dijous, 2 d’abril de 2009

El Ninot

A la variant de Figueres estan fent obres. Ha de passar el pàjaru a tres-cents per hora perquè es veu que alguns sempre van tard. Si s’aixequessin més d’hora ens estalviaríem molts diners, temps i molèsties tots plegats. Però deixem-ho córrer: no és això el que volia explicar.
A la variant de Figueres estan fent obres i n’hi ha dos ninots mecànics que aixequen i baixen una banderola vermella per avisar del perill. Correcte. Però és que un d’ells, el que mira cap a tramuntana, em va parlar ahir a la nit.
Jo tornava de sopar a casa d’uns amics alternatius que viuen passat Figueres. Molt bona gent. Ho comparteixen tot. Total, que devia ser tard perquè ja no quedaven ni les nenes a la carretera. Què voleu, un dia feiner, a aquelles hores i amb la rispa que correvia. Amb aquestes que el cotxe se m’atura, justament on fan les obres. Vaig clamar al cel –cosa que faig amb certa fluïdesa– però el cel em va indicar que fes el favor de no molestar i d’omplir el dipòsit quan calgués. I llavors vaig sentir la veu del ninot.
–Circuli. No es pot aparcar aquí.
Fins aquí, normal. Moltes màquines parlen, avui dia. El GPS, sense anar més lluny, et pot arribar a marejar amb la seva xerrameca. Però aleshores el figura aquell va agafar confiança i es va posar impertinent. És el que passa amb les màquines.
–No s’ha posat l’armilla reflectant reglamentària. És perillós. Tampoc ha plantat els triangles reglamentaris. Pensi en la seva seguretat i la dels altres. El codi de circulació, articles...
Li vaig faltar al respecte, ho reconec. Però és que feia molta fred, era tard, jo estava fet caldo i en aquella maleïda –‘maleïda’ és un eufemisme, en realitat vull dir una altra cosa– variant no hi ha una maleïda benzinera. A més, ell no era més que una màquina. Així que li vaig dir de fill de maleïda cap amunt. El que no m’esperava és el que va passar a continuació.
Perdoneu un moment: em truquen per telèfon. De seguida torno.

1 comentari:

En Samora ha dit...

Jo prefereixo els ninots de la bandera i fins i tot els samàfors aquells mòbils que es porten ara. Quan m'hi trobo "treballadors" amb l'STOP a la mà ho passo malament de debò. És una de les sensacions de contrarietat més brutals que em fa tastar la vida. D'una banda els odio. Colla de mamons, fa mitja hora que passen els de l'altre costat i del meu bando només han passat sis cotxes (sempre sembla que van a favor dels que venen de cara). també em fan una mica de peneta. Pobres, la jornada sel's deu fer eterna. Saps que deu ser vuit hores allà palplantats amb una senyal a la mà i un "talqui" a l'altra? i el que deuen cobrar, pobrics? misèria, segur.
Llavors quan em deixa passar acostumo a indultar-lo amb la mirada i segueixo el camí. al trascurs del tram d'obres observo com de cada cinc n'hi ha un que treballa i em torno a encendre. De nit us faria treballar jo! Això amb quatre de trempats ja faria dies que estaria arreglat! I així, rosegant ferros i claus arribo al final de les obres on hi ha l'altre paio amb l'STOP i la fletxa pels de l'altre carril i allà arriba el punt àlgic de la ràbia. Així que, afluixo la velocitat, abaixo la finestra i li crido: TREBAIAR ÉS LU QUE HAS DE FER, ESQUENAMOLL!!!
Pujo la finestreta de nou i em quedo ben ample, igual que el de la senyal que o ja hi està acostumat o n'entén el català igual que jo de punt de creu.