dissabte, 28 de març de 2009

El celler

Al celler de la meva casa del Carrer Nou s'hi accedia a través d'una porta matussera. L'obries i a mà dreta trobaves un racò amb una pila de diaris: era on dormia el gat. Tot seguit baixaves quatre escales i et trobaves amb la cisterna. A casa no ens bevíem l'aigua de la cisterna perquè la meu mare ens ho havia prohibit. Però si t'hi amorraves senties la flaire intensa de la humitat, una flaire que s'embolicava amb l'olor de la pols i de les pedres velles del celler, a vegades provàvem de tirar alguna cosa dins la cisterna i es podia escoltar un eco molt llunyà del contacte amb l'aigua. Però el més interessant d'aquell celler venia després. Seguies baixant les escales fins arribar a la gran sala. Tot era acumulació, pols, teranyines, i color de carbó. Perquè en el celler hi havia una petita finestra per on es descarregava el carbó. Aquell procés de descàrrega i estiba, fet al llarg del temps, havia produït un efecte determinant sobre el celler: tot s'havia anat cobrint per una espessa capa de carbó: les ampolles de vidre, els diaris vells, les saques i els ferros apilats, les parets i els racons. Netejar tot allò semblava un esforç impossible. Però en aquell celler sempre hi havia sorpreses i fantasmes que emergien des de tots els costats. La meva mare, la que ens havia prohibit beure l'aigua de la cisterna, explicava que en aquell llamp de casalot s'hi havia perdut una princesa i no l'havien tornat a trobar mai més. Era una història fantàstica que ella havia sentit a explicar de petita. Una història que havia anat passant per tots els estadants de la casa des de temps molt reculats. El cas és que quan jo baixava al celler sempre em venia al cap aquella història. I el cas és que em feia tremolar com una fulla de paper: perquè ja m'imaginava que el fantasma o l'esquelet de la princesa s'apareixeria enmig d'aquell celler teranyinós i espectral. A vegades, a la nit, quan jo deixava el gat en el seu jaç del celler no m'atrevia a fer més passos. Tancava la porta matussera i em compadia del gat que quedava sol en aquell racò. Però el gat era llest: es feia el dormit i, tot seguit, li faltaven cames per acabar de baixar fins al celler, enfilar-se i sortir pel forat de la carbonera. El gat s'acabava perdent en els interminables patis del carrer Nou.