dissabte, 7 de març de 2009

Que en Jimmie ens il.lustri

De sobres és conegut que el gurú en economia de Xisca de Gardi és en Jimmie. Es ell qui es carteja amb els homes de negocis de mig món. Ell és Davos i la resta pa amb tomate. Embardissat rere el seu camuflatge de cavaller de l'hosteleria, hi ha un autèntic savi de l'economia. D'aquesta ciència infusa i confusa que ens porta a tots de corcoll. Mirem les borses i no hi entenem pa' ben re. Tot baixa, tot s'estavella, tot fa la perla, tot s'esbardella. Peta el món cada dia i els governs vinga a cardar calés a dins els bancs i aquests no deixen ni un ral, i aquí els de peu pla no hi entenem pa ben re. Mirem al Ranxo per buscar llum, respostes, una solució a aquest enigma descomunal. En Vaqueta, que té cursos de les economies, arronsa les espatlles. El Gallegu riu i no contesta, els gallegus no contesten mai, només beuen i mengen. En Pep si li preguntes per la borsa et carda al rec. Aquí ningú sap re. En Mastegatatxes, que ara ha descobert la ciència política, parla des d'un mas lliures però tampoc no entén el laberint en que ens hem ficat. L'única esperança és en Jimmie. En Jimmie és un professor de Harvard, tots ho sabem, tocat amb la clàssica pajarita acàdemica, camisa blanca de professor universitari i ulleres d'entès. En Jimmie farà petar els llavis, farà una mueca, es tocarà la pajarita i començarà a donar respostes. Quan ell dongui les respostes, les coses tornaran al seu lloc. Els bancs deixaran calés, les empreses aniran a tot gas, la gent trobarà feina i els butxaca-foradades sortiran dels seus caus per fer el que saben fer: gastar i moure la roda del món. Mentre en Jimmie calli, l'Obama i tots els demés seguiran a les fosques. Xisca de Gardi sap que és cosa de temps, que en Jimmie té molta feina i que el seu silenci d'avui no vol dir altra cosa que reflexió i pensar-se bé les respostes. Les respostes arribaran, en Jimmie ens il.lustrarà.

2 comentaris:

Sacutell ha dit...

Potser si que en Jimmie ens expliqui el que passa i fins a on arribarem, perquè els savis oficials van mes perduts que el teniente Bello. Perdo per la cita. Es una frase que es deia a Xile fa uns trenta anys en referència a l’aviador Bello que un dia es va perdre i encara el busquen. La crueltat no es patrimoni de algunes frases fetes nostres.
Ara que som a Xile recordo un poema de taberna que tingué molt èxit,
En el fondo de mi copa
tengo al Señor escondido
y por esto al beber digo
hasta verte Cristo mío.
Els gots eren d’un fabricant que posava un Crist al cul com a logotip. Quant el veies es que t’havies begut el contingut. El que ara en diuen un Sant Hilari vaja.
Tornant a les prediccions econòmiques constatar que l’ha cagat tothom però que els rics com els gats, no es fan mai mal quant cauen.

Sacutell ha dit...

No se si arribaran respostes, en tot cas mai abans de que la situació s’acabi. Tots intenten explicar on ens trobem i cada opinió es diferent. Per il•lustrar la dificultat l’Antón Costas Catedràtic d’economia, explicà en un debat a l’UB una anècdota reveladora. Diu que un home cau d’un edifici de vuitanta pisos, a Nova York i que quant va caient, en arribar a l’altura del pis quaranta, algú que està a dins de l’edifici li diu: “Què, com va això?” I ell, mentre cau, li contesta: “De moment, bé”