divendres, 12 de desembre de 2008

En Casta i el seu germà

Em trobo en Casta en el Passeig i deixa anar una frase que és un cop de destral "al faisbuc tens amics que al carrer no et saluden". Es una frase que pesa com el portland i que és definitva com un mall que et cau sobre el dit gros del peu. Després m'ha parlat d'en Loren el seu germà i jo li he dit que en Loren és xiscagardià cent per cent. De petits amb en Loren vam formar una banda terrible on cada dia era una aventura de part de bo. En Loren era capaç d'inventar-se mil jocs o d'explicar mil històries i amb ell la diversió estava assegurada. Estàvem tan acostumats a que en Loren decidís el joc que s'havia de fer que quan no hi era ens fotiem de fàstic. En Loren es va inventar, entre d'altres jocs, el salt de rec. I així les tardes o els matins del dissabte en els passàvem saltant el rec de Mas Palau. El joc va sortir un dia que ens avorríem i vam fer una juguesca per veure si erem capaços de saltar aquell tram curt del rec. Al principi era tot un atreviment: si queiem, queiem de caps a l'aigua. Primer va saltar en Loren i ens va saludar content i satisfet des de l'altre costat de la riba. Després, un a un, vam anar abordant aquella aventura. Quan em tocà a mi se'm gelà el cor, veia l'aigua, veia la distància que em separava de la caiguda, i vaig saltar intentant confiar amb les meves forces. Quan em vaig trobar a l'altre costat, al cantó dels que ja ho havien aconseguit, em vaig sentir en el club dels valents. Dies després aquell tram que havíem saltat ens semblava ridícul, ínfim, d'una facilitat digne de nen de guarderia. Vam anar provant altres trams buscant sempre l'aventura i el perill. De tant en tant, passava en bicicleta la iaia d'en Loren i ens havíem d'amagar entre les bardisses. Aquell joc estava entre les mil dues-centes prohibicions que la matriarca dels Castañer ens havia imposat. Un dia, quan havíem aconseguit saltar aquell rec des de totes les distàncies i fent tota mena de gestos i crits, en Loren va saltar el tram més curt. Aquell tram que saltàvem amb rutina com qui travessa el carrer de casa seva. I va ser tanta la rutina i tanta la confiança que en Loren va caure daltabaix del rec. No tinc clar, amb el temps i la distància necessàries des d'aquell fet, que no fos un joc més d'en Loren. Un joc, un invent, un truc per fer-nos sortir de l'avorriment i l'ensopiment. Perquè l'aventura va venir després: infiltrar en Loren a casa seva sense que ningú, sobretot la seva àvia, sabés l'origen d'aquella mullena. Sé que allò va ser el final dels salts als recs però després van venir nous i extraordinaris divertiments d'aquella colla de salvatges capitanejats per el més gran i cèlebre inventor de jocs. Es per això i que, sense dubtar-ho ni un sol moment, li he dit a en Casta que el seu germà era un xiscagardià en estat pur. Crec que en Casta m'ha respost amb un altre frase rotunda sobre aquest invent barat del faisbuc però no he tingut temps de memoriatzar-la. Jo ja era mentalment saltant un rec de Mas Palau.

8 comentaris:

Fatu Morgat ha dit...

No en sabia res d’aquesta parada, hi he entrat aquesta setmana per primer cop. Enhorabona per dir les coses pel seu nom, per veure-les amb la perspectiva del carrer, arran de vorera, arran de barra de bar. La Xisca parla d’alló que qualsevol banyolí amb dos dits de seny sap que és important. És l’esperit d’aquells vells que el Diumenge anàven a la parada dels taxis, als Turers (més aviat tirant cap a Can Blanc), a fer-la petar. Ho dic amb la perspectiva que donen el temps i l’espai; perquè tinc més de quaranta i sóc... Jo sóc un xava. Nascut i criat a Banyoles, però un xava, un pixapins, un banyolí de cap de setmana. Soc tan xava, ho confesso, que encara no he anat a veure mai l’Atlètic. En Casta m’hi volía dur l’altre día però feia massa fred, i ens vam fumar els puros a casa seva. Però ens hi veurem qualsevol tarde.
Em sembla que el primer que em va parlar de la Xisca de Gardi va ser en Pim Nàndez. Va ser l’estiu passat, un capvespre que preniem canyes al Mam, amb en Marc Cortada i companyía. Ben parit, en Marc! I en Blai també. Va ser el dia (finals d’agost de 2008) que al doctor Lloveres li va caure el cotxe a l'Estanyol del Vilar. Ja hi he vist més d'un cotxe, jo, dins l'Estanyol. La qüestió és que no sé perquè, al vol de vàries converses, em sonen aquestes paraules pronunciades per en Pim: “blog” i “Xisca de Gardi”. Però jo sóc aixís de despistat, vaig diguent que sí mentre m’expliquen alguna cosa i sovint estic a la lluna. I el dissabte passat, fent piscines al Club (Ja sé, ja sé... No som els que erem!), em vaig trobar en Mikei Vilanova i tot xerrant em va tornar a parlar d’aquest blog. I l’altre día, en plè gripasso -sí, jo també vaig arreplegar-, a casa meva a Barcelona, vaig i hi entro. Collons! Vaig flipar, nois!! Enhorabona! Quel va parir, el Comitè d'Orriols (tu també tens un àlies benpàrit, que diria en Tatenc)! Vaja pajaru, en Samora! I en Mastegatatxes també sembla eixerit. Vaig estar tota la tarda enfonsat en la nostàlgia. Diuen que la nostàlgia és un pecat, un error. Jo, ni equivocat ni pecador; m’he convertit en una estàtua de sal, en un xiscagardià impenitent.

En Samora ha dit...

Amic Fatu Morgat, benvingut.
No sé si recordaràs però del dia que em parles, del Mam i el cotxe d´en Lloveres jo també estava assegut a la vostra taula. Concretament a la del costat dels cavallitus. Si mires els links d´aquest blog hi trobaràs el de Can Samora. Allà és on vivia abans de traslladar-me a Xisca de Gardi. Als post del mes d´agost hi trobaràs un reportatge del rescat del cotxe d´en Lloveres fotos incloses.

Fatu Morgat ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Fatu Morgat ha dit...

Amic Samora,
He entrat a la pagina on vivies abans. Ja estàs fent el favor d’escriure allò del cotxe a l’Estanyol d’en Vilar com Déu mana, i no aquella collonada que hi vas posar a l’agost. Recorda bé: Algú va venir al bar d’El Caballero de la Mano en el Pecho dient que s’ofegaba un cotxe; tu vas intentar anar-hi però, volent fer dracera, vas quedar atrapat al portal del Minigolf. Després sents quatre comentaris i ho escrius. Siguem seriosos! Mira que dir que el freno de mà també estava dins La Masía, fent el vermut!. Jo vaig acompanyar en Pim a casa seva a buscar la càmara de fer fotos. Encara m’enrecordo quan vam tornar, del pobre vehicle al fondu de l’estanyol, ofegant-se. I ell vinga a fer fotos. “Piiim!!, que és massa fosc per fer fotos”, li deia jo. “No sortirà rés”. Ell ni em mirava, “Calla burru!!, que en sabràs, tú?”. Això sí, Samora, tu fas les fotos millor que ell. És massa, veure com s’ofega un cotxe... Les darreres bumbolles que pujen a la superfície i les llums que demanen auxili, encenent-se i apagant-se. I plè de gent mirant-s’ho. “Guaita! Encara remena” deia algú en veu baixa. Això sí que ha de fotre. Si ets l’amo del cotxe, vull dir. També hi havia un cigne per allà, passejant indiferent. I en Pim i jo sense perdre detall. A primera línia i sense tallar-nos ni un pèl, com dos jubilats mirant obres. I les bumbolles que sortien, cada cop més petites. I nosaltres mirant de reüll el doctor Lloveres, que guaitava el seu cotxe, amoïnat, menjant-se les ungles amb mirada de Norman Bates i reprimint les ganes de plorar i de dir-li adéu amb la mà al seu vehicle. I l’amo de la Masia, amunt i avall amb una corda, que s’acosta i li diu: “No et preocupis, hem trucat els Mossos i ara ve la grua”.

En Samora ha dit...

Malei sies. Acabes d´arribar i ja em vas a la saca. Et faré xixina, carcamal! Va ser en Mastegatatxes qui va cada encallat a la rotatòria del Mam. Jo, per una vegada que no sóc el xafarder de torn em vaig quedar allà quiet, pensant que ja ho veuria tot marxant. No em busquis que em trobaràs!!!

Tiri ha dit...

El més futut del cotxe d'en Lloveras, es que crec que es và suicidar, no va poder sufrir la presió, penseu que només tenia uns dies de vida i el més probaple es que patís una depresió.

cardisucre ha dit...

Amics paisanus, gran blog aquet, felicitats. No patiu en ecces per el cotxe, cuatre malucs reparats i cotxe substituit. Jo, un banyolí que sempre que pot, va el menys possible a banyoles a fer recados, continuare buscant saber el motiu. Salut.

mastegatatxes ha dit...

Qui collons és aquet en Fatu Morgat? Què xerra? Quants anys fa que ve a Banyoles? Jau sap que pudé encara no han passat prou dies perquè garli tant? En contes de gastar aquesta llenga tan llarga huria de procurar per ell