dimecres, 29 d’abril de 2009

La carretera de Fontcoberta

Plovia sobre Fontcoberta i amb un cop de cotxe em feia aquella carretera fina i estreta. I he parat la música del cotxe perquè m'atabalava. No val pas la pena escoltar música si passes per la carretera que porta de Fontcoberta a Vilavenut. El paisatge ja és música, està ple de compassos, d'acords, de ritmes suaus. Aquest paisatge és un pastís de Can Ciurana que t'amoroseix el pal.ladar i es desfà entre les dents. Els verds dels camps i dels bosquets són un regal del cel i semblen una tenre eixera. Tot s'ha de glopejar lentament com si fos una porció d'absenta. I deixar que l'absenta del paisatge ens enterboleixi el cap i ens faci perdre pel corriol dels somnis. La carretera, fina i estreta, s'endinsa per aquests encontorns com un escurçó que llisca entre els camps. Pel camí se'm creuen altres cotxes: on van aquests, penso? No hauríem d'aturar els nostres autos en una cuneta qualsevol i seguir a peu, com feien els nostres avis, i caminar sense temps per aquests camins de Déu. Només caminant sense pressa, manyagament, podríem assaborir aquests tresors. Passo per Can Fares: la casa antiga, forta, que encara guarda la fesomia d'abans i que s'alça ben senyora sobre aquestes terres. Tiro cap amunt i vaig a sortir al trencant de Vilavenut però jo segueixo cap a Puigpalter on encara es guarden les últimes terres pageses de Banyoles. Estic a punt de deixar la part més menuda, tenre i reposada de la nostre comarca. Quin contrast que té tot això amb les muntanyes feréstegues de Camós, Pujarnol i Sant Miquel. En tants pocs pams de terra, ja n'arribem a tenir de contrastos!

dimarts, 28 d’abril de 2009

El cap i casal

Des de que l'enemic va estrompassar el baluard de Santa Eulàlia i els resistents van ser penjats per tots els racons dels barris orgullosos i populars es va fer córrer la brama que perdíem Barcelona. Va passar el temps i no vam perdre Barcelona. Llavors l'enemic va tornar i s'aixecà en armes contra el govern de Catalunya i Barcelona va tornar a fer un sacrifici de jovent- de jovent murcià i andalús- però van esqueixar baluards i posicions. I es va tornar a parlar que perdíem Barcelona. I si perdíem Barcelona es perdia la petja de la nostra terra. Vet aquí i fins avui. Es perd Barcelona? No ho sabem. Però escoltem els Manel i la seva delicada "ai Dolors" i tenim dubtes, i tenim esperances, i tenim el convenciment secret i fort que la Barcelona orgullosa, popular, coratjosa, encara sobreviu. La flama de Santa Eulàlia, dels carrers treballadors de Sants, dels gitanos de Gràcia, d'Escudellers i de Colon, de les Rambles i del port d'en Papasseit, aquesta Barcelona no se'n va així com així. Poden ploure'ns tempestes de plom, dies negres, anys enemics, temps que ens van a la contra. Però canten els Manel i sentim que sobre tot el pessimisme ambiental hi ha espurnes que ho trenquen tot. Un altre miracle. Una altra rosa de foc, petita i rebel, creix a contratemps i ens ensenya que la capital és ben viva. Com sempre. Com ara fa tres anys, o mil, o cinquanta mil. Els pessimistes que s'arraconin que vénen els Manel i, amb ells, tocant el botet i la pandereta, una mica estofats pel vi, els Xisca de Gardi. Via fora, pallussos.

dilluns, 27 d’abril de 2009

El diccionari de sinònims

Ja fa dies que l’amic, el camarada o company Mastegatatxes em recomana efusivament, de forma vehement o demostrativament que em compri (barrisqui/adquireixi) un diccionari de sinònims.
En Mastegatatxes afirma, postula o asservera que aquesta eina, estri, instrument o utensili m’ha de ser d’imprescindible, indispensable, essencial o obligatòria utilitat a l’hora d’assolir, aconseguir o obtenir un major, superior, òptim nivell, índex o grau en els escrits, aportacions o post a Xisca de Gardi i a la vida en general.
El problema, escull o dificultat principal rau en que cada vegada o ocasió en que s’ha produït la seva recomanació o consell, servidor de vostès no disposava de l’agenda, dietari o memoràndum a mà o abast per tal i a fi d’anotar-ho, apuntar-ho o deixar-ne constància escrita.Així, ara que hi he pensat, assumeixo, m’engatjo i adquireixo el compromís davant vostre i del senyor Mastegatatxes que algun dia d’aquests em faré a mans un diccionari,/glossari de sinònims i antònims, si és que ja no ho he fet. Una altra cosa, assumpte o qüestió serà aprendre, instruir-me o il·lustrar-me respecte al seu correcte ús.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Que no ens matin el Mam

Xisca de Gardi estem preocupats. És poc. Estem indignats, acollonits i realment molt i molt preocupats. Sabeu de sobres la facilitat que tenim per cardar-nos les coses a l’esquena, a tirar pel camí fàcil, a no mullar-nos ni sota la dutxa. Per no fer, ni tan sols fem escrits de més d’una cara, per no agafar flato. Però ara toca. Toca aprofitar aquesta vàlvula per deixar anar el pànic que ens ha entrat a tots plegats només de pensar que algú ens vol matar el Mam.
El Mam és Xisca de Gardi com ho és gairebé tothom qui s’hi aplega (explicaré perquè dic gairebé tothom). Sobretot sobretot, en Quer és Xisca de Gardi i qui fa mal en Quer també fa mal a la resta de la nostra parròquia.
Aquests darrers mesos, i per això deia gairebé tothom, el Mam ha rebut les visites periòdiques d’individus (sempre de dos en dos) obstinats a buscar-li les pessigolles i els tres peus al gat. Òbviament, quan algú es disposa a buscar defectes a les coses rarament marxa sense trobar-ne. Pregunteu-vos sinó quantes coses i cosetes no del tot ben fetes se’ns podrien imputar al cap del dia a cadascú de nosaltres. Però la vida, i més la convivència, no consisteix en això. L’ús estrictíssim de les lleis hauria de servir, només, per regular aquells aspectes que s’escapen de la lògica i la bona fe d’aquell qui pretén conviure amb harmonia i respecte. Ja som al cap del carrer: Amb bona fe, desig de bona convivència i respecte mutu no conec massa gent superi en Jordi. Això en el cas que realment alguna cosa en Jordi no l’hagués fet del tot bé.
És evident, penso jo, que a hores d’ara, que les vistes d’aquests turistes sancionadors no segueixen els criteris de rutinàries ni aleatòries. Entreveig, segueixo pensant jo... no, més ben dit, diviso clarament que al darrera de tot això hi ha algú amb suficient capacitat, més de poder que no social, d’organitzar-les i/o encarregar-les. Com que aquestes afirmacions són purament personals, com també ho són els pensaments al respecte de qui és aquest “algú”, permeteu-me que m’ho reservi per mi. Només afegir-hi que en el camp dels pensaments propis a voltes no necessito proves palpables per qualificar una acusació com aquesta de flagrant evidència. D’això res més.
Em consta que en Quer ho ha portat amb una discreció excepcional. Que durant aquests últims mesos ha buscat solucions per mirar de no ser una nosa per a ningú, i com és ell no m’estranyaria que encara a hores d’ara fos aquesta la seva opció prioritària. Tinc ganes de trobar-me en Jordi, de parlar-hi i que em tregui el neguit de pensar que pot estar-se plantejant deixar-ho córrer tot plegat. Reacció, d’altra banda, que no em quedaria més solució que entendre i acceptar vist que algú amb eines per fer-ho li vol fer tant mal.
El Mam és casa de tots. Al Mam la gent no s’hi baralla. A nostre Mam la gent xerra, riu, juga al futbolin, als dards i sobretot, s’hi troba amb altra gent amiga. El Mam no pot morir, i si mor que sigui per causes naturals, no per una asfixia dirigida contra un espai tan social i d’exquisida salubritat.
Amics, ara és hora de fer pinya amb en Quer, el nostre Jordi, el porter de l’Atlètic, el nostro olímpic, el mateix que primer amb el L7 i ara amb el Mam ha fet que molts joves no ens haguéssim d’anar a matar per les carreteres de la província en busca d’un lloc per reunir-nos a les nits que volíem i volem sortir a prendre alguna cosa.
Xisca de Gardi tanquem hermèticament files amb en Quer. QUE NO ENS MATIN EL MAM.

dimarts, 21 d’abril de 2009

En Marc Cortada.

Fa temps que volia parlar-vos d'en Marc però no m'acabava de decidir com fer-ho i sobretot, què dir-vos d'una persona que quasibé tots coneixem. No obstant he pensat que per si queda algú que no hi hagi tractat mai és urgent que li expliqui el que es perd.
En Marc és llarg com un dia sense pa, amb una gran esquena però arronsat d'espatlles igual com va la gent pel carrer els dies de pluja. Porta una barba d'aquelles que sembla sempre igual, que ni creix ni s'afeita i que malgrat el seu aspecte aspre no aconsegueix endurir una cara massa dòcil i bonifàcia. Els brassos llargs acabats amb unes mans grans. La qualitat de les abraçades que se'n desprenen justificarien, per si soles, que aquestes extremitats disposessin d'una assegurança a tot risc que encarda't-en de la que tenen les cames d'en Messi. Déu nos en guard que mai els hi passés res.
En Marc té un bicicleta però com que no li agrada massa padelar ja va procurar que aquesta disposés d'un artilugi que li fes la feina. I així, de casa a la feina, de la feina al City, del City al Mam, al camp de l'Atlètic o al Passeig, es transporta sense pressa ni més esforç que el d'accionar una palanqueta.
Quan en Marc arriba a qualsevol d'aquests llocs a la gent li fa il·lusió veure'l. És d'aquelles persones a qui no li cal quedar amb dingú. Vagi on vagi sap que trobarà gent amb qui hi estarà de gust i segur que a qui s'hi trobi encara més. Perquè quan un parla en Marc escolta, s'interessa pel que se li està explicant i li mira als ulls i això que sembla tan senzill no és fàcil de fer. També sap parlar i dir les coses però el que més se li pot envejar és que sap viure bé. Està amb pau amb ell, la seva vida, la seva gent i el seu entorn i vull pensar que aquest és el seu secret.
Avui és un dia important per en Marc. Avui li arreglen quirurgicament una petita imperfecció a l'alçada del coll del fémur. Li faran a Barcelona però això si, sota la supervisió d'un metge de Banyoles, les nostres coses importants no poden quedar fora de la nostra tutela. Molt possiblement aquest cap de setmana ens ho haruem de fer sense ell però si l'altre, el de l'u de maig no el tenim en plena forma que s'apreparin els metges que els hi cardarem els abugats a sobre. Sort encara, que almenys ens queda en Blai.

divendres, 17 d’abril de 2009

La Toca

La Toca regentava una fleca a la Plaça dels Estudis. La recordo com una dona rodanxona, amb ulleres, els cabells argentats i amb un punt de fermesa en el caràcter. A l'hora d'esmorzar, la Toca creuava la Plaça i entrava a l'edifici de l'Acadèmia amb un cabàs. El cabàs de la Toca era un cove immens ple a vessar de barretes i panets. La Toca s'esperava asseguda en el replà final de l'escala. Esperava el principi de l'hora del pati. I en aquella escala enorme i castigada baixaven, de cop i en tropell, un excèrcit de vailets i vailetes. Era un instant on tot el silenci acadèmic i claustral esdevina cridòria, presses i polsegera. Les parets retrunyien, les bigues tremolaven i el terra semblava a punt d'esqueixar-se. L'hora del pati era a punt d'esclatar. I la mainada, fins fa poc estabulada a les aules, desbordava la seva ànsia de jugar, d'esbravar-se, de respirar una mica, i d'esmorzar. La parada de la Toca, el cove enorme i els panets i les barretes, semblava una cristalleria en mans d'una tropa despietada. Els nanos ens acumulàvem davant del cabàs, ens desordenàvem, no respectàvem res, començàvem a grapejar el pa. La Toca no perdia la compostura i començava a despatxar el gènero. Agafàvem un panet i llavors deiem allò "apunta-m'ho" i la Toca sense immutar-se anotava el nostre nom en un llibreta plena a rebentar de cognoms i anotacions. Llavors sortíem cap al pati amb el panet a la mà i l'esperança que aquell temps de jocs no s'acabés mai de la vida. De la toca recordo les seves coces dolces i el record em duu als temps de Setmana Santa quan tornàvem de missa a mig matí i teníem més estona per jugar i per saltar en aquell pati polsegós.

dijous, 16 d’abril de 2009

El ninot que venia de lluny. ( i V )

Una hora després vaig tornar. Una hora és poca cosa, ja ho sé, però s’ha de tenir en compte que les màquines fan molta més feina que els humans. L’aparador tenia l’aspecte de les Rambles l’endemà d’un partit entre el Barça i un equip anglès. L’aurora començava a allargar els seus dits rosats i ja es veien alguns cotxes, encara amb els llums encesos, que circulaven per l’avinguda. Va ser una sort que ningú ens veiés marxar. El ninot, amb el cap penjant a la meva esquena, s’anava acomiadant amb la banderola de les seves amigues i, quan les va perdre de vista, va ploriquejar una mica. Però estic segur de que eren llàgrimes de felicitat.
Quan pujàvem pel tal•lus per guanyar la variant, vaig veure que la cosa es complicaria. Hi havia dos cotxes dels Mossos, amb els llums blaus rodolant i les ràdios dient coses incomprensibles amb veus metàl•liques, com d’extraterrestre. No tinc res contra la policia, entenguem-nos. Però a favor, tampoc. Tanmateix, ja no era a temps de girar cua perquè un d’ells m’havia vist de lluny i em seguia amb aquella mirada pròpia de les forces de l’ordre, que et fa sentir culpable encara que no hagis fet res. Un altre examinava el meu cotxe com un entomòleg estudiaria una papallona tropical. De manera que vaig optar per pujar a la carretera i deixar el ninot al seu lloc amb tota naturalitat, com si fos cosa de cada dia. No va colar, és clar.
La meva estratègia de negar-ho tot impàvidament em va permetre aguantar amb dignitat uns deu minuts. No sabia de qui era aquell cotxe, no sabia perquè havia agafat el ninot, no sabia què feia allí i, de fet, tampoc sabia com em deia. Però ells eren més, jugaven en camp propi i segurament no estaven tan fets caldo com jo. Em van golejar. El ninot, que tornava a ocupar el seu pedestal, va intentar fer-me costat; això s’ha de dir en honor seu. Però entre la pinta de romanès i que només parlava alemany, no li van fer ni maleït cas. Ja estava acostumat, el pobre.
Varem acabar tots a la comissaria. Tots, menys el ninot que es va quedar a la variant bellugant la banderola, seré, impertorbable, en pau amb si mateix. Les comissaries són llocs calents i relativament confortables quan un s’ha passat la nit amunt i avall conjuminant ànimes solitàries. No serveixen carajillos; això ho trobo un fallo greu, tot i que no em van deixar consignar-ho en el llibre de reclamacions. Vaig passar allà la resta de la matinada i gran part del dia següent contestant preguntes sobre la meva vida privada i bufant per un tub fins a l’extenuació. Havien retirat el cotxe amb una grua, tot i que em vaig oferir a fer-ho jo mateix de forma totalment gratuïta. De vegades m’entrava la son i m’endormiscava. I, durant tot aquell temps, una pregunta em rondava pel cap reiteradament. Què carai devien fumar els meus amics alternatius?

dimarts, 14 d’abril de 2009

Tele Banyoles

En Tallaferro de Besalú, conegut i eminent entre els coneguts i els eminents, assegura que els dos programes que li agraden més de la tele són la Tribu del nostre Xena i el programa de les masies d'en Lluís Martí. Si ho diu en Tallaferro, això va a missa. Afirma el conegut i l'eminent que a la tele tot són galetes revingudes, galetes florides i galetes industrials. Es a dir que el resultat de tanta ingesta no pot ser més que un mal de panxa per asseure's a la comuna i no parar. Però Tele Banyoles, deixeu-me dir aquest nom i no el d'ara perquè el d'ara no m'agrada i ja em perdonarà el gran Fusté, la nostra tele ha aconseguit situar dos programes definitius en la graella imaginària d'en Tallaferro. Programes que són com les galetes que a pagès tenien servades en una capsa metàl.lica i que treien d'un armariet que sempre hi havia en un racó de la sala. Galetes delicioses, dolces com la mel, que cruixien al pas de les dents i que s'acompanyaven d'un vi de missa deliciós com un núvol de primavera. Les galetes de Tele Banyoles són autèntiques, de part de bo, inimitables, amb el gust d'abans i el records dels berenars que ja no tornaran. Els dos amassadors de les galetes de la delícia són dos personatges sense fums mediàtics, planers, que escolten i saben preguntar. La tria de personatges i masies que fa en Martí és feta amb gust i amb pulcritud, com sempre ha fet les coses l'amo d'una de les botigues més elegants que hi ha hagut a la vila. La tria de personatges i de temes d'en Xena- salvant alguna esporàdica incursió nostra- és sempre sàvia i contrastada, pròpia de la trajectòria de l'individu. Ja té raó en Tallaferro: tele Banyoles fa coses que els altres ja no fan, ni saben fer: busca la veritat, busca la gent de part de bo, busca les respostes entre nosatres. Els altres televisors són xerrameca incordiant que no entenem ni volem entendre. Bora nit.

diumenge, 12 d’abril de 2009

El ninot que venia de (IV)

Érem a un pàrquing buit, al costat d’una avinguda despoblada. Probablement, tres o quatre hores desprès, es convertiria en un formiguer de cotxes, furgonetes, camions i gent atabalada amunt i avall, però quan nosaltres vam arribar, el paisatge era d’una desolada solitud. Hi havia tres magatzems, amb grans aparadors de vidre. El primer era un ‘garden center’. El segon tocava el ram de cuines i sanitaris. Però el tercer era de roba i aquí, davant d’aquest, vaig descarregar el ninot i vaig apuntalar-lo una mica per tal que s’aguantés dempeus. Va caure de cul immediatament.
L’aparador era ple de maniquins en postures provocatives. Unes anaven de festa, amb vestits llargs, escots vertiginosos i talls a les faldilles pels quals s’entreveien cames llarguíssimes quasi fins l’entrecuix. D’altres portaven texans ajustats, de cintura molt baixa i samarretes transparents amb anuncis estampats. Algunes lluïen biquinis minúsculs, ulleres de sol i barrets de palla. Però, principalment, n’hi havia tres que anaven completament despullades i seien en unes butaques estil Emmanuelle creuant les cames amb absoluta naturalitat. El ninot, assegut a terra, brandava la banderola amb desfici i juraria que se la passava d’una mà a l’altra, com fan les majorettes. Com que es bellugava sense control, de vegades quedava girat d’esquenes a l’aparador i es desesperava. Pacientment, jo el tornava a orientar en la direcció correcta. I, encara que és difícil saber-ho del cert, diria que les maniquins no eren completament indiferents al seu públic.
Les feines, o s’acaben del tot o mes val no començar-les. Al costat del magatzem de roba hi havia un edifici en construcció i m’hi vaig acostar. Un dels pocs avantatges de la crisi és que molts constructors han fet fallida i, en conseqüència, ningú vigila les obres. Naturalment, tot el que val la pena robar ja ho ha estat, però en el meu cas vaig trobar el que buscava. Armat amb una barra de ferro i dos totxos vaig tornar al pàrquing i, sense pensar-m’ho dos cops, vaig rebentar el vidre de l’aparador. A continuació vaig ajudar el ninot a passar pel forat, tot demanant-li que s’afanyés tan com pogués, perquè allò no podia durar tota la nit. A jutjar pels xiscles d’alegria que em va semblar sentir, les maniquins devien sentir-se tan soles, tristes i mancades de carinyo com el ninot. Potser eren totes d’origen xinès també, ves a saber. Després vaig anar a donar un tomb pels carrers solitaris de Figueres, per fer temps. No sóc xafarder: no n’haig de fer res, de la vida íntima dels altres i estic segur que vostè tampoc. Això, des de l’adveniment de la rentadora automàtica, és competència de la televisió.

Haig de treure a passejar el gos, avui em toca. Ara torno.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Mata

Com el meu pare es va mig criar a Mata sempre he tingut una certa devoció per aquest veïnat banyolí. Mata és un topònim que deriva de la riera Matamors i es devia quedar així, partit per la meitat, que fa de més ben pronunciar. Mata sempre té una tendència a partir-se. La carretera de Girona la secciona en dugues bandes difícils de comunicar. I tabé queda seccionada entre dos municipis: hi ha la Mata de Banyoles i tabé hi ha una Mata que pertany a Porqueres i que és la que està capitanejada per l'estació del Tren Pinxo, l'únic senyal d'aquest tren tan nostre. La Mata banyolina sempre ha tingut un caràcter pagès molt ferm. Una tirallonga de cases moltes d'elles amb el badiu rematant les seves façanes. La Mata banyolina comença amb la casa de Cal Ferrer, habitada per la família Hereu des de temps immerials, nissaga dedicada al món metal.lúrgic, és a dir a intentar dominar la bèstia del ferro. I la Mata banyolina s'acabava amb l'última casa: Ca la Maria dels ais, gent que a la façana sempre hi tenien forcs d'ais com a símbol del seu ofici. Es a dir que Mata reunia amb la seva tirallonga de cases els dos grans móns banyolins: la indústria i l'agricultura. I en l'entremig hi trobaves Can Po, Can Xargay i una botiga de comestibles que tenia dues entrades: una per la carretera i una altra per un carreró mig amagat. Un record a part mereix en Joan Juanola, conegut com en Joan de Mata, primer batlle d'aigües de la democràcia, voleu un millor homenatge a Mata i a la seva gent que fer Batlle d'Aigües a un dels seus fills il.lustres? Ha passat el temps, hi han hagut canvis, noves façanes, cases desfigurades, gent que ja no hi és, oficis com el de la Maria o el del fuster que a Mata han desaparegut, però aquell barri guarda l'essència de les nostres arrels. Qualsevol dia, l'esperit farà que tornem a veure forcs d'ais penjats a les façanes.

divendres, 10 d’abril de 2009

El ninot que venia (III)

El ninot va parar poc a poc de bellugar la banderola i va dir amb aire compungit:
–Li prego que em disculpi. El que he fet és imperdonable. Vostè és la primera persona que es digna parlar amb mi en tots aquests anys i jo el tracto amb total desconsideració.
Es veu que aquest concepte, desconsideració, s’utilitza abastament en alemany. A continuació, el ninot es va posar a plorar.
–Sóc un desgraciat.
Va passar un tràiler en aquell moment. Va fer llums, va tocar el clàxon i va bramar quatre inconveniències, com acostumen a fer els tràilers. És curiós el que arriba a emprenyar a la gent veure dos companys xerrant a la vora de la carretera. Corre molt desequilibrat al volant, avui dia. Mentrestant el ninot feia moviments laxos i incoherents amb la banderola i continuava sanglotejant.
–Sóc un desgraciat.
El cel era ras, sec, farcit d’estels i la tramuntana, tot i haver minvat, havia deixat un rastre gèlid. Lluny, cap a ponent, es veien els llums de Figueres, displicents i estàtics. Vaig prendre una determinació.

Varem saltar la tanca, el ninot i jo, i varem baixar pel talús fins a la via del tren. Després continuàrem per un camí polsegós, a les fosques, pel mig de conreus i bosquets. De tant en tant sentíem bordar els gossos d’alguna casa aïllada. Jo portava el ninot a coll, content com un gínjol. No pesava gaire, el pobre. Però no podia parar de sacsejar obstinadament la banderola i, de vegades, ens empantanegàvem amb alguna bardissa. Varem caminar uns tres quarts d’hora abans de començar a trepitjar asfalt. Els carrers estaven deserts i els fanals, altíssims, donaven una llum groguenca, metàl•lica, fantasmal. Potser algun desvetllat ens va veure passar –un home amb un ninot a la esquena sacsejant una banderola– amagat darrera una persiana baixada; però, en tot cas, ningú ens va dir res.
Jo sabia el que buscava, i el ninot semblava confiar en mi. Tots dos avançarem amb determinació cap al centre de la ciutat dormida. I, finalment, el déu dels intrèpids va recompensar els nostres esforços.

Perdoneu, ara truquen a la porta. Així no hi ha manera d’escriure, casumtot, ja. Ara torno.

dijous, 9 d’abril de 2009

El ninot del caminet

En Llobarro del bosc, amb la seva història, m'ha fet pensar en un altre ninot. Al nostre redere del carrer Nou hi havia dos horts amb un caminet al mig. El caminet era un caixó fet de llosa i estava pensat per anegar d'aiga els dos horts. Posaves una cadireta al rec i, de seguit, l'aiga pujava i omplia el caixó del caminet. En desemprés es repartia a parts iguals entre els dos horts. Doncs bé, al bell mig del caminet hi havia una petita ranura, ai senyor amb prou feines hi passava mitja mà d'un nen petit. Un dia jugant al caminet, amb l'estesa d'indis i americans, vaig adonar-me que un ninot havia anat a parar al fons del caixó. Era un vaqueru americà de color vermellós i crec que anava tocat amb barret i amb el corresponent llaç per atrapar el bestiar. De seguit, vaig posar-me a intentar salvar el vaqueru. Vaig agafar la branca d'un ametller, prima i elàstica, i vaig ficar-la en aquella ranura. Des de dalt, i com podia, anava seguint el viatge de la branca fins al terra. Però no hi havia maneres d'aixecar el vaqueru i aconseguir portar-lo fins a la superfície. Durant temps vaig provar tota mena d'artilugis, ginys, estris, trampes i no me'n vaig sortir. El vaqueru seguia atrapat al fons del caminet. A vegades quan me n'anava a dormir em desvetllava pensant en aquell ninot atrapat. L'únic que havia aconseguit és moure'l una mica fins a tenir-lo més lluny del meu camp de visió. Com treure'l d'allí dins? Com aconseguir salvar-lo d'aquella existència claustrofòbica i escanyadora? Li vaig demanar al pare que estellés aquelles lloses per poder treure el ninot. El meu pare em va respondre que allò no es podia pas fer. Re confesso que no me'n vaig sortir ni amb un fil de cuca i l'ham corresponent. Amb l'escrit d'en Llobarro hi he tornat a pensar. Han passat molts anys i el vaqueru segueix allà dins. Es una condemna més llarga, més crua, més malparida que la del Comte de Montecristo. Al cim, essent de plàstic el vaqueru, ni tan sols la podridura dels anys podrà amb ell. Desapareixerà l'hort, desapareixeran els perers i els ametllers, desapareixerà el rec i la casa, i el ninot seguirà allà dins.

dimarts, 7 d’abril de 2009

El paradís i els esparvers

La Ronda Fortià viatja a través del paradís banyolí. Si és que pot existir un únic paradís banyolí. Per començar desfila per la part de darrera del Monestir: hi ha unes parets velles que semblen fortificar les possessions dels abats. A banda dreta s'hi veu l'estesa d'horts de sota Monestir. Els horts són d'una enginyeria precisa, d'una arquitectura de la delicadesa, d'un cromatisme contrastat. Estan intactes, encara, a l'espera que els esparvers caiguin sobre aquest fruit dolcíssim. Ara per ara, els esparvers tenen plom a les ales. Seguim per la Ronda Fortià i veiem una pintada "never is too late", algun beneit ha guixat la paret per dir ben poca cosa, algun dia hi pintarem "parla bé, vestrús". Més endavant ens trobem amb el perfil del Sindicat. Ja ho veieu en aquesta part del paradís s'hi havia concentrat tot el poder: el poder celestial del Monestir i el poder terrenal pagès del Sindicat. I els horts, més horts, que s'estenen per totes les bandes, alguns ja ben ermats a l'espera que els esparvers hi facin els seus nius. El rec serpenteja pertot aquest paradís: hi baixa força aigua i em recorda els dies de canya i xalabret. Veig de cop, alant-se sobre el cel, retallant aquest paisatge, la silueta de la farinera d'en Surribes. Sempre m'ha semblat que aquesta construcció té alguna cosa d'espectral i misteriosa. El rec es fica a dins de les seves entranyes. Poder agrícola, poder celestial i l'altre vèrtex del poder: l'industrial amb la farinera Surribes com a gran capitana. No gaire lluny hi trobem una fabricota vella on en Sardà xop com un ànec, hi fa un paper que de tan delicat sembla cabell d'angel. Davant de Can Sardà, hi trobem Can Pipa. El pare sempre que passem per aquí m'explica que de petit vaig caure al rec i en Pipa em va deixar la roba del seu vailet. Es ben bé que sempre s'ha de vegilar de mirar no posar el peu en fals. Acabo la Ronda amb una casa que sempre ens ha fascinant: Can Teixidor del Terme. El rec aquí s'eixampla i és un bon moment per encantar-se amb devoció veient les parets resistents de la Banyoles pagesa, mai vinclada del tot, mai vençuda, mai desapareguda i mai anyocada del tot. Mentre hi hagi un Brugada dempeus sobre la terra, a feu de Déu que no acabarem de perdre les arrels. Els Brugada donen sentit a tot el que hem vist al llarg del passeig: al poder celestial del Monestir i al poder pagès dels Sindicats, a l'origen dels horts, a les parets velles de Can Surribes. Els Brugada deuen tenir algun trabuc guardat dins la casa per si convé cardar alguna perdigonada als esparvers que ens volen arrencar els ulls de la memòria i ens volen destripar el teixit del que som i que hem estat.

dilluns, 6 d’abril de 2009

El ninot que (II)

El ninot va abaixar la banderola i va dir amb una veu tristíssima:
–No té cap dret a insultar-me, només perquè sóc un immigrant.
No m’agrada que pensin que sóc racista. Que ho sigui o no, és cosa meva. Així que li vaig demanar, molt amablement, de quina part del món era.
–Vinc de la Xina.
El bandarra tenia aspecte de qualsevol cosa menys de xinés, i així mateix li ho vaig fer saber. Però era d’aquells que tenen resposta per a tot.
–Ens fabriquen a la Xina però, als destinats al mercat europeu, ens donen aspecte de romanesos. Qüestió de marketing.
Vaig comentar que, per venir de tant lluny, parlava molt bé el català, un fet alhora sorprenent i agradable. Em va desenganyar ràpidament.
–Estic programat per parlar dotze idiomes oficials de la Unió Europea. El català no hi és. En aquest moment estic parlant en alemany.
Això em va estranyar perquè jo no tinc ni maleïda idea de la llengua de Goethe. A més, quin sentit tenia que l’haguessin programat per parlar en alemany a la variant de Figueres? Em va endevinar el pensament.
–Vaig sortir programat en alemany de fàbrica. Mai he estat a Alemanya però ningú s’ha pres la molèstia de canviar-ho. Això demostra el poc que els importa el que jo digui... –va dir melancòlicament, la mirada perduda al Canigó.
En aquell moment va passar un cotxe fent llums i tocant el clàxon com un energumen. Quan va ser a la meva alçada, en contes de demanar si necessitava ajut, va deixar anar una carretada d’insults sense aturar-se, als quals vaig contestar adequadament. Després es va fer el silenci i el ninot va tornar a parlar.
–La gent és molt desconsiderada.
‘Desconsiderada’ podria ser un altre eufemisme, però el meu desconeixement de l’alemany m’impedeix assegurar-ho. Vaig creure’m en l’obligació d’explicar-li que no tothom era igual, que aquí també hi havia gent educada i amable. Poca, és cert, però n’hi havia. Ell no semblava escoltar-me. Amb evident impaciència, va preguntar:
–No ha vist la noia del costat del conductor?
No m’havia fixat, la veritat. Estava massa enfeinat dient-li el nom del porc a l’energumen.
–No ha vist aquella faldilla tan curta, aquelles cuixes, aquells pits que semblaven sortir-se del sostenidor...
La banderola anava cap amunt i cap avall cada cop més ràpidament i vaig tenir por que el ninot caigués del seu pedestal. Li vaig demanar que es tranquil•litzés.
–La gent és molt desconsiderada –va repetir.
Recordo que em vaig preguntar què podia tenir a veure la desconsideració amb una pitrera, però no vaig gosar preguntar-ho. El ninot, mentrestant, havia perdut completament el ritme amb la banderola.
–... per l’amor de Deu, si quasi se li veien les calces...
Tots hem anat calents com pardals en algun moment de les nostres vides, així que podia entendre perfectament el que li passava. Em costava creure, però, que una màquina patís també aquests desassossecs tan humans. Va passar un altre cotxe en direcció contraria. El conductor ens va mirar a tots dos amb cara de por, va accelerar i la fresa del motor es va anant fonent amb la foscor de la nit, camí de França. La gent, certament, és molt desconsiderada.
S’hauria fet el silenci novament si no fos perquè el ninot, ara, no parava de gemegar i lamentar-se sense cap sentit del ridícul ni la discreció.
–... cinc anys treballant dia i nit a la carretera, cinc anys suportant gelades, pluges, fums, insults, patacades i la calor espantosa dels dies d’estiu. No em queixo de res. Sóc una màquina d’obres públiques i aquest és el meu destí. Però cinc anys sense testar una dona, veient-les passar contínuament, mig despullades...
Això era excessiu. El pobre ninot evidentment delirava. Vaig intentar fer una mica de llum en aquell cervell deteriorat tot comentant que les dones, habitualment, no condueixen mig despullades. No em va fer cas.
–... mig despullades i fent gestos provocatius quan em veuen amb la meva banderola...
Se’m va escapar el riure. Inoportunament, ho reconec, però no vaig poder evitar-ho. El riure se’m va tallar de cop en rebre un mastegot amb la banderola. M’hauria girat –no tinc fusta de màrtir, jo– però llavors va passar una cosa que em va desconcertar.

El gos monstruós

En temps de Setmana Santa, la nostra colla es tornava a reagrupar. Aprofitàvem els llargs dies de festa per sortir a fora amb les bicicletes. Teníem una cabana a l'altre costat de l'Estany, s'hi accedia per un corriol que sortia de redere el Vilar. Aquest corriol s'obria camí a través d'una estesa de camps i podíem veure el mas de Ca l'Ordis. Una tarda que anàvem en processó fins a la barraca ens van sortir un parell de gossos d'improvist. L'un era un doberman negre propietat de l'oncle d'en Florent. No ho hem dit mai però en Florent era una de les persones que més por tenia als gossos i, en especial, als que eren propietat del seu oncle. Podia explicar històries a l'estil del gos brutal dels Baskerville. Aquell gossàs, doncs, ens va sortir a l'encontre i en Florent li va faltar temps per posar-nos sobre avís i per explicar la penúltima brutalitat que aquell doberman havia causat sobre la faç de la terra. El gos podia triar qui d'aquells nanos amb bicicleta seria la seva nova victíma. En Samora ho ha endevinat: vaig ser jo. Aquella bèstia d'un negre brillant i desafiador va dirigir-se cap a la meva esquifida silueta. De lluny sentia els avisos d'en Florent que ja devia estar instal.lat dalt del cim de Rocarcoba. Jo vaig tirar la bicicleta a terra i com si un sant davant el martiri que l'espera em vaig agenollar i em vaig posar a resar. Era Setmana Santa i, per tant, el temps propici per demanar clemència i perdó. Suposo que Sant Nin o Sant Non van aturar el gos, que es va quedar clavat a pocs centímetres de la meva carn, i després d'un temps de vacil.lació la bèstia es va fer enrere i va desaparèixer camp a través, perdent-se en aquella estesa de terra de darrera l'Estany. Talment com el gos del Baskerville es perdia en els grans pantans d'aquell tenebrós comtat. Minuts després, vaig ser conscient que la meva pregària havia fet fora el doberman, em vaig alçar, vaig recollir la bicicleta i vam prosseguir la ruta. Vaig haver-me de sentir, encara les sento, les acollonades d'en Florent i de la resta, que segueixen confonent els meus precs amb el gest d'un covard. Desagraïts com són tots els amics, no saben que aquells paranostres de tarda de Setmana Santa van evitar la més terrible i devastadora de les carnisseries. En fi, vet aquí.

divendres, 3 d’abril de 2009

l'accent banyolí

Li deia a un amic meu que amb el pas del temps hem perdut l'accent. L'accent robust, feréstec, mesell de Banyoles. El testimoni el guardem amb una cinta d'aquelles de caset. Era un estiu de fa molt temps. Massa temps per les nostres avaries i per les nostres derrotes. Tan se val, no hi podem pas cardar re. El cas és que en Portbou duia una cinta magnetofònica dins el macuto. Avui la gent ja no duu cintes magnetofòniques ni macutos. Tan se val, no hi podem pas cardar ben re. El cas és que erem una colla i era istiu. Als istius hi havia molts dies i moltes nits que ja estàvem tips de tot, que no sabíem què fer. El cas és que davant de Can Portbou, a l'entrant de Plaça, ens vam posar a discutir sobre qualsevol bajanada. Nosatres podíem discutir de qualsevol cosa. I en Portbou per fer una prova o un experiment o per cardar el burro és va posar a grabar. Tenim aquella grabació com una prova que algun dia vam tenir setze anys i les veus no gaire formades, tenim aquella prova que un dia va ser istiu i que no teníem pressa per anar a dormir, tenim aquella provar per demostrar que en Portbou va ser propietari d'una cinta magnetofònica i d'un macuto on l'amagava. Vam discutir molt temps durant aquella nit d'istiu fins que el pare d'en Portbou ens va cridar l'atenció. Temps després va sortir el collons de cinta. Temps després vaig escoltar aquelles veus ercadalenques. I per damunt de tot em va copsar el nostre accent banyolí, intens, profund, silvestre, autèntic, de veritat, fort, rotund, golafre, esquitxador i matusser. L'accent que amb el temps s'havia anat gastant, el temps i les nostres anades amunt i avall, el nostre pas per Barcelona, les nostres amistats, les nostres influències, la televisió i els viatges, el cinema i les lectures. Com aquell istiu de discussions, com el macuto i el magneton d'en Portbou, com el seu pare cridant-nos des del balcó, com tot el temps del món, com les nostres veus escardelenques, com les nostres cares fràgils d'adolescents, com tot plegat, el nostre accent real de banyolins no tornarà pas més.

dijous, 2 d’abril de 2009

El Ninot

A la variant de Figueres estan fent obres. Ha de passar el pàjaru a tres-cents per hora perquè es veu que alguns sempre van tard. Si s’aixequessin més d’hora ens estalviaríem molts diners, temps i molèsties tots plegats. Però deixem-ho córrer: no és això el que volia explicar.
A la variant de Figueres estan fent obres i n’hi ha dos ninots mecànics que aixequen i baixen una banderola vermella per avisar del perill. Correcte. Però és que un d’ells, el que mira cap a tramuntana, em va parlar ahir a la nit.
Jo tornava de sopar a casa d’uns amics alternatius que viuen passat Figueres. Molt bona gent. Ho comparteixen tot. Total, que devia ser tard perquè ja no quedaven ni les nenes a la carretera. Què voleu, un dia feiner, a aquelles hores i amb la rispa que correvia. Amb aquestes que el cotxe se m’atura, justament on fan les obres. Vaig clamar al cel –cosa que faig amb certa fluïdesa– però el cel em va indicar que fes el favor de no molestar i d’omplir el dipòsit quan calgués. I llavors vaig sentir la veu del ninot.
–Circuli. No es pot aparcar aquí.
Fins aquí, normal. Moltes màquines parlen, avui dia. El GPS, sense anar més lluny, et pot arribar a marejar amb la seva xerrameca. Però aleshores el figura aquell va agafar confiança i es va posar impertinent. És el que passa amb les màquines.
–No s’ha posat l’armilla reflectant reglamentària. És perillós. Tampoc ha plantat els triangles reglamentaris. Pensi en la seva seguretat i la dels altres. El codi de circulació, articles...
Li vaig faltar al respecte, ho reconec. Però és que feia molta fred, era tard, jo estava fet caldo i en aquella maleïda –‘maleïda’ és un eufemisme, en realitat vull dir una altra cosa– variant no hi ha una maleïda benzinera. A més, ell no era més que una màquina. Així que li vaig dir de fill de maleïda cap amunt. El que no m’esperava és el que va passar a continuació.
Perdoneu un moment: em truquen per telèfon. De seguida torno.