dilluns, 29 de setembre de 2008

En Jimmie ens ha d'il.luminar

Com tothom sap, Can Xabanet té un assessor econòmic de categoria internacional, expert en aquesta bogeria de les borses. Es en Jimmie, es clar. Ell és qui es carteja amb catedràtics d'economia, homes de negocis i savis de la matèria. Fixeu-vos en el seu estil i la seva manera de fer. En Jimmie és un home de maneres exquisides, de parlar reposat, té la cara de savi i la fesonomia d'un professor d'universitat. No fa pinta de cambrer, fa pinta d'home entenimentat, reflexiu, un xic distant pels que no el coneixen. Té aquell aire perdut de la gent que es dedica al món global de les inversions, els futuribles i les economies asiàtiques. Hi són, però no hi són: aquesta gent té la mirada dispersa, imprecisa, un xic vague perquè, en realitat, el seu cap és en un altre lloc. El seu cap és a Hong Kong, a Wall Street o la city de Londres. El seu cap conté milers de xifres i probabilitats. En Jimmie somriu moderadament, sense perdre la compostura i tots els gestos que fa els fa des d'una personalitat moderada, gens donada a l'esverament i a les manifestacions extemporànies. Es l'aire exacte dels homes que han contemplat tots els vaivens i totes les sacsejades del voluble món dels negocis. Ara que van maldades, que pinten bastos, que tot tremola, que tot s'agita, que tot sembla finir només ens queda en Jimmie. Ell té la llum de carburo per veure si el túnel és molt gros i per descobrir, entre tanta foscor, si hi ha un punt de llum. Si en Jimmie diu que no, ja podem agafar els bàrtuls i tirar cap a bosc i des d'allà resar fort a la Verge del Collell perquè ens tregui de l'apuru. Vet aquí.

Sant Miquel

Setembre són festes a Sant Miquel de Campmajor i també a Falgons que celebren l'Aplec de Sant Ferriol. Que un país com la Vall de Campmajor hagi triat dos sants d'aquesta naturalesa ja diu bé prou de de ser gent com cal, gent civilitzada i entenimentada. Triar setembre per fer festa està molt ben pensat. Al setembre no fa aquella calorassa, fa més aviat bon temps, un mig mig de fresca i sol. Un mig mig sense esveraments, sense trencadisses. El setembre és un mes reposat, de cels blavíssims i serens gràcies a l'escombra de la tramontana. Es el mes de la verema i per això les cases i els pobles fan olor, o feien olor, de most, de semals carregades, d'abeies voltant els raïms i de tines fermentant. El setembre és mes d'anar cap a estudi, de carteres noves i d'estutjos nous, tot fa olor de temps que comença, de dies nous, de vi novell, d'esperança. Per això la Vall de Campmajor fa festa i ho celebra i honora, amb ofici i orquestra, amb dinars i sardanes, el millor sant que es pot tenir: que no és altre que l'arcangel Sant Miquel. Il.lustre patró per un vall que colga de verd el nostre beneurat Pla de l'Estany.

divendres, 26 de setembre de 2008

Angel Cristo

L'Angel Cristo va parar per Banyoles. Era aquell noi que s'havia casat així una mica atabaladament amb una que en feia tres com ell: la Barbara Rey. La pareja en qüestió va rodar per mig món amb carpes, caravanes, lleons denerits, pallassos amb mala llet i homes bala que es perdien per aquells móns de Déu cada cop que es disparava el canó. El circu, cada dos per tres, es cremava, es plegava, es planxava, se li rebotien els lleons i els pallassos es fugaven amb la dona de l'equilibrista. Era un circu d'estar per casa, ratat, de mira'm i no em toquis. La Barbara va engegar a l'Angel i se'n va anar per les seves. Vet aquí. El noi va anar de mal en pitjor. Va arrossegar el que li quedava de circu per la província de Girona. Ja pots comptar: una carpa esgavelladíssima, uns lleons estrenyits, uns elefants coixos, el sereno fent de pallasso i l'home bala amb reuma. La gira era un impossible: la carpa queia, les caravanes no tiraven, la gent preferia veure la tele que pagar entrada en aquell desori. El domador va arribar a Banyoles. Feia fred i van acampar prop de l'Estany. Quan és hivern i tot va malament l'Estany pot ser el pitjor dels teiatrus. Es un escenari que agafa un to més aviat tristoi, entre patètic i rebentat. El circu va ser, ja t'ho pots figurar, un desastre. La dona peluda va marxar amb el trapezista. El pallasso carda el camp amb els pocs calés que quedaven de la taquilla. L'efefant i els lleons van sortir corrent cap al Salt del Matxo. Només quedà l'Angel i el seu cotxe anunci. Sols sota els plàtans del Passeig Dalmau. Veient passar la pluja i tot el fred del món. Diuen que l'Angel entrava a l'hotel ast i si estava d'humor explicava històries dels seus temps gloriosos. També en això no se'n va sortir: la gent es cansava de tanta història de pallassos, homes bala, dones peludes i trapezistes. Se'n va anar amb el seu cotxe anunci un dia que plovia molt. Dalt del cel, l'home bala viatjava en direcció a Usall.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Els motius

A Banyoles cada casa té un motiu. Vet aquí. La gent passa però els motius queden. Fins a l'extrem que a vegades et un repartidor o un carter i t'ensenyava uns cognoms i et deia "no saps pas on viu aquest senyor". Et grataves el cap i acabes dient "vols que t'ho digui? No ho sé pas". Resultava que el paquet o la carta anava dirigida a un veí té que coneixes per en Siset, en Queliru, el Cuiner, el de Ca l'Escuraximineies. Va venir un temps que ens vam creure les coses dels nòrdics i del Pentagon i vam començar a renegar dels nostres motius. No feia per la família segons quina denominació. Llavors la gent s'emprejava com una abeia si li deies pel motiu. Erem moderns i estàvem carregats de manies. Volíem ser com els xaves i tenir tots targetes amb oficis fins i noms postissos. Amb el temps vam anar perdent les rels, la manera de ser, la porta de les cases, l'estucat de les façanes, fins i tot la manera de parlar i de tractar-nos. Estàvem carregats de pulecres i aixís ens ha 'nat. Però ja és hora que fem inventari, lloança, reclamació i alabança dels nostres motius. Que és l'orgull de les nostres cases. Que és el bon nom que ha anat passat de pares a fills. Que són els nostres senyals, les nostres cares, els nostres estandarts. Cagohosties, Lura, Pei, Nenet, Portbou, Finic, i tants i tants altres. La gent ja s'hauria de fer grabar a la porta de la casa el motiu, com han fet uns de la plaça del Teatre que han posat el nom de Can Cullerada. Hem de fer un capítol de motius que soms un poble i els pobles si no tenen memòria poca cosa valen. Re, ben re, quatre xavos. Per començar tots els jugadors de l'Atlètic haurien de tenir un motiu i així donaríem exemple. Que la cosa no es perdi i que l'aioli seguiexi fent bocassa. Visca nosatres i els que són com nosatres.

dilluns, 15 de setembre de 2008

L'atre Albert Serra

No parlarem aquí del director comercial. Ja en parlen massa els d'Itàlia i els de Corea. Parlem del banyolí que trebaia de defensa amb el Girona Club de Futbol. El nano ja porta dos gols en tres partits i això només ens passa als de Banyoles. Ens lloguen per fer de defensa i no només fem bé la feina que no passi dingú, que al cim ens permetem la fardada de pujar una mica a dalt i marcar gols. Si hi hagués una mica de vergonya en aquesta Junta del Barça, es treurien el talonari i anirien a demanar preu per en Serra. Com a mínim, seria tot un detall que es treguessin del cim tants de saldos i rampoines i fitxessin algú del país. El Barça sempre hauria de tenir algun jugador de Banyoles perquè va bé, és profitós, surt a compte, et treuen les castanyes del foc i no fan virgueries, ni coses rares, ni aixequen el vesper. Es de suposar que aquest en Laporta, que està més cremat que un rostoi, no faci pa' re. Però com que nosatres coneixem l'altre que li va a la saca, quan el facin president que miri de comprar l'Albert Serra. S'estalviaria merders, i pel preu d'un defensa banyolí tindria un davanter brasiler. I nosatres, que consti, no faríem com els intermediaris aquests que per un consell com el de comprar en Serra es fan la barba d'or. Amb un àpat a Can Garriga en tindríem prou. Aquell dia hasta convidaríem en Samora que últimament el veiem molt denerit i li convé una bona garbeiada. Samora, t'hi apuntes o encara et dura l'emprejada?

Daltabaix a l'omnibús

Avui n'explicarem una de part de bo. Encara que costi de creure i que alguns em diguin embustero. El cas és que a principis de segle els omnibus que cobrien el trajecte Girona Banyoles tenien una baca on la gent hi podia pujar a cavall. La gent s'hi enfilava per una escala que donava en aquell sostre que servia tabé per lligar-hi mundos, fardos i maletes. S'hi devia anar prou bé, et tocava la fresca i et podies sentir com si anessis en una diligència de les de l'oeste. El cas és que un dia els empleats de l'omnibus a la baca van lligar-hi diverses coses, entre elles un bagul dels de veritat. Un bagul que havia de servir per carregar-hi un mort. Però en el moment de pujar-lo, el bagul anava ben buit. El cas és que tabé va pujar-hi un bordegàs que va compartir els primers quilòmetres del trajecte amb el bagul. No li feia pas cap ànsia, ho trobava ben normal. A mig camí es va posar a ploure i el bordegàs va decidir posar-se a cobert. On estaria millor que dins del bagul? Ben calent, ben aixopluc, estirat la mar de bé. El cas és que a la següent parada a la baca va pujar una gent que es van protegir de la pluja amb els habituals paraigües negres. Van veure el bagul però aquests sí que tenien manies: no els feia cap gràcia fer el viatge amb aquella cosa allà dalt. Però va fer el cor gros, què hi farem! A mig trajecte va deixar de ploure i aquella gent va tancar el paraigües sense deixar de mirar de reüll el ditxós bagul. Llavors va ser quan es va sentir un garranyec. La porta del bagul s'anava obrint molt a poc a poc. I d'ella sortia un braç. I després una veu de bordegàs va dir "sembla que ja ha parat de ploure". La gent que anava dalt de la baca va tenir un espant de maria santíssima i no se'ls hi va acudir re més que saltar daltabaix. La patacada, en termes mastegatatxians, va ser formidable. Alguns es va trencar coll i barres. El bordegàs no va pas entenre re "tafot, m'havia semblat sentir converses de gent". Allò va ser molt comentat en els diaris de l'època. Si fos avui, els de teletrés anirien a Banyoles i farien preguntes amb la càmera a coll. Però com que era aquell temps, va quedar en un daltabaix i prou. Alguns penseu que m'ho invento. Però e' la pura vritat.

dissabte, 13 de setembre de 2008

En Miquel, el cobrador de la TEiSA

La Teisa tenia un dels homes més elegants de la comarca trebaiant per ella. Era en Miquel de Cal Nacu, un meu veí del carrer Nou. En Miquel sempre anava impecable. Hi ha gent que es posa traje i corbata i fa més aviat ànsia. Hi ha gent que es guarneix i sembla un lloro. Hi ha gent que es gasta un dineral comprant roba i re li està bé. En Miquel, en canvi, no li calia mudar-se gaire perquè això de l'elegància ho tenia com un do natural. Què hi vols fer! Es passejava amunt i avall de l'omnibus amb la seva bossa de cuiro penjada a l'espatlla. La manera de penjar-se la bossa tabé era elegant, amb estil, amb prestància, amb un què carai que donava goig. Un altre, per exemple nosatres o en Samora, ens penjaríem la bossa i semblaríem uns contrabandistes. En Miquel de Cal Nacu, no. Tabé es pentinava cap enrere i semblava un actoràs d'aquells de les pel.lícules americanes. Mai el veies despentinat encara que per les finestretes passés corrent d'aire. Mai el veies suat i acalorat, sempre amb un punt de senyor que ni en Glen Ford l'hagués pogut igualar. Anava i venia, passadís amunt i passadís avall, cobrava i estenia aquells bitllets sensacions que despatxa abans la Teisa: aquella tirallonga verda on podies anar repassant les parades: De la Canya a la Banyeta, i llegir que si tenies bitllet tenies dret a una assegurança de passatgers. Quan la Teisa s'aturava en Miquel feia memòria: se sabia el nom i la cara de la gent que havia de baixar i recordava la cara dels que havien acabat de pujar. Llavors, elegantment, i amb una prestància de ballarí, es dirigia a l'encontre dels nous passatgers. De tant en tant, i s'hi havia un xic de confiança, en Miquel donava conversa. Parlava amb suavitat, amb un to moderat que res tenia a veure amb la cridòria i la xerrameca que usava la resta de la tripulació. En el fons jo crec que la TEISA havia empleat en Miquel per aixecar el nivell de la TEISA, per fer-nos creure que aquell autocar carregós i tronat era un petit TALGO que travessava la nostra deliciosa comarca.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Can Selvatà

Ja poden anar diguent els xarlatans i els predicadors de trona baixa: però el país e' viu, e' ben viu. La prova és que l'antic Can Mac, hostal de referència de tots els camions i de tots els nostres autònoms, té un hereu com cal, un hereu valent, un hereu del país, un hereu que ha gafat el negoci i la fet pujar a base de bé: Can Selvatà. Els de Can Selvatà despatxen més àpats en un sol dia que tots els restaurants de mira'm i no em toquis de Barcelona i part de l'estranger. A Can Selvatà fan la cuina de tota la vida, la que e de vritat, la que el cuiner et pot mirar a la cara i no passar vergonya. Re d'amanides estrafolàries, re de plats que els ha d'explicar un especialista en logaritmes, re d'enganys i postissos. A la cara. De part de bo. Per això la gent de peu pla hi va a menjar. Per això els seus menjadors estan plens com un ou. Per això aquell aparcament vessa. Per això hi han de posar un noi que guii els xòfers perquè no passi re de l'altre món. A Can Selvatà et serveixen la carn amb un morter d'ai i oli. Vet aquí. El vi s'ha de rebaixar una mica amb aiga, perquè és el vi dels nostres avis, i nosatres no som ni la meitat de valents. No hi havia anat pas mai, a Cal Selvatà. Però ja sabia que ho feien bé. Només de passar-hi veia les furgonetes dels autònoms i els camions de reparto. Me'n refio més d'aquesta gent que de tots els que volen entendre-hi en cuina. Ells sí que posen les estrelles. I nosaltres els seguim amb els ulls tancats. Can Selvatà, doncs, és una nova prova que el país va fent, a poc a poc, i que no l'enyocaran pas mai.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Un vol amb el cotxe del Gallegu

El gallegu té cotxe nou. Aquests els gallegus sempre van a l'inrevés del món. Quan tothom estrenava cotxes, ell anava amb aquell trasto ratat i rebentat. Ara ningú compra autos, el Gallegu va amb un de nou. Vet aquí, la criatura és així. El cas és que vam anar a fer un vol nocturn amb el seu cotxe. Ai senyor, l'auto del gallegu és pitit, té un portabultos que amb prou feines hi cap un gorra de les seves. El cotxe és arrodonit i petitó com una tortuga de terra. Però serveix per anar amunt i avall. Vam aparcar a tots els bars a la primera. I això és d'una comoditat que no té preu, perquè a certes hores aparcar a la primera és un gran què. A certes hores aparcar bé i sense cap truc, tabé té un preu. A més, la policia local no et fa parar. Perquè un cotxe així només el pot portar gent respectable i endreçada. Gent que té tota la pinta d'haver pres una marialluisa, un cacaolat i haver jugat al parxís tota la nit. El gallegu hauria d'estar subvencionat per l'estat a perpetuitat: compra cotxes temptant la crisi, compra cotxes petits que no gasten petroli, no engreixa els faquirs de l'OPEP i al cim contribueix a convertir un metro de carrer en una plaça de pàrquing. Això no ho fa ni en Pep amb la seva behatxe.

El palau del gintònic tancat

El Palau del gintònic està tancat. Estarem d'acord que en David té dret a fer vacances com tot els trebaiadors. Un altra cosa és que el seu local tanqui. Hi ha indústries que són estratègiques per la bona marxa d'un país. El Passeig és una d'aquestes. Us imagineu el Vaticà tancant perquè el Papa vol anar de vacances, eh que no? La Nasa no tanca, la CiA no tanca, Can Trui i les Aigues d'en Dutras no tanquen pas. Si tanquessin, seria un rebombori, un cafarnaum, seria el camp de Bravante, un orgue de grills. El Passeig no pot tancar perquè la gent necessita un gintònic de tant en tant. N'hi ha que més sovint i n'hi que s'hi conformen en un cada quinze dies. El cas és que el necessiten. Sense gintònics la comarca no tira tant, no es veu aquella alegria en les feines i en les transaccions econòmiques. El gintònic ens fa anar més llatins, sembla que siguem més eixerits, veiem les coses amb uns altres ulls, anem més lleugers. L'haurien de passar pel Seguru, el gintònic. Hauries de poder anar a l'ambulatori i que la infermera et fes receptes. No, en David no pot tancar així com així, i anar-se'n vés a saber on i no dir-nos quan tornarà. Aquest estat de no saber quan obriran, ens fan estar amb l'ai al cor, és un mal viure, t'aixeques a mitja nit i et preguntes "quan podrem tornar a beure'n". El silenci i la falta de notícies fan perillar la bona marxa de la comarca. No volem ni arribar a pensar què passarà quan el gran David es decideixi a tornar obrir. Avalantxes. Una marabunta de gent. Empentes i esgarrapades. Gent que prendrà mal. "Trompades fenomenals" com escriuria el que va ser gran cronista de succesos. I enmig de l'escàndol l'única persona que no s'immutarà, que somriurà reposadament: en David.

Contra l'enganyifa sueca

Hem gafat la mania d'anar cap a marina a arrepeglar mobles en un magatzem suec. Què saben els suecs de fer mobles? Com a molt fan de llenyataires i para de comptar. Doncs la gent para lela amb això dels mobles suecs. Fa quilòmetres d'autopista, perd dissabtes sencers, fa cues de bojos, apunta referències en una llibreta, referències que duuen noms complicadíssims perquè són suecs, després baixa fins un soterrià i ha de trobar totes les peces entre milers de caixes. Quan les troba, les tragina en un llamp de carro que déu n'hi do. Després fa més cues a la caixa. Després torna a fer cues perquè li duguin a casa. Després quan arriben les capses a casa les ha de desembalatxar i el que és el summum: muntar mobles. I vet aquí que la gent para ben beneita perquè no sap lligir els plànols, perquè no sap fer anar els tornavisos. Els mobles diuen que són més baratus, sí, però la gent s'ha fet un fart d'anar amunt i avall, de perdre dissabtes, de traginar tonteries, i després vinga a suar per muntar mobles. En cabat, el resultat és un moble guerxo, que es belluga si t'estintoles, que en prou feines pots posar-hi res, que es veu d'una hora lluny que l'ha muntat un fuster de part de riure, i al cim sobren peces i al cim és motiu d'emprenyaments familiars "fequis que el veí l'ha muntat i li ha quedat la mar de bé". No 'nem pa' bé. E que el pa el vas a comprar a Can Japet i no te'l fas tu a casa? E que si has de fer obres a casa vas a buscar en Planas, o en Malagon o en Coll o qui sigui? E que si et fa mal el queixal no li dius pas al teu cosí que t'ho miri sinó que vas a buscar en Blai Cortada? Doncs amb els mobles, igual. Vés a buscar fusters de la comarca que ho fan pla més bé, no et fan passar tants maldecaps, i posats a mirar preu, més val gastar una mica més i no passar vergonya que acabar muntant un artefacte que no és tu ni vós. Els suecs que es dediquin a lo seu, que es taiar arbres per fer fusta i la fusta que l'enviin aquí per fer mobles a Can Constans, a Ca l'Esteba, a Mobles Esteve i a Mobles Gifra. Contra la república barata, els reis dels mobles de tota la vida, contra la república estrangera, els nostres reis, els reis de la fusta i els mobles del Pla de l'Estany. Visca nosatres i els que són com nosatres

divendres, 5 de setembre de 2008

Notícia d'última hora

En Marc Pastor s'ha fet mal al peu i la cosa és preocupant perquè no sabem si estarà a punt pel primer partit de la lliga de l'Atlètic que comencem el dia 28 al camp del Sarrià de Ter. L'any passat hi vam perdre i el nostre central de referència no va jugar. Mala peça al teler. El metge li va dir que s'havia d'estar quinze dies sense posar el peu a terra. Però l'endemà de la lesió, en Marc feia deu hores a dalt de la bastida, per pujar l'obra. Estem ben arreglats. El club hauria d'haver trobat, immediatament, un forat a l'agenda del millor metge especialista en mal de peus per mirar el dret d'en Marc Pastor. Ens hem comportat com si fòssim passarella una vegada i no n'hem de parlar més, però si hem de ser el club que volem ser, aquestes coses no poden passar per alt. Ni que juguem la pitjor lliga del món, que no ho serà mai a causa de la nostra presència.
Va ser un accident de treball a l'Escala. En Marc Pastor, ja ho deveu saber, hi té vincles. S'hi havia estat molts estius i s'hi va fer una colla fa molts anys. Com que és una mica d'allà, hi va per la Festa Major, que ha sigut ara, per Santa Màxima, el dia 2. La del Carme és molt important a l'Escala, pels pescadors, però segons sembla, els escalencs, sobretot els que fan el jornal a la mar, beuen molt més en honor de la patrona. Els amics d'en Pastor, fan una barraca cada any i són tots pescadors, de manera que és fàcil d'imaginar com sol acabar tot plegat. I deixem-ho aquí.
L'últim dia de la festa, es fa una regata de pateres, com en diuen ells. Vindria a ser una mica com la nostra famosa deposició de meques aquàtiques a l'estany. A l'Escala, la gent es fa barques amb qualsevol cosa que troba i es foten a l'aigua, per veure qui arriba primer, a no sé quin punt de la platja. Els d'en Pastor van voler fer el bot amb quatre bidons i les fustes de la barraca. Per fer una cosa s'havien de quedar sense l'altra però els hi va ser ben igual.
Com que les fustes ja les tenien, no s'en van preocupar gens. Els bidons els van anar a buscar al port amb el Toyota d'un dels pescadors, la nit del diumenge. Hi van arribar, cinc a cavall del cotxe i van sortir tots una mica entortilligats. Tot i que els haurien pogut fer girar, van aixecar els bidons, els van carregar al sostre del Toyota i les van falcar amb una xarxa de reixa petita que, en ser pescadors, portaven al portamaletes del Toyota. En aquell moment, quan ja eren gairebé tots a dins, tibant la xarxa per aguantar la càrrega, en Marc es va entretenir un moment a posar bé el seient del darrera. El que conduïa no el va veure, va arrencar i li va fer girar una roda per l'empènyer del peu dret. En un futbolista, convé cuidar l'empènyer dels dos peus. Una bona manera de protegir-los és, per exemple, mirant de no posar-los a sota d'un Toyota en marxa.Tot i que, aparentment, l'empènyer té un aspecte sòlid, no ho és tant com la planta. Si la planta del peu fos a sobre, les trepitjades no farien tan de mal. Però encara la tenim a sota.
Per l'equip no és bo que en Marc tingui l'empènyer d'un peu fotut. És la part dels xuts de lluny. En Pastor juga de defensa, és dretà, puja a rematar els córners des de fora de l'àrea i les aixafades de peu no li convenen.
Com a mínim, els bidons van fer tot el servei que havien de fer. I les fustes van anar molt bé. També s'ha de dir que no van saber dir quin tipus d'embarcació havien construït perquè, mentre lligaven casc i coberta, ningú no s'imaginava que flotés. De fet, la regata éra d'una cosa que a l'Escala en diuen oficialment OFNIS (Objectes Flotadors No Identificats). Ho diuen ells, no m'ho invento pas. I dels que conec de l'Escala m'ho crec tot. La cosa és que la barca, o el que fos, no es va enfonsar i ningú no va prendre mal. Van quedar últims, això sí, perquè aquell dia en Marc no s'havia pogut quedar. Havia anat a cal metge. D'haver estat a l'aigua, les coses haurien estat molt diferents. Hi hauria embarcat brandant els braços, sense salvavides. S'hi hauria deixat la pell, com quan trota per la sorra del camp vell. Però ja està bé. El necessitem per la lliga tan aviat com estigui curat del peu. I aquestes coses volen una mica de quietud.

El pasdoble que va salvar l'orgue

Celebrem el centenari d'en Manel Saderra i Puigferrer amb una anècdota sucosa que ens han explicat. No direm el nom del qui ens l'ha explicat perquè no sabem si és certa o no, i per tant i com fem amb totes les coses que fan córrer la deixarem anar i quedarem tant contents. Corria el juliol del 36 i a Banyoles i comarca feia una calorassa que deu n'hi do. Els capcalents i els esverats s'havien fet amb el control de la situació. La revolució havia capgirat l'ordre de les coses. Els que manaven, s'amagaven. Els que tenien calés miraven de fugir. Els capellans ja no garlaven des de les trones. La tropa de descamisats, desdentats, estripaterrossos i pencaires era la que deia el que s'havia de fer. Entre ells, ja se sap, n'hi qui porta la batuta i n'hi ha qui vol matar tot el que és gras. Una banda d'esverats va anar al Monestir per fer estralls. Volien xafar-ho tot. Van agafar l'orgue i el volien estimbar. Mare de Déu Santa. Es com si els veiés: suats, galtavermells, cridant com gamerussos i lligant l'orgue amb llibants per estellar-lo. La nova va arribar fins la Plaça Major. Allà els dos germans Saderra, en Josep el gran i en Manel el petit, feien el cafè a la terrassa. Es com si els veiés, prims, amb ulleres, amb el cabell pentinat cap enrere i duent una conversa endreçada i tranquil.la. Els dos germans, en saber les intencions dels bàrbars del comitè, van córrer com esperitats fins el Monestir. Els Saderra ja tenien nomenada com a bons compositors de sardanes. Eren gent respectada pel populatxo perquè eren gent de peu pla, de classe treballadora i de tendències esquerranoses. La gent s'escoltava els Saderra perquè els Saderra feien ballar el poble. Quan arribaren, van fer aturar l'animalada. I van recórrer a un argument molt savi, molt entenimentat: "no feu malbé l'orgue perquè el Monestir ha de servir per sala de ball i aquest instrument l'hem de menester per tocar pasdobles". La gent, de cop, va baixar del setè cel, van entendre que aquell menat de tubos estrambòtics podia servir per entretenir el poble, i li van perdonar la vida. Ningú sap si per demostrar-ho els Saderra van tocar les notes d'un pasdoble. I ningú sap si els del comitè, sentint aquella musiqueta, es van posar a ballar entre ells. Tot pot ser, perquè a Banyoles pot passar de tot.

dijous, 4 de setembre de 2008

En Quer vol deixar-ho

Dels nostres comentaristes esportius de Banyoles. Convulsió en el si de l'Atlètic Banyoles, que com és sabut és el club de referència per damunt de l'Andén. Segons sembla el mític porter Quer pensa penjar els guants. Banyoles és país de porters. Tothom ho sap. En Soldevila va ser un porteràs, en Quimet Duran va ser un guardameta que arribà a la primera divisió i en Quim Ferrer, el meu veí, també jugà de professional en la matèria. També en Fito Oller si hagués volgut hauria estat un bon porter, era una aranya, un gat que arriba a caçar totes les pilotes. Segur que sortirien altres bons porters, ara no me'n recordo, tinc mala memòria i estic més rovellat que les bicicletes que llogaven a Can Leru. En fi, Banyoles ha donat bons porters perquè hi havia tradició. Si fa o no fa com a Guipuscoa. L'Atlètic Banyoles també tenia el seu mite sota els pals: en Quer. De planta no n'hi falta, en Quer podria servir per bastar cireres o per despenjar pilotes experxades. Té presència i és d'aquests que si surt a agafar una pilota acolloneix els davanters. Però el mite plega. I a l'Atlètic Banyoles pot ser afectat per la sindrome Iribar. El gran porter de l'altre Athletic, el de Bilbao, va deixar un buit a la porteria tan gran que no va ser cobert fins 10 anys després, els anys que van trascórrer entre Iribar i Zubizarreta. Deu anys llargs amb porters ocasionals, transitoris, atemorits per la responsabilitat aplastant d'haver de substituir un mite. El mateix ha passat a la Real Societat amb Arkonada, amb la diferència que han passat més de vint anys i no han trobat el porter que ompli el buit immens. Hauran de passar deu o vint anys per trobar un nou Quer? O amb en Marc Zamora en tindrem prou? Les preguntes començaran a tenir respostes aquesta temporada, o no. Però ja tenim motiu de conversa, discussió o trifulga entre la cada vegada més nombrosa aficció de l'Atlètic. Un equip que ha de començar a crear les seves pròpies controvèrsies perquè les llegendes i els mites sempre comencen amb polèmiques estèrils.

dilluns, 1 de setembre de 2008

L'Astruc

Podríem parlar moltes hores de la carretera general que, encara avui, travessa tot Banyoles de baix a dalt o de dalt a baix, segons si s’arriba d’Olot o de Girona. Podríem dir tot el que no s’ha dit però si no féssim un punt i a part per entretenir-nos una estona petita a l’Astruc, no estaríem explicant ben res. Per qui no ho sàpiga, l’Astruc era una sala de màquines recreatives, perfectament legal, que s’obria, cada dia, a la tarda, com a centre de reunió juvenil. D’aquella sala se n’ha de dir que no passava de les mides d’un menjador de casa bona. Era un saló modest, amb les parets pintades d’un color mal triat. L’encarregat que s’hi recorda per més temps era un home d’edat blanquinosa, indeterminada entre els seixanta i els vuitanta anys. Era més aviat petit, de cabell blanc ben pentinat. Portava bigoti a la manera dels anys cinquanta. Alguna vegada s’enfadava però Això només era de tant en tant, quan els xicots més grans, o els més forts, sacsejaven una màquina en acabat d’haver perdut. Però això només passava en dies de pluja. En general, les tardes a l’Astruc s’esmunyien entre els somnis de l’encarregat i les fresses de les primeres màquines de matar marcians que havien arribat al poble.
En aquells dies, les grans partides es jugaven al voltant dels futbolins, o a tot vol de la màquina dels ensambles. Hem d’admetre que a futbolin hi vam aprendre a jugar anys més tard. I que quan ho vam tenir per la mà, a l’estadi del Centre dels Catòlics, no hi va haver cap parella capaç de guanyar-nos. La història dels futbolín és llarga i densa. Per això ens quedarem, si m’ho permeten, a la màquina dels ensambles de la qual els estava parlant fa un moment.
Curiosament, la meva àvia no tenia cap problema si em feia a l’Astruc. Però, en canvi, no hi havia manera de fer-li entendre que la nostra presència als bars del barri de la plaça no erosionava el bon nom de la família. Anys més tard, havent deixat anar un estany de plors –avui evaporat- per la mort de l’àvia, vaig arribar a la conclusió que no n’hi havia per tant. Els bars, amb el pas dels anys, ens han servit, com a molt, per emborratxar-nos. I vistos els èxits de les nostres borratxeres sobre les barrres dels bars, les premonicions de l’àvia eren pura fantasia.

La Parra

No sé si hem escrit mai res sobre el banyolí hostal la Parra. Podé perdem els trucs i ja no ho recordem. Tant n'hi fot. La Parra és un hostal de les nostres estrelles mitxelin. Un lloc on des de temps reculats es dóna de menjar a la gent, se'ls atipa, i en surten panxacontents i amb les galtes vermelles de virtud i de bondat. La Parra va fer reformes però no ha perdut l'aire dels vells hostals del nostre país: la llum somorta, les parets gruixudes, les converses de gent coneguda i els fogons que respiren flaires clàssiques i harmonioses. En Parra no és un hostaler, és un filòsof. Es un home entenimentant que sap una mica de tot i que pot parlar amb solvència de quasi tot. Té un riure murri, en Parra, com els hostalers de tota la vida, de la gent que les veu venir, de la gent que et cala a primera vista, dels professionals que et classifiquen i no fallen. En Parra és com en Bertus de la noble fonda de la Barretina. Les seves panxes ja parlen per si mateixes d'alegria de viure, de dignitat ben entesa, de menjar a cor què vols i sense donar explicacions a dingú. A la Parra hem celebrat nits cèlebres, nits completes i nits una mica salvatges però sense perdre l'aire civilitzat que ens caracteritza. També hi hem dut el nostre professional de la gastronomia que és fill de Besalú a dinar. A la Parra hem conegut gent que només podrien ser a la Parra. Un hostal que, com els d'abans, sempre serva sorpreses. Tots tenim en la nostra memòria gustativa els seus celebrats macarrons. Un plat que en pocs llocs és pot menjar. Tots tenim un plat que hem menjat a la Parra i ens ha conduït cap a les cuines dels nostres dies petits. Li hem dit a aquest carai d'en Parra que algun dia hauria de recopilar les receptes de casa seva, les anècdotes de tants anys de treball als forns i als fogons. Però les idees en els filòsofs són com els rostits al foc, necessiten temps, necessiten molt de temps. Que la Parra segueixi creixent i creixent, i enfilant-se pels cels de les Rodes, i donant-nos raïms dolços, i que aquests fermentin, i que llavors ens ofereixin bon vi. Es per tu, Parra!