dijous, 16 d’abril de 2009

El ninot que venia de lluny. ( i V )

Una hora després vaig tornar. Una hora és poca cosa, ja ho sé, però s’ha de tenir en compte que les màquines fan molta més feina que els humans. L’aparador tenia l’aspecte de les Rambles l’endemà d’un partit entre el Barça i un equip anglès. L’aurora començava a allargar els seus dits rosats i ja es veien alguns cotxes, encara amb els llums encesos, que circulaven per l’avinguda. Va ser una sort que ningú ens veiés marxar. El ninot, amb el cap penjant a la meva esquena, s’anava acomiadant amb la banderola de les seves amigues i, quan les va perdre de vista, va ploriquejar una mica. Però estic segur de que eren llàgrimes de felicitat.
Quan pujàvem pel tal•lus per guanyar la variant, vaig veure que la cosa es complicaria. Hi havia dos cotxes dels Mossos, amb els llums blaus rodolant i les ràdios dient coses incomprensibles amb veus metàl•liques, com d’extraterrestre. No tinc res contra la policia, entenguem-nos. Però a favor, tampoc. Tanmateix, ja no era a temps de girar cua perquè un d’ells m’havia vist de lluny i em seguia amb aquella mirada pròpia de les forces de l’ordre, que et fa sentir culpable encara que no hagis fet res. Un altre examinava el meu cotxe com un entomòleg estudiaria una papallona tropical. De manera que vaig optar per pujar a la carretera i deixar el ninot al seu lloc amb tota naturalitat, com si fos cosa de cada dia. No va colar, és clar.
La meva estratègia de negar-ho tot impàvidament em va permetre aguantar amb dignitat uns deu minuts. No sabia de qui era aquell cotxe, no sabia perquè havia agafat el ninot, no sabia què feia allí i, de fet, tampoc sabia com em deia. Però ells eren més, jugaven en camp propi i segurament no estaven tan fets caldo com jo. Em van golejar. El ninot, que tornava a ocupar el seu pedestal, va intentar fer-me costat; això s’ha de dir en honor seu. Però entre la pinta de romanès i que només parlava alemany, no li van fer ni maleït cas. Ja estava acostumat, el pobre.
Varem acabar tots a la comissaria. Tots, menys el ninot que es va quedar a la variant bellugant la banderola, seré, impertorbable, en pau amb si mateix. Les comissaries són llocs calents i relativament confortables quan un s’ha passat la nit amunt i avall conjuminant ànimes solitàries. No serveixen carajillos; això ho trobo un fallo greu, tot i que no em van deixar consignar-ho en el llibre de reclamacions. Vaig passar allà la resta de la matinada i gran part del dia següent contestant preguntes sobre la meva vida privada i bufant per un tub fins a l’extenuació. Havien retirat el cotxe amb una grua, tot i que em vaig oferir a fer-ho jo mateix de forma totalment gratuïta. De vegades m’entrava la son i m’endormiscava. I, durant tot aquell temps, una pregunta em rondava pel cap reiteradament. Què carai devien fumar els meus amics alternatius?

2 comentaris:

Comitè d'Orriols ha dit...

Algun dia celebrarem aquesta història amb un bon àpat. S'ho mereix i l'autor ho tindrà tot pagat.

llobarro de bosc ha dit...

Val! D'això.... haurà carajillo?