diumenge, 12 d’abril de 2009

El ninot que venia de (IV)

Érem a un pàrquing buit, al costat d’una avinguda despoblada. Probablement, tres o quatre hores desprès, es convertiria en un formiguer de cotxes, furgonetes, camions i gent atabalada amunt i avall, però quan nosaltres vam arribar, el paisatge era d’una desolada solitud. Hi havia tres magatzems, amb grans aparadors de vidre. El primer era un ‘garden center’. El segon tocava el ram de cuines i sanitaris. Però el tercer era de roba i aquí, davant d’aquest, vaig descarregar el ninot i vaig apuntalar-lo una mica per tal que s’aguantés dempeus. Va caure de cul immediatament.
L’aparador era ple de maniquins en postures provocatives. Unes anaven de festa, amb vestits llargs, escots vertiginosos i talls a les faldilles pels quals s’entreveien cames llarguíssimes quasi fins l’entrecuix. D’altres portaven texans ajustats, de cintura molt baixa i samarretes transparents amb anuncis estampats. Algunes lluïen biquinis minúsculs, ulleres de sol i barrets de palla. Però, principalment, n’hi havia tres que anaven completament despullades i seien en unes butaques estil Emmanuelle creuant les cames amb absoluta naturalitat. El ninot, assegut a terra, brandava la banderola amb desfici i juraria que se la passava d’una mà a l’altra, com fan les majorettes. Com que es bellugava sense control, de vegades quedava girat d’esquenes a l’aparador i es desesperava. Pacientment, jo el tornava a orientar en la direcció correcta. I, encara que és difícil saber-ho del cert, diria que les maniquins no eren completament indiferents al seu públic.
Les feines, o s’acaben del tot o mes val no començar-les. Al costat del magatzem de roba hi havia un edifici en construcció i m’hi vaig acostar. Un dels pocs avantatges de la crisi és que molts constructors han fet fallida i, en conseqüència, ningú vigila les obres. Naturalment, tot el que val la pena robar ja ho ha estat, però en el meu cas vaig trobar el que buscava. Armat amb una barra de ferro i dos totxos vaig tornar al pàrquing i, sense pensar-m’ho dos cops, vaig rebentar el vidre de l’aparador. A continuació vaig ajudar el ninot a passar pel forat, tot demanant-li que s’afanyés tan com pogués, perquè allò no podia durar tota la nit. A jutjar pels xiscles d’alegria que em va semblar sentir, les maniquins devien sentir-se tan soles, tristes i mancades de carinyo com el ninot. Potser eren totes d’origen xinès també, ves a saber. Després vaig anar a donar un tomb pels carrers solitaris de Figueres, per fer temps. No sóc xafarder: no n’haig de fer res, de la vida íntima dels altres i estic segur que vostè tampoc. Això, des de l’adveniment de la rentadora automàtica, és competència de la televisió.

Haig de treure a passejar el gos, avui em toca. Ara torno.