dissabte, 31 de maig de 2008

Tu rai !

Un home passeja pel carrer i se'n troba un altre que el para. Són amics o saludats o coneguts. Comencen a parlar. Tots dos tenen pressa però no gaire. Es llavors quan comença la conversa "Vas bé?" i l'altre contesta "'nà fent". Es molt important a Banyoles dir que "vas fent" perquè si dius que "molt bé" has caigut en un calot molt gros. En una ratera de guilles. Si respons "molt bé" ja estàs estassant el camí perquè l'altre digui "tu rai". El "tu rai" és com una sentència que et cau al damunt a plom. Ja no te'n pots escapar. El "tu rai" vol dir "la mare que et va arribar hasta a parir, tu si que en vius de bé, carcant" o "llamp que et partís de foc, ja m'agradaria ser com tu". O "tan de bo t'estimbis al Salt del Matxo i no te tropiguen pas mai". El tu rai és enveja, ressentiment, pot ser mala llet i mala bava, és una condemna. L'altre, el que ha estat disparat amb el "tu rai", s'ha de treure les puces de sobre com pot. Pobric. Sap molt bé que no estarà pas tranquil, que ha patinat i que no havia d'haver dit que les coses li anaven molt bé. Es llavors quan intervé el "fequis". L'home que rep el "tu rai" respon amb un fequis: "fequis que l'atre dia vaig anar amb en Fontanet i em va trobar alt de la pressió, en Fontanet m'ha quitat l'embotit, la sal i el carajillo. El fequis és un escut i et mig salva del "tu rai". Però, de seguit, el que ha llançat el "tu rai" afegirà una desgràcia major que convertirà el tenir la pressió alta en una collonada. "En Siset l'han tingut d'operar d'urgència. No saben pas si se'n sortirà." Llavonses l'home que se sentia feliç comença a sentir-se culpable i llavors diu "què hi farem, hem d'anar passant com podem, i si podem anar tirant ja és molt". Els dos homes es diuen adéu. L'home que anava content i feliç i que ha rebut el "tu rai" com una patacada continua caminant amb el cap baix, pansit, vinclat, sense esma ni humor, a mig carrer estossega i té esgarrifances. "ja he arreplegat" es diu i llavors entra a Ca l'Alsius a comprar algun medicament.

dilluns, 26 de maig de 2008

Oda a l'Atlètic

L'Atlètic farà el seu primer any d'història. Ha costat déu i ajudes, ha costat la sang d'en Churchill, la suor d'en Churchill i les llàgrimes d'en Churchill. Però hem fet un any. Malgrat el Sant Ponç i les seves navalles. Malgrat la incomprensió de molts. Malgrat el vent i la tempesta, malgrat la malaltia, la dificultat i tots els pendents del món. La glòria no és barata. La glòria no la regalen a una parada del tiru. No la subvencionen, la glòria. S'ha de conquerir. S'ha de batallar. S'ha de guanyar. l'Atlètic ha fet el primer any, el més difícil, i ja s'ha guanyat un lloc en l'èpica banyolina. Cadascun dels nostres gladiadors mereixeria tenir un carrer de la ciutat i un himne que els invoqués. Però no gastem xaliva. Vindran temps difícils. Vindran dies de penúria. Vindran derrotes, vindran grisors, vindran grades buides. Però el més difícil s'ha aconseguit: aquest primer any. El més difícil era el campament base i ja el tenim. Els dies de glòria queden més a la vora. I un sentiment es va forjant: el de l'Atlètic. Un club que ha nascut per portar Banyoles cap als cims. Aviat, ben aviat, l'orgull tindrà un color: el taronja. I l'Atlètic tindrà un lloc destacat en la història de la ciutat més important del món: Banyoles. No ens resignem a ser més que un club, nosaltres som, senzillament, Banyoles. I això és molt gran, amics. Molt gran.

Oda als peus de porc

Plovia sobre Orfes. I no hi ha millor premi per la terra que la pluja ditxosa. L'aire grisós, els camps molls, el verd compacte ens trasllàdaven als temps antics, on les coses funcionaven seguint l'ordre natural. Orfes és la seva carretera de plataners, les cases velles, l'església reposada. Quatre carrers però digníssims. La plaça endreçada, la convivència de la vida rural amb els temps moderns, la ferum de les vaques governant l'ambient. I què millor manera de santificar la festa que dinar a la Barretina. Temple de la panxa, homenatge agraït a les nostres tradicionals fonamentals: menjar i beure. En Bertus és un personatge que ha fet molt per la nostra felicitat. Ell és el cuiner fonamental. A la Barretina tastes la vida de les fondes d'abans, el pas reposat de les hores, la remor de les converses, la cara de bona vida dels comensals. La Barretina és l'últim convent, un Poblet on es guarden les nostres essències, un Montserrat on es vetlla pel nostre esperit. Els peus de porc de la Barretina són un idioma i una bandera a part. Són una expansió i una consagració. Els altres tenen estrelles, nosaltres tenim el firmament sencer. Ells tenen mitxelins però nosaltres tenim panxa, que és una cosa més natural i harmoniosa. Ells tenen guies on fan descripcions de plats estrambòtics i postissos, nosaltres tenim la carta de la Barretina, que és la carta de navegació de la gent endreçada i entenimentada. I ells no tenen la sort i l'honor de ser del Pla de l'Estany, nosaltres sí. I entre els nostres, entre els amics de Xisca de Gardi, en Bertus. Amo i senyor d'Orfes, amb permís d'en Peret Ventura. Visca Nosatres i els que són com nosatres.

divendres, 23 de maig de 2008

Els de Can Japet

Fem-ho constar. Els de Can Japet es queixen que les obres del carrer Paraireria fa massa temps que duren. Vet aquí. Xisca de Gardi recull la queixa i la súplica. Podem entenre que el carrer Paraireria mereix una cirugia delicada i eficaç. Es un carrer petit però deliciós. Operar un pardal deu ser la cosa més difícil d'aquest món. Però les obres s'allarguen i s'allarguen. I si ara és un ai, demà serà una ceba. El cas és que els de Can Japet es queixen i això no pot ser. Can Japet és el subministrador de pa, cargols i brunyols de la gent ordenada com nosatres. Si surts o vas cap a missa de Santa Maria és normal passar per Can Japet i comprar. Es just i necessari. El pa és fa a la nit i demana concentració i tenir el cap clar. No pot ser que els de Can Japet estiguin preocupats. No pot ser que vegin perillar la clientela. No pot ser que no puguin fer la seva feina com l'han feta sempre: amb harmonia, amb bon humor, donant gràcies a Déu perquè fan feliços a la gent. Per tant, els demanem als de la Casa Ciutat que en facin via, que acabin el que tenen empantanegat, que el carrer Paraireria torni a ser el que ha de ser: una processó de gent que va i ve de Can Japet. Xisca de Gardi ho demana de bona educació i amb respecte per l'autoritat. Es el primer requeriment que fem i esperem que sigui l'últim. Visca Can Japet, forn oficial de Xisca de Gardi.

Biciclistes

Antes de la febre dels ecologistes, a Banyoles ja hi havien moltes bicicletes. Els de l'escarola els hi sembla que això d'anar en bicicleta ho han inventat ells. Però no e pa vritat. A Banyoles sempre s'ha anat en bicicleta perquè e baratu, va bé pel cor. I al cim tot Banyoles e planer. Salvant les Cases Barates que per anar a Banyoles has de fer alguna pujada pulecrera. El cert és que a Banyoles sempre hi ha hagut gent que ha anat en bicicleta i, per tant, biciclistes. Els biciclistes són els que arreglen bicicletes espatllades. Ans anàvem al biciclista cada quinze dies. A inflar vent a les rodes, a corregir el manillar que estava una mica tort, a arreglar algun rait que s'havia trencat, a arreglar el llum...Nosatres anàvem a Can Babeca de la Plaça del Teatre. Mitja plaça era una escampadissa de bicicletes de Can Babeca. Feia goig veure aquella estesa de colors i formes. Bicicletes lluents, llampants, arnades, rovellades. Vet aquí. A Can Babeca tenien la feina repartida i organitzada: l'amo les arreglava en el fons d'aquell taller fosc i ple de greix. La mestressa s'encarregava de rebre la clientela i fer les factures. Què t'hi passa? deia i llavors feia una aproximació dels dies que tardarien en arreglar el desperfecte. Se la veia una dona arriada i desperta pels negocis. Després quan tornaves sabies si la teva bicicleta havia estat arreglada perquè no era dins al taller sinó a fora, apilonada entre aquell llamp d'estesa de ferros lluents. La mestressa sortia i es mirava la factura que, prèviament, havia col.locat entre els raits de la bici. Hi anaves per arreglar el manillar però sempre t'acaben descobrint alguna altra mal gam. Si fa o no fa, com a cal metge. Els nostres biciclistes de capçalera: els de Can Babeca. Ells posaven vent als nostres somnis de dues rodes. Vet aquí.

dimarts, 13 de maig de 2008

La Carmelita Ramió

Al final del carrer Nou, just quan s'arriba a la plaça del Monestir, hi havia la botiga d'ultramarins de la Carmelita Ramió. La mare d'en Quel i d'en Joan Crous, dos artistes, el primer de les calefaccions i el segon dels vitralls. Com vols que no hagin sortit dos nois eixerits amb una mare tan castissa com la Carmelita. Regentava la botiga amb una barreja de caràcter, humor plaestanyenc i filosofia d'anar tirant. Els comentaris de la Carmelita servien més que els llibres d'en Socrates i en Plató, els seus consells d'anar tirant animaven la vida rutinària de les mestresses de casa. A Ca la Carmelita transitaven també una figura que es va perdent: els viatjants. Homes de món, acostumats a frequentar les botigues de queviures i avesats al tracte amb la clientela. Podies anar a comprar una unça de formatge, un donut i una ampolla de mistol i passar-t'hi tota una bona tarda. Ans a les botigues s'hi anava amb temps i s'hi anava a peu. Amb la distància de casa meva a Ca la Carmelita jo ja me n'havia endescuidat si el que havia de comprar era llustre negre o marron. Si anaves a casa amb el gènere etivocat, la mare et fotia la cavalleria pel cim i et feia tornar a Ca la Carmelita. Vet aquí. Als estius a Ca la Carmelita compravem gelat de corte. Sensacional. El tenien al congelador barrejat entre els pèsols i el lluç congelat. Però era el millor gelat del món. L'alegria dels meus istius de vailet. Aquella botiga amb els seus prestatges, els seus petits passadissos i el seu taulell era el consulat del carrer Nou. I la Carmelita no era més que la gran alcaldessa d'aquell petit món. Gràcies a ella, de ben segur que la nostra vida ha estat una mica més fàcil, un xic més manyaga i una miqueta més amable. Gràcies i ja t'ho pagaré demà que ara no porto suelto.

dissabte, 10 de maig de 2008

Torna a ploure

Els profetes del canvi climàtic deuen estar ben avorrits. El cas és que torna a ploure. I plou tota la primavera que és el que està escrit i mana la tradició. A l'hivern fa fred, a la primavera es fa un fart de ploure, a l'istiu carda calorassa, a la tardor torrem castanyes i així anar subratllant el cicle de la vida. Plou. El cel és un grisor des de la Mare de Déu del Mont fins a marina, les carreteres i els camins van xops d'aigua, les caneleres regalimen, la pluja repica els teulats i ens acompanya amb la seva musiqueta fins l'hora de dormir. Quan es fa fosc no hi ha espectacle millor que veure el reflex de la pluja en un fanal. La pluja és el licor de la terra, són paraigües negres estesos sobre la plaça major, són tots els dies que hem anat a estudi amb un xubasquero o un canguro. La pluja ve puntual i omple l'Estany i rega els horts i va fent. Això del canvi climàtic és una basarda americana que ens volen fer creure per ves a saber què. Però plou i amb insistència. I mentre cau la pluja anem recordant tots els dies de pluja de la nostra vida. Carrers molls, vila civilitzada. No hi ha millor passeig que recórrer Banyoles amb un paraigües i veure com les nostres pedres antigues són batejades per aigua del cel. Això és la civilització occidental i el demés és una mentida multiculti. La diferència entre els països endreçats i la barbàrie només es resum amb una pluviometria ordenada, eficaç i persistent. Allà on no ha arribat l'endreça o no plou o plou sense hàbit ni mesura. El canvi climàtic com la globalització només són pors modernes contra la tradició i els bons costums. Perderan. Perquè plou i plou bé i perquè les tradicions són les arrels. I contra les arrels és impossible de lluitar: ni el portland se'n surt. Torna a ploure i seguirà plovent. I els paraigües negres seran el nostre nord i la nostra bandera. Amén.

dijous, 8 de maig de 2008

En Felicià

En Felicià Butinyà Sitjà és una persona acabada amb a accentuada. Pels qui no sàpiguen de qui estem parlant, que deuen ser molt pocs per no dir ningú, s'ha de dir que és un home de talla petita però només si el sastre pensa en l'allargada. És de mida curta. En canvi, si se li calcula l'amplada, un s'adona que per xerrar-li les coses i que se les escolti, només se li poden cridar a tot vol. En aquest cas, els anys han construit, sobre en Felicià, un indivuduu arrodonit per la part de l'estòmac, reforçadot de cames, amb els braços robustos, el cap proporcionat i les espatlles una mica escarransides. La forma, en qualsevol cas, és un element que no té cap importància excepte quan es parla de la Meritxell.
Allà on érem. En Felicià Butinyà Sitjà s'ha de citar amb els dos cognoms per no ofendre la tradició banyolina, ja suficientment ofesa, sense raó i amb una bona colla de motius, per causa de les bertranades que se li acumulen a la fulla de serveis. Van ser totes executades amb la bona fe de la inconsciència. En Felicià, dit Feli pels més pròxims i Buti per tothom, és un producte malaprofitat de la tradició cristiana arrelada des de Vilavenut fins a Fares i des de Falgons fins a Galliners. Dit sense cridar gaire, en Felicià és una mica carcan i la disbauixa alguna vegada l'ha confòs. Però mai de la vida podríem parlar de cap heretgia, en el seu cas.
D'en Felicià Butinyà Sitjà se'n podrien explicar els detalls de la nit que es va despullar en un restaurant de Navata, amb les taules muntades al jardí, al costat d'una piscina cinematogràfica, pel sol fet de travessar el menjador a l'aire lliure amb les vergonyes deixades anar, i fer un capbussó a causa de la calor. Se'n podria lamentar la nit que va voler baixar d'un sopar a l'antiga fonda de les Estunes sobre el capó descapotable d'un Suzuky. Aquell dia es va fer mal. Va sortir acomiadat de la carrosseria en una corba i, a conseqüència de la trompada, li va quedar el rostre inflamat com el de l'home elefant. En Felicià no s'ha estimat gaire. Un dia, anys després de la trompada de les Estunes, es va voler enfilar per la finestra del pati interior de cals avis per no haver de tornar a casa perjudicat pel vi. Es va enfilar per la canalera, la canalera va cedir i la caiguda va ser esgarrifosa. Es va trinxar el fèmur però el diagnòstic hauria pogut ser fatal. En Felicià ha fet tot això i molt més. Però en aquestes altures de la vida, havent conegut gent com les Patenes; havent-nos deixat anar més enllà de les viandes de Can Bernat; havent vist l'arc de Sant Martí dibuixat sobre la vila, de les runes de Can Busquets estant; havent fet de Banyoles el nostre petit reducte de llibertat, parlar d'un home com en Feli es fa imprescindible. És una necessitat i un deure saludar aquest home cada vegada que ens el creuem pel carrer. Sigui dit.

Atlètic-Sant Ponç

Hi deu haver-hi poques coses comparables a la solitud que se sent quan el rival del teu equip et marca el gol de l'empat fent-li falta al porter en l'últim minut d'un partit. El silenci és profund, paorós, d'una densitat pastosa. I si qui et marca el gol és un adversari sense cap mena de preocupació per l'ordre, el desengany és encara més cruel. L'Atlètic, i tots els que seguim aquest nostre club amb el fanatisme dels conversos, vam sentir totes aquestes sensacions dissabte passat, pels volts de tres quarts i mig de vuit de la tarda. Feia un dia esplèndid. De fet, era una tarda ideal per jugar a futbol. Els nostres ho van fer, es van deixar la pell dels genolls i la de la part de fora de les cuixes repartida entre la sorra del camp vell. En Buti, el nostre nou entrenador des de la renúncia d'en David Garcia, s'esgargamellava des de la banda. Ho vivíem i jugàvem a futbol. És veritat que a la primera part només vam sobreviure i que la pilota ens cremava als peus. I s'ha d'admetre, també, que el gol que va trencar l'orgull infame dels de fora, va arribar en un xut de falta afortunat, casual i gairebé com de xiripa. Però vam ser millors. I quan a Banyoles i a la comarca diem que soms millors, és que ho soms i ja no s'ha de dir res més perquè l'honor no ens permet ni dir mentides, ni fer el fatxenda. Bé, potser fer el fatxenda sí, però amb seny.
La cosa és que a la segona part en Capa va marcar un gol memorable. El va dedicar a la parròquia amb una energia mai vista. Havia estat una jugada construïda a una velocitat impensable des d'una taula de Can Garriga, per posar un exemple; va ser una acció plena de força, de fe. En Met Pla va rebre una passada profunda que venia de la intersecció entre l'esperança dels nostres davanters i el neguit dels defenses visitants. D'una manera molt intel·ligent, corrent en parel·lel a la línia de l'àrea gran, a no més d'un metre, més o menys a dos terços de la corredissa que li quedava fins a la línia de fons, va aixecar el cap i va veure en Capa que venia a desbocat pel carril que travessa el camp entre la mitja circumferència del límit de l'àrea i la línia de la banda dreta de l'atac. Venint dels peus d'en Met, la pilota va rodolar recta i neta, sense fer bots. L'exactitud del càlcul entre la rapidesa d'en Capa i el recorregut de la pilota ens va fer pensar que només podia ser gol. I ho va ser. L'esclat va ser unànim i un fil de pols va dibuixar el rastre fins a la xarxa just arran del pal esquerra del seu porter. Feia un sol magnífic però l'eufòria va fer el dia encara més clar.
Guanyàvem dos a zero i faltaven cinc minuts. En Txirri, que no havia pogut jugar perquè era a casament, va trucar just en aquell moment al nostre president, en Runy, que atenia la parròquia al darrera de la barra, servint cerveses, algun cubalibre i fantes de taronja per a la mainada. Semblava que en Txirri ens hagués sentit. I en Runy li va dir que tot anava bé. Després, a l'altre costat del telèfon, en Txirri va respirar, li va dir a la Berta que guanyàvem, ho va comunicar a la resta dels convidats que seien a la seva taula i es va menjar la resta del casament amb tota la tranquil·litat del món. Però, malitsiga el món dolent, ells ens van marcar en una jugada absurda just quan entràvem en els últims cinc minuts. Quina jugada més inútil!!. Allò ens va fer mal. De fet, ens va fer callar. A tots, fins i tot al director de cinema comercial, que també hi era. Llavors van arribar els minuts de temps afegit, els minuts de la histèria continguda. I en l'última jugada, al cap de res que expulsessin en Marc Pastor per la seva poca diplomàcia, el Sant Ponç va fer l'empat en un batibull a l'àrea petia que va començar amb un cop de puny a la cara del nostre porter Marc Zamora. Collons! Perquè! Era falta, per l'amor de Déu!
No hi vam tenir res a fer. Vam centrar i l'àrbit va xiular el final. El vam esperar i li vam dir de tot. Vam controlar en Ramon de Mieres perquè no l'atonyinés. Però el vam escridassar. Li dèiem que s'havia lluït, que se n'hauria de donar vergona, que era un bufamistos, que no tenia perdó de Déu. Però quan va entrar al vestidor es va haver acabat el bròquil perquè nosaltres soms gent civilitzada que escalfa i només crema quan convé. No soms com d'altres que s'esbatussen amb els jugadors de fora perquè només així se senten més valents. Nosaltres fem les coses com les fa la gent de la comarca, la gent noble, les persones enraonades. Nosaltres soms l'Atlètic. Els aldarulls són fets pels escurabutxaques de Sant Ponç. Amunt l'Atlètic collons!

L'ai de Banyoles

Banyoles és país d'ais, tothom ho sap. L'ai de Banyoles era un besnet dels ais del Tarn, de cap allà dalt l'Occitània, terra germana i cosina nostra. Vet aquí. L'ai de Banyoles era més aviat rogenc i era una matèria sensacional per fer aioli, la salsa que no pot faltar a les cases dels catalans. Als col.legits n'haurien d'ensenyar, a fer aioli. Tantes coses que ensenyen que no serveixen per ben re! T'ensenyen noms de rius que no són nostres, equacions que mai faràs i noms d'animals que no has vist mai, i en canvi, no t'ensenyen a fer aioli, cosa necessària, fonamental, imprescindible per anar per la vida. L'ai de Banyoles amb prou feines es sembra. Mal aventurat. Vivim en un país de cantamanyanes i xuclasangs que prefereixen el portland a la terra, el món nòrdic al país Banyoles, el gonyar calés al anar fent. Què hi vos fer! El cas és que fa temps que l'ai perd terreny, falten mans per cultivar-lo. I se n'està perdent la mena. Què serem sense els ais que ens han donat l'orgull i la idenitat? Poca cosa. Ben re. Què farem? Comprar aioli postís? Menjar ais de poliester? Anirem perdent el delit. Ja no serem nosatres. Els de Banyoles serem igual que els de Nova York i la Guinea. A prendre pel sac! S'han de tornar a fer ais. Cardarem a terra els polígons i el portland i la mare que ho va parir tot. Els ais han de tenir les seves regues i para de comptar. I tots els nanos que van a estudi els farem sembrar ais. Seguint les llunes, com ha de ser. I farem màsters d'enforcar, com ha de ser. I seminaris d'aioli, com sempre s'ha fet. I avui pau i demà glòria. I si no és un ai, és una ceba. I visca nosatres, i els que són com nosatres.