divendres, 10 d’abril de 2009

El ninot que venia (III)

El ninot va parar poc a poc de bellugar la banderola i va dir amb aire compungit:
–Li prego que em disculpi. El que he fet és imperdonable. Vostè és la primera persona que es digna parlar amb mi en tots aquests anys i jo el tracto amb total desconsideració.
Es veu que aquest concepte, desconsideració, s’utilitza abastament en alemany. A continuació, el ninot es va posar a plorar.
–Sóc un desgraciat.
Va passar un tràiler en aquell moment. Va fer llums, va tocar el clàxon i va bramar quatre inconveniències, com acostumen a fer els tràilers. És curiós el que arriba a emprenyar a la gent veure dos companys xerrant a la vora de la carretera. Corre molt desequilibrat al volant, avui dia. Mentrestant el ninot feia moviments laxos i incoherents amb la banderola i continuava sanglotejant.
–Sóc un desgraciat.
El cel era ras, sec, farcit d’estels i la tramuntana, tot i haver minvat, havia deixat un rastre gèlid. Lluny, cap a ponent, es veien els llums de Figueres, displicents i estàtics. Vaig prendre una determinació.

Varem saltar la tanca, el ninot i jo, i varem baixar pel talús fins a la via del tren. Després continuàrem per un camí polsegós, a les fosques, pel mig de conreus i bosquets. De tant en tant sentíem bordar els gossos d’alguna casa aïllada. Jo portava el ninot a coll, content com un gínjol. No pesava gaire, el pobre. Però no podia parar de sacsejar obstinadament la banderola i, de vegades, ens empantanegàvem amb alguna bardissa. Varem caminar uns tres quarts d’hora abans de començar a trepitjar asfalt. Els carrers estaven deserts i els fanals, altíssims, donaven una llum groguenca, metàl•lica, fantasmal. Potser algun desvetllat ens va veure passar –un home amb un ninot a la esquena sacsejant una banderola– amagat darrera una persiana baixada; però, en tot cas, ningú ens va dir res.
Jo sabia el que buscava, i el ninot semblava confiar en mi. Tots dos avançarem amb determinació cap al centre de la ciutat dormida. I, finalment, el déu dels intrèpids va recompensar els nostres esforços.

Perdoneu, ara truquen a la porta. Així no hi ha manera d’escriure, casumtot, ja. Ara torno.

3 comentaris:

Comitè d'Orriols ha dit...

Jo m'havia aixecat a mitja nit per veure un got d'aiga. Les arengades sempre em deixen bocassa. Vaig sentir fressa al carrer i vaig mirar a través de la persiana. No m'ho podia creure: hi havia un home caminant de nit traginant un ninot a l'espatlla. Vaig pensar que m'estava passant alguna cosa molt greu i em vaig cardar un vas d'aiga del carme i un optalidon. En desemprés vaig ficar-me al llit tement per la meva salut i la del món.

llobarro de bosc ha dit...

Boix! A qui se li acut barrejar aiga del carme amb optalidons i arengades: podries haver fet un pet com una gla.

Clara ha dit...

Ahir que era divendres sant, vaig anar en pelerinatge caminant de Lladó a Palera, per recomanació del Comité d'aquest bloc. Moltes gràcies pel suggeriment,això del Sant Sepulcre ha estat una experiència sense límits. Palera, tot i ser d'una altra comarca, amb perdó, és un espai de poder, un lloc sublim.