dijous, 22 de gener de 2009

Fa cosa d'uns quants anys

Un cop acabada la jornada escolar, entra en joc una munió d’avis, iaies i fins i tot algun pare que van de bòlit des de les portes del col·legit a l’Escola de Música. D’allà després d’una hora mal comptada de mal aprofitar, s’ha d’anar cagant llets cap al Camp de futbol. Pel camí el nen es va posant la indumentària pertinent. Hi arriba vint minuts tard però l’entrenament és sagrat, més després de la clatellada que et claven per apuntar-lo. Mentre el nen entrena, s’ha de tornar a l’Escola de Música que surt la nena i se l’ha d’acompanyar a can John Duran a aprendre de llengües forasteres. Això només el dimarts perquè el dijous, per sort, ja surt directament cap a Gamma que està al costat i ja hi va sola. Tot plegat un va i ve de quitxalla de pa amb xaculata itinerant i adults carregats de guitarres, flautes, maletes, bosses d’esports i anoracs.
Potser m’etivoco i visc amb l’engany del biaix dels anys però aquella sensació de que abans tot era més reposat m’acompanyarà amb fermesa per dies que visqui.
Fa cosa d'uns quants anys, quan era pitit, els meus coetanis i els de rodalies un cop acabades les classes tabé en teníem de coses a fer. Ja aleshores, un gruix important dels nens jugaven a futbol, amb la diferència que ningú et demanava el número de compte del teu pare. Hi havia un sector prou significatiu que dos cops per setmana passaven pel gimnàs d’en Piti i la Iona del carrer Sant Martirià. Els nois feien Judo i les noies ballaven. Els voltants del carrer del gimnàs era un anar i venir de nens amb kimono.
Els qui anaven a anglès ho feien a ca la Marta Foix, qui feia ballet amb la Consol Gratacòs allà a les galeries. A cosir se’n aprenia al Club Guspira, a dibuix i pintura a can De Palau, música a can Frigolé dels pianos i més endavant al Taller de Música del carrer Girona. A tennis n’ensenyaven en Jaume Illa, en Toto o el guardonat Lluís Carbó i ,a falta de pavelló, l’handbol es practicava a l’institut Pere Alsius i el bàsquet a la pista de Sant Pere.
Jo que era d’aquells que ho havia provat gairebé tot sense que es veiés en mi un futur prometedor en cap de les disciplines, recordo aquells anys com un anar i venir de nens pels carrers dels quals no em consta que se'n perdés cap. I Sort que era així, doncs a falta d'avis residents a la província i amb uns pares massa enfeinats no em ve al cap dingú amb prou temps i paciència per acompanyar-me ni a mi ni als meus germans grans a voltar pel món.
Aleshores els nanus arribàvem tard a pertot perquè ens encantàvem pel camí. Un rec, una botiga de xuxes, un amic amb massa temps, un gos perdut o un aparador temptador eren motius suficient per provocar un canvi de plans radical o justificar una demora. Després era quan entraven en joc les habilitats de confeccionar coartades i excuses. Tot un art, si senyor.

6 comentaris:

Sacutell ha dit...

La hiperactivitat forçada de la mainada es per la seva formació o més temps pels pares? L’utilització dels avis com escola bressol els fa tan feliços com expliquen? Els nens als restaurants es porten tan be o son un turment pels clients? Som mes indulgents amb els propis que amb els dels veïns? Nomes reflexions, superat un altre cap de setmana sense invocar a Herodes i als seus fets mes coneguts i desprès de la lectura del gran Samora, rei de l’hiperactivitat.

Sacutell ha dit...

La lluita armada com a mètode per arribar a la democràcia va ser discutida i admesa per diferents col•lectius. Eren els anys 60 i el franquisme anava per llarg. El trobàvem a tots nivells del poder real i l’església catòlica n’era un de cabdal. De la discussió se’n accepta l’ús i el primer objectiu serà el cotxe oficial de l’arquebisbe de Barcelona aparcat de nit a la Plaça de la Catedral, encara sense urbanitzar com la tenim avui. L’objectiu era clar; cremar l’automòbil oficial, un Mercedes escandalosament notori. Els mitjans; nomes la nit, un papers molls de combustible, un llumins i sobretot una inexperiència supina. Arribat el moment el combustible falla. Era gas-oil i es veu que precisava d’alguna cosa mes que uns humils llumins. S’entretenen massa pel problema i un sereno els descobreix. Fugen corrents amb el vehicle que disposaven, una motocicleta. El sereno va a peu i no els pot enganxar però al arribar a la Via Layetana, avui Pau Claris, el semàfor es posa en vermell i òbviament els terroristes paren. Arriba el sereno armat amb el xuxu reglamentari i procedeix a l’arrest. I aquí acaba l’historia dels valents i innocents, precursors de la lluita armada contre el franquisme de la nostre època.
¡Ho així m’ho han explicat!
Nota: El xuxu no es de Can Ciurana ni farcit de crema, sinó una llança d’estar per casa que el sereno feina sonar picant a terra per dir que ja ens venia a obrir el portal. També es allò que cau de punta en xàfecs especialment violents

Sacutell ha dit...

De fet cada generació fa reflexions similars sobre la seva infantessa. Trobar les diferencies pot ser l’exercici interessant i ara mateix em sembla que la mes important de la meva n’era la immensa llibertat vigilada. No podíem fer res per imperatiu patern i legal però ho fèiem tot. Tot d’amagat. Ni anàvem a l’estany ni ens ficàvem als recs ni ens barallàvem amb ningú ni ens embrutíem la roba ni deixàvem d’anar a angles ni a conferencia, però realment ho fèiem tot. Tot menys estar a casa i estudiar i fer el deures. I així ens ha anat!
Si em poso melancòlic diré que la meva infantessa a la Banyoles dels anys cinquanta no l’hauria canviat per res. Ni llavors ni si ara la podes reviure.

Sacutell ha dit...

D’això d’embrutir la roba nomes se’n es conscient si et cal rentar-la o si ets un fill model. Tinc un amic que avui es el rei de la Tortada, que n’era de conscient malgrat que no la rentava. Al començar el joc corria cap a casa per canviar-se. ¡Que n’era de conscient i bon minyó malgrat sospitar que quant arribaria amb el vestit apropiat i autoritzat ves a saber a on seriem els altres...!

Sacutell ha dit...

I plego, sinó sospitaríeu que es venjança del que no em vareu deixar xerrar divendres

En Samora ha dit...

D'aquí quatre dies la gent allàrgarà l'edat de la seva jubilació per tal d'eludir la guarda i custòdia dels nets.
El terme "jubilació anticipada" deixarà lloc al de "jubilació demorada"