dilluns, 1 de desembre de 2008

Viatge infernal

Se m'acusa de no haver estat present en el derby. Aquesta acusació l'ha esbomba algú que només ha de travessar la carretera d'Olot amb les mans a la butxaca i un farias a la boca. Que gratuït que és xerrar pels descosits. Evidentment no vaig poder ser en el partit somiat. Però és que vaig ser víctima d'un viatge infernal. Un torb, és a dir una tempesta furibunda de neu, va sorprendre'm a l'altura de la Costa de l'Alou. En un tres i no res el camí va colgat de neu i no es veia un burro a quatre passes. La meva fe en l'Atlètic va fer que continués un viatge infernal i temerari. Vaig abandonar el cotxe amb la destral a la mà i en el bosquet de Panedes vaig tallar quatre pins per fer un trineu. Els gossos els vaig arreplegar de la urbanització Els Escuts: un rotwailer, un pastor alemany, un gos de cacera, un petaner, un canitxe, un gos d'atura, un pastor irlandès i un gat (no vaig poder arribar a vuit gossos i vaig conformar-me amb un siamès) Construït el trineu vaig començar a lliscar fins a Llagostera. Seguia nevant sibèricament i prosovièticament. A Llagostera ens vam trobar la soca d'un arbre caigut. Quan procedia a retirar-lo gràcies a la força que Déu nostre senyor m'ha donat vaig adonar-me que aquella soca era part d'una trampa nefasta. Un parell de bandits van saltar-me al cim. La lluita va ser atroç i per més inri vaig adonar-me que el rotwailer i el pastor alemany es posaven de la part dels assaltacamins. Sort del siamès i del gos d'atura que van lluitar heroicament del meu costat. Després de mitja hora èpica i cruenta, vaig aconseguir reduir els dos lladres però ja no podia recomposar el trineu: bona part dels que havien de tirar jeien esqueixats sobre la neu. Vaig continuar a peu, la fatiga i el fred començava a apoderar-se de mi com si jo fos un apèndix de l'expedició mortal d'Scott al pol nord. A l'altura de Cassà un altre peripècia va venir al meu encalç. Ara era un os rus, una bèstia afamada i de mides gegantesques, alçat sobre les seves dos potes anava movent les urpes amenaçadorament. Els seus xiscles eren avisos fatals. Brandant el ganivet d'explorador a una mà vaig abalançar-me sobre ell. Va ser una baralla desigual però en el moment que enfosava la seva bocassa en el meu cap, li vaig clavar la fulla del ganivet a l'alçada del pit. Va caure esternaiat a terra. Vaig adonar-me que algú havia alimentat aquella fera amb xocolata desfeta: car tenia restes d'aquell beuratge als llavis. La meva fe atlètica seguia inalterada i masegat i mig ferit vaig continuar el viatge a peu. A l'altura de Llambilles vaig esquivar els trets d'una torba de tàrtars que havien cremat el poble. Vaig adonar-me que un d'aquells tàrtars duia una jaqueta marcelino. La desolació era tremenda. El paisatge devastat i sucarrimat produia una estampa tan tràgica com infame. Què més podia passar-me? Notava un principi de congelació a tot el cos i notava com el meu cap no responia amb claredat. Arribant a Girona vaig haver de travessar un campament de tropes napolèoniques, en el moment que afusellaven tres espies, dos capellans i un guerriller. A la fi, vaig entrar a l'autopista amb un cavall robat als gavatxos. Si galopava fort encara arribaria a temps al partit. El cavall va ser abatut per un míssil nuclear coreà a l'altura de Palol de Revardit. A la Mota vaig intentar aturar una Teisa però el conductor lluny de frenar va fer una maniobra brusca per atropellar-me. Juraria que havia vist aquell tipus un altre vegada. Vaig fer tot el viatge agafant-me com podia a la part de darrera de l'autocar. Però tenia els dits mig congelats per culpa de la nevada i no vaig poder resistir gaire estona. A Mata vaig caure. Vaig arribar a Banyoles arrossegant-me per terra, deshidratat, confós, masegat, rostit. Banyoles havia quedat al marge de la neu, dels atacs dels tàrtars, de la invasió francesa, dels ossos, del bandidatge. El sol resplendia i les cares de la gent eren d'una normalitat absoluta. Vaig entrar al camp de fútbol quan el partit feia deu minuts que havia acabat. Una ànima caritativa em va recollir i em va portar a les Carmelites. Aquella ànima va mostrar-me una foto reveladora: la d'un tipus vestit amb un jersei marcelino que remenava una cassola de xocolata desfeta. Era el mateix tipus que conduia la Teisa que havia intentat atropellar-me, que duia el jersei marcelino d'un dels genets tàrtar, que segurament havia remenat la xocolata desfeta que havien begut els dos ossos. Ja el coneixeu. Es el fatxenda que m'acusa de no haver presenciat el partit i que va orquestrar tot l'infern que va presidir el meu viatge.

10 comentaris:

Salta Matxos ha dit...

Vos correu més que el porc de Sant Antoni...

En Samora ha dit...

Canviant de tema.
Avui he llegit que hi ha un tipus de gen mutant que provoca deliris dels grossos. Es veu que fa embogir i invertar històries de les grosses. Es reconeix perquè qui el pateix té tendència a justificar irresponsabilitats de l'alçada d'un campanar convertint-se en heroi d'històries de lluita i sang.
Aquest gen ha estat batejat amb el nom d'Aguirre ja que afecta a tothom qui se'n diu.
Jo, particularment només conec la senyora Esperanza però es recomana que s'estigui molt alerta, doncs n'hi ha pertot arreu.
Ja ho sé, això no venia a cuento però cal informar a la nostra gent.

Comitè d'Orriols ha dit...

Don Lope de Aguirre, mariner i explorador, enmig de l'Amaçones va descobrir un importor entre la tripulació. I el va donar de menjar als cocodrils i a les piranyes. Des d'aquell dia de nostre senyor del segle XV, els Samora i els Aguirre mantenim una cruenta relació. Nosaltres ja voldríem fer la pau, ja, però sempre trobem una excusa per llançar samores als cocodrils

Clara ha dit...

Ja anava jo encaminada, en ensumar-me que Esperanza Aguirre era de Banyoles. Aquests Xiscadegardis tenen l'estratègia d'escriure pels descosits per marejar la perdiu, i quan et sembla que veus la punta de la veta, patam, canvien de tema. Un recurs propi de l'àvia Conxita, dels factòtums de Google, de mossèn Baldiri, en fi, de tota cuca. Ja venen els Reis d'Orient i els qui hagin enganyat els lectors, ja sabeu el què trobareu a la sabata...vosaltres mateixos...

Clara ha dit...

Esperanza Aguirre és de Banyoles i Comité d'Orriols es diu Aguirre.(vegeu "Des d'aquell dia de nostre senyor del segle XV, els Samora i els Aguirre mantenim una cruenta relació")

Ergo:
Comité d'Orriols es diu Aguirre

Clara ha dit...

Ai, perdó.

Ergo:
Comité d'Orriols és de Banyoles.

Solució agosarada, Ergo:
Comité d'Orriols és Esperanza Aguirre.

En Samora ha dit...

1r. No conec aquet tal Ergo.
2n. T'aproximes més quan dius que el Comitè d'Orriols és Esperanza Aguirre que no pas empadronant-lo al nostro poble.

Ergo... quan és Sant Ergo?

Clara ha dit...

Ergo no està canonitzat. És un avatar d'Aristòtil

Sacutell ha dit...

¿Encara no us heu adonat que el Comitè d’Orriols es en Samora?

Clara ha dit...

...I en Samora...és un Aguirre de Banyoles com na Esperanceta és una Aguirre de Las Rozas?