dilluns, 2 de març de 2009

Un dilluns dolent com pocs.

Deu fer escassament mitja hora que he recobrat la posició vertical i ja vist quin peu calça el dia d'avui. Maleït sia, un dilluns com aquest és d'aquells que et deixa mig estabornit pel que queda de setmana, i aquesta no ha fet més que començar.
Quan m'he decidit a posar el primer peu a terra ja m'he adonat que tot plegat no seria fàcil. Un via crusis pels puja i baixa dels carrerons d'Esponellà caminant d'esquena i timbal entre cames i el partit d'ahir amb l'Atlètic han reactivat l'artritis, l'artosi i l'al·luminosi de les meves sobrecarregades extremitats inferiors. De totes dos.
Incorporat ja del tot, en les primeres quatre passes s'ha sentit el cruixir de totes les meves articulacions queixoses per la mandra d'haver-s'hi de tornar a posar. Al menjador, més foscor de l'habitual. El dia d'avui és una pròrroga del que descriu el Comitè d'Orriols en parlar d'ahir, i no sembla que hagi de canviar a curt termini. Dies així els voldria a mig agost, avui no fa més que accentuar la gosseria que ja tragino de per si.
La cafetera no em falla, gràcies a Déu, i m'escup una bona tassa de cafè d'aquelles que si s'ho proposés podria canviar-ho tot, però avui no serà així. He obert l'ordinador i la primera pàgina que em surt se'n encarrega de recordar-me dos misèries més. La primera: M'avisa que avui és d'aquells dies que cal evitar llegir la premsa esportiva i mirar les notícies en castellà. La segona i aquesta si que fa mal de debò: En Rubianes ja ha dit tot el que havia de dir. Una persona llesta que va decidir marxar abans de veure com la seva terra, i la del gallego, tornava a caure en mans enemigues. Mec de llengua, a molta gent li semblava que en Pepe en deia de molt grosses i sovint faltava el respecte. Jo també ho penso, però dir-les grosses és bo si són veritats com hi ha món i faltar el respecte és imprescindible si com ell mateix deia, qui t'està jutjant és el més sospitós del poble. Un dia al Municipal en Pepe explicava que alguns caps de setmana havia sortit per Banyoles i que el que més li agradava era anar a Can Jepet a esmorzar i tocar-li els collons. Després, continuava, la barreja d'alcohol i "l'aportación calorico-energética de los croasanes del Japé" li provocava "un efecto espinacas a Popeye" i acabava a Olot fotent-se amb els volcans "Volcanes mamones! Salid si teneis huevos!". Coincidirem tots en que una persona que esmorza a Can Jepet ja passa a ser automàticament de Banyoles. Més tristesa, encara doncs; Qui ha mort era un autor galaico-català de Banyoles.
Però així com avui serà un dia dur per tot culé que hagi d'anar a Madrid, també ho serà per a mi si vaig a la sauna. Hi vagi a l'hora que hi vagi corro el risc de trobar-m'hi en Nono Dimisión que va veure com vaig empassar-me el segon gol del Porqueres, o en Marín tècnic d'esports de l'ajuntament d'aquest poble veí, que tot i sabent-ho, em preguntarà el resultat final del derbi.
Merda de dilluns. A més a la tarda tinc reunió amb el regidor de festes que m'ha de comunicar la quantia a que puja l'aportació de l'Ajuntament per les activitats de Gàrgoles durant aquest any. Tal com pinta la jornada i si l'inèrcia no tomba, ja veig el correfoc d'enguany amb xispes de metxeru.

10 comentaris:

Sacutell ha dit...

Constatar que prefereixen una “Esoaña roja que rota”. Que l’alegria de que els separatistes no sumin prou a Euskadi els hi compensi llargament el que perden a Galícia es tot una demostració. Perquè en definitiva el PP és, primer que res, ben Español i els altres només nacionalistes de segona. Cap geperut es veu la gepa. I visca l’Atlètic, si es de Banyoles.

Sacutell ha dit...

Amic, hem passat de l'afortunat yes, wekeend al dramàtic no, we can’t

Sacutell ha dit...

Un cap de setmana rodo.
Tot al raves i en Flanagan que m’enganxa al costat de l’ajuntament, que es una de les seves àrees de cacera, i que em diu: “Vinga l’euro, que la crisis ens afecta a tots”
Un cap de setmana de merda

Sacutell ha dit...

Es curiós analitzat les activitats de desprès de l’actuació d’alguns artistes que venen de bolo a Banyoles. Ara mateix en recordo dues mes al marge de les anades d’en Pepe Rubianes a Can Japet. En Raimon a can Jordi Gimferrer en època mes gloriosa de tots plegats i en Toni Albà un cop feta la parodia del Rei, a casa d’un republicà banyolí. Algú en coneix d’altres? Seria interessant veure si sempre hi ha una relació directa i també veure quins son els mes espavilats o millors connectats amb la realitat de la ciutat. Es evident que en Rubianes en tenia una de molt bona, la millor probablement. Per cert fixeu-vos que fins i tot desprès de mort ningú l’hi perdona la frase de puta Espanya que poca gent va llegir amb el sentit que ell l’hi volia donar. Un articulista de El País que en feia la necrològica, deia que en Pepe s’havia passat tres pobles. Els que es varen passar un bon tros eren els que l’hi varen cancel•lar la gira amb l’espectacle de Lorca.
Lorca també fa mal desprès de mort

Sacutell ha dit...

Ant absol al capella Andreu Oliveras de l’acusació d’entrar a la presó Model droga amagada dins uns estoigs de cd’s. El fiscal l’hi demanava deu anys de presó perquè sostenia de que ho havia fet de manera conscient. Ell mante que l’hi varen parar una trampa i que hi va caure de quatre grapes tot intentant alleugerir un aïllament d’un penat. Feia mes de deu anys que n’era el capella i una bona colla d’interns com també l’ex Director General d’institucions Penitenciaries, es varen presentar voluntaris per declarar al seu favor. L’estimaven els presos i no els dirigents de la casa i això ha resultat fatal, perquè tot i guanyar el judici ha perdut la feina.
¿I ara aquest locu perquè ens fot aquest rotllo?
Resulta que l’Andreu era un dels meus amics quant encara no havia tingut la sort de ser admès a la comunitat banyolina. Érem quatre amics que anàvem junts tot el dia per Sant Celoni i que no ens hem vist des de que teníem set o vuit anys. I de cop en trobo a un d’ells protagonista d’un afer que hem vist manta vegades al cine. Nomes que a les pelis els dolents eren el turcs o el tailandesos i aquí els dolents hem estat nosaltres.

En Samora ha dit...

A part de la història de can Jepet en Pepe va dir-ne una de molt bona fent un paral·lelisme amb un dels personatges més coneguts i decissius de la Banyoles d'aleshores, possible més el més important. Aquest era present a la sala. Els somriures sornegues s'encadenaren de davant al darrera.

Sacutell ha dit...

Can Japet avui exigeix control d’entrada, com a les discoteques però sense goril•les. Es el propi Japet qui decideix qui entra i qui es queda fora i te tota la raó d’evitar certs energúmens que amb la seva actuació a dintre i a fora ens han privat d’un dels costums mes nostrats; acabar la nit ja de matinada, tot esmorcant a la cuina de casa seva. N’hi havia vist de tots colors, des de posar un llapis dintre les barres de pa angles preparades per la venda de l’endemà, fins els crits i les destrosses al carrer Major. I els veïns es varen queixar i des de aleshores fa falta el garbellat per superar la porta d’entrada. Recordo amb nostàlgia els grans animadors de la casa i per sobre de tots el gran Baron, dit així sense que l’hi calgués que un rei l’hi atorgues el títol. El Baron era el rei o el president de la república, de les nits banyolines i també de les eivissenques gràcies a la connexió de la família Pau. El Barón va mori abans d’hora com també ho han fet les nits de Can Japet. Però tots sabem que la matèria no es destrueix sinó que es transforma en alguna cosa. Probablement en energia.

Sacutell ha dit...

Perdona Samora la precisió, ¿però vols dir que la frase que cites d’en Pepe Rubianes no acabava amb rima i no com tu la reprodueixes?
"Volcanes mamones! Salid si teneis huevos!" Tinc l’impresió que tenia una rima final, que vols que et digui!

En Samora ha dit...

Tot gran Rubianòleg coincidirà que per cada "cojones" que deia en Pepe es comptabilitzaven vuit cents mil "huevos". No obstant, no seré jo qui posi la mà al foc amb el que dius.
Aquesta mort per a mi està resultant especialment sentida. Qui em coneix sap de la meva devoció vers aquest personatge. un individu que creia que "ensayar es de covardes". Poca gent he vist amb un nivell tan alt d'efectivitat en la improvització. La seva mort és la única cosa d'ell que no m'ha fet puta gràcia.

Sacutell ha dit...

Rectifico davant l’erudició. Eren huevos.
No crec que la rima fora els seu objectiu, mes aviat la contundència de l’expressió.