dissabte, 30 d’agost de 2008

Les juguesques

Antes hi havia pla més juguesques que ara. Els pobles antics sembre han fet juguesques com una manera de temptar la sort i tirar els daus contra el dimoni. El pare de l'Urtain feia juguesques insòlites: s'estirava a terra en qualsevol taverna i demanava que la gent li saltés al damunt des del mostrador o barra. Al principi, li anava bé, la seva penxa resistia els salts dels jugadors. Però un dia devia jugar fort contra algú molt gros i la juguesca li va rebentar la panxa, i va anar directament a sopar amb Déu. A Mata, diuen, va haver-hi una altra juguesca insòlita. La cosa va acabar més bé que pas la juguesca del pare de l'Urtain. Resulta que a un pagès de Mata li van dir que no seria capaç de menjar un forc d'ais i fer baixar un pam una semal de vi. Heu provat mai de menjar una sola cabessa d'ais? Es un impossible. Doncs encara és més aventura menjar-se tot un forc d'ais. Una prova que només està a l'alçada d'un animal dels grossos. El mateix passa en fer baixar un pam una semal de vi. Sabeu quants litres pot significar aquesta mesura inhumana? Imagina't que et paren els mossos i els hi dius "Només he fet baixar un pam una semal de vi". Et carden a l'illa d'Alcatraz o a picar pedra al desert de Mongòlia. El cas és que es va fer la juguesca. El jugador es va treure la faixa i va mirar cap a dalt. Una juguesca així vol dir mirar el destí cara a cara i ser conscient que estàs a punt de fer una cosa molt grossa. Riute'n dels records d'aquests negres que corren, menjar un forc d'ais i fer baixar un pam una semal de vi és un viatge cap l'hiperespai en una d'aquests màquines que hi havia a l'Sport Mobil per Sant Martirià. L'home va anar menjant grans d'ais, cabesses, i tot acompanyat de bon vi de Garriguella. L'ai fa set i per treure la bocassa vinga a beure pitits de vi. M'hagués agradat veure les cares dels presents. De tot el poble de Mata. Les cares dient "aquest favàs poca serà capaç, llamp me mati". Però poc a poc va caure la cabessa i poc a poc va anar baixant la semal. S'acomplia el record. Es guanyava la juguesca i tots havien d'afluixar la mosca i reconèixer que a Mata havia nascut una llegenda d'ais i vi. Aquesta juguesca no s'ha pas superat i seria bo que un dia es tornessin a reunir a Mata gent disposada a intentar repetir la proesa. L'Arcalde de Mata, en Vadó, home que coneix gent valenta, podria convocar la juguesca. Hem de veure si som capaços de repetir la glòria dels nostres avis o, si pel contrari, ja tots soms mecs i no valem pas ni un xavo.

dijous, 28 d’agost de 2008

Samora, l'ordinari més gros

En Zamora (o Samora) té un bloc a l'internet. Es veu que ara, aquí, deixen entrar a tothom. Vet aquí. Es un bloc d'istiu escrit a cop de sang i amb calorada extrema. Es veu que es troba sol la criatura i es posa a escriure la primera bestiesa que se l'acut. Com ara que un cotxe ha caigut a l'Estany de Porqueres. Vas etivocat, Marc. El cotxe no va caure sinó que va ser aparcat. A l'Estany si no trobes aparcament, què fas? Doncs l'aparques dins l'Estanyol. Si l'aparques dintre, una que el cotxe hi està fresc i quan el vas a buscar hasta et fan pessigoies els seients. L'altra, és que no te'l roba pas dingú perquè els Manites no tenen escafandra ni oxigen. L'altra és que el cotxe et surt net com una patena i no l'has de portar al Poste de Mata a netejar. L'altra és que dingú te'l fregarà ni et picarà per redere. Ai, senyor, Samora, el cotxe no va pas caure, l'hi van deixar. I per prudència, perquè a Banyoles deixes el cotxe aparcat a fora i sempre et passa un d'aquests piròmans disfressats de les Gargoles i t'hi calen foc i tan campantes. Pel que fa, a que menges torrons a l'istiu m'ho crec. Ets prou capaç. Menges torrons d'aquells d'Alicante i de Jijona, segur que te'n cardes cap a deu quintas, i després surts a jugar un partit amb l'Atlètic i no hi ha deu que et faci córrer. Bueno, llegeixo moltes animalades en el teu bloc i veig que encara tens amics que t'ho perdonen. Es maco, l'amistat. Però jo, per si de cas, he enllaçat el teu bloc en el nostre, perquè tot i ser un beneit, ets un beneit dels nostres. No t'estranyi, emperò, que el jutge Banal prengui cartes en les bestieses que dius i hagis d'anar a declarar a la Fonda, que com tothom sap, és com ara l'Audiència Nacional de Banyoles però en petit.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Tot torna, a feu de Déu que tot torna

Jugant jugant el nostre soci xiscagardià va triar el motiu de Maria Vaqueta. El noi se'n recordava de la cèlebre Maria Vaqueta que feia de dona de fer feines a casa seva. La dona d'en Gonçalu, un fuster amb barret de palla i caràcter d'artista. La Maria Vaqueta netejava aparadors amb cullerets de colors i abrics estil Sofia Loren. Doncs vet aquí que Xisca de Gardi va voler fer-li un homenatge, treure-la de la boira de l'oblit, i el seu nom orgullós viatjava per aquestes pàgines de llautó. Vet aquí que en Vaqueta buscava casa per tota la comarca. Se'n va fer un tip de buscar i buscar. Aquesta no li anava bé perquè feia pudor de porcs, aquella altra era massa cara, la de més enllà era una ruïna. Semblava un impossible. Ja quasi havien tirat el barret al foc, i la voluntat al rec. Però una casa els esperava. Una casa de dintre vila, com ha de ser. Perquè els de Banyoles hem de viure a dintre vila i no pas a fora muralles. On s'és vist! A la fi van veure un anunci. Com no la casa la venia en Xavi Collell que amb això hi té la mà trencada i sap quina és la casa que s'escau a cada persona. En Vaqueta va mirar i va dir: aquesta. La van veure i s'hi van encapritxar a la primera. Casa antiga, d'arrels profundes, de pedres panxudes, casa del Carrer Nou. La casa d'en Gonçalu i la Maria Vaqueta. Ja seria molt demanar que en Vaqueta posés a l'entrada un obrador de fuster amb calaixeres per restaurar com tenia en Gonçalu. Ja seria molt demanar que a les golfes hi posessin un galliner i per la finestra tregués la cresta vermella un ufanós gall. Tot arribarà. De Montagut s'omple l'aigua de l'Estany i aquesta va desguassant pels recs fins ajuntar-se al nostre Terri, d'allà cap al Ter fins que desemboca a marina a la part de l'Estartit. Després de tantes voltes, el sol l'evapora i fa núvols i tempestes i cau un ruixat per la terra garrotxina de Montagut, i d'allà cap a l'Estany. Tot roda, tot gira, i en Vaqueta després de tantes voltes acabarà a Banyoles. Com ha de ser. Perquè tot torna, a feu de Déu que tot torna. I nosaltres, avui, fem memòria de la Maria Vaqueta, que és allà al cel i s'ho llegeix tot i crida en Gonçalu perquè és hora d'anar a passeig agafats de bracet.

Per molts anys, noi

El bloc de Falgons de l'Abelenda ja té un any d'edat, i més que en farà. Es allò de per molts anys, en companyia teva. El bloc parla com nosatres, me' ben dit parla com els del país de Falgons, un català senyor, és a dir rústic i malparit, dur de rosegar però amb una canterella de noia manyaga i d'acordeon de ball de diumenge. El bloc de Falgons és una casa més de la Vall de Campmajor. Una casa forta, amb arrels, esgarriada i voltada de verd, una casa que mira el món i manté ferma la convicció que el món e' pitit i que Falgons està ben bé al centre. Per molts anys, noi, i que ho podem veure!

dilluns, 25 d’agost de 2008

Torna el futbol

El setembre fa olor de futbol. Tot lo bo d'aquet món ve el setembre. El futbol i el vi. Quan ja s'acaba l'afartament de l'agost, pensem en les coses que valen la pena d'aquest món. I el futbol és una d'elles. Tota la setmana la dediquem a aquesta devoció. El dilluns a discutir-nos sobre els partits del cap de setmana, a repassar la premsa, a repassar els partits de la tele i les millors jugades. El dimarts fem la quiniela, com ha de ser. La Llàstima és que l'Atlètic encara no aparegui a les quinieles, però tot arribarà. Les quinieles s'han de saber fer, s'ha de tenir en compte els lesionats, l'estat dels camps, les estadístiques del mateix partit al llarg de 100 anys, l'àrbitre si és gaire gamerús o no. El dimecres ja ens comencem a discutir sobre el partit vinent. La premsa ens parla de l'estat dels jugadors, que si en Viladiu està empatxat, que si en Txirri porta una calipàndria de les grosses, que si en Marc Zamora ja li pesen els turrons. El dijous ja voldríem que fos dissabte, però per esperar jugem un partit a la play. Quan l'Atlètic tingui representació a la play station, serem feliços per sempre més; poder canviar en Buti per en Fergusson. El divendres ja veiem acostar el cap de setmana i comentem la llista de convocats i més directament els rivals. Que si el Liverpool, que si el Numancia, que si la Cellera. El dissabte és el dia gloriós, comencem a mirar partits per la tele sense parar. La tele ha de ser grossa, les botifarres de Can Moné i s'ha de tenir fresca la Voll Damm i en quantitats respectables. El partit al camp i després els resums televisius de tots els partits possibles. El diumenge ja és un apoteosi. Anem a tots els camps possibles, mirem tots els resums i tots els partits que caben a la tele, ens connectem a internet per saber més resultats i a la ràdio escoltem totes les cròniques del món. S'acaba la setmana amb aquell regust que el futbol ens va deixant. Regust d'empatx i d'enfitament. Però el dilluns següent tornem a la roda. Què hi ha millor que el futbol? Re, ben re. Vols que t'ho digui? Futbol és futbol que deia el mestre i la resta són coses que la vida ens posa entremig de les dues parts d'un partit de futbol. El món és una pilota i gira, gira sempre sobre un tapís verd.

diumenge, 24 d’agost de 2008

El porró

A la bústia de xisca, en Pep em deixa un llibret de l'Amades. Prússia tenia en Kant i ja veus de què li ha servit, de no gaire re. En canvi, Catalunya té l'Amades. Un home que escoltava i guaitava, i llavors anotava els costums del poble ras. El llibret que en Pep em duu és sobre el porró. Cap poble faria un assaig sobre el porró perquè ho consideraria una pèrdua solemne de temps i diners. Nosatres no. Perquè el nostre poble s'ha aixecat sobre les coses petites, pitites. I no sobre grans temples ni palaus. La nostra cultura l'ha fet la gent amb espardenya i bocassa d'ai. La fet la gent sense grans capitans ni grans cardenals. El porró podria ser la nostra bandera. Aquest estri fabulós que fa caure el vinet amb una gràcia harmoniosa. Si beus a contrallum el rajolí de vi, veuràs un arc de Sant Martí gloriós. El vi davalla amb suavitat, amb templança, endreçadament. I mentre el veiem caure, el bevem. Se'ns fica entre els llavis, com un petó dels bons. I esquitxa poc a poc el pal.ladar. Cada taula de Catalunya hauria de tenir el porró amb vi fresc, a punt per batejar els àpats o per saludar els convidats. El porró té una forma fabulosa, per un cantó ens sembla un mugró esverat i per l'altre el coll d'un pollastre a punt del rostit. Som un poble amb armes de les que podrien guanyar batalles: el porró, el morter, la mà de morter i la ganiveta dels nostres pans. Ara ja no tinc més temps, vaig a llegir l'Amades, que ens escriu que cap a les itàlies també veneren el porró català. Són molts anys de passeig amunt i avall per la Mediterrània, escampant arreu la civilització. Que com sap tothom no va pas venir ni de Grècia ni de Roma, va venir del gran Pla de l'Estany. Vet aquí.