dilluns, 6 d’abril de 2009

El gos monstruós

En temps de Setmana Santa, la nostra colla es tornava a reagrupar. Aprofitàvem els llargs dies de festa per sortir a fora amb les bicicletes. Teníem una cabana a l'altre costat de l'Estany, s'hi accedia per un corriol que sortia de redere el Vilar. Aquest corriol s'obria camí a través d'una estesa de camps i podíem veure el mas de Ca l'Ordis. Una tarda que anàvem en processó fins a la barraca ens van sortir un parell de gossos d'improvist. L'un era un doberman negre propietat de l'oncle d'en Florent. No ho hem dit mai però en Florent era una de les persones que més por tenia als gossos i, en especial, als que eren propietat del seu oncle. Podia explicar històries a l'estil del gos brutal dels Baskerville. Aquell gossàs, doncs, ens va sortir a l'encontre i en Florent li va faltar temps per posar-nos sobre avís i per explicar la penúltima brutalitat que aquell doberman havia causat sobre la faç de la terra. El gos podia triar qui d'aquells nanos amb bicicleta seria la seva nova victíma. En Samora ho ha endevinat: vaig ser jo. Aquella bèstia d'un negre brillant i desafiador va dirigir-se cap a la meva esquifida silueta. De lluny sentia els avisos d'en Florent que ja devia estar instal.lat dalt del cim de Rocarcoba. Jo vaig tirar la bicicleta a terra i com si un sant davant el martiri que l'espera em vaig agenollar i em vaig posar a resar. Era Setmana Santa i, per tant, el temps propici per demanar clemència i perdó. Suposo que Sant Nin o Sant Non van aturar el gos, que es va quedar clavat a pocs centímetres de la meva carn, i després d'un temps de vacil.lació la bèstia es va fer enrere i va desaparèixer camp a través, perdent-se en aquella estesa de terra de darrera l'Estany. Talment com el gos del Baskerville es perdia en els grans pantans d'aquell tenebrós comtat. Minuts després, vaig ser conscient que la meva pregària havia fet fora el doberman, em vaig alçar, vaig recollir la bicicleta i vam prosseguir la ruta. Vaig haver-me de sentir, encara les sento, les acollonades d'en Florent i de la resta, que segueixen confonent els meus precs amb el gest d'un covard. Desagraïts com són tots els amics, no saben que aquells paranostres de tarda de Setmana Santa van evitar la més terrible i devastadora de les carnisseries. En fi, vet aquí.

1 comentari:

En Samora ha dit...

Per poc i dolent no val la pena posar-s'hi, pensaria el gos.