dimarts, 7 d’abril de 2009

El paradís i els esparvers

La Ronda Fortià viatja a través del paradís banyolí. Si és que pot existir un únic paradís banyolí. Per començar desfila per la part de darrera del Monestir: hi ha unes parets velles que semblen fortificar les possessions dels abats. A banda dreta s'hi veu l'estesa d'horts de sota Monestir. Els horts són d'una enginyeria precisa, d'una arquitectura de la delicadesa, d'un cromatisme contrastat. Estan intactes, encara, a l'espera que els esparvers caiguin sobre aquest fruit dolcíssim. Ara per ara, els esparvers tenen plom a les ales. Seguim per la Ronda Fortià i veiem una pintada "never is too late", algun beneit ha guixat la paret per dir ben poca cosa, algun dia hi pintarem "parla bé, vestrús". Més endavant ens trobem amb el perfil del Sindicat. Ja ho veieu en aquesta part del paradís s'hi havia concentrat tot el poder: el poder celestial del Monestir i el poder terrenal pagès del Sindicat. I els horts, més horts, que s'estenen per totes les bandes, alguns ja ben ermats a l'espera que els esparvers hi facin els seus nius. El rec serpenteja pertot aquest paradís: hi baixa força aigua i em recorda els dies de canya i xalabret. Veig de cop, alant-se sobre el cel, retallant aquest paisatge, la silueta de la farinera d'en Surribes. Sempre m'ha semblat que aquesta construcció té alguna cosa d'espectral i misteriosa. El rec es fica a dins de les seves entranyes. Poder agrícola, poder celestial i l'altre vèrtex del poder: l'industrial amb la farinera Surribes com a gran capitana. No gaire lluny hi trobem una fabricota vella on en Sardà xop com un ànec, hi fa un paper que de tan delicat sembla cabell d'angel. Davant de Can Sardà, hi trobem Can Pipa. El pare sempre que passem per aquí m'explica que de petit vaig caure al rec i en Pipa em va deixar la roba del seu vailet. Es ben bé que sempre s'ha de vegilar de mirar no posar el peu en fals. Acabo la Ronda amb una casa que sempre ens ha fascinant: Can Teixidor del Terme. El rec aquí s'eixampla i és un bon moment per encantar-se amb devoció veient les parets resistents de la Banyoles pagesa, mai vinclada del tot, mai vençuda, mai desapareguda i mai anyocada del tot. Mentre hi hagi un Brugada dempeus sobre la terra, a feu de Déu que no acabarem de perdre les arrels. Els Brugada donen sentit a tot el que hem vist al llarg del passeig: al poder celestial del Monestir i al poder pagès dels Sindicats, a l'origen dels horts, a les parets velles de Can Surribes. Els Brugada deuen tenir algun trabuc guardat dins la casa per si convé cardar alguna perdigonada als esparvers que ens volen arrencar els ulls de la memòria i ens volen destripar el teixit del que som i que hem estat.

3 comentaris:

llobarro de bosc ha dit...

Mira que n’he passat de vegades, per la ronda Fortià. Ara tornaré a passar amb aquest text a la mà, a veure si m’assabento de tot. Si el Comitè hagués de fer una guia complerta de Banyoles necessitaria tants volums com l’enciclopèdia Catalana!

Xevi i Sílvia ha dit...

Llàstima que no puguis fer la ronda fortià a peu amb la tranquilitat que requereix fixar-se amb tots aquests elements del patrimoni que dius sense jugar-t'hi la vida. Pels qui vivim als horts, aquesta ronda, la facis en el sentit que sigui està massa congestionada de trànsit, sense voreres, i e molt perillosa. RONDA FORTIÀ PEATONAL JA!

cardisucre ha dit...

Tot Banyoles peatonal ja! i la resta zona blava!
què més...