dimarts, 25 de novembre de 2008

El senyor Miquel

Hem enraonat sobre una pila de senyors de Banyoles que ens mereixen un respecte clamorós, exagerat i precís. Els hem admirat fins al límit de l'excés i els venerem, encara avui, per la bondat de la seva gratitud. Xisca de Gardi no entén el significat de la moderació perquè no hi ha res que no sobrepassi l'infinit i es perdi, nord enllà, deixant enrere l'esveramenta d'una fanfàrria de casament. I és en aquest punt, just a la frontera entre el que és palpable i el que no es comprèn, on s'ha de situar la magnitud de la figura del senyor Miquel Aguirre, una persona que se'n va anar a viure a tocar del mar, allà on els peus de les muntanyes es remullen a la Mediterrània. Temps enrere, en un d'aquells viatges que s'hauran d'explicar algun dia, Xisca de Gardi va trobar un home que contemplava el mar recolzat en una palmera. En veure'l tan ben ajagut, li vam demanar que ens expliqués, si us plau, què guaitava tan atentament. Ens va respondre que mirava el mar i, tot i que ja ho havíem deduït, ens vam afegir a la contemplació d'aquella solitud d'una manera instintiva. Havent comptat potser un centenar i mig d'onades anant i venint, aquell personatge silenciós va girar el coll cap a nosaltres i ens va mirar. Tot d'una, en veure'l observant-nos d'una manera tan directa, vam calcular mentalment el gruix de la bitlletada que dúiem a la butxaca i ens va venir un desassossec d'estòmac una mica extrany, perquè no estàvem segurs de si el satisfaríem si es donava el cas que aquell fit sobtat esdevenia un robatori en tota regla. Llavors, l'home que observava el mar va somriure i ens va preguntar si sabíem què miràvem. "El mar, com vostè", li vam respondre. Va girar una altra vegada els ulls cap a l'horitzó i ens va explicar que, en aquella part del món, el mar ho era tot. I que, depenent dels colors que tingués, se n'havia de pronunciar un nom o un altre. Però que, fos quin fos l'aspecte de l'aigua, de les onades se n'havien de dir els peus del mar. A vegades penso que en Miquel se'n va anar a viure a tocar de la platja per aprendre totes les maneres de parlar del mar i venir a Banyoles, de tant en tant, per explicar-nos-les, una per una, asseguts tots plegats al Bon Repós. Per fer-nos dir, al capdavall, que, en veritat, no hi ha res que es pugui comparar amb el verd apagat que arrissa l'estany quan bufa tramuntana.

3 comentaris:

En Samora ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
En Samora ha dit...

Senyor Miquel Aguirre... No el conec pa de re a aquest individu. Què se'n sap del Comitè, per cert?

mastegatatxes ha dit...

És normal Samora. Us falta molt camí per recórrer encara. Jal coneixereu