dilluns, 17 de novembre de 2008

En Masdevall

En Masdevall exposarà al Tint alguna de les seves ideies de bomberu. En Masde és el més xiscagardians dels artistes i com és xiscagardià mai saps com te l'has d'agafar: o sigui si de la part de riure o de la part d'en serio. Tan se val. Mai saps si està fent una acció o si no la fa. Un dia el vaig veure encantat dins la plaça de la vergonya. L'Ajuntament havia tret aquella mena d'artefacte estrambòtic i en Masdevall l'havia substituit. En un primer moment vaig dubtar si en Masde estava bé o si li passava alguna cosa. Però era una acció. I jo donant voltes a la plaça patint per la salut de l'amic acabava fent una altra acció. Vet aquí. En Masdevall va ser convidat al Circulo de Bellas Artes de Madrid per fer una acció en una inaguració. No se li va acudir re més que agafar una jeca i deixar-la set o vuit dies en una cort de porc. La jeca no va agafar pas pudor, no, va agafar substància. Era un tuf carnal, sòlid, de xixina i de vecus. Se la va posar pel dia de la inaguració a Madrid i es va passejar amunt i avall del Circulo de Bellas Artes. Aquella gent estirada, tibada, de les altures de l'art i la comèdia poca entenia pa re. Sentia una pudor termonuclear, veixinística, abominable. Però la gent acostumada a fer el paper seguia admirant l'exposició intentant treure's del cap aquella ferum animal, potent, incomensurable. En Masde tabé va treure el seu genit quan a un poble dels encotorns li van malmetre una de les seves obres. Resulta que per una exposició havia lliurat una escultura: una cadira que li faltava una pota. La dona de la neteja, assumint competències de crític d'art o de responsable d'exposicions, va agafar la cadira i la va fotre al contenidor de les escombraries. No es pot pas dir que en Masde tracti amb la indiferència, ni amb la rutina, ni amb el que està escrit. Lo seu, amics, és la sorpresa. És fer trencar les banyes a la gent, cardar-los en un embolic, fer-los parar boits. En Masde quan et mira i parla amb tu fa cops de cap, somriu com un nen petit, no saps si t'està prenent el pèl, t'acollona o parla de debò. Es això de fet: no podria pas ser de xisca de Gardi si fos un collons d'artista d'albarans, compassos i polisses de 40. Es en Masde, fet i deixat estar, i per això és dels nostres. I encara que no l'entenguem, que pensem que es fot de l'orgue, el defensarem on calgui. Això sí: quan el lloguin al Moma, a la Tate o li comprin alguna cosa els xinos sempre direm que és amic nostre i que el coneixem de tota la vida. Vet aquí.