divendres, 31 d’octubre de 2008

Les olles tornaran

Hi ha el mite de les olles a les cases de pagès de la nostra gran comarca. Hem d'esperar que en altres indrets de la terra catalana hi pervisquin mites semblants. L'olla seria una mena d'amagatall per servar-hi les unces d'or, les unces de plata i tot el valor de la casa. Antes les cases eren sovint assaltades per tota mena de desaprensius. Ara un bandit amb pocs escrúpols, ara una soldadesca que es creia amb tots els permisos del rei. Pirates, lladres, bandolers, criminals o soldats l'efecte era el mateix: deixar les cases netes com una patena, escurades de dalt a baix, eixutes com una mala cosa. Així és que la gent per salvar el seu patrimoni acudien a l'inventiva. La inventiva ha estat la fortuna dels nostres pagesos. Les olles eren amagades en els llocs més remots de la casa. En un sotarrià, en un pou, a la carbonera, entre les bigues de les golfes, o en una falsa paret. Qualsevol lloc era bo per protegir el patrimoni de les cases. Però de tant en tant passaven coses estrambòtiques. L'amo que havia amagat l'olla moria sobtadament i a la casa ningú sabia on trobar el ditxós amagatall. Quan moltes cases van quedar abandonades i van ser comprades o ocupades per altra gent la dèria dels nous estadants era trobar l'olla. El mite era alimentat per notícies de fortunes sobtades, de cops de sort, de descobertes fabuloses. Aquesta dèria ha arribat als dies d'avui i perviu, encara, amb una frase feta "ha trobat l'olla" per referir-se a un cop de sort tan fortuït com inesperat. S'expliquen sobre això autèntiques fantasies com la d'un famós empresari banyolí que, segons es diu, abans era pobre com una rata i estant de masover va fer obres i va trobar l'olla. Aquest mite és el que porta, encara, a molts masovers i estadants escurats a gratar per tots els racons de les seves cases. A la recerca de l'olla màgica i reveladora. Que ningú li estranyi que en aquests temps en que la gent ja no se'n refia dels bancs i de la seva solvència, les olles tornin. I aviat tots els calés estiguin guardats sota terra, entre parets, enmig de les bigues o dins de l'orinal.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Gent emporlanada

Fan córrer que a Parets d'Empordà, dolç país de Vilademuls, un veí ha renyit amb un altre per un ditxós galliner. Es veu que li molesten les gallines. Es veu que l'atabala el gall. Si fos per bèsties jo estaria renyit amb tots els que van ser veïns meus del carrer Nou. Començant per en Taiena i les seves vaques i la seva xisca. Seguint amb els porcs de Ca l'Anneta que feien uns bruels terribles cada cop que se'ls enduien a visitar el Moro del Mataderu. Seguint amb els porcs, els conills i el galliner de Can Sardanes. O el galliner de la Maria Vaqueta. Vet aquí, tot el carrer era un cort, i alguns animals els veies o els senties tot lo dia, com la burra de Can Sardanes. Els animals feien companyia, els amanyagaves, estaves distret si els senties, ja neixies amb la seva fortor i amb els seus bruels. A casa havíem tingut de tot: angiles al safareig, sagrantanes en un calaix, blacbassos i sols en un cossi, ànecs en un tancat, conills, pollastres, gossos i gats. La gent no tenia pas les manies d'ara. La gent vivia, convivia i feia la viu-viu amb animals a casa, o a la casa del veí. Ara, alguns, se n'han anat a ciutat i no poden sofrir que els desperti un gall. Però estan emporlanats, s'han acostumat a piconadores, autobusos, dijeis, marabuntes, crits, perdigonades i tegevés. No anem pas bé. Vols que t'ho digui? Si no els hi agrada viure a casa nostre, que se'n tornin per on han vingut. Nosatres soms com soms, i soms els de sempre, i fins i tot estem acostumats a gent com en Samora, que empregen però no tenen mala fe.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Porqueres terra Atlètica

Quan en Quer xuta la pilota després d'una aturada, fa tres passes una mica de qualsevol manera, deixa anar la pilota amb delicadesa perquè li voli al davant i la colpeja amb una força pertorbadora. Llavors, la bimba s'aixeca de cop i s'enlaira fins allà on passen els pardals, se suspèn una dècima de segon i baixa a tota velocitat cap a un punt indeterminat del camp. Al del Porqueres, en Quer ens va fer patir pels pobres ocells que voleiaven pel cel baix però, per sort de la fauna de la comarca, no en va estabornir a cap. I és una sort perquè, un cop mal donat en aquelles altures seria fatal fins i tot pels moixons més ben dotats. Pels nostres jugadors també és un maldecap veure la bola baixar de tan amunt. No hi ha forma humana de domar-la si no s'escopça amb les dues mans. Però, tot i així, els nostres nois de l'Atlètic no es van fer enrere cap vegada i, una rera l'altra, van acomodar totes les passades del nostre porter de referència sobre la gespa i se la van fer seva per marejar els nanos del Porqueres. I aquest és un mèrit que no s'ha de menystenir si volem entendre la victòria memorable de l'Atlètic en la primera visita oficial al camp de Miànigues.
El neguit de veure la pilota baixant a tota velocitat sense saber on havia d'anar a parar ens va servir per suportar els nervis dels últims minuts del partit a Miànigues. El de Porqueres va ser un derbi una mica esvalotat, d'orgull i d'empenta, de vine-que-t'espero, de dents serrades. Vam sortir amb l'estil nou que ens hem proposat de dignificar per enguany. Però, malitsiga el món dolent, ens vam trobar amb un altre gol en contra abans d'arribar a la meitat de la primera part.
Es veu que a Porqueres es pensaven que ens en clavarien un grapat. S'ho veien fàcil i és ben extrany que fos així perquè el seu entgrenador, en Lluís Boix, és un home de seny a qui no s'ha d'atribuir cap mena d'altivesa. Tanseval. Abans d'arribar al descans vam empatar i a partir d'aquell moment no va passar res més que s'hagi de dir -al marge d'alguna rebotida d'en Joel i d'en Met Plà- fins que va arribar l'hora de defensar el segon gol, a la fi el de la victòria, que es va inventar en Juan.
En el moment del segon gol, legal mirat des de la gespa i també a vista d'ocell -encara que en Quer els hagués espantat a tots- quedava un quart i mig per davant. I a fe de Déu que van ser vint i minuts i pico més llargs que un dia sense pa. La culpa, tot s'ha de dir, va ser una mica força de l'àrbitre, en Téllez, un clàssic de la regional que es va sentir amenaçat per un motiu que, encara aara, no sabem. Ho va fer tot al revés i en el punt més roent dels últims instants, ens va xiular una falta a la vora de l'àrea gran que en Quer va entendre com un penal. El nostre porter es va enrabiar fins a tal punt que es va treure el guant de la mà dreta i el va rebotir per terra. Per la cara que feia, en Txirri, el nostre central de referència, es va pensar que volia anar a picar l'àrbit i el va voler aguantar. Com quje no en feia prou amb els seus braços va cridar l'Agus perquè hi anés i, ell, per despistar len Téllez, que feia cara d'haver-se pensat que l'insultava, es va estirar a terra fent veure que tenia rampa i deixar que l'Agust aguantés en Jordi. Però de tan bé que ho va fer en Txirri, l'Agus es va pensar que en Txirri s'havia fet mal de part de bo, es va espantar una mica i el va anar a socòrrer. Llavors en Quer es va quedar sol i el nostre central es va aixecar per agafar-lo. L'Agust se'n va fer el càrrec i va provar d'aturar en Qiuer. En Txirri es va tornar a estirar sobre la gespa i van parar el cop. Entretant, al límit de l'àrea, s'havia muntat un guirigall de maria santíssima que va estar a punt de deixar-nos amb uns quants jugadors de menys. Faltava tan poc i la falkta era tan compromesa que ens vam pensar que ens farien gol perquè teníem en Quer tan nerviós que no el vèiem cap´ç d'aturar res. Però ens en vam sortir. Tot va acabar bé. La victòria va ser nostra i ens vam abraçar entre tots. Ens vam sentir els ulls negats i l'ànima tranquil·la. Vam mirar cap al cel i, una kjica enlluernats pel sol que feia, vam cridar cap endins: Amunt l'Atlètic collons!!

El Senyor Pagès

No ens referim avui al senyor Pagès que respon al motiu de Puput. A ell li dedicarem, algun dia, uns quants comentaris, però ara no és el cas. Ens referim a l'home que més felicitat ha repartit a Banyoles i part de l'estranger. Un pastisser que va decidir, fa temps, parar-se per ell i muntar una empresa de pastissets a l'engrós. No direm pastelitos perquè sona molt malament, direm pastissets, i no direm industrials perquè sona encara pitjor, direm a l'engrós. L'empresa buscava nom i el senyor Pagès va decidir encomanar-se al sant patró dels banyolins. Així va néixer Horno San Martirián, amb el senyor Pagès al capdavant d'una distribuidora de felicitat i somriures infantils. Perquè la mainada, de seguit, va fer-se seus aquells pastissets, i els va convertir en un moment suprem, dolcíssim, inigualable del seus temps petits. Aquells embocalls brillants obrien la porta a un paradís de xocolata i bescuit. Quan el tastaves, ja eres pell. Tots els demés pastissets que venien a les botigues no valien res comparats als que feia el senyor Pagès. Els seus eren esponjosos, flairaven a cel i a part de l'univers, els començaves sabent que el moment més trist arribaria amb l'última engruna. A l'obrador d'aquella indústria de la felicitat només hi podia haver-hi un artista a l'altura del senyor Pagès. Hi havia el cèlebre Magí, pintor i ninotaire, que podem dir que també era pastisser. La fàbrica del senyor Pagès va tirar molts anys, perquè ningú podia fer-li la competència. I al senyor Pagès, després de tants anys de repartir felicitat, se li ha quedat una cara fina, neta, tirant a bondadosa. Els que som agraïts li donem les gràcies per tants moments saborosos. Sensacionals. Què donaria ara per tenir un d'aquells pastissets!

Pluges d'octubre

Ha tornat a ploure per l'octubre. I per l'octubre ha tornat el fred i els dies grisos. I l'enquitranat de fulles dels arbres s'ha empastifat d'aigua. I el fang ha tornat i ha tornat la fumèrria a les xemeneies de les cases. L'octubre fred torna com un pressentiment d'hivern. Com una notificació de multa de la qual mai te'n pots desempallegar. Per tant, s'han acabat les teories d'estar per casa, i els apocalipsis per entregues. S'han acabat les barrinades mentals dels que deien que el canvi climàtic ja era aquí i que al món li quedava un esmorzar. Re, ben res, embusterus i farsants, gent que viu de ficar-nos la por al cos com els antics profetes. Cagom Judes. Tabé van dir-nos que la gasolina pujaria fins als 200 dòlars per barril i ara, a la República, te la regalen si compres un d'aquells pans prefabricats que calenten al forn. Tabé van dir que ja no hi havia blat per alimentar els xinos i els indis i mig món. I el blat en surt pel folre de les oreies. Torna l'octubre i torna el fred, i els refredats i les calipàndries, i les estufes de gas i la llenya al foc, i tornen les castanyes a cremar en les graielles. Perquè el món és món des de fa una picassada d'anys. I al món sempre hi ha hagut xarlatans, i profetes, i gent que diu que tot s'acaba. Sí, tot s'acaba però, de seguit, es posa a començar de nou. Com aquest octubre gris i malparit, que combrega directament amb tots els octubres dels nostres dies petits. Collons ens hem fet un fart de dir: per fires, antes, sí que feia fred. Voleu caldo? Doncs ja ho sabeu.

Homenatge indissimulat al senyor Badia

Al Casa Nostra sempre hi ha hagut empleats que feien tota mena de feines en aquella gran extensió de terreny que és la finca. Aquells empleats a part de podar, estassar, ensulfatar, col.locar rajoles, passar fils i dellonssis creaven un aire de seguretat a la mainada. Si ets pitit-pitit i corres en bicicleta des de l'Estany fins al rellotge i des del rellotge fins a l'avinguda de Santa Gemma, pots pensar que ets sol al món i pots, hasta, agafar por. Sobretot si vas a estudi al dematí i la boira estanyívola, aquella manta gruixuda que ho colgat tot, no se separa de tu ni de miracle. Pots agafar por i pensar en tota mena de llegendes i històries que has sentit explicar. Però llavanses apareixia un dels empleats del Casa Nostra: cremant herbes seques, passant el rasclet, fent anar el podai o portant el moticultor. La brigada donava més seguretat que tota la policia del món junta. Recordo un temps que un exhibicionista, d'aquells que ensenyen hasta els carnots i que no porten ben res sota l'abric, s'apareixia a la sortida d'estudi. Se li va aparèixer a unes pobres nenes que el primer contacte visual amb el sexe oposot devia ser l'espectacle d'aquell beneit. La brigada, sentint els crits de les nenes, va aparèixer en un patim-patam. Li van faltar cames per córrer a aquell home. Correvia pels recs amb els pantalons avall perseguit per aquella colla d'empleats amb poques ganes de jugar. Aquella notícia ens va demostrar que teníem un exèrcit a punt, disposat per sortir a l'ajut i d'imposar la llei, l'ordre, els bons costums i el que fes falta. Tot aquell exèrcit tenia un capità: el Senyor Badia. El recordo a cavall del tractor, morè, seriós, amb una mirada severa escampant-se sobre la immensitat de la Finca. Aquell home ens feia respecte i també ens picava la cresta si ens enganxava robant cireres o cometent alguna barbaritat de les nostres. El senyor Badia era un general de paisà, un oficial disposat a servir el Casa Nostra com se serveix a l'Imperi Britànic, amb lleialtat, amb fidelitat i honor, però sense perdre aquella dignitat pagesa que tan caracteritzava al senyor Badia. En el fons, les nostres ensenyances ellen allà fora, i el nostre millor mestre era a cavall d'un tractor: el senyor Badia. Què Déu nostro senyor el protegeixi i el tingui en la glòria.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

VENI, VIDI, VICI

Dissabte l’Atlètic (amunt, collons!) es va treure un grapat d’espines de les més grosses. Un grapat de punxes que només un equip amb cara i ulls té collons de treure’s de sobre. Parlant en plata, només l’Atlètic és capaç de trinxar aquesta colla de típics i tòpics.

Tòpic 1. Cap equip de Banyoles guanyarà un partit arbitrat pel bufamistos d’en Téllez.
I no serà perquè aquest maldestre col·legiat no hagués intentat que així fora. Aquest home serà eternament recordat com l’Hannibal Lecter del futbol gironí. És un carnisser en el més destraler dels sentits. Un sanguinari que no sap acabar cap partit sense inflar les jugulars dels jugadors i aficions de tots dos equips. Va aconseguir desesperar al nostre internacional del rem, guardià de la porteria de l’Atlètic com gairebé ningú ho havia aconseguit abans. En Quer, en temps de descompte i després de xiular-nos en contra 4 faltes a la frontal de la nostra àrea en un minut i mig, es va treure el guà esquerra i mentre abandonava els tres pals va deixar anar un “JO PLEGO!!!” que va acollonir a coneguts i desconeguts. Possiblement hi va intervenir un punt d’immaduresa, és un molt bon porter però li falten uns anyets encara d’acabar-se de curtir i adaptar-se a la categoria, però en Téllez el buscava com a tot déu qui ens trobàvem allà. Això si, no va poder amb nosaltres. Al final del partir el vam ignorar quan es mereixia un bon clatellot per haver posat nerviós a tot el personal.

Tòpic 2. L’Atlètic no guanyarà cap partit que es jugui en diumenge al matí.
I no saps com m’agrada haver fet callar aquesta colla de gamarussos que afirmen això amb mitja rialla. Si senyors, a l’Atlètic ens agrada la festa, i no sabeu fins a quin punt. Som gent amb amics i les vetllades se’ns fan curtes i seques, però hi ha una cosa que ens agrada més que trobar-nos, riure i cardar el capgròs. Més encara ens agrada tancar les bocasses, i que un llamp em parteixi si diumenge no ho vam fer. A les 9 del matí plantilla i aficionats va esmorzar al Mam. Allí iniciava la concentració d’un dia gloriós. Com que ja hem reconegut tots plegats que ens agrada riure, estar junts i fer el carcan, l’equip i acompanyants es va enfilar al tren pinxo i aquí començà la peregrinació cap al camp del Porqueres. L’arribada va ser espectacular malgrat que més d’un ens va mirar amb cara de pobrets. Es veu que un va arribar a dir i tot: “Neu a buscar un altre vagó per la tornada que us n’endureu una saca que no sabreu on cardar-la”. Al capdavant portàvem en Capa que tot i dur el braç enguixat, va ser l’únic representant de l’entitat (almenys això ha transcendit) a barraques de Girona (una imitació barata de les nostres, per cert) i que per res del món hauria escollit anar a dormir jugant l’equip del seu cor. Si senyor, en Capa i la seva mirada perduda els va despistar a tots plegats. El president d’un altre club de la comarca present a l’espectacle, va remarcat que el Porqueres jugava amb 4 jugadors de l’A. A la tornada, doncs, que en portin 8 o 9.

Tòpic 3. L’Atlètic no sap jugar a futbol en un camp de debò.
Som els Gladiadors de la Sorra, si senyor! I amb un orgull que regantella per tots costats. El nostre estadi és una sorrera, d’acord, però com que som un equip que juguem amb el cap i el cor poc ens importa el que hi tenim sota els peus si no és un bitllet de més de 20 euros. Diuen que el terreny del Porqueres era una catifa, però no pas per mèrit seu. En tot cas això és un elogi que s’ha d’enviar a la gent de Miànigues que és a qui realment pertany aquell sòl i que un dia va ser confiscat per una colla d’intrusos. Llavors, si parlem de Miànigues ja estem al cap del carrer. Qui és el més il·lustre de Miànigues després del Doctor Viladiu? L’emerit Viladiu fill, cofundador i membre de la junta directiva del nostre club. Així doncs, no descartem expropiar-los el camp i que sigui utilitzat per l’Atlètic com a camp d’entrenament o per partits quan el nostre old estadium no es trobi en condicions òptimes.

Va ser un partit èpic on tot va ser perfecte. Bé, tot potser no. A una raconada de camp, amagat sota una ridícula gorra hi havia un toca-timbres anomenat Mastegatatxes. Una persona que si fos realment de l’Atlètic, si de veritat tingués el cor de color taronja ja hauria escrit una crònica com Déu mana. Però no, de ben segur que el disgust per la nostra victòria el manté corprès i sense esma per a fer-ho. Només gosa parlar de l’Atlètic en la derrota i això diu molt d’ell. Ja no parlo de l’altre torracollons, el Comitè d’Orriols que de ben segur va anar de bracet de la Tita a veure el Sant Feliu – Cristinenc que es jugava a la mateixa hora.

Servidor de vostès de futbol en sap ben poca cosa més que no sigui que és de l’Atlètic, que dissabte que ve si déu vol debutarà sota els tres pals i que sempre que perd l’Atlètic és culpa dels altres. Aquí doncs, hi falta una crònica del partit amb cara, ulls i coneixement i si qui l’ha de fer no la fa que sigui per vergonya seva.

Acabaré dient que tal com es va arribar, vam pujar al tren pinxo amb una cervesota a les mans, un sormiure d’orella a orella i vàrem seguir una olor a fideuà que ens va guiar de retorn al nostre Mam.
AMUNT ATLÈTIC, COLLONS!!!

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Concert de música per a cobla

Vam tancar la nostra festa, en honor al Sant Patró, al concert de música per a cobla. Elegant posada en escena de la Philarmonica que dirigeix el cèlebre Carles Coll. Qui no ha vist mai dirigir una orquestra per en Carles Coll, no és dingú. Francament els clàssics són els clàssics i entre els clàssics a mi m'agradada en Josep Saderra, perdoneu però m'agrada una mica més que en Manel S. Puigferrer. No vull obrir falses polèmiques entre dos germans que quasi tenien el respecte d'un pare i un fill- la diferència d'edat així ho permetia- però les sardanes d'en Josep em semblen elegantíssimes, suaus, balladores, toquen la fibra i posen la pell de gallina. Vet aquí. En Manel tabé e' bo, però li trobo massa carregades com si en la composició s'hagués volgut diferenciar tant de l'alegria i el caràcter popular del seu germà que li hagués sortit una cosa més allunyada de la gent. Són gustos i no voldria pas faltar a l'avi d'en Guti, perquè les poques vegades que el vaig veure el vaig trobar un home senzill i proper. Ep, no donem carnassa a en Samora, que és d'aquests que aprofita qualsevol cosa per encetar la tercera guerra mundial. La cosa és que el concert que organitza el Senyor Parnau és excel.lent, una festassa, una tornaboda elegant i fastuosa, com el gratinat d'uns canelons. La Selvatana i la Bisbal tenen tant de nivell que si fossin americanes ja serien famoses a tot el món. Però al Concert li falta una cosa: joventut. La mitjana d'edat és elevada i em fa por pensar en què passarà d'aquí uns quants anys. Hi haurà relleu? Hi haurà gent que s'engresqui a veure que el Concert de música per cobla és una manyagoia pels sentits? Aquest és el gran dubte que tenim i ens agradaria pensar que el senyor Parnau i tota la tropa que ell dirigeix té la recepta miraculosa que esperem. El dia que l'ordinari Samora deixi els seus jerseis ratats i es posi trajo i corbata i camini com un senyor endiumenjat cap al concert, s'haurà produït el vertader miracle de Sant Martirià i la cobla i la música de cobla estaran salvades. Tenim un propòsit, tenim una prometença, conduir la fera cap a l'estable i que tingui la benedicció del tible i la tenora. Amén. I que el senyor Parnau ho vegi i que el Foment de la Sardana de Banyoles ho celebri.

Les autoritats informen:

Ja ha passat tot. Ha sigut un terratrèmol de valor 25 a l’escala de Richter segons els centres d’estudis sísmics de Masachusets, Nebraska i Cubelles. Durant cinc dies Banyoles ha trontollat de mala manera. Segons fonts oficials, l’epicentre del moviment s’ha localitzat al sector sud de la capital de la nostra comarca. Concretament a l’esplanada de darrera la seu de la comandància esquadril.
Fonts sanitàries informen que malgrat la magnitud de la sotragada no s’ha de lamentar pèrdues personals. El balanç, encara provisional, és d’uns set cents afectats de caparrassa, tres cents vint-i-cinc individus queixosos per descomposició i rebombori estomacal, cinc centes cinquanta tres afonies i una dada no massa significant de rampoines humanes víctimes de contusions vàries. No obstant, fonts de serveis socials preveu publicar fotografies d’un element que va ser trobat dissabte al matí semi-inconscient dins un autusdexoc infantil i del qual no se’n ha pogut aclarir la identitat i tampoc n’ha estat denunciada la seva desaparició. Es tracta d’una caricatura humana de talla petita i mitjana edat, de cabell canós i veu pastosa. Malgrat el seu aspecte brut i deixat, s’entreveu que moments abans del sisme l’individu anava ben afaitat i amb una trajo fosc. A través d’unes restes metàl·liques que aquest desgavell humà porta incrustades a la cara s’ha pogut deduir que aquest precisa d’ús d’ulleres. Malgrat tot, el seu deplorable estat i el de restes en fan absolutament impossible l’obtenció de dades més concretes. Es fa saber, per si pot servir d’alguna cosa, que les seves pertinences es resumeixen a cinc taps de cava Juvé i Camps. A hores d’ara el laboratori de ca l’Alsius en col·laboració amb el veterinari de Vedella Bencriada treballen a contratemps per tal d’esbrinar els motius pels qual aquest individu presenta una llengua d’un color negrós amb l’objectiu de descartar qualsevol possibilitat de que es tracti d’una variant humana de la pesta bovina. L’olor que la llengua desprèn a cuir i allioli sembla apuntar, però, que en realitat es tractaria d’un acte ritual de màgia negra.
Pel que fa a pèrdues materials derivades dels tremolors succeïts, s’ha denunciat la pèrdua de compostures, carteres, salaris, punts de carnet o carnets sencers i un grapat de virginitats. Es prega col·laboració ciutadana en el retorn d’aquestes preuades propietats.
Les autoritats adverteixen que se’n preveuen un mínim de vuit rèpliques de diversa intensitat en zones properes a l’epicentre actual. Concretament s’intueix que la zona de màxim trontoll es situarà prop de la Devesa de Girona i que s'aniran succeïnt en el trascurs de vuit o deu dies. S’aconsella a tothom que es prenguin les mesures necessàries i que nostru senyor ens agafi confessats.

divendres, 17 d’octubre de 2008

Viu i amb les sabates netes.

Sóc un sobrevivent.
Ara mateix són 2/4 de 6 de la matinada. Acabo d'arribar de Barrakes com un gladiador, triumfant de la batalla lliurada. Aquest cop, però, amb una afegit a la corona de llaurer. Torno amb les sabates netes després d'un divendres vespre de pluja persistent.
Ha plogut, m'he mullat i m'he enfangat, com tothom, però he tingut sort. M'he trobat una caricatura de persona que m'ha llepat les sabates fins a esborrar l'últim gra de sorra. Quan pensava que la nit de divendres a Barrakes ja m'havia obsequiat amb el millor, quan ja arribava al punt de cardar-me hasta l'aiga de les basses, m'he trobat l'emerit Viladiu. Hem parlat, hem rigut, begut una mica més i un cop hem tingut endreçats els temes li he fet la pregunta màgica que m'ha dut fins la glòria.
- No has pas vist el Comité d'Orriols?
L'emerit personatge m'ha indicat cap allà on ja feia estona havia localitzat l'energumen en qüestió i on, efectivament, com un peix dins una gramola, m'he trobat un personatge absolutament fora de lloc i vulnerable com poca gent he vist mai.
En aquest moment totes les meves sospites s'han confirmat. Aquest paio és certament un farçant. Creieu-me, aquest tio no és ni dels nostres ni com els nostres. Me l'he trobat fent tentines a la barraka de l'handbol reclamant llimona expremuda i copa pel seu gintònic. Gent que feia estona que l'observava m'ha confirmat que feia hores que en ballava més que no pas en tocaven.
Si companys, l'he sotmès i humiliat més del que ja per si sol s'havia denigrat. Anava acompanyat d'un nevot seu, coneguts i d'un paio que físicament es podria catalogar com un entremig de Comité d'Orriols i Frigolé dels pianos. Cal dir que tots pretenien simular un cert distanciament amb l'indesitjable més gros d'aquest món.
Malgrat la compassió que m'ha despertat trobar-me tal personatge tan fora de lloc, he cregut convenient enfonsar-lo una mica mé fins ajocar-li el coll a terra i fer-lo llepar el cuir del meu peus.
No crec que el torneu a veure per Banyoles almenys fins Tot Sants. De ben segur que a hores d'ara encara deu estar estabornit pels terres del seu loff banyolí. Aquesta rampoina humana que tan bon punt es llevi cardarà al camp cagant llets cap a terres de la varonesa sense ni tan sols parar-se a can Blanc a comprar el diari, quan arribi a casa haurà de maquinar excuses per convècer a la mainada que aquest any convé esperaran a fires de Girona per anar a fer-hi el volt.
Avans de marxar l'he fet aixecar i mirant-lo als ulls li he dit: "Saps molt bé el que ha passat avui. Hi haurà un abans i un després d'aquesta nit". Ell amb prou feines ha aconseguit aliniar els ulls però sé que allò li ha quedat grabat al cervell i que quan li marxi la ressaca li courà com un grapat d'hortigues a la soca dels ous.
Em queden dos dies per ajocar en Mastegatatxes. Dijous ja vaig estar estudiant els seus moviements. El puta s'hi remena millor en aquest terreny que no pas l'altre i possiblement em costi més. Malgrat això us garanteixo que el segon farçant més gros del Pla de l'Estany abans de dilluns lleparà unes botes que de ben segur encara tindran gust d'allioli de Can Garriga. El que es va cardar el Comitè d'Orrióls ahir per sopar.

Ens trobareu a Can Garriga

A suara llancem l'últim avís per ordinaris, gent de mal viure, pocavergonyes i escuraplats: ens trobarem aquesta nit a Can Garriga. Serem set o vuit, vols que t'ho digui? no hem pas de ser gaires més. Ens coneixereu per la xerrameca sense sentit, pels crits rebentaires, pels escuradents gratant els queixals, per les llànties a les camises, per la manera estrambòtica de menjar. Serem els de sempre. Gent que beu xampany amb copes pompadour, que xerrica quan menja, que rota a tot hora, que tira de l'amanit com si fos l'últim àpat que fes abans del judici final. Ja ens coneixereu: per la bravada, per la manera golafre de sopar, per la manera exquisida de beure. Ja ens vereu arribar de lluny diguent bestieses i fent el que fan tothom a la comarca: anar per feina, galdir-se el sopar i pagar al comptat. Ja sabreu qui som: gent del país, gent a favor del país, gent amb el país. I quan diem país, nosatres, no diem pas aquell diari estirat i castellà i espanyol i pocasolta, nosatres quan diem país ens referim a la terra que ens va matricular, a la terra que ens va pujar, a la terra de casa, dels nostres, de la gent com nosatres. Quan diem país diem Sant Martirià i Catalunya, diem Juvé i Camps i Vedella Ben Criada, diem cargols a la torne-m'hi i cervesa de barraques. Si no ens trobem de can Garriga, ens trobarem a barraques, on serem un més sota la pancarta. I aquest any la pancarta diu "visca nosatres i els que són com nosatres". O sigui visca el Sabaté i en Serrallonga, visca Villarroel, Durruti, el Coronel Macià i en Queimatxu.

Algú ha vist en Patan?

En Patan, pels qui no el conegueu, és el fanfarró més gros de la comarca. Bé, potser ara he exagerat, a casa nostra en tenim uns quants de fardons d’alta volada. La qüestió és doncs, que en Patan està dins el Top Ten dels rebentacamises.

És una persona poc clara, d’aquelles que no saps mai si de debò té tot el que diu tenir, ni si guanya tot el que explica que guanya. Això si, m’hi jugo una caixa de Juvé i Camps que no té res que no esventi i en “xulegi”.

En Patan és un d’aquells torracollons que va de puta per la vida. De tot en sap la veritat més verdadera del món, sobretot en temes de borsa i escurabutxaques on al seu costat la resta de mortals som grapat de pelacanyes.

La qüestió és que el dia que les coses li han anat bé i que segons ell és sempre, no tinc collons de moure’m per Banyoles sense trobar-me’l a cada cantonada i a cada bar. Vas al passeig i és allà, assegut a la primera taula fullejant l’Expansión esperant arreplegar el primer conegut per fer-li saber que mentre el món financer es desploma ell té la clau i el mètode aprofitar el moment i treure’n suc, talment com si d’un carronyer es tractés. Vas al quiosc de la plaça de les monges olímpiques i ja t’espera assegut al banc amb dos bitllets de cinquanta, no fos cas que no m’assabentés que ha rebentat la “tragaperres” del Bar Plaça.

En Patan, segons explica, va tot el dia atabalat. Treballava a no sé quin mataderu fins que van plegar veles. Diu que li van haver de pagar unes quantes desenes de milers d’euros d’indetnització i que com que és un puta, els ha mutiplicat per dotze jugant a borsa i fent saltar les maquinetes del bars. Es veu que està tan posat en el tema de les inversions de risc que la vida no li dóna per més, fins al punt que ja fa gairebé un any que no te temps per anar a Sitges. Allà diu tenir-hi una luxosa casa amb un enorme garatge on hi guarda la moto d’aigua, la llanxa, no sé quantes coses més i tres cotxes (dos clàssics i un monovolum d’alta gama) que es veu que els té allà perquè hi té més espai, un mosso que els hi cuida i que aquí, en canvi, no els necessita per res. Tabé fa temps que em diu algun dia em convidarà a passar-hi un cap de setmana.

La qüestió és que en Patan s’autodefineix com un broker autodidacte amb olfacte de guilla, una gran vocació financera i especial habilitat per guanyar la partida a les pobres empreses que programen màquines escurabutxaques pensant-se que al món no hi ha gent com en Patan capaços de rebentar-los la saca.

Tot això que us he explicat serveixi d’introducció pels qui no el coneixeu, però el que jo pretenia fer és cardar el crit al cel. Fa dies que no el veig ni el sento. Fins i tot m’angoixa la vergonya d’haver de reconèixer que en aquests temps de crisi em faria il·lusió saber que a algú li van bé les coses i segueix engreixant el compte corrent. Perquè clar, si es tractés d’un altre, podria pensar que s’amaga. Que les coses no li van bé. Que no té collons de dir que ha perdut bous i esquelles i que ni tan sols les escurabutxaques li fan l’ullet. Però no, en Patan és massa puta per enfonsar-se en la misèria com estan fent la majoria de mussols de borsa (a excepció d’en Jimmy).

Si us plau, si algú en sap alguna cosa d’en Patan que m’enviï un missatge tranquil·litzador. A veure si els xinos de les màquines l’han trinxat i està dins una cassola amb salsa aglidulse. No vull ni pensar-hi.

dijous, 16 d’octubre de 2008

La borsa del Pla de l'Estany

Qui se'n refia del Nikei del Japó, país de gent rara que només fa sis dies de vacances a l'any? I del Dow Jones que ha petat cent mil vegades provocant un daltabaix que deunidó? I de la borsa de Madrid, on s'és vist que a Madrid hi entenguin en coses de borsa? Re, tots aquests no són gent de fiar. Amb permís d'en Jimmie, gurú de les accions i les inversions a la nostra comarca, hem de crear la nostra pròpia borsa. Prescindint de carcants com l'Hortalà i gent per l'istil. La nostra borsa amb valors propis i empreses de solvència contrastada. Creant un indicador amb vint o trenta valors que valguin la pena i que siguin de casa i de fiar. Es podria dir Sant Martirià 50. Per exemple. El Sant Martirià 50 format per empreses, negocis i indústries de part de bo, de gent trebaiadora, que basin el seu futur en la feina ben feta i no pas en l'enganyifa de les borses actuals. Gent com Ferreteria Puig i Pastisseria Boadella, Forn Can Japet, Hostal de Sant Miquel, Alls Ribes, Plafi, Vipuma, Impremta Mateu i Impremta Lith, Megatro, Can Serra de Camós i Can Bramon, Carnisseria Can Pericus i Can Moner Palau de l'Embotit, Bromes i Regals Mateu, Pastisseria Can Poc i Bo, Produccions de video el Gallegu o Fromzero, Germans de Palau, Can Sila Confeccions, Mecanitzats Jordi, i tants i tants altres en que podem confiar, que trebaien bé, que són castissos, que són de Banyoles, que podem inventir-hi, confiar-hi, posar totes les mans al foc. Deixem-nos de mandangues i pensem que allà on estan més bé el nostres calés és al costat de casa, amb els de casa i per la gent de casa. La resta és una mentida de les grosses. Qui pot confiar amb gàngsters com els Litmanbroders, la banca Flanagan o el Cititingladogrup? Que se'n vagin a pastar fang o a cagar a la via.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Atemptat contra Sant Galderic

Ja en tenim la pipa plena, i no estem de broma. Uns pocavergonyes han fet malbé l'estàtua de Sant Galderic. Els pagesos catalans, abans de l'arribada d'un sant de Madrid que els àngels li llauraven el tros (per això a Madrid tot és sec, esquerp, tirant a desert dels grossos, perquè si has d'esperar que els àngels et llaurin el rem, vas dat) deia que els pagesos catalans abans d'imposar-se Sant Isidro confiaven en Sant Galderic. Un sant occità que té molta predicació a la Catalunya Nord. Com que al Pla de l'Estany soms així, vam decidir recuperar Sant Galderic. I en un tros del Pla de Martís, on conflueixen quatre pobles germans: Esponellà, Fontcoberta, Serinyà i Porqueres s'hi va aixecar un senzilla estàtua en honor al patró dels pagesos catalans. Cada any, i a tot volt del 12 d'octubre, els pagesos de la comarca per comptes de festejar el dia de la raça (que ja són ganes) fan un àpat en honor al seu patró. I el fan en aquell punt on es troba l'estàtua i on s'agermanen els quatre pobles. Es una festa humil però sentida, com les festes de part de bo, i és una festa per recordar un sant baró, en Galderic, que ve de lluny i que serva les tradicions i el respecte d'un país cap a la seva terra. La terra és com la mare i el pare que ens dóna de menjar. Així és que els pocavergonyes que han atemptat contra l'estàtua se les hauran de veure amb Xisca de Gardi. Xisca de Gardi ni pacta, ni perdona, ni oblida, ni abaixa el cap. Aquest any resarem fort a Sant Martirià perquè faci caure tota la seva fúria contra els bandits. D'aquí pocs dies veurem, vagant pel carrer com ànimes en pena, tres o quatre gamerussos sense cap. Seran ells, i només ells, els culpables de tamany atemptat. Fora lladres!

D'acord: nosatres sols

Sense que ningú ho pugui fer servir en contra meu, estic d'acord amb l'intrús, altrament dit Samora, que s'ha de declarar "ipso facto" la república autònoma del Pla de l'Estany. República que tindrà el primer senat integrat només per cuiners i gent de l'hostaleria: el petit de Can Xabanet i en Josep el seu pare, en Bertus de la Barretina, en Jep de la Brasa, un de Can Mach i un altre de Can Selvatà, algú de Can Boix de Vilamarí, algú de Can Salvi de Vilavenut, gent de l'Hostal de Sant Miquel i gent de Cal Ferrer, en Pere Molina i la seva dona de Can Met de Mieres, la família Coll de Can Bernat, els de Can Banal i els de Can Garriga, els de Can Massonet i així anar fent fins tenir un senat de 200 persones. Un país seriós, com ha de ser, ha de tenir un senat gros amb gent assenyada. Seran els vigies de la pàtria, els custodis de la raó i la tradició, la gent que farà les lleis i en vigilirà el seu compliment. Haurem de tenir, com ha de ser, un exèrcit. Els manaies ja ens van bé, perquè són disciplinats, i si convé poden fotre alguna garrotada de tant en tant. Vosatres direu "tafot els manaies poden ser aniquilats per qualsevol exèrcit de república d'estar per casa". Esteu etivocats, mainada! El Vaticà té tres o quatre guàrdies suissos de fer bonic i fa segles que no li entren ni al jardí de davant. Un país que tingui un exèrcit com els manaies és un país que es fa respectar, que no l'envairan així com així perquè sempre desperta el dubte "vés a saber si aquests de Banyoles tenen la bomba atòmica a l'altre costat d'Estany i els manaies només són per dissimular". L'èxercit tindria uns quants generals, com ha de ser, i el general en cap que no pot ser altra que en Quimet Duran, home d'ordre, assenyat, amb el cap clar i capacitat demostrada per organitzar la milicia romana. Fa falta, tabé, a tot país que funcioni un cos d'agents secrets. Espies, vaja. Gent de la contrainformació, vaja. Banyoles és el país perfecte per això: els país dels sedecers, de fer safareig, del "fan córrer que", de "saps què m'han dit?" Un cos fenomenal de gent de peu pla que formaria part del servei secret més extraordinari del món. El seu nom? "Espies Sant Martirià", què millor que batejar un cos d'agents secrets amb el nostre patró estimat. De la mateixa manera que hi ha un carrer Sant Martirià, uns olis Sant Martirià, uns pastelitos Sant Martirià...Per últim el gabinets d'assumptes exteriors o departament d'estat. Un ministeri que vetlli pels interessos de la nostra república i, sobretot, que reclami insistentment la recuperació dels nostres límits històrics. La gran comarca. Perquè és comarca, i s'ha de saber, tot allò referent a Mieres, el Torn, la Mare de Déu del Mont, Rocacorba, Besalú i Maià de Montcal, Bàscara i Orriols. La comarca arriba a L'Escala i l'Estartit, platges predilectes dels banyolins i, en definitiva, és comarca del Pla de l'Estany tot aquella porció de geografia mundial o planetària on habiti algun ciutadà del Pla de l'Estany. El nostre patró Sant Martirià no era pas del barri de Canaletes ni de Sant Esteve de Guialbes, era de Florència. Això només sobre el paper, perquè, a partir d'ara, podem considerar Florència com a empriu dels banyolins. El mateix passa amb Sant Mer que era de terres franceses, per tant queda clar, i per regla de tres del senyor Hugas, que la Bruni e de Banyoles. Ja ho diuen: el món e pitit-pitit, i en general, el món e nostre. O sigui dels de la nostra comarca i qui li piqui, ja ho sap, es rasqui fort i amb un paper de vidre

En Llobera tintorer.

Al capdavall del carrer Colom, a tocar de l’Old Stadium Arena de l’Atlètic (amunt collons!!!), fins fa un parell d’anys hi havia un tintorer de part de bo.
En Llobera era artesà de la tintoreria. Lluny de la industrialització, del rentar, planxar i plegar en cadena, en Llobera et rentava en sec, en humit o a la pedra de la més exquisida de les maneres.
En Llobera, ara ja jubilat, és un home d’aparença afable i ulls curiosos. Amb mitja rialla, veu calmosa, descamisat i vestit com d’estar per casa, ronda pels voltants del camp vell comentant l’últim partit que s’hi ha vist. Ens coneix a tots, sap a quin equip juguem i de quins colors és el nostre cor. Sempre té un comentari de l’últim partit. D’aquell canyardo d’en Txirri que li va tocar la persiana i li va espantar el gos, de l’actitud del pocavergonya de l’entrenador rival o de l’actuació de l’àrbitre que ja fa vint-i-vuit anys que va venir al camp vell i va haver de marxar escortat per la Guàrdia Civil. En els seus comentaris mai hi trobaràs un bri de polèmica ni intensions alliçonadores. És un explicar per fer-te saber que ell hi va ser. Ningú mai sabrà de quin equip és però tan el pots trobar mirant l’Atlètic, el Chevab o com entrena la mainada del club dels rics. Te’l pots creuar davant del bar, a tocar la frontera amb can Bota, vorejant el rec i la Solana o fins i tot al costat dels radicals atlètics sempre acompanyat, això si, del seu gos. El seu gos, ja l’haureu vist, és un elegant Huskie (o com es digui) de pèl llarg i blanc, estarrufat talment com si hagués passat per la rentadora i centrifugadora de la tintoreria del seu amo.
En Llobera doncs, com deia, era el millor tintorer del món. Servidor de vostès, que és d’aquells que acaba els casaments de manera poc elegant i posada, en dona fe i reconeixement.
“- Samora, aquest cop te l’he salvat. Un altre dia, maco, millor que me’l portis l’endemà del casament i no esperis a una setmana abans del següent, que aquella taca, que no sé de què devia ser, ja havia fet crosta i tot”.
Però fins i tot havia mantingut converses molt més increïbles:
“- Samora, tu deus anar al casament aquell del fill de Can Pons de plaça, no? Més que res perquè em portis aquell “trajo” negre que te’l repassaré. No home no, no et posis el gris que et vaig dir que no estava per casaments ja. A més, tota la família del nuvi van foscos que m’ho ha dit la Comalat.
En Llobera en sabia un niu. Quan li portaves el que fos per rentar, planxar o reconstruir s’ho mirava, arronsava el front i deixava anar un... “Buenu deixa’l, alguna cosa hi farem. Mira, el penjaré aquí, juntament amb aquesta colla de vestits que m’han fet arribar des de Pedralbes perquè els renti jo personalment amb tot el carinyo del món, que això, tal i com està, no es pot pas rentar de qualsevol manera” i mentre hi clavava una agulla amb un tros de cartró amb el meu nom ho enllestia murmurant: “Sort que me l’has dut a mi, que aquesta peça a mans d’un d’aquests escorxadors de roba que hi ha avui dia no hagués fet pas bona fi”.
En Llobera no tenia gran maquinària, tenia la justeta. A diferència d’altres però, en Llobera barrejava el detergent amb grans dosis de “carinyo”. Un “carinyo” fet a casa, no pas d’aquell que vénen les senyoretes del club de Melianta.
Ja només per acabar, lamentar-me que l'equipació de l'Atlètic no hagi pogut passar per les seves mans. Qui sap, potser seríem liders de segona regional, ja.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Està arribant l'hora, tots a punt.

Plaestanyencs i plaestanyenques. Aprofitem la situació de desordre i desconcert econòmic per aixecar-nos en revel·lia fins a segregar la nostra comarca de la resta del món mundial. Un cop analitzats els recursos propis i les capacitats intrínseques del Pla de l'Estany, creiem que ha arribat l'hora de cardar el cotdepuny a la taula i engegar-los a tots a pastar.
Instaurarem fronteres i peatges des de Sant Esteve de Guialbes fins a Sant Miquel de Campmajor, de Riudellots de la Creu i fins a Fares. Ja n'estem fins el collons i després d'un exhaustiu estudi de viabilitat hem descobert que no necessitem a dingú més. El Pla de l'Estany gaudeix d'un alt potencial dins els diferents sectors econòmics. Tenim un saludable sector primari. La pesca mai ens faltarà. Aprendrem a marisquejar pels recs, a cuinar els crancs americans i els triops d'Espolla. Elaborarem fantàstiques salses per donar gust a la pesca de l'estany i fins i tot s'analitzen interessants vies d'exportació de gardis, blackbass, sols, carpes i tortugues.
No cal parlar de la ramaderia i agricultura. Tenim bestiar de dos i quatre pots de sobres així com tai verd per alimentar-lo. Només amb els aranzels de la Vadella Bencriada ens farem la barba d'or.
Tenim indústria de tot tipus. No ens faltarà ni caramels per la quitxalla, ni farina pels flequers, ni bombes per remenar l'aigua, ni cargols i bolanderes. De serveis pla que en tenim. La Teisa serà la responsable de vertebrar les connexions internes de la nova república. Connexions, d'altra banda, que seran renovades i millorades per la gent de l'AMSA, l’EPSA i Can SERRA de Camós. A l'Eden s'hi seguirà fent el que s'hi ha fet sempre i en Trull i la Viuda ens il·luminaran a tots plegats com també han fet sempre ara, però, sense l'afegitó tributari que els governs extracomarcals imposen.
Tenim la nostra ràdio i un parell de canals televisius per garantir la pluralitat informativa. Es preveu la conversió de la Revista de Banyoles a un nou model de premsa escrita comarcal i de publicació diaria.
Mitjançant una sessió plenària comarcal, s'aprovarà la nacionalització de la banca i de retruc també Construcciones Vallhermoso. Sota la supervisió i direcció d'en Jimmy de can Xavanet i un cop restructurada, s'instaurarà la nova Caixa del Pla de l'Estany i s'adjudicaran 500 vivendes de protecció oficial de recent construcció.
Cal també advertir a la Federació Catalana de Futbol i resta de disciplines esportives que tots els equips de la comarca abandonen els seus dominis de control per passar a formar part d'una sola lliga intercomarcal de la qual, els quatre primers optaran a competicions europees (2 Champions i 2 a la Uefa). També es preveu la creació d'una selecció pròpia que ens representarà arreu unta sigui.
Tan bon punt es posi en marxa tot aquest procés d'independència i autogestió us anirem posant al corrent. És important que tingueu en compte que són processos lents i complexos i que no són viables d'avui per demà sinó que poden tardar fins i tot quinze dies.No obstant, com a mostra d'autosuficiència aquest any hem denegat l'entrada a qualsevol firaire a Banyoles, doncs volem demostrar que naltros mateixos ens podem fer càrrec de la diversió dels més petits sense gratar tan la butxaca del pares.
Així doncs, hem decidit que a partir d'ara, l'Abulí i en Pepe del Basar Canàries són els nous responsables de les tómboles. L'Escatidor i la Brugada es faran càrrec de la parada del tiro. Adverteixo a infants de mà llarga que a partir d'ara la Brugui irà armada, o sigui que neu altantu amb el que rampinyeu. En David del Passeig és qui gestionarà la paradeta de les anelles i ampolles. No només es busca millorar substancialment la qualitat del servei sinó que es garanteix l'absència de productes alcoholics similars a l'aigarràs.
Enguany, per tant, s'ha vetat l'entrada a la gent del "mesón del Jamón" ja que s'ha decidit que s'instal·larà una fantàstica carpa per on cada dia passarà un dels nostres fabulosos restaurant i “santuaris de l'engreix a bon grat”.S'estan realitzant les gestions oportunes per contactar el retorn del matrimoni de la parada dels conills porquins. Són de la comarca i ja els tenim mig convençuts i conveniats amb Coll Verd per tal que reapareixin. Només sel's imposa que es canvii el nom als conills porquins. Prou de Rambos, de Suelens i Pameles. Ara els animalons han d'adoptar noms com en Ralita, en Flànaguen, en Feli, en Ponchones, Leru i altres personatges de la zona.
De les atraccions de sacsejades, garbellades de cappervall, trontols i xarbotades diu que se'n fan càrrec en Masdevall de les excavacions i en Bramón de les màquines. Es veu que ja ho tenen tot pensat. Garanteixen marejades, vomitades i pluja de calderilla com mai s'ha vist abans.Pel tema de la casa de la por i coincidint que amb la reestructuració de la banca el tema estarà una mica parat, els directors d'aquestes entitats seran els encarregats d'acollonir a grans i petits. Senzillament se’ls demana naturalitat, que facin al seu aire que el cangueli ja vindrà sol. Cal agraïr a l'Ajuntament de Banyoles que ens cedirà els serveis de la Policia Local i en Brillant per a la gestió de la casa del riure.
Estimats amics, això està en marxa i ja no s'aturarà. La comarca s'emancipa vint anys després com si d'una jove valenta i trempada es tractés. Qui sap, potser amb els anys les fronteres es bellugaran. Sempre cap enfora, annexant i absorbint pobles, contrades i comarques que frisant de ser dels nostres ens rebran amb càntics i banderoles. Qui sap, també, si algun dia es parlarà del Pla de l'Estany com l'antiga comunitat autònoma de Catalunya.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Comentaris a peu de carrer

La solució en això del daltabaix de Nova York i totes les borses del món, no ens les daran pas els economistes estirats. No, de cap de les maneres. Aquesta gent s'embossa amb gràfics, mandangues, teories i equacions embolicades. N'estem tips de sentir-los dient bestieses i parlant com si fossin xinos del flam. Ells són els que ho han cardat tot a can pistraus i ara vénen amb carregaments de xerrameca. En Vadó de Besalú va dir, d'una manera molt entenimentada, que això de la crisi era del cap, que entre uns i altres ens han cardat la por al cos i ara no hi ha manera de treure-la del cim. I el que abans d'ahir era glòria, dispendi, alegria, afartament, festa, xampany, cotxes nous i tot un carnaval, avui és por de la de l'home del sac. Com que ja no ens fiem ni de la nostra ombra, i volem respostes a les preguntes més complicades, hem decidit parar l'oreia i sentir a la gent del carrer. La gent del partit del sentí comú. La gent que n'ha vistes de verdes i de madures, que s'ho mira tot amb una distància encomiable. Hem sentit un carnisser de poble que una conversa deia "totes les pujades, tenen després baixades". Vet aquí. La confirmació d'un principi fonamental, bàsic, rotund. Les coses vénen i van. Després de la nit, ve el dia. Si ara fa calor, podé demà passat farà fred. Tot el que puja, baixa. Tal dia farà un any. Qui dies passa, anys empeny. La vida és així. Ve la tempesta, i se'n va amb la mateixa facilitat que ha vingut, i de seguit ve la calma, i tornem-hi. Per tant, economistes estirats tingueu-ho clar: la vostra xerrameca és inútil. Passarà el xarampió i la verola, la rosa i els galteres, i la criatura, novament, tornarà a sortir a jugar com sempre, tan campante, feliç com un nis. La resta quedarà per explicar-ho a la vora del foc amb una torrada amb ai. Bona tarda, germans!

divendres, 10 d’octubre de 2008

Sense manies

He llegit en alguns posts la frase "aquest comentari ha estat suprimit per l'autor". Malament anem. Perquè el més normal seria que Xisca de Gardi esborrés comentaris inoportuns, favorables a la xerrameca liberal d'en Sala-Americanes-Martín i altres bestieses. Però no. Xisca de Gardi, observador antiliberal per excel.lència, permet tot tipus de comentaris. Fins i tot permetem les opinions d'en Samora, que ja és dir. Per tant, els autors que no s'estiguin de manies. Que escriguin. Que diguin el que els passi pels dellonssis. Que la censura la fa el Pentagon i no pas nosatres. Que escriure, encara que sigui a la tassa del wàter, és cosa important, fina, fa senyor, i totes aquestes coses. Que l'únic que suprimiríem són els dies laborals, les nits sense padrina, les lletres del banc i el vi estirat. La resta, ho permetem, faltaria més. Per tant, menys suprimir comentaris, i més viure la vida, que a Santa Maria ja toquen massa campanes fúnebres.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Banyoles oh yeah (II)

Els Kitsch, antes, es deien Dandies i a part d'en Costabella (en Lluís de Can Po) tenien en Cuervo que apuntava maneres. Eren un grup amb incògnita: la gent es preguntava si el cantant aixafaria o no la guitarra. Aquell preludi va ser un fonament dels Kitsch: els va fer jurar fidelitat a la música per damunt de la convenció, els va fer ser conseqüents, messells, directes, crus, incissius, sincers. Han estat, i són, un dels millors grups del sud d'Europa. En Bep, en Pairó, totes les incorporacions van donant més bales al carregador. El tambor de la pistola de Kistch segueix rodant amb una barreja de poesia i amenaça, no futur i lleugera esperança. Tot el que va sen després va ser forjat primer ens els dies tèrbols de Dandies. Els H H H (Harina de Huesos Humanos) van ser la contribució hard core de Banyoles, expressió d'un directe suïcida i sense embuts, lletres esmolades, ràbia, un grup fundacional, reverenciat, que no anaven a remolc de ningú perquè viatjaven en un altre òrbita. Un d'ells fa pintxos deconstruïts a l'Alde Zaharra de Donostia. Vet aquí. Banyoles norantaquè va ser una resposta musical i contundent al discurs oficial del 92, la demostració que hi havia una escena musical sense manies, amb mala llet, de part de bo. En aquelles llunyanes barraques van baixar els primers grups del País Basc i es van pensar que estaven al costat de Renteria. Un punk va sortir d'un bidó ple de cendres. Tot feia una olor carregada de maria de la bona. De cervesa de barril, de crestes, de ferreteria a les caçadores. Tots duiem un adhesiu definitiu "que se'n vagin" dedicat als autèntics culpables del malson del 92, a la gent del monopoli de la violència. Xuxu de Pus tabé aguanta, i lamentem la mort prematura d'un grup dur: els Pulmons Negres. I en tots els noms que falten un d'especial, uns amics de tota la vida i part de l'eternitat: els Isis que més endavant es rebatejaren a I-6. En Yani, en Ramon Quintanas, en Ramon Valero, en Balta, en Tomàs...el gran grup de pop que faltava per arrodonir l'escena de Banyoles. Es bo, però, saber que tot té una continuació i que els vells grups, com ha de ser, han estat substituit per noves formacions. Tot però comparteix una vella i remota febre banyolina que no és altra que la d'inventar el que sigui, però inventar.

Campanya contra el Black Bass?

Fan córrer, vés a saber si e vritat, que algun cap d'aquells que sempre treu fum, l'ha agafat contra el blackbass. Un peix que va arribar a tenir un bar de nit, i vaja bar de nit! Es veu que aquesta gent que pensa massa ha arribat a la conclusió que el blackbass és un peix que fa nosa. El blackbass ens en el va portar el senyor Darder ara fa una colla d'anys. A Banyoles hi havia ganes de pescar i a l'Estany només es pescaven calipàndries. En això, que el Senyor Darder i altres van encarregar-se de buscar peixicus que poguessin fer vida al nostre Estany. De tant contents com estaven els banyolins a principis de segle XX per l'arribada de pesca fresca es va organitzar la sonada festa del peix. I en Darder, de tot això, va fundar el seu conegut Museu. I del museu devem, si fa o no fa, la nostra fama mundial. Per tant, gràcies al Black Bass no només soms coneguts a tot arreu sinó que vam tenir un bar com Déu mana. Poca broma. Tots hem pescat a l'Estany. I gràcies als black bassos pescats hem pogut tornar a casa amb la galleda plena. Poca broma. Ara que no ens els vinguin a treure. Que el Black bass e de Banyoles de tota la vida i si convé en aquest ximple bloc farem una campanya que tremolarà cel i terra. Que vigilin amb la tradició! I que una cosa que té més de cent anys entre nosaltres ja és tradició. Per barraques de Banyoles anirem amb un adhesiu de "no em toqueu pas el black bass".

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Junta d'Accionistes de Xisca de Gardi

El divenres de Sant Martirià té lloc la convocatòria ordinària- or-di-nà-ria, de la Junta d'Accionistes de Xisca de Gardi. Aquell dia, si les borses continuen petant i anant a parir panteres, Xisca de Gardi serà l'empresa més gran que quedarà a l'extraradi del Pentagon. Es per això que la Junta pren unes dimensions colossals, fenomenals com diria el clàssic Mastegatatxes. Potser que aquell dia decidim comprar Wall Street i cardar-ho tot a terra per ficar-hi una cort de porcs. Que pel que fan, seria molt millor criar truges que brokers. Ja ens ho van dir els Pagesos de Nova York: "tot això se n'anirà rec avall" i a fe de Déu que va per aquest camí. Total: farem Junta d'accionistes. Tots vindran mudats i enclexinats. Convidarem a l'Anglada perquè els Accionistes en aquests dies de repartir-nos l'oro i el moro ens recordem de la classe trebaidora. Soparem, que no sigui dit, a Can Garriga. Un festival de carn a la brasa, amanit, una pastera d'aiioli. I tot envernissat pel millor xampany català. Perquè hi ha burros que et diuen "xampany, no, digues cava" Toca'm allò que no sona, a casa sempre hem dit xampany, i santes pasqües. A la Junta convidarem en Samora però com que és tan estirat ens dirà que nonis, que té coses a fer. A vegades penso que és pitjor que un executiu americà. Total, ben sopat, trico trico farem via cap a les barraques. A porgar el sopar! Abans, però, ens haurem repartit els beneficis d'aquest bloc. I haurem donat una part al Domund. Apa, bona nit, i ja ho sabeu: "si nosaltres no som de Banyoles, no ho serà pas dingú per nosatres"

ALTANTU, Barrakes a la vista!

I dic "altantu" perquè un s’ha d'apreparar. No es pot arribar a Barrakes com aquell que arriba a Setmana Santa. Un s’ha d’encebar, mentalitzar i engrassar la trencapinyons. Eh!, repeteixo, estic parlant de Barrakes no em vingueu amb collonades.

Preparar-se per Barrakes comporta un ritual de dos fases. La primera fase consisteix en despullar-se i la segona en vestir-se.
FASE 1. DESPULLAR-SE.
No us penséssiu que estic parlant de treure’s la roba, ni molt menys. Estic parlant de desprendre’s de manies, primmiratures i romanços. Durant tot l’any ens comportem tots plegats com una colla de llepafils que per un trist gintònic exigim quinze gotetes de llimona espremuda, la ginebra de l’ampolla blava, copa grossa i mil collonades més. A Barrakes, un gintònic s’elabora artesanalment. S’agafa un got de plàstic passat per aigua per amagar el gust de l’última birra i amb la mà grossa s’hi carden tres glaçons. Si és dijous, s’acaba de buidar l’ampolla de ginebra que va quedar a mitges l’any passat i quan falta poquet per vessar, s’hi afegeix tres dits d’espuma de tònica d’una màquina que no hi haurà collons que cap dels dies funcioni correctament. Així doncs, gentussa com el Carnisser d’Orriols o en Passejafatxes que s’omplen la boca parlant del santuari del Gintònic (amb tots els respectes pel gran David) tenen poques possibilitats de sobreviure a unes festes aquestes si, per a nosaltres i els que són com nosaltres. Anar a Barrakes de Banyoles vol dir cardar-se “hasta” l’aiga de les basses, que mai n’hi falten, per cert.
Durant l’any ens hem indignat quan al Mam, al Passeig o on sigui a l’hora de tancar se’ns obligava al canvi de got de vidre pel de plàstic. Els gots de les festes de Sant Martirià són de plàstic des de la primera hora del primer dia i fins l’últim bufet de l’últim i a qui no li agradi que mami a galet.
Barrakes de Banyoles ha estat la més important universitat de punxadiscos (mal anomenats Dj’s) en l’art de fer sonar diverses peces alhora. Els trobareu prenent apunts al vell mig del recinte meravellats d’observar com conviuen simultàniament “Camí ral” a la barraka del centre, Drácula ye-ye d’en Pajares a la de Gàrgoles, La Farola d’en Miquel del Roig a la d’Ei Gent!, l’Estaca del mestre a la de la Falç i Samba di Janeiro a la dels Pallots, entre d’altres.
Bufamistos com els que he anomenat abans que presumeixen de bon paladar són d’aquells que es queixen dels entrepans que s’hi serveixen. Que si el pa és sec i mal sucat, que si la tomata és de pot, que si l’oli de girasol, que si les butifarres poc fetes... Però és que no heu vist la cara dels cuiners de Barrakes? Eh! Que tabé són de Banyoles i estan de festa com naltros! Que estan fent entrepans convençuts que en realitat estan jugant als camells! Que tan et poden sucar el pa amb la birra com cardar un trago a l’oli! Una mica de comprensió, si us plau, que ens costa molt trobar operaris per aquestes dates.
Banyolins, per Barrakes ens hem de treure les manies. Més val fer-ho si no hi volem patir de valent. Perquè quan vas a pixar t’adones que el que tens al costat fent el mateix que tu és aquell que fa un any que no veus i que t’hi fons amb una abraçada tan bon punt l’has endreçat (i a vegades ni això). Perquè no pots travessar de punta a punta sense que et bategin tres vegades de cervesa i dos de kalimotxo, et cremin amb cigarretes, coses que no són cigarretes i trepitgis tres vomitades i dos gossos. A Barrakes, senyors meus, no es pot tenir manies perquè aquell que només fuma Marlboro americà de boquilla llarga, a les quatre de la matinada el pots trobar xuclant amb devoció exquisita un Habanos d’en Nito o un Manitu d’en Marc Cortada. Això és Barrakes i a qui no li agradi, repeteixo, és que té un problema.

FASE 2. VESTIR-SE.
Aquí si que el meu consell és molt clar. Antes hi havia la tradició d’estrenar roba per Sant Martirià. Em sembla bé, qui pugui que ho faci, però que guardi una muda al cotxe per “tornant de fires”. A Barrakes no s’hi va amb roba nova, ni modelets de mira’m i no em toquis. A barraques si va brut i vell. És que amb la feinada que hi ha i les poques hores que es disposa, un no pot estar pendent de si s’embruta o s’estripa, de si un gos poiós l’ha fregat, de si se li han pixat a les sabates, o si li han vomitat a sobre. Si no fos que ja refresca, jo proposaria anar-hi conill i acabar la festa amb una remullada a l’estany.
Així doncs, el vestuari més adient és: Un marcel·lino (també dit iaio), unes xiruques, uns texans esfilagarsats, una geca que si es perd no passi res i el més important de tot, un amic o amiga abstèmic que et guardi les coses.

Dit això, només em manca concentrar-vos a tots a Barrakes de Banyoles i més enguany que hi toquen els més grans dels nostres, Kitsch. Aprofitem-ho tots bé i fins a l’últim suspir i/o barril de l’última barraka que tanqui el dilluns. Que desemprenses, quan arribin les de Girona, només mirant la cara i els ullets, tothom sàpiga qui és dels nostres.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

En Xavi Vilà, xòfer de la TEISA

La TEISA és una institució dels banyolins i de tota la comarca. Fins a l'extrem que en Blat de Coure i el Gallegu diuen que hi ha l'UdT, universitat de la Teisa. Una acadèmia ambulant que tragina gent i mercaderies pels llocs més distingits de la nostra geografia comarcal. Ser xofer de la TEISA no és pas una feina que pugui fer qualsevol. Per començar s'ha de tenir carnet de primera i menar bé un omnibús. He conegut xòfers no gaire espavilats que han encastat l'omnibus a la plaça de la vergonya o han xafat cotxes al Passeig de la Indústria. S'han de portar bé aquests vehicles, fent que, el viatge en qüestió, transcorri amb una calma balneària. Això primer. El primer és no ser notícia per trasbalsos, cops de frens, maniobres atropellades i demés. Es cert que la major part de xofers de primera poden dur bé una TEISA. Però no n'hi ha prou. D'entrada s'ha de tenir paciència amb la gent. A tot arreu hi ha gamerussos, emprenyadors, toca-campanes, senglars, busca-raons, pelacanyes, torrapixes i gent que no val ni un xavo. Aguantar-los fa honor als millors xofers. Guardar la compostura, no perdre la paciència, no esvalotar-se, no aixecar el to. Molts bons xofers de camió no podrien pas dur una TEISA perquè no podrien aguantar segons qui. Però la paciència no ho és pas tot. Els xofers de la TEISA tabé han de fer veure que segueixen la conversa a la gent que tenen als seients de davant. La gent es posa als seients de davant per donar la tabarra als xofers, per explicar-los operacions complicadíssines, per confessar-los que estan delicats, que prenen no sé pas quins medicaments, per repassar les necrològiques del Pla de l'Estany...Es una feina haver de seguir aquestes converses amb cops de cap, o amb monosíl.labs afirmatius. Això és una feina que només poden fer els escollits. En Vilà reuneix tots aquests requisits. Però a més compleix amb un afegit que el fa el xofer indiscutible i inqüestionable: és de Banyoles. Es de Banyoles com els fundadors d'aquesta empresa: senyors Trull i Butinyà. I això ja fa que en Xavi Vilà sigui, al nostre entendre, un empleat modèlic la contractació del qual honora els caps de personal de l'esmentada empresa. Hem de confiar que aquest comentari serveixi perquè, en honor al sant banyolí, en Vilà vegi reconeguda la seva valua com el xofer predilecte de la TEISA.

Banyoles, oh yeah!!!

Ho recordo com si fos ara. Aquelles festes de Nadal que anaven a cavall entre el 90 i el 91 foren molt fructíferes econòmicament. Tenia quinze anys, l'edat justa en que les tietes, àvies, padrins i comanyia no tenen punyetera ideia del que han d'encarregar als reis. Sovin això porta a tirar pel dret i optar per la via fàcil que és la del passar pel caixer automàtic, retirar quatre calerons, dipositar-los dins un sobre amb el nom del parent beneficiat i entregar-lo tot dient: "Té noi, que a aquestes edats ja no sé què coi us fa gràcia, tu mateix". Beneïdes paraules, com m'agradava sentir-les. La qüestió és que aquell Nadal més o menys tothom va passar per "La Caixa" (parlem?) a recollir el regal que els reis havien deixat per a mi i em vaig presentar a 8 de gener amb una economia molt més sanejada del que segurament mai més podré tornar a presumir.Recordo com si fos ara, també, que el meu germà, que aleshores ja tocava la guitarra, em va etzivar un comentari del tipus: "Tu, i si t'apuntes a tocar la bateria?". "De vegades" he pensat que aquella pregunta amb aires de proposta no era res més que un dir: "Nano, aprepara't que s'acosta un cristu gros". La qüestió és que encara recordo que amb la recaptació d'aquelles festes em vaig pagar la matrícula de dos trimestres al taller de música. A partir d'aqui, tot plegat una bogeria...Al cap d'un mes ja havia embolicat als meus amics. L'Stix (perquè aleshores en Piua Alsius era l'Stix) tocaria la guitarra, en Milhomes (perquè aleshores en Quel Figueres era en Milhomes) l'acompanyaria fent les quintes, en Roli (pequè aleshores en Roli ja era en Roli) tocaria el baix i en Lluís Garganta seria el cantant. El nom... Vas de Bou, quin si no. El que no sabíem aleshores era que en Japet de la moda ja tenia una fornada a punt de sortir en forma de rock fet a casa (dieu-ne com vulgueu) que cardaria potes enlaire el decorat juvenil dels Països Catalans. Encara menys podíem pensar que a Banyoles per aquella febrada no hi hauria cataplasmes que la fessin baixar. Al Pla de l'Estany però, aquella febrada global a tot el territori va tenir un matís molt important. A casa nostra hi havia els Kitsch i això volia dir que les coses no es podien fer de qualsevol manera. Tot d'una, a qualsevol racó de les nostres contrades s'hi organitzaven concerts. Cada setmana a un lloc diferent i a molt estirar, cada tres setmanes o un mes el teu grup en formava part del cartell. Anàvem a tots els concerts i els altres grups venien als nostres. Aleshores una de les pitjors crítiques que es podia rebre era la d'etiquetar-te de còpia barata de Kitsch. A més d'un grup els va costar suor i llàgrimes alliberar-se'n, si és que mai ho van aconseguir. Kitsch era únic, inimitable i genuï. Kitsch era un iceberg d'on només en sobresortien en Lluís, en Joan i aleshores, en Xicu i en Bep. Però per sota era més que això, era molt més. En Ruski amb les melenes, en Toni Torres, en Barto ballant a peu d'escenari amb el puny enlaire o en Nito tocant la seva guitarra imaginària ( i que encara avui passeja tot sovint) al costat de la Palo. Kitsch també érem desenes d'adolescents cantant i sentint-nos-em part. Ho vivíem amb una barreja d'admiració, enveja sana, sentiment de partinença i el desgavell hormonal característic de l'edat. En aquells temps que ho voltàvem tot i prou que m'ho retreien a casa, et donaves a conèixer dient que érem de Banyoles, la ciutat de Kitsch. L'estany venia després. Altres grups cohetanis com Zooil·logics, Isis, Draps Bruts, en Hug, el cantautor de l'estany o els H.H.H de can Bota van ser espectadors de luxe del cristo que es va liar.A la ciutat hi havia un munt de grups a part del nostre. Els Apus amb seu a can Bernat, els Freud instal·lats al carrer Sant Martirià i del qual en vam pispar el nostre següent baixista Toti Rigau, els Auchtung que més tard van dir-se Atzucac, Subterrani (el primer grup d'en Serralvo), Xuxu de Pus (què dir-ne d'ells que no se sàpiga...), Pulmons Negres, els Omega (que van tirar pel camí de la patxanga), Mr. Dollar, Josephine Libido, Disonance, Forum Iudicum, Kirlyan, Terratrèmol (de l'incansable Grabuleda) i d'altres que ara no em venen al cap però que van existir, us ho prometo, i van participar del festival. De la comarca ens arribaren La Principal del Fanalet de Cornellà o Chuck Birres Band de Mireres. N'estic segur que arribà un moment que al Pla de l'Estany, durant la primer meitat de dècada dels 90, els garajus es feien servir més de local d'assaig que no pas de guarda-cotxes.Poca cosa en queda d'allò. Una desperdigada de músics, un piló de guitarres empolsegades, un pet de garajus buits plens d'oueres a les parets. Bé... No és cert, en queda molt més que això. Queda el record d'una manera de viure, d'anar pel món i de fer Banyoles que va marcar moltes adolescències i joventuts. Ah, i una cosa molt i molt important!!! Segueixen quedant els primers, els que ja existien, que van marcar, van cohexistir, van sobreviure i han resorgit quan molts els donaven per desapareguts. Encara ens queden els Kitsch, i per molts anys!!!

dilluns, 6 d’octubre de 2008

En mans d'abugats

Tenim aquest bloc en mans de coneguts abugats i procuradors de Banyoles. Ens hem reunit a l'edifici de la Nutrex, que és l'escailain de Banyoles, per veure quines accions legals podem emprendre contra L'INTRÚS. Els abugats ens han passat la primera minuta només per venir a la trobada. Al cap de cinc minuts ja ens han passat una segona minuta per començar a pensar. Al cap de mitja hora ja teníem el despatx emparedat de minutes. Però e' ben igual, ja ho pagaran les costes del judici: o sigui L'INTRÚS. De moment sembla ser que ha comès uns quants delictes contra l'honor i contra el bon nom, contra la sintaxi i la profilaxi, contra la salut pública i contra les constitucions (les catalanes d'abans de 1714) Poria ser que hagués fet apologia de tota mena, delictes contra l'autoritat, el respecte per la gent gran i, ves a saber, també l'escarni, la befa, la mofa. L'INTRÚS ha entrat sense pagar colant-se com es feia abans al Club Blau o a Can Xampinya, coneguent-lo segur que ha anat de caps a la nevera i ens ha cardat les poques volls damms fresques que teníem. Tant se'ns en carda. Els abugats han dit, abans d'estendre la penúltima minuta, que ho tenim guanyat de carrer. Que el deixarem, com es diu vulgarment, en calçotets i mitjons. De moment no l'espolsarem pas. El deixarem fer. El deixarem a dintre. Com quan a casa entrava un ratbuf, el pare deia "deixeu-me'l, que faci". El ratbuf entrava fins el rebost i s'amagava al capdavall. I quan la bèstia es confiava, patapam. Cop de pal, estaborniment i de caps al rec. L'INTRÚS ja ha entrat dins el rebost i es neteja els bigotis calmosament. No sap que rere la porta del rebost l'esperem amb l'espolsamatalassos.

Ja sóc aquí.

I ara què, Comité d'Orriols? I ara què, Mastegatatxes? Siiii... sé que la camisa no us toca a la pell. Ara mateix m'imagino que desitjarieu no haver sigut tan fatxendes amb mi. M'heu calumniat i esventat pestes sobre la meva persona als quatre vents. Mai havieu pensat que us vinria a la saca. Teniu por de fer-vos-en la pell, ho se...

Xiscagardianes i xiscagardians. Des de la poltrona més alta d'aquest blog, en proclamo la invasió i a conseqüència, el Comité d'Orriols, Mastegatatxes i companyia sotmesos al meu esclavatge.

A partir d'ara, queda instaurat un règim basat en l'estricte disciplina del respecte i moralitat puritana. S'imposa la llei seca i el toc de queda a partir de les 10 del vespre de dilluns a divendres i a les 9 del vespre els caps de setmana.

D'ara a endavant, qualsevol escrit o comentari que pretengui aparèixer a aquest blog haurà de passar un escrupulós control de revisió que en garanteixi la correcció i conveniència. A continuació s'exposa un conjunt de prohibicions i restriccions que hauran de ser tingudes en compte sota pena d'execució pública (en el pitjor dels casos) per tot aquell qui pretengui fer-se ressó de quelcom en aquest meu blog de recent conquesta.

- Queda rotundament prohibit vincular qualsevol temàtica referent a l'alimentació amb aspectes de socialització, plaer i exessos.¨Lús de terminologies com, vacanal, xefla, tiberi, fartanera i sinònims serà penat severament.

- Així mateix, serà perseguit i eliminat qualsevol individu que desprengui tuf a alcohol o faci apologia del seu consum dins els terminis del meu nou regnat.

- Queda absolutament prohibit l'anonimat. Així doncs, frases com "nosaltres i els que son com nosaltres" no podrà ser empreda sota cap concepte. En tot cas, serà necessari especificar amb noms, cognoms, DNI i adreça de residència, totes i cadascuna de les persones a qui es faci referència.

- Des d'aquest precís instant, l'Atlètic Club Banyoles deixa d'estar vinculat a en tots els sentits a aquest espai. Les entitats de referència, a partir d'ara seran: Foment de la Sardana, Rotary Club i Club Guspira. Qualsevol menció a aquestes entitats formulada en to despectiu o amb manca d'adoració serà eliminada del blog i perseguit l'autor.

- Queden prohibides la ironia, la sàtira i la informalitat. Aquest espai, a partir d'ara es regirà pel respecte, l'ordre, la fè i tradició cristiana i el bon gust. S'instaura un comité de control i inquisició, encapçalat per la meva persona, que serà qui avaluarà convenientment tots els aspectes segons aquests criteris exposats.

Propera i successivament s'aniran publicant tots aquells aspectes que fan referència al nou règim de conducta i política de sancions.

El COCI (Comité Orgànic de Control i Inquisició) us aconsella que davant el dubte al respecte de la legalitat o no conveniència de qualsevol actuació, el millor que podeu fer és no actuar.

Sr. Samora.
Màxima autoriat del COCI i des d'ara, també d'aquest blog.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Ja ha començat la lliga dels germans

La lliga dels germans, més coneguda com la tercera regional de cap aquí, ja ha començat. Integren aquest campionat uns quants clubs d'aquest entreparents que és el Pla de l'Estany: que si el Fontcoberta, que si el Porqueres, que si Camós, el Chabab o com se digui, el Serinyà, el terrible Sant Miquel i, és clar, el nostre club l'Atlètic Banyoles. Tabé hi són equips de no pas gaire lluny: els nostres veïns de Sarrià de Ter i els del Celrà. Tabé els de Sant Ponç, suposo, però aquests no es mereixen re més que un pet a la cara i una galta de capellans. Vet aquí. Total vam anar a veure el debut de l'Atlètic en un partit renyit contra el Celrà. De seguit que arribem al Camp, L'Old Banyoles Football Stadium, veiem un gabadal de xocolata desfeta a punt de servir. Com que el que la servia era en Samora vam preferir excusar-nos i fer veure que no ens agradava gota la xocolata desfeta. Mentida com una casa de pagès però tot sigui per evitar ser enverinats. El cas és que va ser arribar i l'Atlètic va cardar gol. Ens les prometíem felices. Vam saludar a l'insigne president al qual li devem fidelitat eterna i vam anar a buscar una cervesa perquè teníem cor agre i bocassa d'ai. A la barra vam trobar en Marc Cortada, bon senyal, fent el que sap fer com ningú: de relacions públiques de l'Atlètic. Quan vam tornar a la nostra posició, vam tenir temps d'aplaudir una parada d'en Quer, i ja està. Els del Celrà ens van fotre la primera cartera. Després va arribar en Mastegatatxes. Ho va fer com sempre: amb caminar elegant, sense perdre la compostura, avançant per darrera les dues banquetes i pel costat dels camps d'en Bota. Vet aquí. Crec que quan va arribar, un davanter pitit del Celrà ens van cardar un atre gol. En Viladiu no perdia la compostura, el nostre president tampoc. Vam dir, llavors, que un equip de Banyoles, si volia tenir barreja de futur i tradició, havia de tenir per collons un Butinyà i un Estany. Nosatres ja ho complim, què carai. Vam saludar en Capa petit que està enguinxat i no pot donar a l'equip el plus de qualitat que li falta. La resta de partit, i de cerveses, va anar baixant cap avall. El meu fill s'entretenia per la banda amb atres nanos fills de seguidors. El planter creix i no es en adonem. El cas és que s'anava fent fosc, i feia fred, i ja ens havien caigut un grapat. Al mig del camp, les pilotes pujaven i baixaven, la pols s'arremolinava, l'arbit es perdia en la seva pròpia sopa mental. Els vailets es menjaven la xocolata desfeta que servia en Samora i l'Atlètic feia el que podia. I qui fa el que pot, no està obligat a més. Vam perdre, però novament vam fer el millor: teixir una tarda inoblidable de futbol, amics, cervesa, i Banyoles. Soms els que soms. Però anem avançant i qui dies passa, anys empeny.