diumenge, 28 de desembre de 2008

I l'aiga que baixa...

Ja fa més de dos dies que no para de ploure. Entre ruixats i pluja d’aspersor els banyolins hem anat de Sant Esteve a Sant Innocents paraiga en mà, embotits dins un xuvasqueru o amb l’absurd gest d’arronsar les espatlles (com si així ens haguéssim de mullar menys).
Dos dies de pluja d’aquella “d’anali fotent” son suficients per fer aparèixer tot el missal de comentaris típics i tòpics al respecte. Un dels més matiners que es va deixar sentir va ser el d’ “això és neu a muntanya” que va acabar derivant en “això és neu a Olot” i fèquits que així era.
L’endemà, o sigui ahir, tot mirant o llegint les notícies hom podia certificar que allò que es diu tan sovint de que “l’aigua espatlla els camins” és una veritat com una casa extensible a platges, passejos marítims, sòtanus, barques o fins i tot camions de bombers. Òbviament i a tall de conclusió un cop tancat el diari o canviat el canal era el moment de recordar en Raimon amb aquella cita: En aquest país no sap ploure.
Ahir l’Atlètic tenia programats tres actes, dos dels quals es van suspendre. El primer era la presentació de l’Atlètica. L’Atlètica és la cervesa de l’Atlètic. Cervesa autèntica i artesanal, de recepta pròpia elaborada seguint les directrius d’en Nando de la Banyeta, el selecte sommelier del nostre club. Es va situar una parada sota les voltes de la plaça i allà es va procedir a la cata popular. A la tarda havíem de jugar contra el Flaçà un partit ja aplaçat anteriorment. El camp vell semblava un arrosar de Pals. Això i una sobtada inflamació de ciàtica d’en Quer, tabé de tanta pluja, va propiciar un nou ajornament que de retruc va cancel·lar un berenar de Nadal amb la plantilla que s’havia de celebrar a posteriori.
Mai plou al gust de tothom. Gran clàssic emprat, en aquest cas, en la més estricte literalitat de la dita. Uns contents perquè els banyolins tornem a tenir la galleda plena, d’altres perquè s’estalvien de regar o de rentar el cotxe. Gent emprejada perquè el vint-i-quatre van anar a la perruqueria i ja no s’hi veu res o perquè, a diferència dels primers, aquell mateix dia ells si que havien rentat el cotxe i ja ningú ho diria. La Brugada, que últimament està de pega” ha hagut de tancar la botiga perquè li baixa l’aigua a galletades del pis de sobre just al davant de l’entrada del seu santuari.
Quan durarà o a què es deu tanta aiga són preguntes de difícil resposta, almenys fins que no hagi anat a la sauna. Allà hi deu haver reunits científics d’alta volada amb més informació que el Pentàgon, la Nasa i el Kremlin junts. Properament em reuniré amb ells i tovallola a la cintura debatrem la situació.
Us ha parlat en Samora, el Xisca de Guàrdia, pel que sembla.

7 comentaris:

Sacutell ha dit...

Xisca de guàrdia, gràcies per la foto però jo feia l’hipòtesis que tu el dirigiries el concert.
Per cert nomes els expedicionaris estem vius, els que es varen quedar encara reposen i no se de que poden estar cansats. Amb el temps que fa no ens podem moure de casa.
Ara tocaria explicar l’historia d’en Nega Cristos però me’n guardaré be prou per evitar l’excomunió. Era mes o menys, allò de “vols aigua, aquí la tens”, que va dir el blasfem

En Samora ha dit...

dirigir, dirigir... Jo seria més de digerir.
Avui és mal dia per guanyar-se l'excomunió. Monsenyor Rouco ha esmolat la dalla.

Sacutell ha dit...

Company Samora et quedes sol amb la responsabilitat de mantindré la flama. Ets la vestal supervivent de comitès i mastegaries

Sacutell ha dit...

Ahir a la nit, la mitja nit concretament, es una d’aquelles ocasions que m’agradaria ser-hi i no ser-hi. M’explicaré. Ser-hi per no seguir alimentant ad infinitum la fama de rar que ja tens a la família, i no ser-hi per no haver d’aguantar tanta bestiesa. Mes gent del compte, el desgraciat que hi posa la casa amb una feinada de Deu i si a mes a mes l’hi toca fer el sopar ja em direu, el veí de taula que no el tries mai i el costum manllevat dels dotze raïms. Raïm que no toca per temporada sinó per obligació i que acostuma a estar mig podrit. I no s’acaba aquí. Has de menjar prou per quedar be amb els de la casa que prou desgracia tenen com perquè no t’ho mengis tot, beure el que et posin sigui el que sigui i en recipients habitualment poc apropiats. Encara no estem. Sobretot fes bona cara sinó et preguntaran trenta vegades que et passa i que sempre fas el mateix; aigualir la festa a la família.
S’acaba el show? No, que va. L’endemà mes aviat del que voldries, tindràs la casa plena de gent, els del vespre o uns de nous i el calvari que es reinicia. Menjar, beure i aguantar les collonades del xistos, del cunyat i de la parella de la cosina, que hi haurem d quedar be ja que es el primer dia i no fos cas que no l’hi agradéssim.
Definitivament una forma meravellosa de començar l’any

Sacutell ha dit...

Plego, he de parar taula per vint-i-tres, anar a buscar els que no tenen cotxe i com en els casaments, que també n’haurem de parlar algun dia, fer un jornal i mig de diversió desenfrenada que ja em direu. Això tot esperant que els Xircardians titulars superin el rigor mortis actual que nomes en Samora trenca periòdicament.

FOU EL TEMPLE MÉS GRAN (tant de bo hi fos ara). Que deia Ell

En Samora ha dit...

Benvolgut Sacutell.

Quan llegeixo vostres teves ratlles m'hi trobo posat a la pell.
Veig que vos també sou una mica dels meus, d'aquells que procureu menjar-vos l'apòstrof per tal d'aconseguir passar el cap d'any sense patir cap dany.

nieves ha dit...

El agua a todos nos gusta en su justa medida, pero si toca en fiestaS o frio nsdie la quiere