divendres, 26 de desembre de 2008

Estat latent.

No patiu, encara visc. De fet, des d'aquella tarda vespre semi etíl·lica pels carrers de Viena fent temps per veure, des de la distància, com els de Barcelona desnocaven als de Madrid, que no us deia res. Vaig arribar sa i estalvi a casa malgrat que mig xarbotat per les turbulències aèries. El cel semblava un carrer mal esfaltat carregat d'aquests bonys que tan s'han entossudit els regidors de via públia a posar cada 100 metres. Permeteu-me fer un petit parèntesi per una reflexió al respecte d'això últim. Els regidors de via pública se'ls ha de tenir ocupats. És important que se'ls vagi donant feina ja que quan s'aborreixen és aleshores que es dediquen a passar l'estona abonyegant carrers, plantificant semàfors o canviant direccions per desorientu de la parròquia. Res més, només era això.
El que us deia: Tres hores de trontolls, sotracs, "d'abrochense los sinturones" i "ya pueden desabrocharlos" (i els collons!, vai pensar jo) van fer sortir la part més creien de servidor, una part que creia haver deixat a la porta del Bell-lloch l'endemà mateix d'haver-hi estat matriculat. Així doncs, els mateixos irlandesos de Vilobí que em portaren a un país de burgesos i llaminers em deixaren al punt de partida després d'haver resat l'Angelus, dos parenostres, i haver passat uns quants misteris de Maria.
D'això ja en fa dies... poca me'n recordo quasibé. Vaig tornar, vaig treballar un parell o tres de dies i des d'aleshores que estic hivernant. Podríem dir que a part de mantenir les constant vitals poqueta cosa més. De fet, amb l'esforç que estic fent ara mateix redactant aquestes línies crec que ja en tindré ben bé prou fins a cap d'any. Potser no. La qüestió és que, com diria el Comité d'Orriols, porto un gos a sobre que no em deixa fer però que tapoc m'emprenya.
O sigui que no patiu, estic bé.