dimarts, 29 de desembre de 2009

El tren del futur

El tren del futur surt de Mata. Algun beneit es pensava que el tren del futur és aquest TGV que passa d'esquitllentes per Palol i Santa Llogaia i va a malmetre el terraprim generós i subtil de Vilademuls. El TGV és el tren del passat perquè ja em diràs què hi anirem a fer a Madrid si des del dia 13 de desembre el Pla de l'Estany és independent. El tren del futur és a Mata. De moment l'Ajuntament ha endreçat la vella estació del tren pinxo: tot és a punt per començar a vendre bitllets a tort i a dret. Els bitllets es vendran com vidre volador perquè tothom voldrà anar a cavall d'un vagó eixorit i castís. L'Ajuntament també ha fet fer una marquesina perquè la gent quan esperi el tren no vingui malament per culpa de la claca de sol o no quedi xopa de dalt a baix per culpa d'un ruixat a destemps. Es important que la gent que espera ho faci amb la millor de les comoditats. Massa temps que hem vist gent esperant l'omnibús en qualsevol parada desolada de la comarca. El tren de Mata, de moment, farà un únic trajecte: Mata-Mata. Un trajecte curt i deliciós a través d'una via acabada de posar a punt. Per començar ja està bé, no es tractaria, tapoc, que la gent agafés un empatx. Tabé s'ha de veure quina demanda de personal hi ha. Pot ser que els de les Pedreres diguin "conxo, estaria bé un trajecte Les Pedreres-Mata" i pot ser que els de Corts reclamin que el tren passi per davant de casa seva. Llavors ja serà cosa que s'hi fiqui l'Ajuntament de Cornellà i col.loqui estacions i abaixadors on convingui. I el nostre Ajuntament de Banyoles prepari vies i travesses perquè el tren també tingui un ramal Mata-Cases Barates-La Formiga-Guèmol i així anar fent. Per poc que la gent s'encapritxi amb el nostre tren sortiran estacions a tot arreu. No ens estranyi que al Collell hi hagi un intercanviador perquè la Garrotxa ha de tenir, necessàriament, un ample de via diferent a nosatres( no fos cas que un nit de lluna nova els envaissim i ens quedessim mitja comarca) El tren del futur serà un tren d'anar-hi anant, d'aquí m'aturo i faig el trago, d'encantar-se per veure el paisatge i fer-la petar amb el senyor cobrador. El tren del futur serà comarcal o no serà, que diria Mossèn Balmes si per comptes de capellà hagués estat ferroviari. El tren del futur serà xiscagardià, amb dret a porró de vi i caliquenyos. El tren del futur tindrà àrees de repostatge a la Brasa, a la Barretina d'Orfes, a Cal Ferrer de Falgons, a l'Hostal de Sant Miquel, al Bar Borgonyà i a Can Selvatà, a Can Boix de Vilamarí, i a Can Garriga. La velocitat mitjana serà la d'anar a peu, que està demostrat que és el ritme adequat pel cervell, per la migdiada, per fer un mos, per fotre un trago, per fer una eixera, per fer manyagoies i perquè et facin fregues. Quan la gent estigui cansada del viatge, es cardarà daltabaix i no passarà ben re. Els passatgers pagaran la voluntat com amb el Dimoni de Mianigues i serà obligat cantar. Bueno, a què esperem. Es cosa que ens hi posem després de festes. Cadascú que busqui vies i travesses, pals i rierencs i els vagi ajuntant a la primera tirada que han fet els de Porqueres. El tren del futur ens espera i quan el tinguem en marxa els hi cardarem pam-i-pipa als del TGV.

dilluns, 28 de desembre de 2009

Els pessimistes

Els pessimistes abunden al nostre país de la mateixa manera que els olivets i els alzinars. El pessimisme aquí arrela amb la força que una figuera brota des de qualsevol pedra. No es pot pas combatre amb res, com una mala herba tornarà a sortir amb un delit inesperat i amb una exuberància considerable. El pessimista acompanya l'història d'aquest país i ja en el temps en que el rei Jaume I bastí l'imperi més fenomenal de la Mediterrània, els pessimistes no faltaren al país, segur que hi havia algú que advertia el rei amb foscos vaticinis "això, majestat, ha d'acabar malament per força". El gran error d'aquell rei va ser no decapitar aquests penombrosos personatges. I així ens ha anat. Els pessimistes van advertir que no hi hauria vida després del Compromís de Casp i, anys després, van anunciar que Castella engoliria Catalunya com un cirera acabada de bastar de l'arbre. I així els hem tingut sempre dient que el país no es podria aixecar després de l'11 de setembre de 1714 o que amb l'arribada de tants occitans ja s'havia acabat el broquil. Els pessimistes, asseguts al seu escambell, miraven el foc a terra i deien "la llenya s'acabarà tard o d'hora" i quan s'acabava afegien "no serà que us havia avisat". En tot cas, no trobareu mai cap pessimista movent el cul de la cadira o fent gaire res per evitar el compliment dels seus vaticinis. Quan Santa Maria va començar a cremar en aquell incendi de principis del segle XX, segur que havia pessimistes que s'ho miraven i deien "deixeu les galledes, mala gunyada aiga" i allí es quedaven, en un racó, veient el pas de les flames i quan l'incendi fou sufocat van seguir advertint "Santa Maria mai més serà atre". I així anar fent. Quan durant la guerra un avió va caure a l'Estany els pessimistes van dir "s'ha acabat poder beure aiga de l'Estany". I des d'aquella feta han anat encadenant els més dolorosos, tràgics, apocalíptics, catastròfics vaticinis. Els podem reconèixer fàcilment, els pessimistes, són gent que té una mirada fosca, tristoia, de bèstia apallissada. La veu trencadissa i feble només s'esvera quan anuncien el vaticini fatal i, després, després sí, recuperen una vitalitat desconeguda fins llavors. Després s'inflen, la mirada els brilla, les espatlles se'ls hi enforteixen, fins i tot semblen més àgils, més joves. Quan algú els demana ajut o col.laboració, el pessimista es desinfla de cop, torna a l'esllaguiment, a la mirada tova, al to de veu fràgil i ho remata amb un "jo què vols que hi faci, si no si pot pas fer ben re". En el fons, el pessimista és un indolent que contempla el món i el pas del temps des del seu raconet, i que l'incomoda que les coses puguin anar bé. Es d'aquells que veient com el Barça esqueixa rivals tot jugant meravellosament bé, sempre hi troba algun inconvenient, alguna nosa i avisa que "això no pot pas durar gaire, cal preparar-nos pels temps difícils". No us preocupeu pas aquest país sobreviurà als seus enemics i, fins i tot, podrà viure malgrat els seus pessimistes.

dimecres, 23 de desembre de 2009

L'hora dels generosos

Es en els moments crucials on es demostren l'altura de mires de la gent. La Loteria de l'Atlètic, si no vaig errat, repartirà 21.000 menuts entre la seva fidel aficció. El fet que un Club tan jove ja estigui cridat a proveir sort i felicitat és un senyal diví que l'Atlètic ha nascut per fer coses importants. Es comença repartint 21.000 menuts i no es trigarà en guanyar trofeus que ompliran vitrines. A l'Atlètic l'espera la glòria, que ningú ho dubti. Ara bé, seria oportú que els afortunats pel número de l'Atlètic reflexionessin: aquest premi és un senyal del cel. Ha vingut per Nadal i, si analitzessim ve el número segur que conté un missatge encriptat. Segur que sumant les xifres ens diu alguna cosa sobre futur èxits esportius o sobre dates significatives del nostre benaurat club. Per tant si és un senyal, si és en si un missatge que llegeix l'esdevenidor, seria lloable que els afortunats reflexionessin. Es l'hora de la generositat i de no pensar en satisfaccions immediates, passatgeres, fugisseres. Es hora de mirar a llarg termini i no tenir la mirada curta dels qui beuen freixenet carta nevada a morro i criden i es gasten els calés en la primera lletra d'un cotxe fantàstic. No. Els agraciats amb el número de l'Atlètic fora bo que renunciessin al premi(t) i el dipositessin al compte corrent del nostre club. I si amb 21.000 menuts poguessin fer el primer fitxatge esplèndid del nostre club? I si aquest fitxatge ens portés a abandonar la categoria del fang i la pols? I si després vinguessin més afeccionats farts del club veí i més ingressos i més fitxatges? I si les categories regionals ens anessin quedant enrere, molt enrere, i comencessim a anar de part de bo? Després vindria la tele, la compra de l'estadi dels altres, la segona divisió i d'aquí en quatre dies passaríem a la competició de campanetes. 21.000 menuts repartits entre cent o cent cinquanta persones és pura xavalla, re, ben re. En canvi aplegats al compte corrent del nostre club i magníficament gestionants per l'excelsa directiva de l'Atlètic poden ser la porta de l'èxit, l'escala que necessitem per la glòria. Es l'hora dels generosos i no pas el segon dels butxaca-foradadades. Es l'hora de l'Atlètic. Ja sé que algú dirà que jo no tinc loteria. Però, cregueu-me, si no fos entre els agraciats seria el primer en fer aquest memorable sacrifici per bé del nostre club. Cregueu-me, si vosaltres sacrifiqueu el vostre premit, el meu equip d'assessors legals i econòmics estudiarà una petita aportació del Comitè en solidaritat amb el vostre gest. Reflexioneu. I que els temps venturosos de Nadal us ajudin a entendre que esteu a les portes d'un gest a l'alçada dels fundadors de Banyoles.

dimarts, 22 de desembre de 2009

La loteria de Nadal...

Acabo de parar el transistor. Aquest garbell inacabable i la cantarella de la mainada m’han fet venir caparrassa.
Es veu que hi ha gent que la loteria de Nadal li agrada d’allò més. Segur que a algun dels nostres santuaris del bon esmorzar, o potser a tots, hi ha gent asseguda davant la tele amb la taula dividida. A mà esquerra el de sempre: un plat, dos llesques de pa de pagès torrat, amb tomata i negat d’oli. Al capdamunt la vianda. A tocar del plat un got de vi, un porró i potser un sifó i tot. Al costat el ganivet i la forquilla encara abrigats amb el tovalló i així seguiran fins que al comensal si regantelli una gota d’oli barbeta avall. Els coberts, en aquests esmorzars, només serveixen per mantenir el tovalló cargolat. La banda esquerra de la taula es completa amb un palilleru i un cendrer amb un caliquenyo apagat a mig fumar. La diferència està a la banda dreta, on normalment hi estintola el diari i avui hi ha estès un exèrcit de dècims, participacions i números de panera. Un arsenal de paperets de la il·lusió col·locats estratègicament per anar sent inventariats a mesura que es canten els prèmits.
Avui a Can Garriga, a Can Selvatà, a Ca l’Àngel o a la Brasa, la gent de pro no juga a cartes. La cridòria, la fresa i aquelles veuetes enfadoses no els deixa concentrar, es descompten en el control de trumfos i s’emprenyen entre ells més del normal. Ja fa temps que van decidir que el dia de la loteria de Nadal s’anul·lava la partida.
A mi tot plegat em neguiteja més que no pas m’il·lusiona. No és una qüestió de nervis o por a quedar-me igual, ni molt menys. Que no em toqui res no serà cap desgràcia, més aviat una continuïtat i confirmació de la tònica establerta. No senyors no, el que em passa a mi, i llamamau segur que a la majoria de vosaltres, és que em carda mitja basarda el pensar que la grossa pot tocar al costat de casa i jo haver-m’ho de mirar.
Si no m’haig de forrar jo, si no ha de sortir el número de l’Atlètic, que passi molt de llarg. Que toqui a Sort que allà almenys els veïns que com jo, no rasquen mai res, ja hi deuen estar acostumats.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Honor al soldat Victor

S'ha trobat la tomba d'un soldat francès al cementiri vell de la nostra noble i distingida vila. Es veu que es feia dir Víctor i pertanyia al Regiment 67 de l'exèrcit de Napoleó. Devia ser un d'aquells militars que avançaven elegantment pel nostre país creient-se que la població abraçaria els seus ideals de "liberté, egalité, fraternité". Però la nostra gent era feréstega i no entenia les coses que li deien els forasters. Els van rebre malament com es rep al foraster que entra d'improvist, cridant i de males maneres. El pobre soldat Víctor tenia un nom cridat a la glòria i es va trobar amb un cop de trabuc o amb una patacada ben donada. Li havien dit que desfilaria triomfal sota un arc de victòries i es va trobar amb una batalla rústica, més aviat d'estar per casa, i amb gent que no l'entenia però que tenia molt mala jeia. El pobre soldat Víctor enterrat de qualsevol manera al cementiri vell i sense cap condecoració, honor o distinció. Vet aquí. Va venir pensant que la gent cridaria el seu nom pel carrer i es va trobar amb una gent que cridava, sí, però el nom del porc. En tot cas, i després de la troballa, seria bo que l'exèrcit francès s'interessés pel pobre Víctor.No ho sé, això d'escampar morts per tot Europa i després no recollir-los és cosa poc civilitzada, fa poc francès, vaja. L'Exèrcit de la França bé prou que podria venir a Banyoles i endur-se el seu soldat i enterrar-lo amb tots els honors. I donar-li alguna d'aquelles medalles que posen als herois, o als grans de França, i que sonés la Marsellesa que sempre és maco de sentir. Però per comptes d'aquest cerimonial, en Victor serà remenat pels arqueòlegs i pels investigadors, serà retratat, serà pintat, serà emprejat. I després el fotran en un fossar i avui pau i demà oblit. Xisca de Gardi demana a les autoritats franceses, al cònsul que se la deu estar gratant, a l'ambaixador que es fa l'orni, al ministre de l'interior que es gira com una babeca, que facin alguna cosa per aquest pobre soldat Victor. Ja és hora que França reclami els seus fills, els que donaren la vida i la dignitat envaint els banyolins. Si el govern francès segueix fent-se el boig, Xisca de Gardi agafarà en Victor i el traslladarà fins el mateix París. Allà, fotarem un clot davant mateix dels Camps Elisis i li donarem cristiana sepultura. I cantarem, com poguem, la marsellesa i el cant de la senyera. I en Victor dormirà el son dels justos en un lloc merescut. Si ells no estimen els seus, els hi donarem una lliçó d'humanitat. De llibertat, d'igualtat i fraternitat. Que ens ha d'ensenyar aquesta gent?

dissabte, 19 de desembre de 2009

La Casa dels Verdaguer

Avui amb una gent hem visitat la Casa dels Verdaguer, a Mieres, un dels últims i més bells racons de la nostra comarca. El cel net i les muntanyes vigilants, el dia fred i el glaç fumejant des de la profunditat dels boscos. La Casa dels Verdaguer és un arbre genealògic on hi brota una poderosa nissaga de metges i d'homes compromesos amb el país. Em diuen que els Verdaguer, en temps reculats, van provenir de la part d'Osona i d'aquí els lligams familiars amb el poeta més prodigiós que ha donat la nostra terra: Mossèn Cinto. A l'entrada de la Casa dels Verdaguer hi ha la mítica sala d'espera on els pacients vetllaven el temps que faltava perquè els visités el famós i reputat Metge de Mieres. La gent, recordo, deia "he anat amb el Metge de Mieres" i d'ell s'expicaven històries miraculoses, fantàstiques. Una part d'aquesta mítica l'ha recollit el Doctor Carreras, metge de capçalera de Xisca de Gardi. La Casa dels Verdaguer té un element fascinant que és el gabinet del Metge de Mieres: la taula massissa, les butaques on s'hi asseien els pacients, els armariets amb els estris de la consulta, els armaris plens a vessar dels historials. L'ambient és recollit i la llum és volgudament migrada: el metge aconseguia així un ambient reposat però també reflexiu. La Casa dels Verdaguer té l'aire i la prestància de les nostres cases pairals, les famílies fortes amb arrels poderoses sobre la terra. La Casa és plena de retrats de la família: del besavi, de l'avi i del fill, tots tres metges, tots tres homes que van estimar la casa i la terra i la seva gent. La Casa dels Verdaguer està en bones mans: la protegeixen els seus fills i la protegeix la Dolors. Amb ells, l'esperit i la memòria queden salvaguardats. Contra el temps, contra el glaç, contra els llops, contra els dies negres, la convicció i la fortalesa d'una gent que s'estima el que ha heretat i que se sap obligada a protegir-ho. Mentre la Casa dels Verdaguer resti en peus, el país sencer pot dormir tranquil.

divendres, 18 de desembre de 2009

Ens han comptat bé?

El Fútbol només ha tingut dos entrenadors: en Bill Shankly del Liverpool i en Xavi Agustí del Banyoles. Ja ho he dit. La resta són gent que hi posa interès, carinyo i potser sap alguna cosa d'alienacions, però poca cosa més. En Shankly era la filosofia i l'Agustí és la inventiva, la tàctica i l'estratègia de part de bo. En Shankly va dir allò que un equip de fútbol és com un piano: necessites vuit tius que el moguin i tres que el sàpiguen tocar. Voleu millor filosofia que aquesta frase amarada d'intel.ligència? L'Agustí, és clar, era home de solucions imaginatives. En Shankly i l'Agustí haurien fet una carrera fenomenal si haguessin aplegat les seves virtuts mítiques. Tot això ho deia per aquella nit en què l'equip d'en Xavi Agustí jugava immers en una boira espessa, demencial, cegadora. L'Agustí estava tip d'aquella situació ingovernable. I per comptes de cridar com fan tots els entrenadors autèntiques bestieses, va decidir pensar una mica. L'Agustí comprovava que els jugadors del camp no s'hi veien de cap ull, i l'àrbit encara s'hi veia menys, l'Agustí va descobrir la cara d'avorrits que feien els seus suplents incapaços de veure un burro a quatre passos entre la carregosa boira. Tant es així que l'Agustí decidí fer sortir un suplent al cap sense rellevar cap jugador. Ja eren 12. Ho va fer per trencar l'avorriment i per posar a prova la vista dels rivals i de l'àrbit. Va esperar cinc minuts. I ningú notà res de particular. El jugador de més s'havia confós entre la boira que a cada segon era més espessa. L'Agustí va tornar a mirar els suplents: els pobres nois feien cara de fastiguejats. I va decidir treure un altre jugador a esbravar-se en la boira. Ja eren 13. El tretze és un mal número i per això va animar a sortir a un nou futbolista. Catorze i dingú notava res. L'àrbit ja no veia ni el xiulet. Van anant sortir més jugadors de l'equip fins esgotar el total dels convocats. Suposem que l'Agustí tabé va estar temptat de sortir però no va gosar, i el que feia fregues i el segon entrenador. Hi havia tants jugadors del Banyoles que començava a ser sospitós. L'Àrbit veia que a cada jugada participaven quinze o vint futbolistes del Banyoles i va dir-se "tafot, si en Shankly sempre deia que es necessitaven 8 per moure el piano i 3 per tocar-lo bé, i 8 més 3 a casa meu fan onze i no quinze o vint". L'Arbit va manar aturar el partit i va ordenar un recompte. El Banyoles era un equip de 15. Tota aquesta anècdota serveix per il.lustrar la inventiva d'un dels dos grans entrenadors que ha tingut el joc de la pilota. Però la frase també em ve al cap cada vegada que em trobo amb gent de Banyoles en els llocs més insospitats. No trobeu que a tota arreu hi ha molta gent de Banyoles? Al camp del Barça, a la Plaça Roja de Moscú, a la costa del Brasil, a les plantacions de la Guinea, en barca i en avió, a l'Indoxina i a l'Indostan, a Canet d'Adri i Granollers de Rocacorba. No trobeu que algun àrbit hauria de manar un recompte com aquell que es va fer entre la boira? Potser llavors ens adonaríem que no soms pas vint-i-cinc mil com diuen els de Padró sinó milions. No dirieu que fins i tot en Sarkozy és pastat a un noi que vivia a la Plaça de les Rodes? Més val que ens comptin bé, perquè pot haver una sorpresa majúscula, definitiva des del punt de vista demogràfic i internacional.

dimecres, 16 de desembre de 2009

El folklorista

L'Angel Vergés és ara el folklorista de la comarca. Sempre n'hem tingut, cada època ha tingut el seu. Abantes era el concelebrat Mossèn Lluís G. Constans i també ho va ser, a la seva manera, l'emèrit Rossend Palmada (al cap i a la fi, a la seva casa del carrer Sant Martirià hi ha una placa del nostre ajuntament que el distingeix com a compositor de sardanes i folklorista) Què és un folklorista? es preguntarà algú que ja només coneix el món dels bytes i les ofertes del Mc Porcs, doncs és algú que es preocupa per les nostres arrels i per la terra que trepitgem. Els folkloristes rauten i rebreguen, cacen tradicions amb la cura i l'afany de qui caça la becada, o sigui paciència de boig i constància de convent. El folklorista pregunta a la gent gran i escolta el què diu, no com ara que els veis els tenim per un no-res i l'únic que escoltem és un robot marcianu que es diu MP3. El folklorista és un viatjant que va cap al passat i retorna amb un sarró ple de tradicions, històries i coses que no es poden pas perdre "de cap de les maneres". En Vergés es dedica a les llegendes que és les històries que els nostres avantpassats s'explicaven a la vora del foc, o al caliu de l'hostal o parant la fresca i que retraten, com qui no vol la cosa, la fabulosa història d'aquest país. Sempre hem tingut folkloristes perquè soms una comarca que s'estima la tradició i els bons costums, però mai han estat tan necessaris, tan definitius. L'Angel Vergés custodia el temps antic i les arrels enmig d'aquesta tempesta de modernitat que ho vol fotre tot daltabaix. La tempesta passarà però quedarà la feina i la traça del folklorista. A fe de Déu que sempre ha estat així.

La causa dels catalans

S'amoïna el germà Samora amb els crits i la remor de quatre gamerussos després del gran jorn del 13 de desembre. La fressa i l'escandalera sempre han acompanyat el país, de la mateixa manera que els llamps i els trons formen part del nostre cel. De gamerussos disposats a esbudellar-se sempre n'hi ha hagut, són gent d'un ego immens que els perd el protagonisme i l'afany i per això es diputen vés-a-saber quina trona i quin campanar. El país és viu i cada cop soms més els que ens posem de la seva part. I això és el que compta i la resta són mandangues. Samora, no t'amoïnis, que més enllà de dos o tres vestrussos la resta és prou endreçada i el país té una salut de boig. Recorda què va escriure el gran mossèn Cinto: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Deú; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu". Catalunya és el Canigó i el Pirineu i quatre saltimbanquis no el fotaran pas a terra. Que s'esbatussin, que s'esgargamellin cridant, que s'estirin de la perruca i que es ventin totes les coces que vulguin, però aquest país ja ha començat a tirar pel dret. I que l'enemic no es confii i vulgui treure conclusions etivocades: soms molts més del que és compten i dels que ells voldrien comptar. Som una mutitud i tenim clar on volem anar a parar. Que vagin buscant pis que hauran de començar a pensar en posar una embaixada.

divendres, 11 de desembre de 2009

Visca nosatres i el nostre poble

He anat a votar anticipadament per la llibertat de la nostra terra. Tenia tanta pressa que no he pogut esperar a diumenge. He tingut una sensació estranya: d'aquelles sensacions díficils d'explicar però que poques vegades m'ha revingut anant a votar. El col.legi era d'estar per casa, el cerimonial era diferent dels altres cops, però he tingut la impressió que aquesta era la votació més important de la meva vida. Quan he votat he vist que l'urna ja era plena com un ou, que amb prou feines hi cabia la meva papereta. Collons. No era el primer en tenir pressa per votar per la llibertat del meu país: altres s'havien avançat. I en el temps, ben poc, que he estat en el Col.legi electoral del Foment m'he trobat amb altres electors deleresos com jo de fer les maletes i sortint cagant llets d'aquesta gàbia que es diu Espanya i en el que mai hi havíem d'haver entrat. Hi ha hagut un fet que considero premonitori: En Jordi Angelats, vell amic, ha sortit al meu encontre. Ell també anava a votar. Ens hem bescanviat quatre paraules i, llavors, ha sortit la sorpresa: d'un seu butxacó ha aparegut una foto dels meus dies petits. Un record del nostre viatge a Mallorca del temps de Casa Nostra. La sorpresa m'ha emocionat i volia abraçar el meu vell amic però tenint en compte el respecte pel dia i pel col.legi electoral m'he limitat a agafar-li el braç. La foto era una premonició. La foto és del nostre primer i gran viatge: vam agafar un avió per primer cop en l'anada a Mallorca i vam retornar agafant un transatlàntic per primera vegada. Qui sap si en el mateix lloc que recullo la foto d'un viatge inciàtic tots junts, en Jordi, jo i molta gent, som a punt de volar i solcar els mars en direcció al que el nostre poble porta somniant des de fa tres-cents llargs i eixuts, i carregosos, anys. Visca nosatres i el nostre poble.

Reunió de Treball

Fracassat l'intent de fer un dinar de treball perquè ens hem trobat amb la platxèria de Can Xabanet, hem posposat la reunió per l'hora del cafè al Passeig. Al Passeig hi ha una exposició del jove Feli que té un quadre signat per en Lluís Vilà, una exposició de girasols cosa que demostra la simpatia del de Can Butinyà per la cosa vegetal i colòrica. La veritat és que volíem fer la reunió i ha vingut el gran Lluís Carbó, actor primordial i contemporani d'en Gasman i d'en Mastrioanni. Ens hem trobat també amb en Puput, en Toti Pau, l'Angel Martin, en Pep de Can Blat de Coure, en Lluís Vilà i el director comercial. Tots junts semblàvem esperar la TEISA o una butaca de galliner. Hem parlat, ens hem esperxat i hem convingut que Banyoles és un projecte interminable: en Vilà espera un músic de Teheran, en Toti Pau espera una obra de teatre, l'Albert Serra se'n va cap a Suissa ves a saber a què fer, uns altres volen exposar, altres volen exhibir-se. I mentrestant en David del Passeig ja prepara, en combinació amb els de la Banyeta, un Xampany que s'haurà de provar. La reunió de treball ha acabat com acaben totes les nostres reunions: quedant per un altre dia. Perquè el món pot esperat però Banyoles projectes segueix maquinant i bullint a tota hora.

El Santuari

El Santuari és Can Xabanet. Volíem fer un dinar de treball i ha estat un impossible. Can Xabanet és una platxèria, és per dir "atureu el món que ara baixo". No és pot pas treballar i dinar a la vegada, això és de nòrdics o de gent sense costum i sense senderi. A Can Xabanet, per començar, sempre trobes cares conegudes. En una taula hi havia la colla d'en Banal i del Senyor Pagès, dinant amb la cordialitat i el saber estar de gent que ja és coneix des de tota la vida. En una altra taula hi havia el president del nostre Club Natació acompanyat de la seva dona. També hi havia una taula amb en Caixàs i una gent, i finalment el menjador s'acompletava amb la família del pintor Lluís Vilà. Voleu millor companyia per un dinar? Això i el servei exquisit, d'una professionalitat majestàtica, que té la casa i que els distingeix sobremanera. Algú trobarà exagerat tota aquesta relació d'adjectius hiperbòlics i desmesurats, doncs que no continui llegint perquè no responem del que podem relatar a continuació. Ens han servit una Atlètica fresquíssima amb vas llarg, com ha de ser, i m'he reconciliat amb la nostra cervesa. Beuratge afruitat amb rerafons amarg que encanta els sentits i amanyaga el món sencer. En Xabanet petit ens ha fet saber que en Banyeta i David del Passeig estrenen Xampany de nom "Revardit" i és llavors quan ho ha completat amb una frase exhuberant "ja podem ser independents, tenim de tot". Però el millor encara havia de venir. Ens han servit un vi prodigiós amb el que hem regat uns macarrons que podem trigar segles en tornar menjar. Gustosos, suaus, passats pel forn, el formatge desfet sobre la pasta. Hem quedat estabornits. Però encara havia de venir la carn i és que no hem parat. Cap de llom a la mostassa, un prodigi universal. En Vaqueta encara ha demanat trufes de postres. I cafè i gelats, i hem pensat que Can Xabanet és a Banyoles el que el Panteó és a Roma. Senyals de civilització, d'ordre, i bon gust. La diferència és que Can Xabanet és a tocar de casa i ens entenen perquè són dels nostres.

El meu trompu

Han calgut un grapat d’anys per veure’m valent de fer pública la història del meu trompu. El meu únic trompu va ser una giravolta de Sant Martirià, un fracàs absolut dut a terme en el trajecte entre la Masia i el recinte de Barrakes, aleshores ja a la Farga.
Com és tradició els divendres de festa major, els electromecànics coetanis a la meva promoció de la “profe” celebren un sopar de germanor i a l’Agi i a mi, malgrat érem d’administratiu, se’ns fa arribar un visat amb accés a la xefla. El cas és que sortint i aconsellat per l’alcohol vaig cardar una capsigranyada de l’alçada d’un campanar que, gràcies a Déu, només dugué merescudíssimes conseqüències a la meva butxaca
Com és costum per Sant Martirià, les dates acumulaven quantitats destacables de ruixats que per la seva persistència havien inundat un tall de carretera i omplert els recs a l’alçada del Camp Nou. Així, la poca traça, la precarietat de la via i l’encara més perjudicada consciència de servidor van abocar-me a haver d’afrontar les despeses del trompu més car fet mai per Sant Martirià.
De l’estany pujant el Passeig Dalmau es veu que vaig creure convenient ajudar-me del fre de mà i el resultat va ser una esparracada de 180º amb trompada contra la vorera del Bon Repòs i a escassos trenta metres d’una patrulla de mossos d’esquadra situats en la millor de les perspectives que podia oferir la meva estupenda bertranada. El pòrtland, en l’impacta, va arrencar de soca-rel la roda del darrera que va anar a parar dins al rec per on baixaven samals d’aiga. Vaig quedar mirant de nou cap al restaurant d’on proveníem mentre pel retrovisor divisava l’obertura de les portes del vehicle patrulla.
El primer acte reflex va ser el d’arrencar l’auto i fugir, però es veu que el cotxe per funcionar necessita totes quatre rodes. Amb els mossos encara no sé com vam aconseguir pactar un “grua i cap a casa” sense un previ control que no hagués fet més que certificar l’evidència. Abans de marxar, però, vaig obsequiar-los amb una perla en forma de proposta: Reposar la roda perduda amb la de recanvi. – I on l’enganxaràs?- fou la contesta d’un dels agents. La mare que el va parir, em va ben cardar! No havia caigut en el fet que tot darrera la roda hi havia anat mig eix. Estava perdut, no em quedava més remei que trucar en Joan del Taller Unió, que a la una de la matinada li devia cardar una il·lusió de boig rebre notícies meves. Malgrat això em va atendre amb correcció i em va enviar la grua d’en Codinach i convocant-me l’endemà a mitja tarda, que tot i ser festa, aniria al taller a realitzar un primer peritatge.
L’endemà quan el vaig trucar vaig veure la llum. En Joan em va dir que havia passat molt i molt barat, que només era qüestió de canviar una petita peça per cap caler i posar-hi una roda nova i va convocar-me de nou el dimarts al migdia un cop passades les festes.
Vaig passar el que quedava de Sant Martirià amb la sensació de ser el més afortunat dels imbècils imprudents. La meva estupidesa havia comportat mínimes conseqüències.
Dimarts a mig matí em vaig presentar al meu taller de confiança. Quasi mig convençut que en sortiria conduint, de nou, el meu Peugeot vaig anar a trobar en Joan que com sempre voltava revisant les diferents reparacions en marxa. Quan em va veure va venir directament a mi. Amb mitja rialla i mentre anava fotent cops de cap d’aquells que volen dir “la mare que et va parir, animal” em va comunicar que ja havia comptat el que em podia arribar a costar la broma.
- Samora, ho has xafat tot. Eix, ròtula, pastilles de fre, roda i tot un seguit de peces que ni tant sols havia sospitat mai que existissin havien quedat esbardellades i/o desperdigades per mig estany. - Això et costarà un grapat de calers, i a fe de Déu que així va ser.
Allò em va agafar en fred. M’havia fet la idea que amb un parell de setmanades ho tindria tot arreglat. Amb un fil de veueta només se’m a acudir preguntar-li:
- Però no m’havies dit que havia tingut sort i que passaria “barato”?
En Joan va girar cua i mentre enfilava cap a l’oficina i sense perdre el mig somriure va sentenciar:
- Eh que has passat un bon Sant Martirià? Doncs ja està.
Malgrat el gerro d’aiga freda que em va cardar en Joan, vaig marxar pensant que certament havia passat un Sant Martirià de collons, i tot gràcies a la inconsciència per la qui el millor mecànic del món havia vetllat. Per cert, i per tranquil·litat de la parròquia, de trompu no en faré pas mai més cap.

dijous, 10 de desembre de 2009

El país nòrdic no ens podrà escoltar

Tal i com s'esperava, la delegació de Xisca de Gardi a la cimera del canvi climàtic del país nòrdic no ha pogut travessar la duana de Medinyà. Es veu que els carrabiners no els ha semblat bé que al visat i hi hagués una foto amb nas de pallasso i una altra foto d'un home conill. Es veu que tapoc els hi ha cardat gràcia que volguessim anar a la cimera del canvi climàtic en una velosolex del 54 que cardava una fumèrria de xemineia embussada. Total: la cimera es quedarà sense les aportacions definitives de Xisca de Gardi i és molt probable que amb aquesta colla de gamerussos de la cosa internacional el món se'n vagi a parir panteres. La primera aportació nostre era deixar els cotxes estacats a casa i anar a peu com els nostres avis i besavis. Si vas a peu pots goitar les mosses, pots gratar-te la penxa, pots badar o encantar-te amb una romaguera, no gastes gasoll, no hi ha perills de cardar-te una trompada i a més no has de pagar muntes i segurus. L'altra aportació era deixar aparcats els avions. Si volem anar a París, vinga, trico-trico i cap allà, ¿que el viatge dura sis mesos? No passa re! Tapoc tenim pressa. I ben comptat, cadascú a casa seu que és lo macu, i no tant viatjar i córrer tot lo dia, total per no veure re, i perquè et cardin els calés quatre papadinerus. L'altra mesura contra el canvi climàtic seria que la humanitat jeguessim catorze hores al dia. Si estàs estassat a casa no gastes, no cremes, no embruts, no molestes, no toques el botet. Si la gent per comptes d'anar a tai de boig tot lo dia es quedés a casa estarnaiat amb un canti a la vora o amb un porró de vi novell, el món seria molt més presentable del que és. Doncs vet aquí totes aquestes mesures fàcils de fer anar i ben pràctiques no podran ser escoltades al país nòrdic. Per comptes del nostre senderi, diran i escriuran quatre bestieses i quedaran tan amples. I ja no hi serem a temps: veurem palmeres a Rocacorba.

El pa

El principal desordre de la modernitat el trobem en el pa. Ara vas a qualsevol supermecat i gosen vendre't unes barres o uns pans rodons que no són pas d'aquest món, en tot cas no semblen pas fets de farina i llevat sinó de plàstic o de poliester. Ara vas a posar gasoll i el del poste tabé ven pa. On s'és vist que els del gasoll facin pa o croissants? Es com si anessis a Can Japet i en Japet fill et digués "a part dels cargols, quants litres de gasoll n'hi vols?" Això que qualsevol s'atreveixi a fer pa o vendre pa és un pecat que no té nom, i és un degavell que s'haurà de buscar la manera d'aturar o redreçar. Si les coses segueixen per aquest adreçador, et pots trobar que venguin pa a Can Manxa o al magatzem d'en Quiumes, per posar dos matèries ben allunyades de l'alimentació. Es clar que en en el temps moderns i amb el desordre que vivim tapoc m'estranyaria que hi hagués gent que mengés broques del sis o portland. El cas és que ja no valorem l'ofici, la saviesa, el tremp, l'art i la distinció dels flequers. Si som capaços de comprar el pa en una benzinera, ja no ens importa ben re. El nostre pa de cada dia ens el serveixen amb gasoll o biodiesel o extravagàncies similars. El pa ha quedat reduït a una rutina com rentar el cotxe el dissabte o inflar les rodes de tant en tant. Aviat la mainada no sabran distingir un pa de part de bo, com el que fa en Japet, com el que feia en Quintana o com el que encara deu fer l'Arrufat de Sant Esteve de Guialbes, i sense saber distingir i valorar, i sense tenir cap mena de nord, ens posarem a la boca un plàstic qualsevol i direm que mengem pa. I d'aquí a la ruïna de la nostra civilització n'hi haurà només un cap de carrer. Pensem, amics, que l'invent del pa va ser la porta d'entrada a l'era de l'home civilitzat, la mateixa que anem tancant a base de comprar el pa amb oli de repostar, lubricant industrial i qualsevol bestiesa que venguin en una estació de servei. El pa que tenim a la memòria és el pa que abans de tallar-lo el pare li feia la creu amb la ganiveta i després de menjar el servàvem al caixó. El pa que tenim a la memòria és el que ha il.lustrat tots els nostres berenars i totes les nostres hores del pati. El pa que tenim a la memòria és el que hem donat als nostres fills esmentant i invocant aquella paraula que just comença amb les dues primeres lletres de pare. No rebentem la tradició, la memòria i els nostres llocs comprant una cosa que es doblega com una molla i que té el gust exacte d'una goma pneumàtica. Es comença per relativitzar els bons costums i s'acaba per calar foc a la casa pairal. I així ens va.

dimarts, 8 de desembre de 2009

El meu carrer

El meu carrer és recte, estret i ben avingut. El sol surt per una punta i es pon per l’altra. La resta del dia va a visitar altres carrers més amples, més elegants, més influents segurament. Però al vespre, sempre que pot, torna a treure el cap, ens cluca l’ull i se’n va. Llavors se senten veus des de balcons i finestres cridant la mainada que encara juga al mig del carrer, com si el temps s’hagués deturat, atònit, en un passat remot i feliç.
El meu carrer no és el paradís, gràcies a Déu. Tenim els nostres problemes, les nostres rareses, les nostres misèries. Hi ha, por exemple, un coi de gos que es pixa a la meva porta i el dia que l’enganxi se’n recordarà de mi. També tenim xafarders, cridaners i algun borratxo però en quantitats modestes, equilibrades, que ens permeten capejar la vida amb una certa elegància i domini de la situació. És un carrer molt antic. En sap molt.
Al meu carrer, de tant en tant, es veu un grup de dones resant el rosari. Treuen cadires, es saluden, seuen, xerren una estona i desprès resen el rosari. Mai he sabut quin calendari les congrega; deu tenir a veure amb tradicions immemorials, antigues profecies escrites en llibres sagrats i litúrgies mil•lenàries basades en la lluna i els solsticis. No penso esbrinar-ho. M’agrada que sigui un misteri.
M’agrada trobar-me-les inesperadament quan torno a casa, al vespre. Sento de lluny el xiuxiueig plàcid, rítmic, salmodiat, ara una sola veu, ara totes ensems. La mateixa actitud, la mateixa entonació, les mateixes paraules que pronunciaven les seves mares, les seves avies, i les avies de les seves avies potser abans i tot que el carrer existís. És fascinant. Llavors jo, que mai he cregut en res, faig discretament cap a casa procurant molt no torbar-les, no distreure-les; obro la porta amb compte, entro i torno a tancar-la silenciosament. Si pogués –però, naturalment, no es pot: el rosari és el rosari, no una festa– si pogués m’aproparia a elles i, amb tot el respecte del món, les faria un petó a cadascuna. No puc evitar la sensació que això que fan aquestes dones és d’una importància i una transcendència que ni elles, ni jo, podem percebre amb exactitud. Forma part dels subtils fonaments d’una estructura colossal, interminable, etèria; un edifici en perpètua construcció que ens aixopluga a tots.
I em sap greu pel sol, que no pot veure-ho mai, perquè el rosari, per alguna inescrutable raó, sempre es resa de nit.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Més referèndums

De referèndums inútils n'hem tingut molts en la història trista del nostre país. Per començar el del Referèndum de l'Estatut de Núria que els espanyols, com sempre, es van passar pel folre dels calçotets. Després van venir aquells dos referèndums fantasmes que va muntar el Mussolini del Ferrol, o sigui en Franco. El criminal en sèrie va muntar dues votacions que van servir de comèdia. El poble ras no sabia què anava a votar. La gent es preguntava "conxo, quina diferència hi ha entre el sí i el no". Algú de la conya contestava "El Sí és fer fer costat en Franco i el No és per dir que No se'n vagi". Tafot. El meu pare el van cridar a la feina perquè anés a votar. Li van donar dues paperetes amb la condició que tornés la que no havia fet servir. Total els del Sindicat van saber que havia votat que no. Però en aquell referèndum el no tenia el mateix sentit que el sí. I el règim va continuar matant una bona colla d'anys. Franco va muntar dos referèndums, el 1947 i el 1966, que van ser un escarni sobre la gent. Encara van passar deu anys entre el darrer referèndum i el primer que obria camí a una tristoia i vigilada democràcia. El referèndum del 1976 tabé va ser un joc d'ous. Un engany, una camama, una aixecada de camisa. Va venir després el de la Constitució del 1978 i ja sabem com va acabar la cosa: es va votar una Llei que és la gàbia de Catalunya. Referèndums d'Estatuts d'estar per casa i de l'OTAN en que es van votar autèntiques collonades. Anar a votar el dia 13 de desembre no comporta efectes secundaris, no ens vindrà cagetes, no agafarem dolor, no patirem vèrtic, no ens vindran oits ni cap rodo, no rojarem, no ens agafarà caparrassa. Què hi podem perdre? Cinc o deu minuts? Què són cinc o deu minuts per un país que ja perdut tres-cents de la seva llibertat. Reconxo, Catalunya ve val un referèndum, encara que no sigui oficial. Potser és per això que un país que sempre ha sobreviscut malgrat l'estat, se li escaigui tan bé una cosa mig clandestina i mig d'estar per casa.

diumenge, 29 de novembre de 2009

No servirà pas pe' re

La fatalitat de la nostra gent sovint s'expressa a través del "no servirà pas pe' re" Es una frase que es diu arronsant les espatlles i tot mostrant una mirada tristoia, enfonsada. He tornat a escoltar aquest gris i fat "no servirà pas pe' re" en relació al nostre referèndum del dia 13. El cas és que els oficials vénen muntant referèndums, votacions i comicis que no han servit de gaire, per no dir res. De què han servit les paperetes que hem ficat a dintre l'urna en les votacions del Congrés Espanyol o del Senat? Jo ja t'ho dic: pe' re'. Saps el que és re? Doncs re. I de què ha servit el referèndum d'Europa o el de l'Estatut o de l'Otan, aixecades de camisa. Moltes vegades que hem fet cua, que hem anat a votar, que hem participat de la cosa oficial, ha estat una fabulosa pèrdua de temps. Per tant, què hi podem perdre participant en un referèndum que munta la gent de peu pla, la gent del poble ras, les nostres entitats? Si tinguessim un xic de vergonya ja faríem cua per participar el dia 13. Si tinguessim pebrots, ja faríem bivac davant del col.legit electoral. Què hi podem perdre? Re que no haguem perdut al llarg d'aquests tres-cents anys de ser colònia i de dir "sí, bwana", i què hi podem guanyar? No sé sap. Però i si ficant una papereta de mentida en un referèndum d'estar per casa, estiguessim fent un pas definitiu cap a la nostra llibertat? Ves a saber. Qui sap si una mentida com Espanya es trenca gràcies a una ficció de referèndum. Ni bombes, ni guerres: una simple papereta d'estar per casa que digui Sí. Un Sí que s'aixequi i solqui el món per sobre del Puig de les Gitanes. Què collons! Si el "no servirà pas pe' re" ho haguessin dit molts dels nostres, ja no seríem aquí. Des del fons del nostre país, des del comú de l'aire que respirem, des de tots els horitzons que ens contemplen, des de l'ànima que ja no hi són però ens vetllen, des dels mots que hem heretat, des dels nostres carrers i dels nostres pobles, creix i rebota, i ressona una frase curta però fonamental: "Sí".

Malson en inglés i en art contemporani

He tingut un malson que m'ha despertat a mitja nit. Somiava que transitàvem per la carretera de Camós en direcció a Banyoles. Era el capvespre. Al cotxe, els habituals: en Vaqueta, el Gallegu, el Director Comercial, en Pep de Can Blat de Coure i un servidor de vostès. El moment àlgid del malson venia quan decidíem anar a sopar a Can Garriga, santuari del pal.ladar, constel.lació Firestone, Cimera de la Carn i tot això. Doncs bé, Can Garriga havia canviat. De cop i volta. Ja no hi havia el nostre Palau fastuós, ja no hi havia el nostre refugi de tots els mals, per compte de l'Hostal de la Glòria hi havia un local dedidat a l'art contemporani. L'edifici havia estat tergiversat amb una pedra picada de cartró pedra i el nom tradicional havia estat substituït per unes lletrasses en anglès. La tradició havia estat corrompuda, l'esperit s'havia esbravat. Un local d'art contemporani! Vet aquí que on hi havia porrons hi hauria estranyes escultures, vet aquí que on hi havia morters carregats d'all i oli hi hauria quadres incomprensibles. Els parroquians de sempre, galtavermells i amb escuradents penjant dels llavis, hi hauria sinistres personatges que parlarien en llengües forasteres. El malson no es quedava aquí: jo comentava la pèrdua i la catàstrofe als meus companys i ells no s'immutaven. Tant se val. M'he despertat en la foscor i m'he preguntat si era possible que Can Garriga també hagués passat al purgatori on reposen Can Quintana, Can Ciurana o altres llocs fonamentals. He begut aigua i he pensat que el món s'estava acabant per moments. La claror, finalment, ha arribat. Can Garriga continua estant al seu lloc, igualment com els meus companys continuen estimant la tradició i els bons costums. Hi haurà més dies de xampany servit amb copes pompadour i hi haurà més nits glorioses amb entrecots que són d'aquest món i amb all-i-oli robust. Contra els malsons, la realitat fonamental de la nostra comarca. Contra els malsons, la vida de veritat, això és "amanit, entrecot i xampany".

Maleït sia el dia, si mai arriba

Fa dies parlava amb en Coro. L’Albert Corominas és un individu certament peculiar. Un paio més que bregat en el món de les entitats de tot tipus, capaç d’etzibar el comentari més desafortunat en el moment menys adequat, proposar una tertúlia a partir de les seves intimitats més pudentes o escatològiques o d’envernissar-te amb la més corrosiva de les crítiques si després de mig pensar-hi ho troba adequat. Dit això, un cop superada la cortina d’imprudent, agosarat i arrauxat, vull puntualitzar que en Coro és una persona sincera i noble, amb una absoluta intransigència vers el que considera injustícies o vergonyes socials que el converteixen en una persona excessivament contundent i a voltes un pèl mancat de tacte. La seva presència no esdevé indiferent per la parròquia i ell tampoc ha pretès mai que així fos. Ja sigui al Centre Excursionista, a Escambell, a Fem Tram, Tenim Poca Feina o a Gàrgoles de Foc, les coses no son iguals amb o sense en Coro.
El cas és que em comenta que comença a estar cansat i no pas només ell. L’amoïna la sensació de no notar la pressió de les noves generacions ansioses per estirar els diferents carros associatius. Abans, i mantenint la metàfora, veies passar una carreta que et feia peça i t’hi enfilaves. Allà observaves amb admiració els individus que l’estiraven i procuraves aprendre com es feia. Arribada l’edat i el moment, foties un bot i passaves al davant, era la teva hora. Et tocava posar en pràctica tot l’aprenentatge viscut i mentre estiraves anaves notant la incorporació de nous viatgers il•lusionats per algun dia ser ells qui assumissin el teu relleu. El lògic esgotament et portava a cedir el timó a la nova fornada carregada de trempera i tot situant-te al marge del camí observaves amb orgull tant el camí traçat com l’extraordinària capacitat regenerativa d’aquell carretó que ara veies allunyar-se.
En Coro es lamenta de que això ja no passi, almenys com abans, i jo coincideixo amb ell. Els carros comencen a anar mig buits i molts dels que hi pugen, en baixen sense haver contribuït a que aquest es mogui. Potser massa genteta exageradament ben acostumada i molt pendent de rebre el benefici ràpid i poc conscienciada de la importància de contribuir a mantenir la gran diligència d’entitats circulant a velocitat de creuer. La qüestió és que quan t’adones que units al carro només hi quedes tu i quatre desesperats més estirant inútilment, comences a qüestionar-te la necessitat que aquest segueixi circulant. Quan comproves que la gent puja i baixa per la part del darrera, i tu perpetuant-te en tasques de tracció i t’adones que ningú vetlla ni es predisposa pel teu relleu, passes de ser un referent a un burro de càrrega i això també emprenya.
Maleït sigui el dia, si aquest arriba, que ningú s’impliqui en organitzar les festes de Sant Martirià, que ningú es preocupi per mantenir les entitats de lleure, que a ningú li foti pillu cremar mig Banyoles vestit de dimoni o que desapareixi la gent com en Coro. Aleshores estarem acabats.

dijous, 26 de novembre de 2009

Mitxelin?

Han repartit estrelles de neumàtics a uns quants hostals d'aquells que carden unes arrissades de María Santíssima. Qui reparteix les estrelles, perquè es vegi la bestiesa que és tot aquest muntatge, és un ninot francès que riu com un imbècil. El ninot sembla molt enfitat i mal paït perquè està botit com un rènac. Es veu que el ninot té inspectors que foten el nas als hostals i diuen el que està bé i el que no està bé. Els inspectors són per vigilar no pas per cardar tiberis. Quan veig aquest ninot que riu com un senglar li cardaria una coça al cul que el deixaria mig guerxo. On s'és vist? Com era d'esperar el ninot i els inspectors i el senyor Mitxelin i tot el greix europeu s'han deixat els nostres hostals. Es veu que Can Bernat no fa per ells, quins torracollons! Es veu que la Brasa no té prou categoria, llamp que els partís de foc! Es veu que no coneixen ni la Barretina ni Can Boix de Vilamarí, qui els va poder hasta parir! Aquests amics del plàstic i del cautxú el que han de fer és fabricar rodes que és lo seu, que les rodes es gasten perquè ens fotem un fart d'anar a sopar a Vilamarí, a Orfes i a tots els llocs i paradisos comarcals on hi ha un hostal de tota la vida, que és del que es tracta. El món al revés: les guies les haurien d'escriure els amics dels tiberis i els amics dels tiberis trebaien en un taller mecànic canviant rodes, i en canvi les rodes i els ninots són els que fan les guies i així anem. Donen estrelles a uns hostals que estan molt de pulecres, per dir-te la carta s'hi estan mija hora i que et porten uns plats pitits pitits i tot són coses estranyes i barreges que no pas d'aquest món. Els ninots que es dediquin a fer titelles, els neumàtics que es dediquin a rodar i els mitxelins, ai senyor, els bons mitxelins són aquells que serveixen per agafar-se en el moment de fer fregues manyagoies. Tres estrelles i una Voll Damm, per anar bé, i una tapa d'olives.

dimecres, 25 de novembre de 2009

L'altra batalleta

He de confessar que sabíem aquesta anècdota que explica en Llobarro del Bosc sobre Can Xicu. Per començar ens remuntem a l'any 1982 i no al 1976. El ball d'anys és natural i nosaltres tenim proves concloents que va ser així i no de cap altra manera. El Ford Fiesta no era un Ford Fiesta sinó un SEAT 133 blanc bateig. Ho sabem perquè en Llobarro el va robar al nostre oncle, rector d'una parròquia del Maresme, més concretament a Mossèn Pius. L'oncle Pius tenia el cotxe ple a vessar d'exàmens de religió per corregir i de cintes verge de la María Ostiz. El pobre Mossèn Pius estava parat davant d'un semàfor quan va sentir "mossèn, ha de confessar algú que està molt malament". Sense pensar-s'ho va sortir del cotxe esperitat i va veure com un noi alt i gal.liàs li fotia el Seat 133. Els exàmens van aparèixer en una àrea de servei de l'autopista, la que hi ha just arribar a Sarrià. Les cintes de l'Ostiz mai més van sortir però el Mossèn en va cobrar l'assegurança. En Llobarro va parar a omplir el dipòsit al Poste de Mata, ho sabem perquè un veí nostre hi trebaiava, i es va estranyar que aquell noi mig gat i esverat i mig portés una sotana al seient de l'acompanyant. "Va bé, mossèn?" li preguntà el nostre veí i en Llobarro contestà "Ave Maria Puríssima, vaig en la bona direcció per arribar a la Jonquera?" Aquell va ser l'últim dia que el meu veí trebaià al Poste: l'endemà va demanar plegar i començar en un altre lloc. En Llobarro es va pensar que Banyoles era la Jonquera i es va pensar que l'edifici de la Nutrex era el primer senyal de França. Va veure la patrulla dels municipals, que llavors pilotaven un flamant renault 4-L, i es va pensar que eren gendarmes i els hi va dir "Bona nuit, monsieurs". Els municipals van pensar-se que havia arribat algú molt important i el van saludar marcialment. El Seat 133, i aquí ve la confusió d'en Llobarro, va perdre el control a l'altura de l'Alvarez de Castro amb la cruïlla del Passeig de la Indústria. El cotxe va precipitar-se sobre la placeta dels peixos i caigué dins el famós i diminut estany de pedra. El jutge de pau, en el seu informe, detalla "la mort per ingesta de gasolina de tres peixos de colors". Els pocs vianants que a les tres de la matinada corrien per la zona van prometre's no tornar a abusar de tota mena d'estupefaents pensant-se que el que havien vist era producte, només, de la seva fantasia química. Incombustible, en Llobarro va sortir del cotxe, s'espolsà, somrigué i es limità a dir "Je sui desolé" i els vianants, que com la majoria de la gent de llavors, no sabien idiomes van creure que el que realment havia dit aquell accidentat és que "estava desolat". En Llobarro, i aquí ve la confusió i a veure si explico perquè aquí ve la confusió, va fer dit i va aturar un Ford Fiesta del 76. El cotxe, estranyament, viatjava sense conductor perquè algú l'havia deixat aparcat davant del Passeig sense el frenu de mà i havia anat baixant i baixant fins arribar a l'altura d'en Llobarro. El cotxe portava les claus posades, i una caixa mig buida de cerveses Damm (com que no volem fer publicitat, ja veieu que obviem totes les marques) El fet que la caixa estigués mig buida i que es trobessin quinze ampolles mig buides de diverses cases de ginebra podria explicar la distracció de no posar el frenu de mà. Total, en Llobarro va aprofitar l'ocasió perquè la pintaven calba i amb Ford Fiesta. I es va dirgir fins al Bar d'en Xicu. No sense abans precipitar-se escales avall dels wàters públics del Turers, impactar contra l'edifici de Correus i sortir pel de Telèfonica, entrar al Museu Darder amb les llargues posades i tocar la botzina per tot el carrer Sant Martirià. Estranyament el cotxe no presentà cap desperfecte i pogué ser retornat al seu amo que no el reconegué perquè l'alcohol, entre d'altres coses, fa molt mal. El cas és que en Llobarro entrà al bar d'en Xicu i continuà parlant en francès. L'ambient del local, de sobres conegut, a les tres o les quatre de la matinada no desmereixia les extravagàncies d'en Llobarro. Però el que és cert, i aquí continua la nostra versió distant molt de la que ell escriu, aquella nit, i tantes altres, el públic femení es caracteritzava per la seva extrema i sobrada, i reconeguda, absència. Es probable que el nostre amic departís en francès amb la taula de billar i cregués que els pals del joc eren unes estilitzades dames de la França. El més xocant és que es tracta de l'única nit en la història del bar d'en Xicu en que es pogué sentir música de la Maria Ostiz. I tots els presents, heavies, punks, gent de la bona vida van entonar "un pueblo es, un pueblo es, abrir una ventana en la mañana, y respirar, la sonrisa en el aire en cada esquina, y trabajar, y trabajar". En Llobarro va sortir del bar pensant que, definitivament, els francesos eren gent molt estranya.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Els successors del Cronista

El Cronista de la Ciutat és una distinció que Banyoles mereix successor. Ja sabem que aital reconeixement va recaure, durant una bona colla d'anys, en l'insigne Anton Maria Rigau i Rigau. En Rigau, tots ho sabem, era un cronista que primer havia estat reconegut pel poble ras banyolí. Els Manaies el consideraven el seu cronista i tantes altres entitats cabdals del cànem social banyolí. Però el senyor Rigau ens va deixar i la ciutat ha quedat orfena doblement. Primer per l'absència d'un home que tenia una memòria elefantiàsica; en el seu cap hi guardava detalls i anèctodes de mitja vida banyolina i segon perquè el càrrec no s'ha ocupat. La nostra ciutat mereix un Cronista o una Cronista a l'alçada de les circumstàncies. Que faci de notari eficaç, i més bé de preu que els il.lustres senyors de la notaria, i que expressi als butlletins, les miscel.lànies, les revistes o els papers de rigor notícies de la nostra història recent, passada, traspassada o caducada. El Cronista és l'historiador de guàrdia que dóna bons consells als joves que comencen o als estudiosos que s'acosten per primera vegada a un determinat vessant. El Cronista és la vigilància del patrimoni i és també l'angel custodi de la tradició immaculada. I és, al cap i a la fi, la figura que s'asseu entre l'alcalde i el pregoner a fi d'assegurar el bon curs del pregó de Sant Martirià. Poca broma. Com sempre que cal anomenar algú es bo presentar una terna amb tres propostes que s'escaiguin al càrrec i a la ciutat. Aquí en van tres. El primer és en Joan Olivas i Coll. Sobren les presentacions perquè és més conegut que tot Xisca de Gardi junts. Mèrits els que vulguis. Ciència la justa i l'exacta. Home de peu pla, coneix Banyoles i totes les seves cases. Ja està tot dit. El segon en discòrdia podria ser en Joan Vilardell. Articulista ubèrrim, reivindicador de primera hora de la cosa comarcal, activista del patrimoni. Es un candidat d'altura, dit en tots els sentits i totes les intencions. El tercer és en Jordi Galofré: historiador prolífic, escriptor, home rodat en la investigació i les lletres. Tots tres podrien ser bon candidats. Ho tenim clar.

El Senyor Tur

El Senyor Tur ha estat definitivament el Xurrero de Banyoles. Altres l'han volgut succeir però ja se sap que certs reis acaben amb ells llur distania. Les patates del xurrero del Senyor Tur eren una delícia fins que s'acabaven. Llavors eren un record, una nostàlgia, una melanconia. El nen més feliç és el que sortia de la Xurreria del Senyor Tur carregat de bosses de patates que semblaven inacabables. La sessió doble del cine Victòria només tenia sentit si a mitja part repostaves gènere a la Xurreria del Senyor Tur. Per dir-ho ben clar: les patates del Xurrero eren la pel.lícula de part de bo que es projectava entremig de dos films insubstancials i gratuïts. No me'n recordo de quasi cap dels films que vam veure llavors però recordo, com si fos avui, el tast resalat d'aquells patates, el so cruixent, el crepitar d'aquelles menges entre les dents, la textura de la bossa de paper gruixut. El senyor Tur era el protagonista de veritat i el destí fonamental de la petita excursió de senglars que sortíem afamats després de la primer film. Recorríem els metres exactes que separaven el Victòria de la famosa cantonada on el Senyor Tur tenia la petita fàbrica de somnis de patates. Carregàvem i llestos cap al cine. El senyor Tur tenia alguna cosa de senador romà, impertorbable, seriós, una mica carregat de galtes i de papada. Era un home gros com pertocava al seu posat de Roma clàssica. Era ell el cine, la resta eren mandangues.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Batalletes

Abans que el magí no em comenci a fer la perla vull recordar un local de grata memòria que em va obrir les seves portes sense recances, de bat a bat, des del primer dia que vaig arribar a Banyoles. Un gran mèrit, si tenim en compte la fila que feia jo aleshores. Es deia can Xicu i estava a la carretera, a tocar la Renault. Es baixaven tres o quatre graons i s’ingressava en una mena de sucursal del paradís, però amb rock dur en comptes d’arpes.
Jo vaig arribar a Banyoles amb un Ford Fiesta del 76 i ara no entraré en la qüestió de si era robat o no. No en trauríem res: l’amo segurament és mort, el delicte hauria prescrit i el cotxe –Déu l’hagi perdonat– va tenir un final trist. I em sap greu perquè, de fet, va ser ell el que em va dur fins a Banyoles. Jo, en aquella època, tenia una gran habilitat per conduir mig gat sense que, de fora estant, ningú s’adonés. Controlava perfectament la curta distància. Però la llarga, no; la meva intenció era anar a La Jonquera i passar a França, un país gran i civilitzat on no em coneixia ningú. No em pregunteu com vaig acabar a Banyoles. No ho sabria explicar.
Devien ser quarts de tres de la matinada, o potser una mica més tard. Entre dijous i dissabte. Estiu. Primavera. No, estiu. El cas és que el Fiesta es va aturar davant can Xicu com si ja haguéssim arribat a algun lloc. No em venia de gust discutir. Vaig obrir la porta –la de la dreta, la del conductor estava espatllada– i em vaig quedar a la vorera balandrejant-me com un saltamartí. No sabia on era, no es veia ningú i em costava pensar. Llavors es va obrir la porta de can Xicu. Un barbut amb ulleres de cul d’ampolla va sortir amb una birra a la mà. Va mirar-me sense gaire interès i desprès es va fixar en el cotxe amb aires d’entès. Una de les rodes estava desinflada. Li va donar un copet amb el peu i, tot d’una, va proferir:
–Hasdebutila
No vaig entendre res. Per un moment vaig pensar que ja havia passat a França sense adonar-me, o potser més enllà. Em va costar un cert temps ser conscient que aquell idioma era també el meu. El barbut va fer cap a la porta de can Xicu.
–Bosfeuntoc?
Semblava una pregunta. És complicat donar una resposta quan no s’ha entès la pregunta, tot i que molta gent ho intenta contínuament. Afortunadament el subjecte aquell havia tornat a entrar al local sense esperar que jo reaccionés. Vaig sentir la música, la xerrera i rialles de dones. Vaig entrar, és clar.
Al principi era fosc però no em va costar gaire situar-me. No recordo què ni quant vaig beure, però vaig parlar amb molta gent –sense entendre res– i juraria que vaig lligar i tot, encara que no estic gaire segur. Vaig decidir que potser no valia la pena continuar cap a França, després de tot.
Durant molt de temps vaig anar a can Xicu regularment. Era el meu cau, el meu refugi contra les inclemències de la vida, el meu ansiolític quotidià. Després, poc a poc, va venir l’encís per l’estany, l’idili amb el terra prim i l’addicció als esmorzars pantagruèlics a can Mach; la integració plàcida, inexorable, camaleònica, fins arribar a confondre’m amb el país. Però tot això va ser molt després. Primer va ser can Xicu.

dijous, 19 de novembre de 2009

Aram contra fluorescents

Efectivament vam escriure unes notes sobre en Sostres i en Fonalleras. I les vam esborrar perquè havíem escrit a tai de boig, una mica enduts pel cop de sang. I això: malu. No es pot pas escriure a raig, de nit i amb uns petits de vi al cap. Quan l'endemà vam llegir el que havíem escrit vam trobar les notes guerxes, guerrelles i un xic esventades. Vam prometre'ns fer reposar el cap i escriure en un moment que veiessim més llum que el de la bombeta de seixanta. Vet aquí. El cas és que en Sostres va gosar tocar el botet a un de Banyoles. I això no pot ser de cap de les maneres. Els de Banyoles no me'ls toqueu, i, en tot cas, els únics que poden dir-los el nom del porc, atracaiar-los o cardar-los la cavalleria pel cim soms els de Banyoles. En Fonalleras és castís, és amic nostre, és fill de Can Cassó de la Plaça, és dels nostres. Escriu bé perquè l'aram coloreja la seva llengua, escriu bé perquè la seva llengua té el tritlleig de les campanes de poble, escriu bé perquè la seva llengua serva les paraules d'abantes i les fa rodar amb el ritme dels temps d'avui. A vegades no estem d'acord amb les seves ideies, però, què vols? No es pot pas estar d'acord amb tots els nostres, però essent dels nostres ja en tenim prou. En Sostres, en canvi, borda com un petaner estacat a la porta d'un taller mecànic, la seva llengua és fada i revinguda, si el llegeixes pots tenir la sensació que rosegues un d'aquells pans rescalfats en una benzinera de tercera. La seva llengua té el resplandor malaltís dels fluorescents d'hospital i ressona com un motor de Barreiros. Vet aquí. La Barcelona rica i xarona, burgesa i estirada, no pot fer res contra el poder universal de la Banyoles fabulosament ultrarural. La lluïssor de d'un perol d'aram apaga i empetiteix tots els fluorescents de ciutat.

En Harvey Keitel als Turers

No sabria pas dir si qui m’ho explicava hi posava més pa que formatge, però la cosa és que fa temps, potser força més de vint anys, hi va haver un director que es va entestar a fer una pel•lícula sobre un Sant Jordi de paper de plata a l’entorn del Collell. Li va semblar que la Vall de Campmajor podia ser ben bé el paradís d’un heroi medieval. I tal dit tal fet. Va demanar quartos, n’hi van donar un cabassat, va parar un campament a mig camí entre Sant Miquel i el Torn, quilòmetre amunt, quilòmetre avall, i va llogar en Klaus Kinski i en Harvey Keitel perquè donessin nom a tot plegat. En Kinsky i en Keitel feien molta peça, venien d’Amèrica i, en aquell temps, tot el que venia d’Amèrica, tan era que fos un actor com una cinta mètrica, tenia una tirada fenomenal. Era una època en què tot el que arribava de fora havia de ser bo per força. I de quan més lluny fos, millor. Si tenies un bolígraf que deia made in Spain, d’entrada era una merda; no passava de vulgar i corrent. Si compraves galetes i eren cuites a França, la cosa prenia un cert aire de distinció; si el regalaven una estilogràfica alemanya, es mereixia un respecte. Però si et portaven un llapis d’Andorra que era fet a Hong Kong, com que ningú no sabia on parava Hong Kong però tothom tenia clar que havia de ser molt enllà, o com a mínim molt més enllà que Andorra, la gent feia cua a Can Saguer i els coets volaven d’una punta a l’altra de la plaça.
Allà on érem. En Keitel era una persona enraonada i cordial. Un senyor dels de tota la vida. En Kinsky, en canvi, era un malcarat del dimoni. Quan s’aixecava de bones no deia res a ningú però si tenia mala lluna no t’hi creuessis perquè tan aviat et clavava una bordada com una bufa, i era ben teva. Tot eren estirabots amb aquell home al davant. Un dia va tenir un mal despertar i se’n va anar de pet, des d’allà on dormia, fins on l’esperaven tots a punt per començar a filmar. Va veure el director i se li va plantar al davant. Li va dir que volia cobrar allà mateix tot el que tenia firmat al contracte. I que si no li pagaven un a sobre l'altre, agafaria els trastets i se’n tornaria a Amèrica amb la pel·lícula a mig fer. El director es va veure mort. Va empassar un glop de saliva i li va dir que en aquell moment no tenia els diners a mà. Que s’hauria d’esperar un parell de dies. Valgue’m Déu Senyor què li va haver dit! En Kinsky li va clavar els ulls al cim, va girar lleugerament el coll serrant les dents amb la llengua una mica treta, va ofegar l'ànima del diable a dins dels punys i va tirar una escopinada a terra. Per la cara que li va quedar semblava ben bé que estigués a punt de saltar a sobre del director, mossegar-li els ous, arrencar-los-hi, escopir-los en un morter per fer-ne una picada amb galeta, ametlla torrada, all i julivert, bolcar-ho tot en una cassola amb arròs caldós i cruspir-s’ho com un a bèstia famolenca.
La situació era preocupant. Es va fer un silenci espès i tibat, de boca pastosa. Tot d’una en Kinsky es va posar a bramar com un home boig i els bruels van enfosquir els boscos de la vall amb un tel sinistre. L’equip de rodatge no sabia pas on anar a viure per no escoltar aquells xiscles que arrencaven les punxes de les argelagues com una ventada diabòlica; per no veure-li les venes del coll estiregassades i els ulls a mig caure. Ell invocava cel i terra, bufava; estremia tota cosa viva grunyint amb un nervi inquietant, contumaç, pertorbador. Feia por de part de bo. Qualsevol llop que l’hagués sentit hauria parat d’udolar en sec. I a fe de Déu que per aquells contorns no s’ha sentit mai més ni una trista gineta.
En aquestes que va sortir en Keitel, mig adormit perquè no li tocava cap escena fins al cap d’unes hores, i es va queixar del xivarri. El van informar que era en Kinsky però ningú no va tenir nassos d'assenyalar-lo. En Keitel va mirar a terra i va fer que no amb el cap. Ho sospitava. Va entrar al camerino de campanya i al cap de res en va sortir vestit i pentinat. Va citar el director. Li va demanar què se li devia. Tant, li va confessar el director. Molt bé, li va respondre en Keitel. Necessito un telèfon i saber on és el banc més a prop, va demanar. Li van ensenyar el telèfon i li van explicar que el poble més acostat era Banyoles, a quaranta minuts en cotxe, que allà hi trobaria bancs, caixes i fins i tot una botiga de vetes i fils per si s’havia de fer algun sorgit. Només necessito diners, va contestar. S’hi va fer portar i quan el cotxe es va plantar als Turers, va veure una oficina del Banc Popular i va fer aturar el taxista. Va entrar al Banc i va demanar pel director. Sóc Harvey Keitel, es va presentar. Frederic Llinàs, què voldria? li va respondre el delegat. He de resoldre un problema, es va excusar l’altre.
Des del despatx del director, en Keitel va trucar el seu agent. Fes una transferència de tant a tal banc de Banyoles, li va ordenar. D’on dius? Es va estranyar el representant. De Banyoles, va confirmar. Què t’ha passat, li va demanar el comissionista. És una llarga història, va sospirar en Keitel.
Li van fer la transferència al cap d’una hora, va prendre la bitlletada, va pujar cap a Sant Miquel, va anar a trobar en Kinsky, li va pagar els diners i se’n va anar de pet cap al director.
-Els diners ja me’ls tornaràs. Acabem de filmar el que ens quedi i pleguem. No vull sentir més aquest beneit.
De la pel·lícula aquella no se'n sap gaire res perquè no la van passar ni a Can Xampinya ni al Victòria. Tanseval. Al cap de quatre dies, la Vall de Campmajor tornava a ser una bassa d’oli però encara hi ha algun pagès que, d’en tant en tant, si el dia s'aixeca emboirat, parla d’uns udols estranys que se sentien un matí, cap a la part del Torn, i de la inexplicable desaparició de les ginetes de la vall.

dimecres, 18 de novembre de 2009

El dret a la jubilació

En Sacutell afirma que els de Can Quintana o els de Can Ciurana tenen dret a la jubilació. Certament, només faltaria: són gent que ha trebaiat tota la vida i que s'ha guanyat no ja el descans sinó l'etern reconeixement. Altra cosa, i de ben diferent, és que els negocis es tanquin i nosatres, la gent de peu pla, ens quedem amb un pam de nas i la ciutat perdi referents tan indiscutibles com insubstituibles. Ens els darrers temps hem vist massa persianes abaixar-se sense relleu a la vista. Per a o per b, per "hatxe o per b" que deia Mossèn Bach els negocis tanquen i els carrers van amarant-se d'una solitud estranya i engavanyadora. Alguns comerços, els fonamentals i els que són pilar, són capaços de donar identitat i esperit a un cantó de carrer, a un costat d'una plaça, a una cruïlla, a un racó. Els hem vist allà tota la vida, ens protegeixen i quasi ens donen la benedicció. Què seria el Mercadal sense cap Freixa, per exemple, caminant pel carrer Santa Maria l'he vist sempre i quan el veig sé qui sóc i d'on vinc. El mateix passa amb Can Bernat que vigila dos carrers i que ens indica que anem en la direcció justa i adequada. Cada botiga és un post, una salvaguarda, un senyal. Si al cim, el comerç despatxa pa i panets, o bé granussa o pasta de full, per dir algunes coses primordials, són els nostres àngels de la guarda. No se'n van, quan aquests despareixen, uns determinants rètols, uns taulells o uns epígrafs fiscals, desapareixen gustos i sensacions. Perdem la vida llaminera, perdem el tast singular, perdem la mateixa essència de les coses. El món, el nostre món, s'aplana i s'empetiteix. El nostre món perd arestes i ja no gira amb la soltura d'abans. Un comerç, per anar bé, abans de tancar hauria de posar la seva ciència i el seu bon govern a l'abast de la Casa Ciutat i aquesta hauria de triar uns bons substituts, el millor recanvi, els marmessors ideals. Com les masoveries d'antes, canviaven els masovers però la terra seguia donant els seus lluminosos fruits. El dret a jubilar-se no hauria d'anar contra el dret al bon relleu.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Verrus i Ai Fillus

Verrus i "Ai Fillus" són dues expressions sensacionals del nostre univers. No les hauríem pas de perdre, de cap de les maneres. Verrus indica el fàstic i "ai fillus" detalla la sensació de goig i de satisfacció. En Tremoleda i en Castanyer potser ens dirien que les dues expressions són del nostre passat romà, vés-a-saber, del temps que els nostres avantpassats es dedicaven a fotre el galifardeu amb túnica i vestit de manaia tot lo dia. Què millor que si et serveixen un tai de carn mig podrit que ha estat fregit amb oli industrial i que l'acompanyen d'unes patates revingudes que expressem un "verrus" ben rotund, sever i sense cap mena de mania. Verrus també pot dir-se quan passem la mà per sota la taula de consulta de la biblioteca i descobrim una viscositat llefiscosa i enganxifosa a la manera d'un moc suculent. Verrus també s'expressa quan algun elefant s'ha cardat un d'aquells pets quasi gasosos i pudents que omplen tota l'atmosfera d'un aire enfitat i insalubre. Verrus va acompanyat d'una expressió dolorosa, d'una exclamació afectada, d'un gest de molèstia. En canvi, l'ai Fillus és tot el contrari. Ai Fillus es diu quan ens descalcem les sabates i els mitjons i ens freguem els nostres peus després d'una llarga caminada. Ai Fillus és pronunciat quan ens descordem el cinturó després d'un tec a Can Garriga. Ai Fillus és esmentat quan comencem a pixar després d'una llarga i carregosa espera. Ai Fillus s'exclama amb una barreja de plaer i platxèria, de descans i alleugiment, és un dels moments dolços o siuranescos de la nostra vida, per això la frase és completa i és una barreja d'ai i de fillus. Ai Fillus. El nostre món té dos pols: el verrus i l'ai fillus, i la brúixula xiscagardiana sempre indica en un sentit o l'altre. Vet aquit.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Tardes de Círcol

Abantes del Circ em deiem Círcol i crec que és un terme molt més encertat per anomenar la cosa aquesta. Els círcols de la nostra infantesa, i la majoria dels d'ara, eren una mica esgavellats. Els pallassos parlaven en castellà, anaven pintats com lloros i feien més por que goig. Eren pallassos d'arrencar a córrer més que pas per riure. Tenien bromes suades, gastaven més aviat la mala llet còsmica dels qui no giren rodó i fotien uns bruels de bèstia apallissada. Tota la flaire del Círcol era d'estar molt per casa: la pista feia pudor de fems, els animals feien tuf de passat, les cortines estaven bufades per la humitat i tota la carpa semblava que havia de caure d'un moment a l'altre. Recordo un Círcol a les Rodes que duia l'etiqueta d'internacional i ja ho devia ser: tot l'elenc era d'Albacete o de Jaén, de Ciudad Real o de Logroño, duien banderes de països europeus però ni tan sols sabien situar-los en el mapa. Els trapezistes i els equilibristes provocaven ais en el cor i la sensació més que fonamentada que en qualsevol moment es podien trencar coll i barres. Recordo un conat de Círcol que va aterrissar a les Cases Barates. Per no tenir no tenien ni carpa. La gent s'havia d'endur les cadires de casa seva. I després de tres o quatre números de més que dubtosa qualitat passaven el plateret. Els Círcols van acabar a Banyoles amb la presència del famós domador Angel Cristo. Un home al qui l'infortuni el perseguia i que o bé acabava en flames o bé acabava repassat per un lleó denerit. Fet i fotut, quan sento la música de circ em vénen ganes de fugir. Em vénen a la memòria els crits del presentador, les cares horripilants dels pallassos, els salts més que forçats dels equilibristes, algun ximpanzé amb cara de fàstic i els ulls dels animals que només han menjat un crostó de pa. Patetisme.

dissabte, 14 de novembre de 2009

L'Atlètic entre sensacions

Avui, per l’Atlètic, és un dia de contradiccions. Ens aixequem amb una barreja d’il·lusió i repugnància que fa que no sapiguem com mirar-nos aquest dissabte ventós que tot just despunta.
El dia s’augura grandiós per la tornada del fill pròdig. En Quer, gairebé mig any després de l’última presència a l’onze titular, tornarà a defensar la reraguarda atlètica com mai ningú ha fet. Una fita que simbolitza el ferm propòsit des de l’Atlètic per recuperar els principals referents fundacionals del nostre club. Referents que per un excés de relaxació, per allò de “ara ja tira tot sol això”, alguns d’ells havien quedat mig endormiscats o despenjats. Així, amb en Quer, l’Atlètic recupera un dels puntals instigadors de la fundació del millor club d’entre els millors. Pròxim objectiu: Reforçar la banqueta amb el retorn de la Gasela de Miànigues, en Francesc Viladiu.
És certament una llàstima que l’equip amfitrió que tingui els honors de presenciar el retorn del nostre porter titular de per vida sigui un vergonyós Sant Ponts, i a questa és la causa de la repugnància que us anunciava.
Avui ens toca anar a casa seva. No tindrem més remei que fotre’ns vuit Àlmax cadascú per calmar el mal d’estómac i tornar a comprovar que malauradament, a escassos quilòmetres de casa nostra, encara hi ha misèries de persones en forma d'afició que fan del futbol i la vida en general, un esport desagradable i d’alt risc. Són els mateixos quinze desgraciats a qui, dos anys després de pujar a segona A, encara ningú no ha tingut els ous suficients de barrar-los el pas a les graderies de Montilivi (no hi haurà prou regionals, no oblidem). No són mainada, no us penseu. Senyors de trentes i quarantes acompanyats de la canalla petita i unes refetes senyores, potser d’observar que aquella estona, almenys, no son elles qui corren el perill de rebre una màniga d’hòsties.
Estem convençuts que a l’estadi de l’Atlètic mai tindran cabuda energúmens d’aquesta raça. L’afició atlètica és i serà sempre l’orgull del seu club i Déu nos en guard que cap imbècil feixista i nazi com dels que us he parlat gosés barrejar la seva ignorància amb crits d’ànims a l’Atlètic. Seria possiblement un dels pocs motius que justificaria que la resta d’afició en bloc deixés el got de cervesa al terra una estoneta.
No obstant, convençuts que això a casa no passarà mai, és important que ho assegurem tot mantenint els referents. Referents com en Quer.

dijous, 12 de novembre de 2009

El Gallegu fa anys

No sabem quants en fa. Perquè els Gallegus ja són així: no sé sap mai re d'ells, són "Finisterre i Santa Companha", "padrón unos pican e otros non", "lanxas e xarlines", "siniestro o os resentidos" i Anar fent. Gent rara que van amb diferència horària i que es foten l'orujo com si fos colacao. En Mati, el Gallegu, fa anys i ni ell sap quants en fa. Potser és més vell que la Torre d'Hercules o potser és tendre com un pop a la gallega. Vet aquí. El cas és que ja podem anar preparant el tec i la disbauxa. Ho hem de celebrar com es mereix. Perquè si faltaven excuses ja en tenim: el Gallegu fa anys i no tots els dies el Gallegu fa anys. Que el seu pare estarboneixi el pop i que treguin l'albarinho, el gin tònic i l'orujo. Galiza Calidade. Rapacinho per moutos anhos, uuahhhhhhhhhhhhhhh!

El pocavergonya

El pocavergonya és un gamerús que habita entre nosaltres. Tabé el gas ciutat habita entre nosaltres i la pesta bubònica i el capgrós dels conills. Què hi farem. El pocavergonya ens saluda pel carrer i ens regala una rialla perquè ens hi confiem. Quan ens aturem davant del pocavergonya, aquest, com qui no vol la cosa, ens donarà copets a l'esquena i ens raspallarà d'allò més. Ningú diria pel seu somriure que ens voldria morts i enterrats. Ningú diria que per la seva mirada desitjaria a cor què vols que caigués un llamp del cel i quedessim reduïts a un mocador empastifat de cendra. El pocavergonya pregunta per la nostra família mentre està demanant que el nostre "abre" genealògic quedi estellat per tots costats. El pocavergonya lloa la nostra figura mentre per dins pensa que no valem per re i que som uns miserables i que tan de bo un boit ens mati a coses com a mínim. El pocavergonya, abans d'anar-se'n cap al seu cau, deixarà anar l'últim i més fètid dels seus espasmes: un rumor que no és res més que una mentida pudenta. Dirà el pocavergonyà que li han fet arribar el que un altre està dient que a la seva vegada un altre ha sentit dir. I es quedarà tan campante. I dirà, per cobrir-se les espatlles, allò tan baix i tan neci de "jo t'ho dic, perquè ho fan córrer, de totes maneres no és pas que m'ho cregui". I així com una guilla es carda un pet i deixa el seu rastre entre llefiscós i desagradable, el pocavergonya haurà deixat anar el rumor sobre un amic com qui no vol la cosa. Sabent, això sí, que contribueix amb mala fe de guilla empastifada de sang de gallines a escampar la infàmia. Es reconeixible com pocs: se'l veu arrossegar-se pels carrers, se'l veu fregar-se les mans, se'l veu bavejar a les cantonades, i en les nits fosques el seu rostre i la seva expressió pren l'aire d'una guilla a punt de llançar-se sobre el galliner i cardar una estesa de deu n'hi do. L'únic que es pot fer amb els pocavergonyes és ensulfatar-los com es fa amb tots els escarbats. Per tant deixem anar a buscar flit al sindicat per si de cas.

dimecres, 11 de novembre de 2009

El dia 13 important

El vespre es carregava d'un fred esmolat. Avançava jo entre la foscor i seguint la guia dels llums del Centre Cívic de Porqueres. Allà sota el porxo vaig descobrir una cara reconeguda: en Quel Roure. En Quel té la cara d'un vailet escuturit, els ulls d'esquilet i l'expressió i el somiure d'un murri. En Quel i els que l'acompanyaven havien quedat per muntar el subversiu referèndum del dia 13 de desembre. No sé on es van reunir i em negaré a donar més pistes a l'enemic que tot ho veu i que tot ho apunta. Això del referèndum ha estat muntat per la gent de peu pla i pel poble castís i tot plegat ens interessa i ens el fem nostre. Diuen que no val la pena, que és perdre el temps, que serà un entrebanc. Però en Quel i molta gent surt de casa seu i fa reunions i conspira contra l'enemic, com ha de ser. Potser sí que és perdre el temps però pitjor és emporlanar-se a casa goitant la tele i cardant cara de beneit. Pitjor és quedar estampit contra el sofà i cardar rots contra el sostre. En Quel i els seus, mentrestant, preparen un referèndum per tocar el dos. El dia no acompanyava per sortir de casa, el dia no era manyac, el dia no era per mecs ni per barbamecs, ni per tiquismiquis ni per llepafils. El dia era pels valents que preparen referèndums per sortir d'Espanya cagant llets. Vet aquí. Nosatres ja preparem vint mil paperetes per dir que sí al "carretera i manta", a "l'obre la gàbia que volem" a "primer les criatures i ja podeu baixar els bots salvavides". En Quel prepararà les urnes i cardarem les paperetes a dins i començarem a agafar els bitllets per fer el viatge de sortida. El dia 13 tots a partiticipar en un referèndum que diuen que és de mentida però que és més de part de bo que el rei i totes les seves corones i trons. El dia 13 irem a votar ben esmorzats, una mica galtavermells, i cardarem el vot cap a dins per començar a comptar tot el temps que ens queda a la gàbia. I quan sortim de votar mirarem cap a a la fina línia de l'horitzó: allà entre la terra i els primers núvols ens semblarà veure la cara d'en Joan Alemany, d'en Jaume Farriol i d'en Joan de Can Quintana. Efectivament: haurem votat també per ells. Perquè, com a mínim, tindran una rega en l'hort de la nostra llibertat. El dia 13 Xisca de Gardi anirà a votar que sí.

Banyolins a la Behobia

M’ha arribat a orelles que un centenar de compatriotes locals es van desplaçar aquest cap de setmana passat a Donosti per córrer la Behobia, una mitja marató que pel que m’han dit, qui no hi ha participat no ha vist pa rè en el món del fart de córrer. Es veu que en Xavi de can Collell Riera es va carregar el mort a l’esquena i desplegant totes les seves capacitats logístiques va organitzar aquella riuada plaestanyenca cap a terres amigues. M’asseguren que encara avui, tres dies després, els senyors d’internet estant favagirats del munt de mails que van amunt i avall tot agraint-li tal exquisida gestió.
La sortida cap al País Basc és ben desordenada. Uns marxen un dia abans, d’altres no en fan prou i n’agafen dos i fins i tot es veu que enguany n’hi ha un parell que han fletat un xàrter directe del Pla de Martís fins a la Concha. La qüestió és que, es marxi quan es marxi i de la manera que sigui, aquest “campi qui pugui” queda mort en sec a les portes d’una sidreria donostiarra on un tiberi com Déu mana és l’encarregat de recordar a tothom que abans que atletes son de Banyoles. I ja em direu què hi carden cent dels nostres dins una sidreria... Doncs emporlanar-se, beure, cridar, xisclar i cardar-se pets i rots, pel cap baix. Això si, conscients tots que l’endemà s’ha de córrer.
Havent dinat van cap a l’hotel que des de Banyoles i dies abans ja ha emparaulat en Xavi. Allà, tots junts deixen els estris i mentre uns fan migdiades manyagoies, altres intenten refer-se del tiro a l’ala que porten per culpa del collons de sidra i els més trempats van a fer un volt a veure qui carda el cap més gros. Així fins a acabar el dia, després d’un sopar lleugeret per compensar la fartanera del dinar i pensant en el passeig que els espera a la cantonada de la negra nit.
Enguany, quan l’hora de gastar les bambes va ser arribat, es veu que cardava un temps de gossos. Ventolera, pedregades, aiga a galletades i una fred d’aquelles tan mal parides. Sort que abans de marxar els nostres companys ja ho tenien coll avall i tothom s’havia procurat capelines dels xinos i fins i tot bosses d’escombreries per fer de paravent. Tota aquella inclemència meteorològica va passar a ser pura anècdota tan bon punt va arriar la cursa.
Si ets del País Basc, el dia de la Behobia i si hi ha cent Banyolins passant pels teus carrets, ja pot baixar Déu i hòsties que per collons s’ha d’anar a engrescar el personal, i així va ser. Carrers plens de gent, música a tot tai, gent donant monges de taronja als corredors, beure per tothom i crits d’animus com només els bascos saben ventar.
Després de la correguda, remullada a l'oceà, un dinaric i de nou campi qui pugui cap a Banyoles.
Xisca de Gardi irà a veure en Quel de Podium i es comprarà les millors bambes del món. Tabé irà als xinos a comprar capalines i bosses d’escombraries perfer de paravent. Xisca de Gardi estarà l’any que ve a les portes de la sidreria de Donosti a l’hora convinguda i l’endemà, com si fossim bascos ens aixecarem amb caparrassa de sidra i bocassa d’ai per anar a animar als nostres compatriotes pels carrers de Sant Sebastià.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Acte Molt Recomanable a la Capital del Món

L'Irene Tortòs-Sala, que és un gínjol, ha muntat una presentació xiscagardiana per aquest dimecres. Com que ja s'acosta la Fira de Sant Martirià, la gran fira del bestiar que mig món té present, ha aprofitat l'avinentesa per retre homenatge a l'Aparici, un burro català que és el protagonista del llibre d'en Salvador Giralt. En Salvador no és conegut en aquestes terres però és de cap a Vic i amb això ja en tenim prou. Els de Vic són quasi com els de Banyoles però amb una mica de boira sobre el cap. Què hi vols fotre. Per si no ho sabeu en Salvador Giralt va guanyar un premi les bases del qual indicaven que l'únic guanyador possible havia de ser en Salvador Giralt. Així no enganyaven a la concurrència, anaven de cara a barraca, i feien les coses tal com s'ha de fer. En Salvador Giralt escriu a la manera de part de bo com s'ha d'escriure i ens ha dedicat "Romanço de l'Ambròs i del seu tros" un faula o no plena d'harmonia, bon sentit, vida sana i fraternitat entre els homes i les bèsties. Vet aquí. S'ha de dir que en Giralt forma part de la confraria "Amics de la Migdiada" i ja està tot dir. Què millor que reivindicar la mitdiada o migdiada, el cop de cap o la senrosa, la mitdiada manyagoia i el fart de jeure. Coses que ja haurien d'estar cobertes pel seguru o per la Unesco i que encara no ho estan perquè hi ha molt d'amic del Portland o molt d'agent del Pentàgon. El dimecres, doncs, si no sabeu què cardar i voleu passar un temps de platxèria, aneu de caps a l'Altell. A les vuit del vespre l'autor, acompanyat del Senyor Casadesús i del músic Giralt ens amenitzaran la vetllada d'allò més. Si porteu un porró, serà benvingut. Perquè la gresca si es remulla fa més festa, encara. Definitavament hem de felicitar la Tortòs-Sala per la bona pensada i per fer de Banyoles un país de gent llegida i de llibres per llegir. Ja està tot dit.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Les botigues de les Cases Barates

El popular barri de les Cases Barates ha tingut, des dels seus primers dies, un sistema propi de botigues. La major part d'elles s'aixecaven sota les voltes de la plaça. Quan passaves per aquelles voltes se sentia el retrunyir de les teves passes com si fos un eco fabulós. La primera botiga a esmentar era la carnisseria de la família Font-Dilmé, també convertida en pollastres a l'ast els diumenges. La família Font-Dilmé era el nostre submistrador de coses essencials i des d'aquí els enviem una salutació agraida. També hi havia el bar regentat per la família Serra, que tenia un nom sensacional "Bar Nou" en rècord dels seus temps fundacionals. El bar feia un olor fonda, d'hostal de tota la vida, i la decoració estava presidida per les orquestres i els conjunts musicals de l'època, tot un detall d'elegància connatural. Hi havia, entre les botigues, una peixeteria comandada per la família Colomer. I també hi havia la lleteria, després estanc, dels Güell, on compràvem els diaris, l'interviu d'amagatotis o ompliem la quiniela que ens havia de fer milionaris. Seguidament trobàvem el local de la Caixa magníficament portat pel senyor Martirià Torras i el fill gran de Can Comerma: aquests senyors convertien el negoci bancari en un tracte familiar, proper, gens estirat. També hi trobàvem l'empresa de pintura i decoració Prat amb un disseny ultramodern que destacava en aquell sotavoltes una mica rústic. I encara quedaven dos negocis més: la barberia del Senyor Bonet on es tallava el cabell amb diligència i discrecció. I finalment la merceria on podies trobar el que no havies trobat en la resta de negocis. Al cap i a la fi, les voltes de la plaça de les Cases Barates era una autarquia comercial de primer ordre. Sense moure't d'aquells comerços podies fer vida i abastar la felicitat del client satisfet. Des d'un diari passant per un vermut, des d'una imposició a la llibreta seguint per un ordenat tallat de cabells, uns calçotets i una colònia, un tall de lluç i un bistec, una pepsi i una cervesa. Al cim podies canviar d'itinerari: accedir-hi pel Mossèn Reixach i abandonar aquell cèlebre centre comercial a través d'un passadís que donava a un caminet ple de testos en flors. Abans que s'hagués inventat la illa diagonal, les Cases Barates tenien el seu petit i deliciós espai comercial. I tot estava perfectament pensat i equilibrat. Aquell aplec de botigues tenia, i té, el seu propi aparcament, la seva plaça ovalada, la seva pista de bàsquet i el seu centre religiós. Què més es pot voler? Ser de Banyoles, però aquesta distinció de la mare naturalesa ja l'hem aconseguit!

dijous, 5 de novembre de 2009

El nostre sastre

A les Cases Barates hi havia un sastre de part de bo. La gent de peu pla s'ha allunyat de la figura dels sastres o les modistes, i així ens va: roba mal girbada, pocasolta, amb costures que no van ni vénen, la majoria volem mudar però fem més aviat llàstima. Aixó amb els sastres no passava. El sastre de les Cases Barates era en Benvingut. Un nom així mereix tots els respectes i ja dóna informació sobre el tarannà i la condició del personatge. En Benvingut feia honor al seu nom i era un home sol.lícit dotat de l'amabilitat justa, ben lluny de l'enganxifosament que trobem en certs dependents educats a l'escola del Pentagon. En Benvingut feia els trajes al pare. I despatxava a casa seva, com ha de ser, tenia el cosidor al fons de la casa, on prenia mides al client. El moment de prendre mides era d'una enginyeria civil encomiable, el sastre passava la cinta mètrica per tots els encontorns del cos. Llavonses ho anotava pacientment. El resultat de tant amidament només podia ser un traje que s'esqueia. Què dic, que era cosit pensant en la volumetria de cada personatge, que dissimulava els defectes i potenciava les virtuts, que sortia del cosidor com la silueta perfecte del client. En Benvingut no era sastre: era un alquimista capaç de teixir l'ombra i l'esperit de les persones que li encomanaven un vestit. Vet aquí. La solució passa per trobar nous Benvinguts. Gent que estimi la professió i que faci cosidors a casa seva. Gent que manufacturi trajes que s'escaiguin, que contornegin, que dibuixin ombres i esperits. Si surten els nous Benvinguts, tornarem a fer-nos fer trajes. Trajes que ens posarem els diumenges i les festes de guardar.

Llegendes i habliduries

Com a pertot, llegendes urbanes i de format clàssic circulen entorn la nostra ciutat. Durant anys, forasters de pas i de diumenge feien creuers tot vorejant l’estany al compàs d’una narració enllaunada que explicava un misteri al voltant del més famós dels nostres nàufrags i que ajudava a fer més amè un ruixat de dades hitoricogeogràfiques.
Com tothom sap, la llegenda ve a relatar la heroïcitat d’un nàufrag que va ser engolit per misteriosos fenòmens subterranis de l’estany. Els rudimentaris mitjans de salvament de l’època no van escatimar esforços en la localització del subjecte en qüestió. La recerca fou en va, ni rastre d’un individu que va aparèixer dies després tan campante a Mallorca. No només això, sinó que el puta amb una més que sospitosa rapidesa havia consolidat un negoci propi de comerç de cacauets, mira tu quina ximpleria.
Ara bé, per a totes aquelles persones que gosin posar en dubte l’heroïcitat del nostre nàufrag m’agradaria deixar lliscar una reflexió:
Heroi, per mi, ho és aquell qui a contra pronòstic i vencent adversitats a priori superiors a les seves capacitats assoleix l’objectiu proposat. Digueu-me doncs qui de vosaltres, independentment de la forma i mitjans, gosaria plantar-ho tot, desaparèixer i uns dies després, des de la cala de Ses Covetes, fer creure a parenta o parent, sogres i patró que hi ets nat a parar d’un capbussó massa profunt a l’altre costat d’estany, sent pipat per remolins i a cavall de corrents d’aiga. Aquest xiscagardià de les quartades no només va aconseguir-ho, sinó que a més va saber convertir aquella insensatesa en llegenda.
I parlant d’historietes del boca-orella, m’agradaria saber quin collons de cantamanyanes fou el dissenyador i encarregat de fer córrer veus sobre imminents arribades d’autobusos plens de sueques, belgues o holandeses. Habliduries de caps de setmana qualsevol que durant anys apareixien del no res i que al pic de l’adolescència ens va causar tants dissabtes il·lusionants com diumenges de decepció. A aquest gossàs, gafa’l i mata’l, è poc.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Aterrissar

Aterrissar és un verd esplèndid, d'una sonoritat expansiva i suggerent. La gent ja no aterrissa sinó que es limita al vulgar caure. Caure és un verd que no diu res, un verb fat, mancat del vigor i del caràcter necessari que tots els verbs han de tenir. Aterrissar és un verb sonor, el dring de les erres i el lliscar de les esses suggereixen la patacada que és a punt de produir-se. Quan algú conjugava "he aterrissat" la concurrència era capaç d'endevinar la magnífica trompada que havia protagonitzat. "Ha aterrissat i va ben esgalabrat" és una frase suculenta, elegant i castissa que ens dibuixa l'acció i les consequències posteriors: un hemisferi de blaus, butxos i sang pressa. La gent, ara, diu m'he caigut i es queda tan campante. Si de la boca ens surten bestieses com aquestes és lògic que estiguem fent el camí a l'inversa de l'evolució de les espècies. De l'home al mico en un obrir i tancar el forat de l'apagallums. Aterrissar és un verb majúscul que ens parla de genolls pelats i de castanyes grandiloquents. L'aterrissar comporta un diàleg posterior, una comunicació estreta amb els que han presenciat la trompada. Des del terra pots veure les cares dels altres que t'animen "collons quin llamp d'hòstia t'has cardat" o que et mig atracaien "això te passa per no mirar, gamerús" o que t'espanten "no te moguis, podria ser hasta pitjor". Des de terra, i un cop has aterrissat, reflexiones i t'adones que entre els amics que es preocupen per tu hi ha un datpelsac que se li escapa el riure, o hi ha aquell banyabaix que t'ha cardat la cancalleta al partit de futbol, t'ha fet aterrissar i encara diu "va aixeca't, comediant, no n'hi ha per tant". El pitjor d'aterrissar en els temps petits era la distància que separava la trompada de casa teva: coix, esgalabrat, amb les uieres mig guerxes i amb els pantalons foradats havies de passar revista davant la mare. Llavors era molt probable que tot el que vingués endesemprés fos molt, però que molt, pitjor a l'aterrissada.

dimarts, 3 de novembre de 2009

El Montgrí titil·la a contrallum

Per anar a Girona, aquest matí, m'ha vingut bé de passar per la variant. Se m'ha acudit tan bon punt he sortit al carrer i he vist el sol espetegant com si demanés perdó per haver-nos despertat. El dia començava bé. Es veia transparent, net, com acabat d'esventar. Venint de Melianta, la silueta retallada del Montgrí titil·lava a contrallum a la part de llevant. La lluïssor d'una rosada molt tènue s'escampava pels primers pendents de Puigpalter i donava a la terra un aire d'alumini brunyit. El cotxe marxava tot sol. Els de la ràdio xerraven i per sobre de Cors, un tel de boira resseguia la teulada verdosa dels primers boscos de Camós. Haver d'anar a treballar m'ha semblat una infàmia, un menyspreu a la comarca, la baixesa més repugnant de l'univers. He insultat el món dolent cap endins i de resultes de la rebotida m'ha revingut un rot profund i greu, tètric, que s'ha estès per l'interior del cotxe i m'ha deixat un regust de fel ennuegat a mig sortir del canyó. No he sabut si era de l'esmorzar de feia una estona o del filet que ens havíem cruspit ahir a la nit al Capitell. I la mala lluna m'ha marxat al cap de res d'haver reviscut la sobretaula i les lliçons d'en Pep, les sentències del Gallegu, les riallades de la Meritxell i el candor als ulls d'artista d'en Lluís. Gent arrelada, gent de casa, homes i dones del cap dret. Carn cuita en el seu punt, vinassa sense podridura química, aigua trencada, bona gent. Anar a treballar, al capdavall, només serveix per tenir ganes de tornar a casa. I una vegada som a mare, que ens vinguin al darrera!

dilluns, 2 de novembre de 2009

Els menuts

L'altre dia dèiem amb en Pep que la moneda oficial de Xisca de Gardi haurien de ser els menuts. A ell ja li semblava bé perquè la pesseta era mig passable però això dels euros és d'una complicació inoïda. Ens han volgut vendre gat per llebre. Res de bitllets ni punyetes, ni monedes estranyes amb desconeguts gravats a sang i foc. Res. Els menuts són la nostra moneda de capçalera, l'insígnia de l'economia amable de la comarca; l'economia del tracte fi i dels negocis signats amb un brindis en acabat de mastegar un tros de carn a la brasa. Què caram! Els menuts són la lletra petita de la nostra bondat comercial, la dels carrers de la vila vella els dies de mercat, la del dringueig de les bosses de monedes basculant a la cintura d'un pagès arribat del terraprim. Anirem a sopar i preguntarem «Què es deu?» «Quatre menuts», ens respondran. I els deixarem caure a sobre de les estovalles esquitxades amb el de suc d'un estofat admirable. I allà quedaran, quatre monedes, que seran cinc perquè no sigui dit que hi falta la propina, i tots contents. Els menuts faran el món una mica més petit i empetititnt-lo l'engrandiran fins a l'infinit. Quina delícia.

divendres, 30 d’octubre de 2009

El "rellenu"

És curiós que el fet de parlar del “rellenu” en sí, perquè a Banyoles quasi dingú parla de farciment, pugui comportar tal antagonisme de connotacions.
El “rellenu” pot contenir la clau del secret, la fórmula magistral de l’èxit. “ La mare que els va parir, els canalons de can Xabanet, sé pas què hi carden al rellenu. Fa dies que li pregunto a en Pep però el puta es calla el secret”.
D’altra banda, en canvi, el “rellenu” pot ser la cosa més ordinària, sense importància i absolutament prescindible del que sigui que acompanyi. “Saps que al Comitè d’Orriols l’han trucat per anar amb la coral de Banyoles? Si, ré...de “rellenu”, per cardar “bultu”, li han dit que canti amb la boca tancada”.
La qüestió és que demà s’acaba l’octubre i tot mirant Xisca de Gardi m’he adonat que faltava un escrit per igualar el més productiu dels mesos finiquitats enguany i som pensat: Calla, encara que no tinguis res a dir, escriu alguna cosa, així com no sé... de “rellenu”.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Assemblea de Xisca de Gardi

Per Sant Martirià toca Assemblea del nostre partit il.legalitzat. Faltava gent: en Vaqueta era a Nova York per fer d'escolà en un casament d'un libanès de Canadà. No s'entén i és millor no entendre-ho. En Pep va faltar perquè és així. En Llobarro del bosc va faltar perquè ens vam descuidar de trucar-lo. Vet aquí. Hi erem quasi tots que és el que compta. Perquè si hi som tots ja no té gràcia. Vam anar a Can Félez que va ser per nosatres un descobriment. En Félez és home d'una sola peça i li estarem més que agraïts fins el judici final. El judici final, ja se sap, és el dia que els jugadors de l'Atlètic hauran de confessar tots els pecats. El cas és que en Félez ens va prometre Juve i Camps i va complir com un senyor. La carn a la brasa estava al punt, i va treure uns xampinyons que no ens cabien a la boca. Vam sopar amb grandesa i amb plenitud. Al cim, la joia de Galliners es va passejar pels voltants i això ja no té preu. Es una cosa que dignifica Can Felez per sempre més. El cas és que l'Assemblea de Xisca de Gardi no va arribar a cap conclusió: teníem la boca plena de menjar i debatre en aquestes condicions ens portaria a convertir-nos, de ple, en persones ordinàries. No va passar com atres vegades que els àpats nostres acaben en un cafarnaum: no vam trencar re, no vam rojar, no vam tirar-nos els plats pel cap, va ser una assemblea civilitzada fins a l'extrem de pensar si no ens havíem de dissoldre. El bandarra d'en Garzón haurà d'esperar un altre Sant Martirià per il.legalitzar-nos. De moment, fem la viu-viu que és del que es tracta.