dijous, 31 de juliol de 2008

Fa massa calor

Com que soms gent endreçada, quan fa massa calor abaixem les persianes i ens tanquem per dins. Es l'hora de la mitdiada i de para de comptar. Es hora de parar d'escriure i de començar a llegir una mica, que ens han quedat uns quants novelutxus de barberia per l'istiu. Pensarem en tots vosatres. Anem on anem parlarem bé de l'únic que val la pena al món, d'aquesta comarca d'entreparents que és la comarca de Banyoles. La comarca d'en Bolanderes i de l'Albert Serra. De les entrevistes d'en Xena i del mai tancar de Ca la Brugada. Del Monestir i de Santa Maria i de Santa Maria i del Monestir. La comarca que comença pla més lluny de Besalú i just s'acaba a Sarrià. La Comarca del Tren Pinxo i de la barca d'en Jeneret. La comarca de l'Estany i de l'Estanyol de Cendra i d'en Montalt, i de tots els estanyols de Sant Miquel. La comarca d'en Bertus de la Barretina i d'en Josep de la Brasa. D'en Mastegatatxes i dels seus pares, i d'el Gallego i d'en Pep i de la Maria Vaqueta, que sempre em deixen sol. La comarca d'en Prats i Sala i de la Teisa i de les Butinyanes i del Casa Nostra. La comarca sencera que va dels Kitsch i del petit de Can Po a DJ Velcro. La comarca d'en Ruskie, d'en Florent i d'en Portbou i tots els meus. Sobre la comarca sencera cau aquest istiu de calorassa però ja afluixarà. Perquè després de l'agost ve el setembre. I després del setembre ve el nostre Patró. I qui dies passa anys empeny. I no oblidem allò de visca nosaltres i els que són com nosaltres. I salveu-me a mi que sóc de Banyoles, i tot seguit salveu els de Mata i de Borgonyà.

dimecres, 30 de juliol de 2008

Ratalius, guilles i galaputs

Quan arrepleges un conte per la mainada, de seguit, però de seguit, veus que no nem pa bé. En els contes que escriuen els de Barcelona i que imprimeixen els de la Xina, llegeixes cada cosa més rara. El gripau i la guineu, i el ratolí. Al Pla de l'Estany del gripau en diem galaput que és el nom exacte per anomenar aquella cosa llefiscosa i lleja a més no poguer. No se'ns acudiria mai de la vida dir-los gripau perquè encara quedaríem massa curts. Gripau és massa fi, massa tocat i posat, massa mira'm i no em toquis, en canvi galaput ja ho diu tot: la fonètica ens parla de la basarda i la repugnància. A això li afegim la frase mítica de "carda-li un galaput a l'escudella" com a voluntat que la víctima pari malament. El mateix passa amb la paraula guineu. Guineu és un terme amable, discret, vaig a dir que burgès i tot. En canvi, guilla parla a les mil meravelles de la bèstia que vol anomenar: llesta, àgil, malparida, capaç d'enviar a sopar amb Déu a tot un galliner. Guilla ens parla de territoris feréstecs, de caus embardissats, de rostos amunt i avall. En canvi, si dic guineu ja veig l'Eixample de Barcelona o Portland City. Qui diu ratolí? Algú que no ha vist pas mai un rataliu. Si diem ratolí pensem amb aquell mec d'en Mickey i para de comptar. El rataliu ens indica la bèstia de cellers, golfes i desembarrassos. El rataliu és com una fura, nerviós, ràpid, capaç d'arreplegar-te qualsevol plat i fotre-se'l sense miraments. Els llibres de contes haurien de ser tots escrits a la nostra comarca, com a mínim, perquè tenim els animals i els seus noms exactes. Si volen parlar de semàfors, primaveressounds i xancletes que escriguin des de la capital, si volen parlar de les coses de part de bo, que avisin amb en Pep i li demanin com ho té per escriure'ls un conte. El més segur és que el engegi a pastar fang perquè en Pep va a coll ple de feina. Però, com diu la meu mare, el no ja el tens. I ara, per què ho deia tot això? Tanco el ventilador i m'estiro un ratu. La mitdiada no pot esperar.

dilluns, 28 de juliol de 2008

Nedar a l'Estany

Cada poble té una manera peculiar de refrescar-se quan ve l'istiu. Els de marina es banyen a la platja i queden tan descansats. Els d'interior s'han de contentar amb una riera, un safareig, una palangana o la font d'una plaça. Els de Banyoles tenim Estany, o sigui un mar quasi sempre encalmat, un mar dolç, d'aigües més aviat pesades i a vegades tèrboles. A l'Estany, si fa no fa, hem nedat una mica pertot arreu. A l'altre costat d'Estany, per exemple, abans que els usos ens ho prohibissin. Era un lloc manyac, tranquil, agradabílissim des d'on es veia el brogit de Banyoles com si fos una cosa molt llunyana. Ens hem banyat a la caseta de fusta sobretot de nit ben conills, com han de ser tots els banys nocturns. Ens hem banyat a les pesqueres que ens deixaven i tabé a les que no ens deixaven. Està bé bé, quan ets pitit, infringir les normes imposades pels grans, et fa sentir ple a vessar. Ens hem banyat al Club totes les vegades que hem estat socis i del Club recordem les palanques i la tendra herba per estirar la tovallola. No hi ha com fotre's a l'Estany i sortir-ne moll, cansat, fresc com l'aigua del bacallà. I estassat sobre la tovallola sentir l'olor d'herbassa i veure i contemplar l'immens catàleg de colors que és l'Estany. Tots poden banyar-se entre aigües més o menys abundants, nosaltres tenim el nostre desfici particular que és l'Estany. I sentir-nos com un ànec coll verd que llisca sense pressa pel líquid tranquil de l'Estany.

divendres, 25 de juliol de 2008

Can Xabanet

Som anat a dinar a Can Xabanet. Des del seu exili que no hi anava. El dubte era saber si se'n sortirien després del seu trasllat. Tot feia pensar que no. Obres noves, local canviat, i quan a la gent es canvien les coses, malu. Faig un primer intent d'entrar i em sento com en un local d'aquests de Barcelona on tot es canvi i on tot es mentida. M'espero i poc a poc vaig veient cares conegudes. Veure i reconèixer cares conegudes en un lloc és mitja salvació. No hi ha en Jimmie però hi ha un dels altres cambrers referencials del Ranxo. Ens seiem. La decoració no m'agrada però poc a poc vaig veient més cares conegudes. Hi l'Angel Urrutia i això és definitiu, l'Angel pertany a la clientela de tota la vida del Ranxo, de Can Xabanet, estem salvats, mare de déu estem salvats. Si l'Angel s'asseu en una taula i marxa refet és que les coses van bé, és que les coses són sempre. Ens porten el beure i veig que poc a poc el nou local fa la cara clàssica de sempre. La tradició venç, la tradició s'imposa, la tradició és la religió. Anem saludant cares conegudes i m'agrada aquest repàs de la Banyoles de tota la vida. Anem a dinar, valorem les coses que ens posen sobre la taula, però encara valorem més menjar entre nosaltres, entre els nostres, entre els que poden tenir la mateixa sang que nosaltres. Passen els plats i poc a poc ens sentim en el Ranxo de sempre, a Can Xabanet de tota la vida. Tot roda però tot torna cap a casa. Veig en Josep del Ranxo i sé que estem allà mateix. Ho han canviat tot però perquè tot continui allà mateix. Can Xabanet segueix damunt la terra, dreta a llei, fidel als cànons, fidel als temps passats, a l'orgull del treball, als dies de sempre, a la Banyoles de tota la vida, a la història de part de bo. Li falta algun record que recordi, precisament, els dies d'abans, la glòria passada, la seva història acumulada. Perquè el millor de Can Xabanet és que no comença de zero. Té un passat. I aquest passat duu el nom gloriós del Ranxo Grande i para de comptar. A Can Xabanet no només hi anem a menjar, hi recordem tots els sopars i dinars i esmorzars passats a cau d'escalf banyolí. Sempre ens torna el crit de visca nosaltres i els que són com nosaltres. I Can Xabanet, antic Ranxo Grande, és un dels nostres.

dijous, 24 de juliol de 2008

Penre la fresca

Quan la calda cau a plom, només queda una cosa sensata a fer. La gent amb el cap clar pren la fresca i para de comptar. Per penre la fresca s'ha d'esperar cap al tard. Si al mitdia o a primera hora de la tarda sortíssim a penre la fresca quedaríem escaldats. El cap ens petaria, i quedaríem planxats a terra. No, la fresca es pren cap al tard. Ben sopat va me' bé. A ben sopat treiem una cadira al carrer. A peu de vorera per si passa algú a tai de boig i se'ns emporta. Vet aquí. Llavors prenem la fresca. Va bé si no hi ha gaire llum i els veïns xerren mig a les fosques. Jo recordo el carrer Nou i la gent xerrant sense veure's mass bé les cares. Tot el carrer era un xiuxiueig de veïns, perquè hi ha qui vol penre la fresca i hi ha qui vol anar-se'n cap a dormir. De què parla la gent quan pren la fresca? De la calor que ha passat tot lo dia. La gent deixa anar frases més aviat trencadisses, que no volen dir gaire res, perquè el cap no està pas per pensar, ni per discutir. Es comenten altres istius que hagi fet calor, eixuts importants, suades glorioses, farts de beure aigua, es comenta també la presència dels randells, que si pessigen, que si empregen a la nit, es comenten i es repassen nits senceres sense poder dormir. La gent va mig descordada, les dones duen algun vano per ventaiar-se. Tot és molt carregós, tot és molt planer. La gent pren la fresca i a vegades es deixa anar una frase mortífera "poca passa gota d'aire" i és llavors quan algú bufa, i quan algú torna a repassar istius de molta calor. I cap al tard, una mica però no gaire, algú diu "bueno, me'n vaig cap a retiro" i llavors arrosega la cadira cap a casa seva i algú diu "bora nit, Siset". Perquè a Banyoles es diu "bora nit" i és llavors quan poc a poc el carrer es va despoblant de gent i només queda algun adragó que s'arrapa sota la llum de la façana. Vet aquí, s'ha fet tard.

diumenge, 13 de juliol de 2008

Xurreria Tur

La Xurreria Tur estava a tocar la TEISA i a quatre passes del Cine Victòria. Els dies de cine tocava anar fins al xurrero a comprar un llamp de bossa de patates. Des que el Senyor Tur va tancar el seu establiment, que no he menjat patates com aquelles. De les bosses empaquetades se'n diu patates "chip" un nom ridícul, del pentàgon, que parla molt de potingues i porqueries que fiquen en aquestes bosses industrials. De les patates d'en Tur en deiem patates del xurrero. Casolanes, magnífiques, una obra escultòrica, mai olioses, i si oloraves aquella bossa de cartró sortia una flaire perfumada que t'obria la gana de seguida. A la segona part del cine, entre pel.lícula i pel.lícula, s'hi entrava amb la bossa de patates del xurrero. Era una pràctica natural, civilitzada. El senyor Tur era molt serio, a penes deia res, estava per la feina, com s'ha de d'estar. Estava palplantat rere el seu taulell amb aquella cara de lluna plena que tenia, despatxant ordenadament la fauna de canalla que s'arremolinava a la petita botiga. Aquell home era un mestre com ho ha estat en Boix pastisser o en Miliu Figueras, o el Gran Boadella. Vet aquí. Van desapareixent els mestres, els homes que ens han regalat els sentits, els que ens han marcat les rutes del pal.ladar, i amb ells desapareixen gustos i essències.

dijous, 10 de juliol de 2008

La TEISA

L'invent del segle XX es diu TEISA. Bàsicament aquest mitjà de transport comunica Banyoles amb el món endreçat. Allà on no arriba la TEISA, malu. Allà on no arriben els xòfers de la TEISA és que encara no hi ha arribat la civilització. Els omnibus de la TEISA no van pas gaire de pressa, més aviat van i ja n'hi ha prou, l'omnibus és pesat, tirant a carregós, és l'expressió industrial dels nostres enyorats carros. Fins i tot els cotxes quan frenen i obren les seves portes renillen com les burres, protesten com les eugues, es queixen com les mules. Vet aquí. El xofer de la TEISA és un tipus viatjat, amb paciència de màrtir, que sol tenir un humor canviant com el temps però que sempre deixa anar paraules entenimentades. La TEISA és un fil blau que uneix la nostra geografia comarcal: de la Canya fins a Sarrià, els pobles germans tenen parades una mica arbitràries que els van lligant en un allioli locomotriu. Aquesta última paraula no sé pas d'on collons m'ha sortit, vet aquí. A la TEISA hi trobaràs les converses més estrambòtiques i arreplegades de la història. Es parla de malalties, es critica gent, es detallen negocis, es repassen velles amistats i es deixen anar boles pintoresques. Fins i tot s'expliquen acudits, històries inversemblants i es canten cançons. Recordo un viatge cap a Banyoles, en plena foscor hivernal, amb la TEISA amb els llums apagades, i un nen amb veu blanca de l'escolania, cantant una cançó d'en Perales. Només pot passar en aquesta universitat rústica, en aquesta platxèria amb rodes, en aquest arsenal de vides que és la nostra TEISA. Seny regulador dels nostres prohoms comarcals Trull i Butinyà convertit avui en motor pròsper, en indústria nacional, en orgull del setè continent: el Pla de l'Estany. La UDT, Universitat de la TEISA, tal i com l'han batejada en Pep i en Mati, cada any doctora estudiants en la matussera ciència de l'anar fent.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Ja vindran a mi

En Pep, que és de família dedicada al gasoll, fa temps que diu que això del petroli s'acaba i hem de mirar de tornar a treure els carros. La gent se'n fotia i anava amunt i avall a repostar el dipòsit. Vinga cues al Poste de Mata, a Can Castañer, a la República. Vinga a cremar petroli amb viatges inútils com comprar dotzenes de calçotets a Platja d'Aro, fer el toc a Olot, o anar a estarrossar-se al sol de marina. Amb un cop de cotxe solucionem tots els problemes domèstics. Conec un matrimoni que van comprar un cotxe i per desfogar-lo se'n van anar fins a Saragossa, van girar a la plaça del Pilar i van tornar cap a Banyoles. Quins acudits que té la gent, llamamau! I en Pep amb espardenyes de beta, calçacurt i pujant a la TEiSa o amb la seva bicicleta BH. I la gent es pensava que li faltava un cargol! "Aquet e ben boit" Deia la gent mentre cremava semals de gasolina cada dia. En Pep va anar amb en Pepet de Corts que li va ensenyar a guarnir un matxo i a anar amb carro. Va fer vàries sortides amb el carro per anar provant i la gent el veia i pensava "aquest noi li falta ben bé un bull". I la gent vinga anar als concessionaris a comprar cotxes, i a pagar lletres, i a canviar l'oli, i a fer viatges ben burros. Ara resulta que els del turbant se n'han cansat de pouar petroli. Fa calor al desert i trebaiar amb aquella calor ja els hi ben regalo. Així és que el gasoll l'hem de pagar a un preu que ni el xampany de Festa Major. I això és el principi. En Pep comença a tenir raó i jo ja me'n recordo del que ell deia "ja vindran a mi". Així és que no perdem més el temps. Espardenyes de veta de Calçats Reixac del carrer Santa Maria, i comencem a mirar preus de matxos i de carros. En Pep farà classe particulars, sobretot a les mosses. I allà on tinguem una agaratg o un redere, allà hi estacarem una burra. A l'autovia de Banyoles hi sobrarà terrenu, i per això que tornarem a plantar plàtans. Perquè la gent tornarà a anar a Girona a peu o amb carro, i convidrà una mica d'ombra per aplacar la soleiada. Ja vindran a mi, que és el mateix que dir que torna el país i les arrels.

Garrotxa martiriana

Vint any després del reconeixement de la nostra comarca, segueixo trobant una mica tebi i postís el nom de Pla de l'Estany. Pla de què, moreno? Poca e plana la nostra comarca. Si vas per la part de Falgons o per Camós o per Palol veuràs que tenim muntanyes per donar i vendre, i a Porqueres tabé. La part més planera és la de Vilademuls i Cornellà, vet aquí. Això de pla no va pas per nosatres, és un nom imposat, ficat en calçador, vaig a dir que foraster i tot. La gent diu la comarca de Banyoles o Banyoles i comarca. Per fer evident que és això una comarca a tot vol de Banyoles, un territori d'entreparents, germans i saludats. Tots ens coneixem a la comarca i tots sabem que nosatres formem part d'un tot, més enllà d'aquest nom artificial que ens toca portar. En el temps de les denominacions i els batejos de la comarca, es van dir moltes bestieses. Es va dir comarca de l'Estany, llamamau, quina bestiesa. Se'n van dir encara de més grosses com Terraprim de l'Empordà o Garrotxes d'Empordà. Quins acudits! Tafot perquè no li deien Terraprim de Garrotxes d'Empordà i s'haguessin quedat ben descansats. Un sol home va fer una proposta de seny, una proposta endreçada, i quasi bé el foten escales avall. Era un home avançat als seus temps i podé ni ell ho sabia. El Guillem Turró, regidor banyolí, va proposar Garrotxa martiriana. Vet aquí la barreja de dos noms que valen la pena. Nosatres sempre hem set la Garrotxa nom que ens han acabat fotent els d'Olot. Els d'Olot, com bé diu l'amic Gadafi, sempre han set la Muntanya i nosatres hem set la Garrotxa. Amb la denominació de Garrotxa haguessim pogut convidar els pobles germans que ara ballen el so del flabiol olotí. Vet aquí: Mieres, Argelaguer, Torteià, Besalú, Sant Ferriol i el Torn, Maià i Dosquers, i Oix i Montagut. Ah, me'n descuidava tabé Beuda i el Sant Sepulcre de Palera. I amb la denominació martiriana haguessim pogut batejar tota una comarca que té en Sant Martirià el patró gros. Però es va fer callar el senyor Turró i es va procedir a buscar un nom que fa flaire de carpeta administrativa i poliça de cinc cèntims. Ja sabem que un nom no fa la cosa, i que més enllà de tenir el nom més postís de totes les comarques catalanes, nosatres soms nosatres, i nosatres, al cap i a la fi, soms una comarca de part de bo.