dissabte, 21 de febrer de 2009

La fàbrica

El perfil d'una fàbrica ha governat molts anys Banyoles. La Fàbrica per excel.lència, signe d'identitat i de temps industrials: Can Gimferrer o les Saques. Entre aquells parets de rajols vermells s'hi van viure els dies prodigiosos del tèxtil. Era una fàbrica manchesteriana, plena de telars que es movien amb delit, dominava per la força de treball de les dones. Les Saques van observar la història banyolina del segle XX: els dies de les crisis internacionals, els temps inquiets de la guerra, el llarg atzucac de la postguerra, el lent despertar dels seixanta i el declivi final de la crisi dels setanta. El carrer Pere Alsius traçava una línia invisible de classes i posicions socials: dalt de tot, al carrer de les torres, hi vivia la família propietària, els Gimferrer. La seva era una cassassa senyorívola, pretenciosa, amb un toc muntanyenc que res tenia a veure amb l'arquitectura del país. La seva era una casa protegida per uns murs ben alts, impenetrable a les mirades, envoltada d'un jardí frondós. Des de la casa dels Gimferrer es devia veure el perfil de la fàbrica. Si continuaves baixant pel carrer, seguint la línia invisible de diferències socials, t'acabaves topant amb la fàbrica: teulada de serra, xemeneia altíssima, parets de rajols vermells. Un aire anglès inevitable. De nit, la fàbrica exhalava una llum entrenyinada, tenia alguna cosa de vida fantasmal i misteriosa. Si seguies baixant acabaves definitivament en el territori obrer. Les Cases Barates. De nit, els carrers amples i les petites xemeneies fumejant sobre el cel de l'hivern, tot allò oferia l'atmosfera d'una colònia fabril amb el silenci del repòs, de les hores fora de la fàbrica. De tot aquella comunió de gent honrada en recordo un en particular: en Quintana, amb la seva pipa i la seva mobylette. Que conduia, precisament, amb un únic braç. L'altre el va perdre a la fàbrica. El braç segat d'en Quintana és el símbol de tots els homes i les dones que han sacrificat milers de dies de la seva vida en totes les fàbriques del món. Contribució de carn i sacrifi al que alguns anomenen progrés.

3 comentaris:

Sacutell ha dit...

La fabrica era la vida però també era el pas cap a la mort. Exigia una entrega per sobre del que es un acord de treball per salari. Era la manera contemporània de entendre la relació entre nobles i vassalls, entre amos i mossos entra patrons i proletaris. ¿Perquè estranyar-nos de l’aparició de doctrines socials que proposaven relacions diferents entre els essers humans? Considerar que nomes es productiu el que ve de la terra, que es el que neix de pràcticament del no res. Que deixar els diners amb interès era pecat. I que viure de la plus vàlua del treball dels altres era delicte.
La fabrica permetia justificar la lluita de classes i no nomes entre burgesos i assalariats. L’amo precisava aplicadors dels seus plans que no procedien sempre de la seva classe. Eren persones extretes de baix i que a canvi de rebre millores l’ajudaven en els seus propòsits. Aquestes posicions intermèdies que sovint podien trair el que eren a canvi del plat de llenties.
Es senzill enganyar la nostre consciencia dient que això avui ha canviat. Pura il•lusió, nomes cal visitar les zones franques de Centreamerica, les mines de l’Amazonia i Africanes, i el treball infantil a diferents continents, entre d’altres. Però també la especulació amb l’emigrat que tenim ben aprop.

Sacutell ha dit...

Sovint troben amics que mantenen un bon record de la fabrica. Es com els records de la mili. Una època perduda, robada de les nostres vides, però que la convivència dels companys converteix amb un record també positiu. Es un aspecte mes de la síndrome d’Estocolm.

Camarera! ha dit...

La meva sogra va perdre un dit a les saques. Sempre m'explica q era agotador i q quan sortia habia d fer tota la feina d casa. Es una gran dona!