dilluns, 8 de desembre de 2008

El pont que no és pont.

El bo d’en Sacutell pregunta si Xisca de Gardi ens n’hem anat de pont. Pel que en sé d’en Mastegatatxes, corre per la zona. Sé que dissabte a la nit es va vestir com els senyors i va passar un fructífera vetllada entre amics i croupiers. Jo no en tinc pas de galindaines per anar a llocs d’aquests i de ben segur que el Comitè d’Orriols diria que sóc massa ordinari per barrejar-me amb aquesta fauna. Del Llobarro de bosc, en començo a pensar que era una espècie de cometa Halley que va passar d’escallimpantes per Xisca de Gardi. Tant de bo m’etivoqui i no tardi setanta sis anys a aparèixer de nou. El Comitè es veu que porta tres dies perdut pel pentàgon de la compra compulsiva de Salt. Es veu que va de botiga en botiga i només reposa per entrar a un burguer i d’allà cap al cinema que hi ha. Ha passat un parell de cops per la bolera i au, altre cop de botigues. A hores d’ara ja s’ha fos la Visa, l’American Express de la feina. la Targeta de l’ACB, la de comerciants del Barri vell, i la de la feina de la seva dona. Fins i tot hi ha qui l’ha vist intentant pagar al Mc Donalds amb el carnet de l’Atlètic.
D’en Vaqueta no en sé res, però d’aquest no m’estranyaria que hagués fletat un vol xàrter fins a Hawai en busca de sol i relax. Dic Hawai com podria dir qualsevol altre lloc paradisíac que reunís els requisits de comoditat, alimentació i cobertura telefònica dignes de la seva presència. En resum, un lloc d’aquests que et marquen com un vedell i ja pots deixar la cartera a la tauleta de nit que enlloc et fan pagar re.
En Sacutell ja ho veieu, és l’únic que segueix al peu del canó i que un moment donat ens ha hagut d’estirar les orelles per haver-nos agafat uns dies de festa fora del conveni xiscagardià.
M’imagino que, en les dates que ens trobem, el Gallegu deu estar fent lloc, tan a casa com a l’estómac, en vistes del tsunami de viandes de les millors que les previsions més optimistes pronostiquen pels propers dies, si és que no ha caigut ja aquest pont algun ruixat en forma de tiberi.
I jo? Estic allò si mama o no mama. Des de dissabte a mija tarda estic força espatllat. Hi ha estones que sembla que milloro i d’altres que no serveixo pas per re del mal que em fot tota la carcanada. Estones de tos, estones de mal de cap, llavors m’animo i vaig a fer una timba al Mam però torno a recaure i arribo a casa mig de juneis i ja hi tornem a ser.
En fi, espero millorar aviat del tot, doncs dimecres al mitdia m'esperen a Vilobí uns senyors irlandesos que em duran fins a una país de valsos i panets. Espero escriure tabé des d'allà. Bona reentré a tothom.

1 comentari:

llobarro de bosc ha dit...

Hola. Havia anat un moment al lavabo. Sabia que Xisca de Gardi ho controla tot, però no m’imaginava fins a quin punt. El cas és que tinc un problema. No em refereixo als problemes normals, els que té tothom: que si els calés arriben o no arriben, que si la dallonses s’empina o s’arronsa, que si la iaia fuma, que si el canari canta; no, no em refereixo a tot això. Jo també els tinc, aquests problemes, però els porto amb dignitat. Però, quan arriben aquestes dates, a mi el cervell se m’asseca. Com un presseguer. Ni una fulla, ni un brot, res. Cap senyal de vida. No sé si ho fa la fred, els dinars d’empresa,o què, però se m’asseca. Em queda com mort. Direu –i no deixaríeu de tenir unes miques de raó– que la resta de l’any tampoc és que sigui massa brillant. Val, però a mi em serveix. Fins i tot, amb esforç, pràctica i experiència, aconsegueixo passar per un paio mitjanament intel•ligent, si la conversa no s’allarga massa. Però quan arriben aquestes dates, se’m fon el cervell i haig d’hivernar. Com l’os bru.