dissabte, 26 d’abril de 2008

Ferreteria Puig

Si vols fer qualsevol grilleria, Ferreteria Puig. Si has de fer una feina mínimament seriosa, Ferreteria Puig. Si vols fer un remiendo, Ferreteria Puig. Si vols remenar per casa, si vols arreglar qualsevol cosa, a la Ferreteria Puig trobaràs les eines i els materials imprescindibles. La Ferreteria Puig és un domini històric del carrer Sant Martirià, en quatre pams comptats hi cap de tot: palanganes, sitrelleres, broques del 4, torbavisos, cinta islant, jo què sé. Si demanes un míssil nuclear estic segur que l'Esteve mira dins la rebotiga i torna per dir-te "de Corea, rus o americà". Si li dius americà, l'Esteve dubta, es grata el cap, i torna a les prestatgeries de dins i rebrega una estona, llavors ve i te diu "un missil americà amb capçal nuclear o dels senzills". A Can Puig és això un magatzem interminable, una caixa de sorpreses, un lloc on s'hi guarda el món sencer i part dels planetes veïns. He arribat a pensar que en Puig no té magatzem sinó l'art de treure's qualsevol fotil del seu guardapols. Mai ningú ha sortit de Can Puig amb les mans buides. Mai a Can Puig s'ha pronunciat la frase "no ho tinc, m'ha d'arribar, torna demà". L'Esteve sempre satisfà els clients. I els clients sempre saben que a Can Puig hi trobaran el que busquen, el que imaginen, o el que està encara per inventar. Abans que s'inventés, l'Esteve ja venia la bombeta, i en venia de seixanta i de noranta. Can Puig és el domini del món, el lloc exacte on Sant Martirià fa miracle de broques, cargols, claus i demés. Ni tots els magatzems de Bauhaus del món arriben a tenir ni la quarta part del que a Can Puig es despatxa en un migdia.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Un llibre per Sant Jordi

Vet aquí que hem comprat un llibre d'un autor conegut. Jo per autor conegut entec algú amb qui he fet un àpat. Algú amb qui puc aturar-me i parlar, i parlar molt, i dir bestieses. És un autor mediàtic perquè escriu al Punt, que és el màxim de mediàtic que em puc i em vull permetre. E' de Besalú i entén una mica de tot: de faves, de cargols, de planter, de rostits, és un savi pollastre que diria aquell. Té la fesomia dels jueus: cabells esgavellats, nàpia de les grosses, i duu ulleres de jueu de call de la part dels prestamistes. Ara hi entén en cuina i demà passat, si es pela una mica els colzes, pot entendre-hi en química o en cria de vedells. Es així, què hi vols fer-hi. He comprat "el llibre de l'allioli" perquè s'ha de tenir. Tots els catalans, abans de ficar-se a saber ballar sardanes o a plantar carbasses, haurien de fer un bon allioli. Jo ja en sé, però vos que t'ho digui es tracta de tenir aquest llibre a mà. Al cim fa de bon llegir. Es un llibre que rep la invocació de la Mare de Déu del Mont i amb això ja en tinc prou. Aquesta nostra Senyora ens guia, ens talaia i ens guarda de tots els mals. Mossèn Cinto s'hi va aixoplugar i ja heu vist quina carrera va fer el noi. En Vador, xino-xano, va pel bon camí. Xisca de Gardi recomana "el llibre de l'allioli" perquè estigui en totes les capçaleres dels catalans d'origen i de fortuna. Vet aquí.

Esmorzar de Sant Jordi

Tenen la mania de convidar-nos a un esmorzar de lletramorts, lletracardats i lletraferits. Hi anem una mica per curiositat botànica: per veure com se troben els escriptors gironins. En falten alguns, tant se val, perquè l'escriptor per regla general és un personatge fosc. Com el maniàtic, l'escriptor acostuma a ser un individu solitari i fantasiós. A casa seva el tenen per aquell que es passa tot lo dia tancat a les golfes. Com el boig de la família, com el tarumba, com el llampant. L'escriptor no sol anar gaire ben guarnit sobretot si ha de pagar el sastre amb els calés que fa. El poc que té se'l gasta en tabaco, en beure i en coses encara més tèrboles. Acostuma a aixecar-se de taula abans que els altres perquè amb una mica de sort se'n va sense pagar. Es dels que té abrics amb doble fons per cardar llibres als seus amics els llibreters. Escriptors i llibreters acostumen a fer una estranya societat de parracaires. Es dediquen, ambdos, al negoci dels llibres que és considerat, per la gent endreçada, com una activitat més aviat sòrdida. La major part dels pares desconfien d'un gendre escriptor perquè el més segur és que aboqui a la filla i als nets a un pervindre estimbat. Si un escriptor et demana calés, no te'ls tornarà, com a molt et pagarà amb un novelutxo mal girbat i oliós que entrebancarà les prestatgeries de casa teva. L'escriptor sempre té els ulls rogencs, perquè dorm poc, llegeix força i beu més. L'escriptor va escabellat i molt sovint amb mudes pudentes i barba de manargues. Es bo veure'ls un cop l'any com qui, de tant en tant, s'acosta a l'estimbarro. Es bo bescanviar-hi quatre paraules, no més, i sentir l'alè aixafat d'aquesta mala gent. El millor ha estat el comentari d'una dona burgesa i ordenada que veient-nos sortir de l'acte ha comentat a una seva amiga "Mercè, fes el favor d'agafar fort el bolso". El millor resum de la desconfiança amb que la nostra gent es mira els maniàtics de part de bo. No es compren llibres per por a arribar a ser com els escriptors.

dissabte, 19 d’abril de 2008

L'Atlètic contra el Camós

Mentre escric això es juga un partit que m'he perdut per obligacions familiars. El derby entre germans. El derby de la terra. El derby on Banyoles lluita aferrissadament amb els seus veïns camosins. El Camós deu viure temps dolents perquè ocupa un lloc indigne de les categories futbolístiques. Es lògic que l'Atlètic ocupi aquest lloc perquè futbolísticament encara no s'afaita. Però el Camós! El Camós ha inventat el futbol terra. Ha inventat el futbol de part de bo. Del xiscle, del crit rebentat, de l'entrada noble, de la pols i la pluja a parts iguals. El Camós ha ensenyat a jugar a futbol a bona part de la joventut comarcal. La injustícia i la mala sort fan que, avui, aquest equip fonamental estigui en un lloc que no li pertoca. Vindran temps millors, segurament. Perquè el futbol no seria futbol si no li reconegués al Camós tot el que ha fet per ell. Com els fills han de recompensar als pares. Avui, doncs, al Camp de Futbol vell rebem al Camós. I ho hauríem de fer drets, amb la mà al cor, i aquell sentiment de cristians agraits. El Camós és l'avi i nosaltres, només, som uns barbamecs. El Camós és tot allò que voldrem ser de grans. El Camós és el futbol en majúscules. I jo, a fe de Deu, que només he estat soci de dos equips en aquest món: el Camós i l'Atlètic Banyoles. Aquests dos equips juguen avui. Però molt més enllà de l'enfrontament esportiu, hi ha la dignitat de reconèixer els grans entre els grans. I avui, només avui, animaré el Camós fins el rogai.

Les Galtes de Can Bernat

Som anat a dinar a Can Bernat. Lloc referencial, tradicional, d'arrels fondes. N'hem parlat aquí tantes vegades que podríem cansar a la padrina. En cabat de dinar, en Joan m'ha ensenyat una partitura. Llegeixo el títol: les galtes de can Bernat. Li he preguntat si es tractava d'una sardana, ell m'ha respost que sí. L'autoria de la i.lustre peça és del mestre Agustí Pedrico, contrabaix de la Cobla Ciutat de Girona. Es veu que és un noi que va fer la mili a la Principal de Banyoles, de ben jove va ser assidu de Can Bernat, i allà va conèixer la cuina de part de bo, la cuina de les arrels, la cuina fonda que hem heretat dels nostres avantpassats. Allà l'Agustí va saborejar un plat elegantíssim i profund: les galtes de porc. Un rostit vell com la boira i el ressol. I el noi va decidir dedicar la sardana a un plat que és bandera de la tradició. Massa tips estem de sardanes que porten el nom de pubilles, de paraules de jocs florals, de paisatges ensucrats. Què collons! una sardana dedicada a un plat dels nostres. Això sí que és xiscagardià! Es veu que la composició compta amb la benedicció d'en Martirià Font. Si el mestre Font diu que la sardana és bona, senyal que la cosa és seria. L'Agustí Pedrico apunta maneres. Sap el que és el país i sap reconèixer els puntals que li donen força i vigor. El noi promet. A partir d'ara molt atents a aquest compositor. Can Bernat ja té una sardana i això demostra que l'hostal dels banyolins es va acostant cap a la glòria. A base d'honors tan celebrats com les Galtes de Porc. La terra, de tant estimar-la, els mostra el seu agraiment.

divendres, 18 d’abril de 2008

Aquí dingú carda ni brot

Xisca de Gardi carda fàstic. Vàrem començar molt bé, que si faràs això que jo faré allò. Xerrameca! Ganduls! Esquena-drets! Primer va ser el gallego que no sé què que tenia molta feina i que no podia fer res. Ja ho farem! Després el carcant de Besalú: "que ja escriuré, que tranquil, que no em manis la pressa". Un Pocasolta. Després en Vaqueta: "que no sé què, que no puc, que ara tinc molta feina". Ja pots comptar, excuses de mal pagador. A principis d'aquest any s'ha despenjat en Mastegatxes. Sempre li dic i sempre diu que ho farà, sembla el lampista que encara espero per fer la cometida. I au, m'ho de fer tot sol. Ja n'estic tip de traginar paraules amunt i avall, d'escriure com un beneit, d'anar a tai de boig, d'anar a coll ple. Estic llassat! Trec el fetge per la boca. Són uns xuclasangs. Però, vet aquí, què hi vols fer! M'han deixat sol a l'hort. Però l'hort no es pot pas deixar. L'hort pertany al pare, a l'avi, al besavi, a la terra mateixa. De l'hort surten les nostres paraules, i les nostres paraules som nosatres. Vet aquí, sol en el rem de terra. Miro cap al cel i m'encomano al santoral xiscagardià: Jaume Farriol, Anton Maria Rigau, Mossèn Constans, Mossèn Cinto, Maurici Duran, Pere Alsius, Martirià Cervera, el Terrissaire, l'Escurxemeneies, i tots els demés. A trebaiar s'ha dit. Que la terra e molt baixa. I que vol ploure. Visca nosatres i els que són com nosatres.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Fan córrer que no plou

A Barcelona ja se sap que tothom e boit. Van en xancletes tot l'any i en mànigues de camisa al pic de l'hivern, i diuen que els hi agrada el sol i el bon temps, ai fillos i 'nar-hi anant. Es passen tot lo dia a la plaja i ara els hi revé que no plou. Quan a Barcelona no plou, veuen la padrina. I llavors tots a córrer. Els del Ter fa anys i panys, ja des del temps del poum, que els de Barcelona els hi gafen l'aiga. No hi ha pas dret. Els del Ter fan servir l'aiga perquè els camps i les bèsties tenen set. Viuen de la terra, cordills. Els de Barcelona fan servir l'aiga per les seves fonts de Montjuïc, perquè els micos del zoo estiguin frescos i per omplir quatre palanganes del carrer Conde d'Asalto. I com que al Ter només baixa un rajolí d'aiga, ara volen estirar del Segre i de l'Ebre. Vinga a munyir la vaca. Vinga a deixar la terra sense sang. Fan córrer que no plou, i a Banyoles el març ha set el març més plujol en vint-i-cinc anys. Què en fan de l'aiga a Barcelona? Reguen el Camp Nou vint vegades al dia? L'alcalde té un torrentera al wàter de casa seva? Fan rajar les aixetes de la Rambla tot lo dia? Aquesta mainada és un desori. Els de comarques nem arreglats. Ja està bé de que ens beguin a galet. La nostra aiga e' per nosatres. I para de comptar. I vet aquí. Lo Ter e' vida. Lo Ter e' nostre, i no pas del fanguitos. Si els hi plou, ja els hi plurà, o si no que passegin la Santa per Plaça de Catalunya. O si no que facin venir els estrangers que venen a veure la Sagrada Família amb una marrantxa sota el braç. Què collons! Visca nosatres i els que són com nosatres!

dissabte, 12 d’abril de 2008

Raven

Al pati de butaques dels Catòlics la canalla criadava "Raven, Raven". Ja en podien fer una d'en James Bond, una d'en Tintín, o el que fos. Els vailets seguíem cridant "Raven i Raven". Llavors venia l'acomodador que Barcelona hagués volgut tenir. Cabellera llarga, serell tallat amb regla, pentinat de príncep medieval o de guitarra dels Who. "Raven i Raven" seguíem cridant com beneits, com boits, com gent que no hi era tota. No ens importava les vint-i-cinc peles que havíem cridant. Amb els temps tota aquella marabunta s'ha fent gran: panxes estripades, panxes botides, molt de cabell blanc, mirades ensopides, esquenes tortes, caps pelats, caminar cansat, ulleres, bosses sota els ulls. Però no tothom s'ha fet gran: en Raven té el mateix aspecte juvenil. Es la venjança a tots aquells rebentacatòlics que cridàvem. Ell és la consciència que ens diu "ja us he cardat". El Catòlics ja no hi és, els temps menuts ja no hi són, i en Raven vesteix, calça i es pentina de la mateixa manera. Per mostrar-nos que ell ha fet tractes amb el temps, i ell i les seves ulleres glorioses, ell i les seves wambes de guitarra dels Who. Ens diuen que en Raven ha pres mal, esperem que no sigui gaire res. Enfilat a casa seva volia reparar l'antena de la tele i un cop de vent li ha fotut un bon espant. En el fons és un juvenil. Si qualsevol d'aquella camada de malparits que ens asseiem a les butaques dels Catòlics ens hagués passat el mateix, no ho hauríem explicat. Serem molt veis, molt tronats, molt rebentadets, i en Raven seguirà recordant-nos amb el seu aspecte juvenil la venjança dels Catòlics. Visca la Nostra Terra i visca la gent que la fa possible!

Can Met

Aquests de les mitxelins són uns esgarriats i uns saltamarges. Posen estrelles a restaurants que l'únic que saben fer és aixecar la camisa i clavar unes arrissades que "deu n'hi do". I en canvi no saben on val la pena menjar. Menjar és una cosa de part de bo i no pas una química de la mentida i una farsa americana en tres actes. Menjar és encomanar-se als temps antics, a l'àvia, a la besàvia, a la rebesàvia, no és pas ser embocat com un ànec o haver de treure un llibre per entendre què collons t'han fotut al mig del plat. Els títols que alguns posen als plats ja ben prou que ens avisen que ens estan cardant de dalt a baix. Però vinga a picar, o com més cara és la carta mellor, i deixa'm glopejar el vi que fa més fi. Ens estem tornant uns carcamals i uns estimbats, i uns estirats. Ja no sabem distingir d'on menjar de part de bo dels llocs que simplement se'n foten del mort i del qui el vetlla. La culpa, en part, la tenen aquests inspectors del Pentagon que es fan passar per no sé què de la Mitxelin. A mi de petit la Mitxelin ja que em queia malament perquè els meus oncles treballaven a la Firestone i els feien la competència. Per tant si ja no sabien fer neumàtics com vols que hi entenguin en fondes i hostals? Com que són uns saltamarges i uns enganyapobres, aquesta gent mai ha anat a Can Met de Mieres. Si tinguessin la vergonya de parar-s'hi renegarien de les estrelles que han repartit a tai de boig al llarg d'aquests anys. A Can Met només hi ha vi del país perquè com diu la Fina "si nosaltres no defensem el nostre vi, qui ho farà". A Can Met fan uns fesols que són una meravella. Si el Mestre Pla fos viu segur que els recomanaria. I una botifarra de perol que és quasi com un postres. I un flam de la casa que és una meravella. I segur que si haguessim tingut gana hauríem celebrat i concelebrat la majoria de plats que la Fina serveix i en Pere cuina. Hi ha gent que té ofici i hi ha gent que de l'ofici en fa una cosa molt seriosa. Aquesta gent és la Fina i en Pere. Els de Can Met. No hi ha prou constel.lacions per Can Met. Si mai veiem passar els inspectors de la Mitxelin els gafarem pel coll i els farem entrar a Can Met. Saps què? Més val que no ho sàpiguen. El millor dels paradisos és que no gaire gent conegui la drecera.

Mieres

Mieres és la princesa de la comarca, hi anem en una aventura de les nostres. El cel tapat fa que el verd dels boscos i dels camps rebenti d'intensitat. Algú va dir que Mieres era la petita Navarra, potser sí, potser que aquest tros tan rotund i tan esquerp de la nostra comarca sigui una entranya de nord enmig nostre. A mitja tarda hi donem un volt, l'església vigorosa ens talaia des de la seva distància expectant. Es una glòria dels nostres avantpassats, una fortalesa de pedra i de pietat, totes les cases al seus peus, com ha de ser, com està manat, i una pluja fina, un xim-xim, que regalima des del cel estant. L'aire s'omple de temps vell, els verds s'omplen d'aigua beneita, el petit rierol discorre sense presses, sense massa vigor però amb la templança i amb la saviesa dels avis. Mieres és límits, és horitzó, és frontera. Més enllà de Mieres per nosaltres ja no hi ha comarca. Veiem les muntanyes com es van esborrant entre la boira, l'aigua regateja pels nostres caps, el dia té l'èpica de les aventures que sorgeixen d'improvist. En la distància mirem les cases, les línies regulars d'unes cases construides amb penes i treballs, amb l'esforç dels dies d'abans. Mirem perduts cap al cel. Aquest és el nostre país, el que la pluja fa que es vagi recuperant el verd de la vida. Mieres és un fumejar de xemeneies i un repicar lent d'esquetlles. També les vaques són del nostre món. A poc a poc refem el camí de tornada. Portem aquest tros de comarca al cor.

dilluns, 7 d’abril de 2008

La manra

La manra (o mandra dit en català per quedar bé) és un no voler fer re, ben re, perquè ja estàs bé. Tenir manra és aquella sensació que t'entra ben dinat quan comences a pair l'àpat que t'has cardat. En aquesta societat nòrdica i del Pentagon que ens intenten embocar no està pas ben vist tenir manra. Tothom ha d'anar a tai de boig, de bòlit, a tarot de peixater, has de tenir no sé quantes agendes i reunions, has de tenir trucades per contestar, nervis, maldecaps i moltes gestions, llavonses ets ben vist. Si tens manra, no ets ben vist. Si t'agrada jeure ets un vago, un esquena-dret, un carcamal. "No val pas res, tot lo dia jeu" diuen i aquell que va rojant el cor per la boca i aquell que va sempre atabalat, aquell és un "noi molt trempat", i és "una espasa" i "guanya molts duros" i "s'està fent una casa" i "val un imperi" i "té un cotxe nou". Cagom redeune! Després sents ha dir "pobret, el cor li ha petat" o "està delicat dels nervis" o "l'han ingressat a l'hospital i els metges no li troben el que té". Vos que t'ho digui? Soms dels que tenim manra, i ens gafem les coses com ens les gafem, no gaire en serio, que total són quatre dies, que no val pas la pena tenir maldecaps. Tenir manra és anar contra aquest món nòrdic, calvinista, estirat, de pentagon i portand. Nosatres som d'en Siset i de la Llucia de la llet, i sobretot d'en Martirià Cervera que tenia una filosofia més determinant que en Kant i en Socrates junts: "aquí caic i aquí m'aixeco i tal dia farà un any". Soms del partit de la manra que no promet re perquè té un os a l'esquena. Jeure en un bon jaç, beure a galet i mirar de no capficar-se pas gaire. Bona tarda, anem a fer una senrosa?

divendres, 4 d’abril de 2008

Cops de telèfon

El telèfon és un invent que devia inventar-se a Banyoles perquè està bé. Antes, a Banyoles els amos de la casa on vivíem tenien un número de telèfon molt pitit-pitit. Pose-m'hi el 124 i a Can Portbou i a Cal Barbero de Sevilla on jo sempre trucava també tenien un número ben baix. Era la Banyoles on tothom es coneixíem. Despenjaves el telèfon i feia gràcia. Sortia una dona que et preguntava "número?" i llavors sempre hi havia aquell de la broma que responia "quins tenen?". Trucar era això. Sempre trucar allà mateix i sempre rebre les mateixes trucades. A vegades trucava algú que et deia si podies anar a buscar un teu veí que no tenia telèfon. I au vinga, li deies "esperi's que el crido" i baixaves les escales, sorties al carrer i entraves a casa dels veïns cridant "Caterineta, té una trucada". I era això, el telèfon servia per coses extraordinàries, per trucades d'urgència, per avisos i recados de veritat. No es perdia el temps amb el telèfon. Avui he pensat això amb dues trucades que fet. Trucades als amics xiscargadians. Trucades per fer tractes de veritat. He parlat amb en Vadoret de Besalú i en Quim de Can 65. Després de molts dies els he fet sentir. Després de molts dies hem tornat a repassar el món. En Vadoret n'ha dit una bona: "som serios, però no amargats". Estil xiscagardià d'una frase que és propietat d'un de Besalú del qual no recordo el nom. Amb en Quim ja hem fet tractes més concrets i hem parlat d'anar a dinar. Cops de telèfon necessaris que recuperen el fil dels amics. Els de amics de part de bo, no pas els de mentida i noses i xerrameca. Hi ha que es fan passar per amics i quan truquen per telèfon renegues de l'invent i desitjaries que encaram vivissim en el temps de les coves de Serinyà, hi ha amics de part de bo que quan et truquen penses que el telèfon és un bon invent, i que per tant, deu haver estat inventat per un Félez fa molt temps a Banyoles, per posar exemples d'inventors banyolins.

dijous, 3 d’abril de 2008

El rector de Palafrugell

Ja haureu vist que en aquest desori xiscagardià hem penjat la pàgina del rector de Palafrugell. Algú pot pensar: "s'han tornat boits aquesta mainada, tafot ara volen parlar de Palafrugell?" No, no és això. El rector de Palafrugell no és altre que un dels vailets de Can Teixidor del Terme, casa forta i família arrelada per excel.lència de la nostra digníssima vila. Mossèn Martirià Brugada i Clotas s'ha fet un lloc a la vila baixempordanesa com no pot ser d'una altra manera, allà on va un de Banyoles deixa petja per força. El cas és que en la seva pàgina hi trobareu un fabulós dietari, on el Mossèn en ens escriu, amb estil d'artesà d'abans, els petits detalls de la vida quotidiana. A través de la seva lectura, ens assebentem de detalls menors que ens ajuden a anar bastint la vida d'un rector de poble: climatologia, visites a la parròquia, problemes d'intendència, qüestions de fe, hàbits familiars i demés. Llegir això fa més goig que quaranta novelutxos d'aquests. Qualsevol llegeix el Pont dels Jueus per posar un exemple, podent entrar a casa del rector de Palafrugell i amarant-se del seu estil reposat, de les seves històries de cada dia. A pocs metres de la parròquia hi ha la casa natal d'en Pla, a fe de Déu que a la pàgina del Rector s'hi ha empeltat un bon esqueix del mestre. A fe de Déu que sí. Nosaltres el llegim, perquè Mossèn Brugada és un xiscagardià de referència. Com no pot ser d'una altra manera amb un fill de la noble i devota casa de Can Teixidor del Terme.

Aviat sortiran les tortugues

Quan arriba el bon temps, les tortugues treuen el cap de sota a terra. El seu és un viatge fantàstic pel ventre de la terra, ni en Verne vaja, ni l'home tan carregós i tan aventurat a fer coses rares s'atreveix a tant. Quin senderi, el de les tortugues, ficar-se sota a terra i passar mesos sencers entre rels, cucs i cabassats de terra. Antes el senyal que arribava el bon temps no el donava pas Tele 3 i en Molina ditxós, el donaven les orenetes que havien tornat del Congo i les tortugues que havien tornat de vés a saber on. Jo em preguntava: on deuen ser les punyeteres? Podé estaven sota els meus peus i jo sense saber-ho. Al carrer Nou hi havia la tortuga de Cal Mecànic. La seva mestressa sempre cridava la mare "la tortuga ja ha tornat" i allò volia dir que s'havia acabat el fred i els dies tristois, i ja podíem canviar la roba de l'armari i treure el collons de mantes del llit. Invariablement jo saltava la paret que separava casa meva de cal mecànic i me n'anava a veure la tortuga. Un ésser excepcional: amb una cara de serp i ulls de vella, plena d'arrugues, verdosa, amb la clova terrosa, amb aquelles potes singulars, els moviments lents com si la pressa no anés amb ella. Li donàvem menjar i ella, malgrat haver estat mesos sota a terra, mastegava a poc a poc. Com si el temps no importés, com si la gana no anés amb ella. A vegades era divertit veure com la tortuga desapareixia de cop i volta, i l'havies de trobar, i ella s'amagava en el lloc més insospitat de l'enorme pati de Cal Mecànic. Amb el temps, tot aquell cerimonial es va acabar. Cal Mecànic va deixar de ser una casa habitada i ningú avisava del retorn de la tortuga. Però com que són animals que ens enterren dels anys que viuen, estic segur que encara, ara, aquella tortuga fa la viu-viu. Segur que, en un lloc o altre, del carrer Nou treu el cap. Per anunciar a un veí que el bon temps ja és aquí, que no calen mantes, que s'ha de mirar de servar els abrics, i que la primavera no ve pas del cantó del corteinglés sinó de la gran tortuga de Cal Mecànic. I per molts anys pugui ser. I que nosaltres ho veiem.