dissabte, 17 de gener de 2009

Sempre passen coses

Per culpa de l'Oli i d'en Màxim, els meus antics socis, vaig arribar molt tard per trobar-me amb en Tremoleda i en Castanyer (els que graten a Vilauba) Ens havíem de trobar i no me'n recordava d'on ens havíem de trobar. Ja passa això: et cardes vei i la memòria et fot el burro. Volia anar fins al Centre a veure si trobava la ditxosa reunió i vaig passar per davant del Passeig. Mal fet. Perquè estassats al Passeig vaig descobrir-hi en Puput i en Pep. Malament. Vaig anar per saludar-los i m'hi vaig acabar quedant. Què vols: feia dies que no veia els amics i l'enyorança et juga males passades, com la memòria. El cas és que vam repassar-ho tot i vam arreglar el món. En Lluís Carbó anava i venia i de tant en tant deixava anar les seves filosofies banyolines. La vida són quatre dies. A la barra del Passeig, vigilant el món i l'univers, hi havia en Montilla. A Banyoles en Montilla és el que hi entén en llums de teatre. Vet aquí. A Banyoles, en Montilla és l'amo del Municipal i l'amo també d'aquella part del Passeig on s'asseu amb elegància i observància. Té la mirada dels gats, espavilat i murri, un xic desconfiat pels qui no coneix o no el coneixen. Vaig sortir del Passeig i vaig fer quatre arreglos amb en Xavi Collell. Fa ben pocs anys hauríem corregut en bicicleta i fotut alguna aixafada, ara ens hem civilitzat una mica. Vet aquí. Finalment vaig agafar el cotxe i vaig anar-me'n cap a casa. Pel camí em va trucar en Masde des de Can Cortada. S'esperava perquè li arrenquessin un queixal. I vaig recordar que havíem de quedar. Ai, la memòria! Li vaig dir que em feia manra i que ja estava encarat cap a Mata. Amb la gent que hi tens confiança ja t'ho pots permetre això de trabucar-ho tot i de deixar-ho per un altre dia. Espero que en Castanyer i en Tremoleda em perdonin. Perquè si no ho fan, acabaré els meus dies colgat de pedres a Vilauba. Que Déu no ho vulgui.