dijous, 29 de gener de 2009

Les caniques

No suportaria veure acabar-se el món sense haver deixat un escrit sobre aquest joc que tanta companyia, emocions i coneixements m’aportà durant la infància.
Jugar a caniques, perquè a Banyoles es juga a caniques i no a bales, et convertia en un expert en logística i estratègia, un especialista del filar prim, un ebenista de la punteria i una autoritat en el món de les apostes. Els grans entesos en el món de les finances i valors d’alt risc com en Jimmy de Can Xavanet de ben segur que de vailets foren reconeguts plomadors de caniques de la seva escola i barri.
Perquè jugar a caniques no és tan senzill com pugui semblar o no ho era abans, almenys. Aquest joc tenia un propi argot que no només s’havia de conèixer sinó que calia dominar-lo i fer-ne ús de cada terminologia en el seu moment precís.
Quan es jugava en equip i el teu company tirava, per evitar matar-te a tu s’afanyava a dir “riskins per...”. Riskins era una paraula màgica immunitzadora que pronunciada juntament amb el teu nom et convertia en immortal per aquella tirada. Però per poder dir això el jugador en qüestió havia pronunciat prèviament l’expressió “tot plegat” que l’habilitava a fer servir, només per aquella volta, tot un catàleg de possibles ajudes, cadascuna amb el seu propi nom. Els problemes venien si abans de tenir temps de dir el “tot plegat” un contrari se’t avançava amb un “retvalguin” Aquesta paraula era com un malefici que et castrava de possibles conjurs deixant-te només el “pam net” com a possible ajuda.
El “tot plegat” et permetia dir coses com “net” que t’autoritzava a aplanar i desbrossar tot el camí des de la teva canica fins a la del rival a batre. El “pam net”, en canvi, només et donava dret a netejar-ne un pam tot seguint el radi de l’esfera pròpia.
Una de les armes més usades al joc era el “canvi de bola em valguin”. Era llavors quan entraven en joc les purròmpies de tot tipus de tamany. Quan eres tu qui anaves a la saca contra altres canviaves la canica de dimensions estàndards per una coixinet, a poder ser de la nau Enterprise. Del contrari, si el que et convenia era fer-te fonedís als ulls d’un agressor la canica oficial era substituïda per un balí d’aquells pitius pitius d’escopeta de pistecs.
En fi, les caniques. Un joc sense piles que no causava diòptries, que no quedava obsolet ni hi havia instruccions. Si mai arribo a l’edat oficial per ser membre de “l’hogar del jubiliat” cardaré al contenidor tot aquell grapat de boles de petanca i tot darrera el cartell que en determina l’ús de la zona i convertiré aquelles sorreres en l’estadi oficial dels canicaires de la comarca. Fèquits que ho faré.

4 comentaris:

Sacutell ha dit...

Imagino que cada generació, te les seves pròpies costums i la seva nomenclatura. Nosaltres en dèiem jugar a boles. L’estadi central era just al costat del fanal del mig de la Plaça, llavors d’España encara que no recordo que ningú utilitzes aquest nom. El joc principal en dèiem “casar al deu” Consistia en plantar una moneda de deu cèntims, de pesseta, a terra. Com mes enterrada millor perquè dificultava la punteria. Qui la feia caure es guanyava el dret a casar la seva moneda i quedar-se amb l’allau de boles que ràpidament arribàvem. Per no perdre’n cap la posició del que casava era assegut a terra amb les cames ben obertes i la moneda just davant. Les bales eren de fang i sempre molt atrotinades però no deixaven de ser el nostre gran tresor.

Sacutell ha dit...

Rellegint el comentari he vist que la majoria de paraules que envoltaven el vostre joc son les mateixes de la meva època. Quaranta anys desprès perdurava la transmissió oral.
Imagino que actualment no cal ni preguntar, oi?

Sacutell ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sacutell ha dit...

Es que era el mateix repetit, perdo