dilluns, 23 de febrer de 2009

Aiga del Carme

La Senyoreta Pecanins tenia en el seu escriptori un calaixet prodigiós. D'ell treia una ampolleta màgica d'aiga del Carme i ho guaria tot. Un vailet queia picava de cap contra el terra: aiga del Carme. Una vaileta tenia un mareig producte d'un cop de calor: aiga del carme. Un bordegàs rebia un pilotasso: aiga del carme. Una vaileta rebia un cop de pedra dels de la Vila: aiga del Carme. La farmaciola de l'Acadèmia tenia un producte bàsic, fonamental, decisiu: l'aiga del Carme. Capaç aquest producte de ressucitat Llàtzer dels llibres d'història sagrada o dels mateixos llibres tornar a separar les aigües del mar roig. L'aiga del Carme era el remei a tots els mals i la Senyoreta Pecanins d'administrava amb una saviesa de curandera experta. Hi ha qui avui pensa que l'Acadèmia era un prodigi de pedagogia moderna, un laboratori d'ensenyament avançat, una torre de gai saber, un compendi de ciència i tècnica al servei de la modernitat. Ai las. El que feia bona aquella escola no era pas com l'imaginem avui sinó l'aiga del carme de la Senyora Pecanins. Beuratge que ens socorria i ens guaria talment com una potinga de bruixot. El que feia bona l'Acadèmia eren les aventures d'Història Sagrada que ens contava la senyora Pecanins i nosaltres esverats per l'aroma de l'aiga del Carme ens veiem a Jerusalem, a Jericó, al Mar Roig, al Sinaí, a tots els escenaris de la nostra febril imaginació. L'aiga del Carme, els seus efluvis, la seva resposta potent, el seu guariment infal.lible era la nostra connexió amb la tribu. La d'en Xena i la de tots els bruixots d'abans. En aquelles velles parets de sostres alts nosatres apreníem a comunicar-nos amb la màgia blanca, grisa i negra. Història Sagrada i aiga del Carme i pel mig la senyora Pecanins que ens protegia de tots els mals. Si tot fallava, hi havia un pare nostre i una ave maria. Anys després algú va voler-se inventar una altra història i altres mites, però nosatres havíem vist beure aiga del carme als malalts i havíem vist tota una classe resar en devoció al mes de maria. Vet aquí.

dissabte, 21 de febrer de 2009

El jutge i el passat

El jutge ahir es va mirar al mirall. El primer que va beure és la cara d'encantat que fa. Va tancar els ulls per intentar veure-hi millor. Però, de cop, van tornar velles imatges del passat. La seva cara es va començar a desdibuixar. I va veure les cares d'alguns detinguts que després de passar per les cambres d'interrogatoris desfilaven pel seu despatx. Els detinguts tenien la cara masegada, botida, els ulls d'un color de sang vivíssima. Els detinguts parlaven atropelladament narrant-li al jutge el pas per l'infern, els cops, les vexacions, les descàrregues, tot l'enfillall de misèries. El jutge no els mirava, els contestava amb la seva indiferència funcionarial. Els detinguts desesperats reclamaven que algú els auxiliés, que algú obrís una finestra per poder respirar. El jutge tancava la carpeta polsegosa i els despatxava amb una frase de rutina. El mirall, però, el despertà a la realitat de tots els masegats i colpejats: veié milers de cares, milers de rostres, milers d'ulls, sentí a través del mirall totes les portes de la comissaria, tots els cops d'interrogatori, tots els crits i tots els plors. Sentí els clams, els precs, les veus trencades, les veus de l'asfixia. Tancà de nou els ulls i féu dos passos enrere. Sentia dins el seu cap els cops de la guia de telèfon, la fressa de les aixetes, els crits marcials dels torturadors. Li va venir cap rodo, li va venir un ofec al pit. I va sentir escanyat com si algú li col.loqués una bossa de plàstic al cap i l'apretés en el seu coll. Va haver de córrer cap a urgències perquè li administressin un sedant. Pel camí cap a casa va llegir que algú havia escrit en una paret "el passat ja és aquí".

La fàbrica

El perfil d'una fàbrica ha governat molts anys Banyoles. La Fàbrica per excel.lència, signe d'identitat i de temps industrials: Can Gimferrer o les Saques. Entre aquells parets de rajols vermells s'hi van viure els dies prodigiosos del tèxtil. Era una fàbrica manchesteriana, plena de telars que es movien amb delit, dominava per la força de treball de les dones. Les Saques van observar la història banyolina del segle XX: els dies de les crisis internacionals, els temps inquiets de la guerra, el llarg atzucac de la postguerra, el lent despertar dels seixanta i el declivi final de la crisi dels setanta. El carrer Pere Alsius traçava una línia invisible de classes i posicions socials: dalt de tot, al carrer de les torres, hi vivia la família propietària, els Gimferrer. La seva era una cassassa senyorívola, pretenciosa, amb un toc muntanyenc que res tenia a veure amb l'arquitectura del país. La seva era una casa protegida per uns murs ben alts, impenetrable a les mirades, envoltada d'un jardí frondós. Des de la casa dels Gimferrer es devia veure el perfil de la fàbrica. Si continuaves baixant pel carrer, seguint la línia invisible de diferències socials, t'acabaves topant amb la fàbrica: teulada de serra, xemeneia altíssima, parets de rajols vermells. Un aire anglès inevitable. De nit, la fàbrica exhalava una llum entrenyinada, tenia alguna cosa de vida fantasmal i misteriosa. Si seguies baixant acabaves definitivament en el territori obrer. Les Cases Barates. De nit, els carrers amples i les petites xemeneies fumejant sobre el cel de l'hivern, tot allò oferia l'atmosfera d'una colònia fabril amb el silenci del repòs, de les hores fora de la fàbrica. De tot aquella comunió de gent honrada en recordo un en particular: en Quintana, amb la seva pipa i la seva mobylette. Que conduia, precisament, amb un únic braç. L'altre el va perdre a la fàbrica. El braç segat d'en Quintana és el símbol de tots els homes i les dones que han sacrificat milers de dies de la seva vida en totes les fàbriques del món. Contribució de carn i sacrifi al que alguns anomenen progrés.

El saber estar

Tinc un amic al qui li envejo, el que per a mi, és una de les més meravelloses qualitats, el saber estar.
Saber estar no correspon a un comportament concret ni a un protocol de conducta marcada, doncs fa estricte referència a una excel·lent capacitat d'anàlisi i voluntat d'adaptació camaleònica. És d'aquells que si l'ocasió és verda, agafant els colors com a exemple, el meu amic adoptarà un to verdós discret, sense buscar ni el més viu ni el mes pàlid i així amb la resta.
La discressió n'és un bon succedani, malgrat tot, no deixa de ser això. Al meu entendre, i això és el que sap fer el meu amic, saber estar és ser conscient de quan és oportú o necessari parlar, callar, fer-ho en veu baixa, fer una broma o fins i tot cardar un cop de puny a la taula i deixar anar quatre renecs. És també saber establir amb subtilesa la distància adequada amb cada persona, sense abusar d'una confiança inexistent ni refredant la calidesa d'una proximitat afectiva.
El meu amic és com nosaltres, d'aquells que no concep una trobada amb els amics sense una taula ben parada d'aquelles que ja fa salivera només d'encarregar-la, i dono fè del seu saber en matèria de menja de les bones. Malgrat tot no l'he vist mai fer ostentació del seu disgust ni disconformitat quan més d'una vegada ens han pres el pel de mala manera i a preus exagerats.
Jo tinc assumit que el saber estar no és la meva tarja de presentació i no sabeu com m'agradaria que ho fos, per això li admiro tant i li valoro aquesta facilitat per envoltar-se de tot tipus de gent i veure com a tothom se li posa tan bé la seva presència, sense afany de protagonisme però present en totes les ments.
El saber estar, una virtut que precisa de més finura que el ser un lladre de panderetes.

divendres, 20 de febrer de 2009

Calçots per la Candelera

Ja se sap que encara no ha passat carnestoltes i que no és bo mirar més enllà del final de la setmana que tens al davant. Però, tot i així, el temps ens fa dir una cosa que és la següent: El mes de febrer és un dels moments més ben il·luminats de l'any. És el mes que marca, una mica, la fi del fred de l'hivern i enfila cap a la temporada de primavera, si la candelera plora. En temps reculats, quan les persones eren enraonades i cordials, a les terres de la Catalunya Occidental, la nova, especialmnt a la zona del Camp de Tarragona, pel febrer les famílies es reunien per cantar les primeres cançons des del Nadal. No era forçat que fos precisament pel febrer. Perquè, precisament pel febrer, és quan els ametllers i els avellaners -els cirerers triguen una mica més- exploten tota la florida al mig del món. El Camp de Tarragona, com ja és sabut, és terra d'avellanes, d'olives i de calçots. Aprofitant les primeres escalfors del sol, encara encrostat amb les lleganyes de l'hivern, les famílies es trobaven per cruspir calçotades enormes allà on els avellaners, i els ametllers, eren més blancs. I n'enflairaven l'aroma. Els homes s'entretenien encenent el foc i l'esveraven amb els grapats de branques seques d'avellaner que havien guardat mentre feinejaven. I en feien un foc de flama sobtada, vivíssima, perfecta, d'una lluentor formidable. En opinió dels entesos, el foc de les branques seques d'avellaner és el millor per als calçots. Sentint els espetecs de la fusta prima, les dones preparaven el romescu i reien. I a fe de Déu que eren festes magnífiques, plenes de bondat popular, de familiaritat. A la comarca hi ha paratges fets expressament per coure calçots. Perquè la comarca, diguem-ho clar, està feta per a qualsevol cosa enraonada.

dimecres, 18 de febrer de 2009

El Bullarengue

El Gallegu em passa el video somniat dels Siniestro: menea el Bullarengue. Barrija-barreja de la Galicia d'avantguarda amb la Galicia de sempre. El video va ser fet al bar Kwai que segons sembla regentava un tal Constante. En Constante surt en el video, desdentat, sense ni un pèl, però amb un bon vas a la mà. Tots ballen, els avis i els amics de Siniestro. És això en definitiva: ells tenen en Constante i nosatres en Siset o en Lluís Carbó. Es veu que si anaves al bar Kwai i demanaves un licor 43 en Constante t'engengava a parir panteres. No servia collonades. I per comptes del licor 43, pastós, enganxós i ple de sucre, et servia un vas ple de Dyc. Pels qui no l'hagin provat el Dyc és un simulacre de whisky, un artefacte per l'estómac, una detonació en tota regla. Constante balla el bullarengue amb elegància i prestància, la Galicia antiga, finisterriana, emboirada i plena de tapes de pops sempre sobreviu. Constante s'ha encarnat a Banyoles a través de la Xamima, cuinera espiritual de Xisca de Gardi, ànima de totes les nostres resurreccions, fada, aloja i meiga dels encanteris de la saviesa gastronòmica de Monforte i part de l'estranger. El bar Kwai és la frontera que separa Occident de l'estimbarro, més enllà del bar Kwai ja no hi ha vida intel.ligent, és territori Pentagon. Pelegrinarem algun dia a les terres del profeta Constante ni que sigui per demanar un Licor 43 i menjar-nos-el amb una tapa de lacon.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Les conferències del senyor Hugas

Jo anava a conferències amb el senyor Hugas. El senyor Hugas era un mestre de l'Acadèmia conegut per les seves conferències. Duia, el senyor Hugas, uns pantalons abombats que a mi em feien pensar en la policia muntada del Canadà i duia també camises del Cocodril. El senyor Hugas si feies bé la feina et regalava un nis. A mi, en tot un any de conferències me'n va donar tres: un pel primer dia que vaig anar a conferències, el segon perquè vaig fer la primera comunió i el tercer perquè devia fer bé aquell deixossis dels problemes de càlcul. A mi les matemàtiques se m'embardissaven, veia els números com una cosa espessa i de mal comptar: les divisions les trobava una nosa, els quebrats un maldecap, les sumes no em quadraven mai i a les restes sempre em deixava alguna cosa. El senyor Hugas no podia sofrir els que parlaven i feien el burro, grup avançat entre els que m'hi solia trobar. Vet aquí. Després d'un any no sé si vaig ser jo que em vaig atipar d'anar-hi, si van ser els meus pares que van atipar-se de pagar per no-res o si va ser el senyor Hugas el que va demanar la meva baixa. El senyor Hugas feia conferències assistit per la seva dona que era l'encarregada de corregir les proves. Jo temia aquell instant en que la sort del nis depenia del número d'errors que trobés la dona del senyor Hugas. I comprovava decebut com la meva plana s'omplia de guixots vermells. Era llavors quan l'esperança del nis s'acabava evaporant en el sostre de la classe, allà on es concentrava el fum carregat de l'estufa de llenya. Va passar el temps, però el senyor Hugas continuava fent conferències a l'edifici de l'Acadèmia. I jo passava pel carrer de la Canal i veia la llum de la classe i m'aturava un moment a espiar els pobres soferts. Segur que en aquells pupitres també hi havien burros que no se'n sortien amb les sumes o les divisions. Burricots que veien evaporar-se el nis cada tarda entre guixots vermells. I després d'espiar, me n'anava a casa tot refet: per jugar, berenar, mirar la tele o quedar-me encantat davant del foc a terra. Amb el temps he après que les sumes i les altres coses carregoses te les fa un maquinota. Per cert, els nissos des de llavors no m'agraden.

divendres, 13 de febrer de 2009

Frases veies

Quan de petit algú et sentia queixar-te o somicar els més veis se't quedaven mirant, arronsaven les espatlles i deixaven anar "cagomredeune, quins soldats que té el rei!" La primera vegada que vaig sentir, no la vaig pas entenre. Soldats? Rei? Eren coses que estaven molt lluny del carrer Nou. Poc a poc aquella frase aparentment tan solemne i de tanta consideració amagava l'aire foteta de la gent de peu pla. La frase sempre anava associada a gent menuda, a gent queixosa, a gent fredeluga, escarransida, tiquismiquis, ploranera, a gent que somicava, que es cagava les calces de por, que cridava a la mare, que es comportava com un llepafils. La frase solemne, reial, majestàtica dels sodalts del rei s'acabava lligant a gamerussos, a bordegassos, a vailets. Vet aquí. Ja veus que al rei i a la seva tropa no se'l tenia per a ben re. Això és lògic, i plausible, si la nostra comarca està carregada de republicans i carlins. Els uns no el volen perquè no en volen pas cap. Els altres no el volen perquè no és el seu. I així, invariablement, va ressonant "ja veus quin soldats que té el rei" com un frase de l'orgull antiborbònic. Un orgull fondo i arrelat com els nostres alls. Un orgull antic i molt nostre com la família de Can Teixidor del Terme. Mai cap dita ha parlat amb tant de fonament de qui som i d'on venim. Soms de Banyoles, venim de lluny i si necessitem reis, ja els anirem a buscar a l'Orient.

dimecres, 11 de febrer de 2009

Dies de pesca

L'estany dels meus temps petits no s'entén sense les aventures de la pesca. Antes pescàvem a tot arreu, sense manies, sense regles, amb un atreviment colossal digne d'uns salvatges. Ens passejàvem amb les nostres bicicletes mig esgavellades, canya a punt com una llança, galleda pels trofeus i sarró on hi guardàvem el que havíem de menester: taps, ploms, i molts de cucs caçats en els femers de Can Pipa. Erem un exèrcit sorollós, maldestre i esquilet. Amb en Collell al capdavant, però tabé amb en Pep Llorens, en Jan Comas o en Florent. Tiràvem la canya davant del Mirallac i en Generet ens observava divertit. La tarda la passàvem entre renecs, provatures, encerts i errors, no deixàvem la posició fins que el sol s'anava desfent per la part de Porqueres. L'aigua, d'un color tenre i manyac, era la nostra fixació. L'aigua reposada no ens interessava, volíem l'aigua nerviosa remenant el tap. Quan aquest començava a fer un petit tril.leig bona senyal. Allò significava que un peix estava rondant el nostre esquer. Sota l'aiga i ganivetat per l'ham hi teníem els cucs de Can Pipa o gambússies arreplegades en els recs. Vet aquí. Esperàvem pacients, quasi sense respirar, amb el neguit dels vailets, amb l'ànsia estibada durant hores. I llavors el peix mossegava l'esquer, s'enfonsava el tap, es tensava el fil. Llavors venia el moment de recollir, el voltar frenètic del carret, el crit sec i triomfal "ja en tinc un". I la canya es cargolava fins al punt que semblava que s'anava a trencar. L'aiga tendre i manyaga es tornava un remolí. El peix poc a poc pujava cap a la llum. Els seus reflexos brillaven en l'esplendor de la gesta infantil. Ràpidament li treiem l'ham, procurant no fer-li massa mal, i llavors venia l'instant fascinant de veure'l caure dins la galleda plena d'aigua. El peix es mobia en cercles i nosaltres ens sentíem els vailets més castissos de tota la comarca.

Toquen el collons a pagès.

Fa un parell de caps de setmana es va reunir a Camprodon una munió de gent de part de bo, dels nostres, per fer saber a tothom que ja n'estan fins als collons dels pixapins i urbanites. Pel que sembla ara ja no en fan prou en, a cops de morterada, apropiar-se de les masies de la comarca, xafar-les i tornar-les a aixecar amb un gust més que condemnable, que es veu que un cop perduda la vergonya ara ja gosen pretendre imposar normes de convivència i comportament.
Van començar queixant-se de les campanades nocturnes. Després, n'hi va haver que es van fer la caseta al costat granges de porcs i vedells i l'endemà mateix ja en denunciaven les olors de xisca. D'altres es van dedicar a barrar el pas per camins rurals de tota la vida a cop de tanca metàl·lica. Ara, com que ja fa més de 5 caps de setmana que pugen des de Barcelona i ja es senten d'aquí, tenen els collons ,fins i tot, de denunciar el soroll dels esquellots del bestiar de pastura. De fora vingueren de casa ens tregueren.
A aquesta gent se'ls ha de parar els peus. Són perillosos i només Déu nostro senyor sap on arribaran si no ho fem. Son els mateixos que militen de reclamar que tot immigrant té obligació d'adoptar la nostra cultura, tradició i tarannà. Ells, en canvi, comprant-se un Land Rover i posant-se un brot de romaní a la boca ja es donen per ruralitzats.
És important que es mantingui el flaire de xisca, el repicar de campanars a hores intempestives, que es vagi a caminar amb unes estenalles per obrir-se pas pels camíns, que s'amplifiquin els esquellots dels ramats i tot el que calgui per fer-los l'estada a pagès el més incòmode possible, fins que cardin el camp.
A ruralies no hi entenen de sicaris, de passamuntanyes ni crims perfectes. Aquestes coses, si s'arriba a extrems insostenibles, s'acaben amb un cop d'aixada a ple llum del dia a mija closca, es carrega la mortaia a la carretilla del fems i es llença als porcs, que bé prou sabran com fer-ne desaparèixer les restes i aquí ningú ha vist res. Com diria el Comitè d'Orriols: Vet aquí.

dilluns, 9 de febrer de 2009

En Quim de l'Anònim

El Comissari de totes les exposicions del Tint es diu Quim, en Quim de l'Anònim. En Quim regentava el famós bar del carrer del Tint i qui millor que ell per encarregar-se de la sala del Tint. Al cap i a la fi la Sala era a tocar de l'antic bar. Si per comptes d'una sala d'exposicions hi hagués hagut un pavelló de bàsquet, en Quim s'hauria fet entrenador. Perquè el gran què d'en Quim és encarregar-se de coses que estiguin a la vora de casa seva. Quines ganes de marxar lluny si pots tenir la feina a tocar de casa. Perquè aquesta és l'altra: en Quim viu davant del Tint i així pot encarregar-se de coses, detalls i encàrrecs quasi sense sortir de casa seva. El Tint va bé perquè té en Quim de l'Anònim a la vora. Podem dormir tranquils els banyolins perquè en Quim ens vigila l'antic obrador convertit avui en una sala d'exposicions. En Quim té l'aire d'un artista de la bohèmia, cabells llargs de bateria de roc, mirada d'escultor, parlar de poeta, gestos de la comèdia. En Quim a base de dur un bar de nit on feien jazz i de menar una sala d'art contemporani se li ha quedat aquest aire d'artista. Això sí: sense l'estirament i el cuento dels artistes, sense el carregament i l'impostura dels artistes, sense l'ego i la monomania dels artistes. Diguem que té l'esperit i s'ha desempallegat de les noses. Que guarda l'essència i tira la ferum. O que s'ha quedat el motor i ha llençat la carcassa rovellada. Ja l'aplanyo a en Quim: guardant i tinguent cura d'aquella sala i havent de suportar el mareig, la mala bava, la impertinència o les manies dels artistes. Santa paciència, la seva. Algun dia parlarem dels artistes, de tots, i direm les coses pel seu nom, i no tindrem pèls a la llengua encara que estiguem parlant d'amics, coneguts i saludats. Les coses pel seu nom. I en Quim de l'Anònim, doncs, és el nostre comissari d'exposicions favorits, perquè té el do de la discrecció, una certa elegància en el comportament, un saber fer que ja no es duu. De la mateixa manera que abans regentava un bar amb personalitat i mestratge, avui comanda una sala d'exposicions i el dia que la tanquin- deu nostre senyor no ho vulgui- s'encarregarà d'un altre afer en el mateix carrer i amb la mateixa prestància que tot el que toca aquest gran senyor. Perquè el que està clar és que aquell carrer un altre dia ha de dur el nom d'en Quim de l'Anònim. El carrer d'en Quim de l'Anònim. Perquè si hi ha un carrer fet per una persona, pensat per una persona, aixecat per una persona, aquest és el seu.

Prohibir el foc

Ara vénen els europeus i ens volen prohibir els dimonis, la mulassa i la Patum. S'ha de ser boig, s'ha de ser un tabernacle, s'ha de ser torracollons. Els europeus són una gent estirada que viu tot lo dia en països freds, grisos i pentagonians. Mengen poc per dinar i per fer el rot es giren i es tapen la cara i emeten un so fantasmal i anodí. Com ells perquè tota aquesta gent és fantasmal i anodina: viatgen en cotxes que duuen tot lo dia la llum encesa, viatgen entre la boira i el plugim. No es pot pas esperar re de gent com els europeus. Un dia ens fan arrencar les vinyes i l'altre dia ens treuen les vaques. Ens obliguen a plantar girasols i ens fan un festival horrible anomenat eurovisió. Dels europeus no se'n pot esperar ben re: alts, esprimatxats, protestants, estirats, banyabaixos. La seva capital és Brusel.les de la qual no se'n coneix re que valgui la pena, a part d'un nen que pixa i d'unes cols bollides. Ja em diràs, i aquests són els que ens volen governar! A Europa tota la gent viu confinada a les seves cases, desconfiant dels veïns, parapetats rere els seus jardinets. Són la gent que s'ha inventat bestieses com el compostador, les directives, l'euro o el luteranisme. Ara aquesta gent ha descobert la civilització. Paraula i conceptes que nosatres ja sabíem des d'antic. Nosatres els portem quaranta o cinquanta mil anys d'aventatge, com a mínim, i per això sabem de l'oli d'oliva, del vi, del pa, i del foc. Ells, què vols! ells encara estan embardissats a les platges com vulgars vikings, sadollant-se de cervesa, de greix, de sandvitxos i de focs a terra postissos. Ens volen prohibir les festes de foc. Però qui són ells? Uns heretges que encara no han tornat pel camí recte i no tornaran. Perquè aquesta gent que es vol civilitzada no són més que quatre gamerussos que encara van amb destrals i catxiporres. Volen prohibir el símbol més antic de la humanitat. La raó de ser dels nostres pobles. La convicció del temps. La petja dels Déus. El sagrat i el diví. L'inexplicable, l'enigma. Els que ens fa ser i els que ens fa grans. El foc. Prohibir el foc és una proclama a tornar a les cavernes i al paleolític. Fenòmens que nosatres hem deixat enrere però que aquesta gent d'Europa continua abraçant. Visca la Patum, visca nosatres, visca la terra, mori Europa i la barbàrie.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Tradicions

Sopem a Can Batlle. En Batlle és fill d'Esponellà i es va casar amb la Dolors, una masovera de Can Puig. Amb aquestes arrels el més normal i característic és que matin el porc. La matança es manté al cor de Banyoles la qual cosa significa que som vius malgrat el porland, el Pentagon i les dèries electròniques. Cada any i amb la puntualitat de les coses ordenades, els Batlle ens conviden en cabat de matar el porc. És una tradició infalible i una diada memorable per retrobar vells amics. Sopem al soterrià de la casa en un espai que en Batlle ha anat adecentant i convertint en un racó còmode i agradable. El foc a terra ens regala el seu escalf familiar. Què seria aquest país sense els focs a terra! podé ja seria mort i enterrat. Mengem la matança d'en Batlle i té el gust de les coses que es fan a casa, reposadament, amb la ciència d'abans, amb la saviesa dels nostres avis i besavis. En Batlle ha de ser avi, cosa que vol dir que el país avança i no s'entreté. Hi ha un moment gloriós en el sopar, és el moment que en Batlle explica que els seus fills li van dir: "pare, heu de continuar matant porc fins que els vostres néts en puguin disfrutar". Es aquest, sens dubte, el fil roig de la tradició: trobar l'excusa perquè els avis no es rendeixin i puguin passar el testimoni als més petits. Fer que les coses continuin, que tot vagi endavant, que res s'aturi, que la terra estiri, que a les nostres cases no hi falti mai algú que digui "bon dia" o "bora nit", que el país segueixi dret i mirant cap al cel. Són així de senzilles les tradicions, senzilles com el foc, com la nit, com el sol, com les pedres antigues. Senzilles, nostres, glorioses, eternes. Visca els Batlle, els d'abans, els d'ara, i els que han de vindre.

dilluns, 2 de febrer de 2009

La colla

E' bo això de trobar-se de tant en tant amb els amics. Gaire sovint no convé: perquè els amics entrebanquen, et distreuen, t'aparten de la feina o de les grilleries que fas per casa. Jo crec que me'n vaig anar de Banyoles perquè els amics no em distreguessin. I així molts. Perquè estaves estudiant i trucaven o passaven per casa, i llavors ja erets pell. De la mateixa manera que et passaven a buscar, tu passaves a buscar altres amics, i un per l'altre ningú era bo per re. Els amics són pitjors que les romagueres: perquè sempre et conviden a sopar o sempre et conviden a anar fer el toc, o sempre et conviden a qualsevol cosa i així no hi ha maneres d'acabar cap Enciclopèdia o d'inventar la dinamita o la penicilina. Esclar que, ben mirat, és millor anar-se'n a fer l'os amb els amics que no pas quedar-se a casa escrivint o llegint. El cas és que els amics em van convidar a una trobada de la nostra colla. I tot i que som persones d'edat el cas és que ens comportem com mainada. Sopàvem i els nostres crits i les nostres farts de riure eren, si fa com fa, com de fa vint anys quan encara no ens afeitàvem. El cas és que amb els amics es produeix sempre un fet indiscutible: pot fer segles que no els veus però al cap de dos segons de parlar-hi es tornen a connectar els vells i forts lligams. Els lligams d'una amistat que ha crescut des de pàrvuls, que ha seguit a l'EGB o al BUP, que ha continuat a la selectivitat o als pisos d'estudiants de Barcelona. Que no l'ha trencat la distància ni l'atzar, ni el treball ni les càrregues, ni l'hipoteca ni la mare que ho va parir tot. Les velles amistats fan olor a estiu llarg, als peixos pescats a l'Estany, a patates del xurrero menjades dins el Victòria, a hamburgueses del Catòlics, a cubates del Blau, a nits de farra, a cafès per aguantar tota la nit estudiant. Amb els amics no calen excuses ni grans cerimonials: amb una mirada n'hi ha prou com per saber que, una altra vegada, la banda ha tornat a reunir-se. I els anys, i els avatars, i tota la mandanga no podran desfer una complicitat que ve de lluny, que s'ha fet a base de compartir dies de riure i de derrotes, de petits èxits i de grans núvols.