dimarts, 28 d’abril de 2009

El cap i casal

Des de que l'enemic va estrompassar el baluard de Santa Eulàlia i els resistents van ser penjats per tots els racons dels barris orgullosos i populars es va fer córrer la brama que perdíem Barcelona. Va passar el temps i no vam perdre Barcelona. Llavors l'enemic va tornar i s'aixecà en armes contra el govern de Catalunya i Barcelona va tornar a fer un sacrifici de jovent- de jovent murcià i andalús- però van esqueixar baluards i posicions. I es va tornar a parlar que perdíem Barcelona. I si perdíem Barcelona es perdia la petja de la nostra terra. Vet aquí i fins avui. Es perd Barcelona? No ho sabem. Però escoltem els Manel i la seva delicada "ai Dolors" i tenim dubtes, i tenim esperances, i tenim el convenciment secret i fort que la Barcelona orgullosa, popular, coratjosa, encara sobreviu. La flama de Santa Eulàlia, dels carrers treballadors de Sants, dels gitanos de Gràcia, d'Escudellers i de Colon, de les Rambles i del port d'en Papasseit, aquesta Barcelona no se'n va així com així. Poden ploure'ns tempestes de plom, dies negres, anys enemics, temps que ens van a la contra. Però canten els Manel i sentim que sobre tot el pessimisme ambiental hi ha espurnes que ho trenquen tot. Un altre miracle. Una altra rosa de foc, petita i rebel, creix a contratemps i ens ensenya que la capital és ben viva. Com sempre. Com ara fa tres anys, o mil, o cinquanta mil. Els pessimistes que s'arraconin que vénen els Manel i, amb ells, tocant el botet i la pandereta, una mica estofats pel vi, els Xisca de Gardi. Via fora, pallussos.

3 comentaris:

Sacutell ha dit...

Ai, Dolors, porta’m al ball,

Que es nota un to pessimista en l’intent d’animar al personal.
Viure a Barcelona i llegir-te es el dolç i l’agre, el fred i el calent, el blanc i el negre, la claror i la foscor, ...ara que tenim diccionari de sinònims.

Clara ha dit...

Te raó aquest paio, en Sacutell. Que sembles tan ferotge i tan ferèstec i al final amb un parell de romanços i dos tornades tendres ja t'han venut el tortell.
La Barcelona dels Manel, si de cas, està al myspace. A l'emplaçament on estigué ja no hi és per pena de pagar lloguer tan alt. Al seu lloc han posat un parking de bicing. També hi ha El corte Inglés, el Palau de la Generalitat, el Macba, una munió d'hotelets i bars tots iguals. Per dir-te que a la Boqueria veus més pizzes i beus més sucs de maracuià que arengades, cebes, entrecots, pomes.
Ai nano, que a força de crònica local corres més perills romàntics que en Fages.
Avui he estrenat el túnel de Bracons. Faraònic. Després a Olot allò de la via crusis, i via cap a casa vostra, a Banyoles. Per la carretera de Pujals a Guialbes per anar a Camallera, he pensat amb tu.

Clara ha dit...

...Deu te guardi molts d'anys a Banyoles i no vulga que hajas d'anar a la capital, fill. Com a caseta...res.