dimarts, 17 de febrer de 2009

Les conferències del senyor Hugas

Jo anava a conferències amb el senyor Hugas. El senyor Hugas era un mestre de l'Acadèmia conegut per les seves conferències. Duia, el senyor Hugas, uns pantalons abombats que a mi em feien pensar en la policia muntada del Canadà i duia també camises del Cocodril. El senyor Hugas si feies bé la feina et regalava un nis. A mi, en tot un any de conferències me'n va donar tres: un pel primer dia que vaig anar a conferències, el segon perquè vaig fer la primera comunió i el tercer perquè devia fer bé aquell deixossis dels problemes de càlcul. A mi les matemàtiques se m'embardissaven, veia els números com una cosa espessa i de mal comptar: les divisions les trobava una nosa, els quebrats un maldecap, les sumes no em quadraven mai i a les restes sempre em deixava alguna cosa. El senyor Hugas no podia sofrir els que parlaven i feien el burro, grup avançat entre els que m'hi solia trobar. Vet aquí. Després d'un any no sé si vaig ser jo que em vaig atipar d'anar-hi, si van ser els meus pares que van atipar-se de pagar per no-res o si va ser el senyor Hugas el que va demanar la meva baixa. El senyor Hugas feia conferències assistit per la seva dona que era l'encarregada de corregir les proves. Jo temia aquell instant en que la sort del nis depenia del número d'errors que trobés la dona del senyor Hugas. I comprovava decebut com la meva plana s'omplia de guixots vermells. Era llavors quan l'esperança del nis s'acabava evaporant en el sostre de la classe, allà on es concentrava el fum carregat de l'estufa de llenya. Va passar el temps, però el senyor Hugas continuava fent conferències a l'edifici de l'Acadèmia. I jo passava pel carrer de la Canal i veia la llum de la classe i m'aturava un moment a espiar els pobres soferts. Segur que en aquells pupitres també hi havien burros que no se'n sortien amb les sumes o les divisions. Burricots que veien evaporar-se el nis cada tarda entre guixots vermells. I després d'espiar, me n'anava a casa tot refet: per jugar, berenar, mirar la tele o quedar-me encantat davant del foc a terra. Amb el temps he après que les sumes i les altres coses carregoses te les fa un maquinota. Per cert, els nissos des de llavors no m'agraden.

1 comentari:

Sacutell ha dit...

Jo també company i no en vaig sortir tan barato. Varen fer-me aguantar fins tenir edat per anar a les del senyor Sanz que ja era una altre cosa. Del primer recordo el carrer de la Canal i l’alleugeriment de l’esperit al retornar al carrer.
El carrer era la nostre pàtria. Única i estimada. Ni fred ni calor, ni llum de dia ni de fanals trencats a la nit. El carrer objectiu i aspiració constant del nostre delit. Enemic frontal de mares i pares i també de tots els mestres. El carrer i la taberna, l’escenari de l’infant que érem i dels adults esgarriats que envejàvem. I del Chalet Vasco Cafe-Bar Carmen Montoro ja en parlarem un altre dia.
El dos mestres eren no conferenciants sinó titulars de l’Acadèmia Abad Bonito. Que algun dia algú haurà de posar negre sobre blanc que no tot era un paradís ni un oasis en mig de la formació franquista. El senyor Brugulat i el senyor Sanz i algun altre eren l’oasi. D’altres la pura i dura formació de l’època.