dilluns, 17 de novembre de 2008

Prop d’on abans era el Blau...

...veig com juguen a les cartes darrera els vidres del Voltes un dia plujós de novembre cap a les quatre de la tarda i no deuen jugar a la botifarra, perquè la botifarra demana tabac, carajillos i paraules gruixudes dites amb solemnitat i aquí només hi ha tallats descafeïnats, infusions i sacarina, de maneres que deuen jugar a la brisca o alguna cosa així, mentre seuen molt rectes i serioses, jerseis roses i malves i pentinats ingenus però professionals –grisos, blancs o d’un magenta impossible– quatre dones que si poséssim les seves vides en filera, una darrera l’altra, arribaríem a la guerra del francès, com a mínim, i si ens expliquessin tot el que han vist no en faríem prou amb un pendrive de vuit gigues, quatre dones que, segur, qualsevol de la banda de xisca de gardi ens sabria dir qui son, de qui han enviudat, quants fills i nets tenen, on viuen i quina pensió cobren, si és que la cobren, i moltes més coses que a mi, en el fons, m’importen més aviat poc perquè a mi, el que realment m’agradaria, seria agafar pel clatell a un d’aquests que remenen les cireres, al Bush, per exemple, sense anar més lluny, agafar-lo pel clatell, amorrar-lo al vidre del Voltes i dir-li: la economia és això, estúpid. Ho entens, ara?