dissabte, 21 de març de 2009

Els teleclients i teleusuaris.

Massa vegades i de forma descaradament injusta se'm ha titllat d'ordinari, de vulgar i d'estassaverdisses. Malgrat resistir-me a acceptar ser-ho més que qui m'assenyala, si que reconec ser molt proper a aquell tipus de desgràcies quotidianes que a tots ens afecten i que cap codi regulador ni estament de govern s'han decidit a posar-hi fi. Us parlo, per exemple, dels perjudicis que un invent com el telèfon està provocant a un dels màxims referents del civisme i l'ordre establert: El fer una cua.
Fer cua és la representació viva de l'ordre, del saber estar, de l'acceptació d'un codi implícit i del ser un més dins la societat. Fer cua és l'hòstia! No engreixa, no mata, no porta col·lesterol, no provoca càncer ni costa un duro. Fins i tot, i casos en trobaríem, fent cua més d'un ha trobat la seva mitja taronja, ja per no parlar de les múltiples possibilitats que s'hi poden generar en el camp de les relacions socials.
Tornant al principi, la meva queixa rau en el fet que a servidor l'altre dia va viure una situació que ja altres vegades havia viscut però que no això va deixar de provocar-li un sentiment de ràbia.
Em poso a la cua de la carnisseria. Tres dones al davant meu amb tot el temps del món i una xerrera de mil dimonis. M'assec, vaig bé de temps i paciència. Vint-i-cinc minuts després la clienta de davant meu anuncia que ja estarà tot, que es ja pot cobrar. Just a l'instant sona el telèfon i es para el món. És igual qui hi hagi a la botiga i l'estona que faci que s'espera. El client telefònic, des del sofà de casa té tota la preferència i no només això, sinó que en un moment i mitjançant no sé quins poders, té els dos dependents a la seva disposició, l'un prenent comanda i l'altre confirmant les existències. Jo, i la resta mentrestant, observant l'escena amb cara de burros sentint-nos talment uns "dats pel cul". Un dels dependents, el que du el telèfon a l'orella, avisa que el teleclient demana una safata de dotze canalons i l'altre en retira l'última que queda al mostrador mentre jo em temo el pitjor i penso per dins, sempre per dins: "Espero que en tingui més". Òbviament, i un cop el comprador de via ràpida ha acabat la seva compra, se'm confirma que no queden canalons. "Mira, pels pèls. Justament ara s'han acabat. Pels pèls???? no senyor, penso jo, només penso eh!, pels teus collons i els del teu soci la sang del déu que us pela.
La gent que truca per telèfon sempre passa al davant. Mentre estàs al metge i després mitja hora d'espera, quan t'entrevistes amb l'alcalde o regidors de qualsevulga població, a l'INEM, a la pizzeria...
Jo demano una intervenció d'algú amb comptències al respecte perquè jo només penso, mormuro i regalo miges males cares però si no canvia tard o d'hora algú hi prendrà mal, aviso.

3 comentaris:

cardisucre ha dit...

L'opció de canviar de carnisseria i buscar-ne una, on et tinguin més apreci. On valorin el fet d'anar a fer cua "com tu dius", on no predomini amb tanta mesura el cognom que portes, on tinguin el detall, almenys, de preguntar a la massa de clients, suposadament fidels, abans de comprometre a una persona distant, per més que coneguda, els ultims canelons. Quin drama!
Sigues valent i fes boicot a aquesta carnisseria on no ets ningú.

En Samora ha dit...

Ah veus... Però el mateix passa a altres llocs. Insinues que només em passa a mi? I si provo de trucar jo des de casa i passar al costat dels putes?

cardisucre ha dit...

Seguint aquesta linea, et recomano que un cop dins la carnisseria, si hi ha cua, truquis amb el móvil i facis la teva comanda. Pot ser que amb l'afany de cobrar, no hagis de fer ni tan sols cua per agafar la comanda i pagar.