que li havia passat al pare. A la del senyor Quimet no es treia mai el cas de quan li van saquejar el negoci i el van enviar a la presó Model de Barcelona acabada la guerra. Eren dies de delators, de paraules en veu baixa, de males intencions, de mirades d'odi al darrera de les persianes. El senyor Quimet no va dir mai res. Ni tan sols quan va saber que la màquina d'escriure de la botiga era al despatx del veí del davant, que va ser tota la vida un pobre home amb la única fortuna dels diners. Unes quantes setmanes després del dia que se'l van endur, la filla gran del senyor Quimet, la Carme, una dona de les més guapes que han somrigut per Banyoles, va córrer fins a Barcelona i es va plantar a la seu del Govern Militar. Va demanar de veure el Capità General i es va esperar tot un dia al davant de la porta del despatx d'aquell home. No la van rebre. Quan feia prop d'una setmana que no se'n movia, el Capità General va obrir la porta i, amb la veu una mica com si estigués a punt de perdre la paciència, li va dir: «Usted que quiere señorita?» «Vengo para hablarle de mi padre», li va respondre ella. Aquell home va bufar i la va fer entrar. No se sap què va passar allà dins però el cas és que, al cap d'una estona, la Carme en va marxar amb la promesa que el seu pare sortiria de la presó.
Tres o quatre mesos més tard, el senyor Quimet era a casa, al costat de les filles i de la dona, amb qui havia aterrat al Banyoles venint des d'Alcoi, tot just acabats de casar. Mentre va viure engarjolat a Barcelona, va compartir una cel·la tuberculosa i minúscula amb en Martinoy de Torroella, el Martinoy que s'havia fet admirar per tot Girona en una floristeria que havia obert a la Gran Via. En Martinoy i el senyor Quimet es menjaven les hores enraonant de les seves coses. El senyor Quimet li ensenyava de fer anar un teler a la manera dels alcoians i en Martinoy li explicava el mètode empordanès per a les pomeres i els perers, i li revelava els secrets del cultiu dels gladiols.
Un temps després de trobar-se novament lliure, el senyor Quimet va comprar un tros als camps del matadero. Així, una mica cada dia, en acabat de la feina, o abans depenent de com anessin les coses, el senyor Quimet marxava a l'hort i s'hi entretenia llargues hores. Primer podant els fruiters, enfilats, com li havia explicat en Martinoy, i, després, aplicant en silenci els preceptes de la creació de flors. Diuen, i qui ho diu és de fiar, que el senyor Quimet havia arribat a bastar peres de tres-cents grams i pomes immenses. Però si per alguna cosa es va fer famós el senyor Quimet va ser pels gladiols. Els plantava en fileres de vuit o deu bulbs. En plantava una, al cap de quinze dies una altra, al cap de dues setmanes més una de nova i així fins a tenir-ne prous per que li anessin florint del juliol fins a l'agost. Quan arribava el bon temps el bany de colors al tros del senyor Quimet era un espectacle reconegut a tota la comarca, una explosió inacabable de llum, d'estiu, de calma floral. Era molt esperat el seu trajecte silenciós i lànguid des de l'hort fins a la botiga del carrer Gran, passant per Cal Llebrer i per davant de les escoles fins als Turers. Se'l veia passar amb un menat immens de flors. L'aturaven i li deien: «Senyor Quimet, quin bé de Déu de gladiols!». I ell n'agafava un parell o tres i els regalava amb una parsimònia dolcíssima. En arribar a casa, n'hi quedava amb prou feina mitja dotzena. Ja eren els que volia. Ja n'hi havia prou. I així passava el temps entre gladiols i pomeres, entre el trepig del teler i les hores de venda a la botiga mentre el veí del davant, furtiu darrera la finestra, fitava l'arribada del senyor Quimet fent veure que no volia cap gladiol.

divendres, 9 de novembre de 2007

Sant Pere de Roda

L'altre dia vaig pujar a Sant Pere de Roda i no hi vaig trobar ningú de Banyoles. Se'm va fer estrany perquè els de Banyoles sempre ens trobem quan sortim de la comarca, en qualsevol part del món, a qualsevol capital, a qualsevol restaurant o museu. I un cop trobats, ens saludem, amb una salutació que és d'una efusivitat sorprenent, gairebé alarmant, una mica estrident. Els de Banyoles ens saludem pel món, encara que ens hàgim creuat vuitanta milions de vegades pel baixant de Plaça sense haver-nos dit res, havent-nos ignorat i, fins i tot, havent-nos mirat de reüll amb un menyspreu sorrenc, àrid, sec. Llavors, un cop trobats, havent tornat, ens creuem una altra vegada al baixant de Plaça i ens diem adéu amb cortesia. Però si la trobada a l'exterior s'ha produït, per exemple, en un espai amb senyoretes pel voltant, solucionem el compromís amb un cop de cap genuïnament clandestí i seguim, uns amunt i els altres avall, fent veure que no ha passat res, que només ens saludem perquè resulta que, casualment, ens vam asseure de costat al cinema un dia que no hi havia ningú més. A Banyoles semblem una mica batejats amb aigua calenta segons com es miri. Però soms així i que sigui per molts anys. La qüestió és que feia molt que no anava a Sant Pere de Roda. Feia tants anys com fa que se'm va escapar la infantesa. En tenia un record una mica pedregós d'aquella part del món. L'Empordà, el més alt, té una geografia abrupta, és d'un verd sec batejat amb clapes marronoses, d'un marró a mig camí entre la vedella amb bolets i el civet de senglar. Sant Pere de Roda viu enrunat en un ambient aspre, escantonat pel vent que hi arriba pel nord. De dalt estant, amb el monestir als peus, mirant el mar, un cop de tramontana em va despentinar des del cap fins als pèls dels dits dels peus. L'aire em va entrar pel coll de la camisa i va baixar a una velocitat estremidora. El clafred va ser sobtat, fulgurant, i vaig notar una invasió de pell de gallina que, havent-me inflat els porus fins al límit d'un dolor suportable, va desaparèixer just en el moment que passava una gavina deixant anar un xiscle exactament de burla. El xiscle es va perdre entre els xiulets del vent i es va començar a fer fosc. A l'hora de marxar, giravoltant pels revolts de la collada vaig passar de llarg el Port de la Selva i vaig enfilar la carretera de Llançà cap a Figueres. A l'altura de Peralada em va venir que un dia hem d'anar a Vilanova de la Muga a fer un arròs amb Xisca de Gardi. Sense adonar-me'n vaig ser a Orriols i d'Orriols cap aquí se'm va fer un nus a l'estòmac al davant del crim infame que ens està rebentant Vilademuls per un redimoni de tren que ens farà més nosa que servei. Ja fosc, amb les llums de Banyoles encara una mica lluny, em vaig sentir tranquil i la calma em va recórrer una altra vegada tot el cos, com quan vaig tornar d'aquella nit delirant que havia passsat en una casa de Peratallada acompanyant una amiga manyagoia que tinc a Serra de Daró. A mi, què voleu que us digui, que em portin allà on vulguin però que em tornin a l'estany.

dimecres, 7 de novembre de 2007

L'Atlètic, sempre més!

No ens cansem de repetir que ens hem fet de l'Atlètic perquè volem ser d'un club de primera divisió i ser-hi des del principi, i poder-los explicar als nostres nets el dia en qüestió que ens vam fer socis en un camp de rocs, pols i terra ganuda. En Mastegatatxes posa el crit al cel i a fe de Déu que l'Atlètic no respon al que les nostres fantasies delirants van preveure en un principi. Crèiem els més esverats que això seria un bufar i fer ampolles d'aquí caic i aquí m'aixeco, que la travessa cap a la primera divisió seria un fart de riure de "jiji-jajà", que els partits serien un tràmit d'Ajuntament d'estar per casa. Crèiem que ens assauríem a les grades del Camp de Fútbol vell a comptar els partits que separaven el primer ascens del següent. Doncs, no! La glòria del fútbol s'aixeca rajol a rajol. Els Grans mites s'han fet pas a pas, amb plors de ràbia i llàgrimes de sacrifici, amb la suor dels herois i la pols dels trebaiadors. És aquí on estem ara: a la trinxera, patint com un exèrcit que resisteix a una tempesta de sang, ferro i foc. Es aquí on està el nostre Atlètic: defensant com valents els colors somiats del nostre Club. Que perdem? Ja vindran temps millors. I seran aquests instants de sofriment el que aniran cosint la Història i l'Honor del nostre Atlètic. I que ningú ho dubti: després de la negra nit ve el clar matí, després del torb ve el jorn resplendent. Mentrestant, posem ciris al Monestir, Santa Maria i Rocacorba pel nostre Atlètic. I que sàpiguen tots aquests insensats que ara ens atropellen amb els seus gols, que algun dia, no giare llunyà, l'Atlètic resorgirà. Des de les cendres de l'Estanyol i des de la pols del nostre Camp. Per sempre més: Atlètic!

En Lama

En Lama és senegalès. És alt com un Sant Pau, noble, simpàtic, diligent, bon treballador. És l'encarregat del torn de nit al Poste de Mata, la nostra gasolinera de referència des de la desaparició de Ca l'Oller. En Lama viu enllaunat al darrera d'un aparador de vidre blindat perquè en aquests temps que corren, les benzineres han de tenir vidres blindats dels més blindats. En Lama sempre ens saluda, ens entén i parla un català esplèndit. És un bon home. A mitja nit sempre té una barra de pa gallec per servir, sempre té alguna cosa per dir, un bona-nit, un com-estàs, un si-que-feia-dies-que-no-ens-vèiem. En Lama va arribar una mica de qualsevol manera a Banyoles, aquesta Banyoles que ja és com Nova York, una ciutat amb un barri de negres en la qual ningú no es coneix. Amb aquest panorama al davant, homes com en Lama fan més fàcil la convivència, encara que sigui una convivència de cinc minuts a la setmana. En Lama és musulmà, un musulmà sense estridències, sense rotija de canyó, un musulmà de bones paraules que fa festa ara un dimecres, ara un dijous. És un home feliç a qui Xisca de Gardi ha de retre un homenatge sincer. L'homenatge que es fa als qui procuren somriure quan les coses no van bé.

L'Atlètic ens necessita

Corren temps difícils pel Club Atlètic. Potser és per inexperiència. Potser és la brutícia de la competició. Potser són coses que no entenem però la qüestió és que l'equip no guanya. Hem fet fitxatges per reforçar la defensa però la cosa no funciona. No hem pas de buscar culpables en les nostres files perquè les nostres files són rectes i netíssimes. Xisca de Gardi ha seguit l'equip durant les últimes setmanes i ha detectat algun problema d'ordre tàctic de mal resoldre. El cas és que dissabte passat, al camp de la Salle de Girona, l'Atlètic va carregar fort. Ens faltava en Marc Pastor, convertit, ja ho diem ara, en la primera llegenda del nostre club. L'entrenador va fer debutar en Xavier Garcia i Domènech, un central de força, de col·locació. En Xavi Garcia Domènech és un d'aquells defenses que fabn estar tranquil, que juguen amb seny, que es fan respectar quan cal i que no protesten. No en vam fer prou i la Salle ens va passar per sobre. El problema és que juguem desordenats. L'equip té tantes ganes de guanyar que s'oblida de la solidaritat entre línies. La defensa fa el que pot, el mig del camp treballa i a la davantera, els nostres jugadors s'esforcen. Però amb això no en fem pou. Potser és que el sistema no funciona. Potser és que tenim una ambició tàctica que no ens convé. Potser és que els àrbitres ens van en contra i ens n'expulsen un a cada partit. I si és això, no es pot tolerar de cap manera. La directiva hauria de prendre alguna decisió ferma i dràstica. Presentar una queixa a la federació, obrir un compte corrent per pagar el dinar de l'àrbit a Can Comas. No ho sabem. Xisca de Gardi es pren la situació amb serietat. Estem preocupats, sí senyor. Ens fa angúnia la situació de l'equip; ens treu la son i això no pot ser. Hem de fer alguna cosa. I la cosa és molt senzilla: dissabte que ve, a les sis de la tarda, tots hem de ser al Camp Vell. No sabem quin equip vindrà, el Monells ens pensem. que vingui qui vulgui però que ens hi trobi a tots. Amunt Atlètic!

dilluns, 5 de novembre de 2007

Visita a Barcelona

Contra les indicacions dels nostres metges de capçalera, hem tornat a Barcelona. El cap-i-casal, avui, pateix d'un mal gam terrible. La ciutat dels grans és, ara per ara, una ciutat de xancletes, pakistanesos i gent per l'estil. Costa trobar un català a Barcelona i això ja vol dir alguna cosa. Tot i que resisteixen, encara, locals primordials per nosaltres: Can Culleretes i l'Amaya, el Frontó Condal i el Pastís, el Boadas i un local on, segons el nostre gurú, encara es rep els clients amb la nostra llengua i amb la seva. Barcelona és una ratera molt grossa on la gent ja no es coneix i on domina l'anglès, aquest idioma absurd pensat per parlar molt de pressa i per resumir les coses a l'antuvi dels negocis. Parlar anglès, ja se sap, és cosa de sàtrapes mentre que garlar en català és una cosa distingida que fa de personatge civilitzat. Si tu llegeixes en un banc de davant de mar i sents a la teva esquena parlar català saps dues coses: que darrera teu hi ha algú que és intel.ligent i que no et robarà la cartera. Important distinció en una Barcelona desconeguda, descreguda i desvalguda. Nosaltres hem acabat a Santa Maria del Mar adorant la potència del Gòtic prop d'un lloc venerat pels patriotes: el Fossar de les Moreres. Ser patriota a Barcelona és un atreviment digne de les primeres pel.lícules de Buñuel. És una gosadia, un trencamotlles extraordinari. Visitem Barcelona i sempre, malgrat les bones companyies que ens agombolen, tenim la necessitat de tornar cap al país. I el país, i que ningú s'enganyi, és allà on la Francisqueta surt al carrer i et diu, a la primera de canvi: "Bon dia, Miquelet". I la Francisqueta no duu xancletes, ni menja multiculti, ni està de mandangues. La Francisqueta, al nostre país, és la viva imatge de la nostra terra. Visitem Barcelona i ja tenim pressa per 'gafar el primer tren i tornar als nostres caus particulars. Els homes no s'haurien de moure mai dels seus confins. I la nostra república limita al nord amb la Brasa, al sud amb Can Mià, a l'est amb Rocacorba i a l'oest amb l'irreductible Barretina. Visca la Terra, i visca nosaltres i els que són com nosaltres.