dijous, 27 de desembre de 2007

Carda mandra tot

Ara per Nadal tot carda mandra. La vida es torna una sobretaula eterna i la somnolència ho agafa tot. Els àpats són d'una durada inhumana i l'esculdella cau a raig per tot arreu. És un desgavell el Nadal. Carda tanta manra tot plegat que plegaré ara mateix d'escriure perquè se m'estan tancant els ulls.

divendres, 21 de desembre de 2007

Ja hi som

Circulava el rumor que al camp del Sant Ponç hi havia gent amb el cor agre. Els jugadors de l'Atlètic estaven una mica preocupats perquè algú havia dit que, en aquell camp, s'hi veien creus gammades, ocells negres i tota mena de draps dels que fan aungúnia. De banderes no n'hi havia i el el partit va començar com sempre. Al minut cinc, l'Atlètic ja perdia dos a zero. Tenim un problema d'arrencada, tan a casa com a fora, que s'hauria de mirar d'esmenar, si res més no, per encetar els partits en igualtat de condicions. Tanseval. La cosa és que ens en vam fer un nosaltres mateixos i l'altre va venir d'un «meva, meva» poc posicional d'en Marc Zamora. L'entrenador havia tret una alineació revolucionària, sense en Pastor, ni en Met Pla, ni un altre que no me'n recordo perquè hi tinguessin lloc en Viladiu, en Jacs, que debutava, i el president. No vam pas jugar malament i en David Peraferrer va enviar una rematada al pal, però la primera part va acabar amb més pena que glòria.
Mentre va durar, l'Atlètic va dominar la segona part. Vam fer un joc més viu, més distès, amb una major qualitat de moviments. Els davanters, tot s'ha de dir, s'hi van estudiar tan com van poder però no hi va haver manera de corregir el marcador. Llavors va arribar el minut setanta-cinc, que sempre ha estat un moment emblemàtic en el futbol. El seu extrem esquerre va arrencar per la banda i en Marc Vergés li va anar al darrera. No el va atrapar i l'altre va enviar la pilota a l'àrea. No li va rematar ningú i, mentre tota l'atenció es concentrava a l'altre costat de camp, aquell extrem esquerre, sense dir ni ase ni bèstia, sense encomenar-se ni a Déu ni al Diable, per darrera, amb traïdoria, es va llançar amb els peus per davant contra en Marc i li va clavar les soles a la ronyonada. Ja hi vam ser. En Marc es recargolava per terra del mal que li havia fet, patint per si aquell carabrut li havia estellat alguna cosa per dins. En Joel, que és molt amic d'en Marc, hi va anar de seguida per defensar el company. L'extrem esquerre s'hi va encarar, llavors s'hi va anar afegint gent, la trifulga va créixer i es va dispersar en tres focus. Un al voltant d'en Marc, l'altre en un córner i el tercer al mig del camp. L'entrenador dels de casa anava de bòlit provant d'asserenar els seus, els nostres es van encendre i l'àrbit va expulsar l'extrem esquerre. Però encara no s'havia acabat. Mentre l'expulsat marxava, es va encarar amb els nostres aficionats i de resultes dels insults va aparèixer el seu pare, que encara anava més brut. Ja hi vam ser. Polseguera no se'n va aixecar perquè plovia perìo tot van ser crits, empentes, males cares, dents serrades, ferros i claus. Van agafar en Litus pel coll i la flama va pujar un altre cop. Veient els disbarats que s'anaven encadenant, el nostre capità li va anar a comunicar a l'àrbit que en aquelles condicions no volíem jugar, que ja n'hi havia prou d'aquell color perquè s'hi podia prendre mal. Tot plegat feia tuf de ganivet. L'àrbit es va arronsar d'espatlles i la cosa es va acabar aquí. Partit suspès, tothom a la dutxa i cap a casa. No ens vam quedar ni a fer el toc al bar del Sant Ponç. No s'ho mereixien. El tercer temps el vam gastar a la Banyeta, que és un lloc de gent molt més enraonada.
El dimarts, la federació ja tenia una carta de l'Atlètic detallant tot el que havia passat i amb una explicació mesurada sobre la decisió de marxar del camp. La Federació ho hauria d'haver agraït perquè encara no feia quinze dies ens havia convocat a una reunió per demanar a les directives que alliçonessin els jugadors per evitar que els partits s'acabin a plantofades. Molt bé. El nostres pensaven que no passaria d'aquí però es veu que la Federació ho veu d'una altra manera. Com que vam abandonar el camp sense una justificació prou sòlida, ens ha sancionat amb la pèrdua de tres punts, una multa de cent-onze euros i l'advertiment que, si ho tornem a fer, ens exclourà de la competició. Això, senyors, és un escàndol dels que feia temps que no vèiem. Si la competició funciona així potser haurem de revisar el cens de presidiaris de la comarca i fer-los una oferta perquè ens vinguin a defensar. No és la manera, ja se sap, però si algú entén les raons de la sanció, que vingui, si li plau, i que ens ho expliqui.

dijous, 20 de desembre de 2007

Can Mateu

Can Mateu del carrer Santa Maria, és, ha estat, i serà, una botiga excepcional i única. Ans el Senyor Mateu era la viva imatge del botiguer pulcre, sempre endiumenjat, amb els pull-overs impecables retocats amb una corbata per donar-li un aire de mesurada elegància. En Mateu era l'ordre i la serenor, la botiga, tot ella, feia l'olor de les coses noves, dels quaders per estrenar, dels llapis staedler, dels compassos i dels estutjos, de les carpetes i de la cola aràbiga, de les gomes milan i dels albums de fotos. Cada nou curs escolar era una excursió a Can Mateu, allà compraves el que necessitaves i de cop tenies ganes de d'anar a classe. En Mateu era el trànsit entre l'estiu interminable i la nova il.lusió per començar. Si s'obria la porta de la rebotiga es colava el murmuri de la impremta, el sacseig de les màquines. Perquè allà hi havia un altre negoci, el de la impremta Mateu, gent pulcre, ordenada, metòdica, per força havia de fer anar una impremta. Can Mateu era per tots el lloc on començar, començar a llegir els primers Tintin, començar a omplir l'àlbum de la lliga de fútbol, començar una llibreta, començar una caixa de pintures alpina. En Mateu embolicava les coses amb la consciència que venia il.lusions, amb prestància, amb un punt d'harmonia, i llavors te n'anaves a casa més refet, perquè aquell embolcall t'ajudava a valorar més el que havies de comprar. Hi ha una foto de les tres germans Mateu que retrata a la perfecció la naturalesa de tres ànimes dedicades amb obra i gràcia a donar vida al comerç banyolí. El carrer Santa Maria, ja se sap, és aquell que comença a Can Bernat, té parada obligatòria a Can Mateu i acaba necessàriament a Can Tites, com la vida mateixa.

dimecres, 19 de desembre de 2007

Can Ciurana

És molt important la tortada de Can Boadella, però com les sares de Can Ciurana, se n'han parit ben poques, que diria el poeta. Les senyores Sares vivien a Can Ciurana al costat dels barretets de merenga; dels xuixus, sempre del dia, que eren, i són, una cosa fabulosa; dels crusants i de les ensaimades. I la pasta de full? Amb la pasta de full parem màquines i abaixem la veu. Diu molta gent, segons hem sabut, que la Carme Ruscalleda, la del restaurant, va venir expressamet a Banyoles per comprar pasta de full a Can Ciurana. Li agrada molt. I la Ruscalleda no és pas una qualsevol ni una qualsevulla. És una cuinera de dalt a baix i de costat a costat. No vindria pas de Sant Pol si a Banyoles no hi trobés delicies d'aquesta magnitud. Vindria, segurament, perquè, es vulgui o no, aquesta petita part de món que trepitgem cada dia forma part d'una terra catalana que, entre tots, hem de mantenir viva. La Ruscalleda se'n va al Japó, vola fins a Nova York, cuina a la meca, a la seca i a la vall d'Andorra. Va molt atabalada, pobra dona. I si ve a Banyoles, és ben clar que la pasta de full que li donem no és pas un grapat de plastilina. Potser tot plegat només és una llegenda, però costa de creure que no sigui veritat.
La fama de Can Ciurana ve d'en Mateu, l'avi, i en Mateu venia d'aprendre de Can Mercader, un altre punt cardinal de la pastisseria banyolina. Es va parar per ell al carrer de la Canal, ben bé al mig, a tocar de Can Comas. La botiga encara sobreviu a peu de carrer. És un local petit, de dos nivells, amb l'espai just per a una copa de ratafia. A baix, més aviat a sota, l'obrador. S'hi ha fet tot bo en aquell celler de sucre, amb la mida justa de cada època. Una vegada, no fa pas gaire, un noi de la comarca va anar a trobar els de Can Ciurana per fer-los saber que ell estaria disposat a pagar-los el traspàs del negoci perquè no es perdés la tradició pastissera banyolina. Si plegaven, els hi deia, ell ho voldria continuar de la mateixa manera que s'hi havia treballat tota la vida. Només necessitava que li expliquessin les receptes. I això és ben cert. Tant com que l'única resposta que en va obtenir va ser, «de moment no, gràcies», i «tot és qüestió dels ingredients». Mai més ben dit.

El Gall de la Sort

Tothom sap que aquest any la grossa tocarà a Banyoles. Nostradamus ho va deixat escrit, i també Mossèn Cinto i el Guerriller Frigola. Es d'una certesa que cau d'esquenes. Vet aquí. I on s'han de comprar els dècims? En això Nostradamus no vas escriure res. No era tan detallista, vaja. Podria ser que la sort la portés en Raven, home fonamental i cuiner de la idolatrada la Parra. Raven cada any compra loteria per amics i saludats i té mà de sant en aquestes coses. Podria ser que el número el tingués l'Atlètic Banyoles, club amb el que ens hi hem casat de per vida, podria ser que la grossa la venessin al Bar Juncà de Serinyà, o que estigués en les participacions nacionals d'en Met Forcaire. No sé sap. Per si de cas, Xisca de Gardi, es reserva números i participacions en cada una d'elles. Perquè la grossa toca segur. I quan deixem Banyoles, encara ens aturarem al Gall de la Sort, perquè en honor a l'artista incomensurable, irrepetible, El Gall, comprarem un dècim, el fregarem sobre un dels seus quadres i esperarem que pongui.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Notícies dels Amics

Aquests dies tot són notícies dels amics, que s'interessen pel meu estat. En Pere Serra m'envia un missatge, també en Francesc Feliu em truca i s'interessa per mi. En Vadoret, de Besalú, em fa arribar els seus ànims. En Mantu em truca, el nét del Senyor Prat també ho fa. La Carmeta em deixa un missatge. No els puc contestar tots a l'hora, perquè em fa manra, però els tinc presents. Es bo de tant en tant tenir un atropell ni que sigui perquè els amics, saludats i coneguts te truquin. Alguns la trucada els servirà, tabé, per fer bondat, i per tornar pel camí recte. Perquè tenim una edat. I aquí qui no corre vola. D'altres amics els hi dic adéu per sempre més. M'estic referint al pot-i-tripa, cargols a la llauna, galtes de porc, cansalada, botifarra negra, llangonissa i demés, ha estat una amistat profunda, però traïdora. I si et foten una gabinetada per l'esquena, malu, no pots pas considerar que siguin amics teus. Vet aquí.

divendres, 14 de desembre de 2007

En Tiroliro

Dels personatges cèlebres que planaven sobre la nostra infantesa hi havia en Tiroliro. Fill d'una casa de pagès, de l'altre costat d'Estany, tenia la pell com un bacallà sec, era la seva pell un tros de cuiro adobat a Can Pujol. Tenia en Tiroliro un aspecte de home primitiu, com si hagués sortit del cor de les coves de serinyà. Era un dels nostres, un dels últims exemplars de l'home comarcal. A en Tiroliro, però, deien que li faltava un bull, deien que no tocava ni quarts ni hores, i que era més boig que savi. El que passa és que s'havia criat al mig del bosc, no havia tingut temps d'anar a estudi, i les coses de la societat li relliscaven una mica. Era en definitiva un salvatge. Si hagués estat americà encara hauria fet pel.lícules o hauria tingut una banda de rock. El recordo amb una caçadora de cuiro, el recordo amb uns pantalons arrapats, i el recordo a cavall de la seva derby paleta. Un dia, en el solar on hi ha la Carpa ens va fer una exhibició de salts. Saltava amb la moto com un autèntic esparracat. Pujava a cavall i feia unes equilibris que marejaven. Nosaltres els vailets l'animavem a fer el més difícil, i ell, seguint la criatura que duia a dins, s'engrescava. De tant en tant, això sí, xarrupava una cervesa. Amb els temps alguns van dir que estava a darrera d'uns focs que hi havien hagut a l'altre costat de l'estany. No senyor. En Tiroliro com a salvatge, com home per masegar, seria incapaç de calar foc a la terra. Qui sap si amb la derby paleta travessa d'un costat a l'altre les muntanyes de l'Estany.

País Capulat

Vivim en un país capulat i esquinçat. El nostre Roselló, el Conflent bressol de tots els bressols, l'Alta Cerdanya són parts que es van ampuntar en una operació sense cirugia, a crits, amb un ganivet roent. La partició de Catalunya és incontestable i com Catalunya, la nostra comarca ha patit un trossejament que ningú s'explica. Ens han quedat fora les nostres sagrades icones i això és martiri. Primer, el Mont, la Mare de Déu del Mont, el lloc sant on Mossen Cinto va escriure magnífics poemes dedicats a Banyoles. Com pot ser que la Mare de Déu del Mont no vagi lligada a la nostra ciutat. I que pertanyi a un petit poblet de l'Alt Empordà. El mateix passa amb Rocacorba, que és nostre i que els l'han presa, Rocarcorba on sempre s'han fet aplecs, i pelegrinacions, i que és nostre i para de comptar. Amb Rocarcorba que ens tornin Canet d'Adri. Perquè els de Canet són germans nostres, això sí de l'altra costat de la muntanya. I què dir de Cabanelles, de Medinyà, paisatges habituals nostres, que la vulgaritat administrativa ha fet que siguin d'altres comarques. Tothom sap que els banyolins en cosa d'anar a la platja estan repartits uns van l'Escala i els altres a l'Estartit. Per què? Perquè les platges naturals de Banyoles són l'Escala i l'Estartit. Queda clar que són nostres i ja està tot dit. Ara girem cap al nord. Es una vergonya que el Collell no sigui de la comarca. Es una vergonya que on va néixer el meu avi, el Torn, no sigui de la comarca, I Mieres? I Besalú? I Sant Ferriol? De fet la nostra comarca arriba fins aquella ciutat que no és res més que el cràter d'un volcà. Tot és nostre. Banyoles Comtat Gran, pubilla de Catalunya, màrtir i fill il.lustre d'Europa. capdavantera de la civilització cristiana, pedra fundacional d'Occident, Banyoles demana el que és seu i, si s'escau, pot permetre's el capritxo de demanar el que vulgui.

dijous, 13 de desembre de 2007

Somiem

Tenim la sort de ser fanàtics d'un club amb una directiva que tot el dia barrina. La qüestió és que les idees ens faran un equip grandiós a partir d'una teoria que seguidament explicarem. Ara mateix soms 175 socis. Doncs bé, quan falti un any per a les eleccions del Club Deportiu Banyoles, es farà una campanya de germanor dirigida a tots els associats de l'Atlètic amb la intenció que s'hi abonin. Si la cosa dels diners fa que els nostres aficionats es treguin la idea del cap per no haver d'anar més justos del que van, la directiva de l'Atlètic demanarà un crèdit per pagar tots els carnets. Ja haurà passat un any des de primer dia de la campanya de germanor i arribaran les eleccions. L'Atlètic presentarà una candidatura a la presidència del Club Deportiu. Els nostres 175 socis ens votaran i sortirem escollits. Immediatament després de prendre possessió dels càrrecs, l'equip de tercera divisió del Club Deportiu es convertirà en el filial de l'Atlètic i es traslladarà al camp vell. Perquè? Perquè nosaltres, la nova directiva, ens acollirem a un conveni d'utilització del Camp Nou per un període de trenta-cinc anys que hi ha signat amb l'Ajuntament, i ens n'hi anirem a jugar amb l'Atlètic. Això ja ho tindrem i engegarem un procés per absorbir el Club Deportiu. S'absorbirà, l'Atlètic renunciarà a la plaça de tercera divisió i dissoldrà el filial. En acabat quedarà per resoldre la qüestió del futbol base, que no és pas poca cosa. Es farà amb seny perquè la mainada s'ho mereix tot i l'Atlètic reconstruirà els equips petits signant un acord amb l'Institut Pere Alsius i Torrent, un centre vinculat a la nostra història d'una manera irrenunciable.
Quan tot això estigui fet, la creació d'un gran club ja estarà en marxa. La junta farà els passos legals que calguin per tornar les instal·lacions de l'Estany a l'Ajuntament amb la condició que sigui el camp dels equips de l'Institut. Ja quedarà menys. Un cop tinguem els nanos jugant a l'Estany, l'Atlètic presentarà un projecte per a la construcció d'un nou estadi al centre de la vila. Serà una obra formidable, fabulosa; un estadi endreçat, pràctic, ple de llum; amb espais per prendre el sol i serveis perquè les famílies hi passin les tardes. El dissenyarà un arquitecte de Banyoles, encara no sabem quin, i es finançarà per subscripció popular. I en aquell moment, el dia de la inauguració, ens veurem jugant a futbol entre la gent del poble i pensarem que si no fos que hem tingut la sort de néixer en aquest racó de món que es diu Banyoles, seria impossible que fóssim com soms.

Alguna costa s'haurà de fer

Amics, comarcans, conveïns,

L'Eixut ens ha caigut com una maledicció. Ja ho deia aquell, deu l'hagi perdonat, que la culpa que no plou són dels coets que tiren els americans. Han foradat el cel, i l'aigua vessa cap enfora. Total no veiem que hagi de ploure ni per nadal, ni per Sant Antoni dels Burros, ni per quaresma. Les rieres s'assequen, les deus estan eixutes, les fonts ja no ragen, l'Estany pobrissó cada dia perd nivell. Ens hem de deixar de pulecres. A estalviar aigua com sigui. Primer ens deixarem aquesta mania moderna, americana, postissa de la dutxa diària. Ans la gent no tenia plat de dutxa, ni molt menos banyera. Ans si et volies rentar tenies el gibrell i la palangana, això els que tenien més condicia, perquè la majoria es passava una pinta gruixuda i anar-hi anat. Deixarem de regar aquesta nosa que és la gespa o "cespet" que fa cagar. On s'és vist plantar herbassa a casa! Si vols plantar, planta patates que al menos te les pots menjar. I què dir de les piscines un altra nosa moderna que gasta que és un contentu. Però no et tindrem prou. L'estalvi només ens permetarà adminstrar, ai senyor, la misèria que tenim. Si no fem alguna cosa, l'aigua l'haurem de servir amb petits. Posa'm un petit d'aigua. Hem de tornar a les tradicions que per això hi són. Temps era temps quan no plovia la gent mirava al Monestir. Allà hi havien solucions per tot. I es treia a passejar Sant Martirià fins a l'Estany. Quatre prèdiques, fe, voluntat, esperança, i el cel, tot seguit, s'anava cobrint de núvols. I l'aigua queia a raig. I les deus s'omplien, quedaven sadollades les fonts, baixaven les rieres que feien goig, i l'Estany com un rènac gros i formós s'anava botint. Sant Martirià aconseguia el miracle de tornar a la terra una porció de vida. Ara, hauríem de fer el mateix. Si és per braços i espatlles, xisca de gardi en pes es compromet a portar Sant Martirià fins el nostre Estany.

dilluns, 10 de desembre de 2007

On és la Cellera?

Últimament s'està donant el cas que, si no s'arriba a l'hora al camp vell, els aficionats de l'Atlètic ens perdem les dues primeres barraques de l'equip de fora. Les nostres arriben amb el partit avançat i això és d'agrair, perquè és tal la comunió entre els jugadors i la claca, que sempre ens esperen per poder-los celebrar. Alabat siga Déu si no veus els gols dels visitants, però pels de casa s'hi ha de ser. S'ha de dir, abans que res, que la Cellera, l'equip que teníem al davant aquest dissabte passat, és un dels aspirants més sòlids al títol de lliga. De fet, es van movent entre el tercer i el quart lloc. Semblava que podien tenir problemes perquè l'any passat van perdre l'ascens a última hora contra l'Obispado de Blanes i van quedar una mica atuïts. La repercussió d'aquella pèrdua els va deixar en silenci, mirant a l'infinit, però, pel que es va veure, tornen a ser una colla ferma que sap molt bé a què juga. Tot això es coneix per en Xavi Masachs, el que feia de tallant, amb el setze, a les files del nostre últim rival. La Cellera és un equip una mica massa dur i el seu lateral dret, un jugador amb més pinta d'estibador que de futbolista, en va ser l'exemple paradigmpatic. Ens va atonyinar els davanters fins que no va poder més i alguns dels seus companys es van comportar amb una falta de delicadesa que no té nom. Però d'això, en Xavi Masachs no en té cap culpa perquè estem parlant d'una bona persona, d'un home enraonat amb el cap sobre les espatlles i d'un futbolista intel·ligent. El joc del seu equip, en canvi, va ser més aviat antipàtic.
Tenint en compte les circumstàncies que envoltaven el partit, el resultat és el de menys. Segurament perquè la gent va fer pont fora de Banyoles, l'afició no va acudir massivament com s'ha d'esperar. En Joel estava més preocupat per la trompada amb el cotxe que es va clavar dimecres a la nit que en cap altra cosa. Ho vam notar al mig del camp però no l'hem de culpar de res. Ni a ell ni a cap dels nostres. També va quedar demostrat que el problema de l'Atlètic no és a la porteria. I que en Jordi Quer és un home d'equip que va suportar la suplència amb aplom i elegància. A partir d'ara, tornem a començar de zero.
El nostre joc es va assemblant cada vegada més al que volem. De moment, amb la pilota als peus, només dibuixem línies indeterminades. Però cada vegada són més rectes, cada dia fa més goig de veure que ens ajudem els uns als altres, que juguem amb ganes, que no tenim manies i que som dignes de vestir els colors d'un club com el que acabem de parir. Al final del partit els ànims no eren pas els de sempre però la satisfacció d'haver fet tot el que es podia fer per quedar bé la teníem. I ben bé que es notava en la tranquil·litat dels ulls dels jugadors, de la directiva i de l'afició. La primera part va ser trista i la segona més aviat ensopida però ja vindran temps millors.
Quan faltava un quart d'hora per acabar el partit, en Jordi Quer, que feia estona que no deia res a la banqueta, va aixecar el cap i va preguntar de cop: «On és la Cellera?» Li vam aclarir que s'hi arribava havent passat Anglès i just en aquell precís moment, un davanter seu va estar a punt de clavar-nos el quart. El quart va arribar al cap de res però en, aquell moment, vam renegar ferros i claus perquè l'àrbit ens ens feia una al darrera de l'altra. En Bombi va anar per terra no se sap quantes vegades; en Pastor en va haver d'estarracar un que s'havia passat de llest i li havia perdut el respecte. Es va muntar alguna tangana, amb més pa que formatge, que s'hauria pogut evitar amb un polsim de bon criteri arbitral. En Txirri ho sap perquè va haver de cridar a l'ordre un rival que feia estona que el pessigava. Aquesta vegada el problema va ser que ens va arbitrar un home massa exigent amb ell mateix, un home tirant a vetust, lent, cridaner, esgotat. Un ha de saber fins on arriba i, sobretot, no ha de confondre la indumentària que l'autoritza en un camp de futbol, amb la d'un oficial amb els galons descosits. En alguns moments, l'àrbit semblava ben bé una meitat de la Cellera i l'altra de la mare que el va parir. Al final, amb el joc acabat, de tan indignat que estava, jo mateix li vaig dir desvirga-gallines amb totes les síl·labes pronunciades en veu alta, una per una, a escassos metres de la seva orella dreta. I en acabat, desafogat i tranquil, vaig pensar cap endins: Amunt l'Atlètic collons!

divendres, 7 de desembre de 2007

Les germanes del Lute

El Lute era un noi que no es va poder estar de robar un parell de gallines, i que després el vam fumbre a la presó, i es va escapar i tot això. Quan jo era petit s'escampaven llegendes sobre el Lute i jo les barrejava amb el Sabater, maquis mort a Sant Celoni després d'una prodigiosa fuga al mas clarà de la Mota. El Lute feia por, el Sabater també, ni que fora perquè en aquella època t'explicaven les coses a mitges, de pressa, malament, i amb un nano petit no li pots pas explicar res que no t'entengui que tot en fa un muntanya, que tot es esverament, que ni de la missa la meitat, que se'n fa la pixa un liu. El cas és que van dir que per Banyoles es passejaven les germanes del Lute. Si el Lute era perillós, jo vaig imaginar-me les germanes com una mena de bruixes escuades, mal girbades, lletges a no poguer més, de negre. Deien que anaven amb un cabàs i que dintre del cabàs hi portaven un parei de metralletes. Jo me les imaginava a prop de Santa Maria, o al principi del carrer nou, en qualsevol cantonada. Després tot això se'm va barrejar amb una bestiesa que explicaven i que mai vaig saber treure'n l'entrellat. Resulta que una noia va parar un parell de monges fent dit. Les germanes van pujar i de seguida la noia va notar una cosa rara. Es va fixar en les mans de les monges. Tenien un llamp de mans que déu n'hi do. Mans de paleta, mans d'estibador, mans de bosquetà. La noia es va acollonir però no va perdre l'esma. Va simular una pana. "El motor no tira, germanes, no farien pas el favor de sortir i apretar una mica". Les monges van sortir i quan ja eren a punt de donar una espenta al cotxe, la mossa va enfonsar l'accelerador. Va tirar llarg fins que va trobar un cuartel de la Guardia Civil, que llavors era pertot arreu amb el seu tricorni. Els civils van escorcollar el cotxe i vet aquí el que van trobar: l'equipatge de les monges, un cabàs, i a dintre del cabàs un parei de metralletes. Es va dir que eren el Lute i un seu company, que anaven buscant les germanes. Potser tot això m'ho faig jo, potser es una barrija-barreja que amb el temps, la confusió, i la desmemòria s'ha anat concentrant dins del meu cap. Però no em direu que hagués estat bé tenir de convidades les germanes del Lute, i de convidats el Lute mateix i un soci vestits de monja.

dijous, 6 de desembre de 2007

Ja sóc arribat

Amics, Amigues, fradrins, fradisterns, germans, germanes, banyolins i comarcans, només puc dir que sóc arribat. La maltempsada ja ha passat, vet aquí, puc dir que vist la padrina però que la padrina com ve se'n va. De l'hospital recordo els crits d'en Josep "nenes, nenes, un iogurt" o bé "on és la manta vermella?", de l'hospital recordo les converses del box del costat, això del box no es res més que una conillera feta de cortines miserables, on es repetia "ja no té pols, portem-la a morir a Sant Feliu", de l'hospital recordo Bill, el meu company d'habitació, escocès, locutor de ràdio al seu país, fanàtic dels gats, home ponderat, civilizat però que rotava com un bon seguidor del Celtic i que estava com teixó. De l'hospital recordo els crits a la nit, els laments, les cares d'angoixa de molta gent. Però també la llum, que entrava per tot arreu, i que encenia els passadissos, i les magnifiques postes de sol que convertien Palamós en una impressió rogenca. Però soc aquí gràcies a la mare de Déu del Collell, a la Mare de Déu del Mont, a les que vaig invocar com a bon comarcà des de la profunditat de la meva habitació. A nostres senyores els hi dec una visita, una pelegrinació o el que faci falta. Ara a fer bondat. Per una temporada me n'estaré de la sal, els peus de porc, les visites al Palau de l'Embotit. Amb el temps, no ho dubteu, tornaré, amb la moderació característica d'un dels partidaris del Monestir. A tots i a totes gràcies. I pel que fa a Xisca de Gardi, que ningú dubti: aquí estic, ferm, dempeus sobre la terra catalana, i disposat a la lluita. Que la collita és gran, hi han pocs segadors.

dimecres, 5 de desembre de 2007

La senyoreta Roser

La senyoreta Roser vivia atalaiada en un replà, al capdamunt d'unes escales que feien la meitat del camí entre la sala dels grans i la dels petits, a la biblioteca de la Plaça. S'hi arribava per unes altres escales, més aviat estretes, llargues i un pèl fosques, que pujaven pel costat de l'entrada de l'oficina de la Caixa i s'obrien al davant d'un vestíbul de llum groguenca, que marcava l'abans i el després entre el silenci dels llibres i el brogit del carrer. En obrir la porta, una porta de fusta i vidre pesant i carregosa, la senyoreta Roser fitava el lector gairebé sense moure el cap. El fit s'estenia per la sala deixant anar una benvinguda, entre amable i inquisitòria, que rebotava per les lleixes com la claror d'una espelma sobre les parets d'una habitació de miralls. Del replà estant, arraulida rere una làmpada de llum tènue, la senyoreta Roser seguia el recorregut dels estudiants des de la porta fins a les taules. Si eres gran, et podies quedar a baix. Si encara no tenies l'edat, havies de passar la frontera de les escales i ensenyar les mans, amb els palmells cap amunt, per certificar que les duies prou netes per tractar les lletres que t'esperaven, perfectament arrenglerades, als flancs de la sala. Les normes de la senyoreta Roser obeïen a la bondat d'altres temps, de quan la lectura s'exercia vestit de diumenge, acabat de pentinar i amb l'esperit net. La biblioteca de la senyoreta Roser era un reducte de tranquil·litat, de xiuxiuejos, de riures continguts, de mirades furtives cap a la taula de les nenes. A la seva vora, de les cinc fins a les nou del vespre, les tardes passaven lànguidament entre llàpissos i deures. De tant en tant, si la cosa es desfermava, la senyoreta Roser deixava anar un petit advertiment que amanyagava l'aire en veu baixa. Però no la fessis aixecar perquè tenies l'expulsió assegurada. I a fe de Déu que si aquesta era la teva fi, havia estat ben merescuda i explicada als pares amb tot detall. La senyoreta Roser era una dona com cal, una senyora amb totes les síl·labes i els sinònims del bon fer que la ignorància d'aquest món absurd, ha arrossegat fins a l'abocador incontrolat del menyspreu. Fan falta més senyoretes com la senyoreta Roser. Fan falta persones que estimin els llibres, que saludin pel carrer, que tinguin un somriure a punt, que siguin enraonades i cordials. Persones que tinguin un bon dia per a tots els matins del món. Enyorem la senyoreta Roser i tots els dies que anaven passant en la quietud i l'escalfor d'aquelles tardes d'hivern fins que, un dia, no se sap perquè, es van apagar les llums i algú va tancar la porta de vidre amb pany i clau.

Un empat i tots contents

Abans que res, hem de dir que el cap de setmana del partit contra el Camós va ser un cap de setmana de sopars. El futbol és un esport de sobretaula, ja se sap. És un univers de viandes, de vi, de xampany i de copes de licor. Ho és més encara, si la qüestió és celebrar el primer aniversari del nostre Atlètic Club Banyoles. Això va ser divendres a la nit, a la Banyeta, un restaurant integrat ja, d'una manera definitiva, en el llarg peregrinatge gastronòmic de Xisca de Gardi. A Camós no es va notar gens que la nit abans havia corregut l'alcohol d'una manera una mica desmesurada entre les nostres files. Tanseval. A tercera regional sempre guanya l'equip dels jugadors que han begut menys gintònics la nit abans. Si n'hem de fer cas, es pot afirmar amb tota rotunditat que no n'hi va haver cap que n'engolís més que l'altre. En aquesta situació d'igualtat, l'empat a un de dissabte a la tarda es pot considerar un resultat lògic. Encara més: s'ha d'entendre com el resultat més adequat per a un enfrontament entre dos clubs germans. Arribaran dies de victòries i derrotes però, per a la primera vegada, sempre és millor acabar d'una manera que deixi tothom content.
La lectura positiva és que l'Atlètic porta dues jornades marcant. La negativa, que ens costa molt guanyar i que ens vam deixar remuntar el resultat. Va ser producte d'una falta de concentració d'última hora. L'entrenador sabrà com s'ha de resoldre. Havíem marcat a la segona part. Va tornar a ser en Joel, el nostre jugador insígnia. Va ser un gol que ja ha fet època a l'Atlètic. Un toc subtil, de lluny, templat amb l'interior del peu esquerre. Un gol magnífic, de murri. Es dóna la circumstància que en Joel tenia les seves sabates de futbol rebentades i el seu pare n'hi va deixar unes. Quan va haver marcat i el van haver abraçat tots, es va treure la del costat esquerre, la va besar i li va ensenyar, de cara a la parròquia, com aquell que fos torero i celebrés una orella.
La cosa anava bé amb zero a un a favor nostre. Però el Camós és un equip de mal fermar, com s'espera d'un conjunt de la comarca. Ens va costar Déu i ajuda aguantar l'embranzida d'aquella colla. No volien perdre de cap manera. A casa es fa de mal empassar una derrota, tan per la mínima com per la màxima. Nosaltres ho sabem molt bé. Podríem haver tornat cap a casa cantant si l'Andreuet no hagués fallat un contratac fabricat per ell mateix que l'havia deixat sol davant de porta. L'Andreuet ens va donar un aire de frescor a la davantera que feia molts dies que demanàvem. No li hem pas de retreure res però, la pròxima vegada, que s'hi fixi una mica més. Que faci com en Marc Zamora, que va cobrir la baixa d'en Jordi Quer amb un èxit total. Va fer un partit magnífic. Va donar confiança als nostres defenses i això és molt bo perquè encara no hi teníem en Marc Pastor. En Marc tornarà dissabte contra la Cellera però que s'assereni perquè si el tornen a expulsar, ja hi serem un altra vegada pel tros i això no ens convé. Tan bona va ser l'actuació d'en Marc Zamora, que ens atreviríema dir que el nostre porter titular tindrà molts problemes per tornar a l'equip. En Marc es mereix una oportunitat. Estimem en Jordi Quer però el futbol és així. Ell ho entendrà.
L'àrbit es va portar bé però a la segona part va tenir alguns moments estranys. Però no li farem cap retret. El derbi és una festa i es perdona tot perquè allà on hi hagi l'Atlètic pel mig no hi ha gaire lloc per la raó. El sentiments no hi entenen de seny. Nosaltres soms de l'Atlètic per bramar, per cridar, per celebrar un ascens rere l'altre, per riure, per reunir-nos, per abraçar-nos. Nosaltres soms d'aquest equip i amb això està tot dit. I una altra cosa, aquest dissabte, quan vingui la Cellera, no estaria de més fer-li un petit homenatge al Comitè d'Orriols. Seria de justícia. Amunt l'Atlètic collons!

dimarts, 4 de desembre de 2007

Parte mèdic

La qüestió és que el gran Comitè d'Orriols es va trobar una mica malament i els metges, que són tots un exagerats, se'l van quedar a l'hospital de Palamós per fer-li unes proves. Es veu que dijous a la tarda, tirant cap al vespre, es va sentir una mica indisposat. I com que no li marxava van anar a urgències. Tenia una pujada de tensió i van decidir que li farien baixar allà mateix, en una habitació, erquè la tensió, vulguis o no, és malparida. La cosa no és greu però és emprejadora. Xisca de Gardi sap que està ben atès, que reposa en una habitació amb tota mena de luxes perquè el Comitè no pot pas estar en una habitació d'hospital qualsevol. Ens consta que les infermeres són manyagoies, que el tracten bé, que no li falta de res i que tot serà qüestió de quatre dies. Ara només falta que surti. I quan li donin l'alta, el rebrem amb tots els honors que es mereix. Farem una xefla de règim i li retrem un homenatge com els que es fan als bons, als grans, als immensos. Com els que es fan a Xisca de Gardi.