dissabte, 7 de febrer de 2009

Tradicions

Sopem a Can Batlle. En Batlle és fill d'Esponellà i es va casar amb la Dolors, una masovera de Can Puig. Amb aquestes arrels el més normal i característic és que matin el porc. La matança es manté al cor de Banyoles la qual cosa significa que som vius malgrat el porland, el Pentagon i les dèries electròniques. Cada any i amb la puntualitat de les coses ordenades, els Batlle ens conviden en cabat de matar el porc. És una tradició infalible i una diada memorable per retrobar vells amics. Sopem al soterrià de la casa en un espai que en Batlle ha anat adecentant i convertint en un racó còmode i agradable. El foc a terra ens regala el seu escalf familiar. Què seria aquest país sense els focs a terra! podé ja seria mort i enterrat. Mengem la matança d'en Batlle i té el gust de les coses que es fan a casa, reposadament, amb la ciència d'abans, amb la saviesa dels nostres avis i besavis. En Batlle ha de ser avi, cosa que vol dir que el país avança i no s'entreté. Hi ha un moment gloriós en el sopar, és el moment que en Batlle explica que els seus fills li van dir: "pare, heu de continuar matant porc fins que els vostres néts en puguin disfrutar". Es aquest, sens dubte, el fil roig de la tradició: trobar l'excusa perquè els avis no es rendeixin i puguin passar el testimoni als més petits. Fer que les coses continuin, que tot vagi endavant, que res s'aturi, que la terra estiri, que a les nostres cases no hi falti mai algú que digui "bon dia" o "bora nit", que el país segueixi dret i mirant cap al cel. Són així de senzilles les tradicions, senzilles com el foc, com la nit, com el sol, com les pedres antigues. Senzilles, nostres, glorioses, eternes. Visca els Batlle, els d'abans, els d'ara, i els que han de vindre.

1 comentari:

Sacutell ha dit...

El que també mata el porc cada any es en Tomàs. Millor dit, cada any matem el porc d’en Tomàs com agrada de dir. Es una festa mantinguda des de quant més que festa volia assegurar proteïnes per l’any i segurament també algun atac de feridura que s’emportava la gent que depenia d’aquesta alimentació. Ara es una festa diferent on s’hi barregen els que l’han viscut sempre i els nou vinguts a la busca de noves emocions. Venen amb grans cotxes sovint quatre per quatre que no han tocat mai res mes que asfalt d’autopista, senyores mudades que no faran de mocaderes i que si sospitessin com es fa alguna de les coses que menjaran no s’ho gosarien posar a la boca. Ara no matem el porc, ens arriba mort i ple de certificats que asseguren el bon camí que ha fet i que ens lliurarà de tota mena de maleses. Abans el matava un bon amic que desprès ha arribat a alcalde del seu poble i que hi tenia molta traça. Però una vegada ja fa anys, el porc va decidir presentar resistència i es va abraonar contra el botxí. Semblava que no havia passat res quant varem veure una taca vermella al mig de l’engonal de l’amic. El porc que penso que era truja, el va atacar allà on podia fer mes malt ...i a on mes pecat hi havia que deia en Fages de Climent desprès d’una operació de pròstata. Deia el poeta,
El bon Deu m’ha castigat
allà on mes pecat hi havia,
i ara pixo del color
de les filles de Maria
Es veu que l’hi varen donar un remei que l’hi feia fer el riu ben blau. Però tornem a l’historia principal nomes per afegir que l’accidentat no va tenir cap mes contratemps que el conflicte d’explicar una historia versemblant a les infermeres del Trueta.