divendres, 28 de novembre de 2008

085

Des que vaig penjar l’escrit “Oh Yeah”, uns amb més gràcia que altres, m’han picat la cresta. Se m’acusa d’haver deixat la història a miges i haver-me saltat un pet d’anys i grups. Clar, el grapallut del Comitè d’Orriols va penjar una continuació retrocedint fins la prehistòria i ara em quedat tots plegats com una colla de fòssils de la música banyolina. Em disposo a reparar tal desconsideració parlant d’un grup que em farà de pont des d’allà on ho vaig deixar i fins avui.
Els 085, malgrat que no ho reconeixeran mai, neix de les entranyes de Vas de Bou. Sóc conscient que acabo de realitzar una afirmació que portarà mala llet o el retiru d’algun saludu, però disposo de suficients arguments per justificar a qui ho desitgi la meva afirmació. Perquè en conec com per parlar-ne i què collons!, perquè s’ho mereixen, avui us en parlaré. Sempre he estat poc partidari dels homenatges pòstums per tant, malgrat que és un grup que gaudeix d’una mala salut de ferro, prefereixo raspallar-los una mica ara que encara em poden convidar a un parell de cervesotes dins un backstage.
085 són quatre o cinc. No és que no ho sàpiga però és que realment són quatre o cinc. El nucli dur, el que convé guanyar-se si vols que toquin són tres. El cantant i guitarrista, en David, és el benjamí dels Garganta, una saga de germans dels que em comprometo a fer-vos-en saber més en un futur pròxim. En Moi Camós, el baixista. Parlo de la parsimònia feta home. Enraonat, de mirada reposada i somriure plàcid com el que tenen els manaies després de pixar un cop acabada la processó. En Moi toca el baix però no l’ha estudiat mai, en canvi corre que és un grandíssim pianista d’acadèmia tot i que dingú l’ha vist mai tocar-lo. L’Esteve és el bateria. Si parlem de música, l’Esteve és l’Stewart Copeland banyolí. D’aparença dòcil, coherent i reposat es converteix en un sac de visceres tan punt s’asseu ala bateria o es posa la samarreta del nostro club, moment en que entesos del xut el comparen amb el mític Angulo del València.
En Fontbe és un altre membre del grup. No se sap si toca la trompeta i entremig beu cervesa o al revés. Sospito, però que si algun cop no ha acabat bufant la cervesa i bevent-se la trompeta poc n’ha faltat. Es de llarg qui millor s’ho passa.
Per acabar tenim en Guillem que tan hi és com no hi és. La seva presència és sinònim d’anar tard. No és persona per les presses malgrat vegi l’entorn a punt de l’histerisme.
085 és el grup que vol ser. Lluny de carreres discogràfiques i trajectòries internacionals fan música d’estar per casa i pels de casa. Dit d’altra forma, ells toquen per la seva gent i prou, que son a qui realment s’estimen. Això si, passant llista a cada concert.

7 comentaris:

Clara ha dit...

Tinc un regal pels quatre o cinc o cinquanta de Xisca de Gardi. Ho podria deixar a l'Ateneu, o al Bar de les Voltes encara que no hi coneixo a ningú. Ol Rebost d'en Pere. O a on vosaltres dieu. Estic segura que us agradarà. És un homenatge.

Comitè d'Orriols ha dit...

Pot deixar-ho a l'Ateneu, és un bar on ens solen deixar entrar. De fet, on ens deixen entrar i ens fien és al Passeig. Allà només cal demanar pel nostre barman referencial: en David.

Clara ha dit...

Molt bé. Trigaré uns dies, estic molt enfeinada i una cosa així no puc deixar-la en mans de ningú. Abans de Nadal.

Clara ha dit...

El Passeig a l'alçada de la clínica?

mastegatatxes ha dit...

La Clínica també és un bon bar però no hi solem anar gaire. No sé si està a l'alçada del Passeig però tot són gustos.

Comitè d'Orriols ha dit...

De fet, el bar de la Clínica és l'últim bar que acostumem a anar després d'haver passat per tots els altres.

Clara ha dit...

Sí, sí. Ja ho he entés. Vindré abans de Nadal, ja ho he dit; he de dur un paio a Bombai, demà, i no és poca tela. Dijous, envelat a Celrà i diumenge sopar norueg i li presento el novio a la mare.