divendres, 17 d’abril de 2009

La Toca

La Toca regentava una fleca a la Plaça dels Estudis. La recordo com una dona rodanxona, amb ulleres, els cabells argentats i amb un punt de fermesa en el caràcter. A l'hora d'esmorzar, la Toca creuava la Plaça i entrava a l'edifici de l'Acadèmia amb un cabàs. El cabàs de la Toca era un cove immens ple a vessar de barretes i panets. La Toca s'esperava asseguda en el replà final de l'escala. Esperava el principi de l'hora del pati. I en aquella escala enorme i castigada baixaven, de cop i en tropell, un excèrcit de vailets i vailetes. Era un instant on tot el silenci acadèmic i claustral esdevina cridòria, presses i polsegera. Les parets retrunyien, les bigues tremolaven i el terra semblava a punt d'esqueixar-se. L'hora del pati era a punt d'esclatar. I la mainada, fins fa poc estabulada a les aules, desbordava la seva ànsia de jugar, d'esbravar-se, de respirar una mica, i d'esmorzar. La parada de la Toca, el cove enorme i els panets i les barretes, semblava una cristalleria en mans d'una tropa despietada. Els nanos ens acumulàvem davant del cabàs, ens desordenàvem, no respectàvem res, començàvem a grapejar el pa. La Toca no perdia la compostura i començava a despatxar el gènero. Agafàvem un panet i llavors deiem allò "apunta-m'ho" i la Toca sense immutar-se anotava el nostre nom en un llibreta plena a rebentar de cognoms i anotacions. Llavors sortíem cap al pati amb el panet a la mà i l'esperança que aquell temps de jocs no s'acabés mai de la vida. De la toca recordo les seves coces dolces i el record em duu als temps de Setmana Santa quan tornàvem de missa a mig matí i teníem més estona per jugar i per saltar en aquell pati polsegós.