divendres, 13 de març de 2009

Ara, tots a córrer

Em fan saber que en els últims dies de Can Ciurana, la gent fa cua, s'atabala, es capfica per anar a comprar nata, pasta de full i el que faci falta. Són els que es veuen a venir la pedregada. Ara tots són ais i cebes. Ara tots a lamentar que el palau del dolç prengui el camí dels adéus. Vivim de la indiferència fins que ens toca viure de la nostàlgia. I després es fa tard i és hora de plegar. Cosa molt habitual en un poble com el nostre que no valora les coses fins que les perd. Algun dia Banyoles serà Pequin i tots lamentarem els amics perduts, les cases venudes, els familiars que ja no hi són i tot el que hem perdut pel camí. Però serà massa tard: el poble ja no serà el poble, i per compte de bora nit es dirà alguna altra cosa. I ara pau i demà glòria. Tot això no ho dic per dir sinó perquè toca. Can Ciurana ja l'hem perdut, és una batalla perduda, per comptes de la nostra confiteria, de la que ens ha regalat els dies gloriosos, hi cardaran vés a saber què. I després tot seran déus i hòsties, tan li carda. Mentrestant, hem d'apuntalar i defensar els baluards que encara defensen el nostre pal.ladar. Com exemple: la Barretina d'Orfes, torre de defensa que al nord ens defensa de la barbarie anihiliadora. Allà, el nostre últim soldat, en Bertus guisa i cuina i fa meravelles per demostrar que no hem perdut el gust de viure, ni les ganes, ni l'alegria, ni l'harmonium de ser gent civilitzada. Defensarem la Barretina amb el mateix coratge que recordarem Can Ciurana. Abans que sigui massa tard, abans que la mola del temps ens arrasi com vulgars olives condemnades a ser suc. Senyors, anem-nos-en a la Barretina i recordem que algun dia vam ser senyors i que algun dia vam ser homes drets que miraven amb orgull la nostra terra. Si perdem Can Ciurana, defensem la Barretina i tot el que ens queda de catalanitat i de tremp, de bullor i de guspira, d'humanitat i d'honestedat. Visca la Barretina i visca tots els que són com nosatres.

4 comentaris:

Sacutell ha dit...

Jo també et voldria fer saber que coneixen el teu comentari i que els hi va produir satisfacció i emoció i constatar que acabaran la feina amb brunyols. El destí? Una de les seves grans especialitats i que ens l’amagaven de quaresma a quaresma. Ara la tindrem amagada definitivament

Sacutell ha dit...

Quant tot siguin sucursals i franquícies s’haurà acabat la personalitat. Tot serà igual. Menjar, dormir, comprar... i enyorarem temps que el botiguer ens coneixia i ens aconsellava i ens responia de cada problema. Un botiguer, una amic? Tampoc generalitzat, però un botiguer una personalitat això si que era general. Ara inventem personalitats. O potser copiem les desaparegudes i les multipliquem per mil, perdent en el fet bou i esquelles

Sacutell ha dit...

Els francesos inventen el model carrefour. La gran botiga fora de la ciutat en el lloc que es troben diferents carreteres. Ens hi posen un aparcament i mil paranys per comprar mes del que necessitem. Agafem el cotxe, sortim de casa sols o amb la mainada i tornem carregats de mil andròmines que hem descobert quina falta ens feien fa just un moment. I això fet en massa ocupa carreteres i desocupa els centres històrics i la Unió Europea es veu obligada a generar subvencions i normes per revitalitzar aquest centres que sense el comerç que la gran botiga s’ha menjat, es converteix en centre de conflictes.
En diuen el model Nord-americà. ¿Que no sabem que ells no en tenen de centres històrics i que van molt sobrats d’espais a les afores?

cardisucre ha dit...

Digues que sí!