dilluns, 17 de novembre de 2008

L'estiu dels periquitos.

Encara ho recordo com si fos avui. La meu mare em va dir que em compraria un periquito. El millor del cas és que jo no sabia el que era un periquito. Sabia que més o menys era un ocell, però no en coneixia les mides ni els colors. La meu mare tenia intenció de comprar-me el periquito en dia de mercat. Així és que fins arribar al dimecres en qüestió jo a penes dormia. Volia tenir aquell carai de periquito. Vaig agafar de la mà a la mare i vam caminar fins a plaça. La plaça del mercat d'abans poca s'assemblava a la que és avui. El diferencial estava, bàsicament, en els parades dels pollaires. En la cridòria dels pollastres, en la mirada reposada dels conills. Jo crec que abans hi havia més gentada que no pas ara. Costava avançar. I a mi aquell dia em semblava que no arribàvem mai fins la parada de l'ocellaire. Veia els caps dels pollastres, dels ànecs, dels conills i a mi tot allò em semblava ordinari, tan vulgar com un escrit de Xisca de Gardi. Vam donar tota la volta a la plaça i vam dirigir-nos fins al carrer Àngel Guimerà. Allà en el revolt de fruites Alba hi havia la parada de l'ocellaire i llavors, com si fos un descobriment, vaig trobar-me amb els canaris i els periquitos. Els seus colors, els seus moviments exactes, la seva cridòria matisada va captivar-me. Estava en un món nou i n'era conscient. La meu mare va fer la tria: un mascle i una famella. El mascle d'un color blau cel i la femella d'un verd poma retocat amb un groc ben viu. L'home els introduí en una gàbia amb bevedora i menjadora. Jo vaig sentir-me el nen amb més sort de tot Banyoles i els vaig dur a casa convençut que aquell estiu seria extraordinari. Seria l'estiu dels periquitos. Durant dies els vaig observar, captivat, amb la mirada perduda, i no se'm va escapar cada moviment que feien aquelles bèsties. Quan se'ls acabava el menjar corria al Sindicat a comprar-los mill. A vegades, penso, si comprant una parella de periquitos tornaria a aquell captivament, a aquell desfici, a aquell llarg estiu on vaig quedar atrapat pels colors fascinants d'aquelles bèsties. A vegades em pregunto si a la cantonada de fruites Alba encara para l'ocellaire en dies de mercat. Es clar que, per començar, fruites alba ja ha desaparegut. Es clar que, en el meu reducte de memòria, fruites alba continua, i podé l'ocellaire, i podé el llarg estiu dels periquitos.

4 comentaris:

Salta Matxos ha dit...

Benvolgut Comité, m'heu fet venir carn de gallina...o hauria de dir de periquito.
Sensacional

P.D.: No serà una avansadilla d'una de les pàgines destinades a ser presentades en el premit literari

franky ha dit...

Xiscagardians, el poble demana una crònica de l'empat atlètic contra el Cornellà :)

Comitè d'Orriols ha dit...

L'equip de redacció ha encarregat la crònica al carcant d'en Samora. Últimament es repinjola massa, aquet. Ja podria escriure sobre un partit que va viure des de la pols del camp! Samora, treu-te't la son de les oreies!

En Samora ha dit...

I si l'escric jo qui em penjarà les medalles?
Fem una cosa, deixem 10 hores a en Mastegatatxes i si veiem que no respira ja m'hi posaré jo.