dimarts, 16 de desembre de 2008

Tot torna

A través d'aquesta tardor veig totes les tardors que recordo i penso que, en el fons, totes les tardors arriben a semblar-se. Dies de plom gris, dies revolts, dies de pluja suau, dies de fred als ossos, dies de mandra al matí. Al fons, els Pirineus s'aixequen emblanquinats i ens llencen la seva mirada de glaç i el seu perfil de poder omnipresent. Tanco els ulls i em veig a la casa del carrer Nou amb la pluja trucant la teulada i sento també el so persistent d'alguna gotera. Des d'aquella casa tots els matins de tardor eren matins de mandra, d'aixecar-se mig estabornit sentint les ordres de la mare. El gall de Can Gonçalu feia estona que havia llançat la seva primera advertència i per l'altre costat de la casa un altre gall s'havia afegit a l'avís. Els matins de tardor baixava l'escala de pedra mig adormit, amb els ulls enganxats a les parpelles, amb les primeres impressions de fred sobre el meu cos. Travessa el vestíbul del rellotge de paret i veia el quadre que els amos havien penjat feia anys: un grabat sobre expedicions a l'Àfrica. Tot allò en aquelles hores del matí agafa un aire fantasmal, de somni enganxós i delirant. A mitja escala ja se sentien les flaires de la cuina i llavors arribava el contacte amb el foc a terra: ben a la vora per encomanar-me a aquella calor mai suficient. La meva mare dient: "no t'hi amorris tant, que algun dia et calaràs foc a la roba". I jo m'asseia prop del foc a terra amb un vas de llet amb nesquick, procedint a un despertar tan lent com malhumorat. De fons, un locutor de ràdio anava recitant les notícies mentre la meva mare les saludava amb "mare de Déu, quines coses que passen al món". Arribava l'hora de marxar. La mare advertia: "ja cal que t'abriguis bé, han dit que baixarien molt les temperatures". I llavors quasi com un sonàmbul agafava la bicicleta i em disposava a travessar mig Banyoles. Pel camí, en aquells dies de pluja i de gris complert, m'anava trobant amb altres ombres que avançaven molt lentament cap al Casa Nostra. Ens veiem en la distància i ens cridàvem. Entre la boira de l'Estany i entre la poca llum del matí anàvem distingint els companys. En Jan Comas, en Toni Pujol, en Florent, en Lluís Ribera, en Xavi Collell, l'Oller Gran i l'Oller Petit, en Jordi Angelats, en Salvador Masgrau...tots coberts per la boira, pel plugim, per la mandra immensa, tots cap a estudi. I era només l'escalf dels amics allò que aconseguia donar-te les forces suficients com per arribar als pupitres. La tardor d'avui ens torna a la tardor d'abans. I aquests dies pesats, freds, grisos, de boira i pluja, de neu a les muntanyes em retorna als dies de bicicleta, als despertars lents, a les advertències de la mare, a les siluetes dels amics pedalejant prop de l'Estany. Diuen que tot torna i en el fons és veritat, tot torna perquè no volem que res del que hem estat i res del que hem viscut acabi desapareguent.

1 comentari:

cardisucre ha dit...

Dia nostàlgic veig. Sí, tot torna, com la moda. O potser es degut a que ja fa tants anys que ens tapem el cos amb estris varis, que poques coses queden per innovar?
De fet, la vida segueix i tret dels dies puntuals de nostàlgia, es tracta d'abançar amb el temps. A poder ser fent-ho bé, no com l'estany de banyoles que de natural que volien que fos s'el varen carregar d'una punta a l'altre...i no pas poc eh....que 25 ó 30 es un bon troç. Que m'en dius del troç d'estany que va acabar desapareguent?
Al final, a posars-hi fulles.