dissabte, 7 de març de 2009

Mestres de català

La meva mare em va ensenyar català. D'ella sorgiren les primeres paraules i amb ella vaig anar agafant l'accent que tinc, que és un accent de Banyoles, una mica retocat pels aires de marina. Tot seguit, s'afegiren més mestres. La Caterineta i en Joan Sardanas. Pagesos del carrer Nou que em van criar a casa seva com si fos un més de la família. I els de Ca l'Asó: la Consuelo i en Vador i tota la demés nissaga familiar. Se n'afegiren més, de mestres, en Miquel 'vellana i l'Anneta, els de Can Finic, i els de Can Mas Colom, la Carmelita Crous i la seva germana Francisqueta, en Met i la Carmeta, en Gonçalu i la Maria Vaqueta, en Met Esparter. De tots ells vaig anar agafant paraules que em vaig posar a la butxaca com si hagués guanyat una canica de colors. De tots ells vaig copsar la bella musicalitat de la nostra llengua antiga, que sona tan festiva com un acordió al mig de Pujarnol. Tots ells m'ensenyaren a parlar, a renegar, a batejar cada cosa i cada lloc del nostre món petit. I tots ells, i totes elles, ho feren amb la mateixa naturalitat amb què els veïns dels seus pares els havien ensenyat a ells. Jo vaig aprendre la llengua en aquell carrer Nou de gent de pagès, de gent que vivia de la terra, de la gent que vivia del treball de les seves mans. Jo vaig aprendre la llengua entrant llenya a les cases, jugant a mistric a les nits d'estiu, sopant o berenant a Ca l'Asó o a Can Sardanes, fent cua a la botiga de la Carmelita o a Ca la Valentina, saltant a través dels patis immensos. Si em parlen de mestres, me'n recordo d'ells, de la seva manera de parlar, de les seves cares, de la seva manera de caminar. Quan passo pel carrer Nou ressonen entre les pedres antigues les seves veus. Veus que m'anaven ensenyant a parlar la meva llengua. Quan torno a aquell carrer, renaixen de dins meu les paraules que vaig aprendre-hi i que costa sentir-les avui: escotorit, bordegàs, esquilet, i tantes altres. Als meus mestres de català, barretada.

2 comentaris:

Sacutell ha dit...

Avui els mestres sense títol ja no son al carrer. A casa seguim amb un català garbellat pel que sentim a TV3, sobretot als esports, i el fill, la filla o el germà que s’ha casat amb algú de parla castellana. Com que som tan educats l’hi parlem, com bonament podem, el seu idioma per fer-li la vida mes agradable i així ens anem enganyant fins que nets o nebots ens anomenen abuelo i tio. Es un topic però l’hàbit del bilingüisme que s’hauria d’entendre com cosmopolita, ens portarà a les mans de la llengua poderosa.

cardisucre ha dit...

Totalment d'acord, si ni nosaltres no parlem el català amb la resta de la gent, farà mala fí.
Hem de tenir-ho present i fer païs.