dijous, 21 de febrer de 2008

La història de l'hora del pati

L'Abellán i en Callís han escrit una història dels estudis banyolins. Cap problema. Fotos oficials, bates, ensenyaments, mestres, pupitres i dellosis. Ara seria bo que algú escrivís la història de l'hora del pati. D'allà on hem après tot el que soms. D'allà on hem conegut als nostres amics de part de bo. D'allà on hem sapigut que la vida és una mentida i que per, anar bé, l'hem de disfressar amb jocs. A l'hora del pati parlaríem de les baralles i patacades, dels cops de pal i dels cops de roc, de les aterrissades, dels blaus, de les camalletes, dels amics que no ens estaven amics i dels dies que no ens triaven per l'equip de futbol. A l'hora del pati parlaríem de les caniques, del mistric, dels partits de palo-mato, de tots els partits de atac-i-gol i de futbol, de quan caçavem greixandos i quan ens escàpavem pels recs del casa nostra, a l'hora del pati parlaríem d'en Tites i d'en Parrasa sempre a punt per fer-ne una, d'en Loren Castañer i de les seves idees , d'en Xavi Collell que era el que manava de veritat, d'en Toni, d'en Floren, d'en Jan Comas, d'en Lluís Masgrau que repassava la lliçó mentra xutava a porteria, d'en Portbou petit, d'en Pep el gurú, de la Yani que era la nòvia impossible. L'hora del pati era aprendre a viure, la resta era una suma ingent de lliçons de les quals no me'n recordo de res. No sé qui hi ha darrera la Revolució Francesa, ni sé fer ja una arrel quadrada, ni recordo quines eren les lleis de la física, ni sé res de sintaxi, però recordo els noms dels meus amics, recordo els jocs, recordo les putades que entre tots ens feiem, recordo com si fos avui cada racó d'aquell immens pati, ple de llocs secrets, ple d'aventures fantàstiques. Que algú escrigui ja la història de les nostres hores del pati i que, tot seguit, l'estripi i en faci un coet per ser llançat sobre el mestre.

Mossèn Pere Bach

Mossèn Pere Bach és el zelador de Casa Missió. Podem dir que ell és el custodi de l'ànima del Monestir en aquests temps de desordre, xinos i liberals-progressistes. Molts il.lusos empesos per aquestes doctrines materalistes i xafa-tradicions es pensen que el temps del Monestir ja han passat. Fals. El Monestir té esparsos per tot Banyoles i comarca un munt de partidaris. Es un exèrcit secret, fidel a la terra, lleial a les tradicions, creient, disposat. Falta que Mossèn Pere Bach ens doni l'ordre que nosaltres seguirem com un sol home. Atxes a la mà, amb els penons de Sant Nin i Sant Non, la força del terme, i de Sant Martirià, el pes del nostre venerat patró, ens obrirem camí entre l'estultícia, la fe mal entesa, els desoris de la modernitat, tot el que representa el voler anar cap endavant sense rumb, precipitadament. Mossèn Pere Bach és l'únic que va posar el crit al cel quan el claustre del Monestir amenaçava ruïna. I a fe de Déu que es va moure cel i terra per reparar-lo. I ara fa goig. Mossèn Pere Bach va demanar el retorn de l'arqueta. I a fe de Déu que poc a poc hem anat recuperant les peces que un infidel va manllevar-nos. Sense Mossèn Pere Bach el Monestir s'hagués enrunat. Seria una ombra. Seria ja una pena molt grossa que arrossegaríem tots els banyolins de bona voluntat. Ell és la nostra consciència. Ell és el nostre crit unànim. Des de la profunditat del Monestir o des dels cims de Rocacorba Mossèn Bach ens avisa. Nosaltres fem la resta. Ara, quan les excavadores de quatre arreplegats ens vulguin treure els horts. Els deliciosos horts que van néixer amb la Banyoles antiga, que són els lligals de terra del nostre passat, que són el paisatge manyac que fa companyia al Monestir, quan ens vulguin treure els horts, allà hi serem. L'exèrcit antic del Monestir que s'alçarà al crit de sempre "abaix els rodons, visca lo monestir". Aquell dia tremolarà Banyoles i els esglais se sentiran per tota la comarca.

divendres, 15 de febrer de 2008

L'Obi (t)

L'òbit és la mort amb paraules gruixudes i és el nom amb que s'anomena un joc antic i bàsic. Un joc de caniques que jugàvem totes les hores del pati del món i part de l'estranger. L'obit era la metàfora de la vida, se sortia d'un forat i s'acabava en un forat. Pel mig hi havia trampes, enganys, sort, mala sort, baralles, insults, pèrdues, guanys, pols, fang, la vida mateixa. Se sortia d'un forat amb la canica i havies de seguir unes regles fonamentals: xiva, pie bueno, tute, matute, i obit. No sé qui va triar les paraules, un nen espanyol suposo, però com a la vida nostra totes les regles forçades són en espanyol. Jugàvem a l'òbit amb la por de perdre les caniques i amb l'afany de guanyar les dels altres. Això era la passió que movia el joc. La força que ens portava a ajupir-nos i a calcular els moviments. Hi havia traça, hi havia punteria, hi havia una precisió de rellotge. Els dits eren els nostres mags, amb ells dispàvem la canica cap a la incertesa. Quan enmig de la pols se sentia el dring exacte volia dir que havíem tocat diana. Volia dir que s'obria la possibilitat de guanyar. Poc a poc avancàvem, tirada a tirada, en el joc que era una metàfora de la nostra vida petita. Les caniques més delicioses eren les de fang, les més venerades eren les que sortien dels coixinets. Les caniques d'acer, brillants, lluents, semblaven enlluernar els patis polsosos, eren com cassaques d'un exèrcit vencedor. Calia triar bé, calia saber jugar, calia, abans de jugar, observar la sort i el joc dels demés. Si ens veiem en cor, ens lllançàvem a la partida. Com jugadors de timbes, com apostants de la ruleta. El joc era un garbuix de colors, una fressa de metall contra vidre, un anar i venir de jugadors, una partida interminable. Perdent i guanyant rebíem les lliçons de la vida. El pati, com sempre, era el millor pupitre.

dijous, 14 de febrer de 2008

Dinar amb el Director Comercial

En Vaqueta ens munta un dinar a Barcelona. Es una mica descamisat en Vaqueta, munta un dinar amb quatre persones, i som cinc. El restaurant es diu Amaya i allà un cambrer amb cara d'indio ens diu si volem "milk". Passa a jeure. El dinar és amb un dels grossos de la cultura. No direm el nom perquè això "és lo de menus". El director comercial parla d'una manera que no l'entenc pas: de marges, de ivas, de productores i productors. Tots és la de cultura són iguals: botiguers embardissats. La única diferència entre el director comercial i la Llúcia de la Llet és el producte, no cardem! Ara es diuen frases importants. Quan el gros de la cultura pregunta com va decidir on es rodaria, el director comercial va confessar "nosatres ens agrada improvisar, vaig fer servir internet per veure on podiem anar". Quan el gros va preguntar quins actors ell va respondre "tots són de Banyoles" i nosatres hi vam afegir un fart de riure. De la mateixa manera que el gros de la cultura va quedar ben parat quan el director comercial li va explicar que qui havia posat calés era un empresari de Banyoles i comptava amb un abogat de Banyoles per defensar els seus interessos davant un mangant que li vol prendre els quartos. El gros va seguir fent preguntes "Has estudiat cinema" I el nostre director comercial va dir que no, que ell havia estudiat lletres i que havia fet Crespià per riure un ratu amb els amics. Més riures d'en Vaqueta i jo que erem al dinar per riure, i per fer companyia al director comercial. El gros de la cultura era un tiu castís i eixerit, i al final va acabar entenent que a Banyoles, quan ens hi posem, podem fer de tot: alls, màquines de tallar pedres, volanderes i cargols, pel.lícules i electricitat.

La romaguera

A Banyoles i comarca hi ha un cabassat de romagueres. Es tracta, més aviat, de gent que li agrada xerrar pels descosits, i que torba, i destorba, a la gent més aviat feinera i que voldria que Banyoles fos nòrdica. La romaguera és a tot arreu. Embardissada o rere les voltes de la plaça, en un racó del carrer Sant Martirià o a la font de la Rajoleria. Espera pacient les seves víctimes, té temps, l'únic que té és temps. Llavonses veu la víctima i li llança el seu atac sense contemplacions. "Ep, què hem de fer?" sol dir. O pregunta "vas bé?" o pot preguntar qualsevol cosa total aconsegueix el que buscava. Ha aturat el nòrdic torracollons que portem a dins, l'idiota de les presses i de l'ai al cor. Aturada la víctima aquesta cau del costat de la romaguera. A peu de carrer s'obre pas una conversa en que poden tocar-se els quarts i les hores. Si et trobes una romaguera ja pots dir a casa que no aniràs a dormir-hi, o a la feina que ja passaràs un altre ratu. Amb la romaguera repasses la vida. Saps que en Paulino s'ha fet una casa a Melianta. La nena de Can Bosch ha estat operada de la cadera. En Conradu s'ha ferit. La Matalena s'ha tret el carnet de cotxe. En Raimundo s'ha parat per ell. En Met e boig saps què ha fet? La conversa esdevé un repàs social i biològic de caràcter general. Hi ha temps per explicar coses personals: fa temps que tinc un dolor al pit que no me'l trec del cim i de donar consells extravagants i a voltes temeraris "t'has de fer fregues amb esperit de vi i amb matafaluga". Hi ha temps per explicar algun àpat dels bons i, sobretot, per criticar. Ai si no podessim criticar! Per mi que li fot banyes a la Lola, és un tarambanes, i no té formalitat, i gasta més que guanya, i la Lola, pobrica, no veu pa re. Quan s'ha repassat quasi tot es parla de política, però sempre d'una manera que fa por i s'acaba amb la frase magistral "no valen pas res, tots són iguals". Després de fer perdre la jornada sencera a la víctima, la romaguera torna al seu cau. El racó de la volta de la plaça, el cap de carrer, a l'entrada d'una casa. Serà el moment d'esperar una nova víctima, abordar-la, i començar a fer el sedeser a base de xerrar, xerrar i xerrar. La víctima tornarà a casa o a la feina i tindrà l'excusa perfecta "em som trobat una romaguera". Vet aquí que a Banyoles sempre es tanca el cercle viciós, romaguera i víctima estan d'acord amb una cosa: nosatres no soms nòrdics malparits, el nostre temps és per perdre no per invertir.

dimecres, 6 de febrer de 2008

Can Grilló

El cafè més senyor de Banyoles durant molts anys. Els Catòlics podien fer un bon cafè però el local era més aviat llardós. Però Can Grilló era un establiment que tenia l'encant exacte dels cafès on poden passar moltes coses. La terrassa tenia un no sé què de terrassa europea, civilitzada, harmònica. I el dins tenia un toc de distinció que li donava una llum discreta, un foc a terra senyorial i, durant molt temps, l'únic televisor en color de Banyoles on emetien els canals francesos. Asseure's allà dins per mirar un partit de tenis a la francesa era entrar a Europa per la porta dels grans cafès. El tracte exquisit i educadíssim de les dues mestresses hi donava un contrapunt de classe. I per damunt de tot, en Sam, l'amo, que més que l'amo era el mestre de cerimònies. Jo de petit a en Sam li veia un aire de rabí jueu, d'home astut, d'home de món, però per damunt de tot era l'hosteler que sap tractar la clientela i donar al local la personalitat exacta, el toc elegant, la màgia única i irrepetible dels locals que tenen encant. A Can Grilló podien passar coses, podia inspirar una llarga novel.la sobre cafès i intrigues. Sense en Sam i les dues mestresses se n'ha anat la personalitat del gran cafè que, durant molts anys, ens va acostar a Europa per la porta de la civilització. Can Grilló no s'acaba amb aquest post perquè mereix nous i prodigiosos escrits. Com és de justícia amb un local que era pura inspiració.

dissabte, 2 de febrer de 2008

Dijous Llarder

Antes, quan anàvem calçacurts i no ens afaitàvem, haviem aixecat una cabana a l'altre costat d'Estany, s'hi accedia per un caminet que vorejava Can Ordis i s'alçava en un petit pujol. Per fer la cabana vam aprofitar un clot que en temps remots havia allotjat una carbonera i a tot volt havíem arreplegat branques i branquillons. El resultat havia estat un iglú rústic, a la banyolina. L'havíem rematat amb saques malparides de lli i de plàstic. A la cabana hi arribàvem amb les nostres bicicletes tot carretejant macutos plens de coses interessants: entrepans, coca coles de litre, mandarines i, sobretot, tabac. Ens feiem un fart de fumar clandestinament. Era un bon amagatall per fumar tot el tabac que robàvem als pares i germans o que compràvem en els estancs amb les peles que ens sobraven o que, senzillament, arreplegàvem a casa. Erem nens sense escrúpols, avui estaríem tots en mans d'assistentes socials. Un de nosaltres, no val la pena dir el nom, va calar foc a la cabana perquè no estava d'acord amb l'ampliació del grup. No estàvem de broma, si una cosa no funcionava, foc a la bardissa. A la cabana hi anàvem pel dijous llarder, vinga a fumar com carreters, però també hi anàvem els dissabtes, i els dies de festa del Casa Nostra, i el dia que es va morir en Franco. Una vegada vam anar a col.legi i vam robar un llamp d'escala per la cabana. Ho teníem tot planificat, la vam arrossegar per la carretera amb les bicicletes, era un espectacle. No en vam fer de gaire res. Era més aviat una nosa però robàvem perquè ens agradava fer plans, pensar les coses, provar sort. Crec que ens les vam carregar, com sempre, però estàvem acostumats a aquells sermons, teníem la manera d'esquivar-los. A la cabana li vam posar el nom de Ca la Tia. Era el codi secret de la banda. Anar a Cala Tia era tombar totes les normes i les lleis. La banda va acabar com el rosari de l'aurora, com acaben totes les bandes bones, amb discussions, baralles i expulsions. Hi tornarem. Tot és qüestió de trobar uns pantalons curts, agafar una gimson, carretejar el macuto amb les manderines, els entrepans i el tabac i anar fent plans. Plans de lladres petits per un dijous llarder qualsevol. Vet aquí.