dimecres, 7 de gener de 2009

El món des d'un escambell

M'he passat el Nadal assegut en un escambell goitant el foc a terra. El país, el nostre país, són el reflexos d'una soca cremant en un foc a terra: el groc espès de les flames i les guspires sobre un fons vermeiós del caliu. Vet aquí. Tabé les cendres i la polsegera que aixequen ens reporten al que hem estat i serem: no res, un munt de brases apagades que deixarà pas a més fumèrria, més foc, i més caliu. El país del foc a terra tabé ho són les coses que hi anem posant: les grielles amb la carn o les torrades, les peles de poma que cremaran per amorosir l'ambient, l'arengada que farem a mitja tarda o el boniato que deixerem coure a poc a poc enterrat vora el caliu. El país del foc a terra vol temps i dedicació, asseguts a l'escambell el goitarem i, de tant en tant, remenarem amb els amolls les estelles perquè no sigui dit. El país del foc a terra ens deixarà els genolls rostits i l'esquena glaçada vet aquí. I en el país del foc a terra aniran desfilant tots els records d'abans, dels que ja no hi són, dels que hi són però hi són d'una altra manera, del temps d'anar a estudi, dels dies passats jugant a la cuina, de la mare traginant carbó per fer anar la cuina econòmica, del pare escalfant-se les mans després de tornar de trebaiar. El país del foc a terra són també les històries que ens han explicat els pares, que per la seva banda havien sentit dels seus pares, i aquests dels seus, i així anar fent. Perquè el nostre país és com un foc a terra: té l'aparença d'esvair-se davant dels nostres ulls però és sòlid, és valent, resisteix com les herbes del marge, no es deixa emportar pels corrents ni per les modes, no es deixa endur pel torb i la tempesta. El nostre país, com un foc a terra, segueix a punt, llest, disposat. Només falta que hi posem més llenya i fem foc. La resta, ja es farà. I pujaran els fills i aquests explicaran als que vindran les històries, la vida, els vells costums, i ho explicaran tal i com pertoca: en la llengua de les àvies i les mares, en la llengua que hem après paraules tan definitives com caliu, amolls, arengada, perola i anar fent. Des de l'escambell estant Xisca de Gardi proclama la república catalana del foc a terra. Visca el Foc a Terra, mori el mal menjar.

6 comentaris:

En Samora ha dit...

Mirant un foc de terra és una de les formes més dolces d'anar-se endormiscant. Aparques la mirada al damunt d'un tronc que es va consumint al mateix ritme que les últimes teves forces. La calma és gran, tant que la son et venç molt abans que les flames a la soca.

Bentornat a casa teva, Comité.

Sacutell ha dit...

Un foc a terra es una pèrdua d’energia escandalosa. Aviat ens el prohibiran i el farem com a les pel•lícules nord-americanes, de gas. Tenia un conegut a Boca Raton que l’hi agradava tan el foc a terra que sempre el tenia encès. Estiu i hivern, de dia i de nit i en diferents habitacions. El problema es que a Boca Raton que es una població de Florida, hi fa una calor espantosa. Però ell, que era molt ric, hi va trobar la solució. Tenia l’aire condicionat sempre a tot taco.
El que no pugui solucionar l’intel•ligència humana...?

Sacutell ha dit...

La panxa calenta i l’esquena gelada. Una habitació que sembla l’estiu i la resta de la casa el pol nord. Però ...i la companyia que fa la llar de foc? Es com la televisió. Sense anuncis ni programes dolents. Com una peli de l’Albert amb un cert dinamisme. Imaginem l’infern mentre ens retorna al cel desprès del fred d’aquests dies. I els de Barcelona barallant-se de si hi ha Deu o no a cop d’autobús.
Estant bojos aquests romans...

Sacutell ha dit...

Escambell es una paraula pràcticament perduda en el vocabulari habitual. El de TV3 vull dir, aquest que ha normalitzat el idioma però també escapçat tots els modismes no barcelonins. Un element essencial del foc a terra era l’esco que si ara el cites sonarà a Parlament. Lloc habitual on la gent te l’espatlla poc coberta mentre que l’esco perseguia precisament que això no passes.
A la vora del foc recordo una anècdota del naixement d’aquesta televisió nostre, que es tan nostre que la vida ens pren que deia l’antic himne del Barça. Una de les primeres actuacions de la nostre va ser el doblatge al català i de seguida varen sorgir les pors de sentir al JR dient bandarra a la Sue Ellen. Però una que va moure molt debat va ser escollir quin accent havien de tenir els indis. Els indis de les pelis de cowboys, no els de la India. Es va discutir en una reunió de savis i tothom hi va dir la seva. La millor va ser la que suggeria que els indis parlessin amb la variable dialectal del País Valencià. Un gran encert per la normalització que es va deixar perdre.

Sacutell ha dit...

Estem encallats.
La meva mare ja patiria. Perquè quant no hi ha senyals, mes val pensar el pitjor. Mai unes vacances sinó un contratemps que de ben segur es greu. En el dubte optar sempre per la pitjor alternativa. Es un principi bàsic a partir de la seixantena. Pensa mal i no erraràs. Però com que no soc la meva mare imagino que encara no heu superat el període i que la mandra us ha deixat sense esma per a ben res. De ben segur que al treball rendiu com el primer i això no es bo, es un gran error. Cal utilitzar el temps i les eines del treball per complir amb Xiscadegardi i cas de que en sobres una mica dedicar-lo al que us paga. Però nomes en aquest cas.
¿Oh es que la meva mare te raó?
Mengeu uns kiwis i notareu una gran millora

llobarro de bosc ha dit...

Sóc a la selva amazònica. No hi ha cobertura, ni internet, ni caixers automàtics. I, el pitxor de tot, tampoc hi ha carajillos. Els jívaros em tenen segrestat. Per això no puc complir amb Xiscadegardi. Pregueu per mi.I si veieu que no torno, porteu un ram de flors vermelles a qui tant he estimat. Serè lleial fins al final.